2 MD

EL MEDI DIVÍ  

(Comentaris)

En Déu vivim, ens movem i som. St. Pau

Déu, a qui nosaltres intentem de copsar en el titubeig de les nostres vides és tan difós i tangible com una atmosfera en què nosaltres ens banyéssim. Pertot arreu ell ens embolcalla, com el mateix Món. Què us falta, doncs, perquè pugueu abraçar-lo? Una sola cosa: veure’l.

Veure Déu ha estat l’anhel dels grans creients. Joan, en la seva primera carta, ens  anima a desitjar veure Déu amb les seves paraules: Sabem que, quan Déu es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Ara bé, esperant aquest moment etern, hem d’intentar veure’l ja ara amb els ulls de la fe per poder gaudir de la pau infinita que Déu concedeix als qui l’estimen.

Aquestes reflexions voldrien ensenyar a veure Déu pertot arreu... volen ser com una educació dels ulls... Mireu. Però, mireu des d’aquest punt privilegiat –que no és de cap manera el difícil cimal reservat a uns quants escollits, sinó la sòlida plataforma bastida per dos mil anys d’experiència cristiana- ... mireu i la llum de Déu penetrarà com un raig de sol penetra un cristall... i en la creació Déu se us farà universalment tangible i actiu, tot proper alhora que molt llunyà.

Volem destacar d’aquest fragment les paraules amb les quals Teilhard expressa una opinió que, en aquests últims temps, es va estenent entre els qui intenten veure les coses una mica més enllà del que és quotidià i rutinari, i que ha d’arribar a ser un dels punts cardinals que facin possible l’esperada renovació a fons de la religió. Ens referim concretament a la frase que diu: Aquesta nova visió del món... de cap manera és el difícil cimal reservat a uns quants escollits... Efectivament. I això ens ha de quedar ben clar, sobretot als qui pertanyem a una institució religiosa ancorada en la tradició. Hem de tenir ben clar que allò que fins ara s’ha reservat per als qui en diem grans místics és quelcom a l’abast de tothom. De tothom que vulgui superar seriosament la mediocritat. Els grans cimals espirituals de l’Evangeli són a l’abast de tothom. Cal només, a més de la bona disposició, saber distingir el gra de la palla, el contingut essencial de les formes d’expressió. Estem acostumats a identificar les grans manifestacions místiques tant a orient com a occident, amb les metodologies, amb els fenòmens psíquics o parapsicològics i amb les capacitats intel·lectuals superiors... I totes aquestes coses per més importants que puguin ésser i ho són, no són tanmateix  necessàries per poder assolir un grau superior de consciència espiritual.

En aquest terreny espiritual (on la disciplina bàsica hauria de ser l’axiologia fonamental) l’element essencial és la virtut. La virtut és una paraula tant desvirtuada com la que més, és poc valorada fins i tot pels especialistes, com en el seu temps ja se’n lamentava Max Scheler... Ara bé, en la dimensió espiritual des de la qual estem parlant, no hi ha res que sigui superior a la virtut. Recordem aquella frase de Plotí: Sense virtut el Déu del qual es parla és un mer nom.

La virtut és la perla fina de l’Evangeli que, un cop trobada, les altres perles de formes i estructures i sagraments passen a segon lloc, per a aquell qui l’ha trobat.

Pensem una cosa: Esdevindrem aptes per a una vertadera renovació de la religió quan siguem capaços de viure i d’actuar des d’un nivell superior de consciència. Tot l’enraonament de reunions, de cursets, de programes i de què sé jo quantes coses més serà lletra que mata, si no és viu des d’aquell nivell superior de consciència que alguns anomenen espiritual.  

Teilhard acaba el paràgraf esmentat dient: Déu...tot proper alhora que molt llunyà. Vet aquí unes paraules que ens poden ajudar a discernir i distingir els veritables profetes dels falsos. No ens hem de fiar d’aquells profetes que amb una seguretat dogmàtica i fora de dubtes declaren posseir tota la veritat. El veritable profeta, al contrari, gaudeix d’una pau interior immensa perquè no recolza la seva seguretat en la seva veritat, sinó en la bondat infinita de Déu que està més enllà de tota comprensió. El ver creient sap que en el tema de la veritat i de la bondat l’última paraula la té Déu. És contrari a la fe pensar que Déu ha concedit a alguna institució el privilegi de la infal·libilitat dogmàtica.

És cert, hem sentit a parlar molt de la virtut, però estem lluny de tenir consciència clara de la gran riquesa i densitat espiritual que aquesta paraula compren. La rutina, la ignorància i la superficialitat d’uns i altres fa que només l’hi hàgim vist i considerat la pell... no hem assaborit la seva polpa.

   

Déu ens espera en les coses. I afegiríem: i en les persones. És allò que diu la cançó: No busqueu a Déu en les estrelles... ben a prop el tens... en el teu germà...

La divinització de les activitats. Aquest és el tema de la primera part del Medi Diví.

La segona part parla de les passivitats en la qual diu que és més allò que patim que no pas allò que fem. Patir, en aquest context s’ha d’entendre no com a sinònim de sofrir sinó de rebre gratuïtament.

Veiem, doncs, en primer lloc, què ens diu referent a les activitats:

El camp de l’activitat, de l’esforç, dels desenrotllament és, per la seva visible importància i pel valor que li conferim el primer que se’ns presenta a la nostra atenció.

Aquí hem de posar de relleu aquest fet com el handicap etern que ens enlluerna i ens paralitza, espiritualment parlant, ja que considerem l’acció com el punt de referència que qualifica les nostres vides. Ja en el seu temps el Mestre Eckhart advertia que es dóna més importància a allò que fem que no pas a allò que som, capgirant d’aquesta manera en l’escala de valors l’ordre natural de les coses.

Per això Teilhard ens adverteix: Sabem que no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les capes més profundes, in nobis sine nobis, segons la dita de sant Agustí, és a dir, en nosaltres sense nosaltres. Cosa que ja sant Pau ens havia recordat quan va fer la pregunta: Què tens que no hagis rebut?

I segueix dient: Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses  que creiem dominar.

I ara llegim a poc a poc el que ens diu perquè és d’una gran profunditat filosòfica i és un tema que, d’una manera o altra, és present en l’ensenyança de tots els  grans pensadors i místics de la humanitat: La mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat. 

En les primeres etapes del camí espiritual obrem empesos més per l’inconscient que per una consciència intel·ligent que sap donar a cada cosa, en el conjunt de tot el que som i fem, el valor i l’entitat que li correspon. I aquesta falta de consciència fa que en el camp religiós predomini més la creença que no pas la fe. 

1 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentaris)

El Medi Diví conté la gran intuïció mística del P. Teilhard de Chardin...

En els següents escrits intentarem fer un comentari lliure sobre aquest llibre preciós del P. Teilhard de Chardin de manera semblant a com ho vam fer amb el Càntic espiritual de sant Joan de la Creu.

Com tot escrit, fins i tot els escrits dels grans mestres, també el “Medi Diví” és fill del seu temps. I per tant, el bon lector ha de saber matisar algunes expressions i s’han de saber ubicar en el context històric en el qual foren escrites.

                          _________________________________

El Medi Diví va ser escrit a la Xina entre els anys 1926 i 1927.

El prologuista del llibre estableix tres coordenades en les quals Teilhard de Chardin situa sovint les seves profundes reflexions i les seves agudes intuïcions.

La primera és la integració de l’Home en el Cosmos. Vivim, diu Teilhard, enmig del filat densíssim de les influències còsmiques, com en el si de la massa humana, o com entremig de miríades d’estrelles, sense prendre lamentablement consciència de la seva immensitat.

Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat i del nostre cristianisme, cal superar aquesta insensibilitat, que tendeix a amagar-nos les coses a mesura que se’ns fan massa properes i massa grans...

Aspirar a viure la plenitud de la nostra humanitat hauria de ser el màxim anhel de la nostra vida, tenint en compte que això coincideix amb la finalitat de la nostra cultura cristiana. És aquesta una veritat tan clara que, davant d’ ella, la nostra insensibilitat i la nostra ignorància (poca llum) cercant en subterfugis legals i rituals la plenitud que no ens poden donar, es posen en evidència.

L’ànima humana és inseparable de l’Univers on és nascuda. En cada ànima. Déu estima i salva parcialment el Món sencer, resumit en aquesta ànima d’una manera particular i incomunicable.

Aquesta sensibilitat vers el cosmos es fa, avui dia, cada vegada més forta i compartida per més gent. Recordem. com exemple, les paraules de Raimon Panikkar que diu: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Però, no ens hem de pensar que aquesta consciència còsmica és només una descoberta del temps actual, ja Aristòtil en el seu temps deia: L’ànima és, en certa manera, totes les coses.      

La humanitat, d’una manera obscura, està prenent consciència de tot allò que li falta i de tot allò de què es capaç. És opinió d’uns quants pensadors que s’acosta l’hora d’una altra era axial de la humanitat, és a dir, d’un altre nivell més alt de maduresa humana.

Aquest moment serà possible si en prenem consciència, si sabem reconèixer els signes dels temps i si adeqüem la nostra conducta als coneixements que anem rebent... A mesura que l’home sigui més gran, com més unida estigui la Humanitat, i més conscient i mestressa sigui de la seva força, més bella serà la Creació.

Aquestes reflexions no s’adrecen precisament als cristians que, sòlidament instal·lats en llur fe, no hi poden aprendre res. S’escriu per als esperits inquiets de dintre i de fora...

L’home, aquí a la terra, per definició és un vianant i, per tant, el pitjor que podem fer, és a dir, allò que va contrari a l’essència del nostre ésser, és instal·lar-nos en el nostres prejudicis. L’home és i ha d’ésser un etern buscador. I, el qui cerca, troba, diu Jesús.

Cada dia prenem més consciència de la grandesa i de la unitat del Món que té lloc entorn de nosaltres i en nosaltres mateixos... es desperta i pren consistència un Món d’afinitats i de simpaties unitàries tan antigues com l’ànima humana... apareixen tot d’una les mateixes aspiracions vers l’U més vast i millor organitzat, els mateixos pressentiments d’energies desconegudes... en aquest temps, doncs, és ben normal trobar-se amb gent que viu una consciència clara de ser un àtom o un ciutadà de l’Univers.

Reflexions semblants ens ajuden a prendre una actitud de respecte i consideració envers la naturalesa, lluny de d’aquelles actituds que només veuen un ús interessat i egoista de les coses i de les persones.

( 6 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

Avui insistirem, una vegada més, sobre el caràcter holístic de la realitat. És a dir, sobre aquella dimensió que engloba el contingut essencial de la vida amb la seva forma específica d’expressió.

El ser humà es regeix, conscientment o inconscient, per una escala determinada de valors i es guia per una concepció de l’home feta a la mida. N’hi ha que, a l’hora de programar la seva vida, descarten, per principi, la dimensió espiritual. Per a ells l’escala de valors és més reduïda i actuen i pensen d’acord amb la seva visió immanent de les coses. Altres, però, creuen i assumeixen el “pes” (pondus) de la seva dimensió espiritual i transcendental.

Quan, desprès d’un llarg període d’història humana, la rutina, el costum i la inèrcia han agafat el relleu de la raó, del discerniment i de l’acció creadora, cal fer urgentment una parada en el camí a fi de tornar a posar les coses al seu lloc, tal com eren en els seus orígens. Si guaitem, amb mirada neta i desinteressada els orígens de la nostra cultura cristiana, ens adonarem de la distància sideral a la qual hem arribat respecte als valors que han fonamentat la nostra tradició.

Si som capaços de situar-nos en un alt nivell de consciència veurem que, a l’hora d’emprendre una renovació, no es tracta solament de revestir de formes modernes i actuals els nostres ritus, sinó i sobretot, de fer-los coherents amb els valors essencials que pretenen expressar i celebrar. La conversió a la qual tantes vegades es fa referència en l’Evangeli, no índica solament un canvi de costums, sinó i sobretot, un canvi de mentalitat. Demana una manera totalment nova de veure i d’apreciar les coses. Per poder tenir aquesta mirada ens hem d’alliberar de tots els nostres prejudicis.  

Entenem que el senyal autèntic d’una bona renovació religiosa rau en el fet d’establir una relació correcta entre l’Evangeli i l’organització doctrinal, litúrgica i legal  amb la qual es pretenen celebrar, expressar i viure els valors evangèlics. Sovint, els nostres costums religiosos no deriven dels valors evangèlics, sinó d’una religiositat feta a mida d’interessos “terrenals”. Aquest és el punt cabdal que s’ha de tenir en compte a l’hora d’intentar una renovació a fons de la religió. Des d’aquesta perspectiva la religió té un paper molt important a dur a terme en la societat actual.

Sovint els referents innovadors que sobresurten com a capdavanters i líders exemplars en els nostres dies en el món religiós, es destaquen per la dimensió social i de caritat fraterna. Tanmateix, es troben a faltar, com a referents que moguin sentiments i voluntats, grans mestres de l’esperit que ens estimulin a valorar i apreciar la dimensió humana en profunditat, és a dir, en la seva vessant espiritual. Hi ha moltes Martes i poques Maries.  

Necessitem savis que ens ajudin a redescobrir els valors fonamentals de la nostra cultura. Els pocs referents que hi ha al respecte queden reduïts a uns quants intel·lectuals amb incapacitat de traduir les seves ensenyances amb un llenguatge planer que incideixi en la vida cristiana de cada dia del poble creient. Per altra banda, la majoria de gent ni se s’assabenten de l’existència d’aquells savis o bé els tenen com a punts de referència d’un món llunyà i esotèric amb poca o gens d’incidència en la realitat de cada dia.

En totes les grans religions hi veiem els petits grupets de místics i espirituals de gran qualitat per una banda i la gran massa de creients decantada al fanatisme per l’altra.  Això no és signe del regne de Déu. El signe del regne de Déu és el llevat barrejat dins la massa...

Jesús de Natzaret és, abans que tot, un Mestre de la paraula, amatent a la pobresa de l’esperit que pateix la gran massa de creients, perquè no solament de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Els mestres de debò, saben parlar coses profundes amb un llenguatge entenedor per a la gent senzilla i ben disposada, i ho fan des del tercer nivell de consciència, és a dir des de la fe, parlant de paraules espirituals amb categories espirituals. No és gaire difícil parlar de coses espirituals. El que realment demana provada virtut és el fet de parlar-ne amb categories espirituals. I diem gent senzilla i ben disposada perquè no tothom entenia les paràboles de Jesús, malgrat el seu llenguatge senzill, perquè sempre n’hi haurà que miren bé, però no hi veuen...  per falta d’una bona disposició.

Es pot parlar amb profunditat, sense fer servir paraules erudites pròpies del món  acadèmic. Malgrat tot, sempre n’hi ha que prefereixen parlar amb l’argot acadèmic i oficial, així mantenen les distàncies amb “el poble ignorant”. En el fons, és l’excusa per no tocar l’ statu quo de la seva existència. És més fàcil i còmode ensenyar els altres a cops de llei i normes establertes que amb el propi testimoni de vida, és a dir, amb un estil de vida que inclogui tant la virtut com la forma externa de fer les coses.

En el context d’una organització hem de considerar l’home com la matèria primera, el principi actiu i la cultura com l’excipient. L’home es manifesta a través de la virtut, la cultura a través dels mites, doctrines, ritus i lleis.

L’home creient celebra la seva fe en la seva comunitat religiosa a través de ritus i dogmes. I ho ha de fer d’acord amb la pròpia cultura. La Pentecosta no diu que tota llengua i nació es dilueix davant del missatge evangèlic per formar una sola llengua, sinó que tota llengua i nació entén el missatge. Tots entenen que es pot viure la fe des de la pròpia cultura i, per tant, des de la seva pròpia expressió religiosa. La cultura és la diversitat que expressa la unitat de la vida i la unitat en la diversitat és l’ordre. Si volem viure -no solament proclamar amb la paraula- el misteri principal de la nostra fe cristiana: l’Encarnació, les formes religioses amb les quals celebrem la fe, han de ser formes encarnades en la pròpia cultura de cada creient.

El testimoni que el món espera de la religió en el moment actual, a més de l’empatia amb els pobres, és la vivència i testimoni d’un nivell superior de consciència que ens capacita per veure i apreciar les coses en la seva realitat última i que dóna un sentit d’eternitat a tot allò que es veu i es fa. 

( 5 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

Parlarem avui d’un valor fonamental, tal vegada el que ens identifica com a éssers humans: el deure. I també parlarem de la deformació del seu significat a través de paraules relacionades amb la virtut del deure, com poden ser l’obediència i el compliment.

En l’escrit passat vam parlar de l’abús de llenguatge en identificar la veritat i la doctrina com si fossin dues paraules que expressen la mateixa realitat espiritual. Aquí diem que quelcom semblant passa quan ens referim a la virtut de l’obediència. No és el mateix obeir Déu que obeir el superior, malgrat que se’ns havia inculcat que obeir el superior era com obeir Déu. Tampoc no podem posar en el mateix nivell d’importància en l’escala de valors els Manaments de la Llei de Déu i el Preceptes de l’Església. I tanmateix, durant molts anys i segles la deformació i la confusió de les consciències dels fidels en aquesta qüestió és d’una evidència que clama al cel.

El cas és que, sovint, amb paraules iguals o semblants parlem de realitats diferents sense donar-li més importància, quan de fet estem tocant, fins i tot destruint, els fonaments de l’edifici espiritual. Quan s’està en el poder, la temptació de manipulació conscient o inconscient del llenguatge en benefici de l’organització i en perjudici de la consciència col·lectiva i personal dels fidels s’ha fet evident en el transcurs de la història.

Certament que ens és més còmode viure a mitja consciència, i no aclarir gaire en detall, quan parlem de l’Església, de què parlem, si de la comunitat de fe o de la institució eclesiàstica, i ho considerem com si fossin qüestions bizantines que no vénen al cas... És més corrent del que sembla el fet d’amagar el cap sota l’ala. És una manera de viure tranquil·lament en l’aurea mediocritas...

Però, per altra banda i a part d’aquesta situació més general, també en particular s’han donat alguns casos d’ensenyances poc intel·ligents i, de retruc, desorientadores. Alguns educadors, en voler superar una religió feta de normes i compliments  i volent deslliurar els creients del legalisme esclavitzant i d’una formació que accentua el compliment de les normes en detriment de la llibertat d’esperit, proclamen amb veu alta que no es tracta de complir, sinó d’estimar i que la l’amor és l’essència de l’Evangeli.

Però, ho fan de tal manera que han menystingut la perla fina de la Bona Nova. Es queden a mig camí. No és que estigui malament el que diuen, però no és tot, i es deixen la part més important. Hi ha un deure i un compliment superiors que representen el nucli essencial de la religió. Cal llegir amb atenció el missatge que ens van donar Jesús i els apòstols. El compliment del deure (la Voluntat del Pare del Cel, per al creient) és allò que va constituir l’aliment espiritual de la vida de Jesús: El meu aliment és portar a terme la voluntat del qui m’ha enviat i portar terme la seva obra. Jo  

És tota la vida de Jesús, des del principi fins al final, que està amarada d’aquest sentiment del compliment del deure. Recordem uns textos que hi fan referència, a més de l’ esmentat fa uns moments i que corresponen a la seva vida pública: Quan Crist entra al món diu a Déu: No has volgut sacrificis... Per això t’he dit: A tu em presento. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, oh Déu, la teva voluntat.  He.  De nen parlant amb els seus pares angoixats perquè l’havien perdut, els va dir: No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?  Lc.  Finalment estant ja en el patíbul de la creu, abans de morir va pronunciar aquella paraula que és com el compendi de tota la seva vida: Tot s’ha complert.  Jo.    

Fins i tot, quan Jesús parla de l’amor, que certament és l’expressió de la vida espiritual, no en parla com si fos fruit d’un sentiment personal, sinó com a derivat d’un manament: Això us mano, que us estimeu els uns als altres...

Així, doncs, en el fons del pou de la vida hi trobem l’amor com el nom que dóna sentit a l’existència, però més al fons encara hi trobem el deure com l’actitud, la virtut, que afirma l’amor en la veritat, que fa possible que l’amor sigui una expressió de la realitat i no d’un sentiment que prové d’un fons ambigu. Entenent per realitat el concepte més últim que podem pensar en aquest context.

Podríem dir que si l’animal es regeix per l’instint, l’ésser humà es regeix pel deure. Un ho fa per necessitat, l’altre des de la llibertat. No podem trencat la dependència amb la transcendència.

Aquí em sembla adient recordar les paraules de Jeanne Hersch: La llibertat és un regal de la transcendència. La llibertat viu de la seva dependència envers la transcendència. La qual n’és l’origen. La dependència de l’absolut l’allibera de les necessitats relatives. Sartre pensa que si Déu és , la llibertat humana no té cabuda. Per Jaspers és el contrari: sense la dependència amb la transcendència no hi ha llibertat.

La paraula deure, en aquest nivell espiritual de la consciència, és sinònim, sensu lato, de justícia en sentit bíblic, de responsabilitat, d’acceptació de la vida, de pietat, de fidelitat, de temor de Déu, de fe...

Amb el temps, moltes de les paraules que formen l’entramat del nostre edifici espiritual han quedat descafeïnades, perquè, la rutina i la superficialitat, les ha descontextualitzat. No es tracta, doncs, de suprimir-les, sinó de retornar-los el seu valor original. Això és el que ensenyava Confuci, posant de relleu que la salvació de la societat depenia d’aquest fet.     

( 4 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

La saviesa s’ha edificat una llar. Proverbis.  Una llar no és un garatge. Panikkar. És quelcom que forma part de la mateixa saviesa. 

La consciència és la llar de la saviesa, és el lloc que ens permet tenir una opinió de les coses, de les situacions, dels esdeveniments i de nosaltres mateixos. La consciència és la llar on habita la saviesa. Sovint ens deixem portar per l’inconscient, més que per la consciència. Encara no hem acabat de deixar que la saviesa construeixi la nostra llar.

No l’hem de construir. És la mateixa saviesa qui la construeix. Només no hi hem de posar obstacles. Hem de deixar que la saviesa faci la seva feina. Hem de fer possible la seva acció creadora.

L’hem d’acceptar. Però, no es tracta d’una acceptació passiva, sinó d’una acceptació que és fidelitat a l’alè vital. Aquell alè que és com la “matèria primera” de la nostra naturalesa. 

La llar es va construint en la mesura de la nostra fidelitat al do rebut. Fidelitat manifestada en la voluntat de creixement. No ens podem establir. L’establiment és la ruïna. Som esdevenir. La rutina de sempre és com el rovell de la voluntat. La tradició és oblit dels orígens. Husserl.

La saviesa no es posseeix, es gaudeix. No es pot posseir ni la saviesa ni la voluntat de ser. Jo sóc el que sóc, tu ets la que no és, va sentir una santa en l’ íntim del cor durant la seva pregària. Si volem ser, no podem trencar el fil umbilical que ens uneix amb Déu. Si el trenquem estem perduts.

De semblant manera que s’ha dit que la superficialitat és la gran epidèmia del nostre segle, es podria dir el mateix de la hipocresia. Hipocresia i superficialitat són com carn i ungla. Som hipòcrites quan veiem la palla a l’ull del veí i no veiem la biga que portem en el nostre. Consideració que hem de tenir en compte tant en el pla individual com en el col·lectiu. 

Les palletes d’or no cauen del cel. Les trobem barrejades amb l’aigua i el fang. Som fets de carboni, però el carboni tant pot esdevenir diamant com grafit. Cadascú que miri què vol ser.

La saviesa és com la consciència, l’ull,  de la virtut si entenem virtut com energia vital, com allò que ens mou. La saviesa fa que allò que ens mou, és a dir la vida, no sigui una força desordenada, cega, caòtica...

I així com el coratge de ser, la voluntat de viure, suposa i implica totes les altres virtuts, de manera semblant es pot dir de la saviesa, la qual és la perfecció i el principi actiu de tots els altres coneixements. Així sembla mostrar-ho el Llibre de la Saviesa quan diu: La Saviesa té un esperit intel·ligent, sant, únic, múltiple, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, amic del bé, perspicaç, lliure d’impediments, benvolent, humanitari, sòlid, segur, tranquil, que tot ho pot i tot ho vigila, un esperit que penetra tots els esperits, per més intel·ligents, purs i subtils que siguin. Res no es mou tan fàcilment com la Saviesa: com que és pura, passa i penetra pertot arreu. És una exhalació del poder de Déu, irradiació puríssima de la glòria del Totpoderós, i per això cap brutícia no s’hi pot introduir. És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l’acció de Déu, imatge de la seva bondat. La Saviesa, que és única, ho pot tot; mai no canvia, però tot ho renova. A cada generació entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu. És més radiant que el sol i supera tota l’estelada. I, comparada amb la llum del dia, la supera fora mida, perquè el dia deixa pas a la nit, però la maldat no pot res contra la Saviesa. D’això últim se’n fa ressò Sant Joan quan diu en el pròleg del seu Evangeli: La llum brilla en les tenebres i les tenebres no poden ofegar-la.   

Saviesa i coratge de ser són les dues manifestacions de l’Esperit. Saviesa i coratge de ser són com l’ englobant  que uneix subjecte i objecte; són com vivència plena de llum i energia; experiència de totalitat i de plenitud de l’existència feta de possibilitats realitzades i de llibertat. 

( 2 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

L’acte de fe és un acte de la persona. No és solament una declaració de principis feta per la raó. Amb la fe és tota la persona la qui s’expressa.

Els actes quan van acompanyats d’actituds humanes en el millor sentit de la paraula són els que demostren la realitat de les coses i de la vera religió, no les paraules, ni els ritus. És el que va dir sant Jaume en la seva carta: Demostra’m la teva fe sense les obres i jo amb les meves obres et mostraré la meva fe. ¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé, però també els dimonis ho creuen, i s’estremeixen. Els ritus i la religió sense les obres són rebutjats per Déu: ¿Per què m’oferiu tants sacrificis? Estic embafat d’holocaustos. No porteu més ofrenes inútils. Detesto el fum dels sacrificis. Les vostre celebracions em fan fàstic. Quan alceu les mans per pregar em tapo els ulls per no veure-us...  Is 1.

Enfront de la vida i de la religió només hi cap una alternativa. O la fe o la llei. La fe ens uneix amb el Transcendent. La llei, en canvi, ens manté lligats a la immanència sempre que li atorguem un caràcter absolut. El veredicte de l’Apòstol és  aquests: El just viu de la fe i és evident que la llei no salva ningú. Totes les coses que es veuen són com línies de fuga que surten del focus virtual  que és l’U del qual depenen les nostres vides i que solament és assolit per la fe.

Insistim que no podem estar en dos llocs alhora: Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa. Aquesta sentència de Jesús no és una exageració del llenguatge, no és una hipèrbole. En el tercer nivell de consciència la indiferència no existeix. La qual cosa vol dir que, en realitat no existeix. Si en un nivell de consciència més baix parlem d’actituds d’indiferència, ens referim, inconscientment, a una aparença de la realitat. 

Amb els actes i amb les actituds humanes demostrem si la nostra religió viu de la llei o viu de la fe. Aquell que fora de la seva cultura continua necessitant practicar la “seva” religió demostra que viu de la llei, perquè celebra la fe no d’acord amb la cultura pròpia del poble que ara comparteix, sinó d’acord amb la llei i les normes de la seva religió. Aquest pragmatisme vigent manté els fidels lligats a la llei i demostra una religió que no ha arribat a la plena maduresa ni a la plena fidelitat als seus orígens.

Moltes de les actituds religioses actuals (sigui quina sigui la religió de la qual es tracti) mostren una religiositat que viu de la llei. Religiositat combatuda per sant Pau. Igual que ell, però molt abans, el teòleg que va escriure el llibre de Rut, tenia també les coses clares quan fa dir a Rut aquestes paraules dirigides a la seva sogra: El teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu. Dites paraules demostren una maduresa espiritual i un nivell intel·lectual de gran qualitat, encara avui no compresa, ni menys practicada. . 

El fet religiós neix d’una experiència; d’una intuïció sapiencial expressada amb formes de la pròpia cultura i després formulada en conceptes extrets de la mateixa cultura intel·lectual. Emprant la terminologia de Panikkar, i d’acord amb el nostre context religiós, diríem que la cristiania, paraula que usa per indicar el fet original que ha donat lloc a la religió cristiana, se celebra en el marc cultural que ha donat peu a la cristiandat i és formulada doctrinalment en el mateix context cultural del qual ha sorgit el cristianisme. Es necessita un esforç intel·lectual de qualitat per clarificar les nostres consciències enfront de la veritat històrica que ens ha portat fins aquí on estem i per poder ser artífex d’un futur millor per a la societat i per a la religió. I junt amb l’esforç intel·lectual també ens és necessari un, encara més gran, esforç de sinceritat existencial. hem d’arribar a ser homes sense engany.

L’experiència o la intuïció sapiencial no depenen de les formulacions doctrinals, sinó al revés. L’experiència és expressió de l’home. La llei és expressió de la cultura i, no és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home.

( 1 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

I la veritat us farà lliures. Aquestes paraules de Jesús marquen el camí que porta a la vida, perquè sense veritat no hi ha llibertat i sense llibertat no hi ha Home Nou.

Però, el fragment complet que defineix i dóna sentit a la vida del creient (que després s’ha anomenat cristià) el trobem en l’Evangeli de Joan (Jo 8,32). En aquests versets hi podem veure quatre conceptes essencials que defineixen l’home nou. Són: Fe, Acceptació, Veritat i Llibertat. La frase completa de l’Evangelista és la següent: Jesús digué als que havien cregut: Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat , i la veritat us farà lliures.   

Aquestes paraules estan escrites des del tercer nivell de consciència. I, per tant, és des d’aquell lloc de la fe que han de ser llegides, ja que el fet de llegir o interpretar les paraules espirituals amb categories racionals o legals implica una tergiversació i manipulació del llenguatge i, de retruc, una ofensa al Crist de qui rebem aquelles paraules.

Recalquem això perquè entenem que el fet de parlar amb categories espirituals no solament és una opció, sinó també una capacitat. Seria bo que féssim un acte d’humilitat i ens preguntéssim si tal vegada no estem inclosos en aquells dels qual Isaïes va dir: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu......                                                                              

Aquesta capacitat per entendre la Paraula ens ve del cor. Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu. Puresa de cor que és sinònim de sinceritat existencial, de fidelitat a si mateix, de ser home sense engany.

Tanmateix, no tenim més remei que balbucejar unes paraules comentant el text esmentat. Per començar hem de parlar de la fe, ja que Jesús va dirigir les seves paraules als qui havien cregut. I és que sense fe no és possible comprendre la vida de l’esperit. Crec per poder entendre, deia sant Anselm.

I per saber què vol dir creure, sobretot per als qui hem viscut i crescut en un context religiós, el primer que hem de fer és distingir la fe de la creença. Sovint no tenim un concepte clar del que significa creure i quina cosa volem dir quan esmentem la paraula “fe”.

La fe forma part de la naturalesa humana que ens ha estat donada: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té us de raó i sentits. Se’n pot ser més o menys conscient; se’n pot saber donar raó o no, però és quelcom que hem rebut. I per tant, expressions com tenir o no tenir fe no són les més adequades en aquest nivell de consciència. La fe no es pot perdre. Es perden les creences. Panikkar.

També es diu que la fe és una opció. I és veritat. Però la veritable opció comença per ser acceptació. La fe és opció a favor de la vida, que vol dir, a favor de la veritat i de l’amor. Déu és Amor, Déu és Veritat. Però, aquest dur a terme l’opció és do de Déu: Què tens que no hagis rebut?  Déu obra en nosaltres tant el voler com el fer.  És cert que sóc jo qui opto, el qui decideixo fer o deixar de fer. Però, aquesta capacitat per decidir no he estat jo qui l’he creada. L’he rebuda. La trobo dintre meu. Des d’un principi està a la meva disposició.

Per tant, el primer acte conscient que haig de fer en la meva vida espiritual és l’acte d’acceptar, d’una manera positiva, l’existència amb totes les seves possibilitats il·limitades de creixement. És un acte d’obediència. Obediència no a una llei feta pels homes, sinó a l’energia vital que em dóna vida i pel qui accepta creure, és a dir, pel  qui accepta la fe com la capacitat d’obertura a alguna cosa més,  és obediència a la Voluntat de Déu. Per l’obediència... tots seran fets justos.  

I si és cert que un pot fer l’opció de creure en Déu o de no creure-hi, això és una facultat que tenim, però, aquesta facultat encara no és llibertat. La llibertat és acceptació de la Realitat, és fruit de la veritat: La veritat us farà lliures. Només la veritat ens pot fer lliures. Només sóc lliure si opto, és a dir, si faig descansar el meu esperit en el misteri que està més enllà de la meva comprensió i que puc simbolitzar amb el nom de Déu. Déu entès no com un concepte, sinó com un símbol. Panikkar. Si opto només per allò que jo comprenc, em faig esclau de la meva comprensió.   

La fe és una opció, entesa com un acte que exerceixo lliurement. No és fruit d’una reflexió. En tot cas la reflexió pot ajudar a enfortir la fe: Crec per poder entendre i miro d’entendre per creure, deia sant Agustí. La fe és do de Déu. I a partir d’aquest do que resideix en el més íntim de la nostra intimitat cal estar atent, ja que la fe ve d’escoltar la paraula.      

Creure és optar a favor de la vida, és a dir, a favor del bé, de l’amistat. La frase de Hans Urs Von Balthasar: Només l’amor és digne de fe, es pot invertir dient Només la fe pot fer possible el misteri de l’amor. Creure és tenir el coratge d’existir.

La fe que és acceptació és la primera baula de la cadena que ens porta a l’última que és la llibertat, és a dir: a la salvació. Si guardeu les meves paraules sereu de debò deixebles meus. És a dir, sereu l’home nou, hereu de vida eterna. Aquesta disposició implica l’acceptació de si mateix, no solament quant a la dimensió física i mental, sinó l’acceptació de totes les possibilitats de creixement que Déu ha dipositat en el nostre cor. 

 

La disposició incondicional a favor del bé obre les portes a la veritat: ...coneixereu la veritat... La “veritat” és una paraula que forma part fonamental de l’argot propi del món religiós de la nostra cultura, però que ha tingut poca incidència en la praxi de la vida cristiana en el món occidental, malgrat que és l’objectiu principal i bàsic de la vida que anomenem cristiana, perquè, en definitiva es tracta de fer la veritat en l’amor. El mateix Jesús es va presentar com aquell que ha vingut a aquest món a donar testimoni de la veritat. Gandhi donava més valor a la veritat que a l’amor. En general l’Orient ha apreciat més el valor espiritual de la veritat.

La Veritat és paradoxal. És el gran Misteri, i al mateix temps, és la força: l’alè de l’esperit, l’energia vital que d’una manera amagada però real, ens fa moure com el principi i la fi de les nostres accions. La vida era la llum dels homes. Un poble que vivia en les tenebres ha vist una gran Llum.

Fer la veritat vol dir que les nostres vides no són fantasia o desig fatu, sinó la pura realitat. La veritat és la realitat de les coses. Balmes.

Què és la Veritat? Va preguntar Pilat. No va obtenir resposta. És que no n’hi ha de resposta. Malgrat això, tots, d’una manera o altra anem darrere de la veritat. Som cercadors eterns de la veritat, perquè per més que caminem darrere seu, mai no acabarem de copsar-la del tot.

Per això tots aquells sistemes que pretenen posseir la veritat i lligar-la ben lligada a base de conceptes doctrinals o d‘ideologies polítiques, a més de fer el ridícul, no saben el que diuen. La veritat s’escapa d’aquell qui la vol posseir. La Veritat és objecte de fe. Això vol dir que està més enllà dels límits on pot arribar la raó, perquè la fe és posar confiança en allò que no veiem. No obstant això, quelcom ens arriba de la veritat. Nosaltres mateixos i el món que ens envolta som esclats de la veritat. Passa però, que no ens acceptem. L’acceptació de si mateix (Guardini) no solament en la forma física i intel·lectual, sinó en la seva dimensió transcendent, acceptació que comporta la fidelitat a allò que estem destinats a ser, a l’home nou, és la pau. 

La veritat no pot prescindir del cor. La doctrina en té prou amb el cap, però no la veritat. El cor té raons que la raó no és capaç d’entendre. Pascal. Aquest és el motiu que sovint quedi al marge de la nostra consideració la relació entre el contingut i les formes; entre l’ésser i la seva expressió. Perquè en la relació està la vida i la vida es viu no solament amb el cap, sinó amb el cor, amb els sentits amb tota la persona. I no oblidem que persona és relació.

La història ens mostra que, globalment considerada, s’ha menystingut la veritat de la religió, és a dir, la veritat entre fe: entre el contingut essencial i les seves formes d’expressió: les creences. En aquest context, veritat és sinònim de coherència, d’holisme, de fidelitat als orígens, d’unitat en la diversitat, de sinceritat existencial, de rectitud d’intenció... És a dir, d’aquelles coses que toquen al nucli essencial de la vida. Allà on es cou l’autenticitat de l’existència. Hi ha moltes existències buides de contingut. Són les que pertanyen a l’home vell. Cal néixer de nou si volem trobar-nos amb la veritat i gaudir de llibertat.