EL MISTERI DE LA PARAULA

La paraula, feta llenguatge, és el mitjà que tenim els humans per comunicar-nos i tanmateix esdevé sovint la gran causa de divisió entre els individus i les cultures.

Ajuntem aquí algunes reflexions, a manera de calaix de sastre, sobre el tema de la paraula i del llenguatge.

Pensem que aquestes reflexions poden servir d’introducció al comentari que intentarem fer dels llibres de R. Panikkar, sobretot del que té per títol i subtítol: LA PORTA ESTRETA DEL CONEIXEMENT. Sentits, raó i fe.

Es podria afirmar, d’acord amb el que diuen els savis, que poques persones saben llegir, sobretot quan es tracta de temes referents a la vida. També, i per semblant motiu, es diu que l’ofici de traductor és difícil, i sovint es tradueix malament, no per desconeixement de l’idioma original, sinó per no saber copsar el sentit que l’autor que es vol traduir dóna a les seves paraules. Això es veu ben clar, per exemple, en les diferents traduccions de la Bíblia.   

 

Des d’un altre punt de vista, els mateixos savis diuen que quan es tracta de la lectura espiritual cada u entén o copsa el sentit de les paraules que llegeix d’acord amb el seu nivell de maduresa humana, o del seu nivell de consciència i de les seves necessitats espirituals.

 

Per tant, no es pot dir, tot seguit, que algú llegeix malament quan dóna a les paraules un sentit diferent del que altres persones donen. Més aviat s’ha d’entendre que la paraula espiritual és d’una gran densitat de vida i que cadascú rep el tros de vida que necessita i que li correspon d’acord amb el seu nivell de coneixement espiritual. 

 

En el món exterior de les formes podem unificar criteris, fins a cert punt, per la necessitat que tenim els humans de formar comunitats, institucions, etc. Ara bé, el que no podem fer és el  d’absolutitzar doctrines i costums, la qual cosa és nefast per a la sana convivència humana i contrari a la Veritat. Tanmateix, per costum o inèrcia o les dues coses juntes, en aquest nivell de les formes externes (sobretot en el món de les religions) deixem que els altres, principalment els qui manen, decideixin per nosaltres, amb la qual cosa perdem la llibertat i la responsabilitat personal i això és inadmissible èticament i teològicament parlant.

 

Quan ens referim al llenguatge espiritual: el llenguatge que parla de la Vida, cada u ha de formar el seu propi criteri amb fidelitat al do rebut. Aquest do que es troba més al fons i va més enllà de les necessitats peremptòries i contingents del mateix individu.

Uns pensaments sobre el mot: filosofia, de Mónica Cavallé ens poden servir d’exemple per veure amb quina facilitat canviem el significat de les paraules. Diu així:

Semblen quedar lluny de nosaltres aquells temps en què la filosofia tenia un profund impacte  en la vida d’aquells que la cultivaven, quan era una pràctica que comportava tota una exercitació quotidiana i un estil de vida. La paraula “filosofia” (amor a la saviesa) ha arribat a ser sinònim d’especulació divorciada de la nostra realitat concreta, de pura teoria, de reflexió estèril, i quasi hem oblidat que durant molt temps fou considerada el camí per excel·lència vers la plenitud, i una font inesgotable d’inspiració en el complex camí del viure. 

Era considerada no només com un saber vers els fonaments de la realitat, sinó també com un “art de vida”, com un camí per viure en harmonia i per aconseguir un ple auto-desenvolupament.

Els filòsofs de l’antigor sabien que una ment clara i lúcida era en si mateixa una font de llibertat interior i de transformacions profundes...

Per acabar escoltem ara el que ens diu Louis Lavelle sobre la paraula: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és el senyal de totes les altres corrupcions: ella n’és a la vegada l’efecte i la causa. I no podem pensar en purificar l’una o l’altre, sense abans purificar la pròpia ànima.

   _________________________________

 

Deixem-ho aquí, però abans voldria fer un aclariment sobre les citacions bíbliques que surten de tant en tant en aquest escrits. 

Els textos bíblics es poden llegir com a punts de referència o “norma de fe” d’una institució religiosa o també com a textos que formen part important de la nostra cultura o de la que podríem anomenar cultura occidental.

En el context d’aquests escrits hem escollit aquest segon sentit -com també ho fan alguns pensadors- no perquè no valorem l’altre sentit religiós sinó perquè em sembla més adequat en el context i en el sentit que volem donar als escrits.

 

El que importa quan es tracta d’una paraula que forma part d’una cultura antiga és el fet de llegir-la amb llibertat, evitant quedar-nos lligats a unes formes externes pròpies d’una cultura i d’un temps històric del passat i escrits amb un llenguatge quasi desconegut. Es tracta de descobrir la paraula essencial amagada en el vestit antic de les formes. Així sembla que ho feia sant Pau, quan deia: Déu ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida. 2 Co 3,6.

També deia: I aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2,13...15 

 

SER O FER

Sobre l’alternativa entre el ser i el fer recordem les paraules del Mestre Eckhart: La gent mai hauria de pensar tant en allò que fa; hauria de meditar més aviat sobre allò que són. Doncs bé, si la gent i les seves maneres fossin bones, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes. Que no es pretengui de fonamentar la santedat en l’actuar; la santedat s’ha de fonamentar en el ser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres sinó que nosaltres hem de santificar les obres.

És a dir: la qualitat de les nostres accions i de les obres que puguem fer depèn de la qualitat del que som. En aquest sentit la qualitat de les obres no depèn del fet que siguin polítiques, civils o religioses, sinó de la qualitat de la persona que les fa.  

L’autor esmentat segueix: Per santes que siguin les obres, no ens santifiquen en absolut com a obres: sinó perquè som sants i posseïm el ser, en la mesura santifiquem totes les nostres obres, ja es tracti de menjar, de dormir, d’estar en vigília (d’estar pregant) o de qualsevol cosa que sia. Aquells que no tenen gran l’ésser, qualsevol obra que executin, no donarà resultat. És a dir: no donarà peu a una societat més justa i fraternal.

Ara parlem d’una altra alternativa. Aquesta vegada entre el fer i el deixar fer. Per entendre quina cosa volem dir amb el deixar fer pensem sempre que som ésser rebuts. I que, amb la nostra naturalesa humana, hem rebut unes qualitats físiques, unes facultats intel·lectuals i una força, dinamisme o energia espiritual que és la que ens fa moure i ens dóna l’oportunitat i la capacitat de créixer... Posem alguns exemples. Pensem primer en les plantes i veiem que una planta creix, no perquè l’estirem sinó només pel fet de regar-la un cop plantada la llavor.  

El mateix passa amb el cos humà. Cal donar-li els nutrients que necessita i el cos va creixent fins arribar a l’estatura que li correspon. I si parem esment en la dimensió espiritual de l’ésser humà veiem que passa el mateix.

  

En les primeres etapes del camí espiritual cal accentuar el “fer” ja que com diuen els entesos en aquest camp, com sant Joan de la Creu, no és bo saltar-se etapes i, per tant, al principi del camí espiritual, hem de tenir ben present i valorar la necessitat de l’aliment de la “paraula”, la meditació i la pràctica de les virtuts, etc. Però, si volem continuar fins al final vers la plenitud de la vida, ha d’arribar el moment de donar més importància al “deixar fer”. És a dir: al moment de no impedir que l’energia que tenim en el nucli profund de la nostra personalitat es vagi desenvolupant sense posar-li impediments. Hi ha una paràbola de Marc que sembla contemplar aquesta conjuntura existencial. Diu així: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues... Mc 4, 26-28. 

 

Es tracta, doncs, de no posant entrebancs amb el nostre “ego” a aquest dinamisme natural que hem rebut, perquè es vagi desenvolupant. Aquesta part de “deixar fer” adquireix molta importància en els grans autors espirituals com el Mestre Eckhart, sant Joan de la Creu en les seves “Nits dels sentits i de l’esperit” i d’altres. Aquí per a no allargar-nos massa resumirem algunes paraules al respecte escrites pel P. Teilhard de Chardin i tretes del Medi Diví en el capítol que parla de les passivitats de creixement. La reflexió és llarga. Aquí només presentarem alguns fragments, a més del que ja hem recordat en una altra ocasió: L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes... el subjuga la grandesa de tot allò que ha anat deslliurant i il·luminant... es veu endut a reconèixer que, en l’acte definitiu que ha de reunir-lo al Tot, els dos termes de la unió són desmesuradament desiguals. L’home, ha de rebre més que no pas donar...

Després d’haver estat potser primordialment sensible als atractius de la unió amb Déu per l’acció, es posa a concebre i a desitjar un aspecte complementari, una fase ulterior, a la seva comunió: aquella en la qual es perdrà més en Déu que no pas es desenrotllarà a si mateix...

Ens sembla tan natural el fet de créixer que habitualment no pensem a distingir la nostra acció de les forces que l’alimenten, ni de les circumstàncies que afavoreixen el seu èxit. I, tanmateix “què tens que no hagis rebut?”  1 Co 4,7.

... no arribem en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem... La vida profunda, la vida brollant, la vida naixent se’ns escapen en absolut.  

 

Aquesta actitud de deixar fer, quan ja s’ha fet habitual, denota un nivell alt de consciència. En aquest nivell es veuen les coses d’una altra manera, més d’acord amb la realitat. Això comporta un canvi en la nostra apreciació i valoració dels actes que fem en tots els àmbits de la vida inclòs el religiós i l’espiritual. Al començament d’aquesta nova manera de veure les coses hi descobrim el que els espirituals anomenaven “la segona conversió”. Algunes persones que han passat per aquesta experiència ens parlen de la sorpresa que els causa la nova visió de les coses. Santa Àngela de Foligno, per posar un exemple, ens diu que després de deu o dotze anys de vida religiosa i, per tant, de vida entregada a Déu, li va arribar el moment de rebre una nova llum espiritual que la va fer exclamar: Ara reconec que el meu amor a Jesucrist d’abans era una burla.

És difícil comprendre bé el que diuen aquestes persones si no s’ha arribat al mateix nivell d’experiència espiritual. Cal, doncs, una actitud de respecte i no dir, amb una certa inconsciència, que només ho deien per humilitat.

                         

Hi ha coses de la nostra vida de cada dia que no sabem valorar segons els paràmetres de la veritat sinó que les entenem d’acord amb els nostres interessos emmascarats. Per poder veure més clara la realitat necessitem arribar a viure la “segona conversió”.

Posem alguns exemples, pensats en el context del món dels qui ens diem creients. Hem de tenir present que fins que no arribem a aquest nivell de consciència no sabrem ben bé si servim l’Evangeli o ens servim d’Ell; i quan vulguem ajudar els qui vénen de fora perquè puguin practicar la seva religió, no sabrem si els ajudem a la seva fe o els ajudem a ser esclaus de les seves lleis, com ho som tal vegada nosaltres de les nostres...

I LA VERITAT US FARÀ LLIURES

La intuïció de la qual hem parlat és una llum que forma part de la pròpia naturalesa. Marià Corbí arriba a dir: L’home no és cos, és ull. No només la ment compren i veu, també el cos i tots els aspectes del ser humà són veure i comprendre. I el que veu aquest home-ull arriba fins el misteri inconcebible, i quan l’ull arriba a veure aquest límit, l’ull mateix es fa límit i passa el límit.

 

Quan escric que la intuïció és una llum que forma part de la naturalesa en vénen al cap aquelles paraules que diu R. Panikkar parlant de la fe, en les quals hi veig una semblança de fons. Aquest gran pensador i home espiritual diu: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. (De passada veiem com aquí parla de les tres dimensions humanes de les quals anem parlant aquests dies: sentits, raó i fe).

 

Aquesta llum que el creient descobreix en si mateix dóna una seguretat que va acompanyada d’una pau tranquil·la i serena. Això és possible perquè el creient sempre deixa que l’última paraula la tingui Déu. Així ho entenia sant Pau quan deia: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

 

Cal, doncs, distingir aquesta seguretat d’aquella que podem anomenar falsa seguretat que és la que exhibeixen els qui es presenten com a profetes amb poders extraordinaris i de fer miracles i que quan prediquen les seves doctrines exigeixen obediència absoluta als seus deixebles. Jesús advertia: Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços. Mt 7,15.       

 

Ampliant la reflexió constatem que sovint ens aferrem a la part sensitiva i a més tirar a la part intel·lectual. I la dimensió espiritual la deixem per alguns especialistes dedicats a unes activitats específiques que demanen un temps de què no poden disposar “la gent normal”.

La realitat és que la dimensió espiritual no demana necessàriament cap activitat especial. Tothom -cadascú dins de la seva vocació- pot tenir una vida espiritual profunda, perquè aquesta només depèn de la virtut, la qual es manifesta de mil maneres d’acord amb el tarannà de cada u.

 

Parlem d’una vida espiritual que és necessària si volem ser plenament humans. I per poder fer realitat aquest desig de vida plena, hem de deixar a la cuneta la superficialitat i el narcisisme que ens tenallen. L’humà és per essència un ésser relacional. Fer que les relacions siguin cada vegada més altruistes és una tasca que no s’acaba mai. Recordem allò que, amb una certa ironia, deia sant Francesc de Sales: L’egoisme es mor cinc minuts després que ens morim nosaltres.

Hem de tenir present que la dimensió espiritual no és menys humana que la dimensió sensitiva. No podem menystenir cap de les nostres dimensions. Com diu Panikkar: aquell espiritual que menysté la part sensorial està perdut.  

 

Hem parlat de l’acceptació de si mateix, com de la primera actitud que hem de tenir en consideració quan parlem del creixement de la vida espiritual. L’acceptació fa possible la vertadera llibertat. Per tant, expressions com: sóc lliure faig el que vull i altres semblants no denoten, per si mateixes, llibertat. Aquell que diu això és possible que sigui lliure dels altres o de les coses, però pot esdevenir esclau de si mateix i de les seves idees. Cada u ho ha de veure.

 

Aquí volem recordar expressions pròpies de la nostra cultura cristiana. Són les següents: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix i qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16, 24-25. Si som capaços de llegir aquestes paraules per damunt de la literalitat i percebre el seu sentit espiritual veurem la importància que tenen en ordre ha copsar la veritable vida dins nostre. La vida humana, en la seva totalitat, és com el tresor amagat que hem de descobrir en el camp de la nostra existència.  

 

L’ull de la fe, purificat per l’acceptació incondicional del nostre ésser amb totes les possibilitats de vida que hem rebut és com un microscopi que penetra més enllà del que pot veure l’ull de la raó o dels sentits. És el que R. Panikkar ens diu quan es refereix a la vida de l’esperit: Aquestes coses només es poden veure amb el “tercer ull”.   

 

Si ens aferrem només a una part de la nostra naturalesa humana i l’absolutitzem, perdrem el tot, perquè d’acord amb el caràcter holístic propi de l’ésser, el tot no és la suma de les parts, sinó que cada part inclou el tot.  

 

Quan parlem de la nostra dimensió espiritual ha de quedar clar que en aquest nivell humà no es trenca mai el cordó umbilical que ens uneix amb l’eternitat. Sempre queda vigent la dependència amb el do de la vida que hem rebut amb totes les seves possibilitats de creixement. Fer realitat aquestes possibilitats també és do de Déu. Vegem el que diu Pau: És Déu el qui obra en nosaltres tant el voler com el fer. Fl 2,13.  Vivim en el temps, però no podem oblidar el caràcter d’eternitat que ens envolta. Panikkar fa servir el neologisme: tempitern que vol expressar el fet de viure l’eternitat en el temps.     

 

Com a complement i dins del context en el qual estem parlant escoltem unes paraules de Jeanne Hersch la comentarista de K. Jaspers:  L’existència com a possible llibertat sap que ella no s’ha creat ella mateixa. Ella és un regal de la transcendència... La llibertat viu de la seva dependència amb la transcendència, que n’és l’origen. La seva dependència de l’absolut l’allibera de les necessitats relatives. Sartre pensa que si Déu existeix, la llibertat humana no existeix. Per a Jaspers és el contrari: sense el lligam amb la transcendència, no hi ha llibertat.    

 LA LLIBERTAT INTERIOR

Parlem ara de la llibertat interior. La llibertat és aquella propietat humana que tothom reivindica i que, malgrat tot, sovint, esdevé una fita que encara no hem aconseguit, tot i que, el fet de ser lliures personalment, només depèn de nosaltres. Glossant a Joan podríem dir que: aquell que diu que és lliure del tot, menteix. 1 Jo 1,8 – 2,4.

 

A aquesta llibertat de la qual volem parlar li afegim el qualificatiu d’interior per diferenciar-la d’altres formes de llibertat més conegudes, com les que fan referència als altres o a les estructures de poder, per exemple. La llibertat interior o personal la pot tenir aquell que està dins d’un presó i al revés, alguns que estan a fora i viuen en llibertat poden ser esclaus de si mateixos.

 

La llibertat interior és el distintiu de l’ésser humà. El dinamisme propi dels animals és l’instint. En els humans allò que fa possible créixer com a persones i desenvolupar correctament la pròpia vida humana és la llibertat. Jaspers defineix l’ésser humà com a subjecte de possibilitats des de la llibertat. Sabem per experiència que no està tot fet. En néixer rebem, amb la vida, la possibilitat de ser semblants a Déu.

 

La paradoxa està en el fet que també la llibertat se’ns ha donat com a possibilitat. Per això, la tasca dels humans aquí i ara és la d’arribar a ser lliures per a poder desenvolupar el desig latent de vida plena que hi ha en nosaltres i fer-lo realitat.

  

Això està a les nostres mans. Amb altres paraules: amb la vida que se’ns dóna rebem el desig d’arribar a la plenitud d’aquesta vida. I es tracta de fer realitat aquest desig. És un desig latent que a poc a poc i amb els anys s’ha de fer més conscient i, si som fidels a aquesta crida que ens ve del fons del cor, podrem arribar a fer-lo realitat. Fidelitat a nosaltres mateixos seria, doncs, la consigna que tots hauríem de tenir. Però, hauríem d’afegir: que sigui una fidelitat sense engany. Es tracta d’una fidelitat que superi el que ara en aquests moments de la nostra vida pensem de nosaltres mateixos. I amb això veiem la importància de la veritat, que és també una de les virtuts fonamentals. Recordem com Jesús va definir Natanael, un dels seus futurs deixebles.com un home sense engany. Jo 1,47. I en un altra indret ens recorda que la veritat ens farà lliures. Jo 8,32.

   _____________________________

 

Quan s’arriba al capdamunt de la muntanya i es viu en el cim de la maduresa humana i en un nivell de consciència superior, es pot dir que es torna a viure de l’instint. Però, d’un instint superior. El primer instint, l’instint primitiu, és fruit de la necessitat; en canvi, l’instint superior és mogut per la intuïció. Una intuïció que és senyal d’empatia amb la realitat.

 

En aquest nivell, fe i coneixement vénen a dir el mateix. Posem algun exemple per explicar aquesta experiència espiritual. És el cas del conegut psiquiatra K.G. Jung. Un dia li van preguntar: Vostè creu en Déu? I ell va respondre: no hi crec, el conec. De fet, això coincideix amb la definició de la fe que en fa la carta als hebreus, segons la traducció de la BCI: Creure és conèixer realitats que no veiem. He 11,1. St. Teresa d’Àvila en la seva vida escrita per ella, diu quelcom semblant.

 

Hi ha un fons en nosaltres que se’ns escapa, tot i que en certa manera el toquem o l’intuïm. Escoltem què ens diu Teilhard de Chardin: Doncs així, potser per primera vegada en la meva vida (jo, que se suposa que medito cada dia) vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció. Ara bé, a mesura que jo m’allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m’escapava de mi mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa. I quan vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.   

 

En els primers anys de la nostra vida, quan encara estem a les primeres etapes d’aquest camí humà, no arribem a copsar ni a viure plenament la seva densitat espiritual i en conseqüència, mai acabem d’estar del tot satisfets. I és que, si no tinguéssim aquest desig de plenitud com una realitat amagada dins nostre, no la trobaríem a faltar.

 

La nostra vida és vida divina i humana a la vegada. L’hem rebuda, però com a possibilitat. El nostre destí és viure-la en plenitud. I si és el nostre destí vol dir que també és la nostra tasca a realitzar i que ho podrem fer gràcies a la llibertat, la qual també se’ns ha donat com a possibilitat. Un cop arribats aquí podríem dir glossant l’Evangeli: sigues lliure i la resta se’t donarà de més a més. Mateu ho diu així: Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i totes les altres coses se us donaran de més a més. Mt 6,33.

 

LA NATURALESA DE LA VIDA ESPIRITUAL

De la vida dels sentits no cal parlar-ne perquè tots sabem més o menys com funciona. De totes maneres, hauríem de tenir present que si gaudim d’un més alt nivell de consciència podrem millorar la qualitat de la vida dels sentits.

 

De la naturalesa de la vida intel·lectual i de la raó: memòria, enteniment i voluntat, també coneixem el seu dinamisme, en general, encara que el concepte de memòria s’ha anat degradant amb el temps, limitant la seva funció a la facultat de retenir i repetir allò que s’ha llegit. Autors com sant Agustí o Bergson tenen un concepte molt més ric i profund de la memòria, identificant-la amb la consciència. És lamentable el descrèdit de la memòria per part de la docència i de la catequesi, ja que, aquest menyspreu ha empobrit la densitat intel·lectual del poble.  

Un nivell alt de consciència també ens fa més intel·ligents. Només amb la mera erudició, per extensa que sigui, no basta per conèixer la veritat. Es pot trobar gent molt erudita i poc intel·ligent. Recordem una vegada més aquella dita de Heidegger: Aquell que escriu molt és senyal que no té res essencial a dir.    

 

Per altra banda hem d’observar que algunes paraules que fan referència al nivell intel·lectual de l’ésser humà han rebut en el transcurs de la història i segons diferents autors, diversos significats. De tal manera que paraules com raó, intel·lecte, ment... les podem col·locar, segons el significat que li dóna l’escriptor, en la dimensió intel·lectual o en la dimensió espiritual. Autors com Plotí, Mestre Eckhart, sant Francesc de Sales, K. Jaspers, i els mateixos textos bíblics, donen a les paraules raó, coneixement o intel·lecte, una dimensió espiritual. Es tracta d’una intel·ligència que neix de la voluntat, quan aquesta s’adhereix a la Voluntat de Déu.

 

Paraules com raó o intel·lecte pertanyen al segon nivell: l’intel·lectual, quan són els actes  com l’estudi, la lectura, l’observació, les conferències, etc., els que ens fan créixer en  coneixement. En canvi, en el tercer nivell: l’espiritual són les actituds  les que ens donen més llum i clarividència. Així veiem com Jesús diu: benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. no diu els qui llegeixen, sinó els nets de cor. Un altre exemple és el del profeta Isaïes quan diu: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Aquest coneixement també és un coneixement espiritual, no purament intel·lectual.

 

Quan es parla de “vida espiritual”, generalment s’identifica amb uns actes específics com l’oració, la meditació, els sagraments... Però la naturalesa de la vida espiritual en la seva essència és virtut.

Ara bé, a la virtut se li han donat molts noms... Aquests noms representen les formes d’expressió a través de les quals manifestem el que som i com pensem.

De tots aquests noms en podríem destacar alguns, d’acord amb la tradició... Recordem les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança o els anomenats transcendentals: unitat, veritat, amor. Afegiríem amb traducció lliure, les virtuts anomenades filles de la llum, com autenticitat, fidelitat i sinceritat. També podríem recordar que a semblança del Sol som energia, llum i calor, és a dir: voluntat, coneixement i amor.

 

Si busquéssim una sola paraula, que les resumís totes, podríem dir que tot consisteix en fer el bé. Així Plató tenia la bondat com el principi fonamental de la filosofia. I la Sagrada Escriptura a la qual li fem dir tantes coses, també ens diu, per exemple: Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ac 10, 34-35. Així, doncs, fer el bé és l’única cosa que Déu ens demana. Tota allò altre que puguem afegir és comentari o expressió.

 

Hi ha altres manifestacions del món de la virtut que podríem recordar d’una manera especial. Són: la intenció, el desig, la llibertat, l’acceptació, la fe...   

 

Comencem per la intenció. La intenció és allò que té el poder de donar a tot el que fem una qualitat determinada, bona o no bona. En aquest sentit, intenció i desig són com dos aspectes d’una mateixa actitud. I del desig hem de dir que sempre desitgem quelcom. No podem estar un moment sense desitjar. És com la respiració de l’ànima, en siguem  conscients o no. Per tant, és important conèixer la qualitat i rectitud de les nostres intencions i desigs per saber si les nostres accions són filles de la llum o de la foscor. Per saber si la nostra acció és fruit del desig de posseir egoísticament quelcom o d’una relació altruista i veritablement humana amb els altres i amb les coses.    

LA NATURALESA DE LA VIDA ESPIRITUAL

De la vida dels sentits no cal parlar-ne perquè tots sabem més o menys com funciona. De totes maneres, hauríem de tenir present que si gaudim d’un més alt nivell de consciència podrem millorar la qualitat de la vida dels sentits.

 

De la naturalesa de la vida intel·lectual i de la raó: memòria, enteniment i voluntat, també coneixem el seu dinamisme, en general, encara que el concepte de memòria s’ha anat degradant amb el temps, limitant la seva funció a la facultat de retenir i repetir allò que s’ha llegit. Autors com sant Agustí o Bergson tenen un concepte molt més ric i profund de la memòria, identificant-la amb la consciència. És lamentable el descrèdit de la memòria per part de la docència i de la catequesi, ja que, aquest menyspreu ha empobrit la densitat intel·lectual del poble.  

Un nivell alt de consciència també ens fa més intel·ligents. Només amb la mera erudició, per extensa que sigui, no basta per conèixer la veritat. Es pot trobar gent molt erudita i poc intel·ligent. Recordem una vegada més aquella dita de Heidegger: Aquell que escriu molt és senyal que no té res essencial a dir.    

 

Per altra banda hem d’observar que algunes paraules que fan referència al nivell intel·lectual de l’ésser humà han rebut en el transcurs de la història i segons diferents autors, diversos significats. De tal manera que paraules com raó, intel·lecte, ment... les podem col·locar, segons el significat que li dóna l’escriptor, en la dimensió intel·lectual o en la dimensió espiritual. Autors com Plotí, Mestre Eckhart, sant Francesc de Sales, K. Jaspers, i els mateixos textos bíblics, donen a les paraules raó, coneixement o intel·lecte, una dimensió espiritual. Es tracta d’una intel·ligència que neix de la voluntat, quan aquesta s’adhereix a la Voluntat de Déu.

 

Paraules com raó o intel·lecte pertanyen al segon nivell: l’intel·lectual, quan són els actes  com l’estudi, la lectura, l’observació, les conferències, etc., els que ens fan créixer en  coneixement. En canvi, en el tercer nivell: l’espiritual són les actituds  les que ens donen més llum i clarividència. Així veiem com Jesús diu: benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. no diu els qui llegeixen, sinó els nets de cor. Un altre exemple és el del profeta Isaïes quan diu: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Aquest coneixement també és un coneixement espiritual, no purament intel·lectual.

 

Quan es parla de “vida espiritual”, generalment s’identifica amb uns actes específics com l’oració, la meditació, els sagraments... Però la naturalesa de la vida espiritual en la seva essència és virtut.

Ara bé, a la virtut se li han donat molts noms... Aquests noms representen les formes d’expressió a través de les quals manifestem el que som i com pensem.

De tots aquests noms en podríem destacar alguns, d’acord amb la tradició... Recordem les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança o els anomenats transcendentals: unitat, veritat, amor. Afegiríem amb traducció lliure, les virtuts anomenades filles de la llum, com autenticitat, fidelitat i sinceritat. També podríem recordar que a semblança del Sol som energia, llum i calor, és a dir: voluntat, coneixement i amor.

 

Si busquéssim una sola paraula, que les resumís totes, podríem dir que tot consisteix en fer el bé. Així Plató tenia la bondat com el principi fonamental de la filosofia. I la Sagrada Escriptura a la qual li fem dir tantes coses, també ens diu, per exemple: Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui. Ac 10, 34-35. Així, doncs, fer el bé és l’única cosa que Déu ens demana. Tota allò altre que puguem afegir és comentari o expressió.

 

Hi ha altres manifestacions del món de la virtut que podríem recordar d’una manera especial. Són: la intenció, el desig, la llibertat, l’acceptació, la fe...   

 

Comencem per la intenció. La intenció és allò que té el poder de donar a tot el que fem una qualitat determinada, bona o no bona. En aquest sentit, intenció i desig són com dos aspectes d’una mateixa actitud. I del desig hem de dir que sempre desitgem quelcom. No podem estar un moment sense desitjar. És com la respiració de l’ànima, en siguem  conscients o no. Per tant, és important conèixer la qualitat i rectitud de les nostres intencions i desigs per saber si les nostres accions són filles de la llum o de la foscor. Per saber si la nostra acció és fruit del desig de posseir egoísticament quelcom o d’una relació altruista i veritablement humana amb els altres i amb les coses.    

 

UNA MIRADA AL MÉS ENDINS                               

Paraules i pensaments. 

Paraules i pensaments sobre la vida. Però, quina vida? Podem parlar de la vida dels sentits, de la vida intel·lectual o de la vida de l’esperit. Aquestes són les tres dimensions de l’ésser humà de les quals parlen alguns pensadors.

Volem parlar aquí de la vida de l’esperit. A aquesta vida també l’anomenem vida interior, malgrat que, d’acord amb alguns autors com P. Tillich o Merleau-Ponty, “vida interior”, en aquest context, és una expressió inadequada,  ja que en la vida de l’esperit els conceptes d’espai i temps no tenen sentit... passa, però, que dins del llenguatge simbòlic al qual estem acostumats, aquesta expressió ens ajuda... i es fa imprescindible i, de fet, els grans autors la fan servir.

Sempre que parlem d’algun aspecte de la vida humana en parlem des d’una perspectiva concreta, des d’un punt de vista que és el lloc on ens ubiquem nosaltres, espiritualment parlant. Aquest lloc és el nivell de consciència en el qual vivim i des del qual pensem i parlem.

 

Si aquells pensadors a qui escoltem o llegim viuen en un nivell de consciència superior al nostre, difícilment els entendrem i el més segur és que donem un sentit diferent a les seves paraules. Això passa amb els Evangelis. Aquests escrits que molts cristians saben de memòria... ¿diuen el que nosaltres (i la nostra institució religiosa) pensem que diuen? ¿No passa, més aviat, allò que va dir Jesús als seus deixebles parlant de la gent en general: miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen?  Mt 13,13.

 

En realitat (és una impressió personal) quan escoltem l’Evangeli, és com si “sentíssim tocar campanes”. La seva ensenyança queda lluny de la nostra manera d’entendre i de celebrar la fe i de viure la religió.  

Hauríem de recordar algunes nocions bàsiques sobre la naturalesa de la vida. Hi ha dos elements a tenir sempre en compte. Són: el contingut essencial i les formes d’expressió. Val a dir: la vida i l’expressió de la vida, la fe i l’expressió de la fe, l’amor i l’expressió de l’amor, els actes i les actituds...

Generalment ens quedem en les formes, en els actes... Així, quan es parla de renovació i s’intenta superar les maneres anacròniques d’expressar la fe, el nostre pensament i les nostres preocupacions es limiten al nivell de les formes: el vestit segons l’expressió de Jesús... Mt 9.16.

 

En les narracions dels Evangelis, algunes anomenades miracles, hi veiem i així ho considerem, actes que Jesús va fer, i és que llegim literalment uns textos que haurien de ser llegits simbòlicament, ja que es tracta d’escrits espirituals... i el llenguatge propi d’aquells escrits és el simbòlic i el llenguatge simbòlic es refereix a les actituds...  

Repetim: En els moments actuals en els quals tots busquem una altra manera més sana i coherent de viure i de practicar la religió, els qui hi estem interessats... serà bo tenir en compte el contingut essencial de la fe i no quedar-nos només en les formes i maneres externes de viure-la i de celebrar-la.

  

I això fa necessari veure les coses des d’un nivell superior de consciència. Alguns pensadors sembla que ho veuen així. Per exemple R. Panikkar en un moment dels seus escrits, diu el següent: això que diem només es pot comprendre des del “tercer ull”. És a dir: des del tercer nivell de coneixement, segons l’escola de sant Victor, a la qual ell fa referència alguna vegada. I Marià Corbí posa per títol a un dels seus llibres, el següent: “Paraules des del silenci”. No diu paraules sobre el silenci, sinó des del silenci...

 

No podrem comprendre els Evangelis si no ens posem en la mateix altura espiritual dels savis i profetes que els van escriure.

Si no tenim en compte això, pot passar que el llenguatge que, en principi, és l’eina que ens ajuda a conèixer i entendre allò que ens diuen els altres i a relacionar-nos amb ells, es torni l’obstacle que ens en separi i ens n’allunyi encara més. I això és el que està passant, malgrat els esforços i la bona voluntat d’alguns d’aquest món espiritual o religiós.

 

Sovint ens passa, però, que no sabem ben bé quina cosa volem dir quan parlem de llenguatge simbòlic. El llenguatge simbòlic no és un llenguatge figurat sense contingut real...  Quan el context des del qual parlem és la vida espiritual, el llenguatge simbòlic es refereix a coses del món espiritual tan reals (o més) que les coses que en diem materials o físiques, a les quals ens referim amb un llenguatge que en diem literal... El llenguatge simbòlic es refereix a la intencionalitat dels nostres desigs i esperances.

 

Cada text va acompanyat del seu context. El context propi de la vida espiritual és el contingut essencial de la vida. El llenguatge conceptual, intel·lectual, fa referència a les formes d’expressió. Que és el context en el qual solem viure i parlar. 

Això ho deixarem aquí i ja ho seguirem amb altres escrits si la salut ens ho permet.