diumenge, 1 de febrer del 2026

23 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

En aquest escrit i els que el segueixen intentarem parlar de la naturalesa de la dimensió espiritual de l’ésser humà i del llenguatge que li és propi amb el fi d’intentar poder llegir els escrits espirituals de tots els temps una mica més adequadament.

Quan parlem de la dimensió espiritual de l’ésser humà, parlem del seu nucli essencial. Tinguem present, però, que aquell que vol ser espiritual, no pot prescindir ni de la dimensió intel·lectual, ni de la sensorial. Panikkar, meditant sobre la saviesa, diu: quan hom perd la capacitat sensorial, està perdut. Ara bé, la capacitat sensorial ha de ser penetrada per l’intel·lecte i per la dimensió espiritual.

La dimensió espiritual sovint s’ha reduït a uns actes específics anomenats espirituals o religiosos. Ara bé, la dimensió espiritual fa possible una manera de ser; és la que dóna peu a viure la vida humana en plenitud i la que, segons els entesos, dóna sentit humà a les paraules, tal com va ser en els orígens del llenguatge. Així ens diu L. Lavelle: Al contrari del que es pensa, el llenguatge no està fet principalment de signes. L’invent del llenguatge prové de fonts més pregones... el veritable fi del llenguatge és el de situar els éssers en comunió els uns amb els altres, més que el de designar i anomenar les coses...

I Confuci va respondre als qui li demanaven què s’havia de fer per millorar la situació de la societat: Tornar a donar a les paraules el seu significat original. I Panikkar, citant una cultura espiritual determinada, diu que les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència.  

El llenguatge de signes convencionals és el que dóna lloc al que en diem sentit literal de les paraules. És el que fem servir per posar nom i relacionar-nos amb les coses d’aquest món. I en el món intel·lectual i doctrinal aquests signes s’anomenen conceptes. És el món de la informació.       

Ara bé, en el llenguatge propi de la dimensió espiritual, els mots ja no són signes convencionals o conceptes, sinó paraules, entenent aquest terme en sentit bíblic i que    actualment, també anomenem sentit simbòlic o anagògic de les paraules.

Sobre el significat del llenguatge escoltem algunes reflexions de R. Panikkar: El pensament cristià no és “informació”, sinó consciència –no es recolza sobre l’observació, sinó sobre l’experiència.

I segueix dient: El món occidental quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... oblidant la diferència fonamental entre concepte i paraula. El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat.

Per acabar aquest full i abans de posar exemples literaris d’aquestes teories  – siguin bíblics o de cultura en general- volem dir que hom té la impressió que encara estem i s’està lluny de copsar a fons aquestes reflexions... fins i tot pensant en el sector més innovador...