3 – LA LLUM ÉS VIDA

El text que ens pot servir de punt de referència bíblic per saber on hem de cercar la Llum     és el verset senzill i clar de l’Evangeli: Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu. Mt 5,8.

I qui ens parla bé d’aquesta puresa de cor és Teilhard de Chardin. Escoltem-lo: La puresa és la rectitud i l’impuls que empeny les nostres vides cap a l’amor de Déu buscat en tot i per damunt de tot.

És espiritualment impur aquell ésser que, entretenint-se en la fruïció o aixoplugant-se en l’egoisme, introdueix en si mateix i al voltant seu un principi de retardament i de divisió en la unificació de l’Univers en Déu.

És pur, al contrari, aquell qui, d’acord amb el lloc que ocupa en el Món, s’esforça a fer prevaler sobre el seu avantatge immediat o momentani la preocupació del Crist que ha de consumar-se en totes les coses.

Teilhard, fidel a la vera tradició, entén el Crist, el Medi Diví, o el Punt Omega –segons les seves expressions- és a dir: el Crist Universal, com Aquell que fa realitat la presència de Déu en el Món.  

Els humans que, per inèrcia, tendim al mínim esforç... ens enganyem a nosaltres mateixos i creem les nostres pureses rituals en el marc de les nostres ideologies i creences, en el fons, per evadir-nos de la puresa més gran del que és essencial a la Vida –del que Déu ha creat-  i que demana més esforç i fe. Un exemple el tenim en la narració dels Fets dels Apòstols. El seu autor descriu la visió que va tenir Pere en la qual hi veia tota classe d’animals...:  Llavors una veu va dir a Pere: -Pere, aixeca’t. Mata i menja. Pere contestà: - De cap manera, Senyor. Mai no he menjat res de prohibit ni d’impur. La veu es va adreçar a Pere per segona vegada: - No tinguis per impur allò que Déu ha fet pur. Ac 10,15.

Potser serà interessant, doncs, parlar una mica de “la intenció”. La intenció presa com a sinònim de raó o motivació personal que ens mou a fer les coses... En aquest sentit “la intenció” és un element de primera importància en el món de la vida espiritual.

“La intenció” és aquell nucli espiritual que dóna sentit... a tot el que fem. ¿Amb quina intenció fem el que fem? La saviesa antiga deia que: com menys intencions tingui algú, més poderós serà: i el més gran poder seria la plena llibertat d’intencions. R. Guardini

Acceptar la realitat i la vida tal com Déu l’ha fet requereix l’absència d’intencions...

Onsevulga que s’hagin de realitzar les relacions del jo i el tu han de deixar-se enrere les intencions... Només a partir d’aquesta absència d’intencions es fa possible el que és veritablement humà; l’autèntica amistat, l’autèntic amor, la clara camaraderia en el treball, la neta ajuda en la necessitat. Però quan les intencions adquireixen el predomini , tot es perd. R. Guardini

Hauríem d’acceptar que en la realitat de les nostres vides, incloent-hi la faceta religiosa, hem preferit un món i una vida humana a la nostra mida i d’acord amb les nostres necessitats egoistes, deixant a l’inconscient la Realitat tal com Déu la vol. 

2 – LA LLUM ÉS VIDA

El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum. Is 9,1. Aquesta gran llum pot ser la fe. Parlem, doncs avui, de la fe.

Generalment quan parlem de fe la relacionem amb el fet religiós. Però, essencialment la fe és un valor humà. Mirem, doncs, de parlar de la fe des de l’ésser humà. Jaspers va fer aquest intent en el seu llibre: “La fe filosòfica” (no sempre ben comprés).

Si recordem que, en el seu origen, la filosofia s’entenia com un fruit de l’experiència humana que s’expressa intel·lectualment amb conceptes formulats en diversos sistemes, entendrem també que: fe filosòfica, en el fons, no vol dir altra cosa que fe humana o fe de l’ésser humà que s’expressa d’una manera concreta en la fe religiosa, diferenciada culturalment, i convertida sovint en creença.

El “lloc” on hem de cercar l’experiència humana que es manifesta com a llum, és la consciència. Fem nostra l’espiritualitat oriental que diu: les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència. I en un altre lloc, també el mateix Panikkar diu: El pensament cristià no és “informació”, sinó consciència...

Creure no es el mateix que saber. Jaspers. Sempre s’ha dit que “les proves teològiques” sobre l’existència de Déu, no proven res. Encara que, a semblança de les imatges de fusta o de guix, ens poden ajudar a apropar-nos al Misteri de la Vida. En aquest sentit diu Panikkar: No podem entendre el Misteri..., però sí que podem ser-ne conscients.

La fe és una possibilitat de l’ésser humà. Una possibilitat que arriba a ser realitat gràcies a aquella llibertat que s’entén derivada de la transcendència. Jaspers

No podem identificar la fe amb unes formes dogmàtiques o amb una doctrina espiritual, per important que sigui: Cap llibre pot ser el fonament últim de cap fe perquè és precisament la fe el que és necessita per a concedir valor de testimoni al llibre.  Panikkar

De totes maneres no podem menystenir la Tradició... L’ésser humà... està en el fons de totes les coses. Percebre això, significa la llibertat humana. Quan li van preguntar a Kierkegaard: per què creus tu? Ell va respondre: El meu pare m’ho va dir. Jaspers.

En el nivell de les creences hom recorda que aquesta resposta es anomenada “la fe del carboner”. Però, en el nivell de la fe autèntica pensem que no podem prescindir del que Jaspers anomena: consciència en general. No som únics. No podem prescindir de ningú, ni del món... a l’hora de fer un judici de les coses.

Un dels versets bíblics que té més varietat de traduccions és el de la carta als hebreus:  11,1. La traducció que escollim aquí és la de la Bíblia de Montserrat. Diu així: La fe és la seguretat de les coses que un espera, la convicció de les que no veu.

Un convenciment que es farà realitat per la fidelitat a la pròpia humanitat acceptada com un do rebut.   

1 – I la Vida era la Llum dels homes. Jo 1,4

Mirem de posar llum en les nostres vides. El coneixement ens ensenya on és el tresor que hem d’estimar: on hi ha el teu tresor, allí hi haurà també el teu cor. Mt 6,21.  La pregària de sant Agustí: Senyor, feu que em conegui i que et conegui, resumeix la vida del creient.

També Isaïes reconeix el valor del coneixement: El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum. Is 9,1. I també: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11,9.

I Pau recomana viure la veritat en l’amor. Cf Ef 4,15.

En la vida espiritual allò que importa en definitiva és saber on posem el cor (la voluntat), perquè com diu Agustí: si estimes terra ets terra, si estimes Déu... ets déu. I en un altre lloc diu: el meu pes és el meu amor: onsevulla que sóc portat, és ell que m’hi porta.  

El coneixement espiritual és fruit de l’experiència, més que de l’estudi. Aprofitem aquí l’oportunitat per a reivindicar la importància de la filosofia, entesa d’acord amb els grans pensadors, els d’abans i els d’ara. Entenem la filosofia no com una disciplina, sinó com una actitud primària de l’ésser humà. Panikkar. La filosofia és com una condició innata de l’esser humà: Els pensaments filosòfics es troben realitzats en germen en tot home, i moltes vegades de la manera més pura en els nens. Jaspers 

Panikkar també diu: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa... és la saviesa que és continguda en l’amor... és la transparència i la resplendor del que és original i que tot ho fa sorgir, de l’impuls, empenta, acte, de la realitat.

La saviesa sorgeix quan s’uneixen l’amor del saber i el saber de l’amor.

I recordem el que diu el llibre de la Bíblia sobre la saviesa: per molt perfecte que sigui un home, el tindran per no res si li manca la Saviesa que ve de tu, Senyor. Sv 9,6.

La llum que és fruit d’un alt nivell de consciència més que de l’estudi és el que dóna lloc a la veritable “teologia”: L’autèntica teologia jo l’anomenaria més aviat filosofia –és negoci de vida o mort. Panikkar

I sobre el “coneixement” que prové de la saviesa, vegem què ens diu el mateix autor Panikkar: ... no és una activitat purament racional, sinó sobretot un contacte amb la realitat... hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.

I puntualitza: si veiem el coneixement només com una cacera refinada d’informacions, de legalismes, d’algun tipus d’objectes, en realitat pensem encara molt barroerament.

En l’experiència hi ha la identitat total: sóc allò que conec.  Diuen els Upanishad: “Hom esdevé allò que hom coneix”.        

1 – VIRTUT

La primera accepció que el diccionari proposa de la paraula “virtut” és: capacitat de produir un efecte determinat. I entre altres accepcions, diu: qualitat bona d’una persona i disposició habitual de l’ànim.  

És bo tenir en compte aquestes definicions... nosaltres, que volem posar de relleu el que és essencial, escollim el fet de tenim present la manera que una persona actua i fa les coses i es relaciona amb els altres.

La intenció d’aquests escrits és la donar preferència al “ser” i no tant al “fer”, perquè entenem que, perquè el “fer” sigui el que ha de ser, ha de tenir en compte el “ser”. Tot arbre bo dóna bons fruits, i l’arbre dolent dóna fruits dolents... així, doncs, pels seus fruits els coneixereu. Mt 7,17.

I parlant de virtut la tradició fa servir les mateixes paraules quan es refereix a Déu i quan es refereix a l’home; amor, veritat, bondat, fortalesa... Aquesta és la naturalesa “divina” que ens afecta a tots. Afecta a Déu com a pròpia i a l’ésser humà com a rebut i com a possibilitat.

Escoltem a Pere que ens parla de la vocació cristiana: Perquè la seva divina potència ens ha donat tot el que és necessari a la vida i a la pietat, mitjançant el coneixement d’aquell qui ens ha cridat per la seva pròpia glòria i virtut.

Per elles ens han estat donades les precioses i molt grans promeses, a fi que per elles esdevingueu participants en la naturalesa divina. 2P 1,3.     

La nostra identitat com a éssers humans és que participem de la mateixa naturalesa divina, però, ¿de quina manera? Hi participem com un do donat i rebut amb possibilitat de dur-lo a plenitud mitjançant la llibertat.   

Aquest aspecte de l’existència humana és la que posa de relleu K. Jaspers: Ésser home és esdevenir home.  I més concretament: Ser home és llibertat i referència a Déu.

Aquesta identitat es posa de manifest en les paraules de Jesús als seus deixebles: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Jo 15,12.

És el mateix amor, per tant és la mateixa manifestació de Vida, de Realitat divina-humana... És possible recórrer camins del pensament per mitjà dels quals arribem a límits en els quals, d’un salt, la consciència de Déu es converteix en una presència natural. Jaspers

En aquest sentit recordem les paraules de K. Jung quan li van preguntar: “vostè creu en Déu”?  Ell va contestar: “no hi crec, el sento”.

De semblant manera santa Teresa deia que se li feia difícil creure en la SS. Trinitat de tan propera que la sentia dintre seu...   

  

2 – SILENCI

La fe, d’acord amb la carta als hebreus (He 11,1.), és la convicció de les coses que no es veuen i s’esperen. Una convicció que és una opció lliure que neix del silenci: El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Sant Ireneu.

En parlar de la fe, fem memòria, una vegada més, de la importància del llenguatge i el significat que donem a les paraules. Escoltem què ens diu d’Emerson: El llenguatge és el tercer ús que la naturalesa posa a disposició de l’home.

La naturalesa és el vehicle del pensament... 1) Les paraules són signes de les realitats naturals. 2) Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. 3) La naturalesa és el símbol de l’esperit.

Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Qualsevol aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural pres com a representació.

Si quan llegim l’Evangeli tinguéssim en compte aquestes reflexions més fàcilment entendríem el seu significat espiritual. Unes paraules de Teilhard sobre la fe ens poden ajudar en aquest sentit. Escoltem-lo:

... si no creiem, llavors les onades ens engoleixen, el vent ens arravata, ens manca l’aliment... la força divina resta impotent o és massa lluny. I, al contrari, si creiem, les aigües es fan acollidores i dolces, el pa es multiplica, els ulls s’obren, els morts ressusciten... O bé, s’ha de glossar l’Evangeli minimitzant-lo arbitràriament, o bé hem d’admetre la realitat d’aquests efectes, no com a cosa transitòria i passada, sinó com a perenne i actual realitat.

La fe opera. Què vol dir això? ¿Vol dir que l’acció divina, en sentir-se sol·licitada per la nostra fe, ha de venir a substituir-se a si mateixa en el joc normal de les coses que ens rodegen? ¿Ens posarem a esperar que Déu operi directament, sobre la Matèria o sobre els cossos, els resultats obtinguts fins al present per les nostres treballoses recerques?

Evidentment que no. Ni els encadenaments del Món material o psíquic ni el deure humà del màxim esforç no són amenaçats, ni de cap manera minimitzats, pels preceptes de la fe... Sota l’acció transformadora de la “fe que opera”, tots els lligams naturals del Món romanen intactes... que la fe opera no vol dir que Déu operi directament, sobre la Matèria o sobre els cossos, els resultats obtinguts fins al present per les nostres treballoses recerques... ni els encadenaments del Món material o psíquic ni el deure humà del màxim esforç no són amenaçats, ni de cap manera minimitzats, pel precepte de la fe... se’ls superposa un principi, una finalitat interna...

El llenguatge simbòlic propi dels Evangelis és tan natural –no forçat- com el llenguatge que en diem literal. La diferència només està en el fet que, fent servir els mateixos fonemes o mots, un: el simbòlic, es refereix a la dimensió espiritual i l’altre: el literal, a la dimensió física o corporal de l’ésser humà.

El gènere literari propi, quan es parla del món espiritual, és el parabòlic, al·legòric, anagògic.     

 

1 – SILENCI

Si Volem anar a fons en les coses de l’esperit la paraula més adequada és el silenci. Imitant a Marià Corbí diríem que es tracta de “conèixer des del silenci”.

Teilhard en el seu llibre expressa una experiència pròpia dels que en diem “místics”, però descrit amb un estil humà... d’aquell ésser humà que entreveu la gran profunditat on rau l’origen de la seva vida. Recordem les seves paraules: A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa.   

Recordem, una vegada més, la importància del llenguatge. Ens hem d’alliberar (no diem suprimir) del llenguatge que fem servir, si no volem que la fe es converteixi en creença.

Paraules com Déu, divinitat, unitat, fe... dites en el context espiritual no són conceptes, ni signes convencionals, sinó símbols... això vol dir que són paraules que són fruit de l’experiència, no tant de l’estudi. Dit d’una altra manera: En aquest món espiritual les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència. Cf. Panikkar.

Als jueus els estava prohibit pronunciar el nom de Déu. Per això Mateu -que escriu per als jueus- quan descriu les “paràboles” no parla del “Regne de Déu”, sinó del “Regne del cel”. I el salmista ens parla del “Déu amagat”.

Recordem també les paraules de Jahveh a Moisés: No pots veure la meva faç, perquè l’home no pot veure la meva faç, i viure. Ex 33,20.

També hem de fer silenci davant de l’ésser humà ja que: l’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. Jaspers.

D’acord amb aquesta actitud de l’esperit procurem mirar i entendre una mica els diversos aspectes de la Vida humana. Així, per exemple, de la paraula: “Unitat”, Plotí ens en parla d’aquesta manera segons el seu comentarista: La Unitat és per a Plotí expressió de la perfecció, el fonament últim de l’ésser, allò que constitueix la seva realitat vertadera, superior a tota determinació i a tota forma.

Plotí no identifica la Unitat amb el Ser, perquè la Unitat és més ben dit: Super-ser... L’U és la font primordial de la qual es deriva tota pluralitat. Les derivacions pràctiques d’aquest principi són immenses: Hom no pot fer el que ell vol... La Vida no és allò que nosaltres volem que sigui, sinó allò que hem rebut i que sobrepassa la nostra comprensió...

Panikkar quan ens parla de la divinitat i del terme Déu, fa servir un llenguatge semblant. Escoltem-lo: Quan es tracta de parlar de l’experiència suprema, la mateixa paraula “Déu” ja és tendenciosa, o no necessària –tot i que bé cal fer servir un mot o altre.

I de la “divinitat” diu La divinitat ni és ni existeix, no perquè la negui, sinó perquè el seu “ésser” es troba més enllà de l’Ésser. L’apofatisme és absolut.

22 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Les passivitats de creixement i les dues mans de Déu. Així anomena Teilhard tot allò que, (de diferent manera) rebem i que ens fa ésser el que som, a partir de circumstàncies externes a nosaltres mateixos...

Escoltarem què ens diu el Mestre, però abans, recordem que estem parlant de “la dimensió espiritual” i que això vol dir tenir present el que ens diu Panikkar: No es tracta de restar importància a les activitats de la vida... però, hem de tenir present “el tercer ull”, aquest tercer òrgan o facultat, que ens obre a una dimensió de la realitat, que transcendeix el coneixement que puguem adquirir a través de la ment i els sentits.

Sense un silenci dels sentits i de la ment, aquesta facultat espiritual resta atrofiada i aleshores la vida –l’experiència de la vida, prèvia a la seva expressió en diferents activitats: és a dir, la vida en la seva profunditat-, se’ns escapa...

En un altre lloc diu: la distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa...  

Tinguem present el que diu Pau de si mateix: corro no pas a l’atzar; faig pugilat, no pas donant cops a l’aire. 1C 9,26. Certament que necessitem expressar-nos i celebrar la Veritat. Però, quina veritat? No la nostra, diu Machado, sinó la Veritat de Déu.

I la Veritat de Déu resta en el silenci, en el silenci de les nostres coses i de les nostres preferències... Això recorda el llibre de Marià Corbí titulat: Conèixer des del Silenci.

Escoltem, ara, Teilhard:

Ens sembla tan natural el fet de créixer que habitualment no pensem a distingir la nostra acció de les forces que l’alimenten ni de les circumstàncies que afavoreixen el seu èxit.

I, tanmateix, “què tens que no ho hagis rebut?”  ho diu Pau  1C 4,7.

Penetrem, doncs, en el racó més secret de nosaltres mateixos... intentem àvidament de capbussar-nos en el mar de forces experimentades en el qual el nostre creixement es troba com immers...

Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la seva vida?

... no arribem mai en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem.     

L’home, diu l’Escriptura, no pot afegir ni un mil·límetre a la seva estatura... (Estem parlant de la dimensió espiritual). En última instància, la vida profunda, la vida brollant, la vida naixent se’ns escapen en absolut.

En aquest marc de pensament tenen sentit les paraules de Jaspers: L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. I també: Ser home és llibertat i referència a Déu.     

21 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Parlarem de la força espiritual de la matèria. Però, abans volem remarcar que el fet de posar en relleu aspectes com aquest o de semblants com és el de la secularitat sagrada de Panikkar, no són tan nous com pot semblar; tenen uns antecedents bíblics. En veiem alguns exemples:

Moisés va veure la presència de Déu no com una resplendor estel·lar ubicada a mil anys llum, sinó com una flama de foc enmig d’una bardissa. La bardissa cremava i no es consumia, diu la Bíblia. Va veure Déu en la matèria. En un altre indret Jacob percep la presència divina en el mateix lloc on ell estava descansant. Va dir: De debò, el Senyor és en aquest lloc, i jo no ho sabia... no és altra cosa que la casa de Déu  i la porta del cel. Gn 28, 16-17. I l’Evangelista Joan diu que El qui és la Paraula vingué a casa seva... Jo 1,11. Aquesta casa seva és el Món.

Recordem també altres intuïcions d’una fe més ampla. Panikkar ens parla de Déu-Home-Cosmos i Teilhard de Chardin dels tres components universals: el Còsmic, l’Humà i el Crístic.   

Els pensadors actuals volen posar de relleu que la religió se celebra i es proclama dins de les esglésies, però es viu en la vida de cada dia, dins –no fora- del Món que, si és la casa de Déu, com diu Joan, també és casa nostra. Es tracta de Cristificar la Matèria.    

La Matèria, per una banda, ens diu Teilhard, és el farcell, és la cadena, el dolor, el pecat, l’amenaça de les nostres vides... Per la Matèria ens sentim carregats, vulnerables, paralitzats, culpables... Però, al mateix temps, la Matèria és l’alegria física, el contacte vivificant, l’esforç virilitzador, la joia de créixer. És allò que atrau, allò que floreix, que renova, que uneix. Per la Matèria som alimentats, enlairats, vinculats al Món, envaïts per la vida.

Què se’n faria dels nostres esperits, Déu meu, si no tenien el pa dels objectes terrenals per a nodrir-los, el vi de les belleses creades per a embriagar-los, l’exercici de les lluites humanes per a fortificar-los?

Quines energies miserables, quins cors dessagnats us oferirien les teves criatures, si arribaven a arrencar-se prematurament del si providencial on Tu les has situades?    

I recordem el que ens diu Panikkar: Quan hom perd la capacitat sensorial, està perdut. La capacitat sensorial és humana i per tant indispensable per a tots els camins de l’espiritualitat.

I per a fer-nos recordar l’empatia que hem de tenir amb la naturalesa, en la qual vivim, ens recorda que els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los. 

Per acabar recordem que el teòleg L. Boff en el seu llibre: Els Sagraments de la Vida i la Vida dels Sagraments, ens parla del sagrament de la burilla, que és el record de l’estimat pare que ja no és present... però que segueix sent present.

Tot això ens invita a humanitzar la fe. 

19 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

¿Què en traurem de conèixer i tenir més domini de les coses amb la IA si no ens coneixem ni tenim el domini de nosaltres mateixos? Aquest coneixement interior depèn de nosaltres. Els altres ens poden ajudar, però en definitiva només depèn de nosaltres.

Aquesta dimensió espiritual, que és la memòria de Déu, -l’esperit és memòria, diu sant Agustí- és la que dóna sentit i coherència a la raó i als sentits.

Els grans pensadors i mestres de la humanitat ens poden ajudar a tenir més consciència d’aquest coneixement espiritual. Avui escollim, una vegada més, Teilhard de Chardin.

Aquest autor ens parla de la divinització de les activitats i de les passivitats en capítols diferents. Empra el terme: passivitats, en el sentit de rebre la influència d’un factor extern a nosaltres mateixos.

I comença la seva exposició dient: De les dues meitats o components en els quals podem dividir la nostra vida, la primera, per la seva visible importància i pel valor que li conferim, és el camp de l’activitat, de l’esforç, del desenrotllament.  

Ara bé, com sabem, no hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les capes més profundes, “en nosaltres sense nosaltres”, segons la dita de sant Agustí.

Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat.  

En el capítol de la divinització de les activitats s’esforça per assenyalar el caràcter diví de totes les obres que fem... de totes. Vol superar una mentalitat desencaminada que només vol veure el caràcter diví en les obres que es fan dins de les esglésies. Vol “eternitzar” tot allò que fem de bona voluntat.

Sí, ho vull, en virtut d’una aspiració que tu mateix, Senyor, has col·locat en l’entranya de la meva voluntat... estimo irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent em permet de portar cada dia a la realitat.

Aquest pensament, aquest perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor, aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquestes noves belleses que compareixen per primera vegada en mi o al meu voltant, sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills, i em resisteixo a creure que, en la seva carn, hagin de morir completament... 

7 - HUMANS

L’energia és la vida que es manifesta de múltiples maneres. Aquí parlarem de l’energia espiritual. L’energia espiritual és la virtut. La virtut pren diversos noms d’acord amb la manera com es relaciona amb els altres i amb les coses.

D’antic es distingeixen quatre virtuts anomenades cardinals, perquè totes les altres virtuts en són com una derivació. Són ja presents en diversos mons culturals antics: La Bíblia i la filosofia estoica... Aquestes són les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança.

Cada una d’aquestes virtuts inclou també les altres en el seu desenvolupament pràctic. Entenem la prudència com un bon judici de les coses... –no en el fet de judicar els altres, la qual cosa està prohibida: No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats, Mt 7, 1-2. sinó com a sinònim d’un bon judici i coneixement de la vida espiritual amb totes les seves derivacions. D’aquesta manera diu Pau: L’home que es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. I això, per Pau, és com tenir el pensament de Crist. 1C 2,15-16.   

Viure i actuar segons el pensament del Crist és la justícia en sentit bíblic. És just aquell que viu i fa el que fa d’acord amb la Veritat, és a dir: d’acord amb la Voluntat de Déu.

Per actuar i viure d’aquesta manera es necessiten les virtuts de la fortalesa i la temprança. Sant Joan de Déu amb el seu estil poètic ens ho descriu d’aquesta manera: Cercant el meu amor – iré per les muntanyes i riberes, - ni colliré les flors – ni temeré les feres, - i passaré els forts i les fronteres.

En poques paraules descriu el que és o ha d’ésser la vida del creient: el camí de la fe que es du a terme amb decisió. Una decisió que inclou el coratge de seguir endavant superant les dificultats i alliberant-se de les comoditats egoistes.  

Teilhard de Chardin ens pot ajudar a copsar la importància tant de l’esforç com del deseiximent en aquest camí espiritual i humà. Escoltem-lo:

En l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent. I com que no hi ha res de més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu... és un esforç creador el que emprenc... la voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura...  

Quant a la temprança que Teilhard anomena deseiximent diu entra altres coses: El vertader cristià en cap moment no s’afecciona “purament i simplement” a qualsevol cosa, perquè el contacte que busca en aquestes coses el pren sempre amb la intenció de superar-les o de sublimar-les... hem de remarcar que l’ús i la dosificació del desenrotllament en la vida espiritual són coses especialment delicades, i no hi ha res més fàcil que buscar-se a si mateix amb el pretext de créixer i d’estimar en Déu.  Això últim és un toc d’atenció, que sempre va bé tenir-lo present. 

6 – HUMANS

Parlarem avui de la secularitat sagrada. Aquesta expressió pròpia de Panikkar es refereix a una realitat que no és tan nova com pot semblar. El llenguatge pot ser diferent, però les noves intuïcions que van sorgint ja estan expressades, d’una manera o altra, pels grans pensadors dels últims temps.  

Compararem aquí Panikkar amb Teilhard de Chardin. En el fons volem destacar el fet que “la religió” o la vida espiritual no estan reservades només a uns actes especials celebrats dins dels Temples...

Escrivim intencionadament: religió o vida espiritual, perquè tot i matisant les seves diferències, entenem que no són tan diferents com es pensa. Les veiem diferents quan lliguem la religió a uns actes específics, però de fet “la virtut de la religió” és una faceta  pròpia de la vida espiritual, entesa aquesta en sentit ampli. Semblantment la “vida espiritual” tampoc no la podem cenyir només a uns actes concrets. És més aviat una actitud de fons que amara tots els altres actes de la nostra vida.

Panikkar diu, per exemple que: escriure és per a mi un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”. 

Escoltem també Teilhard de Chardin: Quin dubte hi ha que tenim en la nostra vida diària minuts especialment nobles i preciosos: els de l’oració i els sagraments...

Però, un cop gelosament acomplida aquesta part de relacions amb Déu abordat, diguem-ho així, en el seu “estat pur” (és a dir, en l’estat d’Ésser diferent de tots els altres elements del Món), quina por hem de tenir que la feina més banal, o més absorbent, ens forci a sortir d’ell?

Repetim-ho una altra vegada: en virtut de la creació i, encara més, de l’Encarnació, no hi ha res de profà a la terra per a qui sap veure-hi. Al contrari, tot és sagrat als ulls d’aquell qui distingeix, en cada criatura, la parcel·la d’ésser escollit...

La potència divina no destorba no ofega res. Potència que enlaira, perquè introdueix en la nostra vida espiritual un principi superior d’unitat que, té com a efecte específic el de santificar l’esforç humà o bé el d’humanitzar la vida cristiana.

I Panikkar: La secularitat sagrada dirà que allò seglar és real i que el seu grau de realitat és primordial... La noció de la secularitat prové de l’experiència que la vida del món (la tríada: matèria/temps/espai) pertany a la condició última de l’Ésser, i per tant sagrada. El mateix “segle” és real, és a dir, sagrat.

Tinguem sempre present: l’ús inadequat del llenguatge ens divideix i ens deixa en la ignorància. – El sentit simbòlic de les paraules és un sentit normal i primordial. – Tot text llegit fora del seu context no ens diu allò que vol dir. 

5 – HUMANS

La referència de l’ésser humà a Déu no és cap propietat donada per la naturalesa. Perquè només existeix unida amb la llibertat... Aquest pensament ens ajuda a entendre la naturalesa de la fe com una decisió lliure del creient.

I segueix dient Jaspers:  Aquesta referència a Déu únicament il·lumina cada individu, allà on ell efectua el salt vers ell mateix des de la seva simple afirmació vital d’existència , és a dir, vers on ell, veritablement lliure del món... allà on ell pot ser independent del món, perquè viu vinculat a Déu.

Déu existeix per a mi en la mesura en què jo veritablement existeixo.

Per entendre el significat de la paraula subratllada existeixo i de tot el text anterior, cal recordar el doble sentit que Jaspers dóna a la paraula existència (en alemany amb doble grafia). Parla d’existència: dasein, entesa com el fet material d’estar en el món i d’existir físicament i d’existència: existenz, entenent l’existència com una possibilitat d’arribar a ser veritablement ésser humà des de la llibertat.

En aquest últim sentit Kierkegaard defineix l’home no com a ésser, sinó com a esdevenir. És com si digués: no sóc ésser humà, puc arribar a ser-ho si faig un ús correcte de la meva llibertat duent a terme totes les possibilitats de creixement espiritual que m’han estat donades.    

Per tant, Déu existeix per a mi en la mesura amb què jo faig un ús correcte de la meva llibertat. Aquesta actitud fa possible la fe, diferent de la creença. Recordem que la vertadera llibertat és una llibertat responsable; una llibertat que respon al do rebut.

I en llenguatge cristià podríem dir: en la mesura en què arribi a ser veritablement home de debò és quan seré també veritablement crist i formaré part del Crist total (d’acord amb la dita agustiniana), o del Crist Universal de Teilhard de Chardin. Aquest pensador té la convicció que l’Univers aconseguirà la plenitud total, en la confluència definitiva amb el punt Omega, que no és altre que el Crist Universal.

I fent un pas més arribem a la intuïció de Panikkar amb la seva Trinitat “cosmoteàndrica” en la qual Déu, Home, Cosmos, formen la Trinitat radical.

Són reflexions fetes no en mesures de temps, sinó en percepcions d’eternitat amb les quals intuïm que ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home. Panikkar. I aquesta expressió no és tan insòlita com podríem pensar. Bastants anys enrere, un altre pensador: Schelling, va dir que l’home té, molt en el fons d’ell mateix, un coneixement de la creació, ja que l’home va presenciar el seu origen. 

Pensem que no és inútil donar voltes i més voltes al voltant d’allò que és essencial... En el fons, és la millor manera de no absolutitzar, en el fons del nostre inconscient, (no diem menystenir) les formes culturals i religioses que sovint ens tenen atrapats. 

4 – HUMANS

Quan ens decidim a pensar a fons en l’ésser humà, de primer hi trobem una aparent contradicció entre el que voldríem ser pel nostre compte i el que hem de voler ser d’acord amb el pla diví. I això enmig d’unes limitacions tant corporals com espirituals.

Una vegada més és Pascal qui ens fa veure la paradoxa de l’ésser humà. Escoltem-lo: L’home no és res més que una canya, la més feble de la naturalesa, però és una canya que pensa. I el pensament constitueix la grandesa de l’home.

I més a fons encara Jesús ens posa al davant d’aquesta aparent contradicció quan ens diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix... qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16,24-25.

I seguint amb el mateix tema escoltem Pau el que ens diu de si mateix: De bon grat em gloriaré sobretot en les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder de Crist. Per això em complac en les febleses, en els ultratges, en les necessitats... perquè, quan em sento feble, aleshores sóc fort.  2C 12,7-10.    

No hi ha dubte que ens hem d’estimar i ens hem d’acceptar tal com som i tal com estem destinats a ser, si volem gaudir de vida plena.

Ara bé, l’última motivació (per al creient) de la nostra decisió –i recordem que la decisió és allò que defineix l’ésser humà- no és allò que volem ser, sinó allò que Déu vol que siguem.

És a dir, no som lliures per a nosaltres mateixos: Quan nosaltres decidim lliurament i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients de no deure’ns a nosaltres mateixos. Jaspers

Quan actuem no per coerció exterior d’esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó degut a un consentiment interior de res més que un voler, aleshores som conscients éssers donats, en la nostra llibertat, per la transcendència. Jaspers. En la mateixa línia Panikkar diu: La culminació de l’home és la consciència de la transcendència.

Com més l’ésser humà és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix.

Nosaltres, els humans, no ens bastem mai a nosaltres mateixos. Empenyem cap enfora de nosaltres i ens acreixem amb la profunditat de la nostra consciència de Déu, per mitjà de la qual esdevenim al mateix temps transparents en la nostra nul·litat.

No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer.

I Jaspers insisteix: Quan nosaltres decidim lliurement i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients de no deure’ns a nosaltres mateixos. 

3 – HUMANS

Recordem: parlem en aquests escrits sobre el que som o hem de ser com a ésser humans, no tant sobre allò que hem de fer ni sobre el coneixement de les coses...  

Jaspers ens diu: En realitat, l’ésser humà té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a existència d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

Allò que és l’ésser humà no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar. L’ésser humà és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Experimentem però no acabem de comprendre. Recordem, una vegada més, la reflexió que, en la mateixa línia, fa Teilhard de Chardin:... vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció... vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

Doncs, d’aquest fons és del qual ens intenta parlar Jaspers.

L’ésser humà és, al mateix temps, objecte i subjecte. Objecte d’estudi i subjecte d’experiència. Podríem dir també que és objecte de coneixement i d’acceptació. D’un coneixement relatiu ja que, com diuen Jaspers i també Pascal l’ésser humà és infinitament més del que ell pot saber de si mateix. I així aquella dita del Temple d’Apol·lo: Coneix-te a tu mateix, sempre serà un coneixement relatiu.  

L’acceptació del que hem rebut amb totes les seves possibilitats de creixement i d’acord amb la consciència general de la Realitat és font de bellesa i de veritat.

Tots aquests raonaments que ens poden semblar gairebé inútils “a l’hora de fer coses” o que ens poden crear ansietat, és ben bé al revés: poden ser una font de pau i de serenor espiritual i de la llum. Una llum que ens ajuda a fer les coses d’acord amb la Veritat de Déu; no d’acord amb les nostres petites veritats. Ens ajuden també a entendre millor judicis com els de Pau quan diu: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

La veritable pau l’obtindrem no quan ens recolzem en les nostres “bones obres”, sinó en la bondat de Déu. Déu és més gran i més bo que nosaltres. I respectar la dimensió del Misteri inherent a tota vida humana és el més sensat i mesurat que podem fer.  

Seguim escoltant Jaspers: Som conscients de la nostra llibertat quan reconeixem en nosaltres que tenim pretensions. Depèn de nosaltres dur-les a terme o eludir-les. No podem seriosament impugnar que nosaltres som responsables de les nostres decisions.

I segueix: Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’ésser humà és l’ésser referit a Déu. No ens hem creat nosaltres mateixos. Som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat. 

2 – HUMANS

Quan parlem de coneixement hem de tenir sempre present si es tracta d’informació o d’experiència. Recordem la dita d’Heràclit: el contrari de la saviesa és el saber de tot. I Panikkar comenta al respecte: És perversa la manera com som bombardejats per informacions, com si les necessitéssim per poder viure humanament. Amb l’experiència genuïna n’hi hauria d’haver prou. Es refereix al coneixement de l’ésser humà; no de les coses, sinó de l’ésser humà.

La rel d’aquest rerefons lingüístic que només cerca informació ve de lluny. Panikkar pensa que en part és degut a l’aclaparadora herència grega, que indueix (principalment als occidentals) de manera gairebé irresistible a considerar la forma d’una cosa com la seva essència. Per això, La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... Això ens porta al fet important de saber distingir la diferència entre fe i creença si volem realment comprendre i viure plenament la dimensió espiritual de la nostra humanitat.   

Hem conceptualitzat la paraula. El coneixement bíblic és un coneixement que neix de l’experiència i que es fa present en un nivell alt de consciència, fruit de la puresa de cor: Feliços els nets de cor perquè ells veuran Déu. Mt 5,8.

L’acció adequada per obtenir aquest coneixement no és la lectura superficial, sinó la meditació. Els assagistes fan distinció entre occident i orient quan es parla de la meditació. Hom diria que a occident la meditació té més el caire de reflexió conceptual i a orient és més aviat sinònim de silenci. Un silenci que afavoreix intuir la realitat. Una classe de meditació pretén tenir més llum, l’altre cerca ser més llum. I avui dia es tracta de potenciar el ser més que el tenir.

Comentant la dita de Panikkar que ens cal menjar les paraules, diríem que no es tracta solament de tenir informació de moltes coses fins les més petites com l’àtom, sinó de penetrar en la naturalesa íntima d’aquestes coses i veure’n i sentir-ne la seva energia amagada; es tracta de penetrar a fons en els elements que formen la naturalesa humana com: fe, llibertat, responsabilitat, coneixement, decisió, solidaritat...  

Intentarem fer aquesta lectura-meditació ajudats dels grans mestres i pensadors.

Què és l’home? (aquí traduirem ésser humà per home) L’ésser humà és investigat en tant que cos per la fisiologia, en tant que ànima per la psicologia... Sabem de l’ésser humà en tant que naturalesa, que coneixem com la naturalesa d’altres éssers vivents, i com a història, que coneixem per mitjà de depuracions crítiques de la tradició... (Els animals no tenen història). La nostra investigació de l’ésser humà ha portat tota mena de sabers, però no el saber de l’ésser humà com a totalitat.

La pregunta és si l’ésser humà pot ser concebut de manera exhaustiva per allò que d’ell se sap, o bé si, per damunt d’això, ell és quelcom més, a saber, una llibertat, que se sostreu a tot coneixement objectiu, però que no obstant això li és present com a indefugible possibilitat. Entenem que és això últim allò que defineix l’ésser humà.   K. Jaspers 

 

1 – HUMANS

Siguem humans per a arribar ésser divins. Aquest és el missatge cristià. Els sants Pares ho veien així: Déu s’ha fet home perquè l’home es faci Déu. Agustí...

Intentem. Doncs, “conèixer” una mica més l’ésser humà.

Aquest “coneixement” espiritual que s’ha anomenat “tercer ull”, implica dues coses: tornar al sentit original de les paraules i ser un bon filòsof, entenent la filosofia com l’actitud primària pròpia de l’ésser humà a més de la puresa de cor.

Ser filòsof és una actitud primària. Forma part essencial de la naturalesa que hem rebut els humans, es pot donat en tothom i d’una manera més pura en els nens. Jaspers.

Panikkar parla de la filosofia com a estil de vida. I diu: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa... s’és un filòsof igual com s’és un amant. Es tracta d’alguna cosa que ens ve a trobar...

Per la seva banda M. Corbí ens diu: L’home no és cos, és ull. I aquest autor cita l’indi D. Joan que diu: som éssers lluminosos. Som éssers que percebem. Som una consciència, no som objectes...  

La descripció detallada que ens fan els grans mestres ens ajuda a anar més endins i a no quedar-nos en una informació merament superficial que no te capacitat de fer-nos canviar verament de mentalitat. 

Escoltem el que ens diu Jaspers sobre l’ésser humà: Què és l’home? És investigat en tant que cos per la fisiologia, en tant que ànima per la psicologia, en tant que ésser social per la sociologia.

Sabem de l’home en tant que naturalesa, que coneixem com la naturalesa d’altres éssers vivents, i com a història, que coneixem per mitjà de depuracions crítiques de la tradició, per mitjà de la comprensió del sentit manifestat pels homes en el fer i en el pensar, i per mitjà de l’explicació dels esdeveniments per motius, situacions i realitats naturals.

En aquest sentit diuen els autors: els animals no tenen història, són naturalesa. L’ésser humà a més de naturalesa és i té història.

Continua dient Jaspers: La nostra investigació de l’home ha portat tota mena de sabers, però no el saber de l’home com a totalitat.

Aquest coneixement “espiritual” de l’ésser humà, no s’obté a base de multiplicar informacions, sinó a base d’experiència; a base de fidelitat i responsabilitat amb l’ésser que hem rebut. Aquest coneixement és el que Panikkar anomena “tercer ull”. És l’ull que ens permet copsar el sentit de les paraules dels Evangelis.