10 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

Panikkar en la visió teològica expressada en els seus escrits, té la convicció que, en el temps (el kairos) cristià del tercer mil·lenni -en el qual les diverses cultures del món, no poden viure en un “esplèndid aïllament”- pertany el fet de superar el monoteisme abrahàmic sense qüestionar la legitimitat i la validesa de les religions monoteistes.

L'anomenat monoteisme abrahàmic que cita el text de Panikkar compren les tres religions monoteistes: El judaisme, el cristianisme i l'islam.

Per entendre millor el pensament de Panikkar sobre aquest assumpte hem de recordar que ell es va declarar no monoteista, la qual cosa no vol dir, al meu entendre, que anés en contra de l'U de Plotí, sinó que és degut a la seva visió trinitària de la Realitat. Però, escoltem-lo a ell mateix:

Aquesta superació, que va tenir el seu començ en el Concili de Jerusalem I (Ac 15,1-33), no vol dir la negació del diví, sinó més aviat l'apertura a la gran intuïció de la Trinitat -experiència humana primordial- i per tant, punt de trobada de les tradicions humanes.

Panikkar sempre havia defensat la celebració, no d'un Concili Vaticà III, com de fet alguns teòlegs demanaven, sinó de la celebració d'un Concili Jerusalem II. Per això quan cita el Concili de Jerusalem del qual en parlen els Fets del Apòstols, l'anomena Jerusalem I. No és fruit d'un caprici, sinó de la seva visió de les coses a partir dels textos originals, alliberats de les deformacions doctrinals posteriors.

Panikkar pensa que: els valors occidentals estan vinculats inseparablement al cristianisme, que no obstant això es troba cada vegada més deslligat de l'organització “eclesiàstica”, entesa com un cos social més o menys obert. Queda el Crist: símbol real de la “divinització”, és a dir, de la Plenitud de l'home.

Això vol dir que, per Panikkar, la divinització de l'home no és un afegit que se li concedeix després, sinó que ja forma part des del principi de la seva constitució humana, la qual rep “com a possibilitat que ell ha d'aconseguir fer realitat amb la seva llibertat”. La frase entre cometes recorda el pensament i les paraules de Jaspers.

L'home complert és l'home divinitzat, aquest ésser únic assedegat d'infinit i que no és plenament ell mateix fins que no arriba al seu destí.

Aquest és “el camí” que ens va ensenyar Jesús de Natzaret i que representa la tasca principal de l'home aquí a la terra.

Al títol del llibre: La Plenitud de l'home, hi podríem afegir l'única frase de l'Escriptura en que apareix la paraula “divinitat”: Heus aquí l'home en el que resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat. Col 2,9.

I Panikkar acaba dient: Aquesta és la vocació humana.

_____________________________

Panikkar encapçala les seves reflexions amb aquests textos bíblics de Joan: Mestre, on vius? I els respon: -Veniu i ho veureu. Jo 1,38-39. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Jo 15,4.

Aquests dos textos són com el punt de partida que fan possible entendre el sentit de la seva ensenyança. Panikkar insisteix que tot allò que fa referència a la vida espiritual només es pot entendre amb “el tercer ull”, el qual representa la llum pròpia del tercer nivell de consciència i que s'entén com “el lloc on vivia” Jesús. I, per això, Jesús invita als seus deixebles a que hi vagin: veniu i ho veureu. I, un cop allà, que si quedin: quedeu-vos amb mi...

Quan els deixebles de Jesús li van preguntar: on vius? no cercaven tant nous coneixements com una altra experiència de la religió i de la fe. I això és el que ens vol transmetre el que se'n diu: Nou Testament a diferència de l'Antic o del Primer. L'home espiritual i deixeble de Jesús no cerca per damunt de tot paraules noves (sovint són les mateixes que les d'abans), sinó una altra visió de la realitat menys legal i més humana; una visió que vagi més a fons en el sentit de la vida... I és des d'aquesta dimensió espiritual que ens vol parlar Panikkar...

El segon text que presenta Panikkar: Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres, és un altre dels punts de vista fonamentals de l'ensenyança del Panikkar: Crist és el nostre “mite”. Nosaltres també som crist: enviats del Pare. Tots som enviats. És la vocació universal, no solament dels que en diem apòstols, sinó de tots els creients. El pensament dels creients és que ningú viu per si mateix. Tots som uns enviats; tots som els qui hem de respondre (hem de ser responsables) a la crida que Déu ens fa. per difondre, comunicar, compartir la Vida... Aquesta és la naturalesa profunda de l'ésser humà.

Panikkar comença parlant (en el seu llibre sobre la Plenitud de l'home) de l'experiència cristofànica. Paraula que empra com un desafiament al terme més conegut de cristologia. La cristologia és doctrina teològica sobre el Crist i la cristofania fa referència a l'experiència vital del Crist.

El coneixement del Crist, ple de vida eterna, no pot ser un coneixement fragmentat. Cap coneixement parcial pot portar a la salvació.

Quan parla del coneixement ple de vida eterna fa referència al text de Joan que diu: I la vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo 17,3. Aquest coneixement, diu l'autor, no pot ser fragmentat. El coneixement es pot fragmentar des del punt de vista objectiu i des del punt de vista subjectiu. Ho explica dient:

El coneixement està fragmentat no només quan el seu objecte se separa de la resta de la realitat, sinó també quan el subjecte que coneix ha trossejat el seu coneixement reduint-lo a percepció sensible o a intel·ligibilitat racional, oblidant el coneixement del tercer ull... Algunes tradicions certament parlen de “l'ull de la carn, l'ull de la raó i l'ull de la fe. El coneixement salvífic és aquella visió holística que assimila el conegut al coneixedor i que els escolàstics han anomenat “visió beatífica” quan ha aconseguit la seva plenitud.

El coneixement, que és fruit de l'experiència i no només de l'estudi, és el coneixement que uneix l'ésser humà amb la naturalesa, mantenint, però, intacta l'autonomia pròpia de cada u. Aquest és el coneixement holístic.

En aquest text també veiem que ens parla dels tres nivell de consciència o de coneixement, tema que es va repetint una i altra vegada en els seves obres, la qual cosa ve a significar que, per a l'autor, aquest tema representa un dels elements essencials de l'estructura de la vida espiritual.

9 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

En un dels seus llibres, que té per títol: La plenitud de l'home Panikkar diu que vol aprofundir en la fe que li ha estat donada, amb la intenció de desembocar en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat.

Tant de bo que nosaltres tinguem el coratge i la capacitat d'entrar en aquestes cavernes de la vida per veure cara a cara el que som i el que estem destinats a ser, i deixar de viure en la il·lusió de les nostres fàcils creences, entrampats per la comoditat de les mitjanies.

Panikkar diu que vol aprofundir en la fe que li ha estat donada. Prenguem nota d'aquesta observació, perquè avui dia, n'hi ha que contemplen el passat de la pròpia cultura com una cosa obsoleta i superada, com allò que hem d'oblidar. En part perquè ho posen tot en el mateix sac: el que és bo i el que no ho és. Hem d'evitar una mirada superficial del passat, si no volem caure en els mateixos defectes que critiquem, encara que amagats en altres conceptes emprats avui dia.

El qui és savi de debò, viu en el present, i el viu de cara el futur, sense oblidar les arrels que el lliguen al passat. El savi no és un ésser petrificat. És un ésser viu que forma part de la història, considerada com una possibilitat oberta a l'infinit en amplada, llargada, alçada i profunditat, (CF. Ef 3,18.)

La fe que li ha estat donada a Panikkar és la pròpia de la cultura cristiana a la qual fa referència en una part del seu llibre. Vol dir que, el llenguatge que fa servir per exposar el seu pensament sobre la plenitud de l'home és el propi de la cultura que ha rebut i en la qual ha viscut. Cada cultura té una manera pròpia i natural d'expressar-se.

Des d'aquesta perspectiva podem dir que som hereus de 6000 anys d'història... I vistes les coses des del seu caràcter d'eternitat, també podem dir com Jesús: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc. Jo 8,58. Aquest “fill de l'home” etern, és el que volem conèixer a través del llenguatge cultural que hem rebut.

No podem prescindir del que hem rebut. La cultura forma part de la nostra humanitat. Tanmateix, l'home és més que la cultura. Repetim aquí que la veritable virtut té el caràcter paradoxal, és a dir, que uneix els dos extrems. En el context que estem parlant vol dir que hem d'estimar la pròpia cultura amb llibertat. Qui no estima la pròpia cultura serà un ésser humanament inacabat, però, qui es fa esclau de la pròpia cultura es torna fanàtic i no viu des del contingut essencial de la vida i, per tant, no podrà aconseguir la plenitud de l'home. Ens hem de deslliurar, ni que sigui per un moment, de la nostra història mil·lenària per veure l'home (l'home que supera l'home) que dóna sentit a aquella història que ens ha atorgat una manera de ser i de pensar i de la qual no en podem prescindir. Aquesta és la paradoxa de la vida.

I Panikkar diu que ho fa -allò d'aprofundir en la fe que li ha estat donada- amb la intenció de desembocar en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat. La vida corre com un riu subterrani que ens alimenta en la mesura de la nostra capacitat d'assimilació.

Els gran pensadors intenten bussejar dins d'aquest món interior i d'ells aprenem moltes coses que resten amagades a tots aquells que en tenen prou amb viure una vida dels sentits i a tot estirar una vida intel·lectual sovint bastant migrada, malgrat que: la primera tasca de tota criatura és la de portar a la seva perfecció, la icona d'allò real que tots nosaltres som. Ser fidels a aquests “deure” de perfecció reporta la més gran felicitat. Per això, no resisteixo la temptació de recordar, una vegada més, les paraules incisives de sant Joan de la Creu que, en el seu Càntic espiritual, diu: Oh ànimes creades per a aquestes grandeses i cridades a elles! Què feu? En què us entreteniu? Les vostres pretensions són baixeses i les vostres possessions misèries. Oh ceguesa miserable dels ulls de la vostra ànima, que sou cecs per a tanta llum i sords per a veus tan grans, ja que no veieu que, mentre cerqueu grandeses i glòria, resteu miserables i baixos, i esdeveniu ignorants i indignes de tants béns!

Aquestes paraules només són comprensibles quan les diuen els qui han tastat i experimentat la vida en la seva dimensió més pregona. No són fruit de mera teoria... Per això, ens han de fer pensar seriosament allò que estem perdent quan ens acontentem amb les formes externes i amb els actes que prescriu la llei humana, tant civil com religiosa. Si ho féssim així, sentiríem la veu de Jesús que ens diu a nosaltres, de semblant manera que ho va dir, en el seu dia, a aquell jove ric que complia tots els manaments: Encara et falta una cosa. Lc 18,22.

Hem de ser capaços, doncs, d'alliberar-nos de tots els condicionaments que ens esclavitzen (Cf. Krishnamurti) per trobar l'home que som i que hem de ser. Perquè hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinit, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals. Panikkar

En aquest sentit més pregon i lliure de condicionaments històrics i de llenguatge, Panikkar es dirigeix a aquells lectors per als quals el nom de Crist no té un significat particular... Però, també escriu per a tots aquells que el vulguin escoltar des del seu “lloc” cultural i religiós. Escoltem, doncs, el que diu: A aquests lectors no els diem que Crist és la plenitud de vida, sinó que, aquesta Plenitud que té tant noms, en la tradició cristiana, és anomenada Jesús el Crist.

Nosaltres podríem acabar avui aquesta reflexió amb l'oració de sant Anselm: Ensenyeu-me a cercar-vos, Senyor, i mostreu-vos a mi quan us busqui, perquè ni puc recercar-vos si vós no me n'ensenyeu, ni puc trobar-vos si vós no us mostreu a mi. Us cercaré amb el desig, us trobaré tot estimant-vos, i us estimaré tot trobant-vos.

8 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana. Panikkar. Tant més quan la cultura occidental, caracteritzada per l'especialització... tendeix a identificar l'essència de les coses amb la seva diferència específica. Panikkar.

Entendre el que això vol dir i posar-ho en pràctica és la condició indispensable i necessària per a una bona reforma de la religió i de la societat en general.

Diuen els savis: La religió no és forma, és contingut. Muhammad Yunus. Aquesta manera de parlar posa l'accent en allò que és “per se”, en allò que és essencial. Les formes també es poden dir religió si són expressions culturals fidels al contingut essencial. Sovint, però, els manca aquesta identificació i llavors no són religió, sinó que esdevenen poders que anul·len la consciència dels creients.

De fet, la història ens diu que, en general, les formes: ritus, dogmes, cerimònies... no són expressions fidels al missatge original, sinó que deriven d'altres interessos culturals, polítics i de poder, Llavors tals formes esdevenen font de fanatismes, i fan creïble la dita que afirma: el pitjor enemic de la religió és la religió.

La veritable fe es fonamenta en la virtut: La justícia, la bondat, la veritat. Les formes són com el vestit, com la manera cultural d'expressar i manifestar la fe. I el vestit és per al cos i no el cos al servei del vestit.

Si Plotí va dir que: Sense virtut, el Déu del qual es parla és un mer nom, quelcom semblant podríem dir de la religió: Sense virtut, els ritus, els dogmes, els sagraments... són un mer nom, buit de realitat espiritual.

Déu és amor, és llum, diu l'Escriptura. I l'home és paraula, és a dir: és expressió -imatge i semblança- de Déu; és fill de la llum i de l'amor. La seva naturalesa és, per tant, virtut.

La Virtut que es manifesta a través de multitud de noms (les virtuts) d'acord amb la manera com es manifesta, no és solament un acte. És una actitud personal que denota una relació específica amb si mateix i amb els altres. I recordem que, segons els grans mestres, la vida és relació. Això vol dir que la virtut és vida, és la naturalesa pròpia de l'ésser en la seva dimensió espiritual.

La virtut de la religió es fruit d'aquella fe que creu en Déu (Cf. He 11, 1-6). i actua en conseqüència en tots els actes de la vida del creient. Així, podem dir, d'acord amb D. Columba Marmión, que tot acte del creient és religiós. No solament són actes religiosos els que es fan dins de les esglésies.

Aquesta fe no es pot guardar en l'interior d'un mateix. L'ésser humà té necessitat d'expressar amb paraules i gestos allò que sent dins seu... És la fe que creu amb el cor, i confessa amb la boca, segons Pau: Rom 10,9-10. D'aquesta necessitat neixen els ritus, els dogmes, les tradicions... com perles precioses, però que, deslligades de la seva pròpia petxina: el contingut essencial que és la virtut, degeneren en una força obscura que elimina la dignitat de l'home fonamentada en la responsabilitat i llibertat personals.

¿Què és, doncs, la religió? La religió és una virtut, una actitud de l'esperit vers Déu que es manifesta en el coratge de dir “sí” com a resposta al silenci sonorós que es fa present en la consciència de tot ésser humà que malda per ser receptor de la veritat. Un “si” que s'exterioritza a través de l'estil de vida del creient i a través dels seus diversos actes.

La pregunta que ens hauríem de fer, sempre que volem saber en realitat qui som i quin valor tenen els nostres actes, és la següent: ¿De què vivim, de les formes o del contingut? La qualitat de la nostra vida depèn d'allí on posem el cor: On tens el tresor, hi tindràs el cor. Mt 6,21.

No som prou conscients que massa vegades, sinó sempre, vivim en la superfície i no tenim coneixement del que passa en el fons de la vida i, en conseqüència, allò que, de fet, alimenta el nostre esperit són les formes i no pas el contingut. No vivim de la fe, sinó de les creences. I això no salva. Les formes específiques de celebrar la religió, que hem rebut en la nostra cultura, només són un mitjà.

El món actual té la necessitat urgent d'un canvi radical de “civilització”, en el sentit de l'humà. La situació del món en aquest segle demana una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és constant novetat. Panikkar.

No ens podem acontentar amb un canvi de vestit i de formes externes. Ni tampoc podem deixar la solució als qui manen. És el poble -no la massa- el qui sovint aporta la paraula definitiva: La veu del poble és la veu de Déu, deien els antics.

Aprenem, per les grans accions, que l'univers és propietat de cada individu que està en ell. Emerson

Cada ésser és únic i indispensable perquè el Tot es reflecteixi en aquest ésser per tal de ser tot. Un còdol és més que un còdol... La pedra que tinc a la mà codifica tot l'univers. Panikkar

Ara bé, en el camí que porta a la vida, la prudència i la humilitat sempre seran virtuts necessàries, si no volem acabar sent esclaus de nosaltres mateixos. Escoltem el que ens diu K. Jaspers: L'home, com a ésser vivent, forma part de la naturalesa com una de les espècies animals... Com a ésser que obra, que pensa i que crea, pertany a la història... Però, l'home no pot ser comprés a partir del món, ni de la història, ni àdhuc des de si mateix. L'home és allò més enigmàtic, perquè l'home no és un ésser definitiu; el seu ésser seguirà estant ocult en la seva llibertat, que el manté obert, per així dir-ho...

Mai l'home -o la Institució- arribarà a posseir la veritat. Mentre estigui en aquest món, sempre estarà en camí... Aquell o aquells que volen posseir la veritat, es destrueixen a si mateixos i fan mal als altres.

7 – BRINS DE PARAULA

La fe és un do que hem rebut. Tothom participa d'aquest do. Forma part de la naturalesa... És un constituent existencial de l'home, diu Panikkar. I segueix dient: Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. La fe és també un coneixement. Un coneixement que, en un estat més alt de consciència, passa de reflexió a intuïció.

Tant de la fe com de Déu sovint en tenim idees equivocades. Confonem la fe amb les creences. Sentim dir, per exemple, frases com: he perdut la fe, no tinc fe... cosa que no té sentit. Les creences sí que es poden perdre o es poden abandonar. En tot cas el que es pot dir és que de la fe, sovint no en som prou conscients.

Podem guiar el nostre pensament i els nostres desigs d'acord amb la fe o amb la sola raó o amb els sentits. Això depèn de nosaltres. N'hi ha que tota la vida es guien pels sentits. El qui decideix guiar-se per la fe, no deixa ni anul·la la raó ni els sentis, però, és la fe la que dirigeix el pensament i la voluntat. Escollir una cosa o l'altra depèn del grau de consciència de cadascú.

L'acte de fe és una resposta lliure a l'alè vital que ens anima i que és l'expressió de la vida que hem rebut. Desenvolupar aquests energia, que està com en diposit en l'inconscient, depèn de cada un. Els antics escolàstics parlaven de la potencia obediencial que és la l'apertura i la capacitat que tots tenim per respondre al do de Déu.

Però és un do concedit de tal manera que no coacciona la voluntat de l'ésser humà. Tenir fe és acceptar i desitjar la vida com ho fa un infant. Per això Jesús va dir als seus deixebles: Qui no acull el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas, no gaudirà de la vida en plenitud. Mc 10,15. L'infant pren i accepta la vida com allò evident. Pregunta el per què de les coses, però no pregunta el per què de la vida.

Preguntar si existeix Déu o no existeix és superflu. La fe no té objecte, diu Panikkar. Si la fe tingués un objecte seria ideologia, un fruit del pensament. I segueix dient: La divinitat no és pensable ni s'adiu a un nom. El silenci és la nostra única actitud. La mateixa paraula: Déu no és necessària. La paraula Déu és un símbol de la Realitat que està més enllà de la nostra comprensió i de la qual, no obstant això, hem rebut la vida.

Aquest silenci del qual ens parla Panikkar no és el mateix que l'agnosticisme...

La decisió lliure del qui creu, sempre és una resposta al dinamisme interior que és part de la naturalesa que ha rebut tot home. Aquesta naturalesa és una energia que es va desplegant, emergint, estenent, engrandint, d'acord amb la fidelitat del creient. La tasca de l'home aquí a la terra és ser fidel al do rebut. El poble de Déu, diu Isaïes, és el poble que guarda la fidelitat. Is 26,2.

La vida que hem rebut té unes potencialitats, unes possibilitats que, si l'home les alimenta, creixen i arriben a la seva maduresa i a la seva plenitud. La fidelitat és també un do. La vida de l'home és una resposta al do de la vida que hem rebut.

Som éssers rebuts i ho som tota la vida. No és que un cop hem rebut la vida ja som els amos absoluts de nosaltres mateixos, independents ja de Déu. El do no deixa d'estar present en cada acte que fa l'home i no solament en cada acte, sinó també en cada desig: És Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions. Fl 2,13. O dit d'una altra manera: impulsa tant el voler com el fer. No solament són do de Déu les coses que fem, sinó també el desig de fer-les.

D'acord amb aquestes premisses el Mestre Eckhart aconsella que, en la vida de l'esperit, el que ens ha de moure no és tant fer com deixar fer.

L'energia espiritual forma par de l'ésser que hem rebut. I, aquesta energia és més gran en qualitat del que nosaltres podem comprendre. L'actitud correcta davant d'això és l'acceptació incondicional del do rebut. Actitud que implica la presa de consciència d'una realitat que és anterior a nosaltres, però que és dins nostre formant part de la nostra naturalesa i que, des del seu lloc amagat, rebem la força i el desig de viure i de fer coses.

Teilhard de Chardin explica millor aquesta realitat espiritual quan refereix la seva experiència:

... Doncs així, potser per primera vegada en la meva vida vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l'abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d'acció. Ara bé, a mesura que jo m'allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m'escapava de mi mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s'anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m'obeïa. I quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida. (El subratllat és nostre).

Així doncs, aquesta energia vital que ens ve de lluny i que s'escapa al nostre control és la que, tanmateix, ens fa ser allò que som i ens fa fer allò que fem, tot respectant la nostra llibertat.

Però, escoltem també a Bergson que ens comenta aquest impuls que ens ve del fons:

Els grans homes de bé, i més específicament aquells que amb el seu heroisme inventiu i senzill han obert nous camins a la virtut... per més que estiguin en el punt culminant de l'evolució, són els qui estan més a la vora dels orígens i tornen perceptible a la nostra mirada l'impuls que ve del fons. Considerem atentament aquests homes, intentem experimentar simpàticament allò que ells experimenten, si és que volem penetrar per un acte de intuïció fins el principi mateix de la vida. Per a penetrar el misteri de les profunditats, a vegades fa falta aspirar al cim. El foc que està en el centre de la terra només apareix al cim dels volcans.

I continua dient-nos Bergson: ... altres cavaran, s'endinsaran més profundament... Sota aquestes alegries i aquestes tristeses de la vida que poden en última instància traduir-se en paraules, captaran quelcom que ja no té res en comú amb la paraula: certs ritmes de vida i de respiració que són més interiors a l'home que els seus sentiments més interiors.

Sabem i acceptem que la naturalesa física segueix les normes que li han estat imposades i mirem de respectar-les perquè ens hi juguem la salut i la vida. En canvi, no tenim tan present que la naturalesa espiritual també té unes normes i que, per inconsciència, sovint en prescindim... però, llavors què passa? Que la petita llavor que s'havia de convertir en un gran arbre que dóna fruit, (Mt 13, 31-32.) es queda en un simple arbust... per no dir, en una mala herba: en el jull que es barreja amb el blat. (Mt 13, 24-30).

És cert que podem fer el que vulguem... però si trenquem el fil umbilical que ens uneix amb Déu llavors l'energia vital que hem rebut en potència no arribarà al seu complert desenvolupament, a la plenitud de l'ésser. Ara bé, aquesta facultat d'escollir entre una cosa o una altra, entre el bé i el mal, és un esbós de llibertat... la plena llibertat és referència a la transcendència. És, per tant, adhesió al bé. Ser home és llibertat i referència a Déu. Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l'home és l'ésser referit a Déu. Jaspers.

La veritable llibertat es consolida amb la plena adhesió al bé. Déu és amor, Déu és llum, diu l'Escriptura. 1Jo. La llibertat és la porta que dóna pas a la vida. La paradoxa és la següent: L'home té llibertat per escollir el mal i també el bé, però en el moment que es decanta pel mal, deixa de ser lliure o més ben dit: perd la llibertat. La vertadera llibertat fa possible l'existència entesa amb paràmetres d'eternitat.

6 – BRINS DE PARAULA

LA INTENCIÓ I LA DECISIÓ

Recordem que, en aquestes reflexions, ens interessa més allò que és l'home que no pas allò que fa l'home... El Mestre Eckhart ens diu: La gent mai no hauria de pensar tant en allò que ha de fer; hauria de meditar més aviat sobre allò que són. Doncs bé, si la gent i les seves maneres fossin bons, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes.

Segueix dient: Que no es pretengui fonamentar la santedat en l'actuar; la santedat s'ha de fonamentar en l'ésser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres sinó que nosaltres hem de santificar les obres. Per santes que siguin les obres, no ens santifiquen en absolut com a obres, sinó perquè som sants i posseïm l'ésser...

I continua: Aquells que no tenen gran l'ésser qualsevol obra que facin, no donarà resultat. Has de saber pel que hem dit que un ha de posar tot el seu interès en ser bo i no tant en allò que fa o en l'índole o caràcter de les seves obres, sinó en com és el fonament de les seves obres.

Com a anècdota direm que el famós psicòleg Erich Fromm es va inspirar en el Mestre Eckhart per escriure el seu conegut llibre: Ser o Tener.

Aquesta doctrina del Mestre Eckhart coincideix amb la de Pau quan diu: Si repartís tots els meus béns als pobres... però no estimés, de res no em serviria. 1C 13,3.

Per això, antigament els mestres de la vida espiritual donaven molta importància a “la puresa d'intenció” i la recomanaven com l'acte primer que s'havia de fer, en llevar-se, al començar el dia. I és que si la intenció no és correcta les obres que fem tampoc no ho seran, fins i tot deixaran de ser allò que aparenten.

La intenció és un dels valors nuclears de l'existència humana. Som éssers intencionals. Jaspers.

Podríem destacar, a més de la intenció, els següents valors fonamentals: La reflexió, l'acceptació, la fe, la intenció, la decisió, l'actitud i l'acte. I tot això com a fruit de la llibertat que neix com a resposta (responsable) de l'energia vital que hem rebut. Som éssers donats. R. Guardini. Una energia amagada en l'interior del més íntim de nosaltres mateixos, Bergson – Agustí. però sempre a punt d'esdevenir conscient i efectiva, a mesura de la nostra fidelitat a l'ésser rebut.

Hem anomenat la reflexió. Aquí l'entenem com l'acte de prendre consciència de la vida, d'aquella vida amagada amb Crist en Déu. Col 3,3. i que, en la maduresa, es converteix en intuïció. Aquella intuïció que denota una connivència amb la realitat i que fa possible la decisió.

Escoltem unes paraules de Jaspers referents a la decisió i a la reflexió: La decisió existeix només per la il·luminació que sorgeix de la reflexió. I parlant del saber fonamental diu: La resposta al misteri de la vida... no ens és donada a través d'un coneixement, sinó que, per molt estrany que resulti, prové d'una decisió. Aquesta decisió és la fe... La fe és la llum que ens posa en contacte amb la Realitat. Aquests dos textos de Jaspers no es contradiuen, ja que parla de dos nivells de coneixement. La fe és també coneixement, però un coneixement que no neix d'un impuls cec, sinó d'una presa de consciència: una reflexió, la qual dóna peu a una nova llum. La llum pròpia del nou ésser. P. Tillich. I aquesta nova llum és la que prové de la decisió: del cor net. No és, per tant, fruit de l'especulació racional. Quan el creient accepta de cor la Realitat, aquesta li obre els seus secrets.

Així doncs, la decisió és l'acte en el qual es manifesta l'energia vital i que esdevé fe i llum en aquell que opta per creure.

I la intenció és, en aquest context, sinònim de desig. Diu Teilhart de Chardin que així com no podem estar un moment sense respirar, de semblant manera no estem un moment sense desitjar quelcom, conscientment o inconscient. Sempre que ens disposem a fer quelcom estem empesos per un desig, una intenció.

La intenció és com allò que qualifica els nostres actes i, al mateix temps, ens fa ser allò que en realitat som: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu.. ets déu.. Agustí.

No està de més, recordar que Jesús va dedicar una part del seu sermó de la muntanya a parlar del judici: No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats. Mt 7,1-2. Per tant, hem de tenir molta cura a no fer un judici sobre les intencions dels altres.

Fàcilment interpretem la intenció amb què l'altre o els altres diuen o fan alguna cosa, sobretot quan d'una manera especial ens ateny personalment. La manera com tenim d'interpretar les paraules i les accions dels altres és com la marca de fàbrica que ens identifica

N'hi ha que, de primer moviment, interpreten negativament les intencions de l'altre o dels altres. Altres, al contrari, tendeixen a jutjar-les positivament. En tot cas, no jutjar-les sembla l'actitud més adequada.

M'ha semblat veure, en els transcurs dels llargs anys de la meva vida i en els llocs molt diversos on he viscut, que del fet d'interpretar negativament o positivament les intencions dels altres depèn, en molta part, el benestar o el malestar personal. Fins i tot el trencament d'amistats i formes de vida, poden ser causats per la interpretació que fem de les paraules o dels fets de l'altre. Hem de pensar que la vida de cada ésser humà és un misteri.

5 – BRINS DE PARAULA

CONEIXEMENT I LLIBERTAT

El coneixement de l'home és una meta mai no aconseguida. Però, no per això hem de desistir: La tasca de l'home aquí a la terra és “el coneixement de si mateix”. Jung. És la llegenda i el lema del Temple de Delfos que restarà vigent per sempre.

Si ens referim al coneixement del cos, el qual és fruit de l'estudi científic, veiem que hem avançat molt, tot i que sempre queden coses per saber. En canvi, del coneixement espiritual o sapiencial, el qual és fruit de la virtut, no podem dir el mateix. En aquest camp, sempre esdevé el fet de començar de nou, perquè cada ser humà és una novetat, no és una còpia de ningú. Només es deu a la seva llibertat i a la seva responsabilitat, és a dir, a la seva unió amb la transcendència.

Escoltem algunes paraules de Jaspers: El pensament filosòfic no té, com les ciències, el caràcter d'un procés progressiu. Certament que hem avançat respecte d'Hipòcrates, el metge grec. Amb prou feines, però, podem dir que hàgim avançat respecte de Plató... en el filosofar pròpiament dit, amb prou feines si hem arribat a la seva alçada. Jaspers

Jaspers cita Plató, però quelcom semblant podríem dir de qualsevol personatge bíblic. En efecte, ¿Podem dir que hem superat en virtut o en coneixement sapiencial a Isaïes, a Pau, a Joan o al mateix Jesús? Encara estem lluny d'assolir el grau de virtut, és a dir, de justícia, de veritat i de bondat que ens demanen. I, si no tenim prou bondat vol dir que no tenim prou coneixement del que aquesta paraula significa. En realitat no sabem quina cosa és la bondat o el bé. En tenim un pressentiment i un esbós de coneixement, però, ens falta molt encara per saber de què es tracta...

Malgrat tot, el desig de créixer en coneixement i amor mai no s'extingeix. La Bíblia en dóna testimoni: Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua, també em deleixo jo per tu, Déu meu. Salm 42,2. Tu ets el meu Déu, Senyor; a l'alba et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor... Salm 63 I el mateix Jesús es va fer ressò d'aquest anhel quan va dir: Si algú té set, que vingui a mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva. Jo 7,37-38. No tenir aquest desig és ser home mort.

Panikkar també diu: Hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinitud, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals.

I continua dient parlant d'ell mateix: Se m'ha preguntat per què he escrit aquest llibre: “La plenitud de l'home” amb tant d'interès. Abans de tot, he de dir que per profunditzar en la fe que m'ha estat donada, sotmetent les meves intuïcions a l'examen crític de l'intel·lecte i de la saviesa de la tradició... i per desembocar en aquesta corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat. La primera tasca de tota criatura és la de completar, portar a la seva perfecció, la icona del real que tots nosaltres som.

Per entendre bé l'expressió: icona del real, pensem que Panikkar considera “la Realitat” com l'últim o el més profund dels conceptes.

Aquestes consideracions, diu Panikkar són una reflexió sobre la condició humana en la seva dimensió més pregona i menys condicionada per les vicissituds històriques.

L'anhel de saber forma part de la naturalesa humana. L'oració bàsica de tot creient sempre hauria de ser la que va fer el cec que estava vora el camí: Senyor, feu que hi vegi. Lc 18,41.

Sentir la necessitat de saber, de saber més del que ara sabem, forma part de la salud espiritual.

També Kant ens diu: Filosofar constitueix la tasca pròpia i específica de l'home.

Filosofar, pensar, meditar, tres paraules que poden ser sinònims. Tenir en compte això, ens pot ajudar a entendre el sentit de la paraula segons el context des del qual algú ens parla.

Si no pensem, no ens deslliurarem de l'imperi de les pròpies necessitats: Filosofar és com un desvetllament de la subjecció a les necessitats vitals. Jaspers

Per això necessitem, si volem viure en plenitud, de dos elements bàsics: el pensament i la llibertat. Les dues coses es complementen i necessiten. La majoria de les religions coneix el concepte de “la saviesa com a seu de la llibertat”. Panikkar. I, l'Evangeli de Joan posa en boca de Jesús: La veritat us farà lliures. Jo 8,32.

Per la seva banda Marià Corbí ens diu: La humilitat és l'espill de coneixement místic. El coneixement s'obté proporcionalment a la humilitat... On hi ha coneixement, allà hi ha llibertat sense límits, el complert alliberament. On hi ha l'esperit de Déu, allà hi ha la llibertat.

La llibertat és l'element indispensable de l'home nou, l'esperit del qual és esperit de llibertat.

Altres textos ens diuen: Revestiu-vos de l'home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat de la veritat. Renovelleu-vos en la mentalitat del vostre enteniment i... renovau-vos per una transformació espiritual del vostre enteniment... On hi ha l'Esperit del Senyor hi ha la llibertat. Ef 4,24. 2C 3,17.

La realitat espiritual que Pau anomena Home Nou i que Jesús assenyala com el nou naixement o naixement de dalt, Jaspers l'anomena existència, entesa com a possibilitat des de la llibertat. De fet, alguns teòlegs interpreten el text del Gènesi referent al pecat original com el naixement de la llibertat.

Si no hi ha llibertat no hi ha home nou. I la llibertat només és possible des de la responsabilitat. És una resposta. No neix d'un mateix sinó que es rep, en la fe, i es fa realitat per l'acceptació del do rebut com a possibilitat... Aquesta fe és la clau de la salvació.

Escoltem Jaspers: No ens hem creat nosaltres mateixos... nosaltres,a diferència dels animals, existim en la nostra llibertat, on nosaltres decidim per mitjà de nosaltres mateixos i no estem subjectes de manera automàtica a una llei natural; no a causa de nosaltres mateixos, sinó que som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat. No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer, ni forçar la nostra llibertat... A l'alçada de la llibertat, en la qual ens apareix necessari el nostre actuar -no per coerció exterior d'esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó com a consentiment interior de res més que un voler-, aleshores som conscientment donats com a nosaltres mateixos en la nostra llibertat per la transcendència. Com més l'home és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix.

I També: Déu parla, no per mitjà d'ordres i revelacions d'altres homes, sinó en el mateix ésser de l'home per mitjà de la seva llibertat; no des de fora, sinó des de dintre.

Ser home és llibertat i referència a Déu... Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l'home és l'ésser referit a Déu.

I continua dient el mateix Jaspers: La llibertat de l'home demana tanmateix un guiatge... Aquesta és la gran pregunta de l'ésser de l'home: d'on li prové, a l'home, el seu guiatge. Ja que és cert que la seva vida no transcorre com la dels animals en el seguit de les generacions, només en repeticions idèntiques segons les lleis naturals, sinó que la llibertat de l'home li obre al mateix temps, amb la inseguretat del seu ésser, les oportunitats d'esdevenir encara allò que ell veritablement pot ser. És donat a l'home manejar amb la seva existència, des de la llibertat, en certa manera com amb un material.

Per això, únicament ell té història, és a dir, que ell viu des de la tradició en comptes de viure només des de la seva herència biològica. L'existència de l'home no transcorre només com un esdeveniment natural. La seva llibertat, tanmateix, demana un guiatge.

Suggerim, per acabar aquest escrit, que les paraules d'aquests autors s'han de llegir diverses vegades i s'han de mastegar. Si no és així, ens quedarem com abans.