6

MESTRE, FES QUE HI VEGI

Aquesta és la petició que va fer el cec a Jesús i que és com el prototip de la petició que hem de fer nosaltres: Senyor, fes que hi vegi. Així ho entenia sant Agustí que per la seva banda pregava dient: Senyor, fes que et conegui i que em conegui. Aquesta necessitat de llum és la que també s’expressa en el famós oracle del temple de Delfos: Coneix-te a tu mateix.

 

Estem lluny d’aquest coneixement, perquè encara estem lluny de la realitat.

La llum espiritual expressada a través de diversos conceptes com paraula, saviesa, coneixement, consciència, veritat... és el resultat de l’empatia amb la realitat: El saber de la saviesa és un contacte amb la realitat. Panikkar  

 

Els senzills i els humils són els qui tenen més facilitat per conèixer la veritat. La pregària de Jesús sembla demostrar-ho: T’enalteixo, Pare... perquè has revelat als senzills aquestes coses que has amagat als savis i entesos. Mt 11,25

 

“Aquestes coses” de les quals parla Jesús són les pròpies del món de l’esperit. “Això és cosa d’un altre món” solem dir, quan ens referim a allò que no és habitual. El món de l’esperit és un altre món, un món diferent del que estam acostumats a viure. Pau també ens ho recorda quan diu: Aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1Co 2,13.   

La senzillesa de la saviesa no significa simplificació artificial de la vida (reduccionisme), sinó el descobriment del fet que toco tota la realitat, que m’hi puc acostar i conèixer-la, si no m’oblido de mi mateix, si no em desconnecto, si no objectivo la realitat i n’esdevinc, així, un subjecte aïllat. Aquesta experiència integral té lloc allà on es troben teoria i praxi, allà on la meva necessitat de coneixement no s’independitza de la meva existència, on el meu cor es manté pur. Panikkar     

En aquest text hi trobem les paraules objectiu i subjectiu o derivats. Objecte i subjecte són els dos pols de la realitat i són el tema recurrent que, un moment o altre, els trobem en tots els filòsofs. Quan s’aconsegueix la unitat entre objecte i subjecte esdevé la perfecció.

 

Per saber què volem dir amb aquestes paraules, posem uns exemples: Nosaltres, els humans ens considerem subjecte quan ens fem responsables del que pensem i del que fem, però som objecte quan estudiem la nostra naturalesa des d’un punt de vista  psicològic o fisiològic, per exemple. Llavors ens fem objecte d’estudi.

 

El món el pensem sovint com un objecte, malgrat que, com diu Jaspers: El món en el seu conjunt no és un objecte, sinó una idea. Allò que coneixem està en el món, no és el món. I si mirem el món des del punt de vista subjectiu, llavors veiem que també nosaltres formem part del món. Aquesta diversitat del significat de la paraula món també la podem veure en l’Evangeli de Joan en la pregària que Jesús dirigeix al seu Pare del Cel. Diu així: He fet conèixer el teu nom als homes que tu has pres del món... jo no em quedo més en el món... el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que el treguis del món, sinó que els preservis del Maligne... Jo 17.

 

Aquesta manera de parlar potser ens pot ajudar ha entendre una mica més la intuïció de la Trinitat cosmoteàndrica de R. Panikkar, que és: Déu, Home, Cosmos.

Panikkar considera  que aquesta visió trinitària no és una “formulació dogmàtica”, sinó una “expressió de la realitat”: La realitat mateixa és trinitària.

 

I aquesta visió trinitària de la realitat no va contra la unitat de fons pròpia de l’Ésser. Diu Jaspers: l’incessant impuls vers l’U –propi dels humans-  és una demostració de la nostra existència, l’ésser humà sent la unitat de fons en tot el que fa, ja que només aquesta unitat és l’ésser i l’eternitat. En aquest sentit és sant Agustí que ens recorda que, en les coses de l’esperit, no és la quantitat -no és qüestió de nombre- sinó de qualitat, la que dóna sentit a les paraules que es fan servir. Per això, parlant de la Trinitat afegeix: aquell que comença a numerar està començant a equivocar-se.  

 

Aquest mateix principi també val pel que fa referència a la comunitat de fe o per l’església, i que hem de tenir present quan es parla del seus atributs de catòlica o universal.

 

En l’antiguitat i també en sant Agustí la paraula catòlic volia dir: d’acord amb el tot, és com una religiositat que és plena per a nosaltres en la mesura que conté tot el que necessitem per a la nostra plenitud i alliberament... La paraula universal no s’ha d’entendre només quantitativament. Una gota d’aigua pot ser igual que una altra gota d’aigua... Són dues gotes, però fetes del mateix element: l’aigua. La Veritat és una sola: és catòlica, és universal, i els humans la vesteixen de múltiples formes. La veritable comunitat de fe està al servei d’aquesta Veritat, sigui quina sigui la forma –nom, doctrina, ritus...- amb la qual es vesteix.

No fou fins a l’expansió geogràfica de la cristiandat tardana i ja decadent que es va desenvolupar la idea que “cristianisme”, en sentit de religió catòlica significava estendre una sola religió sobre tota la terra. Panikkar

 

Panikkar en els seus escrits distingeix tres conceptes: Cristiandat, cristianisme i cristiania. 

La cristiandat fa referència a l’aspecte cultural, esdevingut principalment, a partir de Constantí i que representa la religió d’un poble feta de tradicions, festes, costums...: És la dimensió cultural. (Afegiria: sentimental)

El cristianisme fa referència a la institució religiosa amb les seves doctrines, dogmes i lleis: És la dimensió doctrinal. (Afegiria: intel·lectual)

La cristiania fa referència a l’Evangeli sense interferències polítiques o doctrinals posteriors: És la dimensió espiritual. (Afegiria: axiològica)    

5

UNA LLAR

 

Preparem una llar per a la saviesa. Així presenta Panikkar una de les seves reflexions sobre la saviesa.

Recordem que el context dins del qual estem parlant és el del món espiritual i que, per tant, les paraules s’han d’entendre d’acord amb aquest context que és com la llar de les paraules.

Quan ens disposem a parlar d’aquest món de l’esperit ens adonem que no és fàcil obtenir un consens generalitzat sobre el tema, i més tenint en compte la diversitat de cultures amb les quals convivim. I pensem que aquesta falta de consens entre uns i altres dels humans és degut en gran part al llenguatge que emprem i del sentit diferent que cadascú dóna a les paraules que es llegeixen o s’escolten. Tècnicament diríem que es tracta d’un problema epistemològic.

 

Es diu, per exemple, que avui es viu una espiritualitat no religiosa o fora de la religió. Seria més apropiat dir: fora de les institucions religioses. No hem de confondre la religió (virtut) amb la institució religiosa. De fet hom pot ser molt religiós sense pertànyer a una institució religiosa.

Sobre la religió ens diu Panikkar: La religió és allò que ens “relliga” a la realitat en els seus múltiples aspectes; és una dimensió de l’home... I també diu: Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”. 

 

El problema de fons deriva, en part, en relació a aquest tema de què estem parlant i en altres de semblants, del fet que quan reflexionem i raonem ho fem a partir de les formes i no del contingut essencial de la realitat i també perquè d’acord amb el caràcter analític, propi d’occident, en el moment d’analitzar les coses, oblidem la visió holística que abraça la totalitat de la realitat de la qual en volem tenir un coneixement.

 

El punt de referència a partir del qual parlem dels valors humans fonamentals és l’ésser humà. No és una institució o un col·lectiu cultural. Diuen, per posar un exemple, que un bisbe de Barcelona deia als seus seminaristes el següent: Fills meus, primer sigueu homes, després cristians i després catòlics. És com si volgués dir que ser cristià és una manera de ser home i ser catòlic és una manera de ser cristià.

 

Així quan parlem, per exemple, de paraules com fe o religió, que normalment entenem lligades a una institució religiosa, les hauríem de considerar com a valors humans fonamentals propis de l’ésser humà i que, després, les han emprat les institucions.  

Jesús de Natzaret se nomenava a si mateix: el fill de l’home. Els altres títols els hi hem posat nosaltres.

 

Així doncs, quan parlem de fe no necessàriament hem d’associar aquest concepte amb un grup institucionalitzat.

 

Si volem copsar la veritat en tot allò que escoltem o llegim, hem de tenir present el sentit de les paraules... El text té un context que hem de respectar i tenir en compte si volem percebre quina cosa és el que ens vol dir aquell qui ens parla.    

Per simplificar, aquí parlem d’un context en sentit ampli, és a dir: d’un context que inclou el pretext (intencionalitat) i l’ordit. Entenem per ordit el fons o base cultural dins la qual estan dites o escrites les paraules. Cf. Panikkar.

 

Aprofitem aquí per dir que el context propi d’aquests escrits és el que apuntem amb algun dels següents sinònims: món de les actituds, axiologia, valors humans, sobre la virtut en general, vida interior, dimensió espiritual, tercer ull, nivell superior de consciència...

 

Hi ha alguna locució d’aquestes que hem apuntat ara que s’hauria de descartar perquè no és coherent amb la realitat espiritual que vol explicitar, però el seu ús conegut ens empeny a seguir emprant-la. Ens referim a l’expressió “vida interior”.  Tant P. Tillich, com Merleau-Ponty, diuen que és una expressió incoherent perquè en el món de l’esperit no hi ha ni dins ni fora ni aquí o allà. És a dir que les categories d’espai i temps, no són adequades quan es parla del que també podem anomenar vida espiritual o vida eterna.

 

La presència de l’Etern: Déu, el Crist ressuscitat, el Regne de Déu... no l’hem de pensar amb categories d’espai o temps, sinó amb categories d’eternitat. Veiem com ens parla  l’Evangeli: Els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els va respondre: El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”  El Regne de Déu és enmig vostre. Lc 17, 20-21.

 

La diversitat de traduccions que fan els exegetes d’aquest text ens suggereix la dificultat d’expressar aquesta presència de l’Etern amb les nostres categories humanes. Ens referim especialment a la frase: El Regne de Déu és enmig vostre. Altres traductors diuen: dins vostre o entre vosaltres i també: en el vostre cor.

 

Panikkar empra el neologisme “tempitern” per expressar la vivència de l’eternitat en el temps. Diu així: Tempiternitat és l’experiència del present en tota la seva profunditat. Del present que conté no només el passat en potència i el futur en esperança, sinó l’eternitat i la temporalitat; és la visió adual del temps i de l’eternitat; és la dimensió eterna en el temps.

L’eternitat no és després del temps. És.   

 

D’aquesta manera, quan parlem de la presència del Crist ressuscitat l’entenem com un fet que existeix: Crist és per sempre. Nosaltres podem celebrar amb més o menys solemnitat aquesta presència. I la podem recordar amb unes paraules especials... però no la podem crear o fer que sigui real en un moment determinat, quan de fet ja ho és. Dir que unes paraules el fan present seria superstició. El Crist ressuscitat és el Crist etern. 

 v4

LA LLUM DE LA VIDA

¿Quina és la meva actitud de fons enfront de la vida? Aquesta és la pregunta, aquesta és la llum que necessitem tenir clara.

Hem de saber què és allò que ens mou a viure intensament i a actuar de la manera que ho fem.

Per això ens ajudarà la saviesa. La saviesa és la virtut que hem de conrear. I per obtenir-la no n’hi ha prou amb el fet de llegir molt. Fins i tot això pot arribar a ser un obstacle. És d’Heràclit aquesta dita: el contrari de la saviesa és el saber de tot.

Només poden ser savis els qui viuen a fons la vida amb fidelitat al do rebut, els qui gaudeixen d’un grau superior de maduresa humana.

No obstant això hi ha un coneixement que és important i forma part de la nostra essència com humans: Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.  Panikkar. És el coneixement que sorgeix de la vida viscuda a fons.

 

En aquest context hem de mencionar una altra vegada a la filosofia que és amor a la saviesa. I no es tracta tant de la filosofia acadèmica, sinó de la que en podem anomenar humana. En aquest sentit fins i tot els infants poden ser filòsofs. Diu Jaspers: Els pensaments filosòfics es troben realitzats en embrió en tot home, i moltes vegades del mode més pur en els infants.

 

La filosofia que cerca tenir clar el dinamisme fonamental de la vida és pròpia de qualsevol ésser humà. No depèn ni de l’erudició, ni del coeficient intel·lectual que un pugui tenir, ni del físic, sinó de la puresa de cor o de la fidelitat a la vida que hem rebut i que es va manifestant a la nostra consciència d’acord amb la nostra voluntat de ser i de viure sense engany.

 

El savi porta la reflexió fins a les últimes conseqüències: no és queda en la teoria, sinó que inclou el comportament; no es queda en l’enunciat, en la definició, sinó que inclou totes les derivacions pràctiques de tipus formal i expressiu. Savi és aquell que realitza aquell ordre que consisteix en viure la unitat en la diversitat.

 

La llum de la vida és també la fe. Però, què és fe?

S’han dit moltes coses sobre la fe, i en llegir les diverses opinions, ens adonem que quan es tracta de coses essencials a la vida és difícil, quasi impossible, donar una  definició cabdal del que es vol dir. Això passa també en el cas de la fe. Per començar hem de tenir clara la diferència entre fe i creença... però, per ara, deixem aquest tema.

La fe és fidelitat a la vida, una fe que és la cara activa de l’acceptació de la vida amb totes les seves conseqüències. I, en aquest sentit, cada persona, amb la seva fe, fa possible una nova llum en el món.

El creient és aquell que no fa el que ell vol, sinó el que Déu vol. La culminació de l’home és la consciència de la transcendència. I aquesta consciència el porta a tenir com aliment de la seva vida la voluntat del Pare del cel. Jn 4,34.

 

Viure de fe és una possibilitat: és un acte de la llibertat. La fe és dir sí a la vida amb totes les seves possibilitats. La fe és una actitud que s’expressa en la pròpia vida a través dels actes ja que la fe sense els actes no val res: La fe si no es demostra amb les obres és morta.  Jm 2, 14-17.

 

Fem esment aquí d’algunes parers de diversos autors sobre la fe:

La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits... Panikkar

I aquest pensador continua dient: Per fe entenc la capacitat d’obertura a alguna cosa més.  I en un altre lloc diu: La fe és aquesta capacitat, facultat, possibilitat de més.. o de transcendència... o de Déu... seria el “capaç de Déu” dels escolàstics.

També diu: La fe no és coneixement d’una veritat objectiva. És més aviat consciència d’una vacuïtat no subjectiva. És l’obertura a l’invisible.

 

Tenint en compte algunes d’aquestes definicions de Panikkar hom pensa que ni K. Jaspers ni Kierkegaard segurament no hi estarien del tot d’acord. Escoltem el que diu K. Jaspers: La fe semblaria que fos una “immediatesa” en contrast amb tot allò que és mediat per l’enteniment... però, si fos així, seria quelcom psicològicament descriptible... D’aquí que Kierkegaard digui: “Allò que Schleiermacher denomina religió, i els dogmàtics hegelians fe, no és, en el fons, sinó la primera condició immediata de tot –el fluid vital- l’atmosfera espiritual que respirem”  i això no seria fe. Kierkegaard considera que el traç o l’acte essencial de la fe consisteix en el fet que es relacioni amb un esdeveniment històric i sigui un fet històric.   

 

La fe ha de sorgir de la font original de la vida i a partir de la situació històrica ha d’assumir el risc a una total obertura de l’esperit. No es pot mai fixar en una formulació declarada infal·lible. És una presència històrica que conté la font de tota fe. La història, segons alguns autors, no és tant la cronologia d’uns fets acorreguts en un temps determinat, sinó la descripció de la realitat de la vida viscuda per uns éssers humans.

 v

De fet, si diem que la fe és una virtut, vol dir que és un acte de la llibertat. La naturalesa ens dóna la possibilitat, però l’actuació d’aquesta possibilitat és allò que dóna lloc a la virtut de la fe. I això depèn de la llibertat i de la voluntat. En aquest sentit P. Tillich diu: la llibertat i la fe són idèntiques. Això també s’hauria d’explicitar més, però, deixem-ho així.

L’acte de fe només es pot fer des de la llibertat i, per tant, la fe no pot estar lligada a una formulació doctrinal o dogmàtica considerada com a veritat absoluta. El mateix sant Tomàs diu que la fe es troba més enllà de les formulacions dogmàtiques.  

 

Jaspers també diu: Fe és prendre consciència de la realitat. És fer present l’origen de la vida, aquell origen que no puc voler, perquè m’ha estat donat, però que a partir del qual vull, sóc i sé. Fe significa consciència de l’existència en relació amb la transcendència.  Una cosa és la possibilitat de creure que té l’ésser humà i l’altra és l’acte de creure.

Hem de tenir sempre en compte l’estructura de la realitat. Tillich

3

EL MÓN DE LES ACTITUDS

Necessitem endinsar-nos en el món de les actituds.

Es tracta d’aquest món interior que també podríem anomenar el món dels sentiments o de la virtut o dels valors humans... Aquest món és tan real, o més, que el món extern que ens envolta: el món de les coses, dels actes, de les estructures...

 

Certament que ens hem de preocupar per les activitats que hem de dur a terme, però no podem oblidar el deure de saber com ens hem de comportar en tot allò que fem o pensem. Hem de tenir present el què, però no podem oblidar el com. Hem de dedicar un temps a esbrinar a fons i a saber com ens hem de comportat no solament en relació amb els altres, sinó també en relació amb nosaltres mateixos i amb la vida. Hem de ser ben conscients de quin és l’estil de la nostra vida perquè l’estil és el que ens identifica com a persones. Ens dóna una “identitat”, no tan sols una “identificació”. Ens “identifica” el funcionari a partir de les dades del nostre DNI; en canvi coneix la nostra “identitat” l’amic que ha compartit a fons els nostres sentiments humans i espirituals. Aquesta és la distinció que en fa R. Panikkar. I aquest autor comenta que sovint els cristians tenim dades sobre la identificació de Jesús: quin era el  seu país, qui eren els seus pares... però, no coneixem la seva identitat personal perquè no vivim amb la mateixa intensitat la vida humana i espiritual tal com ell la va viure. Sabem coses sobre Jesús, però no de Jesús.

 

Parlem aquí d’actituds i pensem que les diverses actituds que puguem tenir en les nostres relacions amb els altres i amb els esdeveniments reben l’empremta de l’opció fonamental, la que també podríem anomenar l’actitud essencial i que esdevé expressió de la nostra identitat. Avui dia es parla del caràcter holístic que ha de tenir tot allò que fem: allò concret del qual parlem és una part del tot. Hem de saber veure i viure la unitat en la diversitat. Francesc de Sales.

 

La vida es compon d’essència i forma. Hem de saber distingir aquestes dues dimensions de la vida: La distinció entre “essència” i “forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... No podem posar en el mateix nivell axiològic, per exemple, la comunitat de fe i la institució eclesiàstica. La comunitat de fe forma part de l’essència religiosa i la institució és una forma que deriva de l’essència i l’expressa, encara que en la pràctica sovint no és així, degut a que amb el temps, la institució acaba sent l’expressió dels seus mateixos dogmes i doctrines, més que de la realitat espiritual que, en el seu moment històric, va donar lloc a la comunitat de fe i de la qual en va sorgir després la institució.

Ara bé, no ens podem acontentar amb el fet de saber distingir intel·lectualment aquestes dues dimensions de la vida. Això ho hem de viure, ho hem d’experimentar, ens hem de fer capaços de veure les coses a través d’aquella intuïció que neix de l’experiència. Hem de pujar al cim de la muntanya. A dalt, les coses es veuen d’una altra manera. Aquesta va ser l’experiència dels tres amics o deixebles de Jesús. Pere, un d’ells, ho va reconèixer i va exclamar: És bo que estiguem aquí dalt. Va ser un moment de llum.

 

La muntanya sempre ha estat un símbol del món espiritual. En el text citat veiem que Jesús per manifestar-se íntimament als seus amics més propers se’ls endugué a dalt d’una muntanya alta.

 

Nosaltres, sovint ens instal·lem a mitja muntanya: allà on hi han les institucions, el lloc de les formes, de les estructures i, des d’aquell lloc, parlem de l’essència, però ho fem com aquell qui sent tocar campanes. De fet, les formes que adoptem per celebrar la fe, més aviat són derivacions de les doctrines que ens han estat transmeses per la institució que no pas expressió de l’esperit que animava les actuacions de Jesús.

 

Prendre consciència, a través del pensament, de la nostra manera de viure i actuar, és filosofia. Per això, diuen els entesos, que una actitud pròpia i fonamental de l’ésser humà és la de filosofar.

La filosofia és la saviesa feta pensament expressada amb paraules. Ens referim principalment a la filosofia anomenada “perenne”. A la filosofia dita acadèmica li pot passar quelcom semblant a la institució religiosa que, al final, dóna més importància al sistema que a la veritat. (Deixem de banda la polèmica, sempre existent, entre ciència i filosofia).

 

S’és un filòsof igual com s’és un amant. Es tracta d’alguna cosa que ens ve a trobar. La filosofia és una actitud primària, no secundària.  Panikkar

La filosofia és tasca ineludible de tot ésser humà: filosofar constitueix la tasca pròpia i específica de l’home. L’única que pot salvar-nos. Filosofar és prendre consciència de l’existència referida al món i als altres. Jaspers

 

Allò que pensem ho volem expressar amb paraules, però sovint, la paraula es manifesta impotent per expressar adequadament el que es vol dir. Per això, hem de tenir en compte un matís a l’hora de llegir. No es tracta tant de saber el que diu l’autor, sinó  el que ens vol dir.

Hem de tenir present que aquell que escriu ho fa des d’un nivell de consciència concret i que és possible que no sigui el mateix que té el qui escolta o llegeix. Això fa que les paraules dites o escrites cobrin una ressonància específica, un significat, que el lector no pugui captar en aquell moment de la seva vida.

 

La intuïció és memòria de la realitat; és una llum que és fruit de l’experiència; i l’experiència que es manifesta a través de la consciència és fruit de la fidelitat a la vida.  

També hem de recordar que si cerquem la llum de la veritat és perquè sentim un impuls per fer-ho. Hi ha una força que ens atreu, en tenim consciència, però no copsem el subjecte, el Ser, que la provoca; no el podem conèixer a fons... Recordem el que ens diu el text bíblic: Moisès va dir al Senyor: -Deixa’m contemplar, si et plau, la teva glòria. El Senyor li va respondre: -Jo faré passar davant teu la meva bondat...però no podràs veure la meva cara, perquè el qui em veu no pot continuar vivint... em podràs veure d’esquena; però la meva cara, ningú no la pot veure. Ex 33,18-23. 

 -2 –

A FONS

 

La saviesa és l’experiència màxima de la vida. És aquella experiència on encara no s’han escindit el coneixement i l’amor, l’ànima i el cos, l’esperit i la matèria, el temps i l’eternitat, el diví i l’humà el masculí i el femení..., en una paraula, la saviesa és l’harmonia viscuda de totes les polaritats de l’existència.

 

Sociològicament parlant, la cultura predominant sembla esperonar-nos cap a una felicitat exògena, esclava de les coses externes... tanmateix aquestes reflexions no volen ser una crítica a la modernitat... són una invitació, en el sentit de fer-nos envejable el fet de gaudir del sentit profund de la vida.

 

La saviesa és memòria de Déu. Una memòria que es fa present a través dels valors fonamentals com són la veritat, la bondat, la justícia i la bellesa.

És memòria de Déu que es fa present en cada un dels pensaments i actes de la nostra vida quan ho fem possible amb la nostra fidelitat a l’existència i amb la ferma convicció de la nostra fe.

Aquí no podem defugir de copiar un fragment del cap. 7 del llibre bíblic de la Saviesa, per la seva riquesa expressiva:

La saviesa té un esperit intel·ligent, sant, únic, múltiple, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, amic del bé, perspicaç, lliure d’impediments, benvolent, humanitari, sòlid, segur, tranquil, que tot ho pot i tot ho vigila... Res no es mou tan fàcilment com la Saviesa: com que és pura, passa i penetra pertot arreu. És una exhalació del poder de Déu, irradiació puríssima de la glòria del Totpoderós; i per això cap brutícia no s’hi pot introduir. És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l’acció de Déu, imatge de la seva bondat. La Saviesa que és única, ho pot tot, mai no canvia, però tot ho renova. A cada generació entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu. És més radiant que el sol i supera tota l’estelada...

 

Les institucions religioses en general no han afavorit ni menys posat de relleu la saviesa del poble senzill, més aviat han imposat d’una manera totalitària les seves doctrines: Aquesta dama de nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne, tenir una porta privada de la seva cambra... És veritat que figures excepcionals com Sòcrates, Buddha, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren. Panikkar   

 

I tot això, malgrat les paraules de Pau als corintis, com aquestes: ... On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món!... germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món... Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants... 1Co 1. 

 

La majoria de les religions entenen la saviesa com a seu de la llibertat.

La saviesa fa possible la bondat. Per això, els savis són els que sostenen el món.

La pau immensa del cor que és indici de persones que han adquirit un grau superior de maduresa coexisteix amb la saviesa.

 

La saviesa requereix superar la superficialitat. Avui, això, és el gran imperatiu, ja que la saviesa, avui ha caigut en el descrèdit, cosa que constitueix probablement una excepció en la història de la humanitat. La saviesa és pròpia d’un estil de vida adequat. Estem saturats de coses i d’informació, però buits de saviesa. Tot això ens recorda que per adquirir saviesa no hem de pensar només en emprar temps perllongats d’estudi, sinó i principalment, que hem de tenir una actitud de llibertat interior que implica esforç i renúncia.

 

Enfront de la vida podem seguir dues tendències; el camí fàcil del mínim esforç o el de superar dificultats... En aquest sentit és indicatiu el títol d’un dels llibres de P. Tillich: El coratge de ser. I és que, en realitat sovint ens falta coratge per arribar a ser allò a que estem destinats a esdevenir.  

 

Com a comentari d’aquesta actitud recordem aquí una estrofa del Càntic espiritual de sant Joan de la Creu. És aquesta:

Buscando mis amores

iré por esos montes i riberas

ni cogeré las flores

ni temeré las fieras

y pasaré los fuertes y fronteras.

 

I en el Medi Diví de Teilhard de Chardin la paraula esforç és freqüent trobar-la en les seves pàgines. Aquí escollim uns paràgrafs sobre aquest tema: En l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent. I com que no hi ha res més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu...

 

I donat que no sabria trobar cap límit a la perfecció de la meva fidelitat, ni al fervor de la meva intenció, em permet d’assimilar-me indefinidament a Déu amb lligams cada cop més indestructibles.

 

En aquesta comunió, l’ànima no es detura pas per gaudir, ni perd de vista el terme material de la seva acció. Oi que és un esforç creador el que emprèn? La voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura.   

 v

-1-

A FONS

El gran repte que ens demana el moment actual de la història va més enllà d’un simple canvi de formes externes. Aquest moment històric, perquè compleixi amb les expectatives, ha de ser fruir d’un “canvi de mentalitat”. No és la primera vegada que la humanitat postula un canvi de mentalitat. Diuen els experts que quan Jesús invita a la “conversió” en l’Evangeli de Marc ja vol significar un canvi de mentalitat: Convertiu-vos i creieu en la bona nova. Mc 1,15. De fet el que en diem “Nou Testament” ja representa un canvi de mentalitat realitzat en aquell moment concret de la història humana.

 

Ara, si ens parem a meditar el que això significa hem de reconèixer que sovint ens limitem a canviar les formes, que és el més fàcil. I si, de fet, té lloc un canvi de mentalitat, aquest dura poc temps o només persisteix en algunes persones més decidides i coratjoses. Aquesta és la història. 

 

Per tenir una mica més de llum en aquest món interior hem d’anar a fons en el significat de les paraules que emprem. I per això, hem de tenir sempre ben present la distinció entre el contingut essencial de la vida i les seves múltiples formes d’expressió. Diu Panikkar: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... això resulta especialment difícil al cristianisme degut a l’aclaparadora herència grega , que l’indueix de manera gairebé irresistible a considerar la “forma” d’una cosa com la seva essència.   

 

Copsem aquesta distinció entre essència i formes en la nostra ment a través del llenguatge. I en parlar del llenguatge hem de recordar la distinció entre el sentit literal i el sentit simbòlic de les paraules i prendre consciència que, acostumats com estem a interpretar les paraules en el seu sentit “literal” –el de les formes–, hem de fer un esforç addicional per llegir-les en el seu sentit simbòlic: el que correspon a la part essencial de la vida. D’una manera gràfica Panikkar ens diu: Estem avesats a llegir paraules. Ens hem desavesat una mica de “menjar” paraules i encara estem menys avesats a deixar que les paraules esdevinguin carn, que se’ns incorporin.

 

I dins del mateix tema del llenguatge Panikkar posa de relleu la distinció entre “concepte” i “paraula”. El fet és que, quan llegim o escrivim, més aviat elaborem conceptes i no tant paraules. El concepte fa referència a les formes, a la doctrina i és fruit de l’estudi; la paraula, en canvi, és expressió de la vida interior: de la virtut i neix de l’experiència personal. És a dir: no hi poden haver paraules de debò en l’escriptura, si nosaltres no som (no esdevenim) paraula a semblança del Crist que és la Paraula de Déu.

 

Si arribem a ser com el Crist, i això depèn de la nostra llibertat, la que secunda el do de Déu rebut, veurem que som paraula des de sempre: Jesús digué als fariseus que l’escoltaven: Abans que Abraham existís, jo sóc. Jo 8,58.  

 

Una lectura superficial dels temes relacionats amb la vida espiritual, deriva en postulats i creences que s’aparten de la veritat i de la fe. I així, per exemple, la religió que hauria d’haver estat una religió de la paraula s’ha convertit en una religió del llibre. Segurament Pau volia dir quelcom semblant quan deia que la lletra mata i que és l’esperit qui dóna vida.

 

I, per la seva banda, Jesús recrimina a alguns dels seus seguidors el fet de no entendre el sentit de les seves paraules, quan diu: qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna... Aquests seguidors el van deixar perquè van entendre “literalment” les paraules de Jesús. Però, Ell els respon: L’esperit és el que vivifica, la carn no serveix de res. Les paraules que us he dit són esperit i són vida. Jo 6,63.

 

Avui nosaltres ens podríem preguntar si la manera que els cristians en general entenem els sagraments (inclosa l’Eucaristia) coincideix amb el pensament de Jesús o més aviat ens posem de part dels deixebles que el van deixar... Seguir Jesús és més que invocar-lo i portar el seu nom.

   ________________________

 

Entre les paraules que caldria desmitificar per entendre-les d’acord amb el seu sentit espiritual podríem anomenar la de savi i saviesa, com també la de místic i mística, entre altres... 

 

Comencem per aquesta última. Sovint pensem que el místic és aquell o aquella que té revelacions o èxtasis i que es tracta d’un estat propi d’uns quants privilegiats. Ara bé, els èxtasis i coses semblants són fenòmens psicològics que poden acompanyar l’oració o l’estat emocional de la persona creient, però no formen part del que és essencial a la mística, ni són necessaris.      

 

La persona mística (i dit d’una manera el més concisa possible), és la que és neta de cor. Tota altra cosa que s’hi pot afegir és comentari. La persona neta de cor és la que té connexió amb el misteri, perquè mística deriva de misteri: Feliços els nets de cor, perquè ells veuran Déu. Mística és qualsevol persona sense engany. La mística implica sinceritat i fidelitat a la vida fins a les últimes conseqüències. Mística és fer la veritat en l’amor. I de semblant manera a com diu Panikkar de la saviesa: la mística no és cap especialitat.  

 

Hem de fer notar que la persona senzilla i humil pot viure “el Misteri” amb més profunditat  que l’especialista. La mateixa realitat és ja un misteri. Si ens preguntem, per exemple ¿qui és el net de cor? La resposta és: ¿I qui ho sap? Només ho sap Déu. I, si no, escoltem -una vegada més- les paraules del profeta Jeremies: No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo? Jr 17,9.    

 

Quant a la saviesa, hauríem de començar llegint el llibre bíblic que porta el mateix nom de Saviesa, ja que té pàgines molt interessants al respecte. La mateixa opinió de l’Autor del llibre és aquesta: Cas d’haver-hi al món algú que fos perfecte, si li faltava la saviesa, no se’l tindria per res. Sv 9,6.  

Però vegem, en el full que ve, què ens diuen alguns savis d’avui d’aquesta virtut.

 25

LA VIDA

He vingut perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir. Jo 10,10. Són les paraules del Mestre.

I en definitiva, d’això es tracta: de viure i de viure no a mitges, sinó plenament, amb intensitat. Però, ens podem preguntar: I què és la vida? En què consisteix viure amb plenitud?

 

Estava temptat de posar per títol a aquest escrit: la dinàmica de la vida, però, he pensat que això seria com una espècie de tautologia, perquè la vida és dinamisme.

Un dinamisme mogut pel desig El desig és com la respiració de l’ànima. No podem viure sense respirar... ni desitjar. Sovint és un moviment inconscient, però és. El desig ens mou, però, quin desig? Sovint ni nosaltres mateixos ho sabem. 

 

Segons el desig serà la nostra qualitat de vida. En la Vulgata, Daniel és lloat i apreciat per ser un home de desigs. El desig que no crea dependència es converteix en amor. Estimar només ho poden fer les persones lliures. I, paradoxalment hem de dir que, de lliures, només en poden ser els obedients, els qui accepten la vida com un do rebut, i que amb una actitud de resposta l’accepten no com una cosa feta, sinó com una possibilitat d’arribar a ser el que hem de ser segons la voluntat divina: sense el vincle amb la Transcendència no hi ha llibertat. K. Jaspers.

 

I no podem desitjar ni estimar res de debò si no en tenim abans un cert coneixement: La veritat ens farà lliures. Sovint es tracta d’un coneixement amagat anomenat pressentiment. Esdevenim allò que coneixem i estimem. Diu Joan: Som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1Jo 3,2.

 

El dinamisme de la vida es manifesta a través dels sentits: és el que en diem vida sensitiva o sensorial; a través de l’intel·lecte: la vida intel·lectual i a través de l’esperit: la vida espiritual.

 

La vida espiritual està per damunt de les altres. Les altres dues són formes amb les quals es manifesta la vida espiritual i estan lligades a la temporalitat. La vida espiritual és vida eterna. Panikkar empra el neologisme: tempitern, amb el qual vol expressar el fet de viure l’eternitat en el temps.

No hem o no podem menystenir les coses sensibles, les que pertanyen al món físic... però s’han d’estimar i apreciar com a manifestacions de l’esperit: L’Esperit de Déu aletejava damunt les aigües. Gn 1,2.

Tot és pur per als qui són purs, diu Pau. Tt 1,15. Però hem de guardar un ordre en l’escala de valors. I aquest ordre interior és la pau de l’esperit. Recordem la paraula d’Agustí: l‘ordre és amb que el Déu ha fet tot el que ha fet.   

 

Una mirada nova sobre la vida i el seu dinamisme ens obliga a desmitificar algunes paraules fonamentals i algunes accions que han format la nostra estructura mental i la nostra consciència durant molts anys. Hi ho han fet mitjançant l’adhesió a doctrines i rituals que, per la seva naturalesa, són mitjans i no fins en si mateixos. Aquest és un tema que hem d’anar redescobrint de mica en mica ajudant-nos de la noves aportacions dels grans mestres. 

 

Teilhard de Chardin té pàgines molt interessants sobre l’esforç i el desenrotllament humà. Entre altres coses diu: No hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les seves capes més profundes, “en nosaltres sense nosaltres”...  Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

 

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat.

 

Aquesta part del dinamisme de la vida que es desenvolupa a través de les nostres accions i que Teilhard anomena camp de l’activitat, de l’esforç i del desenrotllament s’ha de complementar amb la part de les passivitats essencials en les quals el mestre distingeix les passivitats de creixement i les de disminució, com són, aquestes últimes, les malalties, accidents, etc. D’aquestes passivitats essencials diu el següent:

 

L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes. I, com Jacob en el seu duel amb l’àngel, acaba per adorar allò contra què lluitava.

El subjuga la grandesa de tot allò que ha anat deslliurant i il·luminant. I aleshores, per la seva naturalesa d’element, es veu endut a reconèixer que, en l’acte definitiu que ha de reunir-lo al Tot, els dos termes de la unió són desmesuradament desiguals. Ell, el més petit, ha de rebre més que no pas donar. I així es troba pres per allò que ell pensava prendre.

Algunes paraules de Pascal poden servir de complement a les de Teilhard. Són aquestes: L’home ho és tot i no és res. Es troba suspens en el centre entre infinituds. “Quina quimera és l’home” quina cosa de contradicció, jutjador de tot, cuc insà, glòria i abjecció de l’univers... l’home sobrepassa infinitament l’home...  

 

Una actitud receptiva ens ajuda a descobrir allò que tenim en potència i que es pot convertir en realitat si som fidels a nosaltres mateixos. Tenir aquesta convicció i actuar d’acord amb aquesta convicció és fe.