18 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

En començar aquesta reflexió recordem la importància que donaven els antics al propi coneixement: Coneix-te tu mateix. El considerem un dels principis fonamentals de la vida que mai no hauríem d’oblidar.

I quan es tracta del creixement personal, seguint els consells del Mestre Eckhart, hem de tenir clar que, més que fer, hem de deixar fer. És a dir: hem de permetre que les potencialitats que estan en el nostre inconscient, esdevinguin consciència. Hem de permetre que el poder de vida que Déu ens ha donat en potència, esdevingui plenament realitat. Hem de deixar lliure aquest poder de vida perquè vagi creixent i es vagi desenvolupant fins arribar a la seva plenitud.

I per això serà bo tenir en compte el consells del Mestre quan ens diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix... perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi... la trobarà. Mt 16,24-25.

També serà bo posar atenció a la part passiva de les nostres vides. Escoltem el que ens diuen, en aquest aspecte, els mestres:

La relació de la veu i de l’oïda ens descobreix les profunditats mateixes de l’existència, car dóna testimoni d’aquesta unió de l’activitat i de la passivitat que és la substància del nostre jo. Lavelle  

També Teilhard de Chardin ens parla llargament d’aquest tema. Escoltem-lo (tinguem present, però, que en aquest context, el mot: “patir” s’ha d’entendre no com sinònim de sofrir, sinó de rebre):

L’existència de cada home es divideix adequadament en dues parts –allò que ell fa i allò que ell pateix... això porta a considerar el camp de les nostres activitats i el de les nostres passivitats.    

De les dues meitats o components en els quals podem dividir la nostra vida, la primera, per la seva visible importància i pel valor que li conferim, és el camp de l’activitat, de l’esforç, del desenrotllament. Ara bé:

Com sabem, no hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les capes més profundes, “en nosaltres, sense nosaltres” segons la dita de sant Agustí.

Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat...