3 – ENGRUNES

Aquesta pàgina és una reflexió sobre la presència de l'Etern.

Aquesta expressió: la presència de l'Etern, es pot aplicar a Déu, al Pare del cel, al Crist ressuscitat, al Regne de Déu...

Diem que també es pot aplicar al Crist ressuscitat perquè com diu el “Credo” el Crist ressuscitat seu a la dreta del Pare, és a dir comparteix la mateixa vida eterna. I del Regne de Déu també diuen els entesos que és el mateix Déu. El terme: la presència de l'Etern es pot dir de qualsevol de les locucions anteriors.

La presència de l'Etern és un concepte nuclear en el món de la religió. La qualitat de la religió dependrà de com entenen aquesta presència.

Les nostres relacions amb el Crist ressuscitat no poden ser les mateixes que tenien els seus deixebles mentre vivia a la terra. El mateix Jesús va advertir: Us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres... Jo 16,7. Si no volem llegir el text grollerament i de manera inadequada, veiem que Jesús ens ve a dir que a partir d'ara: el seu “status etern” ja no és el d'aquest món i, per tant, no podem continuar tractant-lo com abans quan estava a la terra. No el podem tractar amb categories temporals.

I tanmateix l'hem continuat tractant d'aquesta manera. En conseqüència, ens hem quedat sense l'Esperit, sense el Defensor?

Les categories temporals segons Panikkar són: temps, espai i matèria. Segons altres autors com Schopenhauer i Buber són: temps, espai i causalitat.

Degut a una tergiversació del llenguatge, hem creat una consciència en el poble creient que entén celebrar la presència del Crist ressuscitat ubicant-lo en un espai: el sagrari, en un temps: la missa, en un tros de matèria: el pa i com efecte d'una causa: les paraules consecratòries. I, per altra banda, hem posat en el mateix nivell axiològic formes i contingut essencial.

Amb això hem propugnat una presència de l'Esperit subjecta i condicionada a la Llei. Hem dit: si hi ha unes determinades condicions hi ha presència “real”, si no es donen aquestes condicions no hi ha presència “real”???

Ara bé, “La” presència de l'Etern “És”. Aquí no hi cap el fet de ser més o menys present, aquí o allà, ara o després... tots aquests qualificatius estan fora de lloc. No és “una” presència, sinó “la” presència, la que hem de celebrar. En aquest sentit també és el mateix Jesús qui ens adverteix: El Regne de Déu no ve pas d'una manera visible, ni diran: Heus-el aquí o allà...el Regne de Déu és enmig de vosaltres. Lc 17,20. Enmig, és a dir, aquí. Un aquí qualitatiu, etern, lluny de categories temporals.

Els sagraments celebren la presència del Crist ressuscitat i ho fan de formes variades. La celebren! No en són la causa, ni el mitjà... dir això seria un disbarat teològic de primera magnitud. Unes formes poden ser més solemnes que les altres, però ni unes augmenten ni les altres disminueixen la presència del Crist ressuscitat. El Crist ressuscitat no necessita de cap forma externa per ser present.

No diem per fer-se present, sinó per ser present. El Crist ressuscitat “És”. I és abans dels sagraments. En tot cas som nosaltres els qui estem o no a la seva presència. Ubicar-lo en un espai i en un temps és com regar fora de test...

Necessitem celebrar el Misteri que ja és. No el fem present. Ja és present. L'Amor etern “és”. El celebrem amb signes. Però, tant si el celebrem com si no el celebrem l'Amor és.

Quan el sentit comú de la bona gent ens ensenya amb més claredat que no pas ho ensenya la religió allí on resideix la veritat i la bondat de les relacions i dels actes que es fan... llavors la religió esdevé inútil. Posem un exemple:

Dos matrimonis celebren el seu aniversari. Un que es més pobre de recursos ho fa d'una manera senzilla però amb molta il·lusió i amor, l'altre amb més poder adquisitiu lloga una orquestra, invita gent important... Bé, la pregunta és: s'estimen més els qui ho celebren amb molta parafernàlia? Diem que no, que no depèn d'això, i que potser hi ha més amor en el matrimoni que ho va celebrar d'una manera senzilla... fins i tot, tanta parafernàlia pot impedir la veritable intimitat i relació de parella o pot ser, fins i tot, motiu per amagar la manca d'amor...

Doncs, bé això que ho veiem tan clar, per què no ho veiem així en el món religiós? Per què diem que un sagrament amb més riquesa de ritus i més condicionat a la llei del Dret Canònica hi ha més presència “real” i fins i tot hi ha la presència en exclusiva del Crist ressuscitat? I quan no es pot celebrar aquest sagrament per falta de ministre diem i pensem que als fidels o a la comunitat els falta... ¿què els falta? En tot cas els falta un ritus més complert i res més, perquè la presència real del Crist ressuscitat no depèn d'això. La presència del Crist ressuscitat no depèn de res d'aquest món. Ell “és”. Ni és més ni és menys. És, amb un ésser etern. Pel que es veu, el món de l'esperit ens queda a mil anys llum.

L'autoritat i els poders institucionals són bons i necessaris en el marc de la Institució. Però quan aquests poders i autoritats es posen com a condició per fer possible la presència del diví, això representa la destrucció de la veritable religió. L'Esperit, el Crist ressuscitat no pot dependre de la llei per fer-se present. No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. Panikkar.

Quan es dóna excessiva importància a les formes, sovint en surt perjudicat el contingut. Exalcem tant els sagraments que la fe queda en segon lloc. I el que fem, en el fons, és fomentar una religió basada en la llei i no en la fe, fent, d'aquesta manera, inútil el Nou Testament.

__________

També una bona lectura del cap. 6 de Joan ens hauria de fer pensar. Jesús no va dir: aquest tros de pa sóc jo, sinó que va dir: jo sóc el pa de vida. I això vol dir que ell: el Fill de l'Home, o la Paraula feta carn, és l'aliment de les nostres vides. Perquè no només de pa (material) viu l'home, sinó de tota paraula...

Ja en temps de Jesús va passar que alguns dels seus deixebles van entendre “literalment” les paraules de Jesús quan van replicar: Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar? Però, la resposta de Jesús va ser clara: La carn no serveix de res és l'esperit el qui dóna vida. És com si ens digués a nosaltres: “el pa no serveis de res, és l'esperit, la fe, qui dóna vida”. Cf. Jo 6.

Ens hem deslliurat del jou de la llei antiga i hem caigut en un altre jou més subtil però més fort encara. Hem canviat les paraules i el format extern, però hem caigut en el mateix parany de la llei.

La veritat de les nostres relacions humanes i amb Déu s'aconsegueix en el tercer nivell de consciència.

2 - ENGRUNES

Crec per entendre i miro d'entendre per creure. Agustí. Anselm.

El creient busca la intel·ligència de la fe. Hi ha dues opinions sobre el sentit de la paraula intel·ligència. Uns diuen que vol dir inter-legere i altres intus-legere. Ens decantem per donar-li el significat de: llegir dins. La intel·ligència llegeix l'interior de les coses, descobreix el nucli que dóna sentit i coherència a tot el que es veu i es viu per fora.

Generalment llegim per fora o pel damunt (avui està de moda llegir en diagonal). No anem fins a les últimes derivacions teòriques i pràctiques de la paraula o frase que hem llegit. Ens quedem a la superfície de les coses. L'enceb o espoleta que ha de fer detonar l'explosió de la vida resta apagat. Només queda un foc d'encenalls.

Sovint els nostres judicis no s'ajusten a la veritat (realitat) perquè veuen les coses només per fora. La categoria que mostra d'una manera punyent i real la immaduresa que encara patim com a humanitat és la incoherència entre els principis que acceptem com a norma de les nostres vides i la forma com els expressem en el nostre actuar de cada dia, com a individus i com a membres d'una institució.

Ens hem avesat, per manca de temps, per les presses i per la manera de fer i de ser d'avui dia, al fet de llegir les coses per fora. Les nostres paraules referents al món de la vida humana no arriben a destriar el gra de la palla. Com els treballadors de la paràbola (Mt 13,24-30) no som capaços de distingir la fe de les creences manifestades a través de les nostres construccions humanes en matèria de religió...

Hi ha una dita antiga que diu: Bonum et ens convertuntur. Que vol dir que el bé i l'ens es prediquen un de l'altre. Dit d'una altra manera: són dues maneres d'expressar conceptualment la mateixa realitat espiritual. Aquest principi no es pot aplicar a les paraules: fe i sagraments. Fe i sagraments non convertuntur, i per tant, no les podem posar en el mateix nivell d'importància en l'escala de valors. La formació o deformació de la consciència, la nostra i la del poble fidel, està molt lligada a la comprensió i relació adequada en l'escala de valors. L'ordre interior de les coses és com la paraula per mitjà de la qual Déu va fer tot el que va fer. Agustí.

Si fabriquem uns bots, uns barrils de fusta molt bona, però el vi s'ha tornat agre, de què serviran els bots? Mt 9,17. Cal millorar les formes, certament, però si no som fidels a l'esperit de l'Evangeli, de què ens serviran les formes? A vi nou, bots nous, Aquesta és la sentència de l'Evangeli.

La saviesa ens diu que primer hem de millorar el vi i després, i només després, farem uns bots adequats per al vi... No ens enganyem, si no hi ha coherència entre el contingut essencial i les formes externes, el que farem, com diu Pau, serà donar cops de puny a l'aire.1 Cor 9,26.

Ens falta la intel·ligència de la fe. Entenem per fe un valor essencial que va més enllà del sentit que li donen les institucions religioses i en general. La fe és un constituent existencial de l'home. Tot home, pel fet de ser home, té fe. Panikkar.

Pensem que aquesta opinió sobre la fe no exclou necessàriament el marc religiós, però no es restringeix a aquest marc. És a dir, no la definiríem com una fe laica en contraposició a una fe religiosa. La fe és un valor humà que va més enllà de les categories de laïcitat i religiositat. Cal distingir aquí, però, la virtut de la religió de la religiositat institucional i individual.

La religió (virtut) com la llibertat o la fe... són dons que hem rebut junt amb la naturalesa. Dons que se'ns han donat, no fets i acabats, sinó com a possibilitat que es pot desenvolupar sense límits d'acord amb la mesura que hem rebut: Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar un sol punt la mesura de la seva vida? Mt 6,27. Déu compta amb nosaltres per portar a terme aquestes possibilitats i sense nosaltres no pot fer res. És Ell qui ho fa i som nosaltres.

Sobre el tema de la possibilitat i la llibertat ens parla K. Jaspers d'una manera molt lúcida... Escoltem la seva deixebla Joanne Herschs comentant la doctrina del seu mestre: ... l'existència possible es lliga... (lligar, relligar, religió...) en l'absolut o, si es prefereix, en l'incondicional....quan un acte es lliga en el que és essencial: com la raó de viure, la fidelitat sense la qual res no té sentit... és quan l'existència possible s'actualitza i quan hom pot pròpiament parlar de llibertat.

Aquesta llibertat pot ser viscuda però no constatada... (aquí pot tenir lloc la fe). La dimensió de l'absolut, que és la que dóna peu a l'existència possible (la de l'home nou, diríem nosaltres) és font de sentit per a tot allò relatiu que forma el teixit temporal de la nostra vida. (Aquí podem veure realitzada la coherència entre el contingut i les formes).

L'existència entesa coma a llibertat possible sap que ella no s'ha creat ella mateixa. Sap que és fruit d'un regal, d'un do de la transcendència... La llibertat viu de la seva dependència envers la transcendència, que és el seu origen. La seva dependència de l'absolut l'allibera de les necessitats relatives. Sartre pensa que si Déu “és”, no hi ha llibertat humana. Per a Jaspers és al contrari: sense la transcendència no hi ha lloc a la llibertat.

Pensem que l'home per essència és un ésser religiós, estigui o no afiliat a qualsevol organització religiosa coneguda en aquest món. Entenem per religió la dimensió humana que comunica (relliga) l'home amb el transcendent, amb el misteri, en sigui conscient o no, malgrat que, des d'un nivell conceptual, pugui negar la transcendència. El qui menysprea el nom de Déu i s'enorgulleix de ser ateu, quan es dirigeix amb tot el seu ésser al Tu de la seva vida, aquell que no pot ser limitat per cap altre Tu, s'adreça a Déu. M. Buber.

Una cosa és el fet, la cosa, (la “res”) i l'altra l'exercici conscient d'aquella cosa.

Es necessiten especialistes que ens ajudin a conèixer els íntims moviments de l'ànima... Necessitem especialistes que ens ajudin a conèixer la perla fina de l'Evangeli. Per manca d'intel·ligència espiritual ens dediquem a treballar amb perles de bijuteria. La perla fina de l'Evangeli és una perla de joieria.

Quina diferència hi ha entre una i l'altra?

En l'obtenció d'una perla de joieria hi intervenen dos factors o dos elements i en la de bijuteria només un. En l'obtenció de la perla de joieria hi veiem la naturalesa que fa la perla i també hi veiem el treball, la cura de l'home per obtenir-la i guardar-la. En llenguatge teològic diríem la gràcia i la llibertat. El do de Déu i l'esforç de l'home. En la perla de bijuteria, en canvi, només hi veiem el treball artístic, l'esforç, de l'home.

Sovint les nostre obres de renovació són obres de bijuteria, obres humanes, molt boniques i d'un art extraordinari segurament, però els falta la fidelitat al do de Déu que queda amagat i que ens demana una altra cosa o més del que en som conscients en aquells moments de la nostra vida. Els falta autenticitat. Ens falta l'acceptació incondicional de la transcendència, del do de Déu.

El concepte que fem servir per diferenciar la perla natural d'una perla de bijuteria és l'autenticitat i és el que marca la diferència. Sovint els nostres treballs de renovació són molt humans, en el bon sentit de la paraula, però no deixem que la naturalesa, la gràcia, el do faci el seu paper. L'esperit de l'Evangeli no té prou força o no deixem que tingui prou força per conferir a les formes el seu dinamisme espiritual. La intenció ja hi és, les actituds interiors potser també, però les formes no diuen el mateix que l'Evangeli. Falta el caràcter holístic de la vida. Falta autenticitat.

No hi hauria cap organització religiosa si no existís aquest dimensió religiosa com un constituent existencial de la naturalesa humana.

El creient sap que és ell qui decideix, però a partir de la naturalesa que ha rebut i que accepta, no una sola vegada, sinó sempre, perquè sempre dependrà de la naturalesa com un do de Déu, fins el final de la seva vida..

L'Evangeli fa servir un llenguatge parabòlic. Aquest llenguatge parabòlic no és menys profund que els conceptes abstractes dels grans pensadors. De fet, cap dels grans teòlegs o dels grans místics o filòsofs creients ha dit mai que els seus pensaments siguin superiors als pensaments de l'Evangeli. Al contrari, sempre s'han presentat com a deixebles de l'Evangeli.

1 - ENGRUNES

Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res... diu el Mestre. Jo 6,12.

Intentem escriure en paràgraf petits com engrunes, no per llençar, és a dir, per llegir massa de pressa... i no es perdi res.

L'home complert és l'home divinitzat, aquest ser únic sedejant d'infinit. L'home és més que el seu físic humà.

L'home no és solament un tros de carn. És també esperit (intel·lecte, segons els antics). L'home complert participa, conscientment, de la naturalesa divina.

A mesura que l'home és fidel a si mateix va veient -se li va manifestant- una realitat que va més enllà de l'experiència dels sentits i de les consideracions de la raó.

És amb la sinceritat i amb l'acceptació de si mateix (la puresa de cor) que l'home arriba a conèixer. Arriba a ser paraula. I aquesta és la seva plenitud. Abans és deia: Déu s'ha fet home perquè l'home es faci semblant a Déu. D'igual manera podríem dir: La paraula s'ha fet home perquè l'home arribi a ser paraula. I així arribi a la seva plenitud.

El sentit de termes com coneixement i paraula... va més enllà del que entenem normalment des d'un nivell de consciència de mitja muntanya a tot estirar. Per alguna cosa Jesús va dir que de tota paraula inútil que diguem en donarem compte.... Mt 12,36.

L'home autèntic és l'home que no enganya ni s'enganya. Cf. Jo 1, 47.

Heus aquí l'home en qui habita tota la divinitat corporalment. Col 2,9. ¡Aquesta és la vocació humana! Panikkar. Sóc una part o partícula de Déu. Emerson.

Aquesta és la plenitud de l'home. I la plenitud és l'única cosa que ens pot donar pau i felicitat. Una felicitat a mitges no satisfà ningú. Quan naixem ja portem dins nostre, amagat en el fons del cor, el desig de ser una partícula de Déu. I aquest desig que no ens deixa un moment en tota la nostra vida (és com la respiració de l'ànima) es manifesta, d'una manera silenciosa, però real a través dels sentits, de la raó i de l'energia espiritual (la fe).

Per això, la fidelitat a si mateix és el dinamisme espiritual que ens porta a la plenitud, és el coratge de ser. És l'única cosa necessària. Totes les altres coses són com allò de més a més.

L'home que es fidel a si mateix no posa límits a la seva bondat. En néixer ja portem marcat amb foc el nostre destí: El cim. Tot altre destí més baix que nosaltres ens assenyalem representa un fracàs.

La vida és camí. I és camí tota la vida. El final d'aquest camí sempre queda més enllà del moment present. No ens podem estabilitzar en un lloc determinat del nostre camí. En aquest camp espiritual no avançar és retrocedir. La pedra que estimem perquè ens ha ajudat a pujar la muntanya l'hem de deixar si volem pujar més amunt.

La condició que fa possible arribar fins al final del camí és la fe. Home de poca fe. Per què has dubtat? Mt 14,31. Això és així, perquè la fe és l'acceptació que dóna pas a la força de Déu. L'acceptació de si mateix i de la vida és la salvació: No puc explicar-me a mi mateix, ni demostrar-me, sinó que haig d'acceptar-me. R. Guardini.

Un home que creu en allò que estima és capaç dels més grans sacrificis. La història n'és testimoni. Per la fe, els nostres pares, administraren justícia, clogueren boques de lleons, apagaren focs poderosos, van arribar a la plenitud... perquè cregueren en un món millor. He 11.

Però, què és la fe? És creure en el Misteri. Ja estem lluny -sembla- dels temps en els quals s'identificava la fe amb la creença en uns dogmes. De totes maneres, encara no tenim massa clar quina cosa sigui la fe. En un primer moment, pensem i diem: la fe és un opció. Creu qui vol creure. Bé, però no és el primer moment. Sovint la pregunta que es fa a la gent dient: vostè creu? No té gaire sentit. Tampoc la tenen les respostes tant les que diuen sí, com les que diuen no. La fe, en un primer moment no és una opció. En tot cas ho és en un segon moment. El primer moment és l'acceptació. Som éssers donats... Guardini. Jaspers. La qual cosa vol dir que la nostra vida és un do i que gaudir- ne plenament dependrà de si l'acceptem plenament...

Tampoc l'agnosticisme no té gaire sentit. Es diu que no es vol o no es pot pronunciar sobre l'existència de Déu.... I qui diu que ens hem de pronunciar? És que ens pronunciem sobre l'existència de la vida, de l'amor, de l'home? I qui sap quina cosa és la vida, l'amor, la veritat...

Tots els grans pensadors coincideixen en dir que l'home és un enigma, un misteri: L'home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident, i és allò més enigmàtic...Allò que és l'home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l'origen del nostre pensar i obrar. L'home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. Jaspers. Això és semblant a la dita de Pascal: L'home supera l'home.

Escoltem també M. Buber: El qui menysprea el nom de Déu i s'enorgulleix de ser ateu, quan es dirigeix amb tot el seu ésser al Tu de la seva vida, aquell que no pot ser limitat per cap altre Tu, s'adreça a Déu.

En realitat no hi ha cap mena de recerca de Déu, perquè no hi ha res on no pugui ser trobat. Que en seria de babau i de desesperançat el qui es desviés de la seva vida per tal de buscar Déu!: encara que adquirís tota la saviesa de la solitud i de concentració, no el trobaria... No és pas que Déu es pugui deduir d'alguna cosa... Déu és l'ésser més present, immediat i més pròxim: pròpiament hom li pot parlar, però no en pot parlar.

Per tant, la fe és un acte d'acceptació del Misteri que ens envolta i forma part de la nostra existència. A partir d'aquí podem optar per adherir-nos a uns dogmes que expressin en termes conceptuals i per tant, humans, la fe que professem.

El Misteri forma part de la realitat de la vida. El teòleg Josep M. Gonzàlez Ruiz, deia que una dirigent comunista de França es lamentava perquè ells (els comunistes) no havien respectat com cal el misteri. El misteri té molts noms entre ells el nom de Déu... No el comprenem, però en tenim consciència.

El Misteri, aquesta realitat és la que ha fet possible que jo em pugui declarar ateu o creient. Em decantaré per una cosa o l'altra si accepto o no aquesta realitat.

Qui es dirigeix veritablement al món, es dirigeix a Déu. Buber.

8 – EL TRESOR AMAGAT

Sóc conscient que repeteixo algunes frases, però sovint van acompanyades de paraules noves i escrites en diferents contexts i, d'aquesta manera, penso que es pot entendre millor el que volem dir. De totes manes allò que és definitiu no és sols comprendre una idea nuclear a fons sinó portar a terme totes les derivacions formals i pràctiques que de la idea se'n deriven. Si no és així diria, glossant sant Francesc de Sales, millor seria no saber res.

Per a no perdre'ns en elucubracions abstractes o genèriques hem seguit el filó d'una tradició bimil·lenària el símbol de la qual és la traducció grega d'un nom hebreu.

Es refereix al nom de Crist que ve del grec i que en hebreu és Messies. I podríem afegir: I en llatí Ungit i en català Enviat. En total ve a dir que Jesús és l'Enviat. En realitat, però, tots som “enviats”. El que diem de Jesús de Natzaret es pot dir de tots nosaltres. Ell és el prototipus.

Tot plegat és una manera (entre altres) d'expressar les nostres relacions amb la Realitat, amb Déu, amb el Transcendent...

A aquests lectors no els diem que Crist és la plenitud de la vida, sinó que aquesta Plenitud, que té tants noms, en la tradició cristiana es diu Jesús el Crist.

Aquesta frase es pot llegir i entendre com un punt de referència d'un immens abast clarificador en el món de les religions. Cada religió expressa, a la seva manera, la seva relació amb Déu. En la realitat hi ha una unitat de pensament i una diversitat d'expressions.

Per això: cap cultura avui no pot viure en un “esplèndid aïllament”.

Malgrat això, els moviments que avui dia es fan en el món de les religions en sentit innovador, encara, en aquest aspecte, estan patint, inconscientment, però de fet, un espantós anacronisme. Veiem, per exemple, que en una aparença de llibertat religiosa, cada grup religiós, en qualsevol part del món geogràfic que vagi, vol tenir la seva llibertat d'expressió, però, en un esplèndid aïllament, personal i de grup. En els moments actuals la saviesa i la maduresa espiritual expressada en el llibre de Rut quan ella diu a la seva sogra: el teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu, avui per avui és impensable. I això ho diem amb certa ironia perquè els antropòlegs diuen que la humanitat encara està a les beceroles del seu currículum humà, quan de fet la història mostra que tres mil anys enrere ja aquesta humanitat manifestava una maduresa de consciència i una saviesa que avui ens queda a mil anys llum. I per altra banda aquell que demana o exigeix defensar la seva llibertat d'expressió sovint mostra que és esclau dels seus costums i tradicions... Es tracta doncs d'una falsa llibertat, amb la qual cosa manifesten els que així ho demanen que la seva religió és una religió basada en la llei i no en la fe. Perquè de fet hi ha o una cosa o l'altra: Qui no està amb mi està contra mi...En aquest nivell de consciència no hi ha estat neutre. I si -pensant ara en nosaltres- la nostra religió és una religió basada en la llei i no en la fe, vol dir que han passat 2000 anys en va, després de la lluita que, en aquest sentit, va sostenir sant Pau. Preguntem-nos amb sinceritat: l'estil i el fer de les nostres litúrgies, de qui depèn, de l'Evangeli o del Dret Canònic: de la llei? Pau va dir: És evident la que la llei no salva ningú. És la fe en Jesús el Crist. Gal i Rom

És cert que tot això s'ha de matisar, ja que degut a la globalització hi pot haver en un mateix lloc geogràfic més d'una expressió de culte religiós ben establert. Malgrat això s'hauria de reconèixer que la consciència religiosa no està a l'altura de les circumstàncies que el moment històric en el qual vivim demana i que l'arquetip religiós del poble cristià no és el que hauria de ser. Sabem quin temps farà demà, però no hem sabut reconèixer els signes dels temps.

És de primera importància posar ordre en els conceptes que són punts nuclears de referència i que donen sentit a tota l'estructura de pensament que sosté les nostres estructures i forma les nostres consciències. Els conceptes no són la realitat. Són una expressió doctrinal subjecta a la limitació humana. El concepte Crist no és la plenitud i la totalitat de la Vida, sinó que aquesta Plenitud de Vida s'anomena Crist en la nostra cultura. Però, en el món hi ha multitud de llengües i de cultures i cada una expressa a la seva manera l'Única Realitat, a la qual intenta comprendre i celebrar. El relat de la Pentecosta diu que cadascú en la seva pròpia llengua entenia el mateix missatge. I en la seva llengua i cultura l'expressava i intentava viure'l. El missatge de l'Evangeli és de continguts essencials, no de formes d'expressió. Això últim està assignat per Déu a la responsabilitat de cada cultura. Déu ha imposat als homes el treball pesat d'investigar amb l'ajut de la saviesa tot el que passa sota el cel. Coh 1,13. En el relat evangèlic anomenat “del paralític” es descriu que Jesús després d'alliberar aquell home del pes de la llei -simbolitzat amb la llitera- finalment Jesús diu al qui havia estat paralític: pren la llitera i ves-te'n a casa teva. És a dir: a la teva cultura, la teva religió... De cap manera li va dir: mira a partir d'ara t'has de fer jueu i has d'acatar les nostres lleis.

També el Gènesi diu que Déu va fer passar davant l'home els animals perquè els posés nom. Posar nom, per la Bíblia, vol dir conèixer i ser-ne responsable. De semblant manera es podria dir de totes les altres coses de la naturalesa. Per què doncs, volem atribuir directament a Déu com si fos Ell qui ho hagués establert allò que Déu mateix ha concedit als homes? En el món de les religions persistim en atribuir a Déu una sèrie de normes, ritus, dejunis... que són obra dels homes... Si veiéssim amb claredat les últimes motivacions de les nostres creences i actuacions religioses segurament ens avergonyiríem.

Ja és hora de posar ordre a les nostres opinions i creences. Per molts canvis que fem en les formes externes si allò que és essencial queda com sempre, si el vi s'ha tornat agre, per més bonics que siguin els bots amb els quals el volem guardar, de res no ens servirà.

Avui dia no és el moment històric adequat per absolutitzar les pròpies conviccions polítiques, culturals, religioses... Això està fora de lloc.

És el moment de posar cada cosa en el seu lloc d'acord amb l'escala de valors acceptada universalment. La virtut és l'essència de la vida. Déu és Amor. Totes les altres coses són comentari.

D'humanitat només n'hi ha una. Els signes d'identificació de la qual són de caràcter axiològic: Amistat, sinceritat, fidelitat, coherència, autenticitat, coratge... I aquest signes són iguals en totes les cultures i religions. Això és el contingut essencial de la vida. Les formes amb què es vesteix el contingut poden i han de ser diferents d'acord amb cada llengua i cultura. Amb la infinita varietat de les criatures es demostra la infinita saviesa de Déu.

La intenció de Panikkar en aquests reflexions (que també pot ser la nostra) no és la de presentar un esquema doctrinal polèmic enfront d'altres sistemes de pensament teològic... Més aviat, vol fer-nos participants d'una intuïció espiritual que a ell li sembla més apta en els temps en els quals vivim per a la nostra vida de fe. Una intuïció lligada no tant a conceptes doctrinals com a paraules espirituals, expressió d'intuïcions, d'experiències axiològiques i d'un nivell superior de consciència.

Són pensaments fets des d'una superació de cert monoteisme, no vol dir la negació de la dimensió divina, sinó més aviat l'apertura a la gran intuïció de la Trinitat -experiència humana primordial- i per tant un punt de trobada de les tradicions humanes.

El sol és un, però no és una sola cosa. És energia, és llum, és calor. Recordant les paraules d'Emerson: la naturalesa és el símbol de l'esperit, posem el sol com exemple de les realitats espirituals que estem comentant. En aquest sentit el citat autor segueix dient: La major part de les persones no veu el sol... I aquí podríem glossar: La major part de la gent que s'anomena religiosa no sap el significat i el contingut de la paraula religió. Rebem els seus efectes però, no hem empatitzat amb el seu contingut essencial. És amb els fets i no amb les paraules que es demostra la fe, diu Jaume.

Actuem com si els dogmes ens parlessin de realitats objectives sense cap vincle ni relació amb les nostres vides. No es tracta de “creure” en el dogma de la Trinitat sinó de “viure'l”. I aquest vivència és la que manifesta la fe veritable. La fe és també un concepte, però és més que un concepte. És una actitud, és una realitat humano -espiritual que l'home intenta definir d'alguna manera, però que, sovint, s'escapa a la seva comprensió. No la comprenem. però en tenim consciència.

7 – EL TRESOR AMAGAT

Entenem la plenitud de l'home com l'ideal suprem de tota vida humana. Es tracta d'arribar a la plenitud. Quedar-se a mig camí, humanament parlant, és un fracàs. No volem viure com si fóssim vegetals.

Volem satisfer l'anhel de plenitud de vida que es troba en el cor de tot home. Hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinit, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals. Panikkar.

En el Món hi ha un pou profund que alimenta les nostres vides, les aigües del qual arriben d'un més enllà del qual no en sabem donar raó. I malgrat això, no en podem prescindir. Recordem aquí les paraules de Teilhard de Chardin:... I quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

El misteri trinitari no és una mera especulació sobre les profunditats de Déu; diu Panikkar, és igualment una anàlisi sobre les altures de L'Home. És una revelació de Déu en la mesura que és una revelació de l'Home.

Els antics deien que per conèixer l'Home s'ha de conèixer Déu i que per conèixer Déu s'ha de conèixer l'Home.

Per la seva banda diu el text sagrat: I la Paraula s'ha fet Home. Cerquem, doncs, la paraula i trobarem l'home. I, a la inversa, mirem de conèixer l'home i sabrem trobar la manera de dir paraules de vida eterna. Paraules que no siguin mers címbals ben sonants.

De fet, però, la traducció literal del text diu: I la Paraula s'ha fet carn. I aquesta carn és la que esdevé (pot esdevenir) home. Diem: Pot esdevenir home, perquè d'altra manera no hi hauria llibertat. I sense llibertat no hi ha home. Es tracta de l'home que supera infinitament l'home. Pascal. Es tracta de l'home nou que s'esdevé després de néixer de nou. Pau i Joan. Es tracta d'una existència entesa com a possibilitat i des de la llibertat. K. Jaspers.

Més encara: En diversos pobles es troba el mite d'un profund sentit: el del “doble” o “esperit acompanyant”. Segons això, l'home és, abans que tot, tal com està encarnat (fet carn) i viu visiblement; però, a més, és una altra vegada, i així és de veritat. Aquest ésser autèntic va sempre darrere de l'ésser immediat; per això es diu “esperit acompanyant” o “seguidor”. Per tant, l'home immediat no veu l'autèntic, només sent que està aquí, però, “darrere”, és a dir, en el domini d'allò que no està donat. En el domini de les possibilitats i de la llibertat.

Una vegada, tanmateix, el rodeja, es posa davant d'ell i el mira: llavors l'home immediat veu l'home autèntic; i en veure'l es coneix a si mateix: el seu Jo i el seu nom es fan una sola cosa. Però és la mort. D'aquí ha sorgit la figura de la Walkyria: en el moment en que es posa davant d'aquell a qui ha escollit, aquest es mor. R. Guardini.

És el gra de blat que es mor quan dóna fruit; és l'home vell que es mor quan viu l'home nou. N.T.

Allò que en realitat constitueix la raó de ser de tot desenvolupament en l'existència, en la matèria, és la realitat d'una vida lliurement creadora; és a dir, l'home... l'ànima en tindrà prou amb el fet de sentir que la penetra, sense absorbir la seva personalitat, un ésser que pot immensament més que ella, com penetra en el ferro el foc que l'enrogeix... En endavant la seva afecció a la vida consistirà en la seva inseparabilitat d'aquest principi, serà alegria en l'alegria i amor del qui no és sinó amor. Ara bé, l'afecció a la vida en general estarà feta d'una desafecció de cada cosa en particular. Bergson

En definitiva, es tracta del Nou ésser (Tillich) que ens fa membres actius del misteri trinitari amb una dimensió d'eternitat.

Sóc per a mi l'absolutament donat. Allò que per a mi és obvi que sigui: allò que forma el pressupòsit de tota altra cosa; allò amb què ho relaciono tot, i des del qual avenço vers tot.

En efecte, en tot em pressuposo jo. Tota afirmació que faci, conté, de manera oberta o implícita, la paraula “jo”. Tot acte que realitzi està sustentat per “mi”. Tot allò que succeeix en l'àmbit de la meva vida m'afecta a mi. Sempre estic ací: directament, en activitat immediata... o indirectament, en quant que són afectats “el meu” ambient, “el meu” país, “el meu “ món. R. Guardini.

Qui fa filosofia, qui fa teologia, qui fa antropologia... és l'home. Per tant, investiguem l'home i sabrem totes les altres coses. L''anima és, en certa manera, totes les coses. Aristòtil.

Ara bé, no podem investigar a fons l'home si no és des de la pròpia cultura. La cultura és la que ha format, a través dels segles, el nostre llenguatge i el nostre pensament. No podem renegar de la pròpia cultura. I sabem que d'acord amb les dades de la història, no hi ha cultura sense religió, ni religió sense cultura. I la nostra cultura (com totes les cultures) té un Mite: El Fill de l'Home. El Crist. Jesús de Natzaret.

La pau i la felicitat humanes... depenen en gran manera de com l'home viu el seu mite subjacent, de com imagina la seva situació i el seu paper en la vida, problemes tots directament relacionats amb la Trinitat. Panikkar.

Intentem fer aquesta investigació sobre l'home no d'una manera exclusivament teòrica, sinó vivencial, al menys amb la intenció i la metodologia. Això és possible dins de la visió trinitària de la realitat. No volem construir un edifici a base de conceptes i doctrines descarnades, sinó que intentem participar activament de la realitat desembocant en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat.

Intentem parlar d'acord amb els consells i les ensenyances del filòsof Emerson: Les paraules són signes de les realitats naturals. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit.

Quan més el pensador s'atreveix a caminar per senderes noves més necessari es fa estar arrelats en la pròpia tradició i oberts a les altres, que ens fan conscients que no estem sols i ens permeten aconseguir una visió més ampla de la realitat. Estem cridats a participar de forma creativa en la pròpia Vida de la realitat.

La primera tasca de tota criatura és la de completar, portar a la seva perfecció, l' icona d'allò real que tots nosaltres som. Panikkar.

En aquesta actitud intel·lectual proposada per Panikkar hi veiem el caràcter paradoxal de la vera virtut. En un altre indret diu el mateix autor que, per un moment, hauríem de deixar de ser allò que som: professionals, catalans, catòlics, fins i tot, deixar de ser humans, a fi de poder fonamentar el nostre raonament en el punt nuclear de la nostra realitat existent abans de totes aquelles formes... Com a mínim hauríem de retrocedir 10.000 anys a fi de veure una mica més clar l'origen o les arrels de la nostra realitat existencial.

Però, un cop despullats, per un moment, de tota la nostra història, hauríem de tornar-nos a vestir de seguida, per poder dir-nos a nosaltres mateixos i poder dir als altres allò que som amb el llenguatge cultural que hem rebut i que fa possible la comunicació...

El llenguatge té la seva font en el pensament que ens revela sens dubte el secret mateix de la creació. Ja que és per ell que el pensament es realitza, i si el pensament és l'acció més pura, sense el llenguatge, resta virtual. És com un poder sense efecte.

El veritable fi del llenguatge és el de facilitat la comunicació entre els éssers humans, abans que el de designar les coses. Lavelle.

6 – EL TRESOR AMAGAT

Una de les més profundes intuïcions que l'home ha tingut en el curs de la seva mil·lenària història és la intuïció de la triple estructura de la realitat, de la unitat triàdica existent en tots els nivells de la consciència i la realitat; és la intuïció de la Trinitat.

Ara bé, una cosa és considerar el Misteri de la SS. Trinitat com un “dogma de fe” que forma part del cos doctrinal d'una Institució religiosa i en el qual han de creure els seus membres i l'altra considerar l'estructura de la Realitat de la qual tots formem part: Déu, Home, Cosmos. Recordem: La Trinitat és un dogma i és l'experiència humana primordial.

Afirmem, només, que la Trinitat és la culminació d'una veritat que penetra tots els dominis de l'Ésser i la consciència, i que, aquesta visió, uneix els homes.

Hi ha coses que ens separen com, per exemple, les ideologies, els dogmes, els partits, les creences... Hi ha altres coses que ens uneixen: l'amor, la veritat, l'acceptació de la vida...

Posem esment en una cosa: Les creences separen, la fe uneix. Creences i fe no són el mateix, però aquest tema l'hem de deixar per a un altre moment.

La trinitat configura la nostra naturalesa. Som trinitat. Som energia de vida, som llum de coneixement, som calor d'amor. La Trinitat ens uneix, perquè en aquest “lloc” essencial, tots som iguals.

Viure a Europa, Índia i Amèrica m'ha ensenyat i demostrat que no hi ha qüestions que siguin més “urgents” que les qüestions “importants” i que no existeix una necessitat més sentida ni set més torturant que el desig d'abordar els problemes humans concrets no solament de forma global, sinó també en el seu significat essencial i al nivell de les seves més profundes arrels.

Aquest nivell de profunditat és allò que li fa falta a la societat i a la religió actuals. Li falta anar a fons en el pensament. Les nostre estructures actuals són com hospitals sense laboratori. Actuem només d'acord amb la tradició que hem rebut sense criteri de discerniment ni reflexió renovada. En aquest nivell quan volem renovar les coses és com si canviéssim els llits per uns de més moderns, o canviéssim el nom del laboratori de les nostre medicines, sense anar més enllà en la investigació. El canvis que fem o que proposem són canvis de formes, no canvis de fons. La veritable causa de les nostres “malalties espirituals” ens queda desconeguda, perquè aquestes només es poden detectar en els laboratoris, és a dir, en la disposició d'un cor net. El cor net, és a dir, l'home sense engany, és el microscopi, la mirada del qual arriba fins al moll dels ossos.

Kierkegaard anomena la veritable renovació: viure l'instant. És a dir viure, ja ara, tal com pensem que ha de ser la vida i no deixar-ho per desprès... Fora de “l'instant” tot és engany.

L'home no viu només del pa i de les paraules. Ni només la matèria, ni només l'Esperit basten; ni l'Home és sense Déu, ni Déu sense l'Home.

La Vida amb majúscula només la trobarem si la vivim en plenitud. Només podrem gaudir plenament de la vida quan l'acceptem amb totes les seves conseqüències. Una dedicació a mitges només ens pot oferir una vida a mitges.

¿No és la Trinitat on el pa i la paraula es troben? Un Déu no trinitari no pot “barrejar-se” , ni molt menys unir-se amb l'Home sense destruir-se a si mateix. Hauria de romandre allunyat, aïllat. Cap mena d'encarnació, descens i manifestació real fóra possible. Deixaria de ser Déu si es convertís en Home.

El misteri eucarístic no és el pa que es transforma en Crist deixant de ser pa. Crist es fa present en el pa, millor dit: veiem Crist present en el pa compartit, quan, amb mirada de fe, celebrem la vida de l'esperit manifestada en la comunió dels homes. En l'acte eucarístic ni Crist ressuscitat deixa de ser la presència de l'Etern, per tant una presència no lligada ni a l'espai ni al temps, ni el pa deixa de ser pa, és a dir, una part del cosmos i per tant, una part del misteri cosmoteàndric de la realitat.

Un Home que no fos trinitari no podria sortir del seu petit “si mateix”. No podria ser el que ell vol ser i ardentment anhela sense autodestruir-se.

Amb termes tradicionals l'home nou al qual tots estem destinats a esdevenir, és l'home divinitzat. I aquest home divinitzat no deixa de ser home ni deixa de ser una part del cosmos: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menysprei també el meu cos.

Hauria de romandre allunyat, aïllat. Cap mena de divinització, glorificació o redempció seria possible. Deixaria de ser home si es convertís en Déu.

Adam i Eva en voler ser com Déu, van perdre la seva humanitat i la “primera” innocència, obtenint així, però, l'oportunitat de ser com Déu, però sense deixar de ser homes (de humus: terra) a partir de la seva llibertat. Per això Panikkar parla no de recuperar la primera innocència, sinó la nova innocència.

L'anomenat pecat original és la consciència de la llibertat. L'Home ha deixat de ser una criatura perfecta actuant com un titella en mans del Creador, per ser el creador del seu propi destí. Ha deixat de ser un déu fet i acabat, per convertir-se en possibilitat d'arribar ha ser Déu per participació: Joan de la Creu.

L'Home s'ofegaria en si mateix i Déu moriria per auto consumpció si no existís l'estructura trinitària de la realitat.

La vida és relació. I la relació implica un jo i un tu. I com que no són dues persones només les que existeixen, implica també un nosaltres. L'estructura trinitària posa en evidència la realitat del fet relacional com essència de la vida. Considerades les coses en aquests nivells de profunditat, no som substància, sinó relació.

Vista des d'aquesta perspectiva, la Trinitat és una de les visions més profundes, més universals que l'Home pugui tenir de si mateix i de Déu, de la Creació i del Creador.

És la síntesi més perfecta de la Vida.

Representa un dels plantejaments bàsics, en la mateixa arrel de la nostra situació humana, directament relacionat amb qüestions com la d'una societat més justa i una personalitat humana més integrada.

En general hauríem de dir que hem perdut la connexió amb les nostres arrels. Anem vegetant per inèrcia per la força que hem rebut de la tradició amb minúscula, i de la qual no ens hem desconnectat, ni conscientment ni plenament. En llenguatge axiològic diríem que ens falta coherència amb els nostre orígens i, per això, les nostres formes d'expressió pateixen de falta de veritat i d'autenticitat.

La pau i la felicitat humanes, la disponibilitat per actuar, els objectius de l'acció i la inspiració en l'art no són valors inconnexos entre si ni independents de l'últim horitzó de l'existència humana.

En la pràctica de les nostres vides hem de reconèixer amb recança que hi ha un divorci entre allò que som i allò que fem. Més ben dit: Entre allò que estem destinats a ser i el nostre comportament actual. Hi ha una desconnexió entre el contingut essencial i les formes d'expressió; entre el vi i els bots. Per això Jesús va recomanar: A vi nou, bots nous. Però, com podem fabricar bots nous si encara no hem aconseguit el vi nou??