11 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Parlarem avui d’un principi fonamental que incideix en la comprensió de la Realitat i de la vida espiritual. És aquest: La unitat en la diversitat és l’ordre. I “l’ordre”, segons Agustí és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. La primera part està inspirada en les paraules amb les quals Francesc de Sales comença el seu famós  “Tractat de l’Amor de Déu”.

Diu així: La unió fonamentada en la distinció forma l’ordre, l’ordre produeix la conveniència i la proporció, i de la conveniència en les coses acabades i completes resulta la bellesa.

 

Aquí volem remarcar que la diversitat dins de la unitat no és merament superficial, com alguns sembla que ho vulguin entendre... no es tracta només de la vestimenta o del folklore d’un poble o d’una cultura. És una diversitat que forma part de l’essència mateixa de la realitat. Les intuïcions d’alguns mestres ens poden ajudar a copsar el que volem dir.

 

Un d’aquests mestres és Emerson. N’extraiem alguns fragments en els quals ens diu que les lleis de la Naturalesa són les mateixes lleis de l’Esperit. La Naturalesa és un símbol de l’Esperit. Parla de la unitat en la pluralitat entre Naturalesa i Esperit. Existeix una correlació o analogia entre ètica, estètica, política i Naturalesa.

Dempeus sobre la terra nua, banyat el meu cap per l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot el que implica egoisme es dilueix. Em converteixo en un globus ocular transparent, no sóc res, ho veig tot, els corrents de l’Ésser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

Qualsevol aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental...

 

Amb un llenguatge teològic que ens és més familiar escoltem ara Panikkar què ens diu sobre aquest misteri de la unitat en la diversitat i que ell presenta com la dimensió Trinitària de la Realitat. Presenta la Trinitat com l’experiència humana primordial. Abans se’ns deia que la Trinitat era i és un Misteri insondable... ara se’ns diu que és una “experiència humana primordial”... Tinguem en compte, però, que l’ésser humà, en el fons és també un misteri. Escoltem Panikkar:

La Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica.

Ni només la matèria, ni només l’Esperit basten; ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home.

La Trinitat com a relació pura compendia la radical relativitat de tot el que existeix. La varietat d’éssers, fins i tot la diferència teològica entre Déu i el Món no hauria d’eclipsar la unitat fonamental de la Realitat.   

 

10 - LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Saviesa és empatia amb la Realitat. Però, de la Realitat només en podem tenir alguna opinió, la qual podem compartir amb els altres...

És bo recordar i meditar les intuïcions dels grans mestres de la Humanitat, però, no oblidem que cadascú de nosaltres tenim el dret i el deure, de ser responsables de les nostres opinions...

No és bo partir de zero pensant que el passat és quelcom obsolet i passat de moda... però, tampoc és bo creure que només es tracta d’obeir allò que ens han dit els grans mestres del passat i les autoritats de torn...

Recordem una vegada més les paraules d’Emerson:

La nostra època és retrospectiva. Escriu biografies, històries i crítiques. Les generacions precedents contemplaven Déu i la naturalesa cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però, ¿per què no podem gaudir també nosaltres d’una relació original amb l’univers?

 

¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció... una religió revelada a nosaltres...?

 

I referent al concepte de filosofia volem recordar algunes paraules dels mestres.

Diu Panikkar: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa. S’és un filòsof igual com s’és un amant. Es tracta d’una cosa que ens ve a trobar. La filosofia és una actitud primària, no secundària.

La filosofia no es pot manipular, ni amb la voluntat ni amb la raó. La voluntat i l’intel·lecte són els mitjans i les eines, però no pas els mestres. *

La filosofia original cristal·litza en una manera de ser; millor dit, és l’expressió de la vida mateixa, tal com és inscrita en la realitat o més aviat escrita amb l’estilet de la pròpia vida. 

La filosofia representa l’intent de l’home per trobar el sentit de la vida i de la realitat; és la companya intel·lectual de la saviesa de la vida vers la llibertat...

* I Jaspers ens diu: No es pot ensenyar filosofia, sinó només a filosofar.

Els pensaments filosòfics es troben realitzats en potència en tot ésser humà, i moltes vegades de la manera més pura en els nens. Aquesta frase de Jaspers m’ajuda a donar una interpretació més pregona a les paraules de Jesús: Deixeu que els infants vinguin a mi... el Regne de Déu és dels qui són com ells. Mc 10,14. Els infants són els qui viuen del que han rebut i resta amagat dins del seu petit cor; encara no s’ha despertat en ells la consciència amb la primera llibertat que es deixa portar per interessos emmascarats...  

La filosofia no és mera teoria, és vida, és paraula, expressada a través de conceptes...

     

 

9 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Les nostres conviccions són fruit d’un punt de vista de la realitat que deriva d’un “context personal” determinat per la naturalesa que hem rebut i també per la nostra formació cultural i espiritual; pel nostre nivell de consciència, per la nostra sinceritat personal enfront de la Realitat i per l’acceptació de la Bondat com a principi dinamitzador de la vida. S’ha dit que la vida no es defineix com a substància, sinó com a relació. I la bondat, segons la definició dels antics, per la seva naturalesa tendeix a difondre’s...

En diferents contextos culturals les mateixes paraules tenen un altre ressò personal... per això ens convé tenir en compte el que diu Lavelle: si la veritat resta amagada en la interioritat, en el més íntim de la nostra intimitat, cal emprar un vocabulari que faci evident, a través de modes de presència adequats, les coses amagades, dins del nostre inconscient.  Sovint el vocabulari que fem servir ha fet augmentar el poder temporal, però ha perdut en significat espiritual. 13

En el món d’avui ens convé esser no solament erudits, sinó també i sobretot savis. La saviesa és expressió i fruit d’una vida espiritual viscuda amb plenitud... Saviesa és més que pur coneixement racional... és part de la dimensió espiritual del nostre ésser i de posar el cor en els béns eterns.  

Aquesta dimensió no és pot contemplar amb paràmetres quantitatius sinó qualitatius. En aquest nivell de consciència no diem: tenim llum, sinó: som llum. Una llum que se’ns fa conscient, a nosaltres mateixos a través de la intuïció, i als altres, pel nostre estil de vida.

Però, allò que “som” no està fet del tot. És una tasca a realitzar. “Serem” en la mesura que, des de la llibertat, ens fem responsables de les possibilitats de vida que Déu ha dipositat dins nostre... 

Hem dit “des de la llibertat”, no diem des de l’obediència a unes normes humanes, civils o religioses que, en la seva legitimitat estan en un altre nivell de comprensió, sinó des de la llibertat responsable, és a dir, que respon a la Realitat, a la Voluntat de Déu.

La veritable llibertat necessita de la saviesa. Escoltem unes paraules de Panikkar sobre la saviesa: Aquesta dama de nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne, tenir una porta privada de la seva cambra; de tant en tant condescendien a comunicar al poble el que la saviesa els havia dit, revelat, i fins i tot prescrivien a les ciències el que havien d’investigar i d’ensenyar... És veritat que figures excepcionals com Sòcrates, Buddha, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren.  

Hem de recuperar, doncs, el que és nostre i tenir el coratge de creure des de la nostra responsabilitat personal.   

 

8 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

El “coneixement espiritual” és fruit d’una praxi humana viscuda en la seva autenticitat, de la sinceritat en el pensar i en l’actuar, d’un estil de vida lliure de tot interès emmascarat, i així és com es va descobrint el tresor amagat que tenim dins nostre; i en la mesura que anem descobrint aquesta llum interior de l’inconscient que es torna consciència, anem creixent en coneixement espiritual.

“Els libres” ens ajuden a prendre consciència d’aquest tresor amagat que tenim com adormit, i per això Pau ens diu: Ja és hora que us desvetlleu! Despullem-nos de les obres de la fosca i revestim-nos de l’armadura de la llum. Rom 13.11-12. I repeteix: Aixeca’t tu que dorms, ressuscita d’entre els morts, i el Crist t’il·luminarà. Ef 5,14. Segons aquests texts, els qui no viuen segons l’esperit no tenen el coneixement espiritual i és com si estiguessin adormits o morts en la seva vertadera humanitat. 

Recordem: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca evocar estats d’ànima en lloc de representar coses.  Lavelle.    

La filosofia en els seus començaments era pròpiament un coneixement espiritual expressat amb llenguatge intel·lectual. Lavelle vol tornar ara al que fou sempre la missió de la filosofia i és de donar a l’home el sentiment de la seva existència i de la seva autonomia i d’elevar el seu pensament i la seva ànima vers l’absolut, principi de tota intel·ligibilitat i de tot misteri. 

I segueix dient Lavelle: El camí que tot home ha de seguir comença amb una llibertat inicial, que és arbitrària, però que s’ha d’assumir perquè l’home pugui crear-se ell mateix, i acaba amb una llibertat final que ens fa descobrir la veritat i que no esdevé realitat fins que nosaltres no ens hi identifiquem. La primera llibertat és purament humana; i aquell que en té prou amb aquesta llibertat, troba de seguida els seus límits i n’esdevé esclau. En canvi, la segona llibertat, al contrari, portant-nos més enllà de nosaltres mateixos, ens revela un infinit sempre actual i sempre renaixent, consistent en un perpetu alliberament i en la vivència d’una presència que no ens manca mai.

D’entrada estem cridats a situar-nos al nivell del que és essencial; es tracta de trobar l’ús pur de la paraula i de l’escriptura.

No hi ha existència vertadera fora d’aquella que es troba en l’interior de si mateix, aquella que té la iniciativa creadora i la consciència de si mateix. És com “tenir consciència de la consciència”, diria Pablo Huneeus. Les coses externes venen a ser els instruments sense els quals les consciències no poden exercir ni manifestar el seu poder, ni separar-se les unes de les altres, ni manifestar la seva presència a les altres. El fonament de tota veritat és el silenci, el qual és com la matriu de tota paraula. Ireneu. En aquest sentit el llenguatge abans de ser signe amb el qual designem les coses, és instrument de comunicació entre els humans. Lavelle

 7 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Quan ens referim a la Bíblia des de la Institució Religiosa, no hauríem de dir que “som la religió del llibre, sinó de la paraula”. Diem això perquè segons Panikkar la nostra religió ha estat durant molt temps: la religió del Llibre. Escoltem-lo: No es pot negar que la història cristiana demostra que des de fa alguns segles ha estat més una religió del Llibre que de la Paraula.  

Què volem dir amb això? Si no ho sabem distingir, cal veure-hi un problema de comprensió fruit de la superficialitat en la nostra manera habitual de pensar. La gran pandèmia que sofrim avui dia és la superficialitat, deia el nostre amic Panikkar.

A més del desgast del temps i la rutina hem de reconèixer que la dimensió espiritual ja no és el lloc de la nostra residència habitual, en la qual vivim i des de la qual pensem i donem nom a les coses... Ens hem situat en la dimensió racional o intel·lectual que té el seu lloc en l’univers de la fe, però no com a nucli essencial, sinó com a forma d’expressió, i ens hem quedat en el món de les formes i maneres de celebrar la fe, oblidant el nucli essencial que dóna sentit a tot el que diem i fem.

Només des de la dimensió espiritual es pot intuir quina és la diferència entre: la religió del llibre i la religió de la paraula. Les mateixes traduccions actuals de la Bíblia (per altra banda tècnicament d’un nivell superior) denoten una carència de visió espiritual. Sovint falta densitat espiritual en les traduccions. En aquest sentit la menystinguda Vulgata, sovint es mostra superior degut a la seva intel·ligent intuïció del missatge espiritual que s’amaga en la lletra de la Bíblia.   

I des d’un altre punt de vista veiem que quan es parla de la Bíblia es pot  entendre aquest Llibre com a punt de referència o “norma de fe”  per als creients d’una Institució religiosa, com la Catòlica, per exemple. Però també podem llegir aquest Llibre com el referent important d’una cultura: de la cultura d’Occident, com feia Erich Fromm i altres... El que no podem fer és “absolutitzar” el que en diem “paraula de Déu” perquè com diu Panikkar: cap llibre pot ser el referent absolut de la fe ...  si ho féssim, sant Pau ens recorda que “la lletra mata”. 2 Co 3,6. Textualment diu així: la nostra capacitat ve de Déu, ell ens fa fet capaços de ser servidors d’una nova aliança, no de lletra, sinó d’esperit; que la lletra mata, i l’esperit dóna vida. 

Allò que dóna peu a la creació d’un “Nou Testament” ( i no pensem ara en el fet concret i històric, sinó en el que això significa de canvi de mentalitat en relació amb el passat) és a dir: d’un nou recull de textos religiosos, que inviten a una nova manera de veure i viure la religió i la vida, no és el canvi d’unes lleis per unes altres, d’un conceptes nous que substitueixen els vells, sinó el fet de posar de relleu l’Home per damunt de la Llei: no és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home, Cf. Mc 2,27. I Pau ens diu: Ningú no és just en virtut de la Llei, sinó per la fe en Jesucrist. Ga 2,16.

 

6 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Situem-nos!

Sempre que ens disposem a llegir un text ens convé situar-nos en el “context vital” dins del qual adquireix sentit tot el que se’ns diu, i a més hem de tenir en compte que anem vers un canvi substancial d’estil, un canvi de manera de veure i de viure la “Veritat” de les nostres vides i de la societat en general.

Hem posat entre cometes la paraula Veritat perquè, a Occident, en general, se li ha donat un caràcter intel·lectual... en canvi a Orient i a la Bíblia la Veritat té un sentit sapiencial lligat no a unes doctrines, sinó a un comportament humà.

El llenguatge espiritual l’entenem no solament com el llenguatge que parla de coses espirituals, que també, sinó d’aquell parlar que es refereix a la vida de l’esperit en el context humà, per tant, a més dels actes específics anomenats espirituals perquè fan referència directa a Déu, també inclou tots els actes humans fets per un cor net d’egoisme i al servei del bé en general. Això ve a ser la secularitat sagrada, predicada per alguns... Cf. Panikkar  

El contingut essencial de la vida. En l’afer quotidià al servei de la vida humana que comprèn el binomi d’essència i formes: el contingut essencial i les formes d’expressió, ens hem encallat en les formes i hem deixat aparcat el que és essencial. Ens convé rectificar...

El llenguatge simbòlic. El llenguatge propi del coneixement espiritual és el simbòlic: les paraules fan referència, no a les coses, al món físic, sinó al món de les actituds, dels valors essencials de l’ésser humà: la unitat, la bondat, la veritat, la bellesa i tots els seus derivats.

La unitat essencial en la diversitat.

El misteri de l’Ésser és el misteri del nostre propi ésser, i aquest només pot ser comprés quan el pensament esdevé summament lúcid i agut per percebre el nostre lligam i vincle amb l’Absolut; és el punt d’interès suprem en el qual nosaltres volem allò que som, per una voluntat eterna, que esclareix cadascun dels nostres actes particulars, per als quals estem disposats a fer amb joia tots els sacrificis. Lavelle.

Aquesta actitud demana humilitat. Panikkar sembla que ho va entendre. Per això, en referència a la reforma de l’Església que preocupa a molts va dir el següent: en un nivell profund la meva preocupació personal, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’Església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo –malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.  

 

LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

La presència de l’Etern no pot estar condicionada a res: ni a l’espai ni al temps, ni al dogma, ni al sagrament... però, sabem on la podem trobar... allí on hi ha amor. Diu el cant: On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu...

I, on hi ha veritable amor? Algú ho sap? Normalment veiem les seves manifestacions... manifestacions d’un amor, de l’autenticitat o la puresa del qual, només Déu en sap la mesura... Així ho entenia sant Pau quan deia: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4. Aquesta actitud de l’apòstol, és la més adequada si volem tenir la seguretat de no enganyar-nos a nosaltres mateixos.

 

La renovació autèntica de la religió demana un canvi de mentalitat. És la primera condició que va posar Jesús al començar l’Evangeli, o millor dit el que s’anomena “El Nou Testament”: “convertiu-vos i creieu”... Mc 1,15. Aquesta conversió com diuen els especialistes significa un canvi de mentalitat.

 

I és que no es tracta tant de fer unes altres coses diferents, que també, sinó més aviat el que importa és veure les coses d’una altra manera, des d’una altra perspectiva, des d’un altre nivell de consciència. Sovint fem servir uns paràmetres, a l’hora de parlar de la religió, que no són els més adequats per al moment històric que estem vivint.  

 

Preguntem-nos doncs, què entenem per “religió” i on l’ubiquem ¿Entenem per religió la pràctica d’uns ritus?... (sóc o no sóc practicant, se sent dir).... ¿Limitem la religió a la creença en uns dogmes, a unes cerimònies celebrades dins d’una església?... o a més d’això ¿entenem per religió la dedicació d’una vida al servei del bé i de la humanitat, des de la pròpia llibertat?

 

Escoltem què diu Panikkar sobre la religió: Escriure és per a mi un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”.

 

La religió és una actitud, una virtut, un valor humà que dóna sentit a les accions que fem, no solament les que celebrem dins de les esglésies, sinó a totes les accions humanes que portem a terme en nom de Déu...

Què vol dir en “nom de Déu”? Quan l’ésser humà fa les coses -per respondre a l’exigència infinita que ha rebut amb la vida junt amb el cos i l’esperit- les fa en nom de Déu, tenint present que la paraula “Déu” que ni tan sols és necessària, no és un concepte, és un símbol... no cal ni anomenar-la, basta tenir-ne consciència.