27

EL MOVIMENT

Suposem que en certs moments... la matèria ofereix una certa elasticitat, allí s’instal·larà la consciència.

Si cerquem com s’organitza un cos vivent per a executar moviments, trobem... que consisteix en utilitzar certes substàncies... Llavors una suma considerable d’energia potencial és acumulada, llesta per convertir-se en moviment.

Si els primers éssers vivents oscil·laren entre la vida vegetal i la vida animal, és perquè la vida, en els seus inicis, s’encarregava a la vegada de fabricar l’explosiu (l’aliment) i d’emprar-lo en moviments.  

Es tracta d’aconseguir que la matèria, mitjançant una operació lenta i difícil, emmagatzemi una energia potencial que de cop es convertirà en energia de moviment.

Com més gran és la porció del passat que cap en el seu present, més pesada és la massa que empeny vers l’avenir per pressionar contra les eventualitats que es preparen: la seva acció, semblant a una sageta, és dispara endavant amb tanta més força com més tensada enrere estigui la seva representació.    

La potència d’actuar d’un ésser, la quantitat d’activitat lliure i creadora que pot introduir en el món seria la mesura de la tensió de la duració d’un ésser conscient. Volem dir que ja sigui que considerem l’acte decretat per la consciència , o la percepció que el prepara, en ambdós casos la consciència apareix com una força que s’inseriria en la matèria per a apropiar-se d’ella i abocar-la en profit seu.    

Situem-nos en el punt on convergeixen aquestes diverses línies de fets. Per una part, veiem una matèria sotmesa a la necessitat, desproveïda de memòria... Per altra part, la consciència, és a dir: la memòria amb la llibertat, és a dir, al cap i a la fi, una continuïtat de creació en una duració en la qual hi ha realment creixement... 

Si la consciència és acció que sense parar crea i s’enriqueix mentre que la matèria és acció que es desfà o que s’esgota, ni la matèria ni la consciència s’expliquen per si mateixes.   

L’autor fa notar la importància que ha tingut l’impuls en l’evolució de la vida i es pregunta: Per què la vida no es va detenir en una forma definitiva? Per què ha avançat? No és perquè era arrossegada per un impuls, a través dels riscos cada vegada més forts, vers una eficàcia cada vegada més alta?

És difícil fer una ullada sobre l’evolució de la vida sense tenir el sentiment que aquest impuls interior és una realitat.

És notori que l’esforç ha trobat resistències en la matèria que emprava... s’ha desviat, ha retrocedit, a vegades s’ha detingut en sec. Només sobre dues línies ha aconseguit un èxit indiscutible, èxit parcial en un cas, relativament complet en l’altre... Al final de la primera línia hi trobem els instints dels insectes, al final de la segona, la intel·ligència humana.

Estem doncs autoritzats a creure que la força que evoluciona portava abans que tot en ella, però confosos o més ben dit implicats un en l’altre, instints i intel·ligència.   

Abans de continuar amb aquest autor, força interessant, escoltem l’opinió d’altres mestres de l’esperit...

Al costat de la pregunta: qui som? hi ha l’altra: què és la vida i com es manifesta a través de les diverses cultures, de la història, de l’evolució o moviment?

És important tenir present la llum que ens poden oferir els altres, però sempre amb llibertat. No lligar-se mai a l’opinió d’un científic o pensador per més important que sigui. Es tracta de tenir el coratge de tenir la pròpia opinió i no absolutitzar mai ni les pròpies opinions, ni la dels altres.

En aquest sentit posarem aquí diverses visons de la Vida elaborades des de diverses angles de la realitat. I que cada u faci les seves comparacions... 

Per començar, recordarem algunes reflexions de K. Jaspers i d’alguns autors que ell cita. En fem un petit resum: Tal vegada allò que té sentit és formular amb un joc intel·lectual en els límits del coneixement l’incomprensible...

Un joc així evoca la idea de gèrmens de vida en el cosmos, que volin en totes direccions i facin sorgir la vida... però això és un joc especulatiu trivial i que no diu res. Un joc més significatiu sembla ser al meu parer la idea de Preyer: El món és una vida única enorme, de la qual és deixalla i cadàver l’inert. El que caldria explicar seria, doncs, no el naixement de la vida, sinó el de l’inert.

Un problema semblant planteja la gènesi de l’home. Segons un altre científic: Dacqué, l’home ha existit des de sempre, ha viscut en diverses formes del món animal. I Jaspers acaba dient: L’home no pot derivar d’un altre, sinó que està directament en el fons de totes les coses. Percebre això significa la llibertat de l’home.  

Acabem aquest escrit amb una petita referència, aquesta vegada de Panikkar per tenir un punt de vista diferent sobre La Realitat o la Vida que, al cap i a la fi, és el que, junt amb el propi coneixement, ens interessa saber.

La intuïció original de Panikkar és la que ell anomena la Trinitat radical, en la qual Déu, l’home i el cosmos tenen el seu propi lloc des d’un principi:

La realitat trinitària es va viure com una experiència de fe abans de ser formulada com a doctrina. La intuïció tripartida sembla ser una invariant humana. Aquesta noció de la Trinitat radical l’hem anomenat una experiència teoantropocòsmica... i cosmoteàndrica.

Entre altres raonaments diu que ni només la matèria, ni només l’Esperit basten, ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home. Són diferents punts de vista sobre el Misteri de la Vida... i de la consciència.

 

26

LA CONSCIÈNCIA I LA VIDA

Amb aquestes paraules encapçala Bergson el primer capítol del seu llibre: L’energia espiritual. En aquests escrits intentarem fer un petit resum d’aquest llibre.

La relació que hi ha entre la consciència i la vida és el tema del primer capítol. El comença dient que vol evitar dependre massa de l’estil més propi del que en podríem dir: filosofia acadèmica massa lligada als sistemes. El seu estil s’assembla més a la filosofia que connota amb l’espiritualitat, més semblant a la filosofia original. A això si ha d’ajuntar el seu tarannà científic que sempre acompanya les seves reflexions.   

Bergson vol anar directe al gra, preferint el coneixement que neix de l’experiència i no dependre tant de l’estructura mental pròpia dels sistemes en vigor.. Només veig un mitjà de saber fins a on es pot anar: posar-se en camí i caminar.

Tampoc no és bo saltar etapes. Diu: Una reflexió prematura de l’esperit sobre si mateix el desanimarà d’avançar, mentre que avançant pura i simplement hom s’apropa més fàcilment al seu fi...

És una il·lusió anticipar-se a l’experiència per la força del raonament. És  preferible una filosofia més modesta, que va directament vers l’objecte... Es tracta d’intentar una ascensió gradual a la llum. Portats per una experiència cada vegada més vasta a probabilitats cada vegada més altes, avançaríem com vers un límit, vers la certesa definitiva.     

Insisteix més en l’experiència: Només, en diverses regions de l’experiència, crec percebre diferents grups de fets, cada u dels quals, sense entregar-nos el coneixement desitjat, ens mostra una direcció on trobar-lo.

Un cop aclarida la seva manera de pensar i filosofar comença dient: Aquesta és la primera direcció en la qual entrarem. Qui diu esperit diu, abans de tot, consciència.  

Una bona disposició per llegir aquest llibre que comentem serà recordar aquella   declaració del Temple de Delfos: Coneix-te tu mateix. El llibre de Bergson ens ajuda d’una manera pregona a aconseguir aquest coneixement.  

El tret més evident que caracteritza la consciència és la memòria: consciència significa en primer lloc memòria. I això vol dir: acumulació del passat en el present.

Però més: tota consciència és anticipació de l’esdevenidor.

I aclareix una mica més el seu pensament: si examinem la direcció de l’esperit en qualsevol moment, trobarem que s’ocupa d’allò que és, però en vistes sobretot d’allò que serà.

L’atenció és una expectativa, i no hi ha consciència sense una certa atenció a la vida.

Retenir allò que ja no és, anticipar-se sobre allò que encara no és, això és la primera funció de la consciència.

La consciència és un llaç entre el passat i el futur.

També: Consciència significa elecció.... el rol de la consciència és el de decidir-se.

Al voltant de la pregunta de quins éssers poden tenir consciència, diu: Em sembla versemblant que la consciència, originalment immanent a tot el que viu, s’adorm allí on ja no hi ha moviment espontani, i s’exalta quan la vida gira vers l’activitat lliure. 

Cada u de nosaltres ha pogut verificar aquesta llei en si mateix. ¿Què passa quan una de les nostres accions deixa de ser espontània per a tornar-se automàtica? La consciència es retira d’allà.

... és clara la consciència... quan els moviments que executem, venen de nosaltres i resulten d’una decisió i impliquen una elecció. I quan els moviments s’executen mecànicament, la consciència que tenim d’ells disminueix i desapareix.

I remarca: els moments en què la nostra consciència aconsegueix la més gran vivacitat els trobem en moments de crisi interior, en els quals vacil·lem, dubtem entre dues o diverses decisions a prendre, aquells moments on sentim que el nostre esdevenidor serà el que haurem fet d’ell.  

Si consciència significa memòria i anticipació, és perquè consciència és sinònim d’elecció.

Imaginem ara dues direccions a partir de la matèria: Pensant en el creixement i evolució de la matèria vivent, s’obren dos camins. Pot orientar-se en el sentit del moviment i l’acció –moviment cada vegada més eficaç, acció cada vegada més lliure- és el risc i l’aventura, però també la consciència, amb els seus graus creixents de profunditat i d’intensitat. Per altra banda, pot abandonar la facultat d’actuar i d’escollir... és llavors l’existència segura, tranquil·la, burgesa, però també l’ensopiment... l’endormiscament definitiu, és la inconsciència. 

Quan es renuncia al moviment es perd sens dubte la consciència, 

La matèria és inèrcia, geometria, necessitat. Amb la vida apareix el moviment imprevisible i lliure. L’ésser vivent elegeix o tendeix a escollir. El seu rol és crear.

La vida es dedica des del començament a conservar el passat i a anticipar-se sobre l’avenir... aquesta memòria i aquesta anticipació són la mateixa consciència. Així és com, de dret quan no de fet, la consciència és coextensiva amb la vida. 

Consciència i materialitat es presenten com a formes d’existència radicalment diferents... La matèria és necessitat, la consciència és llibertat.

Però, per més que s’oposin l’una a l’altra, la vida troba el mitjà de reconciliar-les. És que la vida és precisament la llibertat inserint-se en la necessitat i capgirant-la per al seu profit.        

 

25

L’ENERGIA VITAL

Donem voltes i més voltes per conèixer una mica més la dinàmica d’aquest món interior que ens mou, i ens dóna vida. Elements d’aquest món són, per exemple, la intenció, el desig, la voluntat... En aquests escrits no posem tant la nostra atenció en allò que fem: en el què, ni tampoc en el com, sinó en l’energia vital que ens mou...

El desig és el que ens mou. Com diu Teilhard de Chardin, de la mateixa manera que no podem estar un moment sense respirar, tampoc no estem un moment sense desitjar quelcom, encara que sigui inconscientment. Som moguts constantment amb la intenció de fer alguna cosa o de no fer-la. La intenció que sembla que sigui l’element més eteri en el món de l’acció, resulta ser el component de més densitat humana.

Bergson té un llibre que recull unes conferències i que porta per títol: “L’energia espiritual”. En aquest llibre diu el següent:  Qui diu esperit, diu, abans de tot, consciència. Però¿ què és la consciència? Pensin que no definiré una cosa tan concreta, tan constantment present a l’experiència de cada u de nosaltres. Però, sense donar de la consciència una definició que seria menys clara que ella, puc caracteritzar-la pel seu traç més evident: consciència significa en primer lloc memòria. 

Aquest últim tros del paràgraf evoca necessàriament les pàgines en què sant Agustí en el seu llibre de les “Confessions” ens parla de la memòria. Són d’un contingut i d’una bellesa tan impressionant que valdria la pena fer-ne una separata i distribuir-la...

En fem aquí un petit recull:

Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Podríem recordar aquí frases conegudes de Pascal o de Jaspers. Aquest últim diu per exemple: l’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.  

És que l’esperit, doncs, continua Agustí, per a contenir-se ell mateix, és massa estret? I, aleshores, on  rau allò que no pot contenir d’ell mateix? Potser és fora d’ell, i no en ell? Com és, doncs, que no ho conté? Aquesta pregunta fa néixer en mi una gran admiració, i em sento agafat per l’espaordiment.

Així i tot, quan sento dir que hi ha tres gèneres de q­üestions, és a dir, si una cosa existeix, quina n’és l’essència, quina n’és la qualitat, retinc ben bé la imatge dels sons que integren aquests mots i sé que aquests sons han travessat l’aire amb un brogit i que ja no existeixen.

Però les coses mateixes, significades per aquests sons, no les he ateses per cap sentit corporal i no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit, i he tancat, nogensmenys, en la meva memòria, no pas llurs imatges, sinó les coses mateixes.

D’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden. Perquè jo recorro totes les portes de la meva carn i no trobo per quina d’elles entraren. De fet, els ulls diuen: “Si són acolorides, som nosaltres que les hem transmeses”; els narius diuen: “si són oloroses, és per nosaltres que passaren”; diu també el sentit del gust: “Si no tenen sabor, no cal que em preguntis”; el tacte diu: “Si no són un cos, no les he tocades, i, si no les he tocades, no les he transmeses”.

D’on i per on penetraren, doncs, aquestes coses en la meva memòria? No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit, i les vaig aprovar com a veres, i les vaig confiar com en dipòsit, d’on les pogués treure quan volgués.

Recordem aquí el que diuen els savis: La vida que tenim l’hem rebut, i amb la vida hem rebut unes possibilitats amagades d’un creixement espiritual indefinible, a més del creixement corporal... 

Hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués, però no eren encara en la meva memòria. On eren, aleshores, i com és que, quan van ésser explicades, les vaig reconèixer i vaig afirmar: “Ben cert, això és veritat”, sinó perquè ja eren en la meva memòria, però tan allunyades i sebollides, diguem, en les profunditats més recòndites, que, si no n’haguessin estat exhumades per un mestre, mai potser jo no hauria pogut pensar-hi?

Per consegüent, trobem que adquirir coneixences d’aquesta mena, les imatges de les quals no copsem per mitjà dels sentits, sinó que les veiem dins de nosaltres, sense imatges, tals com són, per elles mateixes, no és res més, en certa manera, que aplegar amb el pensament els retalls esparsos i desordenats que contenia la memòria, i obligar-los, parant-hi esment, a estar-se, per dir-ho així, sota la nostra mà, dins aquesta memòria, on abans s’amagaven espargits i oblidats, i a presentar-se fàcilment al nostre esperit, que ja s’hi haurà familiaritzat.   

En aquest lloc tan íntim de la nostra naturalesa és on hi podem trobar el silenci que fa possible la fe: La fe prové d’aquella realitat immediata en contrast amb tot allò que obtenim mitjançant l’enteniment... és com una intuïció pròpia d’un cor net...    

No hem de confondre la fe amb la formulació d’una doctrina universal pròpia d’una institució religiosa. Tal doctrina pot ser l’expressió cultural de la fe, però no la fe. Només de l’autoconvicció pot tenir lloc la fe. La fe és un acte lliure que no està subjecte a un pensament o doctrina absolutitzada. 

La fe es fa present en un moment històric que viu el qui es declara creient. Un moment que no esdevé autoritat per a tothom, sinó presència única de la lluita espiritual.

La fe és una experiència de vida eterna, és com tenir consciència d’una reminiscència inconcebible, com si tingues una consciència amb la creació, (Schelling) o com si pogués recordar d’alguna cosa vista amb anterioritat...  Recordem aquí la dita de Jesús... abans que Abraham vingués al món, jo sóc. Jo 8,58. Ho va dir Jesús, i nosaltres, no ho podem dir?   Escoltem que diu el Mestre Eckhart: ¿De què em serviria tenir un germà ric: Jesús, si segueixo essent un home pobre? ¿De què em serviria si no pogués dir també jo: “Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús? Si vols conèixer Déu, no sols has de ser igual al Fill, sinó has de ser el Fill mateix”.   

 24

EL TERCER ULL

Així parla el nostre amic Panikkar: Les coses de l’esperit només es poden percebre amb el “tercer ull”. Sense puresa de cor no només és impossible “veure” Déu, sinó que també resulta impossible entreveure de què es tracta.

Sense el silenci de l’intel·lecte i de la voluntat, sense el silenci dels sentits, sense l’obertura de l’anomenat “tercer ull” –del qual parlen no només els tibetans sinó també els victorins- no és possible acostar-se a l’àmbit de sentit de la paraula “Déu”. Podríem afegir: no és possible acostar-se al sentit simbòlic, anagògic, espiritual de les paraules.

Necessitem fer silenci: El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos, va escriure Sant Ireneu. En el silenci concorren el temps i l’eternitat. Silenci no és negació de res ni tampoc no s’identifica amb un cert agnosticisme.

L’anomenat “tercer ull” és l’òrgan de la facultat que ens distingeix de la resta d’ésser vius i ens permet l’accés a una dimensió de la realitat que transcendeix, sense negar-ho, tot el que capten la intel·ligència i els sentits.

L’expressió: “tercer ull” correspon al llenguatge de l’esperit. L’esperit és com una presència amagada: Així ho diu Pau: La vostra vida està amagada en Déu... Col 3,3. I per la seva banda Isaïes parlant de Déu, diu: Realment ets un Déu que s’amaga.  Is 45,15.

Déu és presència amagada però és, si no fos segurament ni tan sols podria ser objecte de negació. Escoltem què diu Panikkar sobre la transcendència i la divinitat: La divinitat, en el context des del qual estem parlant, és contemplada com una realitat meta-ontològica. El tret predominant d’aquesta realitat és la interrelació mútua entre immanència i transcendència. Una transcendència sense la seva corresponent immanència seria contradictòria i irracional. Una pura transcendència no podria ni tan sols ser esmentada sense destruir-la. El tret predominant d’aquest horitzó en l’ésser humà és la llibertat.  

Posem ara una comparació treta de la Bíblia. (Els comentaris que es fan, no volen ser una interpretació del text, sinó allò que la lectura del text em suggereix). El foc és un element singular, necessita alguna cosa de la qual s’alimenta per poder existir. Quan ha cremat allò del que s’alimentava s’extingeix, deixa de ser. Déu però, és com un foc que no s’apaga mai i no crema ningú. Al contrari, dóna vida.

Aquesta va ser l’experiència de Moisès. Diu el text bíblic: Mentre Moisès pasturava el ramat se li va aparèixer l’àngel del Senyor en una flama enmig d’una bardissa. Moisès va mirar i veié que la bardissa cremava però no es consumia. Déu no és un Déu que necessita destruir res. Així Déu per poder ser Déu no necessita destruir la llibertat de l’ésser humà. Per la seva banda l’home arriba a la seva plenitud quan pren consciència del seu lligam amb la transcendència. Un lligam que no destrueix la seva llibertat. D’aquí pot néixer una idea de Déu com la que descriu Panikkar quan diu: Ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home. I Joan recorda la pregària de Jesús que diu: Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Jo 17,21. Una unitat, però, que no destrueix la personalitat de cadascú.  

Moisès va dir: M’atansaré a contemplar aquest espectacle extraordinari: que ho fa que la bardissa no es consumeixi? Moisés vol conèixer el Misteri de Déu. Vol fer de filòsof i de teòleg. Però, Déu li digué No t’acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat  Ex 3,1-5.

Moisés si vol conèixer Déu s’ha de buidar d’ell mateix, del seu “jo”: qui no es nega a si mateix no pot ser deixeble meu, va dir Jesús. I més: l’home ha de renunciar al seu afany de voler dominar orgullosament la terra: el lloc que trepitges és sagrat. La Trinitat no és tan sols un dogma, és la mateixa realitat. La realitat és trinitària diu Panikkar: La Realitat en la seva totalitat consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica.   

La terra forma part de la nostra identitat última. Tornem a escoltar Panikkar que diu: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo  també el meu cos. 

Déu es relaciona amb l’ésser humà i amb la terra d’una manera amigable. Hi ha una relació d’amistat. I la vida es manifesta en la relació. L’home és un ser relacional. La vida és  relació. Així també ho entenien els antics quan en parlar de la divinitat esmentaven el terme: circuminsessió per referir-se al dinamisme vital de la divinitat. 

Seguim ara amb el text bíblic i veiem que Déu no té nom.  Moisès va dir a Déu:- Quan aniré a trobar els israelites... si ells em pregunten: “Quin és el seu nom?”, què els he de respondre? El Senyor va dir: –Jo sóc el qui sóc. I afegí: -Digues als israelites: “Jo sóc” m’envia a vosaltres.

Panikkar en les seves reflexions sobre Déu, diu: Quan es tracta de parlar de l’experiència suprema, la mateixa paraula “Déu” ja és tendenciosa –tot i que bé cal fer servir un mot o altre. L’origen sànscrit de la paraula “Déu” (dia), suggereix brillantor, llum, divinitat...    Una moratòria sobre aquest nom podria ser saludable, però no disposem de prou poder per proposar-ho... L’experiència de Déu no és experiència de res... I torna a dir: La paraula “Déu” no és necessària. Déu no pot ser objecte de coneixement ni de cap mena de creença. La paraula Déu és un símbol que es vela i es revela en el mateix símbol de què es parla.

Acceptem el Misteri. Aquest és el paper de la fe. Però, acceptem-lo d’una manera activa, és a dir, respectant el que diuen la ciència i la tradició, però partint, no per imposició de l’enteniment, sinó d’un origen propi ubicat dins nostre que jo no puc voler, sinó que partint d’ell vull, sóc i sé. Jaspers

Fe és l’acceptació de la possibilitat de Vida que hem rebut com un do i que ens porta més enllà del que ens diu el sentiment i la ciència i que provoca en nosaltres una dinàmica que ens orienta vers l’infinit.

 

23

FE I CONEIXEMENT

Fe i coneixement: dues paraules de significat inesgotable. Per començar aquesta reflexió esmentem dues traduccions d’un mateix text bíblic sobre la fe que es troba en la carta als  Hebreus. Són aquestes: Creure és conèixer realitats que no veiem. Una altra traducció diu: La fe és la convicció de les coses que un no veu. He 11,1.

Aquestes dues traduccions no són tan diferents com sembla ja que coneixement i convicció es prediquen mútuament. Escoltem unes paraules de K. Jaspers amb les quals respon a la pregunta que hom es pot fer de com arribar al ple coneixement filosòfic. Jaspers després d’una introducció acaba dient el següent: la resposta a com arribar a la llum plena... no es dóna a través de cap coneixement, sinó que, per molt estrany que resulti, prové d’una decisió.

Recordem que quan parlem de coneixement en el context espiritual ens referim al coneixement que Panikkar anomena “el tercer ull”. I en aquest nivell de consciència coneixement i decisió formen una unitat vivencial.  

Entenem que per poder saber una mica més sobre el significat de la fe cal conèixer la naturalesa humana racional d’on brolla la fe. En aquest sentit pot ser interessant conèixer l’esquema que K. Jaspers proposa com a base de la seva filosofia i que ell relaciona amb la fe. Una fe que sempre contempla dins de la raó. Ho farem a manera de resum, esperant que en altres ocasions puguem aprofundir més sobre algun aspecte d’aquest esquema.

La paraula clau d’aquest esquema és, en alemany: das Umgreifende, que es tradueix per l’englobant. (hi ha altres traduccions).

Aquest “englobant” no és altra cosa que l’ésser. I es diu englobant perquè abraça els modes de viure i d’expressar-se que té l’ésser. Escoltem, doncs, Jaspers: L’englobant és: o bé l’ésser en si, que ens envolta, o bé l’ésser que som nosaltres.

L’ésser que ens envolta, s’anomena món i transcendència: és la dimensió objectiva. L’ésser que som nosaltres, s’anomena existència (dasein), consciència en general, esperit, s’anomena existència (existenz): és la dimensió subjectiva.    

Aquí veiem que la paraula: existència surt dues vegades, però, amb significat diferent. En la primera “existència” se’ns considera com a éssers donats i amb una sèrie de qualitats...: és el nivell on es contempla que hem rebut l’existència com un do. Però, pel sol fet de venir al món no estem del tot realitzats. La vida és una tasca a realitzar. En venir al món hem rebut possibilitats; hem rebut la capacitat per arribar a realitzar-nos com a éssers humans: Som possibilitat des de la llibertat. I aquest és el segon significat de la paraula: “existència”.  

Vegem ara uns comentaris que Jaspers i algun dels seus comentaristes fan sobre aquest esquema de l’Englobant:

L’englobant és el terme que Jaspers empra per designar l’ésser. Està constituït per dos grans pols: el subjectiu, constituït per l’ésser que nosaltres som, i l’objectiu, que pot anomenar-se també l’ésser en si. El pol objectiu s’anomena món, en la immanència; i en la transcendència, s’anomena transcendència. Dit d’una altra manera: L’ésser que ens envolta és de dos classes: és el món, és a dir: l’ésser del qual un costat de la nostra essència n’és com una petita part... i és també la transcendència que tot i ser l’ésser diferent a nosaltres, és el nostre fonament i la nostra fi.

L’existència o subjecte vital -com tradueixen alguns el dasein- és el jo que té consciència de si mateix i que es troba envoltat d’un món exterior... és objecte d’investigació en les seves manifestacions corporals i psicològiques...

Consciència en general és el coneixement adquirit per les diverses ciències, l’aspiració del qual consisteix a assolir un coneixement objectiu, universal i intemporal. La passió de la consciència en general és saber allò que és vàlid sempre i en tot lloc per a tot possible ens racional. Només el que es presenta en aquesta consciència és ésser per a nosaltres. Per la meva part diria que aquesta consciència en general és semblant a l’inconscient col·lectiu de C. G. Jung.

Esperit. L’esperit és la totalitat que mai no arriba a ser objecte de coneixement, sinó que només és idea. Vida espiritual és vida d’idees. Idees teòriques del món, ànima, vida, etc. Ens condueixen a manera d’impulsos que hi ha en nosaltres, com a tracció de la totalitat de sentit que hi ha en la cosa, com a mètode sistemàtic de penetració, d’apropiació i de realització.

Existència. Som existència possible. Vivim des d’un origen que es troba per damunt de l’existència que es torna empíricament objectiva.

El món. El món en conjunt no és un objecte, sinó una idea. Allò que coneixem està en el món, no és mai el món.     

Transcendència. L’existència s’adona de la transcendència quan, mirant vers el seu propi ésser, s’adona que el seu origen se li escapa. La transcendència és allò que em sobrepassa, allò que desborda el cercle, pretesament tancat, de la immanència. És l’horitzó infinit que es troba més enllà de tota aprehensió possible. La transcendència és una presència, una certesa de l’ésser, que es manifesta en la ruptura de la immanència...  

Aquest és l’àmbit de la raó dins del qual Jaspers reflexions sobre la fe. Entre altres coses diu el següent: Fe en sentit ampli significa estar present en aquestes polaritats... aquesta presència no pot obtenir-se en cap cas per imposició de l’enteniment, sinó que és sempre d’un origen propi que jo no puc voler, sinó que a partir d’ell, vull, sóc i sé. Fe és una realitat immediata en contrast amb tot allò que pot ser comunicat per l’enteniment.

22

LA PORTA DEL CONEIXEMENT

Seguint amb el tema del coneixement escoltarem les reflexions de Panikkar i Jaspers.

Tenim la convicció que el remei per a superar l’esquizofrènia antropològica del nostre temps no es troba en una síntesi dialèctica, sinó en un aprofundiment de la mateixa vida de l’home que superi la dicotomia entre teoria i praxi, entre vida intel·lectual (filosòfica i científica) i vida espiritual... Nosaltres podríem afegir: Hem de saber valorar l’estudi i la virtut; l’estudi com a acte de la raó i la virtut com a disposició o actitud de l’esperit. Dit d’una altra manera: cal viure de l’esperit, però d’aquell esperit que té en consideració tant la raó com els sentits.  

La situació del món en aquest segle precisa una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és una constant novetat... Hem d’aprendre a veure les coses des d’un punt de vista més elevat, que vol dir des d’un nivell de consciència més alt. Ens hauríem de preguntar on vivim. És la pregunta que van fer els deixebles a Jesús. Li van demanar: On us allotgeu? I ell va respondre: veniu i vegeu-ho.

No es tracta tant de saber el lloc que ens “identifica” com a membres de la societat, sinó de tenir consciència de la nostra “identitat” personal. (Amb aquestes paraules volem fer nostra la reflexió de Panikkar quan diu: la policia ens “identifica” segons les dades del DNI, en canvi la mare coneix la “identitat” del seu fill, és a dir el coneix per dins, coneix la seva personalitat...) Amb aquestes paraules volem suggerir que ens hem de conèixer a fons si volem gaudir d’un vertader coneixement de les coses i de la vida. Hem de viure en el mateix nivell de consciència de Jesús, si volem comprendre el seu missatge: veniu i ho veureu, els va respondre. Cf Jo 1,38-39.

El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat. Recordem que en hebreu “paraula” vol dir tant paraula com fet, cosa o esdeveniment i que en les tradicions primordials (la mesopotàmica per exemple) l’home era considerat la paraula de Déu en quant esdeveniment diví. El símbol descobreix en la “paraula” que escoltem la personalitat del qui la parla, ja que les seves paraules són fruit de la seva experiència vital.

Vegem ara el que ens diu Jaspers sobre la filosofia i la fe. Nosaltres hi veiem una semblança de fons amb el que, sobre temes semblants, diu Panikkar.

Pensem que les paraules de Jaspers pronunciades el 1947 podrien molt bé ser dites al nostre temps. El tema del seu llibre: “La fe filosòfica” vol ser una reivindicació a favor de la filosofia, i la seva connotació amb la fe ens connecta amb unes paraules de Panikkar sobre el mateix tema que recordem tot seguit abans d’escoltar Jaspers. Les de Panikkar són aquestes: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe... Per fe entenc la capacitat d’obertura a alguna cosa “més”; una capacitat que no ens ve donada ni a través dels sentits ni de la intel·ligència. Aquesta obertura es podria definir com l’obertura a la transcendència. És una apertura existencial. La fe és aquesta “facultat” pròpia de l’home d’obrir-se conscientment (no necessàriament mitjançant la reflexió) a... l’Infinit, Déu, el no Res, el Desconegut, el Buit, etc. On tot nom resulta ja excessiu... La fe és també un “coneixement”, encara que diferent del científic.

Dèiem que la finalitat de Jaspers en les seves conferències posades per escrit vol ser una reivindicació de la dignitat humana, de la seva llibertat i responsabilitat personals enfront dels poders fàctics de la religió i de la ciència. Escoltem-lo: Aquestes prematures i rudimentàries alternatives inqüestionables que la religió i la ciència gosen presentar i que són per la part de la religió: fe en la revelació o nihilisme i per part de la ciència: ciència total o il·lusió, només són mitjans de lluita per a atemorir les ànimes, per privar-les de la seva auto-responsabilitat que Déu els va donar i fer-les submises. Descomponen les possibilitats humanes en antítesis entre les quals cessa el vertader ésser humà.

Jaspers accepta i proposa la fe com el principi fonamental del qual venim i vers el qual anem, però una fe que no es limita a ser una creença en una determinada Revelació bíblica o religiosa i que, per altra banda, també va més enllà d’allò que els descobriments científics ens poden demostrar.  

Jaspers defensa una filosofia que té en compte la ciència, però que va més enllà de la ciència... La ciència no té l’última paraula en el món del coneixement. I també la defensa d’una concepció miop de certes autoritats religioses que pretenen l’exclusivitat en les paraules relacionades amb la fe.  

Defensa una filosofia que pertany a la sana tradició manifestada en el contingut dels tres mil·lenaris de la seva manifestació en Xina, Índia i Occident. Jaspers defensa la serietat des de la qual es filosofa actualment. A més, avui la filosofia ha deixat de viure com a criada de les ciències... i no ha tornat a la seva posició de criada de la teologia. Cosa de què també Panikkar se’n fa ressò.    

Enfront del reptes que ens poden venir de fora atrevim-nos a fer l’intent de mantenir obert en el filosofar el nostre ésser humà. La filosofia no deu abdicar. Avui menys que mai.

Vivim conscients de perills que els passats segles no coneixien... podem privar-nos insospitadament de la tradició: es pot enfonsar la consciència... Filosofant ens hem de preparar a tot... amb l’objecte de contribuir amb el pensament perquè l’ésser humà preservi les seves més altes possibilitats... el filosofar a Occident tornarà a tenir consciència de tota la seva independència al trobar la concòrdia amb l’origen del mateix ésser humà. 

Jaspers defensa la filosofia com a expressió de la serietat i densitat de pensament i que es presenta competent i adequada per poder parlar de la fe. Ara bé, distingeix el pensament filosòfic de la fe, fins i tot més enllà del que han fet certes institucions religioses, malgrat, en el cas de l’Església catòlica, del que diu el seu mateix Catecisme, n. 170, en el qual evoca sant Tomàs. Diu això: No creiem en les fórmules, sinó en les realitats que s’hi expressen i que la fe ens permet de “tocar”. “L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada)”. Jaspers estaria d’acord amb això.    

 

21

I LA VIDA ERA LA LLUM

Paraules que corresponen al pròleg de Joan: En ell -en el qui és la Paraula- hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. Jo 1,4.

El tema de la llum és fonamental. Fins i tot forma part dels atributs de Déu: Déu és llum, diu Joan: 1Jo1,5. A semblança de Déu també nosaltres som llum. Així diu M. Corbí: L’home no és cos, és ull. No solament la ment comprèn i veu, també el cos i tots els aspectes de l’ésser humà són veure i comprendre.

Entenem la llum com a símbol del coneixement. Ara bé, hi ha moltes classes de coneixement. A això hi hem d’afegir la diversitat de criteris que veiem en els autors quan parlen, per exemple, de la raó, de la ment o de conceptes semblants.

El tema del coneixement és inesgotable i, per a la vida espiritual, és molt important tenir present el seu significat d’acord amb el context dintre del qual es fa servir. I diem això perquè en el món espiritual o del pensament filosòfic, notem un gran buit en referència a la qualitat semàntica de les paraules.

A això hi hem d’afegir el senti simbòlic de les paraules propi dels temes filosòfics i espirituals. El sentit simbòlic que donem a les paraules no sorgeix de l’estudi, sinó de la vida. Si no hi ha una vida autèntica és quasi impossible interpretar adequadament els textos espirituals, per més estudis que tinguem. Els textos escrits pels profetes no es poden separar de la vida dels profetes.    

El significat de cada paraula depèn del context en el qual està pronunciada o escrita. Ja sabem que això és clar, però convé repetir-ho aquí perquè paraules que fan referència al coneixement les trobem amb significats diferents segons l’autor que escriu, segons el tema de fons del seu escrit i també segons la cosmovisió del mateix autor.  

En alguns escrits sembla clar el seu sentit, en altres no tant. Posem alguns exemples...

Diu Jesús: Us deixo la pau, us dono la meva pau... Jo 14,27

I, en un altre lloc diu el mateix Jesús: ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no...  Lc 12,51

Considerem ara el mot: raó. Hom hi veu diversos sentits d’acord no solament amb el context literari, sinó també segons l’autor que el fa servir. Posem dos exemples:

L’escola dels victorins ensenya que hi ha tres coneixements que anomena ulls: L’ull de la carn o dels sentits, l’ull de la raó i l’ull de la fe o de l’esperit. Són tres nivells de coneixement:... un el sensorial, un altre el de la raó i un altre el de la fe.

Per altra banda sant Francesc de Sales en el seu “Tractat de l’amor de Déu” ens parla de quatre diferents graus de raó... Escoltem-lo: En el temple místic hi ha també tres atris, que són tres diferents graus de raó: en el primer raonem segons l’experiència dels sentits; en el segon, segons les ciències humanes; en el tercer, segons la fe; y finalment, a més d’això, hi ha un cert grau d’eminència o suprema elevació de la raó i facultat espiritual en què aquesta no és guiada per la llum del discurs ni de la raó, sinó per una simple visió de l’enteniment i un simple sentiment de la voluntat en virtut del qual l’esperit assenteix i se sotmet a la veritat i voluntat divines.   

Veiem que a diferència dels victorins que posen en diferents nivells raó i fe, Francesc de Sales posa fe i raó en el mateix nivell del pensament. Pensem que això és perquè Francesc de Sales considera la raó no tan sols com una simple facultat, sinó com l’element que identifica la nostra naturalesa humana com a “animal racional”. K. Jaspers en els seus escrits empra la paraula “raó” en aquest sentit més profund. 

Vegem ara algunes reflexions de Panikkar sobre el llenguatge en general. Diu, per exemple: El món intel·lectual d’Occident, sobretot després de Plató i Aristòtil, amb l’excepció del llenguatge poètic i naturalment d’aquell que en to condescendent anomenem “vulgar”, quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... S’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula... en la cultura oriental les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència...

En un altre exemple respecte a la diversitat de significat en mots que sovint s’identifiquen Panikkar diu que no pot negar-se que la història cristiana demostra que des de fa alguns segles ha estat més una religió del Llibre que de la Paraula...

En un altre lloc diu el mateix Panikkar que també la fe és coneixement, però d’una altra classe. Leon Dufour també diu que, segons Joan evangelista, coneixement de Déu i fe s’identifiquen. I un últim exemple. Panikkar diu que el mot: Déu és un símbol i no un concepte. 

Després d’aquest i altres exemples que podríem posar, veiem que s’ha de tenir molt en compte el context per entendre el text. Podríem parlar de context personal, històric, cultural, literari... i després afegir-hi la motivació que és el “pretext” del qual parla Panikkar.  

Per la nostra part podríem afegir, per facilitar la comprensió de les diferents classes de coneixement, el fet de tenir present el “mitjà” que el fa possible. D’acord amb això direm que el coneixement sensorial es suscitat per l’instint; que el coneixement racional o intel·lectual el tenim gràcies a la lectura i a l’estudi i que el coneixement espiritual és fruit de tenir un cor net: benaurats els nets de cor perquè veuran Déu.

L’acció que fa possible el coneixement intel·lectual és la reflexió i l’acció pròpia del coneixement espiritual és la intuïció. Aquesta intuïció la podem considerar com un segon instint. El primer, que podem anomenar instint elemental, és el que tenim tots per naturalesa: tots el tenim sense esforç afegit; el segon instint el tenim en potència, és a dir, el podem tenir si posem les condicions necessàries per obtenir-lo.     

Un altre exemple de coneixement és el bíblic. L’expressió bíblica: coneixement de Déu, també l’hem de situar en el context espiritual a l’hora de copsar el seu significat i no donar-li un caire intel·lectual que no li és propi. Recordem aquí el conegut text d’Isaïes: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11,9.