2 – MAR ENDINS

Un altre element de l’englobant: l’ésser, és l’esperit. Jaspers el defineix com a idea: Una idea que deriva en impulsos que trobem dins nostre i que són com tracció de la totalitat de sentit que hi ha en les coses, les penetra, se n’apropia i les realitza. 

Això em fa recordar els símbols que Lluc, en la descripció que fa de la vinguda de l’Esperit Sant sobre els apòstols: els defineix com una ventada impetuosa i unes llengües com de foc.

Diu així Lluc: Quan va arribar la diada de la Pentecosta, es trobaven reunits tots junts. (Es refereix als apòstols). De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cadascun d’ells. Ac 2, 1-3.

L’altre element que forma par de l’ésser és el món. Primer hem de dir que la paraula: món, és un concepte que ha rebut molts significats, d’acord amb el context en el qual és dit i també del moment històric i cultural; i que avui -en el context religiós- es valora d’una manera molt diferent.

Recordem, per començar, unes paraules del mateix Jesús en la seva oració al Pare del cel: He fet conèixer el teu nom als homes que tu has pres del món... jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m’has donat... Jo no em quedo més en el món... el món odia els meus deixebles, perquè no són del món, com jo tampoc en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra’ls en la veritat., que és la teva paraula. Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat... Pare bo, el món no t’ha conegut, però jo t’he conegut.   Jo 17

Per la seva banda el Catecisme diu que el món és un dels tres enemics de l’ànima. I pels monjos antics el món o segle, era un lloc per a fugir-ne i viure en el claustre i així  poder dedicar-se plenament a Déu.

Aquesta consciència negativa vers el món, de molts cristians, era deguda a una lectura descontextualitzada dels Evangelis i va durar molts segles. Avui es veuen les coses d’una manera molt diferent. Vegem alguns exemples:

La plenitud humana només esdevé realitat en comunió amb els Déus, els veïns, les coses, els animals, tots els éssers vius que constitueixen una polis.  Panikkar

Aristòtil va dir: L’ànima és, en certa manera, totes les coses. L’home és un ésser a qui la realitat total és present.

Teilhard de Chardin ens diu: A mesura que l’Home sigui més gran, com més unida estigui la Humanitat, i més conscient i mestressa sigui de la seva força, més bella serà la Creació... La Matèria és l’alegria física, el contacte vivificant, l’esforç virilitzador, la joia de créixer...Per la Matèria som alimentats, enlairats, vinculats al Món, envaïts per la vida.   

Finalment unes paraules d’Emerson sobre la naturalesa: La naturalesa és un reflex o una revelació de l’Esperit. Les lleis de la Naturalesa són les lleis de l’Esperit. La Naturalesa és un símbol de l’Esperit.