1- NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

El text que ens ve a la memòria quan parlem de nivells de consciència és aquest verset de Joan: Mestre ¿on us allotgeu? Jo 1,38, com si preguntessin: en quin nivell de consciència viviu i des del qual dieu el que dieu i feu el que feu?  

Perquè la consciència és el punt de referència per veure i saber quina és la qualitat de vida de l’ésser humà.

Si volem créixer en esperit i veritat no es tracta tant de tenir un ventall més ample de conceptes i coneixements, com d’augmentar el nivell de consciència a base de més responsabilitat i llibertat; de més bondat i veritat, de més autenticitat... Aquestes són les categories espirituals que donen sentit i llum a les paraules pròpies del món religiós... Cf 1 Co 2,13. (Bíblia de la Fundació)

En un altre text, Jesús, parlant als seus deixebles, posa de relleu la relació de la llum amb les bones obres. És aquest: Vosaltres sou la llum del món... que resplendeixi la vostra llum davant de la gent, perquè vegin les vostres bones obres... Mt 5,14-16.

És aquesta la saviesa que Déu concedeix als petits i senzills: Us dono gràcies, Pare... perquè heu revelat aquestes coses als petits. Mt 11,25. I Pau ens diu: fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida... Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants...  Déu ha fet de Jesús, la nostra saviesa, la nostra justícia... 1 Cor 1,26-31.  Jesús, el Fill de l’Home, és el referent. Ens hem d’humanitzar per a ser més savis, no calen doctorats...  

El llenguatge espiritual és el llenguatge propi d’una vida viscuda des de la fe: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, malda per evocar estats d’ànima, en lloc de designar coses. L. Lavelle 

Però, sovint, la història no ha fet justícia a la saviesa. Escoltem que en diu Panikkar: Aquesta dama per nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne... la saviesa es trobava en una situació encongida... És evident que figures excepcionals com Sòcrates, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren...

Durant segles hem format la ment dels creients per llegir i entendre el Catecisme amb categories intel·lectuals, però no l’hem preparat per llegir en sentit simbòlic, és a dir, espiritual, el missatge evangèlic... i és possible que ni tan sols tots els traductors estiguin a l’altura del que vol dir llenguatge espiritual.

La Bíblia ens parla de preparar una llar per a la saviesa... (en parlarem)

 

15 – CONEIXEMENT

Si n’hi hagués cap de perfecte entre els homes, el tindrien per no res, si li faltava la saviesa que ve de vós.  Sav 9,6.

Quan parlem de la saviesa estem parlant del coneixement espiritual; d’aquell coneixement, anomenat “tercer ull” l’abast del qual i la seva naturalesa encara ens queda lluny de comprendre i de tenir clara consciència de quin és el seu lloc i què significa en el context de la praxi religiosa...  

Aquesta falta de consciència també es manifesta en el nostre estil de vida i de fer les coses. Recordem: Un és el coneixement sensorial, l’altre l’intel·lectual i un altre l’espiritual.

I la renovació de la religió quedarà lluny de ser del que ha de ser si no som capaços de distingir, en la pràctica del nostre obrar i en allò que alimenta la nostra fe, aquestes dues classes de coneixement. El coneixement intel·lectual incideix en les formes i formulacions dels dogmes i sagraments; el coneixement espiritual fa referència al significat espiritual dels dogmes i sagraments i que és allò en el qual descansa la voluntat i, per tant, allò que indica el que som en vistes a l’eternitat... en definitiva a allò que ens salva...  

El coneixement espiritual ja el tenim tots com a possibilitat. Només cal que no posem obstacles amb el nostre comportament a fi que aquesta possibilitat pugui esdevenir realitat. Recordem la importància que el Mestre Eckhart dóna al “deixar fer més que al fer”, i per tant, importància a la puresa de cor, a la fidelitat a si mateix, al silenci... aquest silenci que sant Ireneu anomena “matriu de la paraula”, i per tant també: matriu de la saviesa.

La saviesa es fa realitat a força de virtut, no a força d’estudi, com és el cas del coneixement intel·lectual...Entenem per virtut aquella actitud o disposició interior, aquell dinamisme de l’ésser humà que el defineix com “l’ésser humà sense engany”. Jo 1, 47. És aquell que fa el que ha de fer, d’acord amb la Voluntat de Déu.

En el camp de la renovació tenim tendència a quedar-nos ancorats en el coneixement intel·lectual que té en compte les formes i la necessitat de canviar-les o renovar-les. I el que és essencial –els fonaments de la casa- ens queda desapercebut. I l’essencial només s’hi pot arribar amb el coneixement espiritual. Aquestes coses, diu Panikkar, només es poden comprendre amb el “tercer ull”.

Encara continuem deixant la saviesa per als i per a les especialistes o per als moments de pregària i meditació personal... i la saviesa ha estat sempre la riquesa del poble senzill... la saviesa és l’experiència màxima de la vida... la saviesa és pietat, joia, llibertat... Panikkar.  

 

14 – CONEIXEMENT

El Coneixement espiritual és part de la força espiritual de la matèria... L’actitud més apropiada, d’acord amb una nova visió de la realitat, no és la de “fugir del món” i anar al desert, actitud pròpia només d’algunes vocacions, com la de Joan Baptiste, sinó la de Jesús que es queda en el món enmig dels humans, i des d’aquest lloc humà i terrenal, viu la vida de l’esperit.    

Unes paraules de Pau ens inviten a considerar el Món, la Terra, com formant part de les nostres inquietuds i esperances...: L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: l’univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat sinó perquè algú l’hi ha sotmès, però manté l’esperança que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. Rom 8,19-22. 

I Teilhard de Chardin ens diu: La nostra ànima es troba i s’uneix amb la vida a un determinat nivell. Ara bé, tot just es troba engatjada en l’Univers en el seu punt particular, se sent assetjada i penetrada pel mar d’influències còsmiques que ha d’ordenar i assimilar.

Mirem al voltant nostre: les ones s’atansen de tot arreu i des del fons de l’horitzó. Per totes les escletxes el sensible ens inunda amb les seves riqueses: aliment per al cos i nodriment per als ulls, harmonia de sons i plenitud del cor, fenòmens desconeguts i veritats inèdites. Tots aquests tresors, totes aquestes crides, tots aquests desvetllaments sortits dels quatre punts cardinals del Món, travessen a cada instant la nostra consciència. 

Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat... val la pena que emprenguem el saludable exercici que consisteix a seguir, prenent com a punt de partença les zones més personalitzades de la nostra consciència, les prolongacions del nostre ésser a través del Món.

El nostre ésser espiritual s’alimenta contínuament de les innombrables energies del Món tangible. 

És ben normal trobar-se amb gent que, sense escarafalls i amb naturalitat, viu amb una consciència clara de ser un àtom o un ciutadà de l’Univers.

Volem veure Déu pertot arreu: veure’l en el més secret, el més consistent, el més definitiu del Món.

Ens hem d’acostumar a veure les coses amb altres ulls... orientar-se amb una llum que es reflecteix sobre la matèria per tal d’espiritualitzar-la. Els homes en els seus esforços cap a la vida mística, han cedit sovint a la il·lusió d’oposar brutalment l’ànima i el cos, l’esperit i la carn, com si es tractés del bé i del mal;  però, què se’n faria dels nostres esperits, Déu meu, si no tenien el pa dels objectes terrenals per a nodrir-los i el vi de les belleses creades...

 

13 – CONEIXEMENT

Canvi de mentalitat. Això és el que ens cal fer. És la primera condició que va posar Jesús en el moment de començar la seva vida pública: Convertiu-vos i creieu en la bona nova. Mc 1,15. Aquesta conversió, segons els entesos, vol dir, principalment, canvi de mentalitat. És a dir: Una nova manera de veure i de valorar les coses. I ser capaç de veure les coses d’una altra manera implica necessàriament un nivell de consciència superior.

Es tracta de veure les coses com Déu les veu, no com les veiem nosaltres..., i això vol dir que (referent a la vida eterna, que és la vida que hem de viure ja des d’ara) no basta el coneixement intel·lectual... és necessari aquell coneixement espiritual que veu les coses no per mitjà de conceptes que s’han assolides amb l’estudi, sinó a través d’experiències obtingudes com a fruit d’una vida sense engany, gràcies al dinamisme de la virtut que genera en nosaltres la llum espiritual.

Posarem un exemple de com podem veure les mateixes coses des de diferents nivells de comprensió. Aquests dies els cristians han començat el temps de penitència com a preparació per celebrar la Pasqua, amb el ritus de la imposició de la cendra amb les paraules bíbliques que moltes comunitats han decantat per massa humiliants o poc convenients o adequades a la dignitat humana. Són aquestes: Recorda’t, home, que ets pols, i que a la pols retornaràs.

Doncs bé, el canvi de mentalitat que sorgeix avui dia i que pensa en una   religió més oberta i de cara enfora comença a veure les coses d’una altra manera. Veiem que diu Panikkar referint-se a la terra: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Acabem aquesta reflexió posant més exemples d’aquest canvi de mentalitat... aquest Món que fins ara el teníem com l’enemic de l’ànima, ara el veiem com imprescindible per trobar Déu. Mirem què diu Teilhard de Chardin: El cristià reconeix que té la funció de divinitzar el Món... el seu interès està veritablement en les coses, però en absoluta dependència de la presència de Déu en elles.

 

Pensem en la integració de l’home en el cosmos: Vivim enmig del filat densíssim de les influències còsmiques, com en el si de la massa humana, o com entremig de miríades d’estrelles sense prendre lamentablement consciència de la seva immensitat. Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat... cal superar aquesta insensibilitat, que tendeix a amagar-nos les coses a mesura que se’ns fan massa properes i massa grans...

 

També Emerson, un altre amant de la naturalesa ens diu:... Em converteixo en un globus ocular transparent, no sóc res, ho veig tot, els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.  

 

12 – CONEIXEMENT

El tresor amagat. Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia , se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. Mt 13,44.

El tresor amagat és la consciència. La consciència és aquell dipòsit de possibilitats que tenim amagat en el lloc més íntim de la nostra intimitat: és la veu de Déu. Un cop descobert el tresor, resta amagat perquè les seves possibilitats són infinites i sempre en queden per descobrir i fer-se presents en el cor que estima. Un cop es descobreix aquest tresor, tot allò que abans ens captivava i era l’objecte dels nostres desigs i de la nostra voluntat s’abandona: “es ven”.

L’acció de “vendre tot el que es té”, es pot comparar, pel seu significat, amb el fet de negar-se a si mateix... Mt 16,24. Es tracta de negar allò que és fruit de la pròpia collita egoista, per donar pas a allò que ens és donat i que ve de Déu i que, paradoxalment, és més nostre que no pas allò que hem de negar-nos. El corol·lari que podríem afegir glossant el lema del Temple de Delfos: “coneix-te  tu mateix” és aquest: “estima’t tu mateix”.   

Dèiem que la consciència és com el nucli de la personalitat, de possibilitats infinites. Les sentències d’alguns pensadors ens ajuden a trobar el  sentit últim d’aquestes reflexions... Són aquestes:

 

-L’home supera infinitament l’home. B. Pascal.

-L’home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident, i és allò més enigmàtic... L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.  K. Jaspers

-Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la seva vida? Teilhard de Chardin

I el genial Agustí d’Hipona parlant de la memòria, en un sentit que es pot considerar com a sinònim de consciència -així ho veu E. Bergson-, diu el següent: Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran. Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc. És que l’esperit, doncs, per a contenir-se ell mateix, és massa estret? I, aleshores, on rau allò que no pot contenir d’ell mateix? Potser és fora d’ell, i no en ell? Com és, doncs, que no ho conté? Aquesta pregunta fa néixer en mi una gran admiració, i em sento agafat per l’espaordiment.  

I la paradoxa és: Tot això que ens supera, és allò que ens fa viure, és l’impuls amagat que fa possible i dóna sentit a les nostres accions i pensaments.   

 11 – CONEIXEMENT

Créixer és el nostre destí. El creixement corporal té un límit. El creixement intel·lectual també. El creixement espiritual és infinit.

Si ens preguntem com es realitza aquest creixement personal, de quina manera la vida va fent el seu curs vers la plenitud, els grans mestres ens donen algunes pistes.  

Teilhard de Chardin meditant sobre l’ésser humà considera la part activa del seu dinamisme vital i també la part, que ell anomena: de les passivitats. Escollim alguns textos del Mestre:

De les dues meitats o components en els quals podem dividir la nostra vida, la primera, per la seva visible importància i pel valor que li conferim, és el camp de l’activitat, de l’esforç, del desenrotllament.

 

Ara bé, com sabem, no hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les seves capes més profundes, “en nosaltres, sense nosaltres”...

 

Quan ens sembla que obrem amb la mateixa espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

 

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat.   25

Aquestes paraules amb negreta ens fan recordar unes altres paraules de R. Guardini que, en el seu famós llibre: “L’acceptació de si mateix”, trobem escrites. Són aquestes:

Jo no sóc jo, sinó que espero arribar a ser-ho... No em tinc a mi mateix, sinó que estic en camí de tenir-me... No em conec, sinó que miro de conèixer-me.

 

L’autèntic pensador ha d’aprendre a traspassar l’aparença de l’obvietat, penetrant en la profunditat submergida... se’ns presenten coses molt senzilles, àdhuc banals, però la seva aparent banalitat és només el revers de la seva profunditat i riquesa de sentit.

 

Per acabar recordem la coneguda anècdota del filòsof-cínic Diògenes. Diuen que amb un fanal a la mà anava i venia delerós per la plaça plena d’homes, cercant un home... Aquest gest ve a ser com un símbol que ens ensenya a no viure de les aparences, a no ser superficials. 

 

10- CONEIXEMENT

Els arbres no ens deixen veure el bosc. Aquest refrany de la saviesa popular ens invita a fer algunes derivacions, amb matisos, ja que en el llenguatge simbòlic no hem de cercar una exactitud matemàtica... 

D’una manera semblant, doncs, també podríem dir: Les creences no ens deixen viure de fe o les doctrines i les normes ens impedeixen veure l’Evangeli o els ritus no ens deixen veure la religió o els conceptes no ens deixen veure la paraula o els dogmes no ens deixen veure la veritat, etc.  

Hem dit altres vegades que la vertadera virtut té un caràcter paradoxal... i en aquest sentit diem que si bé els arbres no ens deixen veure el bosc també és veritat que sense arbres no hi ha bosc, i que sense les institucions amb els seus ritus i doctrines molts de nosaltres no coneixeríem l’Evangeli, ni practicaríem la religió, etc. Ara bé, cada cosa en el seu lloc...  

Assumir-ho tot: fe i doctrina, demostra saviesa, però canviar l’ordre dels valors en la importància que els donem resulta fatal i nociu... Si tenim en compte això no hem de menystenir res.  Sant Pau diu: qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa amb els llavis, obté la salvació. Rom 10,10.

I Panikkar diu que l’espiritual que perd la capacitat sensorial està perdut...

L’Evangeli és més que els evangelis, és més que la lletra escrita, perquè com diu Pau la lletra mata, és l’esperit el qui dóna vida... es veuen els arbres, no es veu el bosc. Quelcom semblant passa amb el món. Així diu Jaspers: El món en conjunt no és un objecte... allò que coneixem està en el món, no és mai el món. L’esperit no és veu, però és allò que dóna sentit i vida a allò que es veu.

Les coses que fem sense l’Esperit en majúscula, ens deixen contents i enganyats... Sovint els nostres coneixements no tenen la ressonància del que és essencial, ens deixen en fals i es queden com a simples conceptes que no influeixen ni en la vida de cada dia, ni en el nostre univers mental... En canvi, són infinites les derivacions intel·lectuals i espirituals que formen el context mental propi d’una persona adulta espiritualment parlant.   

Si tirem una pedra en un llac tranquil es formen uns cercles d’aigua que es van estenent per tot el llac i cobreixen tota l’aigua. Pot ser que els nostres coneixements siguin com pedres de tan poca densitat espiritual que no mouen res. S’enfonsen i es perden en el fons de l’inconscient. En aquest cas, tenim més coneixements, però no ens fan canviar. Actuem com sempre, vivim com sempre...

És urgent veure el bosc. És urgent tenir plena consciència de la dimensió espiritual dels nostres coneixements. Hem de saber veure arbres i bosc.