3 – EL TRESOR AMAGAT

Intentem “parlar” del que sempre val la pena de balbucejar, precisament perquè essent inefable ens fa “tocar” els mateixos confins del que és real.

La “realitat” és la que, en últim terme, ens interessa saber i acceptar, per damunt, fins i tot, de l'estudi, moltes vegades arqueològic, dels textos anomenats sagrats o d'altres autors de fama mundial. I com que cada individu forma part d'aquesta realitat tots tenim contacte directe amb ella.

Diu Panikkar: No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos.

Només cal tenir la disposició adequada per connectar-hi, ja que és a través de la disposició (la netedat de cor) no de l'estudi, que tenim excés directe amb la realitat, és a dir, amb la naturalesa de la vida espiritual. Tot és espiritual, en la seva essència, fins i tot allò que en diem material: La Terra era confosa i deserta i la tenebra cobria l'abisme, però l'esperit de Déu aletejava damunt les aigües.

Confio que el lector capti el que l'escriptura suggereix més enllà de la lletra i se senti inspirat pel que no es diu. Cada lector forma part de la lectura. I cada lectura és una interacció entre l'autor, el text i el lector.

Panikkar explica això mateix, en un altre indret, amb unes paraules pròpies de l'art, però que volen posar de relleu la necessitat de compenetració i implicació del lector amb el significat amagat de la lectura. Són aquestes:

Tenim el quadre al davant, la pintura es veu però la icona és invisible. Fa falta la llum de la gràcia per descobrir-la, perquè la icona sigui icona.

Però la icona és realment icona no quan s'ha fet transparent i deixa entreveure allò que hi ha al darrere (la transcendència) o allò que es troba amagat al seu interior (la immanència), sinó quan es descobreix com a símbol que embolica aquell que la contempla.

El símbol no és ni merament objectiu (no és la imatge) ni purament subjectiu (no és el que en veiem nosaltres). La consciència simbòlica no és conceptual, no és obra de la ment. Se'ns obre en l'experiència, en el toc directe en què la dicotomia subjecte/objecte s'esborra.

Per tant, no es tracta solament d'adquirir més coneixements (que també) sinó de formar la consciència a través d'un estil de lectura en el qual el propi pensament és part essencial del contingut de la lectura: del que diu o del que intenta dir l'escriptor.

El pensament és important. Recordem la dita de sant Joan de la Creu: Un sol pensament de l'home val més que tot el món. Però, no solament el pensament, sinó i sobretot, la pròpia experiència és necessària per copsar el sentit amagat de la lectura espiritual. L'Evangeli, serà per mi Evangeli quan jo en formi part. I llavors, al mateix temps, seré evangeli per als altres. No n'hi ha prou, doncs, que jo entengui les seves paraules. De fet, si no les visc, no les puc entendre. Hi ha una seqüència bellíssima en l'Evangeli de Joan que ens pot ajudar a comprendre aquesta realitat espiritual: Jesús digué als jueus que havien cregut en ell: Si us manteniu ferms en la meva paraula, sereu realment deixebles meus, coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.

Un verset segueix l'altre com una derivació lògica i necessària. Comença dient el text que Jesús es va dirigir als qui havien cregut. La fe és necessària per copsar les paraules de l'esperit. Recordem la dita dels grans mestres: Crec per poder entendre. Així, doncs, a aquests que havien cregut i que, per tant, eren capaços d'entendre, els diu: Si us manteniu ferms en la meva paraula. No els diu: si obteniu el doctorat en tal matèria, sinó que els ve a dir: si compliu el meu manament... Això us mano, els va dir en una altra ocasió: que us estimeu... Qui no fa la paraula no la pot entendre. Per això també Pau, ens diu: Que hem de fer la veritat amb amor. Aquesta és la condició que els posa al davant: fer. I segueix Jesús: llavors sereu deixebles meus. Formareu part de la mateixa escola, de la mateixa comunitat de fe. I en aquest context existencial, segueix dient: coneixereu la veritat. Aquest és el destí de tota vida humana. Jesús mateix va dir a Pilat: Jo he nascut i he vingut al món per donat testimoni de la veritat. Jung va dir que la tasca principal de l'home aquí a la terra era conèixer la veritat. La veritat obre les portes per poder viure la realitat de la vida en plenitud. I finalment Jesús acaba dient: I la veritat us farà lliures. I al final la llibertat! La llibertat és joia, és plenitud, és vida... és tot. I sense llibertat no som res, humanament parlant. La paradoxa és que tots parlem de la llibertat i volem la llibertat, tots la reivindiquem... però, en el fons, la rebutgem, hi anem en contra... Quan parlem de llibertat, no som conscients de què parlem.

Per això, és bo tenir reunions no solament per preparar i organitzar accions i muntar estructures, sinó també per compartir pensaments i experiències. Certament que això és la cosa més inútil en aparença i per la qual mai no tenim prou temps, però en el fons és la més útil a curt i sobretot a llarg termini si volem descobrir un món nou ple de possibilitats i esperances prenyades de realitat i de vida, tant per a si mateix com per als altres.

En el món de la filosofia, els “grans” en aquesta matèria diuen que no es pot ensenyar filosofia, sinó a filosofar. Això és aplicable amb escreix al món espiritual, axiològic i vivencial. No es pot ensenyar l'Evangeli. Es pot compartir la seva recerca, és a dir, la recerca d'allò que ja tots tenim dins. La veritat, tu i jo busquem-la junts, diu el poeta. Sí, però, fem-ho a través de la pròpia veritat amagada en el fons del propi cor. Cada creient és una espurna de la veritat, no un tros de veritat, sinó una espurna de tota la veritat. La veritat no es pot dividir, però cadascú la manifesta a la seva manera que és finita, certament.

Hi ha textos que per un nexe misteriós tant amb el lector com, potser principalment amb l'autor, sembla que només convidin a una lectura banal, o almenys literal, i no permetin remuntar-se fins a allò no dit, potser perquè aquesta dimensió apofàtica de tota paraula autèntica (allò que queda amagat) no ha estat suficientment “soferta” o per l'autor o pel lector. Soferta en el sentit de compartida, assumida, acceptada, volguda conscientment a través de la fe.

La paraula, encara que sigui l'escrita, posseeix vibracions i ressonàncies poc menys que infinites.

Cal només tenir oïdes per escoltar... Generalment sentim però no escoltem! És un text carregat de silenci, d'un silenci silenciós, buit, lleuger, com el que es pot sentir al cim de la muntanya...

El moment actual de la història ens demana no tant llegir més del que solem llegir, sinó fer més silenci. Demana pujar el nivell de consciència a fi d'escoltar i sentir altres aires, altres perfums, altres sintonies...

Es tracta del silenci dels desigs, fins i tot, del desig de ser bons, de voler arribar a ser grans sants... un silenci total que deixi en llibertat allò que resta esperant l'oportunitat en el fons del fons del cor i que és el voler de Déu. És Déu qui ha posat en mi aquest voler. Deixem-lo lliure! No l'ofeguem amb els nostres desigs!

Sovint, quan ens disposem a meditar, ens atrauen les formes esotèriques, la indumentària fora del corrent... tot això és molt respectable, però, no necessari. Basta la disposició interior. De totes les formes d'oració, tant orientals com occidentals, potser l'anomenada “Lectio divina”: lectura divina, pròpia dels antics monjos, és la més senzilla i la que invita a experimentar aquell silenci silenciós del qual ens parla Panikkar. La “Lectio divina” comença per la pregària, a la qual segueix la lectura, una lectura que es fa meditació i acaba en contemplació. I finalment una contemplació que conclou en el silenci.

El silenci ambiental ajuda a la concentració, però en definitiva, el silenci necessari és l'espiritual. És un silenci fet de senzillesa i netedat de cor, és l'acceptació de si mateix i de la vida que Déu ens ha donat. Una acceptació fins a les últimes conseqüències de generositat. S'ha de tenir el coratge d'existir. Aquesta actitud no fa soroll, però és poderosa amb el poder de Déu.

El silenci és l'atmosfera del nostre esperit. El silenci és un homenatge que la paraula rendeix a l'esperit. Déu “crea” en un perfecte silenci i tot acte que mereix aquest nom és un acte silenciós. L'únic soroll que hi ha és la resistència de la matèria... Així el Verb creador és ell mateix una paraula silenciosa que encén el cor no pas l'orella.

El silenci no és pas de la terra: és del cel. És la virtuts dels astres.

El silenci ens posa en relació amb Déu, de la mateixa manera que la paraula ens posa en relació amb els homes. Lavelle.

La matriu de la paraula és el silenci. Ireneu.

S'ha deixat el “món” a baix, i no obstant el mateix cim descansa a la seva falda. El silenci humà ve al final, després d'haver pujat a la muntanya.

El creient està fet de tota la muntanya, però, viu dalt. I des de dalt, des d'aquella experiència, coneix i estima amb llibertat totes les coses. Déu meu i totes les coses. Sant Francesc.

Estem avesats a llegir paraules. Ens hem desavesat una mica de “menjar” paraules i encara estem menys avesats a deixar que les paraules esdevinguin carn, que se'ns incorporin...

No hi estem avesats i malgrat tot: la paraula s'ha fet carn, diu l'Escriptura. El que diem, brolla del que som. Som paraula de Déu. Ha de ser així i mentre no ho sigui, les nostres paraules no seran “paraula”, seran mots, fonemes, termes gramaticals... Mentre no siguem paraula, no serem expressió, imatge, semblança de Déu. De fet, si quan llegim entenem alguna cosa sobre la vida és que allò que copsem està ja dins nostre, encara que potser d'una manera inconscient. Si no fos així, no entendríem res. Seria com si se'ns parlés en un idioma desconegut.

2 – EL TRESOR AMAGAT

Anirem presentant i glossant lliurement fragments (pensaments), de Panikkar i d'altres autors... amb el desig d'ajudar el treball d'interiorització.

La Trinitat permet una idea de Déu més humana i, paradoxalment, també més divina. Panikkar

Se'ns ha presentat sempre el dogma de la Trinitat com un misteri insondable impossible de comprendre. Més difícil que posar tota l'aigua del mar en un foradet format a la sorra de la platja, com diu la llegenda atribuïda a sant Agustí.

Ara veiem la gran diferència entre l'ahir i l'avui del pensament religiós. Panikkar diu que aquest dogma ens permet tenir una idea més humana de Déu. I en aquest sentit sorprèn el subtítol del seu llibre sobre la Trinitat. És aquest: “Experiència humana primordial”.

Així, doncs, el dogma trinitari ha passat de ser un misteri insondable, incomprensible, a ser l'experiència humana primordial.

Una mirada neta i lliure de prejudicis sap veure gèrmens de veritat en llocs, impensables per als savis i entesos d'acadèmia: He trobat la Trinitat pràcticament en totes les religions del món, encara que, naturalment, en formes molt variades, les quals són equivalents homeomòrfics d'allò que la paraula suggereix en la tradició cristiana.

Si en el seu moment històric haguéssim estat capaços de veure i acceptar la part de veritat que tenien els “adversaris” ens haguéssim estalviat cismes que han durat anys i segles i que encara duren... I que malgrat els esforços positius que actualment es fan, encara no hem trobat l'actitud correcta. I és que no hi pot haver veritable unitat de fe sense diversitat d'expressió doctrinal: La unitat en la diversitat és l'ordre.

La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real.

La naturalesa ens ajuda a descobrir aquesta realitat en el cor de l'home i de totes les coses. Emerson ho tenia molt clar quan deia: La naturalesa és el símbol de l'esperit. En el sol hi veiem els tres “transcendentals” que són també com el nucli de la personalitat humano- divina: L'energia, la llum i la calor. El voler, la veritat i l'amor. En aquest sentit i vistes les coses des de la seva interioritat, el mateix Emerson podia dir: La major part de les persones no veu el sol. O, al menys, la seva visió no passa de ser completament superficial. El sol il·lumina tan sols l'ull de l'home, però brilla en la mirada i el cor del nen. L'amant de la naturalesa és aquell, els sentits del qual, interiors i exteriors, encara estan ajustats entre si; aquell qui, en la seva maduresa, ha conservat l'esperit de la infància. La seva relació amb el cel i amb la terra es converteixen en part del seu aliment quotidià.

Escoltem, doncs, amb senzillesa infantil, allò que, humilment, ens diu Panikkar sobre la Trinitat i sobre altres aspectes de la vida espiritual i religiosa.

La intuïció trinitària continua essent fonamental en la vida dels pobles... En mi, diu Panikkar, aquesta experiència s'ha transformat en el que he anomenat intuïció cosmoteàndrica de la realitat.

Fent un parèntesi goso dir que, al meu entendre, Panikkar és un dels teòlegs i filòsofs dels quals és bo llegir i escoltar la seva opinió, no solament perquè exposa pensaments amb profunditat, sinó perquè és un dels pocs que ho exposa no com una teoria a part de la realitat, sinó com unint objecte i subjecte, (única manera d'obtenir el veritable coneixement de les coses: Balmes), relacionant els conceptes doctrinals amb la praxi religiosa, de tal manera que entre uns i altres hi ha una coherència vital i sense engany.

Per això Panikkar escriu amb el fi d'ajudar la gent a obtenir una experiència, no diu simplement una comprensió, del misteri trinitari, i d'altres aspectes de vida cristiana i espiritual.

Aquesta manera d'escriure i de dir les coses pot esdevenir arriscada per a l'autor que escriu d'aquesta manera, perquè obliga els altres a posar sobre la taula certs comportaments col·lectius de les institucions no gaire coherents amb l'Evangeli. Certes teories noves, en el fons, no s'accepten perquè obliguen a canviar de vida i a modificar els esquemes que fins ara donaven suport i seguretat personal i anímica.

Ara bé, “objectivar” els dogmes, tal com s'ha fet fins ara, implica la necessitat de crear un món sobrenatural, de crear espais sagrats on únicament es pugui celebrar la religió; com també la necessitat d'anar al desert fugint del món considerat com un dels enemics de l'anima... i a menysprear o tenir com allò del qual no hi ha més remei que acceptar-ho: les coses materials, i la constant temptació de la teocràcia, l'estat clerical.... atès que fora d'ella les religions institucionalitzades perden la seva rellevància, és a dir, el seu poder.

De fet i en realitat, el problema no és tant el fet que les definicions dogmàtiques estiguin o no correctament escrites doctrinalment parlant... El problema apressant consisteix en la formació (o deformació) de la consciència del poble fidel, és a dir, en la formació (o deformació) de l'arquetip col·lectiu que s'esdevé com a conseqüència de la manera de predicar i catequitzar sobre els dogmes, els ritus i les lleis.

Les institucions no solament han de preocupar-se que les parets de l'edifici estiguin en bon estat i estiguin ben pintades... sinó que han de tenir cura dels fonaments. La dita de Jesús dirigida als savis i entesos del seu temps: coleu el mosquit i us empasseu el camell, és encara avui dia molt vigent. Per altra banda, el mateix Jesús posa l'atenció en els fonaments com el lloc decisiu de la seva ensenyança, més que en la casa.... Si els fonaments són de sorra tot l'edifici caurà...

Els fonaments de la religió o són fets de fe o de llei. No hi ha cap altra alternativa. Tota altra consideració pertany a l'edifici, a la casa. Aquest va ser el problema amb el qual es va enfrontar sant Pau. Va voler crear una religió fonamentada en la fe, no en la llei, trencant motllos, perquè, estava convençut que la llei no salva ningú: Ningú no és just davant de Déu en virtut de la Llei, perquè, segons diu l'Escriptura, viurà el qui és just per la fe.

Nosaltres avui dia, després de més de dos mil anys d'història no tenim prou consciència de la facilitat amb la qual podem passar sense percebre-ho, enganyats per les aparences de l'edifici, d'una religió originalment basada en la fe, a una religió que es fonamenta en la llei. Amb la qual cosa, si això es confirmés, hauríem fet inútil el moment històric anomenat Nou Testament... Un cop dit això, hem d'assumir l'escull que comporta el fet de generalitzar. Hem de saber matisar les paraules per fer justícia al conjunt. Recordem que les palletes d'or es troben enmig del fang. Però, tampoc no és bo amagar el cap sota l'ala com l'estruç.

El dilema o Déu o món és un fals dilema perquè es mou en una abstracció que ha perdut contacte amb la realitat. Ni aquest “Déu”, ni aquest “Món” són reals.

De fet, i segons com, dir: creure en Déu o no creure en Déu, en sentit teòric o abstracte, pot arribar a ser una expressió insulsa o igual a no dir res. Diu sant Jaume: Algú dirà tanmateix: Hi ha qui té la fe i hi ha qui té les obres. Mostra'm, doncs, la teva fe sense les obres, que jo et mostraré la fe per les meves obres. Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; també els dimonis ho creuen i se n'esgarrifen.

La intuïció cosmoteàndrica no s'acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l'home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d'una dimensió divina, una altra d'humana i una altra de còsmica.

Per tant, la Trinitat no és solament un concepte doctrinal, sinó una experiència de vida. Vivint en profunditat la vida humana és la millor manera de creure en aquest misteri diví. La sinceritat interior del creient (la puresa de cor) crea una empatia misteriosa però real, amb els altres, amb els cosmos i amb Déu.

El punt de partida del que es vol dir és l'experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació. Ara bé, tant l'experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer.

La cultura és un element important i forma part de la nostra vida humana i no la podem suprimir sense que en sortim perjudicats: L'horitzó d'intel·ligibilitat ens ve donat per cada cultura, ja que és la cultura que ens proveeix l'àmbit d'intel·ligibilitat en què coses i esdeveniments cobren un sentit.

Conèixer significa aquí no solament estudiar i apreciar, sinó viure i compenetrar-se amb elles.

Es tracta del coneixement sapiencial que és aquell coneixement que esdevé consciència, com a fruit de la fidelitat a si mateix i d'una actitud sense engany enfront de la vida.

Això no vol dir, en el nostre cas, que es desatengui la tradició cristiana, i dins d'ella, l'Escriptura, l'anomenat “Magisteri” i les interpretacions i doctrines elaborades posteriorment, sinó que significa que intenta fer el mateix amb altres tradicions.

Hem de saber apreciar i estimar les nostres tradicions, però sense absolutitzar-les. La necessitat, però, de sentir-se no solament els millors, sinó els únics bons o autèntics, denota una mentalitat superficial i immadura que porta al fanatisme, a la hipocresia i a l'engany.

El nostre estat actual de coneixements va descobrint cada cop amb major claredat que la intuïció trinitària és una espècie d'invariant cultural i per tant d'invariant humana. Aquesta invariant humana és el fonament de l'experiència a la qual m'he referit.

L'experiència esdevé abans de conceptualitzar les intuïcions. La dimensió intel·lectual d'aquesta experiència és la intuïció que després conceptualitzem amb ajut de la raó, a través de doctrines i normes.

Aquest assaig intenta aprofundir el misteri cristià i troba en el fons una confluència astoradora amb el món tradicional de les religions, i amb el secular de la modernitat. En aquesta profunditat és possible un diàleg fecund.

Allò que ens separa i fa impossible un diàleg profund i sincer amb fidels d'altres religions i cultures no és la fe, sinó els conceptes doctrinals quan aquests s'absolutitzen. Els conceptes doctrinals i culturals específics d'una regió o poble són la diversitat que s'ha de respectar i que és una dimensió necessària de la unitat humana.

Hauríem de ser molt crítics respecte de síntesis per curtcircuit, per ben intencionades que siguin, així com d'una amalgama eclèctica d'espiritualitats. Els homes podem ensenyar poc als altres, però podem aprendre molt dels altres.

Avui dia ens podem trobar amb certes actituds molt condescendents amb altres maneres de pensar i de creure, però mancades de saviesa. 

1 – EL TRESOR AMAGAT

Hi ha en l'Evangeli dues paràboles semblants que fan referència a dos aspectes de la mateixa realitat. En una paràbola destaca la dimensió objectiva i en l'altra la dimensió subjectiva. Aquesta realitat és la Vida Eterna (el Regne del cel).

La paràbola del tresor amagat destaca la part objectiva de la Realitat: El Regne del cel (la vida eterna) és semblant a un tresor amagat. En canvi, la paràbola del mercader que busca perles fines destaca la part subjectiva: El regne del cel és semblant a un mercader que busca perles fines. L'actitud de buscar forma part dels valors propis del Regne del cel, posada de relleu en aquesta paràbola. Cerqueu, i trobareu, diu Jesús en un altre indret.

Objecte i subjecte són els dos pols de la realitat posats de relleu pels filòsofs quan recorden la part nuclear de l'existència humana. En aquest sentit, la finalitat de la vida humana consisteix, segons ells, en aconseguir i viure la unitat d'aquest dos elements: l'objectiu i el subjectiu. Mentre no ho aconseguim estem com dividits interiorment, com estripats, mancats del “tot”.

Creiem necessari posar de relleu aquesta dimensió de la vida perquè, en el fons, el drama de la vida humana consisteix, des d'aquest punt de vista, en la divisió o falta d'unitat entre l'home i les coses; entre el contingut essencial i les formes d'expressió. Circumstància que es posa de manifest en el món de les religions en el fet d'haver objectivat els dogmes en l'ensenyança doctrinal. La qual cosa ha implicat el fet de menysvalorar la part subjectiva de la fe, deixant de banda la responsabilitat personal, com si només es tractés de creure en unes veritats objectives (uns conceptes), i no de viure-les.

El Regne del cel, no és una cosa que hem d'aconseguir, un premi, sinó la plenitud de la vida. Se'ns ha donat la vida com a possibilitat perquè l'aconseguim en realitat. Amb altres paraules: s'han ha donat una espurna de vida, suficient, per poder aconseguir-la en plenitud. I, dit d'una altra manera: tenim la vida en la seva dimensió temporal per aconseguir la seva dimensió eterna.

Entre una vida i l'altra no solament hi ha un grau més alt de perfecció, sinó que es tracta d'una altra dimensió de la vida: Ara hi veiem com en un mirall i de manera enigmàtica, després hi veurem cara a cara. Ara per ara, el meu coneixement és immadur; després coneixeré tal com Déu em coneix. Aquest coneixement clar, ja el tenen (encara que no d'una manera tan perfecta com en l'eternitat, diu sant Joan de la Creu) tots aquells que han aconseguit, amb el seu esforç, la gràcia d'un cor net: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu.

Aquest salt entre la imatge i la realitat el tenim reflectit en les paràboles esmentades. En les dues paràboles, tant l'actitud del qui troba el tresor, com la del qui cerca la perla fina, és la mateixa: Un cop trobat el tresor o la perla, un i altre, van a vendre tot el que tenen. És a dir: deixen de mirar i apreciar les coses segons l'home vell i assumeixen el veure i el viure de l'home nou. Sacrifiquen el que és material i temporal pel que és espiritual i etern.

El cor humà només pot estar en un lloc: Allí on tens el tresor, allí tindràs també el cor. No podem servir dos senyors... no podem servir alhora Déu i el diner.

El cor humà s'adhereix a una sola dimensió de la realitat i, des d'aquesta dimensió abraça les altres. No exclou res. El creient estima totes les coses, però les veu i les estima amb els ulls i i amb el cor de Déu. L'ésser humà estima allò que coneix. I es fa semblant a allò que estima. Si estimes terra ets terra, si estimes Déu ets déu.

Si estem lligats a la terra estimarem només la terra a la manera de la terra. Si pugem al cim, continuarem estimant la terra baixa, però, d'una altra manera, veurem les coses des d'una altra perspectiva i com formant part d'una altra realitat superior. No absolutitzarem els sentiments que ens vénen de la terra.

El creient estima les coses amb llibertat. No depèn de les coses tot i tenir-les. El seu cor no és esclau de les coses. Perquè el seu cor està captivat per l'esperit, que és la dimensió eterna de la vida, allò que fa que les altres coses inferiors tinguin també vida eterna. Una vida amagada en el seu embolcall temporal.

Si estem dalt de la muntanya, tenim tota la muntanya, perquè el cim no pot existir sense la falda i la base de la muntanya. I per arribar a dalt hem hagut de passar i conèixer la part baixa i la del mig. I, un cop a dalt, ho veiem tot des de dalt. Però, si ens quedem a baix, només gaudirem de la part de baix. Només podrem estimar les coses en sentit limitat, en la seva versió més terrenal i, pel mateix fet, quedarem esclaus de les coses de la terra. I en el món de la religió, això vol dir que serem esclaus de les normes, dels ritus i de les tradicions... i el veritable Evangeli ens quedarà vetat: Us convé que me'n vagi, perquè si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres.

El tresor amagat és la virtut. La virtut és una paraula desprestigiada que se sol substituir per l'expressió: valors humans i que fa referència a l'axiologia, que és la teoria filosòfica dels valors. Fins i tot el món clàssic de la mística no ha donat la importància que es mereix a la paraula virtut, tot i anomenar-la sovint.

La virtut no és una cosa al costat de les altres en el conjunt de l'organisme religiós, sinó que representa el món del contingut essencial de la vida al costat del món de les formes d'expressió i dels fenòmens psíquics que poden acompanyar l'experiència espiritual.

El qui estima les coses des de l'esperit, les transforma en esperit. Les veu i les estima d'una altra manera. Quina? Posem exemples: Una mare que ha tingut problemes greus, físics o morals, amb el seu fill, l'estima d'una altra manera; uns esposos que malgrat totes les adversitat, perseveren junts i s'estimen, el seu amor és d'una qualitat superior. Sinònim d'espiritual és humà. Per tant: més espiritual és igual a més humà, en el sentit propi i profund de la paraula. I, al mateix temps: més diví.

Certament que també hi ha coses que deixa aquell qui es vol dedicar a l'esperit: Les hores que destinava a una cosa determinada a favor seu, ara les dedica a una altra activitat a favor dels altres, per exemple.

La paraula clau és la virtut. Aquella frase de Plotí: Sense virtut el Déu de qui es parla és un mer nom, es podria aplicar al que diem i dir: sense virtut la mística o espiritualitat és quelcom aparent sense ànima.

El terme: adhesió és allò que ens qualifica. Allò que determina el que som. Creure és adherir-se.

La part de dalt de la muntanya de Déu, no és solament aquella part que està al costat de les altres però més alta, sinó que és tant diferent que es pot anomenar com nova. La tradició l'ha qualificat com Nou Testament. En la part de dalt resideix l'home nou. Per arribar-hi cal deixar l'home vell, cal deixar, “vendre”, tot el que es té, cal néixer de nou. L'home nou és l'home nascut, no de la carn ni de la sang, sinó del voler de Déu. Ara bé, per poder néixer del voler de Déu, cal haver nascut de la carn i de la sang. Per això se'ns diu que cal néixer de nou.

Podem comprendre les coses des de tres nivells diferents de coneixement. Podem veure les coses amb l'ull de la carn, amb l'ull de la raó i amb l'ull de l'esperit. L'ull dels sentits i l'ull de la raó són els ulls propis de l'home vell. L'ull de l'esperit és l'ull de l'home nou. L'home nou és una realitat diferent. No rebutja les realitats terrenals, però les transforma. És la diferencia entre el vi i els bots. És l'aigua convertida en vi. Sovint amb els nostres esforços de renovació aconseguim aclarir una mica l'aigua, purificar-la de residus, però no aconseguim convertir-la en vi. Hem millorat la llei, però no l'hem transformada en fe.

Si volem gaudir d'una comunitat segons l'Evangeli, hem de vendre tot el que tenim: tradicions, costums, doctrines, ritus... Sense un canvi radical de mentalitat, no serem capaços de ser deixebles de Jesús.

36--40 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Aquests són les 5 últimes estrofes del Càntic Espiritual. Les posem juntes perquè fan referència a la Vida Eterna, i com que aquesta Vida sembla que encara ens queda una mica lluny i per altra banda una visió de conjunt també va bé tenir-la, optem per aquesta unitat de conjunt. Aquestes cançons són com una informació de com és, o com serà, la Vida Eterna pels qui estimen. No són paraules que sant Joan de la Creu s’hagi tret de la butxaca pel seu compte, sinó que recullen la tradició doctrinal acceptada en el seu temps. Sant Joan de la Creu tenia un nivell intel·lectual seriós i estava al dia en els corrents humanistes del seu temps...

36 - Gocémonos, Amado,

y vámonos a ver en tu hermosura

al monte y al collado,

do mana el agua pura;

entremos más adentro en la espesura.

37- Y luego a las subidas

cavernas de la piedra nos iremos

que están bien escondidas,

[y] allí nos entraremos

y el mosto de granados gustaremos.

38- Allí me mostrarías

aquello que mi alma pretendía,

y luego me darías

allí tú, vida mía,

aquello que me diste el otro día.

39 - El aspirar de el aire,

el canto de la dulce filomena,

el soto y su donaire

en la noche serena,

con llama que consume y no da pena.

40 - Que nadie lo miraba…

Aminadab tampoco parecía;

y el cerco sosegaba,

y la caballería

a vista de las aguas descendía.

Tanmateix, les paraules de sant Joan de la Creu no són copia literal d’algun llibre, són experiència pura i viscuda, expressada amb llenguatge teològic. En aquestes estrofes, destaca la felicitat i la glòria de les ànimes santes que ja han arribat a la unió perfecte amb Déu. Posa de relleu tres coses que són pròpies de l’amor: la primera és rebre el goig i el sabor de l’amor... ; la segona, fer-se semblant a l’Estimat...; i la tercera saber les coses i els secrets del mateix Estimat.

Les paraules de tots els grans místics són semblants en la seva radicalitat quan ens parlen de la unió amb Déu, encara que uns ens poden sorprendre més que altres per la seva manera d’expressar aquests misteris. I uns, més que altres, porten el segell del seu temps, o millor dit, el segell de l’escola més influent del seu temps. Aquí el nostre místic, comentant el verset de la seva cançó: en la teva bellesa anem a veure’ns, exposa allò que l’ànima diu al seu Estimat d’aquesta manera: que jo estigui transformada de tal manera en la teva bellesa que, assemblant-me a tu en bellesa, ens vegem tots dos en la teva bellesa, tenint jo i tu la mateixa bellesa; talment que, mirant l’un a l’altre, cadascun vegi en l’altre la seva bellesa, perquè la de l’un i la de l’altre és sols la teva bellesa, absorbida jo en la teva bellesa... Aquesta és l’adopció dels fills de Déu, que diran a Déu el que el mateix Fill va dir al Pare Etern segons sant Joan: “Totes les meves coses són teves, i les teves, meves. (Jo 17,10)... Ell va dir això no sols per ell, que és el Cap, sinó també per tot el seu cos místic, que és l’Església. (De la cançó 36)

Les mateixes coses, o semblants, dites d’una altra manera, produeixen ressonàncies diferents. Per això posem aquí unes paraules del Mestre Eckhart que ens parla de temes semblants: De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? De què em serviria si no pogués dir també jo: Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús? I continua dient: Si vols conèixer Déu, no sols has d’ésser igual al Fill, sinó que has d’ésser el Fill mateix... Déu no podria fer que jo fóra fill de Déu si no tingués ja l’ésser del Fill de Déu, igual que Déu no podria fer que fóra savi si no tingués ja l’ésser de savi. De quina manera som fills de Déu? Encara no ho sabem: “Encara no s’ha manifestat el que serem (1 Jo 3,2.); només sabem el que ens diu: “Serem semblants a ell”.

I, un altre místic: Angelus Silesius, diu: Déu viu en una llum a la qual no hi porta cap camí; qui no es converteixi en aquella llum no la veurà en l’eternitat.

La cançó 37 posa l’atenció en el misteri de l’Encarnació. Aquestes són les seves paraules: Una de les coses principals per què l’ànima desitja de ser deslligada i veure’s amb Crist (Fl 1,23), és per veure’l allà cara a cara i comprendre de soca-rel les vies profundes i els misteris eterns de la seva Encarnació, que no és pas la part més petita de la seva felicitat; perquè, com diu el mateix Crist per sant Joan, parlant amb el Pare: “La vida eterna és aquesta, que et coneguin a tu, únic Déu veritable, i el teu Fill Jesucrist que has enviat. (Jo 17,3).

I aquest és el seu discurs en tota la cançó. En l’últim verset que parla de les magranes, repeteix: Les “magranes” signifiquen els misteris de Crist i els judicis de la saviesa de Déu i les virtuts i atributs que hom veu en ell pel coneixement d’aquells misteris i judicis, que són innombrables.

Després de llegir aquestes reflexions del sant carmelita, hauríem de concloure, des de la humilitat, que una sola interpretació dels Evangelis no és acceptable. Qui pot conèixer tota la riquesa espiritual que amaguen les paraules dels Evangelis? Aquí, l’ànima devota reconeix que no pot capir tot el seu significat i espera arribar a la vida eterna per poder gaudir a plena llum del misteri de l’Encarnació.

Dues coses destacarem en la cançó 38: una, el desig de l’ànima d’estimar Déu com Déu l’estima a ella, i l’altra és renunciar posar nom a “allò” de l’últim verset de la cançó, perquè no hi ha cap paraula humana, ni cap concepte que puguin expressar bé la realitat espiritual de la qual l’ànima en té experiència: El fi per què l’ànima desitjava d’entrar en aquelles cavernes era per arribar a la consumació de l’amor de Déu, que havia estat sempre la seva pretensió, o sia, estimar Déu amb la puresa i perfecció amb què ell l’estima a ella... i és que l’amant no pot restar satisfet si no sent que estima tant com és estimat... i vol experimentar allò que va dir sant Pau: “l’ànima coneixerà com és coneguda de Déu. (1Co 13,12).

Finalment comentant l’últim verset de la cançó: allò que pretenia la meva ànima, s’esforça en portar a consideració diversos textos bíblics per acabar dient que cap d’ells no diu ni descobreix totalment la realitat de la vida eterna en Déu, I, per això, acaba dient, referint-se a la paraula “allò”... De manera que no hi ha nom que quadri justament a “allò” de què parla aquí l’ànima, que és la felicitat a què Déu l’ha predestinada. Quedem-nos, doncs, amb el nom d’”allò” , que li posa aquí l’ànima...

La cançó 39 que ens parla de la dolça filomela, que el mateix poeta diu que és el rossinyol, és com el cant final, en el qual recorda, una vegada més, la unió inefable de l’ànima amb Déu. I comentant el verset que parla de l’aire l’aspirar, diu: En la transformació que l’ànima té en aquesta vida, passa molt sovint aquesta mateix aspiració de Déu a l’ànima i de l’ànima a Déu... I penso que és allò que volia dir sant Pau: “Perquè sou fills de Déu, ell ha enviat en els vostres cors l’esperit del seu Fill, que clama al Pare (Gal 4,6). Així passa en els benaurats de l’altra vida i en els perfectes d’aquesta... I que l’ànima pugui fer una cosa tan alta , d’aspirar per participació en Déu com Déu aspira en ella, no s’ha de considerar impossible. Perquè, posat que Déu faci a l’ànima el do d’unir-la amb la Santíssima Trinitat, amb la qual unió esdevé deïforme i Déu per participació, ¿és potser increïble que també ella faci la seva obra d’enteniment, notícia i amor o, més ben dit, la tingui feta en la Trinitat, juntament amb ella i com la mateixa Trinitat, però de manera comunicada i participada, fent-ho Déu en l’ànima?

Continua comentant aquest verset i fa servir dos textos de Joan Evangelista que ens pot fer veure que aquelles coses que anem a cercar en els místics, les tenim i amb més autoritat, en els mateixos Evangelis. Així diu: I, per a dir com és això, no hi ha saviesa ni poder que basti; només es pot fer entendre que el Fill de Déu ens ha aconseguit aquest alt estat i ens ha merescut aquesta alta dignitat de “poder ser fills de Déu” (Jo1,12), com diu sant Joan, i que va demanar-ho així al Pare, com ens diu també sant Joan: “Pare, vull que els qui m’has donat estiguin amb mi on jo estic, perquè vegin la claredat que m’has donat” (Jo 17,24); a saber, que per participació facin en nosaltres la mateixa obra que jo faig per naturalesa, que és aspirar l’Esperit Sant. I diu encara més: “Pare, no prego tan sols pels presents, sinó també per aquells qui per llur ensenyament creuran en mi; que tots siguin una sola cosa a la manera que tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que així siguin ells una sola cosa en nosaltres. I Jo els he donat a ells la glòria que m’has donat, a fi que siguin una sola cosa, com nosaltres som una sola cosa, jo en ells i tu en mi, perquè siguin perfectes en u; perquè el món conegui que tu m’has enviat, i que els has estimat, com m’has estimat a mi. (Jo 17,20-23).

I per acabar totes aquestes reflexions ho fa amb un paràgraf que bé podríem presentar com a corol·lari de tot el seu Càntic i que és com un toc d’atenció seriós i punyent dirigit a tots aquells que no fem gaire cas d’aquestes meravelles que Déu guarda als qui l’estimen: Diu així:

Oh ànimes creades per a aquestes grandeses i cridades a elles! Què feu? En què us entreteniu? Les vostres pretensions són baixeses i les vostres possessions, misèries. Oh ceguesa miserable dels ulls de la vostra ànima, que sou cecs per a tanta llum i sords per a veus tan grans, ja que no veieu que, mentre cerqueu grandeses i glòria, resteu miserables i baixos, i esdeveniu ignorants i indignes de tants de béns!

Malgrat aquest corol·lari encara queda una cançó, la 40. Representa una pregària de l’ànima al seu Espòs dient-li que, ja que està ben disposada, i té ben dominats tots els sentits i ordenades a Déu les quatre passions, que no tardi més en endur-se-la a la vida eterna. Aquestes quatre passions dels antics que sant Joan de la Creu fa servir com a punt de referència bàsic i que hem vist anomenades per ell moltes vegades, recordem aquí que són: Goig – dolor – esperança – temor.

Però, millor acabar amb les paraules amb les quals el mateix mestre espiritual conclou el seu poema: L’esposa presenta a l’Estimat, el Fill de Déu, totes aquestes perfeccions i disposicions, desitjant que ell la traslladi del matrimoni espiritual en què Déu ha volgut que arribés en l’Església militant al matrimoni gloriós de la triomfant, al qual plagui de dur tots els qui invoquen el seu nom el dolcíssim Jesús, Espòs de les ànimes fidels, a qui és donada honra i glòria juntament amb el Pare i l’Esperit Sant, in saecula saeculorum. Amén.   

33 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

El valor espiritual que vol destacar el poeta en aquesta cançó és la misericòrdia de Déu.

No quieras despreciarme,

que, si color moreno en mi hallaste,

ya bien puedes mirarme

después que me miraste,

que gracia y hermosura en mi dejaste.

L’esposa, veient que pel fet de ser de l’Estimat els joiells i valors que ha rebut, encara que ella valgui tan poc i no mereixi cap estimació, mereix de ser estimada per aquelles coses que ha rebut de l’Espòs i li diu que ja no vulgui desdenyar-la ni menysprear-la, perquè, si abans ho mereixia per lletgesa de la seva culpa i la baixesa de la seva natura, ara, després que la primera vegada que la mirà va guarnir-la amb la seva gràcia i va vestir-la amb la seva bellesa, ja pot mirar-se-la una segona vegada i més encara, acreixent-li la gràcia i la bellesa, perquè ja té motius i causa per a fer-ho després d’haver-la mirada quan no ho mereixia ni tenia dots per a això.

És com si digués: si abans quan era pecador em vas estimar, continua estimant-me ara, i més encara, després que tu m’has fet just. Si abans que graciosament em miressis, vas trobar en mi lletgesa i negror de culpes i imperfeccions i baixesa de condició natural, després que m’esguardares, amb què vas dar-me per primera vegada la gràcia, llevant-me aquest color morè i desgraciat de culpa amb què no era digna de ser vista, ja prou pots esguardar-me; això és, ja puc i mereixo de ser vista i així rebre més gràcia dels teus ulls...

Aquesta estrofa deixa clar que no és cap excusa seriosa allò tan freqüent que sentim dir en els cercles piadosos: “jo no sóc digne d’això ni d’allò altre, jo no em mereixo aquest càrrec, aquesta consideració....

Tenim en la nostra història infinitat de casos de sants que en un moment o altre de la seva vida han caigut. Comencem per Pere amb les seves negacions. I malgrat aquelles negacions, Jesús no solament no el va refusar, sinó que el va fer capdavanter de la seva obra.

I quan ve al cas també recordem que de la genealogia de Jesús en formen part persones pecadores.

Tots sabem com va ser la vida de sant Agustí i de sant Jeroni abans de la seva conversió..

Però, no cal perdre gaire temps buscant. En l’Evangeli de Jesús hi trobem fets i paraules en gran quantitat sobre aquests tema. El cas de Magdalena n’és un de significatiu. Jesús respon al fariseu que l’acusa de ser un “màniga ampla”: A aquesta dona perquè ha estimat molt, li són perdonats els seus molts pecats; en canvi, aquell a qui poc li és perdonat, poc estima. Lc 7,47. Paul Tillich comenta aquest passatge de l’Evangeli de Lluc, i acaba dient: ... Jesús, en canvi, atorga aquell amor a una dona que era radicalment inacceptable per la Institució o per la gent que “es té per justa”. Si l’Església fes això mateix, si s’unís a Jesús – i no a Simó, el fariseu – quan ensopega amb aquells que en justícia són considerats inacceptables, seria l’Església del Crist amb molta més mesura del que ho és ara. I cada u de nosaltres, que amb tant d’esforç tractem de ser justos, seríem més cristians si més ens fos perdonat, si estiméssim més i si poguéssim resistir millor la temptació de creure’ns acceptables per Déu pels mèrits de la nostra pròpia rectitud.

En el Nou Testament hi veiem dos estils diferents, i de fet, els Evangelis són paradigma de dues actituds religioses que han estat sempre - abans i després – dos referents enfront dels quals “els fidels” han escollit a quin dels dos entregar-s’hi en cos i ànima: a la llei o a la fe.

A quin dels dos estils ha donat preferència la Religió oficial? Comparem: La Institució diu: s’han de declarar els pecats en espècie i en nombre. El Pare del Fill pròdig, malgrat que el fill tenia intenció de confessar el seu pecat, quan es va dir a si mateix: aniré a trobar el meu Pare i li diré: Pare, he pecat... Lc 15,18., el Pare, repetim, no li va donar ni temps d’obrir la boca i el va abraçar...

Els fets i les paraules semblants són innumerables en els Evangelis.

Hem de saber veure amb sinceritat quin dels dos estils hem escollit...

A vegades sembla que els sagraments no fan prou visible aquesta actitud del Pare o la de Jesús. Tenim sagraments. És cert. Però, sagrament de què? De l’Evangeli de Jesús o de les Lleis i normes Conciliars? A vegades canviem el nom. Així el sagrament de la penitència ara en diem el sagrament del perdó. Però, amb el nom, ¿hem canviat també d’actituds, no solament en aquest sagrament, sinó en tota la litúrgia? Fem visible l’actitud de Déu Pare en els sagraments? La Llei diu tal faràs tal pagaràs i la penitència que és dóna al penitents, sembla que segueixi aquest principi legal, perquè segons el ritual, s’ha de donar en proporció a la gravetat del pecat, si el pecat és més gran, la penitència ha de ser més gran... Quina pedagogia fem servir, la de la Llei feta pels homes o la de l’esperit de Jesús? Si fem servir la Llei, el sagrament es converteix en una teràpia psicològica semblant a la psicoanàlisi... No volem pensar que els Evangelis vagin contra la psicoanàlisi, però no hem de confondre els camps. Una cosa és la dimensió espiritual i una altra la dimensió psíquica o psicològica.

L’esperit hi veu més clar, en aquestes coses, que la ciència psicològica. El mateix K. Jaspers diu: En la meva manera de veure les coses, els casos extrems de consciència de l’esser humà s’han aconseguit en la Bíblia, no en un pensament filosòfic. La ciència desenvolupa una metodologia legal que es fa necessària quan no es viu la vida de l’esperit. Ara bé, la religió no pot prendre això com excusa per continuar usant una metodologia basada en la llei. Si ho fa, ha de saber que està en pecat, perquè la seva obligació és viure de l’esperit que fa possible la metodologia de Déu. La religió ha de celebrar el perdó i ho ha de fer amb l’estil de Déu. I, aquesta metodologia de Déu és més eficaç, quan es viu de l’esperit i de la fe, que la metodologia dels homes. Ho veiem clar en la Magdalena, el perdó fàcil que va rebre no va ser motiu perquè “tornes a ballar-la”, sinó que va ser ocasió per canviar radicalment d’actituds.

Tenim, doncs, dues pedagogies, una basada en la força de la llei i l’altra basada en la força de la fe. Els qui opten per la llei diuen que la “massa”, la tropa, no és capaç de tanta responsabilitat... El cert és que en aquelles dues pedagogies hi ha una característica que les defineix: una implica necessariament la vida d’un mateix, l’altra no, només cal manar als altres... Diuen que el Rector d’Ars tenia el costum de practicar ell, abans, les penitències que donava als altres. Una manera de viure la llei amb solidaritat, d’igual a igual, sense imposar-la de dalt a baix. Si no es fa així, inevitablement es cau en allò que Jesús va dir dels fariseus: imposen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen moure-les amb el dit. Mt 23,4.

Cançó 34

La blanca palomica

al arca con el ramo se ha tornado;

y ya la tortolita

al socio deseado

en las riberas verdes ha hallado.

Sant Joan de la Creu s’esplaia descrivint l’estat de felicitat i de glòria de què gaudeix el creient enmig d’una pau que, a aquestes altures, ja ningú no pot destruir.

No cal dir que aquest tema el podem trobar arreu en la Bíblia. Recordem alguns textos.

El capítol 11 d’Isaïes que, no per conegut, deixa de ser sempre impactant. El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l’óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, l’infant de llet jugarà vora el cau de l’escurçó, el nen ficarà la mà a l’amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11,6-9. En aquest text, veiem que el bé comú, és el que realitza el bé personal. Aquest bé personal deixa de ser una necessitat individual... El bé de tots prima sobre el bé personal i això fa possible la pau. Les necessitats individuals no són les que motiven el desig o l’acció. Hom s’acomoda a tot allò que faci falta.

Sant Pau és un altre que parla per pròpia experiència Conec un home unit a Crist... que ha sentit paraules inefables 2 Cor 12., i assegura que cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen. 1 Cor 2,9.

La pau de què gaudeixen aquelles ànimes santes és immensa. Isaïes ho expressa amb aquestes paraules: jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar. Is 66,12.

Aquesta pau és fruit d’un diàleg amorós. Així ho sembla expressar L. Boff, quan diu: no es tracta d’un trobament merament intel·lectual, amb un Déu que només tindria cabuda en la nostra ment. Es tracta d’una experiència fonamentalment amorosa, en la qual ens sentim envoltats per la realitat divina. Es tracta d’un trobament en la seva totalitat...

Unes paraules d’Ernesto Cardenal poden servir per complementar aquest comentari: Passions, apetits, afectes, instints, i totes les ànsies del cor humà són el combustible de l’amor vers Déu. En realitat tot l’ésser humà és combustible. I l’amor amb què Déu correspon a l’ànima és com tirar gasolina en un incendi.

Perquè quan hom se sent estimat per la persona amada, hom estima més, i res no encén tant l’amor com saber-se estimat per l’amat. Quan hom pensa en allò que estima, estima més, i com més estima, més pensa en allò que estima, fins que es converteix en una sola flama d’amor.

Totes les cèl·lules del nostre cos, totes les partícules del nostre ésser, són nupcials, perquè nosaltres hem estat creats per a unes núpcies. Tot allò que Freud anomena la “libido” és l’oli de les làmpades de les verges prudents esperant l’espòs.

El religiós no renuncia a les criatures perquè siguin dolentes, sinó tot el contrari, perquè són bones i belles: tan bones i belles que elles l’han fet enamorar-se del seu Creador, car coneixem la bellesa del Creador per la bellesa de les Seves criatures... i no tenim una altra manera de conèixer la Seva bellesa.

Quan es parla de les criatures que ens porten cap a Déu hem d’evitar qualsevol actitud que sembli que usem les criatures com objectes o com a mitjans que fem servir per anar vers Déu. En les criatures hi trobem Déu; formen part de la Trinitat, diria Panikkar. Però, no ens podem quedar en les criatures! L’expressió de Panikkar denota respecte i consideració vers qualsevol criatura: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Qui no recorda la dita de Francesc d’Assís: Déu meu i totes les coses? Quan es viu d’aquesta experiència la pau és immensa.

Cançó 35

En soledad vivía

y en soledad ha puesto ya su nido,

y en soledad la guía

a solas su querido,

también en soledad de amor herido.

Sant Joan de la Creu, per comentar la seva cançó, cita Osees que diu: la conduiré al desert i li parlaré al cor. Os 2,16. Fa veure amb això, continua dient el místic carmelita, que ell es comunica i uneix amb l’ànima en la soledat. De la mateixa manera que anteriorment l’Espòs estimava l’esposa perquè tenia les virtuts en fortalesa, ara l’estima perquè està en soledat.

S’ha d’entendre, però, que aquesta soledat no és geogràfica sinó espiritual. Perquè l’ànima, continua dient el mestre, ha volgut mantenir-se en soledat de tots els gustos, consols i ajuts de les criatures per arribar a la companyia i a la unió de l’Estimat. Fins i tot arriba a dir el gran místic, que s’ha alliberat dels mitjans espirituals i que només Déu és el seu guia: Diu no solament que Déu és ja el seu guia, sinó que ho fa tot sol sense cap mitjà, ni d’àngels ni d’homes, ni de formes ni de figures, per tal com ella ha aconseguit ja mitjançant aquella soledat la veritable llibertat d’esperit, que no es lliga a cap d’aquells mitjans.

Aquestes paraules em recorden les de sant Pau als corintis: El qui és espiritual pot jutjar-ho tot, mentre que a ell ningú no el pot jutjar. 1 Co 2,15.

Per tant, la solitud de la qual aquí parla sant Joan de la Creu, no és la solitud externa que es busca per estar més tranquil i poder meditar... ni tampoc és solament la soledat psíquica, sinó la ontològica. I aquí torna a ser Paul Tillich qui ens diu paraules de gran profunditat.

Comença la seva reflexió amb una cita evangèlica: I acabat d’acomiadar les multituds, pujà a la muntanya tot sol a pregar. I arribat el vespre, ell estava allí tot sol. Mt 14,23. “Ell estava allí tot sol”. També ho estem nosaltres. L’home està sol perquè és home! D’alguna manera totes les criatures es troben soles. En llur majestuós isolament, totes les estrelles viatgen per l’obscuritat de l’espai infinit. Cada arbre creix seguint la seva pròpia llei, ajustant-se a les seves exclusives possibilitats... Ser viu significa tenir un cos, un cos separat de tots els altres cossos. I estar separat, significa estar ben sol... L’home i la dona, fins i tot en la unió més íntima, estan sols. Cap d’ells no pot penetrar el centre més íntim de l’altre. I si no fos així, un no podria ajudar l’altre; no podrien arribar a constituir una comunitat humana.

És per això que ni Déu mateix no pot alliberar l’home de la seva solitud... En crear l’home com a rector de la terra, Déu hagué de separar-lo d’ella, i llençar-lo a la solitud. Així l’home és capaç d’entaular diàleg amb Déu i amb l’home... Només és lliure l’ésser que estatja en ell mateix un centre impenetrable. Només pot aspirar a ser home aquell qui està sol. Tal és la grandesa i la pesantor de l’home... Déu vol que penetrem fins a les pregoneses del nostre ésser, allà on es forja el misteri de la vida, i això només pot produir-se en moments de solitud... Una hora de solitud ens pot acostar als qui estimem, més que no pas moltes hores de comunicació.

I potser quan preguntem: quina és l’íntima naturalesa de la solitud?, hauríem de contestar: és la presència de l’etern en la multitud errant pels camins del que és temporal; és l’experiència de la solitud – no la de l’isolament – davant la presència eterna que resplendeix en la cara de Crist, i que abraça tots els éssers, humans o no, de què estem separats. En la pobresa de la solitud, totes les riqueses són presents. Tinguem el coratge de la solitud, per aixecar-nos a l’etern, per trobar els altres, per veure el nostre fons.