(3) CONSCIÈNCIA

No estem destinats a ser còpia de ningú. I malgrat que necessitem dels altres i els altres ens poden ajudar a fer camí, no hem de ser mai el seu eco. Això vol dir que la pròpia consciència ha de ser la font de la nostra veritat.

No hem de ser còpia ni de Joan de la Creu, ni de Tomàs d’Aquino, ni de Mateu, ni d’Isaïes... Ni tan sols hem de ser còpia de Déu. Això és el que volien els nostres pares Adam i Eva en el Paradís i es van trobar amb el fracàs de la seva vida. En tot cas, hem de ser memòria i empremta de Déu, però sense perdre la pròpia personalitat. L’onada és el mar, però, l’onada continua essent l’onada.

La consciència és la ressonància del que som. I el nostre ésser més íntim va més enllà de les aparences. Per això és també objecte de fe. És objecte d’experiència no d’experiment. La ciència no arriba a aquests indrets. El nostre ésser forma part del Misteri. Qui coneix el cor de l’home?  Tanmateix, el creient és el qui viu del Misteri.  

És veritat que hi ha molta gent que ha deixat d’absolutitzar la consciència sensorial i viu en el nivell de la consciència racional. Però, es queda aquí, no és prou conscient  que hi ha un tercer nivell de coneixement on la dimensió espiritual no és solament una cosa més entre les altres, sinó que és el lloc de la veritat des d’on es mesuren i es veuen totes les altres coses en la seva última realitat.

En el segon nivell de consciència es tracten les coses de la ciència i de la tècnica. I quan, des d’aquest nivell es tracten les coses de l’home, es pren l’home com a objecte d’observació i des de la vessant científica. Ara bé, no és aquesta la dimensió de l’home que presenta el Nou Testament. L’Evangeli veu l’home en la seva dimensió espiritual i el mira, no com a objecte d’observació i d’estudi, sinó com a subjecte de vida i de vida eterna. I, el lloc propi on es coneix i es viu aquesta dimensió espiritual és el tercer nivell de consciència. La llum que ens il·lumina en aquest nivell no és fruit de l’especulació, sinó de fe. És la fe que intueix la vida amagada amb el Crist en Déu. És el lloc, el desert espiritual, on se sent la veu de l’Esperit.

L’Esperit és energia vital que es manifesta com un vent impetuós que ens empeny, ens transforma, tot i que no es veu amb els ulls de la carn. Aquesta energia vital, que és com l’espoleta que fa possible l’eclosió de la veritat eterna en la consciència, es manifesta a través de la virtut. El creient està a mercè del vent. Es deixa portar... I l’Esperit sempre el condueix al desert. 

Els sentits es fan sentir fàcilment... En canvi, per sentir la veu de l’esperit, es necessita una sensibilitat espiritual que s’aconsegueix després d’anys de purificació, de coratge irreductible i de disposició inamovible per acceptar la realitat espiritual que ens crida a anar més amunt sense descans. Elies, cansat de tota una vida de contradiccions i  de dedicació a favor de la justícia i de la veritat, volia descansar i així ho va demanar al Senyor. Però, Déu li va contestar: Aixeca’t. Encara ert queda un llarg camí per fer.     

La disciplina pròpia del tercer nivell de consciència és l’axiologia fonamental. És una disciplina que inclou el compromís i l’experiència personal del qui la tracta.

Si alguna cosa ha de fer la religió avui dia, per damunt de tota altra cosa, en el moment crític en què vivim, és donar testimoni del tercer nivell de consciència. A partir d’aquí podrà fer el mateix que fa la societat en bé dels altres, en l’assistència social, l’educació, la cura dels malalts... Però, sigui el que sigui allò que faci, tot ho ha de fer des del tercer nivell de consciència. La reforma de la religió si només es preocupa pel canvi de les formes externes de la litúrgia i del Dret Canònic, vol dir que no coneix els signes dels temps i serà una religió que segueix vivint de la llei, encara que parli de l’esperit. Una religió que no ha donat la talla. Recordem que allò que va donar peu, en els nostres orígens, a una religió amb entitat pròpia i que va fer possible la seva existència separada de la religió de sempre, va ser el fet de passar de ser una religió que viu de la llei a ser una religió que viu de la fe. Aquesta va ser l’aportació històrica de sant Pau en el món de les religions. ¿Som conscients avui dia que els qui ens diem cristians i que tenim aquells orígens, manifestats en els Fets dels Apòstols, encara la nostra Litúrgia viu més del Dret Canònic (de la llei) que no pas de la fe?  

El tercer nivell de consciència és el nivell de la fe. El segon nivell de consciència és el nivell de la llei. La llei rep la seva força i el seu sentit de les decisions humanes; la fe rep la seva energia i dinamisme del misteri que es deixa sentir en el fons del cor i que s’intueix més enllà de les raons humanes.

On tenim el cor? Nosaltres estem allà on tenim el cor. On tens el teu tresor hi tens també el teu cor. Físicament estem en un lloc geogràfic de la terra. Espiritualment estem allí on tenim el cor. L’esperit no està lligat a les lleis de la matèria. La presència del Crist sagramentat no és diferent a la presència del Crist ressuscitat. És el mateix Crist. I no podem tractar Crist ressuscitat amb categories temporals d’espai, temps i matèria, sinó amb categories espirituals. El sagrament no és un talismà que canvia la naturalesa de les coses. El sagrament celebra la realitat eterna del Misteri de la fe. La realitat ja hi és. És abans que el sagrament la celebri. La presència del Crist ressuscitat “és” més enllà de l’espai, del lloc geogràfic i del temps. El sagrament no actualitza la presència del Crist ressuscitat. ¿Com pot actualitzar allò que ja és? Pot celebrar, pot recordar. En tot cas el sagrament actualitza la presència del Crist en el creient, quan és el creient, en carn pròpia, el què fa allò que Jesús va fer. En el moment de l’Eucaristia el pa de vida és el creient que comparteix amb el germà el seu amor i ho fa –en la cultura cristiana- recordant el que Jesús va fer. Jesús no va dir: Recordeu el que jo he fet, sinó que va dir: Feu vosaltres el que jo he fet en memòria meva.

Jesús va advertir als seus deixebles: Convé que me’n vagi, perquè si no me’n vaig no vindrà l’Esperit... Els cristians quan celebrem l’acció de gràcies, ¿hem fet cas d’aquesta advertència? En tot cas no podem retenir Jesús pensant amb categories temporals. En el llenguatge popular diem: “Ningú no ha tornat de l’altre món”. Tampoc Jesús pot tornar d’aquesta manera “humana” que esperem...

La presència del Crist ressuscitat no depèn del sagrament. La presència del Crist ressuscitat no està condicionada a unes lleis. En l’esperit no hi caben presències espacials. Tampoc no es pot dir: És present o no és present, perquè l’Esperit “és” i punt. En tot cas podem dir que nosaltres celebrem d’una manera espacial la presència del Crist ressuscitat. Presència que no depèn de la manera com nosaltres la celebrem i amb quines condicions la celebrem. Fer dependre la presència del Crist ressuscitat d’unes normes o d’unes lleis és una aberració teològica. És una contradicció “in terminis” dir que la celebració eucarística fa possible la presència del Crist ressuscitat, quan aquesta presència “és” més enllà de tota condició humana i temporal. En tot cas, la celebració, ens pot ajudar a viure aquest misteri de la fe que existeix des de la creació del món: D’abans que Abraham nasqués, jo sóc, va dir Jesús. La realitat espiritual l’hem de cercar amb categories d’esperit, perquè la carn no serveix de res, és l’esperit qui dóna vida.

(2) – LA CONSCIÈNCIA

Quan els pensaments que mirem d’extreure de les estances misterioses de la memòria, versen sobre temes nuclears de la vida, les paraules que fem servir forçosament s’han d’anar repetint, encara que no necessàriament, en el mateix ritme, els conceptes o les idees... En aquests temes recordarem algunes paraules o conceptes que no podem oblidar i que hem de tenir sempre presents si volem posar un bon fonament en el nostre edifici espiritual. Són, entre altres, aquests: El camí, interpretat com diferents nivells de consciència que hem d’anar pujant per arribar a la plenitud de l’home nou. - L’energia vital, lloc des del qual actuem i parlem i com allò que dóna identitat i realitat a les nostres vides. – El contingut i les formes, com estructura fonamental de les nostres vides i com els dos elements que hem de saber unir i distingir alhora per poder viure i actuar amb coherència. – La llibertat interior com la condició que fa possible la salvació. - La fe, distingint-la de la creença i de les creences.

Si anem repetint temes nuclears anirem reforçant la memòria, entesa no tant com una facilitat per recordar paraules i dades, sinó com una de les tres potències de l’anima: (memòria, enteniment i voluntat), i que considerem com a sinònim de consciència.

La nostra metodologia és la del calaix de sastre del qual es van extraient els retalls de petites idees que hi ha recollides.

La vida és un camí. L’home no és ser, sinó esdevenir. L’esperança de l’home descansa en la possibilitat d’arribar a la plenitud de la vida. La vida és un camí. Però, el camí no és a fora. És a dins. El camí és el mateix home: Jo sóc el Camí, va dir Jesús, el Fill de l’Home. És un camí que es va enlairant de mica en mica, d’acord amb la generositat i sinceritat de cada vianant, d’acord amb la seva puresa de cor. D’acord, per tant, amb la seva llibertat interior.

En el recorregut d’aquest camí hi trobem unes fites com a punts de referència que serveixen per guiar el vianant i que, un cop sobrepassats, ens introdueixen en un determinat nivell de la ruta que, en el nostre context, podem anomenar nivells de consciència. Tenir present el nivell de consciència en el qual, hic et nunc, ens ubiquem ajuda a discernir en quin lloc estem en la trajectòria cap a la plenitud de la vida i quins valors són els que donen sentit i qualitat espiritual a tot allò que fem.

Aquí rau la clau de volta del nostre edifici espiritual. El fet punyent de totes les religions institucionalitzades és que tracten els valors essencials de la vida i les seves formes d’expressió religiosa des del segon nivell de consciència, és a dir, des de la seva dimensió conceptual i temporal, unida a un nivell baix de sinceritat existencial i no des de la seva dimensió sapiencial i eterna, des de la puresa de cor, que és la pròpia del tercer nivell de consciència i de la vida de l’esperit.  El resultat és, entre altres coses, el fanatisme religiós, la superficialitat, l’engany i la manipulació del llenguatge, la confusió entre el contingut i les formes... Les coses de l’esperit, només es poden tractar amb categories d’esperit.

Si posem en el mateix sac, en el mateix nivell en l’escala de valors el contingut essencial i les formes d’expressió estem deformant la consciència  Estem identificant com a sinònims fe i llei o fe i dogma. Dos elements que cadascun d’ells - entesos per separat i com a punt de partida o punt de referència nuclear que dóna sentit i forma a la religió- formen, segons sant Pau, dues religions diferents: una salva i l’altra no. Fe i llei són els dos elements constitutius de tota realitat humana i religiosa, però no les podem posar en el mateix nivell en l’escala de valors. Una religió que ens fa esclaus, dependents, de les formes, no és la religió del Crist.

Cada nivell de consciència correspon a un grau determinat de maduresa humana, I, al mateix temps destaca una determinada dimensió de la personalitat i és el lloc des del qual el maquinista dirigeix tot el comboi, el creient dóna sentit a tots els seus actes.  I aquest nivell de maduresa humana és el que qualifica les nostres accions i dóna un sentit concret a les nostres paraules, les quals estan referides o bé al contingut essencial o bé a les formes d’expressió.

El coneixement sapiencial, no el conceptual, és fruit d’una actitud: la puresa de cor, de sinceritat existencial,

Quan parlem de l’Evangeli des del segon nivell de consciència, inevitablement, tergiversem les seves paraules, perquè les interpretem d’acord amb uns valors temporals i no espirituals. Les paraules de l’Evangeli fan referència al contingut essencial de la vida i nosaltres les referim a les formes d’expressió religiosa, per la qual cosa, caiem en el legalisme farisaic condemnat per Jesús i després per sant Pau. Per això, l’Apòstol ens advertia: És evident que la llei no salva ningú. El just per la fe viurà.

És important tenir una idea del lloc del camí on estem per a no anar per la vida contents i enganyats, i sobretot, per a no enganyar els altres amb unes doctrines i ensenyances que no són fruit d’experiència pròpia, sinó que són manllevades als llibres o a les autoritats de torn, i que, si no vigilem es poden tornar lletra que mata. Això pot passar, i esdevé sovint, quan prenem les paraules fora del seu context original o enteses des d’un nivell de consciència diferent d’aquell en què foren pronunciades.

Establir tres nivells de consciència és un llenguatge convencional pres com un punt de referència que s’ha d’entendre amb flexibilitat i s’ha de matisar d’acord amb el moment  i el caràcter actual de la vida de cadascú, però que és inevitable tenir en compte si no volem caure en un obscurantisme emmascarat.  

LA CONSCIÈNCIA

La consciència és la llum de la vida. Cadascú té la seva llum i cadascú és llum. Una llum que va creixent en claredat gràcies a la llum que ens ve de fora, la llum que ens ve d’escoltar la paraula. Però, sobretot, va creixent gràcies a la fidelitat de l’home amb si mateix, és a dir, gràcies a la fidelitat al designi de Déu present en la pròpia consciència.

 

La veritable llum està dins nostre. Està en l’ u, és a dir, en aquell punt que uneix subjecte i objecte, immanència i transcendència i que és com la presència inabastable de l’Esperit. Aquesta unitat és la que Jesús va demanar per als seus deixebles: Que tots siguin u , com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. És el punt de contacte amb la divinitat. D’aquest punt en surt la llum. Això és la consciència. Una llum que és, per tant, consciència de la Realitat.

Aquest punt de contacte amb la Realitat, és també l’inconscient. Un inconscient que mai no arriba a ser absorbit del tot per la consciència. Tal vegada per això Schelling va poder dir que: L’inconscient és el que dóna a les accions lliures la seva identitat. L’home va creixent en maduresa i llibertat a mesura que creix en grau de consciència, és a dir, a mesura que es fa conscient, a mesura que va posant a la consciència allò que està en l’inconscient. 

La consciència és com el punt de referència per saber en quin nivell o a quina distància estem situats de la Realitat i, per tant, quin és el nostre coeficient d’humanitat. És allò que ens qualifica com a éssers humans i no pas el que fem o el que diem. D’això depèn no solament la nostra felicitat i la nostra salvació, sinó també el benestar i la qualitat humano -divina de la nostra societat i de la religió. No es tracta de saber quins coneixements tenim o quines facultats posseïm desenvolupades. Es tracta de saber quina és la nostra qualitat humana. En quin grau de maduresa personal estem ubicats. Si volem augmentar la qualitat humana de la nostra societat i de la religió hem d’augmentar el nostre nivell de consciència.

Quan els mestres de l’esperit volen fer una radiografia de la vida de l’esperit i dels seus nivells o graus de realitat, ens parlen de tres graus de coneixement: El coneixement de la carn (dels sentits), el coneixement de la raó (l’especulatiu) i el coneixement de l’esperit (de la fe). De manera semblant podem parlar de tres nivells de consciència: La consciència sensorial, la consciència racional i la consciència espiritual.  

La consciència és do i tasca a realitzar. El destí de l’home és arribar a la seva plenitud: He vingut perquè tinguin vida i la tinguin a desdir, va dir Jesús. I plenitud de vida vol dir plenitud de consciència. Amb la plenitud de consciència obtindrem la plenitud de llibertat: La veritat us farà lliures, també va dir el Mestre, I a partir d’aquí es fan possibles totes les altres coses.

Si volem un món nou, hem d’adquirir una nova consciència de les coses. Llegim molts articles, llegim molts llibres, i malgrat això, seguim igual, perquè la nostra consciència de les coses és la mateixa. La consciència és la que crea un lligam amb les coses, amb les institucions i amb les persones.

Avui dia tenim molts coneixements, emmagatzemem en la nostra memòria molts conceptes i doctrines. Però, malgrat tots aquests coneixements no arribem a ser  coneixement de Déu. Una cosa és tenir i l’altra ésser. I cal ésser coneixement. Els coneixements ens ajuden, però, sovint no ens fan canviar de manera de ser, perquè no deixem que penetrin gaire endins de la nostra personalitat. No fan créixer el nivell de la nostra consciència. Ens falta la disposició adequada.

Tenim la llum que ens ve dels sentits, també podem tenir i augmentar la llum que ens ve de la raó mitjançant l’estudi i podem tenir la llum que ens ve de la virtut: de la puresa de cor, de la sinceritat. Aquesta llum també la podem augmentar, però sovint és la llum més petita perquè no alimentem prou bé aquesta llàntia de l’esperit. Descuidem la seva cura, malgrat que és la més necessària i, al mateix temps, indispensable, si volem gaudir d’un grau superior de consciència i, amb ella, d’un grau superior de clarividència, de llibertat i de felicitat: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu.

Obtenim la llum de la consciència a través dels sentits, de la raó i de la sinceritat o puresa de cor. Per més espirituals que vulguem ser no podem menystenir la llum que ens ve dels sentits i de la raó. L’espiritual que menysté la seva part sensorial, està perdut. Panikkar. La llum de la consciència és el coneixement que s’anomena saviesa, que en teoria és molt valorada, però, poc practicada i fins i tot menystinguda i perseguida: Hi ha una certa saviesa humana que és comú a tots els homes: els més grans i els més petits i que la nostra educació corrent treballa sovint per a silenciar-la i obstaculitzar-la.  Emerson.

La virtut és energia. Per això diem d’una cosa que ja no fa allò que ha de fer segons les seves propietats naturals, que li falta virtut. La virtut és energia poderosa d’on brolla la llum de la veritat i el calor (foc) de l’amor. L’Evangeli ens parla d’un Sol que ve del cel. Per això diu Plotí que sense veritable virtut, el Déu del qual es parla és un mer nom. La virtut és l’energia que fa possible l’ordre en les relacions: Les relacions amb Déu, amb els altres, amb les coses. Una energia desordenada, sense l’ordre amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet. (Agustí), dóna peu a l’egoisme, al narcisisme, a l’abús, a l’error, a la mentida... L’energia ordenada és la bondat, la justícia i la veritat amb totes les seves derivacions i manifestacions.

Això requereix esforç. Realitzar això és viure de fe i fer possible la llibertat. És un esforç creador. És obra nostra malgrat que, si ho podem fer és gràcies a l’energia que hem rebut... Ser creient és usar aquesta energia ordenadament, és a dir, com una força al servei de l’obra de Déu, de l’acompliment de la creació, per tant, no de destrucció, sinó d’edificació en l’esperit com és el fet d’estimar sense límits...     

Fe, diu la carta als Hebreus, és creure en allò que no es veu. En un principi no veig la plenitud a què puc arribar, no la conec, però la pressento. Crec que pot ser una realitat que m’ompli de joia i de pau. Ara bé, s’ha de creure amb tot l’ésser, no només de paraula. Si dic que crec però, no deixo les meves seguretats, això no és fe. La fe demana un salt al buit, No es poden servir dos senyors.  

L’HOME VELL I L’HOME NOU

Sant Pau ens parla de l’home vell segons Adam i de l’home nou segons Jesucrist. En aquesta ensenyança de l’apòstol hi ha una intuïció profunda que ens ajuda a comprendre més a fons la naturalesa de la vida espiritual de l’home creient en general i del nostre nivell de maduresa humana en particular. En aquesta expressió bíblica s’hi revela un coneixement profund de l’ésser humà, expressat amb paraules pròpies de la cultura d’aquell temps i d’aquell lloc geogràfic.

Així doncs, si prenem les paraules de sant Pau com a punt de referència i si som capaços de fer un acte de sinceritat amb nosaltres mateixos, podrem veure que, de fet, no som prou conscients de la distància que ens separa de la realitat i no sabem ben bé si el nostre actuar és encara obra de l’home vell o ja és l’home nou el qui obra en nosaltres el voler i el fer. Amb altres paraules: No tenim gaire clar si s’ha produït en el nostre cor el nou naixement, malgrat que hàgim rebut el ritus baptismal. I, com diu Jesús, qui no neix de dalt no pot veure el regne de Déu. El cert és que, si volem renovar a fons la religió, ens cal néixer de nou. No n’hi ha prou amb fer coses noves. Som nosaltres els qui ens hem de renovar a fons. 

Aquest tema fonamental de la vida espiritual expressat amb paraules com home nou i nou naixement, és considerat per altres tradicions i pensadors, encara que exposat amb altres paraules o conceptes.

R. Guardini, per exemple, escriu el següent: En diversos pobles, sobretot del Nord, es troba un mite de profund significat, el del “doble” o “esperit acompanyant”. Segons això, l’home és abans que tot tal com està encarnat i viu visiblement; però, a més, és una altra vegada, i així és de debò. Aquest ésser autèntic va sempre darrere de l´ésser immediat; per això se l’anomena “esperit acompanyant” o “seguidor”. Per tant, l’home immediat no veu l’autèntic; només sent que és aquí; però, “darrera”, és a dir, en el domini del que no està donat. Una vegada, tanmateix, el rodeja, es posa davant d’ell i el mira: llavors l’home immediat veu l’home autèntic; i en veure’l es coneix a sí mateix. Es podria dir que (segons la història de Kim de Kipling) el seu jo i el seu nom es fan una sola cosa. Però, és la mort. D’aquí ha sorgit la figura de la Walkyria: en el moment en què es posa davant d’aquell a qui ha escollit, aquest es mor.

¿No ens recorda això a sant Pau que ens diu que som sepultats en la mort de l’home vell per a viure l’home nou en Crist ressuscitat, i allò de Jesús: Si el gra de blat no mor, no dóna fruit? 

Per la seva banda, K. Jaspers quan parla del concepte existència, li dóna dos sentits i fa servir dues paraules per comentar aquells dos sentits. Primer considera l’existència com a subjecte vital (dasein) fet i acabat, com l’ésser llençat fora (Heidegger), en el temps... i desprès parla de l’existència (existenz) considerada amb les seves “possibilitats” d’arribar a la plenitud de l’home des de la “llibertat”. Hom diria que, l’ aquí anomenat subjecte vital és sinònim de l’ànima vivent de sant Pau, i que l’existència considerada des de la llibertat i amb possibilitats de créixer i ser més és semblant a l’esperit que dóna vida de l’apòstol. 

La conclusió que es pot derivar d’aquestes formulacions doctrinals és que la vida de l’home vell consisteix en anar vegetant, sense cap més aspiració que anar vivint d’allò que li ha estat donat sense assumir la pròpia responsabilitat de ser semblant a Déu des de la seva llibertat; sense fer cap esforç per créixer espiritualment. És com aquell que enterra el seu talent amb l’excusa que l’amo és exigent... Aquest home que no s’esforça, perd la dignitat d’home, diria Kierkegaard, perquè l’essència de l’home no és “ser”, sinó “esdevenir”, diu el mateix autor. 

A partir d’aquí podríem definir “l’home nou” bíblic com l’home que no es limita a complir amb els manaments com el jove ric, sinó que és aquell que exhaureix totes les seves possibilitats de bondat i llibertat d’acord amb la mesura que Déu li ha donat. L’home nou, no és el qui compleix unes normes com si, aquestes, fossin condició última de salvació, sinó aquell que es perd a sí mateix, per retrobar-se en Déu. És el que viu de la fe, no de la llei establerta pels homes. L’home nou és l’home que treballa els talents que Déu li ha donat. 

El nou naixement esdevé quan optem per viure amb categories espirituals. L’home vell actua amb categories humanes; viu de les formes religioses rebudes del passat, però, sovint, buides dels seu contingut espiritual. Jesús parla del nou naixement per l’aigua i l’Esperit. I continua dient: De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit. I l’apòstol, per la seva banda, diu que és espiritual el qui es deixa portar per l’Esperit. L’Esperit no es deixa manipular, ni pels ritus sacramentals, ni per cap autoritat eclesiàstica, ni per ningú. El nou naixement esdevé quan passem del segon nivell de consciència al tercer, és a dir, per una disposició interior del creient que secunda el do de Déu amb plena llibertat i sense condicions. No hi ha cap acció externa per més sagrada que se la consideri que forci l’Esperit Sant a actuar. Creure això seria una blasfèmia. L’Esperit Sant bufa quan vol i allà on vol. No necessita ni sagraments, ni sacerdots, ni ritus, ni res. Els sagraments, en tot cas, els necessitem nosaltres, no Déu. La presència de Déu i del seu Crist no és una realitat que depengui de cap acció humana o religiosa. Déu és. Els qui hi som o no hi som davant seu som nosaltres. Els qui gaudeixen d’aquella presència divina són únicament els qui tenen el cor net. Aquests són l’home nou. I la seva consciència és el lloc de la presència de Déu. Són els qui gaudeixen d’un grau superior de consciència. Totes les altres coses de la religió són allò de més a més. Són indicadors que senyalen, no són la realitat.

CONTINGUT I FORMES

Si volem “fer” la veritat hem de tenir en compte  el caràcter holístic de la realitat.  L’holisme és un terme nou, però allò que vol expressar ja és antic i alhora sempre recordat pels grans pensadors. Quan Plotí parla de l’U com a símbol de la perfecció i descriu l’univers com un moviment de sortida a la multiplicitat i de retorn a la unitat, i quan sant Joan recorda l’oració de Jesús dirigida al Pare, que diu: que tots siguin U com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells estiguin en nosaltres... en el fons estan dient el mateix. En aquests casos no es tracta d’un U numèric, sinó d’un U qualitatiu. I quan sant Francesc de Sales parla de la unitat en la diversitat o quan Jaspers parla de l’ englobant com allò que uneix objecte i subjecte, s’estan igualment parlant de la mateixa realitat espiritual. No hi ha unitat sense diversitat, perquè el “tot” de la vida s’expressa en cada una de les parts a través de les quals es manifesta, sense diluir-les. Es tracta, per tant, d’una unitat que no exclou la diversitat d’expressions ni de cultures. Diu els Fets dels Apòstols: Tots, cadascú amb la seva pròpia llengua i cultura entenien el que deien els apòstols...  Ac 2. El missatge era dirigit a l’home, fos quina fos la seva raça o cultura. perquè, com a homes, tots som iguals. L’home és la unitat que s’expressa en la diversitat de cultures i religions.

En canvi la uniformitat exclou la diversitat. I quan la societat actual parla sovint de la necessitat de la unitat, més aviat està parlant d’uniformitat. Aquest fet demostra la superficialitat en la qual vivim, tant en el món civil com en el religiós. En aquest sentit veiem que es pot tergiversar la realitat de dues maneres: confonent el  contingut amb les formes i posant les dues coses en el mateix nivell en l’escala de valors o quan les formes ja no expressen el contingut del qual diuen derivar, sinó que procedeixen d’uns conceptes i doctrines alienes al primer missatge. Amb això es trenca el caràcter holístic de la realitat. Avui dia, en el moment històric en què vivim, menystenir aquestes distinció com a supèrflua o com a subtilesa fora de lloc és amagar el cap sota l’ala. En el fons i d’una manera inconscient posem en el mateix sac fe i llei, sense tenir en compte que amb això destruïm el missatge nuclear de l’Evangeli i de sant Pau, el qual consisteix en contraposar i posar de relleu aquestes dues formes de religió: La que viu de la fe i la que viu de la llei.  Una salva i l’altra no. L‘objecció que diu que sant Pau es referia a la llei antiga, és una objecció simplista i infantil, ja que, en el context bíblic, les paraules de l’apòstol no fan al·lusió a una llei específica, sinó a allò que representa el valor “llei” en el context de la religió i de la fe.

Des d’una altra perspectiva veiem que el caràcter holístic supera la divisió interna a la qual està sotmès tot aquell que no ha arribat a la plena consciència de si mateix. La unitat interior es dóna quan el pensament, la paraula i l’acció diuen el mateix. Sovint –en la vida de cada dia i també en el món religiós- amb la paraula diem una cosa i amb el nostre estil de vida i amb la manera de fer les coses en diem una altra. És un mal endèmic que es manifesta quan la fe i la llei o els costums no van a l’uníson. En el món religiós les doctrines i les lleis han fet dir als textos fundacionals allò que mai no han dit. Amb això s’ha creat una consciència general del poble fidel que no té res a veure amb la consciència a la qual fa referència el Nou Testament.

Una relació adequada entre els dos elements: fe i llei, contingut i formes, vi i bots, home i cultura, fa possible la veritat i la vida. Sovint practiquem una religió que és lletra morta perquè hem trencat la relació entre  contingut i formes, entre fe i llei. 

Home i cultura

És important tenir clar la diferència dels dos conceptes i donar a cada un d’ells la importància i el lloc que es mereixen en l’escala de valors. La cultura -i dins la cultura, la religió- és la manifestació històrica viscuda en l’espai i en el temps de la fe de l’home creient. No podem prescindir de la cultura perquè és la manera a través de la qual l’home s’expressa en aquest món i viu la seva vida de fe. D’això es desprèn que el punt nuclear de la disciplina axiològica ha de ser la relació entre el contingut i les formes; entre l’home i la cultura; entre la fe i la llei. Dèiem que, des del punt de vista eidètic l’home no és substància, sinó relació. En la praxi, aquella unió entre l’home i la cultura; entre els valors essencials i les formes d’expressió sovint és tergiversada degut a múltiples factors que es poden resumir en la superficialitat, l’engany, la falta de maduresa espiritual, la mandra d’assumir la pròpia responsabilitat i el desgast del temps.  Factors que ja es donaven en el temps de Jesús i en el de sant Pau.

Quan Jesús va dir: a vi nou bots nous... ho va dir en el marc de la llei i de les tradicions, perquè era la resposta als jueus que li retreien que els seus deixebles no complien amb les normes legals i tradicionals. Jesús els va dir: No es pot posar el vi nou en bots vells... És com si digués:  l’esperit nou requereix lleis noves. Si nosaltres volem renovar l’esperit, no ho podrem fer mantenint tant sí com no, les mateixes lleis i normes de sempre.

UNA VEU EN EL DESERT

Una veu crida en el desert.

La veu de l’Esperit és una veu que crida en el desert. Mt 3. Per això, Jesús va anar al desert conduït per l’Esperit. Mt 4. Jesús en el desert es va posar davant per davant amb si mateix. Es va voler definir enfront de la realitat. Era l’hora d’escollir entre la veritat i l’engany. I Jesús va escollir la veritat. Així és como l’home es defineix amb el que és i amb el que vol ser. Tota altra opció que no sigui posar-se a si mateix nu enfront de la realitat, representa una evasió i un engany. La veritat de l’Evangeli, no és la veritat d’un concepte, sinó d’una existència. És la veritat d’un home sense engany. Així és com va definir Jesús al just: Heus aquí un veritable israelita, un home sense engany. Jo 1. El just, el sant de veritat (no el que necessita miracles) és un home sense engany.

Aquesta veritat existencial només és possible en el desert, en el silenci interior, perquè el silenci és la matriu de la paraula. (Ireneu). Només des d’aquest silenci interior es pot fer l’opció per la veritat. I d’aquesta opció en surt la llum. (Jaspers). Aquesta llum és el coneixement de Déu que té com a fruit la pau. Is 11. Es tracta de la llum que és un mateix: vosaltres sou la llum del món. Mt 5. Perquè el creient no és que tingui llum, sinó que “és” llum. I amb aquesta llum construeix la pròpia història i ajuda a construir la dels altres. Perquè la llum és vida dels homes. Jo 1.

La llum que ens ve de fora fa possible que la llum que tenim dins com a possibilitat esdevingui realitat. Sovint, però, no s’estableix la connexió entre la llum de fora i la de dins per falta de la disposició que neix d’un cor pur, per falta de silenci interior. Encara tenim massa prejudicis que impedeixen la claror de la mirada i la disponibilitat per acceptar la veritat.

Deslliurar-se d’aquests prejudicis és com canviar de pell com la serp. I aquí rau el problema, perquè quan ens toquen la pell posem el crit al cel. La pell són els bots que guarden el vi. La pell és la cultura religiosa que hem rebut amb la qual intentem expressar i viure el contingut espiritual de l’Evangeli a fi de ser fidels a l’Esperit. Però, aquesta pell ja s’ha fet vella i no dóna per a més. Una cultura i unes formes religioses que ja no serveixen per viure i expressar el missatge de l’Evangeli, perquè el cuiro s’ha envellit i fa el vi agre. Si ens entossudim en mantenir unes formes caduques; si persistim en una lectura material i no espiritual (literal i no simbòlica) dels textos fundacionals, perdrem la veritat del Crist. El mateix Jesús ens va advertir, dient: Convé que me’n vagi, perquè si no me’n vaig no vindrà a vosaltres l’Esperit. Jo 16. Volent mantenir com a punt últim i absolut de referència per a la fe a Jesús de Natzaret temporal, hem perdut el Crist ressuscitat. Hem volgut mantenir el temps de Jesús fora de l’eternitat.        

Per això, necessitem entrar en el tercer nivell de consciència per tenir el coratge de ser i de creure. És a dir, de ser testimonis de la veritat, ja que no és qüestió de poder, sinó de voler. Només en el tercer nivell de consciència podem veure fins a quin punt arriba la nostra sinceritat a l’hora d’acceptar plenament el do de Déu. Fora d’aquest nivell no tenim prou llum ni capacitat. Fora d’aquest nivell som com aquells que miren, però no hi veuen. Mt 13. Si ens quedem en el nivell de la raó, només anirem temptejant i serem com aquell cec que veia els homes, però els veia com arbres que caminen.  Mc 8., i tractarem els altres com objectes en benefici dels nostres interessos i necessitats. Només amb la raó i sense la mirada espiritual, el coneixement que tindrem de l’Evangeli serà un coneixement informatiu i potser molt erudit, però no tindrem consciència de la seva realitat. Coneixerem el format i les lletres i poca cosa més. Però, la lletra sola, sense l’esperit, és lletra que mata.  2 Cor 3. Hem de vigilar i vetllar perquè les nostres reunions i les nostres activitats no siguin lletra que mata.

EL NOU NAIXEMENT

T’ho ben asseguro, va dir Jesús a Nicodem, ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Nicodem no entenia aquestes paraules i va preguntar a Jesús: com pot néixer de nou un home que ja és vell? Nicodem, el mestre de la llei, no ho entenia. Però, ho entenem nosaltres? Nosaltres parlem de renovació, parlem de canviar les estructures i sovint ho fem sense haver nascut de nou. Els nostres costums de sempre han format com una segona naturalesa que ens fa incapaços d’una renovació en profunditat. Fem les coses recolzats amb els nostres raonaments i això vol dir que és l’home vell el qui les fa. Estem en un nivell de consciència de mitja muntanya. No és l’home nou el qui actua, perquè l’home nou no viu dels seus raonaments i dels seus costums ancestrals, sinó que viu de la fe. El just viu de la fe, diu sant Pau. Encara no hem nascut de dalt. I hem de tenir en compte que, de la carn, només en neix la carn; i de l’Esperit en neix l’Esperit.  

Si volem viure de la fe i no de les nostres lleis, hem de tornar a néixer. I això vol dir, no solament tenir un nivell més alt de consciència, sinó gaudir de l’experiència d’una nova realitat. No és solament veure més clar les coses, sinó veure-les des d’una altra perspectiva.  Ara bé, si volem néixer de nou hem de fer morir l’home vell. Sant Pau compara el baptisme amb una sepultura i diu: Ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort? Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell. No n’hi ha prou amb el baptisme d’aigua com el de Joan. Cal ser batejats amb aigua i amb Esperit. Aquest segon baptisme no se celebra amb un ritus com el primer. Se celebra amb el testimoni de la vida. Per això l’Església sempre ha equiparat el testimoni dels màrtirs amb el baptisme i l’ha anomenat baptisme de sang. L’Evangeli parla de ser batejats amb foc. Fou el mateix Jesús qui va dir: Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi, i ho deia referint-se a la seva mort.

El testimoni de vida dels cristians d’avui és el millor llibre que ens ensenya com van viure els cristians d’ahir. L’escolapi que viu a fons la seva vocació ens ensenyarà millor que els llibres i les Constitucions qui va ser Josep Calassanç i ens farà entendre millor la seva obra. L’esperit és el qui dóna testimoni del que hi ha en l’home. L’esperit és alè de vida. I aquest alè de vida és manifesta en la intenció, després en les actituds, després en els actes. En definitiva, en el testimoni de vida. El màrtir dóna testimoni de la seva fe. La fe és alè de vida eterna.

I l’esperit és llibertat: El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit. Si volem viure de l’Esperit hem de ser lliures. No podem estar lligats a res. Ni a lleis, ni a estadístiques, ni a ritus de cap classe. Per aquí, diu sant Joan de la Creu referint-se a les altures de l’esperit, no hi ha camí. El pas de l’obediència servil a la llibertat és el que fa possible el naixement de dalt. Si no arribem a aquest nivell, tot serà com donar cops de puny a l’aire.

Aquí a la terra hem de fer servir les lleis, les normes, les estadístiques. Però, no hem de viure de tot això. Hem de complir els manaments. Però, la veu de l’Esperit ens dirà: encara et falta una cosa. I aquesta cosa que ens falta és l’única necessària. La que dóna sentit, coherència i fermesa a les altres.  Aquest és el llenguatge del tercer nivell de consciència propi de l’home nou. I aquesta cosa necessària no és una cosa, sinó una disposició. No n’hi ha prou amb deixar casa, xarxes, família, costums... cal sacrificar el propi fill. És a dir, allò que més estimem, fins i tot la pròpia vida. Fins i tot la pròpia religió: Qui estima la seva vida, la perdrà. Cal sacrificar la pròpia religió (institució), si volem guanyar la religió (virtut). Jesús va sorprendre els seus deixebles quan, parlant del símbol més apreciat pels jueus: el Temple, els va dir: D’aquest Temple tan meravellós que veieu i admireu, no en quedarà pedra sobre pedra. Seríem capaços nosaltres avui dia d’acceptar aquestes paraules de Jesús dites dels nostres temples, encara que siguin enteses en sentit simbòlic?     

L’esperit es troba més enllà del que nosaltres podem comprendre amb els nostres raonaments. Deixem-nos aquí d’altres subdivisions que marquen les etapes del camí espiritual i posem l’atenció en aquesta alternativa que anem comentant i que marca un abans i un després. L’estat de l’Home Nou és el que defineix i marca l’entrada al nivell de la fe i deixa aparcat per sempre el nivell de l’home vell que depèn dels interessos d’aquest món, fins i tot dels interessos de caire religiós. És com una espècie de metamorfosi. Sta. Teresa ho compara amb el cuc que es converteix en papallona. El cuc s’arrossega per terra, la papallona vola pels aires del cel i viu de les essències més pures de les flors. És el salt definitiu d’aquells cristians que han passat anys i anys lluitant per ser fidels a les promeses que un dia van fer al servei de l’Evangeli. És tan gran el salt i provoca un daltabaix tan sorprenent en l’esperit del qui l’experimenta i es veu una llum tan potent que eclipsa totes les altres llums anteriors, que fa dir, com santa Àngela de Foligno, per exemple, va dir: Ara veig que l’amor que abans tenia a Jesús era una burla. I quan el creient arriba a aquest estat i rep aquesta experiència, ja no la deixa per res del món. Quan Josep Calassanç va trobar la seva vocació en el servei als nens del carrer, deia als qui li preguntaven per la seva decisió: res ni ningú no em farà canviar d’opinió.

Hem de buscar grups que visquin aquesta realitat. La manera de compartir-la i de portar a terme un projecte concret de servei als germans, vindrà després per si sol.