1 – EL CORATGE DE VIURE

La virtut

La vida és virtut, en el sentit original d'energia, dinamisme, decisió, coratge... Mónica Cavallé ens diu: El terme “virtut” tenia un sentit divers del que solem atribuir-li d'ordinari: virtuós no era el que actuava d'una determinada manera, sinó, més radicalment, el que estava en contacte amb la seva pròpia “virtut” (= potència o essència), amb el seu potencial de ser plenament home, amb la seva veritat íntima.

Si fem referència al contingut essencial de la vida i a les formes amb les quals l'expressem, diríem que la qualitat de vida de cada u (la seva virtut) es manifesta en l'escala de valors escollida com a norma de pensament i d'actuació. Cada u té una escala de valors d'acord amb el seu nivell de consciència amb la qual es guia.

En aquest marc de reflexió, si contemplem la virtut com un element del contingut essencial, la veurem com a impuls, fe, energia, dinamisme, decisió, voluntat, coratge de ser i de viure. Si contemplem la virtut en el marc de les formes a través de les quals es manifesta la vida, veurem tot un reguitzell de virtuts encapçalades pels que se'n diuen transcendentals o que des d'un altre context s'anomenen cardinals o fruits i dons de l'esperit... Podem recordar, entre altres, les virtuts de la unitat, la justícia, la bondat, la veritat, la bellesa, l'amor, el goig, la pau, la paciència, la fortalesa, la prudència, la saviesa, l'esperança, la humilitat, la temprança, el domini de si mateix, el respecte, la pietat, el temor de Déu, la puresa de cor, la fidelitat, l'autenticitat, etc. etc. Cada actitud humana guiada per una bona intenció o un bon desig és una virtut. En podríem descobrir a desenes i desenes...

De tant en tant han sorgit autors que han reivindicat la paraula virtut i han exalçat la seva bondat, com, per exemple Max Scheler, sant Francesc de Sales, Romano Guardini... Avui dia es prefereix parlar de valors humans. Per altra banda el terme axiologia sempre ha estat present, i no fa gaire ha estat posat de relleu pel filòsof Robert S. Hartman que en una de les seves conferències va dir que: l'axiologia formal sembla que ha arribat per quedar-se.

Nosaltres hi afegiríem també la importància de l'axiologia fonamental. La falta d'humanitat en la societat actual és falta de virtut. La mediocritat existent posa en evidència una manca lamentable de les grans virtuts humanes, tant en el món polític com en el religiós. Un text de l'Apocalipsi ens crida l'atenció: Conec les teves obres, que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te. Ap 3,15-16.

Viure a mitges no és viure; anar per la vida vegetant no és viure... Jesús no volia posar límits a la vida i va dir: Jo he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir. Jo 10,10.

Jesús no s'acontentava amb un compliment formal de la llei: Encara et falta una cosa, va dir a aquell que deia ser un bon complidor dels manaments. Jesús volia anar a fons i deia als seus deixebles: Aneu mar endins... és a dir: aneu a fons, no us quedeu a la ribera, al llindar de la vida, a la superfície de les coses... Certament que anar a fons és un risc, però si volem fer quelcom que valgui la pena en aquest món hem de superar les falses seguretats i assumir el risc com una necessitat essencial de l'ànima. Simone Weil

La vida de l'home és un do i ho és fins al final de la seva vida. És un do constant que es va manifestant en cada acte que el creient fa. Però, al mateix temps, cada acte és fruit de la llibertat. Gràcia i llibertat són els dos elements necessaris per aconseguir la plenitud de la vida. El do és com la llavor que si no s'enterra i no es rega no dóna fruit. Es queda simplement en llavor per sempre. La llavor no l'hem creada nosaltres, però el fet de cuidar-la sí que depèn de nosaltres. Tinguem sempre present, però, que cada acte de llibertat és una resposta al do rebut de Déu del qual depèn tant el voler com l'obrar del creient. Fl 2,13.

La vida es fa palesa i es desenvolupa a través dels actes i de les actituds. Sovint ens cuidem dels actes que hem de fer i no tant de les actituds que hem de tenir. Hem de vetllar pel que fem però també pel com ho fem. L'Evangeli a través del seu llenguatge simbòlic ens parla més del com que del què. El com dóna sentit al què. Els actes sense la bona intenció que dóna forma a l'actitud no són res. Són fullaraca que s'emporta el vent. Vegem, en aquest sentit, què ens diu Pau: Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, si oferís el meu cos perquè el foc em consumís, però no estimés, de res no em serviria. 1Co 13, 1-3.

El llenguatge simbòlic, que és el llenguatge propi dels escrits espirituals, té en compte el com. L'essència de la vida és relació. Es tracta, doncs, de saber de quina manera ens relacionem amb els altres i amb les coses. Les formes amb les quals celebrem la fe, mostren la qualitat de la nostra fe. I hauríem de tenir en compte les formes de les formes. Una cosa és la doctrina i la llei que formulen (donen forma) als ritus i l'altra cosa és la manera física de celebrar-los. Una és la forma interna i l'altra la forma externa. S'entén que les dues formes estan o han d'estar al servei del contingut essencial, és a dir, de la fe. No sempre és així. Heus aquí el desordre que sovint patim. I en dir desordre estem tocant com la clau de volta de tot l'edifici espiritual... Més ben dit: l'ordre és la clau de volta, ja que segons Agustí: l'0rdre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Entenem aquí l'ordre en sentit espiritual.

Dit d'una altra manera: les lleis, les doctrines i els ritus de la religió cristiana han d'estar al servei del missatge espiritual de l'Evangeli. I la pregunta que ens hauríem de fer de tant en tant per a no desviar-nos del recte camí és: La manera que tenim de celebrar, expressar i viure la religió que professem ¿està d'acord amb l'esperit de l'Evangeli, o més aviat és fruit de les nostres especulacions doctrinals i dels interessos emmascarats de tot tipus? Aquest posar-se davant per davant de si mateix amb plena sinceritat és essencial i necessari per trobar la veritat i no viure enganyats.

La vida té les seves pròpies lleis i quan no les guardem el que en surt perjudicat som nosaltres: Dura cosa és per a tu de reguitnar contra l'esperó. Aquestes són les paraules que Saule va escoltar en el moment de la seva conversió. Ac 26,14. La Veritat queda intacta perquè està per damunt nostre.

12 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

La situació del món no té a veure solament amb la justícia i la bondat, sinó amb la veritat i la bellesa. Hem de superar, però, la degradació de la bellesa a mer esteticisme... La bellesa no es pot limitar a les formes externes. Les formes internes de l'ésser deriven del món de la virtut. La bellesa essencial és la que produeix aquella pau tan immensa com les aigües que cobreixen la conca dels mars. Cf. Is 11,9.

Aquí, a Occident, hem parlat més de l'Amor i menys de la Veritat, en part perquè el terme veritat en general ens porta a pensar en conceptes intel·lectuals. I la veritat espiritual, pròpia del context en el qual estem parlant, és aquella virtut que és fruit d'empatia amb la realitat, és fidelitat a la Vida.

La fidelitat és un dels tres elements propis de la naturalesa del Medi Diví, segons Teilhard de Chardin. Els altres dos són la puresa i la fe. Escoltem les seves paraules: Perquè amb cor pur haurem cregut intensament en el Món, el Món obrirà davant nostre els braços de Déu... La fe consagra el Món. La fidelitat hi combrega.

I continua dient: És la fidelitat i solament la fidelitat la que ens concedeix d'acollir els universals i perpetus avenços del contacte diví; per ella i només per ella, tornem a Déu el bes que Déu ens regala perpètuament a través del Món.

Seguim ara amb Panikkar: La consciència humana dels nostres dies no pot ignorar la situació actual de la interculturalitat... Les diverses cultures i religions generen els seus propis criteris de veritat i de bellesa... però, no poden romandre tancades en si mateixes. El trobament entre les cultures és inevitable.

Els cristians no poden continuar pensant que els seus dogmes, els seus ritus i les seves lleis tenen un caràcter universal i siguin del tot necessaris per poder salvar-se i seguir Crist arreu on vagin.

La fe necessita de la cultura per expressar-se amb dignitat i coherència, però, la fe es troba més enllà de la cultura i no pot dependre d'una cultura específica per poder expressar-se. La fe s'adapta a totes les cultures. La manera de celebrar la fe no pot està lligada a una sola cultura: Aquest és el desafiament en el moment actual de la història.

Hi hauria d'haver un Concili, diu Panikkar, que parlés entre altres coses, del diàleg col·lectiu sobre les diferents cosmovisions subjacents a les diferents religions (convivència humana). I també hauria de parlar de l'harmonia amb la naturalesa que ha de ser restaurada per quelcom més que una simple intervenció de cosmètica ecològica. L'ecosofia és un imperatiu actual de la consciència humana.

Recordem aquí la intuïció trinitària de Panikkar en la qual un dels tres elements que formen la Trinitat Radical és el cosmos. Es tracta de la visió cosmoteàndrica, anomenada també experiència teantropocòsmica: Déu, home, cosmos. Per tant, la relació amb el cosmos anomenada ecosofia és més que una simple cosmètica ecològica. Escoltem unes paraules de Panikkar sobre la Trinitat: La intuïció cosmoteàndrica no s'acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l'home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d'una dimensió divina, una altra d'humana i una altra de còsmica... La Realitat mateixa és trinitària.

En un altre indret, l'autor recorda que: Els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los. Nosaltres fins ara hem pensat que som els amos de la naturalesa i no els companys. Ara bé, la relació de l'home amb al naturalesa no s'ha de limitar a fer-ne una utilització equilibrada i sana. El lligam del “petit príncep” amb la seva flor ens podria ajudar a comprendre una mica més quina cosa ens vol dir Panikkar amb l'ecosofia.

No es tracta d'oblidar-se de la tradició de la qual ha nascut el cristianisme, sinó de revisar l'experiència del misteri de Crist a la llum dels nostres temps. Si no partim d'una experiència personal de Crist, tota especulació serà inútil i danyosa.

Hauríem de recordar la dita de sant Tomàs d'Aquino, citat per Panikkar que diu: L'estudi de la filosofia no està dirigit a conèixer l'opinió dels homes, sinó quina és la veritat de les coses.

No tothom pot tenir una experiència il·lustrada, degut a la manca d'estudis acadèmics. Però, tothom pot tenir l'experiència personal de la veritat, sigui il·lustrada o no. I aquesta experiència és la que ens posa en contacta amb la veritat de les coses. Les Institucions donen normes orientatives que ajuden a comprendre la realitat (a vegades ajuden a allunyar-se'n), però mai poden suplir l'experiència personal.

Patim d'un cert daltonisme espiritual, degut a la superficialitat humana de les nostres vides, que ens impedeix veure i distingir els colors de les altres cultures diferents a la nostra i com que creiem que la nostra és la vertadera, com si només existís un sol color, ens creiem en l'obligació d'imposar-la i, si ara, ja no rebutgem com abans les altres cultures, continuem avaluant-les d'acord amb les nostres mesures.

No és necessari destruir totes els altres universos simbòlics per instaurar els nostres pressupostos sobre els quals es recolza el nostre kerigma cristià.

Cal, però, veure les coses amb altres ulls. Es tracta d'un nou nivell de consciència amb el qual s'accedeix a un món nou, perquè s'adquireix un nou mode de ser i de mirar. Mónica Cavallé.

També diu Panikkar: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana.

La fe del cristià hauria de desempallegar-se de la “creença cristiana” tal com actualment existeix i quedar en llibertat per tal de dur a terme una fecundació que afectés totes les religions, tant antigues com modernes.

Això ve a ser com entendre sense pal·liatius i amb tot el seu sentit simbòlic la necessitat del nou naixement, del qual ens parla Jesús: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Jo 3,3.

Hem de tenir ben present que, el que anomenem cristianisme és només una forma entre altres formes possibles de viure i de realitzar la fe cristiana.

Sense llibertat interior no serem capaços de portar a terme el nou naixement en l'aigua i l'esperit. Jo 3,5. que fa possible una nova vida.

11 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

Les paraules següents de Panikkar es podrien incloure en el tema del llenguatge, mai esgotat del tot, per la seva importància i per la seva incidència en la comprensió de la veritat... Escoltem:

Sabem que tota interpretació depèn del context i els paràmetres culturals de qui la realitza... Però, també sabem que en tota “revelació” ens correspon a nosaltres, éssers limitats i històrics, captar el llenguatge de les “paraules revelades”. “La revelació divina” es rebuda en el “recipient” de les nostres limitades ments humanes... La “revelació” divina, per tant, es converteix també en revelació humana.

Unes paraules de sant Efrem (s. IV) poden servir de comentari d'aquest fragment: ¿Qui podrà penetrar amb el pensament, Senyor, una de les vostres sentències? És més el que deixem que el que capim, tal com els assedegats que beuen en una font. Perquè la Paraula de Déu té molts aspectes, tants com formes de percebre els qui l'aprenen. El Senyor ha pintat de molts colors la seva Paraula perquè tothom que l'aprengui vegi en ella el que més li plau. Va dipositar diversos tresors en la seva Paraula perquè cadascú de nosaltres s'enriquís amb el que aprenia...

A través dels segles s'ha anat formant una opinió sobre els textos escollits pels savis (teòlegs) dels temps antics i que se'ls coneix per expressions i termes com Bíblia, Revelació i, fins i tot, Paraula de Déu. Termes que volen significar la dignitat i la importància d'uns textos d'una elevada qualitat espiritual. Ara bé, absolutitzar aquestes expressions i treure-les del seu context, pot portar a greus deformacions de la consciència i arribar a ser, segons l'expressió del mateix Pau, lletra que mata. 2 C 3,6.

Repetim unes paraules del filòsof Emerson, ja que ens poden ajudar a matisar i a completar, al mateix temps, el significat dels textos anteriors:

...les generacions precedents contemplaven Déu i a la naturalesa cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però ¿per què no podem gaudir també nosaltres d'una relació original amb l'univers? ¿per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció i no rebuda per tradició, una religió revelada a nosaltres i no la història del que els fou revelat a ells?... El sol brilla també avui... hi ha terres noves, homes nous, pensaments nous...

No és bo menystenir el textos antics... però, de cap manera els textos antics poden anul·lar els textos actuals i la seva importància i necessitat. Déu segueix parlant. Segueixen havent-hi mestres que ens ajuden a descobrir el camí que porta a la font d'aigua viva... Cf. Jo 7,37-38.

El creient -també el que forma part d'una institució religiosa- ha de tenir el coratge i la humilitat d'assumir plenament i amb llibertat la seva pròpia responsabilitat en la interpretació de la paraula. La seva aportació és important i necessària per a la comunitat de fe. Allò que és i representa un creient ningú no ho ha sigut mai abans, diu Panikkar. Per Jesús és tan important la individualitat de cada creient que per tenir-lo present, deixa, per un moment els altres 99, aparcats, i es preocupa d'aquell com si només ell existís. Cf. Lc 15,3-7.

Hem parlat de coratge i d'humilitat. La humilitat no és una actitud passiva de submissió i apocament... la veritable humilitat és la capacitat i valentia que té el creient de ser fidel fins a les últimes conseqüències a la veu que li ve des del fons del fons de la seva consciència. La veritable humilitat, però, va unida a la prudència que assumeix el risc d'equivocar-se, com una possibilitat que ha de tenir sempre present... Aquell que és responsable de debò, sap escoltar els altres...

Hem de tenir present que la cristologia (és a dir, la doctrina sobre Crist) és un producte occidental lligat a la història d'una cultura. Això és un fet. I per tant, no podem pretendre que els conceptes propis de la “cristologia” tinguin una validesa universal. Cada cultura té el dret i l'obligació d'expressar la fe a la seva manera i d'acord amb la seva cultura. No hi ha veritable unitat, sense diversitat.

Una altra cosa és el significat espiritual de les paraules, del qual en deriva una opinió universal. Escoltem, en aquest sentit, unes paraules del Concili Vat II citat per Panikkar: El misteri de l'home es veu en la seva pròpia llum només en el misteri del Verb encarnat... Això val no només per als cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat.

I sant Justí no dubta en escriure que tots aquells que han viscut segons el Verb són cristians, oferint amb aquestes paraules la prova d'una “forma mentis” humana que veu el concret com la manifestació de l'universal. Aquí hem d'entendre la paraula “cristians” com a sinònim de plenament humans. Recordem, una vegada més, la frase de Panikkar: No diem que Crist és la plenitud de la vida, sinó que aquesta Plenitud, que té tants noms, en la tradició cristiana s'anomena Jesús el Crist.

El Crist és la traducció grega de l'hebreu: el Messies, que la nostra cultura ha traduït per Ungit o Enviat. És a dir que: Messies, Crist, Ungit i Enviat volen dir el mateix. De fet, tots som els enviats de Déu i, per tant, la nostra vida és, per essència, una missió que hem de portar a terme.

I la frase de Panikkar: hi ha una “forma mentis” humana que veu el concret com la manifestació de l'universal, vol dir que cada cultura amb les seves creences intenta ser una manifestació, no l'única, de la veritat universal.

El món està sofrint una crisi humana i una crisi ecològica de proporcions planetàries i davant d'aquesta realitat la religió no pot deixar-se absorbir exclusivament per les polèmiques internes... com el sacerdoci femení, els sagraments protestants, els ritus moderns...

Tampoc ens podem limitar a solucions d'ordre sociològic i antropològic, per més importants que siguin, i ho són, perquè, una veritable reforma de la societat i de la religió, no pot prescindir de les aportacions de la filosofia, si no volem quedar-nos satisfets amb renovacions superficials que, en la praxi, deixen les coses igual com sempre, encara que amb noms i expressions diferents.

10 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

Panikkar en la visió teològica expressada en els seus escrits, té la convicció que, en el temps (el kairos) cristià del tercer mil·lenni -en el qual les diverses cultures del món, no poden viure en un “esplèndid aïllament”- pertany el fet de superar el monoteisme abrahàmic sense qüestionar la legitimitat i la validesa de les religions monoteistes.

L'anomenat monoteisme abrahàmic que cita el text de Panikkar compren les tres religions monoteistes: El judaisme, el cristianisme i l'islam.

Per entendre millor el pensament de Panikkar sobre aquest assumpte hem de recordar que ell es va declarar no monoteista, la qual cosa no vol dir, al meu entendre, que anés en contra de l'U de Plotí, sinó que és degut a la seva visió trinitària de la Realitat. Però, escoltem-lo a ell mateix:

Aquesta superació, que va tenir el seu començ en el Concili de Jerusalem I (Ac 15,1-33), no vol dir la negació del diví, sinó més aviat l'apertura a la gran intuïció de la Trinitat -experiència humana primordial- i per tant, punt de trobada de les tradicions humanes.

Panikkar sempre havia defensat la celebració, no d'un Concili Vaticà III, com de fet alguns teòlegs demanaven, sinó de la celebració d'un Concili Jerusalem II. Per això quan cita el Concili de Jerusalem del qual en parlen els Fets del Apòstols, l'anomena Jerusalem I. No és fruit d'un caprici, sinó de la seva visió de les coses a partir dels textos originals, alliberats de les deformacions doctrinals posteriors.

Panikkar pensa que: els valors occidentals estan vinculats inseparablement al cristianisme, que no obstant això es troba cada vegada més deslligat de l'organització “eclesiàstica”, entesa com un cos social més o menys obert. Queda el Crist: símbol real de la “divinització”, és a dir, de la Plenitud de l'home.

Això vol dir que, per Panikkar, la divinització de l'home no és un afegit que se li concedeix després, sinó que ja forma part des del principi de la seva constitució humana, la qual rep “com a possibilitat que ell ha d'aconseguir fer realitat amb la seva llibertat”. La frase entre cometes recorda el pensament i les paraules de Jaspers.

L'home complert és l'home divinitzat, aquest ésser únic assedegat d'infinit i que no és plenament ell mateix fins que no arriba al seu destí.

Aquest és “el camí” que ens va ensenyar Jesús de Natzaret i que representa la tasca principal de l'home aquí a la terra.

Al títol del llibre: La Plenitud de l'home, hi podríem afegir l'única frase de l'Escriptura en que apareix la paraula “divinitat”: Heus aquí l'home en el que resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat. Col 2,9.

I Panikkar acaba dient: Aquesta és la vocació humana.

_____________________________

Panikkar encapçala les seves reflexions amb aquests textos bíblics de Joan: Mestre, on vius? I els respon: -Veniu i ho veureu. Jo 1,38-39. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Jo 15,4.

Aquests dos textos són com el punt de partida que fan possible entendre el sentit de la seva ensenyança. Panikkar insisteix que tot allò que fa referència a la vida espiritual només es pot entendre amb “el tercer ull”, el qual representa la llum pròpia del tercer nivell de consciència i que s'entén com “el lloc on vivia” Jesús. I, per això, Jesús invita als seus deixebles a que hi vagin: veniu i ho veureu. I, un cop allà, que si quedin: quedeu-vos amb mi...

Quan els deixebles de Jesús li van preguntar: on vius? no cercaven tant nous coneixements com una altra experiència de la religió i de la fe. I això és el que ens vol transmetre el que se'n diu: Nou Testament a diferència de l'Antic o del Primer. L'home espiritual i deixeble de Jesús no cerca per damunt de tot paraules noves (sovint són les mateixes que les d'abans), sinó una altra visió de la realitat menys legal i més humana; una visió que vagi més a fons en el sentit de la vida... I és des d'aquesta dimensió espiritual que ens vol parlar Panikkar...

El segon text que presenta Panikkar: Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres, és un altre dels punts de vista fonamentals de l'ensenyança del Panikkar: Crist és el nostre “mite”. Nosaltres també som crist: enviats del Pare. Tots som enviats. És la vocació universal, no solament dels que en diem apòstols, sinó de tots els creients. El pensament dels creients és que ningú viu per si mateix. Tots som uns enviats; tots som els qui hem de respondre (hem de ser responsables) a la crida que Déu ens fa. per difondre, comunicar, compartir la Vida... Aquesta és la naturalesa profunda de l'ésser humà.

Panikkar comença parlant (en el seu llibre sobre la Plenitud de l'home) de l'experiència cristofànica. Paraula que empra com un desafiament al terme més conegut de cristologia. La cristologia és doctrina teològica sobre el Crist i la cristofania fa referència a l'experiència vital del Crist.

El coneixement del Crist, ple de vida eterna, no pot ser un coneixement fragmentat. Cap coneixement parcial pot portar a la salvació.

Quan parla del coneixement ple de vida eterna fa referència al text de Joan que diu: I la vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo 17,3. Aquest coneixement, diu l'autor, no pot ser fragmentat. El coneixement es pot fragmentar des del punt de vista objectiu i des del punt de vista subjectiu. Ho explica dient:

El coneixement està fragmentat no només quan el seu objecte se separa de la resta de la realitat, sinó també quan el subjecte que coneix ha trossejat el seu coneixement reduint-lo a percepció sensible o a intel·ligibilitat racional, oblidant el coneixement del tercer ull... Algunes tradicions certament parlen de “l'ull de la carn, l'ull de la raó i l'ull de la fe. El coneixement salvífic és aquella visió holística que assimila el conegut al coneixedor i que els escolàstics han anomenat “visió beatífica” quan ha aconseguit la seva plenitud.

El coneixement, que és fruit de l'experiència i no només de l'estudi, és el coneixement que uneix l'ésser humà amb la naturalesa, mantenint, però, intacta l'autonomia pròpia de cada u. Aquest és el coneixement holístic.

En aquest text també veiem que ens parla dels tres nivell de consciència o de coneixement, tema que es va repetint una i altra vegada en els seves obres, la qual cosa ve a significar que, per a l'autor, aquest tema representa un dels elements essencials de l'estructura de la vida espiritual.

9 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

En un dels seus llibres, que té per títol: La plenitud de l'home Panikkar diu que vol aprofundir en la fe que li ha estat donada, amb la intenció de desembocar en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat.

Tant de bo que nosaltres tinguem el coratge i la capacitat d'entrar en aquestes cavernes de la vida per veure cara a cara el que som i el que estem destinats a ser, i deixar de viure en la il·lusió de les nostres fàcils creences, entrampats per la comoditat de les mitjanies.

Panikkar diu que vol aprofundir en la fe que li ha estat donada. Prenguem nota d'aquesta observació, perquè avui dia, n'hi ha que contemplen el passat de la pròpia cultura com una cosa obsoleta i superada, com allò que hem d'oblidar. En part perquè ho posen tot en el mateix sac: el que és bo i el que no ho és. Hem d'evitar una mirada superficial del passat, si no volem caure en els mateixos defectes que critiquem, encara que amagats en altres conceptes emprats avui dia.

El qui és savi de debò, viu en el present, i el viu de cara el futur, sense oblidar les arrels que el lliguen al passat. El savi no és un ésser petrificat. És un ésser viu que forma part de la història, considerada com una possibilitat oberta a l'infinit en amplada, llargada, alçada i profunditat, (CF. Ef 3,18.)

La fe que li ha estat donada a Panikkar és la pròpia de la cultura cristiana a la qual fa referència en una part del seu llibre. Vol dir que, el llenguatge que fa servir per exposar el seu pensament sobre la plenitud de l'home és el propi de la cultura que ha rebut i en la qual ha viscut. Cada cultura té una manera pròpia i natural d'expressar-se.

Des d'aquesta perspectiva podem dir que som hereus de 6000 anys d'història... I vistes les coses des del seu caràcter d'eternitat, també podem dir com Jesús: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc. Jo 8,58. Aquest “fill de l'home” etern, és el que volem conèixer a través del llenguatge cultural que hem rebut.

No podem prescindir del que hem rebut. La cultura forma part de la nostra humanitat. Tanmateix, l'home és més que la cultura. Repetim aquí que la veritable virtut té el caràcter paradoxal, és a dir, que uneix els dos extrems. En el context que estem parlant vol dir que hem d'estimar la pròpia cultura amb llibertat. Qui no estima la pròpia cultura serà un ésser humanament inacabat, però, qui es fa esclau de la pròpia cultura es torna fanàtic i no viu des del contingut essencial de la vida i, per tant, no podrà aconseguir la plenitud de l'home. Ens hem de deslliurar, ni que sigui per un moment, de la nostra història mil·lenària per veure l'home (l'home que supera l'home) que dóna sentit a aquella història que ens ha atorgat una manera de ser i de pensar i de la qual no en podem prescindir. Aquesta és la paradoxa de la vida.

I Panikkar diu que ho fa -allò d'aprofundir en la fe que li ha estat donada- amb la intenció de desembocar en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat. La vida corre com un riu subterrani que ens alimenta en la mesura de la nostra capacitat d'assimilació.

Els gran pensadors intenten bussejar dins d'aquest món interior i d'ells aprenem moltes coses que resten amagades a tots aquells que en tenen prou amb viure una vida dels sentits i a tot estirar una vida intel·lectual sovint bastant migrada, malgrat que: la primera tasca de tota criatura és la de portar a la seva perfecció, la icona d'allò real que tots nosaltres som. Ser fidels a aquests “deure” de perfecció reporta la més gran felicitat. Per això, no resisteixo la temptació de recordar, una vegada més, les paraules incisives de sant Joan de la Creu que, en el seu Càntic espiritual, diu: Oh ànimes creades per a aquestes grandeses i cridades a elles! Què feu? En què us entreteniu? Les vostres pretensions són baixeses i les vostres possessions misèries. Oh ceguesa miserable dels ulls de la vostra ànima, que sou cecs per a tanta llum i sords per a veus tan grans, ja que no veieu que, mentre cerqueu grandeses i glòria, resteu miserables i baixos, i esdeveniu ignorants i indignes de tants béns!

Aquestes paraules només són comprensibles quan les diuen els qui han tastat i experimentat la vida en la seva dimensió més pregona. No són fruit de mera teoria... Per això, ens han de fer pensar seriosament allò que estem perdent quan ens acontentem amb les formes externes i amb els actes que prescriu la llei humana, tant civil com religiosa. Si ho féssim així, sentiríem la veu de Jesús que ens diu a nosaltres, de semblant manera que ho va dir, en el seu dia, a aquell jove ric que complia tots els manaments: Encara et falta una cosa. Lc 18,22.

Hem de ser capaços, doncs, d'alliberar-nos de tots els condicionaments que ens esclavitzen (Cf. Krishnamurti) per trobar l'home que som i que hem de ser. Perquè hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinit, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals. Panikkar

En aquest sentit més pregon i lliure de condicionaments històrics i de llenguatge, Panikkar es dirigeix a aquells lectors per als quals el nom de Crist no té un significat particular... Però, també escriu per a tots aquells que el vulguin escoltar des del seu “lloc” cultural i religiós. Escoltem, doncs, el que diu: A aquests lectors no els diem que Crist és la plenitud de vida, sinó que, aquesta Plenitud que té tant noms, en la tradició cristiana, és anomenada Jesús el Crist.

Nosaltres podríem acabar avui aquesta reflexió amb l'oració de sant Anselm: Ensenyeu-me a cercar-vos, Senyor, i mostreu-vos a mi quan us busqui, perquè ni puc recercar-vos si vós no me n'ensenyeu, ni puc trobar-vos si vós no us mostreu a mi. Us cercaré amb el desig, us trobaré tot estimant-vos, i us estimaré tot trobant-vos.

8 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana. Panikkar. Tant més quan la cultura occidental, caracteritzada per l'especialització... tendeix a identificar l'essència de les coses amb la seva diferència específica. Panikkar.

Entendre el que això vol dir i posar-ho en pràctica és la condició indispensable i necessària per a una bona reforma de la religió i de la societat en general.

Diuen els savis: La religió no és forma, és contingut. Muhammad Yunus. Aquesta manera de parlar posa l'accent en allò que és “per se”, en allò que és essencial. Les formes també es poden dir religió si són expressions culturals fidels al contingut essencial. Sovint, però, els manca aquesta identificació i llavors no són religió, sinó que esdevenen poders que anul·len la consciència dels creients.

De fet, la història ens diu que, en general, les formes: ritus, dogmes, cerimònies... no són expressions fidels al missatge original, sinó que deriven d'altres interessos culturals, polítics i de poder, Llavors tals formes esdevenen font de fanatismes, i fan creïble la dita que afirma: el pitjor enemic de la religió és la religió.

La veritable fe es fonamenta en la virtut: La justícia, la bondat, la veritat. Les formes són com el vestit, com la manera cultural d'expressar i manifestar la fe. I el vestit és per al cos i no el cos al servei del vestit.

Si Plotí va dir que: Sense virtut, el Déu del qual es parla és un mer nom, quelcom semblant podríem dir de la religió: Sense virtut, els ritus, els dogmes, els sagraments... són un mer nom, buit de realitat espiritual.

Déu és amor, és llum, diu l'Escriptura. I l'home és paraula, és a dir: és expressió -imatge i semblança- de Déu; és fill de la llum i de l'amor. La seva naturalesa és, per tant, virtut.

La Virtut que es manifesta a través de multitud de noms (les virtuts) d'acord amb la manera com es manifesta, no és solament un acte. És una actitud personal que denota una relació específica amb si mateix i amb els altres. I recordem que, segons els grans mestres, la vida és relació. Això vol dir que la virtut és vida, és la naturalesa pròpia de l'ésser en la seva dimensió espiritual.

La virtut de la religió es fruit d'aquella fe que creu en Déu (Cf. He 11, 1-6). i actua en conseqüència en tots els actes de la vida del creient. Així, podem dir, d'acord amb D. Columba Marmión, que tot acte del creient és religiós. No solament són actes religiosos els que es fan dins de les esglésies.

Aquesta fe no es pot guardar en l'interior d'un mateix. L'ésser humà té necessitat d'expressar amb paraules i gestos allò que sent dins seu... És la fe que creu amb el cor, i confessa amb la boca, segons Pau: Rom 10,9-10. D'aquesta necessitat neixen els ritus, els dogmes, les tradicions... com perles precioses, però que, deslligades de la seva pròpia petxina: el contingut essencial que és la virtut, degeneren en una força obscura que elimina la dignitat de l'home fonamentada en la responsabilitat i llibertat personals.

¿Què és, doncs, la religió? La religió és una virtut, una actitud de l'esperit vers Déu que es manifesta en el coratge de dir “sí” com a resposta al silenci sonorós que es fa present en la consciència de tot ésser humà que malda per ser receptor de la veritat. Un “si” que s'exterioritza a través de l'estil de vida del creient i a través dels seus diversos actes.

La pregunta que ens hauríem de fer, sempre que volem saber en realitat qui som i quin valor tenen els nostres actes, és la següent: ¿De què vivim, de les formes o del contingut? La qualitat de la nostra vida depèn d'allí on posem el cor: On tens el tresor, hi tindràs el cor. Mt 6,21.

No som prou conscients que massa vegades, sinó sempre, vivim en la superfície i no tenim coneixement del que passa en el fons de la vida i, en conseqüència, allò que, de fet, alimenta el nostre esperit són les formes i no pas el contingut. No vivim de la fe, sinó de les creences. I això no salva. Les formes específiques de celebrar la religió, que hem rebut en la nostra cultura, només són un mitjà.

El món actual té la necessitat urgent d'un canvi radical de “civilització”, en el sentit de l'humà. La situació del món en aquest segle demana una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és constant novetat. Panikkar.

No ens podem acontentar amb un canvi de vestit i de formes externes. Ni tampoc podem deixar la solució als qui manen. És el poble -no la massa- el qui sovint aporta la paraula definitiva: La veu del poble és la veu de Déu, deien els antics.

Aprenem, per les grans accions, que l'univers és propietat de cada individu que està en ell. Emerson

Cada ésser és únic i indispensable perquè el Tot es reflecteixi en aquest ésser per tal de ser tot. Un còdol és més que un còdol... La pedra que tinc a la mà codifica tot l'univers. Panikkar

Ara bé, en el camí que porta a la vida, la prudència i la humilitat sempre seran virtuts necessàries, si no volem acabar sent esclaus de nosaltres mateixos. Escoltem el que ens diu K. Jaspers: L'home, com a ésser vivent, forma part de la naturalesa com una de les espècies animals... Com a ésser que obra, que pensa i que crea, pertany a la història... Però, l'home no pot ser comprés a partir del món, ni de la història, ni àdhuc des de si mateix. L'home és allò més enigmàtic, perquè l'home no és un ésser definitiu; el seu ésser seguirà estant ocult en la seva llibertat, que el manté obert, per així dir-ho...

Mai l'home -o la Institució- arribarà a posseir la veritat. Mentre estigui en aquest món, sempre estarà en camí... Aquell o aquells que volen posseir la veritat, es destrueixen a si mateixos i fan mal als altres.