32

LA PRESÈNCIA

En néixer hem rebut un potencial de vida. Aquest potencial està a les nostres mans. En les mans de cadascú. En som responsables davant Déu i els homes.

Un dels lemes del moviment cultural anomenat “Il·lustració” és aquest: “atreveix-te a pensar”. Si apliquem aquest lema a la religió, tenim el postulat d’Emerson que diu entre altres coses: Reclamem les nostres pròpies obres. ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció... una religió revelada a nosaltres... ?

 

També Jaspers es posiciona a favor de la dignitat de l’ésser humà i de la seva consciència personal defensant-la dels falsos profetes de la religió, aquells que diuen: o Revelació o nihilisme, i dels científics materialistes que pronostiquen: fora de la ciència, només hi ha il·lusió.

Jaspers diu: aquests pronunciaments només són mitjans per atemorir les ànimes, per a privar-les de l’auto-responsabilitat que Déu els ha donat i fer-les submises. Descomponen les possibilitats humanes en antítesis entre les quals cessa el vertader ésser humà.   

 

Tinguem, doncs, la valentia de pensar pel nostre compte, però, no oblidem que venim de lluny i que tenim uns antecedents culturals que no seria bo menystenir. És poc assenyat partir de zero com si nosaltres fóssim els primers de la història humana o pensar que res del passat no val la pena de tenir en compte...

 

Recordem, però, que per la Paraula, Déu va fer totes les coses i sense ella no va fer res. Hem dit també que Lavelle ens recorda que el llenguatge, a través de les paraules i l’escriptura, és el mitjà que ens dóna la possibilitat de comunicar-nos amb els altres, amb les coses i amb la història...  Però, també ens diu que hem de fer bon ús del llenguatge. Molta part de les conviccions que tenim i que ens mouen a creure i a actuar d’una manera determinada són fruit del llenguatge que acceptem i fem servir.

 

Parlem avui una mica més, doncs, de “la presència de l’Etern” i com l’entenem a partir de la cultura que hem rebut.

La pregunta és: ¿Com entenem “la presència de l’Etern”? I l’opinió que en tenim ¿com es fa present en el nostre pensament i en el nostre obrar?

Dues fonts actuen en la formació de les nostres conviccions: el sentit comú i la pròpia cultura.

Posem un exemple de com jutgem les coses a través del sentit comú: Suposem dos matrimonis que celebren les noces d’or. Un matrimoni de pocs recursos econòmics ho celebra amb molta senzillesa a casa seva amb els amics més íntims i algunes flors... L’altre de classe alta i acabalada lloga una orquestra, convida tot el veïnat, etc...  

 

El que volem posar de relleu és que el fet de la solemnitat i exuberància de la celebració del matrimoni ric no indica, per aquest fet, que visqui amb més qualitat espiritual i humana el seu matrimoni... potser sí, però és possible que sigui el matrimoni pobre el que visqui l’amor amb més autenticitat. El sentit comú això ho veu clar. Ara bé, i això és el que volem destacar, Déu és present allí on hi ha més amor. Les formes externes de celebrar aquesta presència no són decisives al respecte.

 

Posem aquest exemple perquè creiem que en el món de la cultura religiosa que hem rebut això no està tan clar. I, de fet, hauria de ser la religió la que ajudés al sentit comú a posar ordre en l’escala de valors i a educar les consciències perquè els creients sabessin distingir entre l’essència i les formes d’expressió de la Vida.

 

La solemnitat i riquesa de detalls d’unes formes de celebració de la fe i la senzillesa d’unes altres ens ha fet creure que “el Crist ressuscitat” és més present en unes formes religioses que en unes altres.

El llenguatge del mateix Concili Vaticà II, que és un referent pels qui, avui dia, es declaren innovadors i reformistes, no és gaire clar, si no es contextualitza. (Recordem en aquest sentit que un cop acabat el Concili hi van haver uns quants teòlegs que demanaven la celebració d’un tercer Concili Vaticà. És conegut el fet que la redacció definitiva dels documents d’aquest Concili Vat. II no era la que volien els grans teòlegs que els van preparar, sinó la que van imposar els membres de la cúria vaticana).

 

Posem aquí un resum de les paraules d’aquell Concili. (Els subratllats són nostres)

Presència del Crist en la litúrgia:  

Per a realitzar una obra tan gran, Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la missa, tant en la persona del ministre, “essent ell mateix el qui es va oferir a la creu, que ara s’ofereix per ministeri dels sacerdots”, com sobretot sota les espècies eucarístiques. És present per la seva potència en els sagraments, de manera que quan algú bateja, el Crist mateix bateja. És present en la seva paraula, ja que quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures, és ell mateix qui parla. Per últim, és present quan l’Església suplica i salmeja, ell que prometé: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells” Mt 18,20.  

Aquesta doctrina, a través de la praxi establerta per les autoritats respectives, ha format la consciència del poble creient, de tal manera que dóna més importància a les formes i maneres de “celebrar” la presència del Crist ressuscitat... que no pas al fet mateix de la seva presència que, per ser eterna i espiritual, no està lligada ni a l’espai ni al temps ni a les formes, ni a les lleis litúrgiques ni a les normes jurídiques. Senzillament la seva presència “és”. En tot cas es fa present allí on hi ha amor: “Déu és amor” i “on hi ha amor allí hi ha Déu”.  Cf.  1Jo

 

Tot això ens demana ser conscients de les dues maneres diferents de parlar de la fe: una, la que fa servir la religió establerta i l’altra, la de l’Evangeli: Nosaltres diem, per exemple, en una processó del Corpus: ”mira, la custodia ve per aquell carrer...” o diem: “Jesús està en el sagrari”. L’Evangeli, en canvi, diu: Del Regne de Déu no podreu dir: “Mireu-lo aquí o allà”. El Regne de Déu és enmig vostre. Altres traduccions diuen “és dins vostre”... Lc 17,21.

 

Recordem: El llenguatge ( parlat, escrit o a través de signes) forma la consciència.

Pregunta: ¿Quina consciència col·lectiva vital ha format la nostra cultura?

 

31

LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Continuem... Recordem la frase de R. Panikkar que volem comentar en aquests escrits: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa.

 

Per què és tan important distingir l’essència de les formes? Pensem que és per clarificar el nostre inconscient (l’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat: Schelling) i prendre consciència de la unitat del nostre desig fonamental que és el que ens fa ser el que som com a éssers humans i ens fa capaços de viure la vida en plenitud.

 

Perquè allà on hi tenim el tresor hi tenim també el cor... Mt 6,23. I el cor, en llenguatge bíblic és la persona, és l’ésser en la seva essència, és la vida. Recordem aquí la frase de sant Agustí: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu que haig de dir sinó que ets déu, ¿no diu l’Escriptura: vosaltres sou déus? Jo 10,34. Som allò que estimem, allò que desitgem des del racó més pregon del nostre ésser.

 

Considerades les coses en el món de l’esperit, el pitjor que ens pot passar és el fet de quedar-nos atrapats, encadenats o esclavitzats en el món de les lleis, de les normes, dels ritus, de les doctrines... Ens pot passar allò de “quedar-nos fixats mirant el dit que assenyala la lluna”.

 

Parem esment a una cosa: en el temps de Jesús el pitjor enemic de l’evangeli va ser el legalisme de “la gent bona” i religiosa d’aquell temps: el fariseus i els mestres de la Llei. És el mateix Jesús que en parla, i ho fa d’una manera contundent... En recordem uns fragments:   Els mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan.... Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pegueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, la misericòrdia, la fidelitat! Calia complir això, sense deixar allò altre. Mt 23.

 

Després de més de vint segles d’història cristiana, les manifestacions i expressions religioses i culturals han canviat, però el fons del missatge espiritual és el mateix. Tenint present ara la frase que hem subratllat, podríem dir també: Cal posar l’atenció en el que és essencial, sense deixar les formes d’expressió. Les formes d’expressió poden i han de canviar amb el temps, però el que és essencial és sempre el mateix: la bondat, la veritat, la justícia i és d’això que hem de viure.

 

El llenguatge que d’una manera sistemàtica fan servir les institucions religioses, civils i polítiques (no jutgem nosaltres les intencions conscients o inconscients de les autoritats respectives a l’hora de programar i legalitzar les formes i les lleis...) és el d’absolutitzar les formes, els mitjans... a l’hora de posar i fomentar l’ordre, de prescriure drets i obligacions, de reglamentar les relacions... deixant per un temps indefinit o com un assumpte privat, l’essència de la convivència humana...  No es parla de justícia, sinó de lleis que s’han de complir... Així en relació a fomentar els drets de les diverses cultures d’un poble i de dir el que és bo o el que és dolent, no és diu això és just o no ho és, sinó que es diu això és legal o no és legal. Aquest fet indica el nivell de maduresa humana d’una comunitat, d’un poble, d’una institució. I recordem el que diu Kant: tot consisteix en ser madur.

 

Fa més de vint segles que Jesús ens va advertir d’aquesta anomalia vital i social i encara no ho hem après...  Recordem quan va dir a les autoritats religioses: No és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home. I nosaltres podríem afegir: “no és la cultura al servei dels drets polítics, sinó la política al servei de la cultura dels pobles”.

 

Sempre hi ha hagut grans pensadors que ens han advertit, però, qui n’ha fet cas?

 

Posem un exemple: Sant Tomàs fa diferència entre formes doctrinals i fe. Ho recorda el mateix Catecisme de l’Església Catòlica en el nº 170: No creiem en les fórmules (els dogmes), sinó en les realitats que s’hi expressen i que la fe ens permet de “tocar”. “L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada). Però arribem a trobar aquestes realitats a través de les formulacions de la fe, que ens permeten d’expressar-la... de celebrar-la en comunitat...

Personalitats espirituals com R. Panikkar o l’abat de Montserrat Cassià Just, per exemple,  han destacat la importància d’aquest nº del Catecisme, la qual cosa és ben significativa...

 

No podem menystenir les fórmules: Ho diu el mateix Panikkar: L’escriure em permet d’aprofundir el misteri de la realitat i m’obliga a fer-ho. Això demana pensament, contemplació, però al mateix temps hi he d’aportar la forma, la figura, la bellesa, l’expressió, la revelació. Escriure és tenir en compte l’essència i la forma al mateix temps...

 

La educació del poble creient que s’ha dut a terme durant segles, des del punt de vista intel·lectual i a través de l’estil o manera de fer les coses, (no ens fixem ara si s’ha fet d’una manera interessada, incoherent o superficial) ha format una consciència col·lectiva que ha ajudat a posar el “pes”, la seguretat de la salvació... en el compliment d’uns ritus, d’unes normes, a l’adhesió a unes doctrines...  i no tant en la bondat, la sinceritat i l’autenticitat... això havíeu de fer sense deixar allò altre, va dir Jesús... De fet, l’única cosa que importa per salvar-se és ser bo. El mot “pes” el fem servir aquí amb el significat que li dóna sant Agustí quan parla del “pondus”­= “pes”, diu així: “el meu amor és el meu pes”, allò que m’arrossega, que m’implica totalment...

Es pot viure sense una màquina, sense una llaminadura, sense un vestit especial... no es pot viure sense desitjar, sense estimar... tal vegada podem vegetar, però no viure.  

En l’educació espiritual no es tracta tant de coneixements tècnics com de disposicions anímiques.

 

Continuarem

 30

EL LLENGUATGE

Recordem que l’estil d’aquests escrits és el d’allò que se’n diu “retalls de calaix”. La intenció és anar a fons. Degut a això algunes repeticions es fan inevitables...

 

La distinció entre essència i forma –que Panikkar també posa de relleu-  ha estat i serà el tema recurrent, de fons, d’aquests escrits. Creiem que aquesta és la mare dels ous: Repetim la frase d’aquest pensador: La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa. Remarquem la frase: per a tota la consciència religiosa. Es tracta de formar i il·luminar les pròpies conviccions al servei de la veritat que cadascú ha de descobrir per si mateix a fi de trobar el dinamisme propi de l’ésser humà. Aquell dinamisme, quasi sinònim de fe, que el fa ser imatge de Déu.  

Insistim en aquest afer perquè hi veiem el punt neuràlgic de la nostra cultura i de la nostra religió institucional, personal i comunitària i també el pressupòsit per a la nova era axial que es pronostica.  

 

La nostra tasca aquí a la terra és existir com a éssers humans. I la dimensió que ens fa humans és la dimensió espiritual. Cf. Viktor Frankl. Ara bé, això està per fer, aquest és el nostre destí. Déu ens ha donat la possibilitat de ser i la llibertat per a poder dur-ho a terme. Recordem la dita d’alguns pensadors: no som ésser, som esdevenir.

 

Al voltant d’aquest tema i des del punt de vista del llenguatge ens diu L. Lavelle: D’entrada estem cridats a situar-nos al nivell de l’essència; es tracta de trobar l’ús pur de la paraula i de l’escriptura.

 

I la paraula, feta llenguatge, és el mitjà que tenim per dur a terme aquesta tasca: Per mitjà de la Paraula tot ha començat d’existir i sense ella res no existiria. De tot allò que existeix, la Paraula n’era la vida i la vida era la llum dels homes. Jo 3,3-4.

Gràcies al llenguatge som el que som, de bo o de no tan bo, d’acord amb l’ús correcte o incorrecte que fem de les paraules. El llenguatge ens configura amb el que som. Els grans mestres sempre han dit que la voluntat segueix la intel·ligència.

 

El pensament ens va modelant i ens va fent en cada moment de la nostra vida temporal. Penso, per tant, existeixo. Ara bé, el pensament s’alimenta del que oïm i escoltem. A semblança del que diu Pau sobre la fe: la fe ve d’escoltar, Rm 10,17, Rahner ens recorda que, per definició, els humans som oients de la paraula.  

 

El nostre pensament està afaiçonat, estructurat per les tradicions, la cultura, els llibres, la història... en una paraula: per la comunicació entre els humans durant molts segles, però d’una manera especial per la pròpia cultura. I podem gaudir d’aquesta comunicació gràcies a la paraula.

 

I, parlant de la paraula, pot ser oportú tenir present la diferència entre els mots: paraula i concepte. El concepte és refereix a les doctrines, a la ciència, a les formes... La paraula fa al·lusió a la vida, a l’ésser, a l’essència. Escoltem una vegada més Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca evocar estats d’ànim en lloc de representar coses.

 

Hem de cuidar, doncs, el nostre llenguatge, perquè com diu el mateix pensador: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és la marca de totes les altres corrupcions: ella n’és a la vegada efecte i causa. I hom no pot pensar en purificar una o l’altra sense purificar primerament la seva ànima. Una bona reflexió a l’hora de disposar-nos a llegir els evangelis.

I recordem allò que diu Pau sobre la lletra que mata: Déu ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida. 2Co 3,6.

Aquesta corrupció és conseqüència del fet de canviar el sentit de les paraules, materialitzant allò que és espiritual.   

La vida humana és essencialment vida espiritual que inclou la raó i els sentis. La tasca de l’ésser humà aquí a la terra és viure l’eternitat en el temps.   

 

No podem prescindir d’aquesta dimensió espiritual perquè seria com aniquilar la pròpia existència, seria com deixar de ser humans i convertir-nos en alguna classe de naturalesa diferent...

 

Hem de partir, doncs, del que és humà: ja que el qui és la Paraula s’ha fet home... tal com ho diu la nostra cultura occidental... La institució religiosa ho ha proclamat, ho celebra i ho conceptualitza amb les seves doctrines, però ser espiritual i religiós és propi de l’ésser humà. Pensadors com K.G. Jung i Viktor Frankl van en aquesta línia...

 

A partir d’aquest principi veiem que el llenguatge té un altre sentit...

La dimensió espiritual és la que dóna sentit a la vida. V. Frank. També estem d’acord amb aquest pensador quan diu que el primer valor és la responsabilitat...

Mircea Eliade, descriu la saviesa dels poblats antics quan recorda la vida de l’home arcaic (concretada en la repetició d’actes arquetípics, és a dir, a les categories i no als esdeveniments, a la incessant represa dels mateixos mites primordials... Nosaltres hi veiem en aquestes paraules una altra manera de parlar de l’essència i de les formes, valorant l’essència com el motor de la vida. 

A través de diferents estils i punts de vista hem de saber veure allò que és essencial per a la vida de l’ésser humà, a fi de no absolutitzar les formes, esclavitzant-nos en la lletra que mata... Hem d’apreciar i estimar les cultures... i la millor manera de fer-ho és posant-les al seu lloc en el conjunt del dinamisme humà. El pitjor mal que podem fer a l’Església és atribuir-li facultats que no li corresponen...

Continuarem...

 29

LA PARAULA I LA LECTURA

Situem-nos: Recordem que aquests escrits volen ser unes reflexions sobre la dimensió espiritual de l’ésser humà; es refereixen més al ser que al tenir. També vam dir que els podríem anomenar: escrits d’axiologia fonamental o sobre la virtut en general... Aquest és el context que dóna sentit el text i des d’aquesta perspectiva diem el que diem. Amb altres paraules: ens dirigim al contingut essencial de la vida més que a les seves formes d’expressió. És en R. Panikkar qui ens adverteix que avui dia és urgent distingir l’essència de la forma en tot el que diem i fem: La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa...

 

Necessitem accentuar la dimensió espiritual de la vida, sense menystenir les altres dimensions. I en aquest sentit és que volem dir alguna cosa sobre la paraula i la lectura.  

I en referir-nos a aquest tema veiem que s’obre davant nostre un camp immens de reflexió i de pensament. El filòsof francès Louis Lavelle en el seu llibre: La parole et l’écriture aprofundeix d’una manera sorprenent i sàvia en aquest tema. Llàstima que no estigui traduït. Segurament que el citarem sovint. És d’una gran espiritualitat expressada des de la filosofia.  

La paraula no és solament el mot, la grafia, el fonema, o el signe convencional que fem servir per comunicar-nos i per relacionar-nos amb les coses i els esdeveniments.

És veritat que hi ha paraules i paraules: unes paraules amb més densitat vital que altres; hi ha paraules relacionades amb les formes d’expressió i paraules que manifesten el contingut essencial de la vida.  

Per referir-se a la importància de la paraula, L. Lavelle diu que no són el vestit sinó el cos del pensament. Formen part de nosaltres mateixos.

 

I d’acord amb la Bíblia, no solament hem de considerar les paraules com un signe convencional creat pels humans, que ens dóna la possibilitat de comunicar-nos entre nosaltres i amb les coses, sinó que, i en primer lloc, som paraula: imatge i semblança de Déu. Déu és també Paraula: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Jo 1,1.

Segons la nostra cultura religiosa la Paraula és el Crist: El qui és la Paraula s’ha fet home. Jo 1,14. I amb el Crist també nosaltres som paraula, ja que segons sant Agustí, els creients formem, juntament amb el Crist, el Crist total.

 

Els anomenats Evangelis i altres escrits bíblics volen expressar el contingut d’aquesta Paraula divina. La manera de llegir-los és decisiva i definitiva a l’hora de copsar i entendre la veritat que ens fa lliures.

 

I en aquest sentit, la pregunta que ens hem de fer quan ens disposem a llegir-los, és: què ens vol dir el profeta, referent a la vida eterna a través dels seus escrits? Uns escrits elaborats sovint a través de múltiples gèneres literaris: històric, poètic, sapiencial, parabòlic, al·legòric, narratiu, etc. Seria insuficient fer la pregunta genèrica: què diu l’escrit? sense tenir en compte el context, personal, històric, cultural... que va moure el profeta a dir el que va dir.  

Ara bé, per tenir una idea, el més aproximada possible, d’allò que ens vol dir el profeta, no basta tenir en compte els contextos dins els quals ha parlat, sinó que, quan es tracta d’escrits espirituals i aquest és el cas, hem d’estar i viure en el mateix nivell de consciència en el qual va viure el profeta. I aquí és on rau la dificultat...

Creiem que aquest és el sentit dels versets de l’evangelista Joan que descriuen el trobament dels primers deixebles de Jesús. Els deixebles li van preguntar: Mestre, on viviu o on us allotgeu? Ell respon: Veniu i ho veureu. Jo 1,38-39. L’habitatge espiritual és la consciència. És evident que Jesús vivia en un nivell de consciència superior. Si nosaltres volem entendre les seves paraules hem d’intentar viure en el mateix nivell: anar on Jesús vivia, o al menys aproximar-nos-hi. D’aquí la resposta de Jesús: veniu i ho veureu. Si no fem aquest esforç, passarà que dels evangelis no entendrem ni la meitat de la pel·lícula. Per començar hem de ser prou sincers per acceptar que encara estem lluny de poder comprendre el significat espiritual dels evangelis. Ja és molt.

En aquest sentit, sant Efrem va dir: ¿Qui podrà penetrar amb el pensament, Senyor, una de les vostres sentències? És més el que deixem que el que capim... tothom veu en elles el que més li plau... El Senyor va dipositar diversos tresors en la seva Paraula perquè cadascú de nosaltres s’enriquís amb el que aprenia. 

L. Lavelle ens situa en el lloc adequat quan ens diu: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca d’evocar estats d’ànima en lloc de ser una representació de coses. 

 

Els Evangelis són un missatge espiritual. I com a tal, no els podem llegir “literalment” com si fossin un anecdotari de fets i esdeveniments. A l’hora de llegir-los hem de tenir present el seu sentit simbòlic. El llenguatge literal fa referència al món objectiu de les coses, de la matèria, dels actes... en canvi el llenguatge simbòlic fa referència a les realitats espirituals, a les actituds, a la dimensió espiritual de l’ésser humà. Els primers pares de l’Església, sobretot el grecs, formats a l’Escola d’Alexandria, anomenaven sentit anagògic, el que ara nosaltres en diem simbòlic. Tant anagògic com simbòlic volen dir espiritual. És a dir, amb referència al món de la fe, de la virtut, de les actituds... El creient que viu l’eternitat en el temps i des de la fe, és el que llegeix l’Evangeli en sentit espiritual. I aquí serà bo recordar les Paraules de Simeó, el Nou teòleg, que diuen: Que s’oblidi de la vida eterna, qui no la visqui ja aquí. R. Panikkar fa servir el neologisme: tempitern per referir-se al fet de viure l’eternitat en el temps.  

 

Que la Bíblia s’ha de llegir en sentit espiritual, no és un invent nostre. És la mateixa Bíblia que ho diu. Vegem alguns textos: I aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2,13. (Traducció de la Bíblia de Catalunya o dita de la Fundació).

 

Un altre text que, a més, ens pot ajudar ha entendre la realitat de la presència del Crist en les nostres celebracions litúrgiques, és aquest: Jo sóc el pa de vida...la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell... En sentir això, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven amb ell... Però Jesús digué: És l’Esperit qui dóna vida, la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Jo 6.

 

Continuarem...

 

28

MATÈRIA I LLIBERTAT

Escoltem una altra vegada Bergson. Les seves reflexions demostren una visió profunda del dinamisme de la vida. Triem-ne algunes:

En resum, tot passa com si un immens corrent de consciència... hagués travessat la matèria per arrossegar-la vers l’organització i per fer d’ella, tot i essent la mateixa necessitat, un instrument de llibertat.

A vegades, la consciència semblaria estar atrapada. La matèria s’enrotlla al seu voltant, la plega al seu propi automatisme, l’adorm en la seva pròpia inconsciència. 

Però per més que el cervell de l’home pugui assemblar-se al de l’animal, té quelcom especial: proporciona el mitjà d’oposar a cada hàbit adquirit un altre hàbit i a tot automatisme un automatisme antagònic. La llibertat es conquereix, mentre la necessitat lluita amb si mateixa, reduint la matèria a l’estat d’instrument.  

En els seus inicis, la vida es va instal·lar, en certs tipus de matèria... i la matèria s’hauria detingut si hagués estat abandonada a si mateixa.

Per això pensem que la reproducció i l’evolució són la vida. Ambdues manifesten un impuls interior, la doble necessitat de créixer en nombre i en riquesa, per multiplicació en l’espai i per complicació en el temps, finalment veiem els dos instints que apareixen amb la vida i que seran més tard els dos grans motors de l’activitat humana: l’amor i l’ambició.

Visiblement ens adonem que una força treballa enfront nostre, una força que cerca alliberar-se de les seves traves i a la vegada superar-se a si mateixa, donar en primer lloc tot el que té i més del que té: ¿com definir d’una altra manera l’esperit?

L’evolució de la vida, des dels seus orígens fins a l’home, evoca als nostre ulls, la imatge d’un corrent de consciència que penetraria en la matèria... faria temptatives a tort i a dret, empenyeria... fins a desembocar en l’home.   

Posem matèria i consciència una en presència de l’altra  i veurem que la matèria és, abans de tot, allò que divideix i precisa... la matèria distingeix, separa, resol en individualitats i finalment en personals tendències antany confoses en l’impuls original de la vida.

Per altra banda la matèria provoca i fa de nou possible l’esforç... L’esforç és pesat, però és també preciós, encara més preciós que l’obra en la qual desemboca.

Els filòsofs que han especulat sobre la significació de la vida i sobre el destí de l’home no han notat suficientment que la naturalesa s’ha pres la molèstia d’informar-nos sobre si mateixa.

Aquí diria a Bergson que hi ha excepcions. Em refereixo al filòsof americà W. Emerson que té un llibre que porta per títol: “Naturalesa” i que defensa justament la connexió de la naturalesa amb l’esperit. Es fa inevitable recordar aquí alguns fragments de les seves reflexions. Segons un seu comentarista el programa de l’idealisme, del qual Emerson n’era el divulgador, seria la conciliació entre el finit i l’infinit, entre la Naturalesa i l’Esperit.  

El llibre: “Naturalesa” és com un autèntic manifest del “transcendentalisme”. Emerson fa de la Naturalesa una manera de ser o un reflex o una revelació de l’Esperit. La Naturalesa és un símbol de l’Esperit.

Des d’aquesta perspectiva es vol parlar de la unitat en la pluralitat en el context de Naturalesa i Esperit, a partir d’una llei universal que connecti tots els ordres de la realitat. Seleccionem alguns pensaments:

En realitat, a pocs adults els és donat veure la naturalesa. La major part de les persones no veu el sol. El sol il·lumina tan sols l’ull de l’home, però brilla en la mirada i en el cor del nen. L’amant de la natura és aquell els sentits interiors i exteriors del qual encara estan veritablement ajustats entre si; aquell que en la seva maduresa ha conservat l’esperit de la infància.  

Si l’home vol realment estar sol, que miri les estrelles.

Les flors, els animals, les muntanyes, han estat sempre al servei de la saviesa.

En els boscos l’home es desprèn dels seus anys, En els boscos resideix la joventut eterna... En els boscos tornem a la raó i a la fe.

Dempeus sobre la terra nua, banyat el meu cap per l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot el que implica egoisme es dilueix.

En la naturalesa verge hi trobo quelcom més estimat i més afí a mi que en els carrers o en els pobles.

Els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu. El nom de l’amic més proper sona en aquests moments estrany i accidental: ser germà o conegut, ser amic o ser criat, es torna bagatel·la i trastorn. Sóc amant de la bellesa incommensurable i immortal.

Aquestes paraules ens fan recordar aquelles que Jesús va dir amb referència a la relació amb els altres. Aquest és el text: Mentre Jesús s’adreçava a la gent... algú digué a Jesús: La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu. Ell li respongué: ¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans? Llavors assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: -Aquests són la meva mare i els meus germans... Mt 12,46-50. 

Són dos contextos diferents, però els dos indiquen una visió de les coses i un estil que va més enllà del tarannà habitual i denoten un nivell de consciència superior...

I per acabar tornem a recordar algunes paraules de Panikkar sobre l’origen trinitari de la realitat que ens ajuden a viure aquell sentit holístic que compren els tres ordres de la realitat:

Un dels més grans desafiaments que haurà d’assumir la teologia del tercer mil·lenni és el d’aprofundir més seriosament en el misteri de la Trinitat: Déu, l’Home i el Món no són ni un, ni dos, ni tres. No hi ha tres coses, ni tampoc una de sola. Hi ha una relativitat radical, una interconnexió irreductible entre la Font del que és, allò que És i el seu propi Dinamisme.    

 

27

EL MOVIMENT

Suposem que en certs moments... la matèria ofereix una certa elasticitat, allí s’instal·larà la consciència.

Si cerquem com s’organitza un cos vivent per a executar moviments, trobem... que consisteix en utilitzar certes substàncies... Llavors una suma considerable d’energia potencial és acumulada, llesta per convertir-se en moviment.

Si els primers éssers vivents oscil·laren entre la vida vegetal i la vida animal, és perquè la vida, en els seus inicis, s’encarregava a la vegada de fabricar l’explosiu (l’aliment) i d’emprar-lo en moviments.  

Es tracta d’aconseguir que la matèria, mitjançant una operació lenta i difícil, emmagatzemi una energia potencial que de cop es convertirà en energia de moviment.

Com més gran és la porció del passat que cap en el seu present, més pesada és la massa que empeny vers l’avenir per pressionar contra les eventualitats que es preparen: la seva acció, semblant a una sageta, és dispara endavant amb tanta més força com més tensada enrere estigui la seva representació.    

La potència d’actuar d’un ésser, la quantitat d’activitat lliure i creadora que pot introduir en el món seria la mesura de la tensió de la duració d’un ésser conscient. Volem dir que ja sigui que considerem l’acte decretat per la consciència , o la percepció que el prepara, en ambdós casos la consciència apareix com una força que s’inseriria en la matèria per a apropiar-se d’ella i abocar-la en profit seu.    

Situem-nos en el punt on convergeixen aquestes diverses línies de fets. Per una part, veiem una matèria sotmesa a la necessitat, desproveïda de memòria... Per altra part, la consciència, és a dir: la memòria amb la llibertat, és a dir, al cap i a la fi, una continuïtat de creació en una duració en la qual hi ha realment creixement... 

Si la consciència és acció que sense parar crea i s’enriqueix mentre que la matèria és acció que es desfà o que s’esgota, ni la matèria ni la consciència s’expliquen per si mateixes.   

L’autor fa notar la importància que ha tingut l’impuls en l’evolució de la vida i es pregunta: Per què la vida no es va detenir en una forma definitiva? Per què ha avançat? No és perquè era arrossegada per un impuls, a través dels riscos cada vegada més forts, vers una eficàcia cada vegada més alta?

És difícil fer una ullada sobre l’evolució de la vida sense tenir el sentiment que aquest impuls interior és una realitat.

És notori que l’esforç ha trobat resistències en la matèria que emprava... s’ha desviat, ha retrocedit, a vegades s’ha detingut en sec. Només sobre dues línies ha aconseguit un èxit indiscutible, èxit parcial en un cas, relativament complet en l’altre... Al final de la primera línia hi trobem els instints dels insectes, al final de la segona, la intel·ligència humana.

Estem doncs autoritzats a creure que la força que evoluciona portava abans que tot en ella, però confosos o més ben dit implicats un en l’altre, instints i intel·ligència.   

Abans de continuar amb aquest autor, força interessant, escoltem l’opinió d’altres mestres de l’esperit...

Al costat de la pregunta: qui som? hi ha l’altra: què és la vida i com es manifesta a través de les diverses cultures, de la història, de l’evolució o moviment?

És important tenir present la llum que ens poden oferir els altres, però sempre amb llibertat. No lligar-se mai a l’opinió d’un científic o pensador per més important que sigui. Es tracta de tenir el coratge de tenir la pròpia opinió i no absolutitzar mai ni les pròpies opinions, ni la dels altres.

En aquest sentit posarem aquí diverses visons de la Vida elaborades des de diverses angles de la realitat. I que cada u faci les seves comparacions... 

Per començar, recordarem algunes reflexions de K. Jaspers i d’alguns autors que ell cita. En fem un petit resum: Tal vegada allò que té sentit és formular amb un joc intel·lectual en els límits del coneixement l’incomprensible...

Un joc així evoca la idea de gèrmens de vida en el cosmos, que volin en totes direccions i facin sorgir la vida... però això és un joc especulatiu trivial i que no diu res. Un joc més significatiu sembla ser al meu parer la idea de Preyer: El món és una vida única enorme, de la qual és deixalla i cadàver l’inert. El que caldria explicar seria, doncs, no el naixement de la vida, sinó el de l’inert.

Un problema semblant planteja la gènesi de l’home. Segons un altre científic: Dacqué, l’home ha existit des de sempre, ha viscut en diverses formes del món animal. I Jaspers acaba dient: L’home no pot derivar d’un altre, sinó que està directament en el fons de totes les coses. Percebre això significa la llibertat de l’home.  

Acabem aquest escrit amb una petita referència, aquesta vegada de Panikkar per tenir un punt de vista diferent sobre La Realitat o la Vida que, al cap i a la fi, és el que, junt amb el propi coneixement, ens interessa saber.

La intuïció original de Panikkar és la que ell anomena la Trinitat radical, en la qual Déu, l’home i el cosmos tenen el seu propi lloc des d’un principi:

La realitat trinitària es va viure com una experiència de fe abans de ser formulada com a doctrina. La intuïció tripartida sembla ser una invariant humana. Aquesta noció de la Trinitat radical l’hem anomenat una experiència teoantropocòsmica... i cosmoteàndrica.

Entre altres raonaments diu que ni només la matèria, ni només l’Esperit basten, ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home. Són diferents punts de vista sobre el Misteri de la Vida... i de la consciència.

 

26

LA CONSCIÈNCIA I LA VIDA

Amb aquestes paraules encapçala Bergson el primer capítol del seu llibre: L’energia espiritual. En aquests escrits intentarem fer un petit resum d’aquest llibre.

La relació que hi ha entre la consciència i la vida és el tema del primer capítol. El comença dient que vol evitar dependre massa de l’estil més propi del que en podríem dir: filosofia acadèmica massa lligada als sistemes. El seu estil s’assembla més a la filosofia que connota amb l’espiritualitat, més semblant a la filosofia original. A això si ha d’ajuntar el seu tarannà científic que sempre acompanya les seves reflexions.   

Bergson vol anar directe al gra, preferint el coneixement que neix de l’experiència i no dependre tant de l’estructura mental pròpia dels sistemes en vigor.. Només veig un mitjà de saber fins a on es pot anar: posar-se en camí i caminar.

Tampoc no és bo saltar etapes. Diu: Una reflexió prematura de l’esperit sobre si mateix el desanimarà d’avançar, mentre que avançant pura i simplement hom s’apropa més fàcilment al seu fi...

És una il·lusió anticipar-se a l’experiència per la força del raonament. És  preferible una filosofia més modesta, que va directament vers l’objecte... Es tracta d’intentar una ascensió gradual a la llum. Portats per una experiència cada vegada més vasta a probabilitats cada vegada més altes, avançaríem com vers un límit, vers la certesa definitiva.     

Insisteix més en l’experiència: Només, en diverses regions de l’experiència, crec percebre diferents grups de fets, cada u dels quals, sense entregar-nos el coneixement desitjat, ens mostra una direcció on trobar-lo.

Un cop aclarida la seva manera de pensar i filosofar comença dient: Aquesta és la primera direcció en la qual entrarem. Qui diu esperit diu, abans de tot, consciència.  

Una bona disposició per llegir aquest llibre que comentem serà recordar aquella   declaració del Temple de Delfos: Coneix-te tu mateix. El llibre de Bergson ens ajuda d’una manera pregona a aconseguir aquest coneixement.  

El tret més evident que caracteritza la consciència és la memòria: consciència significa en primer lloc memòria. I això vol dir: acumulació del passat en el present.

Però més: tota consciència és anticipació de l’esdevenidor.

I aclareix una mica més el seu pensament: si examinem la direcció de l’esperit en qualsevol moment, trobarem que s’ocupa d’allò que és, però en vistes sobretot d’allò que serà.

L’atenció és una expectativa, i no hi ha consciència sense una certa atenció a la vida.

Retenir allò que ja no és, anticipar-se sobre allò que encara no és, això és la primera funció de la consciència.

La consciència és un llaç entre el passat i el futur.

També: Consciència significa elecció.... el rol de la consciència és el de decidir-se.

Al voltant de la pregunta de quins éssers poden tenir consciència, diu: Em sembla versemblant que la consciència, originalment immanent a tot el que viu, s’adorm allí on ja no hi ha moviment espontani, i s’exalta quan la vida gira vers l’activitat lliure. 

Cada u de nosaltres ha pogut verificar aquesta llei en si mateix. ¿Què passa quan una de les nostres accions deixa de ser espontània per a tornar-se automàtica? La consciència es retira d’allà.

... és clara la consciència... quan els moviments que executem, venen de nosaltres i resulten d’una decisió i impliquen una elecció. I quan els moviments s’executen mecànicament, la consciència que tenim d’ells disminueix i desapareix.

I remarca: els moments en què la nostra consciència aconsegueix la més gran vivacitat els trobem en moments de crisi interior, en els quals vacil·lem, dubtem entre dues o diverses decisions a prendre, aquells moments on sentim que el nostre esdevenidor serà el que haurem fet d’ell.  

Si consciència significa memòria i anticipació, és perquè consciència és sinònim d’elecció.

Imaginem ara dues direccions a partir de la matèria: Pensant en el creixement i evolució de la matèria vivent, s’obren dos camins. Pot orientar-se en el sentit del moviment i l’acció –moviment cada vegada més eficaç, acció cada vegada més lliure- és el risc i l’aventura, però també la consciència, amb els seus graus creixents de profunditat i d’intensitat. Per altra banda, pot abandonar la facultat d’actuar i d’escollir... és llavors l’existència segura, tranquil·la, burgesa, però també l’ensopiment... l’endormiscament definitiu, és la inconsciència. 

Quan es renuncia al moviment es perd sens dubte la consciència, 

La matèria és inèrcia, geometria, necessitat. Amb la vida apareix el moviment imprevisible i lliure. L’ésser vivent elegeix o tendeix a escollir. El seu rol és crear.

La vida es dedica des del començament a conservar el passat i a anticipar-se sobre l’avenir... aquesta memòria i aquesta anticipació són la mateixa consciència. Així és com, de dret quan no de fet, la consciència és coextensiva amb la vida. 

Consciència i materialitat es presenten com a formes d’existència radicalment diferents... La matèria és necessitat, la consciència és llibertat.

Però, per més que s’oposin l’una a l’altra, la vida troba el mitjà de reconciliar-les. És que la vida és precisament la llibertat inserint-se en la necessitat i capgirant-la per al seu profit.