5 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentaris)

Val la pena que emprenguem el saludable exercici que consisteix a seguir, prenent com a punt de partença les zones més personalitzades de la nostra consciència, les prolongacions del nostre ésser a través del Món. Ens quedaríem corglaçats en constatar l’extensió i la intimitat de les nostres relacions amb l’Univers.

Llegint Teilhard aprenem la diferència que hi ha entre un mestre i un divulgador. És possible que, un i l’altre, diguin coses semblants... ara bé, la diferència rau en que el divulgador diu les coses des del nivell de la raó: el segon grau de consciència, mentre que el mestre les diu des del tercer nivell, el nivell espiritual o de la fe. Panikkar diria des del tercer ull. I afegiria: Aquestes coses només es poden comprendre des del tercer ull. A partir d’aquest raonament veiem el significat profund de la pregunta dels primers deixebles a Jesús: On vius?  És a dir: des de quin nivell de consciència ens parles i fas les coses? El context vivencial és molt diferent, i per tant, el significat de les paraules també és molt diferent. Vet aquí per què ens costa tant interpretar correctament l’Evangeli.

L’educació de la consciència hauria de ser el tema més important de la catequesi ja que és el lloc des del qual prenem contacte amb la realitat espiritual. Hi ha coses que ens queden amagades per falta de consciència. I al fet de no conèixer-les, se segueix el fet de no conèixer-nos.

Les arrels del nostre ésser se submergeixen en el més insondable passat. Quin misteri el de les primeres cèl·lules que un dia van animar l’alè de la nostra ànima! Quina síntesi indesxifrable d’influències successives a la qual nosaltres hem estat incorporats per sempre!

Es diu que Raimon Panikkar va contestar al funcionari de l’aeroport que li va demanar la seva identitat, dient: sis mil anys. La meva identitat són sis mil anys. El funcionari no sabia que Panikkar distingia entre identificació i identitat. El funcionari li hagués hagut de demanar la identificació, no la identitat. De la identitat, el que en sap alguna cosa és la mare, el germà, l’amic... La feina del funcionari és la de saber el nom, el domicili, el país, és a dir, les coses externes. La identitat d’una persona ve de lluny, està formada per més de mil anys d’història.

Hi ha pensadors que veuen la diferència entre l’animal i l’home en el fet que si bé tots dos tenen una naturalesa, només l’home té història. Els animals no tenen història. Es pot dir el mateix d’un lleó que va viure fa mil anys que del lleó que viu avui dia. Els fets de l’home a més de ser naturals, són també històrics. És un fet que hauríem de tenir en compte perquè estem marcats per la nostra història. Una història que és molt antiga en el temps.

Si ens limitem a la nostra cultura cristiana d’uns dos mil anys de història (per concretar una mica la reflexió sobre aquest tema) i volguéssim connectar amb el sentit original de les paraules de l’Evangeli, hauríem de deixar, encara que sigui per un moment, diu el mateix Panikkar, de ser allò que som ara: catalans, religiosos, laics o capellans, cristians... fins i tot hauríem de deixar de ser homes. Però, ara nosaltres no volem anar tan lluny. Però sí, mirem de despullar-nos, encara que sigui per un moment, de totes aquelles coses que hem anar afegint amb el temps a la nostre essència humana, de totes aquelles coses amb les quals hem carregat la nostra consciència cristiana, i que no ens deixen veure clarament la realitat espiritual que ha donat peu a tots els esdeveniments que han anat sorgint després. La nostra història és com el nostre context humà. Sabem que el text s’ha de llegir en el seu context, fora del qual les paraules (el text) adquireixen un altre sentit. Aquest context històric que li hem posat nosaltres ens fa entendre les paraules d’una manera diferent del que volien dir quan foren dites.

Ara bé, el context que li hem de posar a les paraules dites fa dos mil anys no és tampoc o solament el dels costums d’aquell temps, sinó la consciència del profeta que les va dir. Si volem connectar una mica amb el moll de les paraules del profeta o evangelista hem de procurar connectar amb la seva consciència. En allò que és essencial tots som iguals.

És la història sencera del Món la que repercuteix parcialment en nosaltres, a través de la matèria. Per autònoma que sigui la nostra ànima, és l’heretatge d’una existència prodigiosament treballada, molt abans que ella, pel conjunt de totes les energies terrenals.

Hem de ser conscients que portem en els nostres gens una càrrega de cultura que ha anat formant una naturalesa que és com la forma humana que cobreix el nucli de la nostra personalitat.

La nostra ànima es troba i s’uneix amb la vida a un determinat nivell.

Depèn de nosaltres millorar i fer créixer el nivell de consciència i de coneixement. Pensem que d’acord amb el nivell que tinguem de consciència podrem viure la vida a mig gas o plenament. I això depèn de nosaltres.

Ara bé, tot just l’ànima es troba engatjada en l’Univers en el seu punt particular, se sent assetjada i penetrada pel mar d’influències còsmiques que ha d’ordenar i assimilar.

Hem de caminar per la vida desperts i vigilants. La vigilància és una de les virtuts encomiades per Jesús: Estigueu alerta, vetlleu. Hem d’estar atents als signes dels temps... Si deixem perdre l’ocasió que Déu ens depara, quedarem encara més ancorats i enfonsats en la rutina de sempre.

Per totes les escletxes el sensible ens inunda amb les seves riqueses: aliment per al cos i nodriment per als ulls, harmonia de sons i plenitud del cor, fenòmens desconeguts i veritats inèdites.

Déu sempre actua a través de la naturalesa: D’ençà que el món va ser creat, diu sant Pau, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades.

Però, també, Déu actua a través dels homes. Les mateixes paraules de la Bíblia que en diem paraula de Déu (com una expressió de respecte i dignitat) no les rebem directament de Déu, sinó a través dels savis i profetes, és a dir, dels homes i dones de fe. Les paraules de la Bíblia són tan humanes, ni més ni menys, que les altres paraules dels savis i sants que Déu ens envia. Tota paraula bona és paraula de Déu. Si en fem diferències és per motius pedagògics propis de la institució religiosa que ha escollit la Bíblia com a norma de fe per als seus fidels i com un punt de referència que els uneix en un mateix credo.

Enfront de les paraules tan maques que ens diu Teilhard no ens hem d’acontentar amb una actitud d’admiració i agraïment a Déu que ha fet possible les realitats de les quals ens parla el nostre mestre. N’ hem de prendre consciència per poder experimentar en la intimitat del nostre cor les mateixes realitats espirituals. Hem d’intentar viure en el mateix context espiritual dels profetes.

Tots aquests tresors, totes aquestes crides, tots aquests desvetllaments sortits dels quatre punts cardinals del Món, travessen a cada instant la nostra consciència.     

4 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentaris)

Tot esforç coopera a l’acabament del Món,”in Christo Jesu”.

Aquest és un dels principis orientadors de tot esforç humà. Les últimes paraules les posa en llatí i entre cometes, segurament per insinuar un sentit diferent del que estem acostumats a donar-li i defugir d’una interpretació dogmàtica encarcarada...

Seguidament proposa el següent raonament que anirà explicitant en les següents pàgines: En el si del nostre Univers, tota ànima és per a Déu en nostre Senyor.

Però, per altra banda, tota realitat, fins i tot material, entorn de cada un de nosaltres, és per a la nostra ànima.

Així, entorn de cada un de nosaltres, tota realitat sensible és, a través de la nostra ànima, per a Déu en nostre Senyor.

Hi podríem veure aquí una influència de la seva formació jesuítica. El lema del seu Orde és: Ad maiorem Dei gloriam: “A la major glòria de Déu”. Però, no cal o no és necessari fer aquestes suposicions.

Sí que hi podem veure encarnat el sentit holístic del raonament. Parla de Déu de l’Home i del Cosmos. Podríem comparar-ho amb la Trinitat cosmoteàndrica de Raimon Panikkar: Déu, Home, Cosmos.

Teilhard parla dels tres conceptes no com a elements independents un de l’altre, sinó que hi contempla una relació entre ells. Una relació que implica dues coses: finalitat i ordre de superior a inferior o d’inferior a superior.

Un cop presentats els tres moments d’experiència espiritual comença la reflexió de la primera premissa que recordem és: En el nostre Univers, tota ànima és per a Déu en nostre Senyor.

Per uns fidels acostumats a llegir documents del Magisteri, aquestes paraules no diuen res de nou ni ens fan moure de les nostres posicions establertes. Però Teilhard, que sempre va a fons en totes les coses, ens obre els ulls a noves interpretacions de la realitat espiritual amb les mateixes paraules acostumades. Aquest és precisament un dels nostres problemes: no anem a fons en els nostres raonaments i això fa que ens quedem lluny del sentit original de les paraules que formen el nostre bagatge espiritual i religiós.

No ens acontentem, diu el nostre mestre, de donar a aquesta destinació del nostre ésser a Crist un sentit massa servilment copiat de les relacions jurídiques que lliguen, entre nosaltres, un objecte amb el seu propietari... Cal que, sense rebutjar res de les forces de llibertat i de consciència que constitueixen la realitat física pròpia de l’ànima humana, ens adonem que, entre nosaltres i el Verb encarnat, existeixen llaços tan vigorosos com els que dirigeixen, en el Món, les afinitats dels elements envers l’edificació dels Tots “naturals”.

Dit d’una altra manera. Algunes paraules acadèmiques del que se’n diu Cristologia, per comptes de fomentar la unitat veritable, poden allunyar-nos del Crist real.

Unes paraules del Mestre Eckhart ens poden ajudar en aquest afer.

Es pregunta Eckhart sobre la classe de relació entre nosaltres i el Crist: ¿De què em serviria tenir un germà ric si jo sóc un home pobre...?  ¿De què em serviria si no pogués dir també “Soc fill, filla de Déu igual que Jesús? Si tu vols conèixer Déu, no solament has de ser igual al Fill, sinó que has de ser (també) Fill. Déu no podria fer que jo fora fill de Déu si no tingués ja l’ésser del Fill de Déu...

Des de l’oficialitat aquestes paraules poden ser mal interpretades fins i tot, tal vegada condemnades... però, és el mateix Evangeli, llegit sense els prejudicis d’una presa de posició posterior pressionada pels interessos del seu temps, qui ens parla de la nostra identitat amb el Crist. Qui creu en mi... també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans...

Si llegim l’Evangeli, des del nivell de consciència espiritual adequat, entenem que obres i ésser es corresponen, no com nosaltres que, sovint les obres que fem no indiquen necessàriament la qualitat humana de la persona que les fa... En Jesús es pot dir, sens dubte, allò que deien els escolàstics: Actio sequitur esse. l’acció segueix l’ésser. Per tant, si podem fer les mateixes obres que va fer Jesús és senyal que podem tenir el mateix esser de Jesús. Tot altre raonament deriva en especulacions esbiaixades mogudes per interessos emmascarats... Nosaltres, amb Jesús com a capdavanter, formem el Crist total. del qual parlava sant Agustí.

Teilhard segueix la seva reflexió dient: I a continuació afegim: En el nostre Univers, on tot esperit va cap a Déu, en nostre Senyor, tot el sensible, al seu torn, és per a l’Esperit.

El nostre mestre està convençut que el nostre ésser espiritual s’alimenta contínuament de les innombrables energies del Món tangible.

Ens han ensenyat a viure una espiritualitat desencarnada. Per això recordem una vegada més la frase de R. Panikkar que ens adverteix: L’espiritual que menysté la part sensorial de la seva vida està perdut.

Les paraules del filòsof americà Emerson en el seu llibre “Naturalesa” ens poden servir molt bé de complement al que ens diu Teilhard: Dempeus en la terra nua, banyat el meu cap per l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot allò que implica egoisme es dilueix. Em converteixo en un globus ocular transparent, no sóc res, ho veig tot, els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.   

Teilhard reconeix que no tenim prou consciència d’aquest fet: Vivim enmig del filat densíssim de les influències còsmiques, com en el si de la massa humana, o com entremig de miríades d’estrelles, sense prendre, desgraciadament, consciència de la seva immensitat.

També ens diu Emerson: L’home que parla seriosament descobrirà, si observa els seus processos intel·lectuals, que una imatge material més o menys lluminosa sorgeix en la seva ment junt a cada pensament, proporcionant-li la vestimenta adequada per a ell. 

 

I continua dient Teilhard: Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat i del nostre cristianisme, cal superar aquesta insensibilitat, que tendeix a amagar-nos les coses a mesura que se’ns fan massa properes i massa grans.

Així és, les creences i la poca maduresa intel·lectual, per no dir la ignorància, busca Déu en els miracles i en un “sagrat misteriós”, i en canvi, li costa veure Déu en el germà i en tot allò que és quotidià i que en diem “profà”.

Aspirar a viure la plenitud de la nostra humanitat és la pedra que senyala el bon camí. La mediocritat és senyal de falsedat i mentida existencial.     

3 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentaris)

Tractem de veure com en virtut de l’extensió total de la nostra acció el diví fa pressió sobre nosaltres, malda per entrar dintre de la nostra vida.

Per tant, també les coses que fem fora de les esglésies formen part important de la nostra vida espiritual. No només l’oració, els sagraments, els dejunis... també les nostres activitats són mitjans a través de les quals el diví penetra en les nostres vides. Les activitats formen part de la naturalesa de l’home. És així com els antics definien l’home com: Homo faber, l’home és un ésser que fa, que crea... per naturalesa.

Qualsevol cosa que feu, sigui menjar, sigui beure, diu sant Pau, feu-la en el nom de nostre Senyor Jesucrist, en el sentit de: en unió íntima amb nostre Senyor Jesucrist. El mateix sant Pau ens invita a revestir-nos del Crist. Això vol dir que qualsevol cosa que fem amb fe porta el segell de la divinitat.

(En tota aquesta part del llibre (d’unes 30 pàgines) dedicat a les activitats, veiem que la preocupació fonamental de Teilhard  --que hem de contextualitzar en el seu temps— no és altra que la de dir: no solament hem de pensar que estem a prop de Déu quan preguem, cantem, fem penitència... dins dels temples o esglésies, també podem i ens hem de sentir a prop de Déu a través de l’acció, d’allò que fem a casa, en la feina... Déu està enmig de les olles i plats, deia santa Teresa.)

Pensem una mica: Tot allò que feia Jesús, qualsevol de les seves accions humanes, automàticament les divinitzem perquè diem que era, és el Fill de Déu. Ara bé, nosaltres també som fills de Déu i malgrat que ho sabem, quan es tracta del que realitzem nosaltres fem diferències entre el que en diem sagrat i el que en diem profà. Posaré un exemple: Quan en un mateix acte d’aniversari, celebrem la Missa i prenem la comunió i després fem un pica-pica, assumim una actitud diferent entre la missa i el pica-pica, com si no fos tan divina i tan humana una cosa com l’altra, com si Déu estigués més present en un moment que en un altre. No parlem ara de saber guardar moments de silenci i de recolliment, tan necessaris...

Sembla que, secretament, no gosem dir-nos  que no som capaços de suportar sempre i en tot moment la presència de Déu i per això, només la guardem per uns moments com una càrrega que hem de portar a terme necessàriament per poder complir el nostres deures religiosos.

Pensem que les coses quan es mediten a fons i des d’un nivell superior de consciència  (que és des del qual ens parla Teilhard) les coses prenen un caire inesperat i sorprenent, però que tanmateix és el real.

Si entrem per curiositat en el món de la medicina, veiem que hi ha certes coses que només es veuen amb l’ajuda del microscopi. Són precisament aquelles coses que mouen totes les altres que es veuen...  En el món de l’esperit passa quelcom semblant. Aquelles coses essencials que donen color, significat i vida a totes les altres que fem i meditem, només es poden valorar i veure en la seva realitat espiritual a través del microscopi espiritual que és la puresa de cor: Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu. Sinònim de puresa de cor és la sinceritat interior o el no engany que és aquella qualitat que Jesús va veure en Natanael. El va definir com un home que no enganya. Diuen que l’Evangeli de Joan té influència grega, i vet aquí que Heidegger defineix la veritat d’acord amb els grecs com no ocultament. Una semblança amb el que diu Joan.

Teilhard descriu els bons creients del seu temps d’aquesta manera: El creient, per un cantó, experimenta un instint molt ferm, que es confon amb el seu amor de l’ésser i el seu gust de viure, l’arrossega cap a la joia de crear i de conèixer. Per un altre, una voluntat superior d’estimar Déu per damunt de tot li fa témer la més petita divisió, la més lleugera desviació en les seves afeccions... Teilhard vol acabar amb aquesta divisió interna dels creients del seu temps que en el fons del seu cor lluiten per aconseguir la perfecció.

Teilhard admet el valor fonamental de la rectitud d’intenció (que és el que aconsellaven els antics mestres de l’esperit) i diu: Els directors espirituals exalten amb raó el paper inicial i fonamental de la intenció, que és veritablement la clau mestra que obre el nostre Món interior a la presència divina. Manifesta enèrgicament el valor substancial de la voluntat divina que, gràcies a aquesta actitud, esdevé per al cristià la medul·la fortificadora de tot nodriment terrenal.

És el mateix sant Pau qui ens recorda la importància de la recta intenció i la presenta com allò que dóna sentit i qualitat a qualsevol acció que fem per més bona i gran que sigui: Encara que ho donés tot als pobres, si no tinc amor, és a dir: rectitud d’intenció, no em serveix de res.     

Ara bé, Teilhard diu que això no és tot: La divinització del nostre esforç pel valor de la intenció que s’hi posa, infon una ànima preciosa a totes les nostres accions, i tanmateix aquesta intenció no proporciona al seu cos l’esperança de resurrecció. Ara bé, és justament aquesta esperança la que ens cal perquè la nostra alegria sigui completa.

Teilhard no en té pro amb la bona intenció i vol emportar-se a l’eternitat totes aquelles coses de la terra que l’han acompanyat en aquesta vida: Ho vull, perquè estimo irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent ( Senyor), em permet de portar cada dia a la realitat. Aquest pensament, aquest perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor, aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquestes coses noves belleses que compareixen per primera vegada en mi o al meu voltant sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills, i em resisteixo a creure que, en la seva carn, hagin de morir completament...

No pensem que això que diu aquí Teilhard és contrari als nostres dogmes. Recordem que en un dels nostres “Credos” diem: Crec en la resurrecció de la carn...       

El nostre Mestre es reafirma en el seu amor per l’acció i el seu valor etern: Tot allò que minva la meva fe explícita en el valor celestial dels resultats del meu esforç, degrada irresistiblement, la meva potència d’obrar.

Acaba aquest paràgraf dient: Fes veure als teus fidels, Senyor, com, en un sentit real i ple, “les seves obres els segueixen” ( Ap. 14) cap al teu regne. Si els falta això, seran com aquests obrers mandrosos als quals no esperona una feina...

Certament que avui dia certes inèrcies les hem superades, però encara ens falta un llarg camí per recórrer. 

2 MD

EL MEDI DIVÍ  

(Comentaris)

En Déu vivim, ens movem i som. St. Pau

Déu, a qui nosaltres intentem de copsar en el titubeig de les nostres vides és tan difós i tangible com una atmosfera en què nosaltres ens banyéssim. Pertot arreu ell ens embolcalla, com el mateix Món. Què us falta, doncs, perquè pugueu abraçar-lo? Una sola cosa: veure’l.

Veure Déu ha estat l’anhel dels grans creients. Joan, en la seva primera carta, ens  anima a desitjar veure Déu amb les seves paraules: Sabem que, quan Déu es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Ara bé, esperant aquest moment etern, hem d’intentar veure’l ja ara amb els ulls de la fe per poder gaudir de la pau infinita que Déu concedeix als qui l’estimen.

Aquestes reflexions voldrien ensenyar a veure Déu pertot arreu... volen ser com una educació dels ulls... Mireu. Però, mireu des d’aquest punt privilegiat –que no és de cap manera el difícil cimal reservat a uns quants escollits, sinó la sòlida plataforma bastida per dos mil anys d’experiència cristiana- ... mireu i la llum de Déu penetrarà com un raig de sol penetra un cristall... i en la creació Déu se us farà universalment tangible i actiu, tot proper alhora que molt llunyà.

Volem destacar d’aquest fragment les paraules amb les quals Teilhard expressa una opinió que, en aquests últims temps, es va estenent entre els qui intenten veure les coses una mica més enllà del que és quotidià i rutinari, i que ha d’arribar a ser un dels punts cardinals que facin possible l’esperada renovació a fons de la religió. Ens referim concretament a la frase que diu: Aquesta nova visió del món... de cap manera és el difícil cimal reservat a uns quants escollits... Efectivament. I això ens ha de quedar ben clar, sobretot als qui pertanyem a una institució religiosa ancorada en la tradició. Hem de tenir ben clar que allò que fins ara s’ha reservat per als qui en diem grans místics és quelcom a l’abast de tothom. De tothom que vulgui superar seriosament la mediocritat. Els grans cimals espirituals de l’Evangeli són a l’abast de tothom. Cal només, a més de la bona disposició, saber distingir el gra de la palla, el contingut essencial de les formes d’expressió. Estem acostumats a identificar les grans manifestacions místiques tant a orient com a occident, amb les metodologies, amb els fenòmens psíquics o parapsicològics i amb les capacitats intel·lectuals superiors... I totes aquestes coses per més importants que puguin ésser i ho són, no són tanmateix  necessàries per poder assolir un grau superior de consciència espiritual.

En aquest terreny espiritual (on la disciplina bàsica hauria de ser l’axiologia fonamental) l’element essencial és la virtut. La virtut és una paraula tant desvirtuada com la que més, és poc valorada fins i tot pels especialistes, com en el seu temps ja se’n lamentava Max Scheler... Ara bé, en la dimensió espiritual des de la qual estem parlant, no hi ha res que sigui superior a la virtut. Recordem aquella frase de Plotí: Sense virtut el Déu del qual es parla és un mer nom.

La virtut és la perla fina de l’Evangeli que, un cop trobada, les altres perles de formes i estructures i sagraments passen a segon lloc, per a aquell qui l’ha trobat.

Pensem una cosa: Esdevindrem aptes per a una vertadera renovació de la religió quan siguem capaços de viure i d’actuar des d’un nivell superior de consciència. Tot l’enraonament de reunions, de cursets, de programes i de què sé jo quantes coses més serà lletra que mata, si no és viu des d’aquell nivell superior de consciència que alguns anomenen espiritual.  

Teilhard acaba el paràgraf esmentat dient: Déu...tot proper alhora que molt llunyà. Vet aquí unes paraules que ens poden ajudar a discernir i distingir els veritables profetes dels falsos. No ens hem de fiar d’aquells profetes que amb una seguretat dogmàtica i fora de dubtes declaren posseir tota la veritat. El veritable profeta, al contrari, gaudeix d’una pau interior immensa perquè no recolza la seva seguretat en la seva veritat, sinó en la bondat infinita de Déu que està més enllà de tota comprensió. El ver creient sap que en el tema de la veritat i de la bondat l’última paraula la té Déu. És contrari a la fe pensar que Déu ha concedit a alguna institució el privilegi de la infal·libilitat dogmàtica.

És cert, hem sentit a parlar molt de la virtut, però estem lluny de tenir consciència clara de la gran riquesa i densitat espiritual que aquesta paraula compren. La rutina, la ignorància i la superficialitat d’uns i altres fa que només l’hi hàgim vist i considerat la pell... no hem assaborit la seva polpa.

   

Déu ens espera en les coses. I afegiríem: i en les persones. És allò que diu la cançó: No busqueu a Déu en les estrelles... ben a prop el tens... en el teu germà...

La divinització de les activitats. Aquest és el tema de la primera part del Medi Diví.

La segona part parla de les passivitats en la qual diu que és més allò que patim que no pas allò que fem. Patir, en aquest context s’ha d’entendre no com a sinònim de sofrir sinó de rebre gratuïtament.

Veiem, doncs, en primer lloc, què ens diu referent a les activitats:

El camp de l’activitat, de l’esforç, dels desenrotllament és, per la seva visible importància i pel valor que li conferim el primer que se’ns presenta a la nostra atenció.

Aquí hem de posar de relleu aquest fet com el handicap etern que ens enlluerna i ens paralitza, espiritualment parlant, ja que considerem l’acció com el punt de referència que qualifica les nostres vides. Ja en el seu temps el Mestre Eckhart advertia que es dóna més importància a allò que fem que no pas a allò que som, capgirant d’aquesta manera en l’escala de valors l’ordre natural de les coses.

Per això Teilhard ens adverteix: Sabem que no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les capes més profundes, in nobis sine nobis, segons la dita de sant Agustí, és a dir, en nosaltres sense nosaltres. Cosa que ja sant Pau ens havia recordat quan va fer la pregunta: Què tens que no hagis rebut?

I segueix dient: Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses  que creiem dominar.

I ara llegim a poc a poc el que ens diu perquè és d’una gran profunditat filosòfica i és un tema que, d’una manera o altra, és present en l’ensenyança de tots els  grans pensadors i místics de la humanitat: La mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat. 

En les primeres etapes del camí espiritual obrem empesos més per l’inconscient que per una consciència intel·ligent que sap donar a cada cosa, en el conjunt de tot el que som i fem, el valor i l’entitat que li correspon. I aquesta falta de consciència fa que en el camp religiós predomini més la creença que no pas la fe. 

1 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentaris)

El Medi Diví conté la gran intuïció mística del P. Teilhard de Chardin...

En els següents escrits intentarem fer un comentari lliure sobre aquest llibre preciós del P. Teilhard de Chardin de manera semblant a com ho vam fer amb el Càntic espiritual de sant Joan de la Creu.

Com tot escrit, fins i tot els escrits dels grans mestres, també el “Medi Diví” és fill del seu temps. I per tant, el bon lector ha de saber matisar algunes expressions i s’han de saber ubicar en el context històric en el qual foren escrites.

                          _________________________________

El Medi Diví va ser escrit a la Xina entre els anys 1926 i 1927.

El prologuista del llibre estableix tres coordenades en les quals Teilhard de Chardin situa sovint les seves profundes reflexions i les seves agudes intuïcions.

La primera és la integració de l’Home en el Cosmos. Vivim, diu Teilhard, enmig del filat densíssim de les influències còsmiques, com en el si de la massa humana, o com entremig de miríades d’estrelles, sense prendre lamentablement consciència de la seva immensitat.

Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat i del nostre cristianisme, cal superar aquesta insensibilitat, que tendeix a amagar-nos les coses a mesura que se’ns fan massa properes i massa grans...

Aspirar a viure la plenitud de la nostra humanitat hauria de ser el màxim anhel de la nostra vida, tenint en compte que això coincideix amb la finalitat de la nostra cultura cristiana. És aquesta una veritat tan clara que, davant d’ ella, la nostra insensibilitat i la nostra ignorància (poca llum) cercant en subterfugis legals i rituals la plenitud que no ens poden donar, es posen en evidència.

L’ànima humana és inseparable de l’Univers on és nascuda. En cada ànima. Déu estima i salva parcialment el Món sencer, resumit en aquesta ànima d’una manera particular i incomunicable.

Aquesta sensibilitat vers el cosmos es fa, avui dia, cada vegada més forta i compartida per més gent. Recordem. com exemple, les paraules de Raimon Panikkar que diu: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Però, no ens hem de pensar que aquesta consciència còsmica és només una descoberta del temps actual, ja Aristòtil en el seu temps deia: L’ànima és, en certa manera, totes les coses.      

La humanitat, d’una manera obscura, està prenent consciència de tot allò que li falta i de tot allò de què es capaç. És opinió d’uns quants pensadors que s’acosta l’hora d’una altra era axial de la humanitat, és a dir, d’un altre nivell més alt de maduresa humana.

Aquest moment serà possible si en prenem consciència, si sabem reconèixer els signes dels temps i si adeqüem la nostra conducta als coneixements que anem rebent... A mesura que l’home sigui més gran, com més unida estigui la Humanitat, i més conscient i mestressa sigui de la seva força, més bella serà la Creació.

Aquestes reflexions no s’adrecen precisament als cristians que, sòlidament instal·lats en llur fe, no hi poden aprendre res. S’escriu per als esperits inquiets de dintre i de fora...

L’home, aquí a la terra, per definició és un vianant i, per tant, el pitjor que podem fer, és a dir, allò que va contrari a l’essència del nostre ésser, és instal·lar-nos en el nostres prejudicis. L’home és i ha d’ésser un etern buscador. I, el qui cerca, troba, diu Jesús.

Cada dia prenem més consciència de la grandesa i de la unitat del Món que té lloc entorn de nosaltres i en nosaltres mateixos... es desperta i pren consistència un Món d’afinitats i de simpaties unitàries tan antigues com l’ànima humana... apareixen tot d’una les mateixes aspiracions vers l’U més vast i millor organitzat, els mateixos pressentiments d’energies desconegudes... en aquest temps, doncs, és ben normal trobar-se amb gent que viu una consciència clara de ser un àtom o un ciutadà de l’Univers.

Reflexions semblants ens ajuden a prendre una actitud de respecte i consideració envers la naturalesa, lluny de d’aquelles actituds que només veuen un ús interessat i egoista de les coses i de les persones.

( 6 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

Avui insistirem, una vegada més, sobre el caràcter holístic de la realitat. És a dir, sobre aquella dimensió que engloba el contingut essencial de la vida amb la seva forma específica d’expressió.

El ser humà es regeix, conscientment o inconscient, per una escala determinada de valors i es guia per una concepció de l’home feta a la mida. N’hi ha que, a l’hora de programar la seva vida, descarten, per principi, la dimensió espiritual. Per a ells l’escala de valors és més reduïda i actuen i pensen d’acord amb la seva visió immanent de les coses. Altres, però, creuen i assumeixen el “pes” (pondus) de la seva dimensió espiritual i transcendental.

Quan, desprès d’un llarg període d’història humana, la rutina, el costum i la inèrcia han agafat el relleu de la raó, del discerniment i de l’acció creadora, cal fer urgentment una parada en el camí a fi de tornar a posar les coses al seu lloc, tal com eren en els seus orígens. Si guaitem, amb mirada neta i desinteressada els orígens de la nostra cultura cristiana, ens adonarem de la distància sideral a la qual hem arribat respecte als valors que han fonamentat la nostra tradició.

Si som capaços de situar-nos en un alt nivell de consciència veurem que, a l’hora d’emprendre una renovació, no es tracta solament de revestir de formes modernes i actuals els nostres ritus, sinó i sobretot, de fer-los coherents amb els valors essencials que pretenen expressar i celebrar. La conversió a la qual tantes vegades es fa referència en l’Evangeli, no índica solament un canvi de costums, sinó i sobretot, un canvi de mentalitat. Demana una manera totalment nova de veure i d’apreciar les coses. Per poder tenir aquesta mirada ens hem d’alliberar de tots els nostres prejudicis.  

Entenem que el senyal autèntic d’una bona renovació religiosa rau en el fet d’establir una relació correcta entre l’Evangeli i l’organització doctrinal, litúrgica i legal  amb la qual es pretenen celebrar, expressar i viure els valors evangèlics. Sovint, els nostres costums religiosos no deriven dels valors evangèlics, sinó d’una religiositat feta a mida d’interessos “terrenals”. Aquest és el punt cabdal que s’ha de tenir en compte a l’hora d’intentar una renovació a fons de la religió. Des d’aquesta perspectiva la religió té un paper molt important a dur a terme en la societat actual.

Sovint els referents innovadors que sobresurten com a capdavanters i líders exemplars en els nostres dies en el món religiós, es destaquen per la dimensió social i de caritat fraterna. Tanmateix, es troben a faltar, com a referents que moguin sentiments i voluntats, grans mestres de l’esperit que ens estimulin a valorar i apreciar la dimensió humana en profunditat, és a dir, en la seva vessant espiritual. Hi ha moltes Martes i poques Maries.  

Necessitem savis que ens ajudin a redescobrir els valors fonamentals de la nostra cultura. Els pocs referents que hi ha al respecte queden reduïts a uns quants intel·lectuals amb incapacitat de traduir les seves ensenyances amb un llenguatge planer que incideixi en la vida cristiana de cada dia del poble creient. Per altra banda, la majoria de gent ni se s’assabenten de l’existència d’aquells savis o bé els tenen com a punts de referència d’un món llunyà i esotèric amb poca o gens d’incidència en la realitat de cada dia.

En totes les grans religions hi veiem els petits grupets de místics i espirituals de gran qualitat per una banda i la gran massa de creients decantada al fanatisme per l’altra.  Això no és signe del regne de Déu. El signe del regne de Déu és el llevat barrejat dins la massa...

Jesús de Natzaret és, abans que tot, un Mestre de la paraula, amatent a la pobresa de l’esperit que pateix la gran massa de creients, perquè no solament de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Els mestres de debò, saben parlar coses profundes amb un llenguatge entenedor per a la gent senzilla i ben disposada, i ho fan des del tercer nivell de consciència, és a dir des de la fe, parlant de paraules espirituals amb categories espirituals. No és gaire difícil parlar de coses espirituals. El que realment demana provada virtut és el fet de parlar-ne amb categories espirituals. I diem gent senzilla i ben disposada perquè no tothom entenia les paràboles de Jesús, malgrat el seu llenguatge senzill, perquè sempre n’hi haurà que miren bé, però no hi veuen...  per falta d’una bona disposició.

Es pot parlar amb profunditat, sense fer servir paraules erudites pròpies del món  acadèmic. Malgrat tot, sempre n’hi ha que prefereixen parlar amb l’argot acadèmic i oficial, així mantenen les distàncies amb “el poble ignorant”. En el fons, és l’excusa per no tocar l’ statu quo de la seva existència. És més fàcil i còmode ensenyar els altres a cops de llei i normes establertes que amb el propi testimoni de vida, és a dir, amb un estil de vida que inclogui tant la virtut com la forma externa de fer les coses.

En el context d’una organització hem de considerar l’home com la matèria primera, el principi actiu i la cultura com l’excipient. L’home es manifesta a través de la virtut, la cultura a través dels mites, doctrines, ritus i lleis.

L’home creient celebra la seva fe en la seva comunitat religiosa a través de ritus i dogmes. I ho ha de fer d’acord amb la pròpia cultura. La Pentecosta no diu que tota llengua i nació es dilueix davant del missatge evangèlic per formar una sola llengua, sinó que tota llengua i nació entén el missatge. Tots entenen que es pot viure la fe des de la pròpia cultura i, per tant, des de la seva pròpia expressió religiosa. La cultura és la diversitat que expressa la unitat de la vida i la unitat en la diversitat és l’ordre. Si volem viure -no solament proclamar amb la paraula- el misteri principal de la nostra fe cristiana: l’Encarnació, les formes religioses amb les quals celebrem la fe, han de ser formes encarnades en la pròpia cultura de cada creient.

El testimoni que el món espera de la religió en el moment actual, a més de l’empatia amb els pobres, és la vivència i testimoni d’un nivell superior de consciència que ens capacita per veure i apreciar les coses en la seva realitat última i que dóna un sentit d’eternitat a tot allò que es veu i es fa. 

( 5 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

Parlarem avui d’un valor fonamental, tal vegada el que ens identifica com a éssers humans: el deure. I també parlarem de la deformació del seu significat a través de paraules relacionades amb la virtut del deure, com poden ser l’obediència i el compliment.

En l’escrit passat vam parlar de l’abús de llenguatge en identificar la veritat i la doctrina com si fossin dues paraules que expressen la mateixa realitat espiritual. Aquí diem que quelcom semblant passa quan ens referim a la virtut de l’obediència. No és el mateix obeir Déu que obeir el superior, malgrat que se’ns havia inculcat que obeir el superior era com obeir Déu. Tampoc no podem posar en el mateix nivell d’importància en l’escala de valors els Manaments de la Llei de Déu i el Preceptes de l’Església. I tanmateix, durant molts anys i segles la deformació i la confusió de les consciències dels fidels en aquesta qüestió és d’una evidència que clama al cel.

El cas és que, sovint, amb paraules iguals o semblants parlem de realitats diferents sense donar-li més importància, quan de fet estem tocant, fins i tot destruint, els fonaments de l’edifici espiritual. Quan s’està en el poder, la temptació de manipulació conscient o inconscient del llenguatge en benefici de l’organització i en perjudici de la consciència col·lectiva i personal dels fidels s’ha fet evident en el transcurs de la història.

Certament que ens és més còmode viure a mitja consciència, i no aclarir gaire en detall, quan parlem de l’Església, de què parlem, si de la comunitat de fe o de la institució eclesiàstica, i ho considerem com si fossin qüestions bizantines que no vénen al cas... És més corrent del que sembla el fet d’amagar el cap sota l’ala. És una manera de viure tranquil·lament en l’aurea mediocritas...

Però, per altra banda i a part d’aquesta situació més general, també en particular s’han donat alguns casos d’ensenyances poc intel·ligents i, de retruc, desorientadores. Alguns educadors, en voler superar una religió feta de normes i compliments  i volent deslliurar els creients del legalisme esclavitzant i d’una formació que accentua el compliment de les normes en detriment de la llibertat d’esperit, proclamen amb veu alta que no es tracta de complir, sinó d’estimar i que la l’amor és l’essència de l’Evangeli.

Però, ho fan de tal manera que han menystingut la perla fina de la Bona Nova. Es queden a mig camí. No és que estigui malament el que diuen, però no és tot, i es deixen la part més important. Hi ha un deure i un compliment superiors que representen el nucli essencial de la religió. Cal llegir amb atenció el missatge que ens van donar Jesús i els apòstols. El compliment del deure (la Voluntat del Pare del Cel, per al creient) és allò que va constituir l’aliment espiritual de la vida de Jesús: El meu aliment és portar a terme la voluntat del qui m’ha enviat i portar terme la seva obra. Jo  

És tota la vida de Jesús, des del principi fins al final, que està amarada d’aquest sentiment del compliment del deure. Recordem uns textos que hi fan referència, a més de l’ esmentat fa uns moments i que corresponen a la seva vida pública: Quan Crist entra al món diu a Déu: No has volgut sacrificis... Per això t’he dit: A tu em presento. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, oh Déu, la teva voluntat.  He.  De nen parlant amb els seus pares angoixats perquè l’havien perdut, els va dir: No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?  Lc.  Finalment estant ja en el patíbul de la creu, abans de morir va pronunciar aquella paraula que és com el compendi de tota la seva vida: Tot s’ha complert.  Jo.    

Fins i tot, quan Jesús parla de l’amor, que certament és l’expressió de la vida espiritual, no en parla com si fos fruit d’un sentiment personal, sinó com a derivat d’un manament: Això us mano, que us estimeu els uns als altres...

Així, doncs, en el fons del pou de la vida hi trobem l’amor com el nom que dóna sentit a l’existència, però més al fons encara hi trobem el deure com l’actitud, la virtut, que afirma l’amor en la veritat, que fa possible que l’amor sigui una expressió de la realitat i no d’un sentiment que prové d’un fons ambigu. Entenent per realitat el concepte més últim que podem pensar en aquest context.

Podríem dir que si l’animal es regeix per l’instint, l’ésser humà es regeix pel deure. Un ho fa per necessitat, l’altre des de la llibertat. No podem trencat la dependència amb la transcendència.

Aquí em sembla adient recordar les paraules de Jeanne Hersch: La llibertat és un regal de la transcendència. La llibertat viu de la seva dependència envers la transcendència. La qual n’és l’origen. La dependència de l’absolut l’allibera de les necessitats relatives. Sartre pensa que si Déu és , la llibertat humana no té cabuda. Per Jaspers és el contrari: sense la dependència amb la transcendència no hi ha llibertat.

La paraula deure, en aquest nivell espiritual de la consciència, és sinònim, sensu lato, de justícia en sentit bíblic, de responsabilitat, d’acceptació de la vida, de pietat, de fidelitat, de temor de Déu, de fe...

Amb el temps, moltes de les paraules que formen l’entramat del nostre edifici espiritual han quedat descafeïnades, perquè, la rutina i la superficialitat, les ha descontextualitzat. No es tracta, doncs, de suprimir-les, sinó de retornar-los el seu valor original. Això és el que ensenyava Confuci, posant de relleu que la salvació de la societat depenia d’aquest fet.