19

LA VIDA I LA VERITAT

La realitat la copsem com a vida abans de veure-la com a veritat. Aquesta frase de grans pensadors dóna peu a unes reflexions entorn del llenguatge i de la paraula. Ens ve a dir que la veritat és fruit de la vida. L’experiència que tenim de la vida l’expressem a través de pensaments i paraules.  

 

Això vol dir que, si no hi ha vida, no hi ha veritat. En aquest sentit, hem de reconèixer que moltes vegades vivim allò que se’n diu contents i enganyats, perquè vivim de les nostres petites veritats. Però, sovint aquestes petites veritats esdevenen mentides quan absolutitzem allò que és relatiu, és a dir: en relació a... i perquè en la nostra superficialitat no capim la veritat total, la qual només podem percebre o intuir amb l’esperit i expressar a través del llenguatge simbòlic. Això, només ho poden fer aquells que, com Natanael, són homes sense engany. Cf. Jo 1,47.

 

Degut a la superficialitat, el llenguatge, que és l’eina que fem servir els humans per entendre’ns i comunicar-nos, ha esdevingut en la història de la humanitat, allò que ens ha dividit i ha sigut la base d’incomprensions i lluites fratricides i d’accions deshumanitzadores. Tot el contrari del que correspon a la seva finalitat.

 

Quan parlem de superficialitat volem dir que vivim més de la interpretació que fem de les coses que de la seva realitat.

Situem-nos, i recordem que el context des del qual volem parlar aquí és el del contingut essencial, no tant el de les formes d’expressió i que, per tant, no és el cas de dir mil coses diferents, sinó el de dir sempre el mateix, però de mil maneres diferents. La densitat de la vida espiritual és tan gran que podem dir el mateix des de punts de vista quasi infinitament diversos. 

 

El contingut essencial és el que dóna sentit a les formes, no al revés. Això vol dir que la vida racional i la vida dels sentits, si volen ser una expressió adequada de la veritat ha de tenir en compte la vida de l’esperit.

  

Recordem una vegada més -ho hauríem de fer sempre- la pregunta dels primers deixebles a Jesús: On t’estàs? On us allotgeu? On vius? Cf. Jo 1,38. Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer sempre: ¿Des de quin nivell de consciència vivim: sentim, actuem, llegim, escoltem? Hem de cercar sempre la relació de la vida amb la veritat si volem connectar amb la realitat.

No tenim prou consciència del que pensem i fem. No som capaços de distingir el bé del mal, o la veritat de la mentida existencial. La paràbola del blat i el jull ens ho vol recordar. Cf. Mt 13, 24-30. Sovint, estem massa segurs del que pensem.

 

Degut a la pandèmia de la superficialitat que patim, la realitat ens queda lluny del nostre coneixement. Mirem però no veiem . Cf. Mt 13, 13-15. perquè ens limitem a veure les coses amb l’ull dels sentits i de la raó. Aquestes coses només es poden veure amb l’ull de la fe, que és l’ull de l’esperit, que és aquella dimensió de la nostra naturalesa que encara ens queda amagada en l’inconscient.

    ____________________

 

Les paraules són signes convencionals que els humans hem inventat per donar a cada cosa un nom i així poder relacionar-nos i entendre’ns...

Però, quan ens referim a la vida de l’esperit les coses es compliquen perquè en aquesta dimensió de l’ésser humà les paraules ja no són signes sinó símbols. I si per llegir i entendre l’argot d’una disciplina concreta del món científic hem de tenir una preparació concreta i saber el significat de les paraules, aquesta preparació també és necessària per entendre el significat dels símbols que es refereixen a la vida de l’esperit.  

 

Si rellegim la història del pensament humà, veiem que les grafies: paraula, veritat, raó (entre altres) adquireixen diversos significats segons els autors i el context literari. Diem això perquè passa sovint que hem llegit o entès les paraules de textos antics i nous fora del context en el qual foren escrites o dites i, per tant, els hem donat un sentit que no és l’original.

   ____________________________

 

La veritat intel·lectual deriva de la lectura i de l’estudi i es refereix a les formulacions doctrinals o científiques. La veritat espiritual neix de la vida, o dit d’una altra manera: de la pràctica de les virtuts i de la fidelitat a si mateix, a allò que som i estem destinats a ser.

 

El món religiós ha viscut sovint de la interpretació subjectiva d’uns textos humans que hem atribuït a Déu i que han tingut una influència decisiva en el comportament dels pobles.

 

Viure és ésser. I som allò que estimem i coneixem: Agustí i Panikkar. Dit d’una altra manera: On tenim el tresor, hi tindrem també el cor. Mt 6,21

 

18

FE I TRADICIÓ

Dèiem que hem de donar resposta als dons que hem rebut i entre ells el do de la fe.

Aquesta resposta a la fe l’han donat homes i dones de tots els temps. Respostes que s’han transmès a través de llibres, principalment els anomenats sagrats, i d’institucions religioses que han anat creant accions, celebracions, ritus, doctrines... d’acord amb cada lloc geogràfic, formant d’aquesta manera sengles cultures a través de les quals els creients  manifesten i celebren la seva fe.

 

La historia es va fent... i al cap d’un temps, ja no partim de zero sinó que ens valem del que els ancestres nostres han creat. Però, el fet d’acceptar les tradicions dels antics no ho hem de fer d’una manera passiva. També nosaltres estem cridat a col·laborar en la continuïtat i perfeccionament de la cultura que hem rebut d’una manera activa i personal.

 

Hem d’estimar les institucions religioses i hem de voler ser-ne subjectes actius de renovació. Però, d’una renovació que no es quedi a la meitat del camí. Cal anar a fons, superant l’actitud fàcil de canviar només les formes externes. Ara bé, per això, ens cal apujar el nivell de consciència i veure les coses des del “tercer ull”, des de la dimensió espiritual. I, des d’aquest lloc, endinsar-nos en el contingut essencial que dóna sentit a les formes culturals que s’han anat creant amb el temps. Només des d’un nivell alt de consciència podrem veure allò que ens cal fer avui dia i com hem de seguir expressant i celebrant la fe.

 

Per començar, l’actitud més adequada -com pensava Panikkar- és la de tenir clar que si volem una bona renovació de les nostres institucions, el primer que hem de fer és renovar-nos a nosaltres mateixos. Altrament si no ho fem així caurem inevitablement en la hipocresia. Tampoc no és una bona solució, en general, prendre l’actitud d’aquells que, pel fet de quedar desenganyats d’unes institucions anacròniques, decideixen viure “una espiritualitat sense religió”. Aquesta actitud demostra, sovint, i sense jutjar ningú en particular, un nivell no gaire alt de consciència o una poca maduresa humana.  

 

A més d’aquesta disposició interior, si estem disposats a valorar i estimar les institucions i volem participar activament de la seva renovació, serà bo escoltar els grans mestres de l’esperit. Waldo Emerson n’és un. Ell ens diu: La nostra època és retrospectiva. “Construeix els sepulcres dels pares”. Escriu biografies, històries i crítiques. Les generacions precedents contemplaven Déu cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però ¿per què no podem fruir també nosaltres d’una relació original amb l’univers? ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció i no rebuda per tradició, una religió revelada a nosaltres i no la història del que els fou revelat a ells?

 

Protegits durant un temps en el si de la naturalesa, els fluxos de la qual entren a dolls en nosaltres i corren al voltant nostre, invitant-nos, per les capacitats que ens transmet, a una acció proporcionada a ella, ¿per què buscar a les palpentes entre “els ossos secs” del passat, o fer de la generació viva un seguici disfressat amb “vestimentes descolorides”?

 

En el text d’Emerson –a més de fer-nos sentit la necessitat que tenim de la naturalesa com a mestra de la vida- hi trobem algunes reminiscències bíbliques. Per exemple la dels “ossos secs”, del profeta Ezequiel, la de “construir els sepulcres dels pares” de Mateu i la de les vestimentes descolorides”  Cf. Lluc i Mateu.

Referent a aquestes últimes paraules escoltem el que ens diu l’evangelista Lluc: Ningú no talla un pedaç d’un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s’adiria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s’ha de posar en bots nous. Lc 5,26-38.

Sovint ens passa que volem uns bots nous, i els confeccionem, però no gaudim d’un vi de qualitat.  

 

Emerson a més de ser un filòsof reconegut dels Estats Units, va ser també, durant un temps, pastor de l’església unitarista. També va participar en el moviment del “Nou pensament”.                                     

 

Però, seguim escoltant-lo: El sol brilla també avui. Hi ha més llana i més lli en els nostres camps. Hi ha terres noves, homes nous, pensaments nous. Demandem les nostres pròpies obres, les nostres pròpies lleis, el nostre propi culte.

 

Confiem en la perfecció de la creació, i pensem que qualsevol curiositat que l’ordre de les coses susciti en la nostra ment, pot ser satisfeta per l’ordre de les coses.

 

Això em recorda la sentència de sant Agustí que diu: L’ordre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Per tant, creiem que “l’ordre” és un dels elements de la nostra naturalesa espiritual que cal tenir en compte per poder arribar a la plenitud de la vida. No es tracta aquí d’un ordre exterior, que consisteix en posar les cadires al seu lloc, per exemple, sinó d’un ordre interior en la nostra escala de valors. Un exemple clar d’aquest ordre interior és la sentència pronunciada per Jesús que diu: No és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home.

Aquesta sentència de Jesús, pertany a la dimensió essencial de la vida. No és una mera formulació secundària entre moltes altres que puguem formular dins del món de l’axiologia. Pensem, per exemple, que la tradició ens diu que els veritables enemics del Nou Testament, no eren els publicans o les prostitutes, sinó el legalisme del fariseus. Han passat més de dos mil anys i els savis i entesos de tots els colors religiosos i polítics d’avui dia, els mateixos que amb alta veu es proclamen democràtics, demostren que estan al mateix nivell dels fariseus del temps de Jesús. Quan volen provar que una cosa és bona o dolenta, diuen: això és legal o no és legal... No sentim dir mai: això és just o no és just. La qual cosa demostra que estem lluny de la veritable democràcia. Hauríem de tenir ben present que no és la justícia per a la llei, sinó la llei per a la justícia, que no és la cultura al servei de la llei, sinó la llei al servei de la cultura. La manera de fer del món d’avui em recorda la sentència de Panikkar: El pitjor enemic d’avui... és la superficialitat. Preferim viure semi –conscientment enganyats. 

 

FE ÉS CREURE EN LA VIDA

De semblant manera que l’Escriptura diu: Déu és amor, Déu és Llum, podríem dir; Déu és bondat, és bellesa infinita...

Vestim amb paraules el Misteri, allò que no té pròpiament nom. La fe no té objecte, diu Panikkar, perquè la fe és adhesió a aquella realitat que supera tota comprensió i que, no obstant això, la consciència percep com a existent. La fe és conèixer realitats que no veiem, diu la carta als hebreus. He 11,1.

Es tracta d’un coneixement que és empatia amb la realitat. I si la realitat és bondat, en la mesura que siguem bons estarem en sintonia amb la realitat. Per això els nets de cor són els qui veuen Déu. És el cor en el qual no hi ha engany...

La fe és dir sí a la Vida. Això ho expressem amb infinitat de formes i maneres de viure. Sentir és viure, pensar és viure, intuir és viure, relacionar-nos és vida, perquè la vida és relació. Però, hi ha nivells i nivells de consciència. Allò que coneixem de la vida des de l’esperit no ho pot copsar ni la raó ni els sentits. Pau no va poder explicar allò que ell va experimentar: va sentir paraules inefables que cap home no pot repetir, i recorda que cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu te preparat per als qui l’estimen. I Sant Joan de la creu quan parla de l’experiència espiritual, diu que no hi ha paraules per descriure-la. S’ha de callar. El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos, va escriure Sant Ireneu. (Panikkar).

L’esperit forma part de la nostra humanitat. Els sentits, la raó i l’esperit són les tres dimensions de la vida humana -d’acord amb  l’antropologia tripartida- i que hem d’entendre d’una manera holística. No podem viure la vida de l’esperit sense els sentits ni la vida dels sentits sense l’esperit. D’acord amb Panikkar entenem que una espiritualitat que menysté els sentits és una pseudo-espiritualitat. De semblant manera la vida dels sentits que no té en compte la dimensió espiritual de la vida humana és una vida dels sentits deficient i erràtica.      

Una vegada més situem-nos. És amb la fe que trobarem el nostre destí definitiu...

Els sentits ens donen una pista, la raó a través de la reflexió i la paraula són com indicadors en la camí, però arriba un moment en el qual aquests indicadors ja no serveixen perquè el camí es fa caminant. A dalt de la muntanya de Déu no hi ha camí. És el que ens recorda sant Joan de la Creu referint-se al cim de la muntanya del Carmel: Aquí no hi ha camí, perquè el just és per a ell mateix el camí. Paraules que són semblants a les de sant Pau, quan diu: El qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell, no el jutja ningú. 1C 2, 15. Això és viure de fe.

 

Hem d’intentar formar la consciència de tal manera que ens ajudi a estimar la vida i  desitjar viure-la en plenitud. Això és el que ens demana la fe: He vingut perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir, va dir Jesús. Jo 10,10.

 

La “veritat” de la fe es troba més enllà del que podem comprendre amb la raó. Per això la pregunta de Pilat sobre la veritat no va obtenir resposta. Veiem quelcom, però no sabem ben bé el que veiem. És semblant al que ens passa amb les estrelles, diu Ortega i Gasset: són una altra cosa del que veiem quan les mirem.

 

Si no som capaços d’anar més enllà del que ens diuen les coses amb la seva evident aparença, no les trobarem en la seva realitat. I anar més enllà de les aparences només ho podem fer des de la fe pura, de la fe obscura, diria sant Joan de la Creu. Repetim: la fe és certificació del que no veiem. He 11,1. (Edició bíblica “Segond”)

 

Diu Panikkar: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té us de raó i sentits.

 

I continua dient: Un pot tenir la raó més obtusa i l’altre, més aguda, la sensibilitat més desperta i l’altre, més mesella; d’una manera semblant, tot home té fe, cultivada o sense cultivar, tant si n’és reflexivament conscient com si no.

 

I el mateix pensador defineix la fe dient: Per fe entenc la capacitat d’obertura a alguna cosa més. Una capacitat que no ens ve donada ni a través dels sentits ni de la intel·ligència. Aquesta obertura es podria definir com l’obertura a la transcendència.

Mitjançant la fe l’home és capaç de transcendir-se, de créixer, d’obrir-se a alguna cosa més, és capaç de fer un salt que ni justifiquen els sentits ni apuntala la raó.

 

Ara bé, no podem confondre la fe amb les formulacions doctrinals (dogmes) pròpies de les institucions religioses. La fe és anterior a les institucions religioses. Quan naixem ja tenim la capacitat de creure, com tenim la capacitat de parlar, de menjar, de sentir... capacitats que es van obrint i desenvolupant en el temps. Unes més aviat que les altres... Arriba un moment en el que hem d’assumir la nostra responsabilitat d’una manera conscient i lliure d’allò que hem rebut. Entre altres coses, la fe.

 

Parlarem d’aquest tema en un altre escrit.

 EL CONEIXEMENT                                                      16

Conèixer no és solament saber coses o tenir dades sobre alguns elements que formen part de la nostra existència. Ja hem dit que el coneixement és una part essencial de la nostra naturalesa. Som llum. Més ben dit: tenim la capacitat de ser llum. D’acord amb Sòcrates el coneixement és virtut o la virtut és coneixement. És un potencial que tenim i que el podem deixar inactiu o el podem fer créixer indefinidament. Diu Pau: Vosaltres en altre temps éreu tenebres, però ara sou llum en el Senyor. Viviu com a fills de la llum. Ef 5,8.

 

Per la seva banda Joan en el text que recull la pregària de Jesús al seu Pare del cel, diu:  La vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo 17,3

I Agustí en un fragment de la seva pregària dirigida a Déu, exclama: Veure’t és posseir-te.

 

També volem recordar que el tema del coneixement forma part important del pensament filosòfic actual. Sovint, els autors que parlen del coneixement posen de relleu una nova visió de la vida, una nova “cosmovisió”. Panikkar ens diu: La situació del món en aquest segle requereix una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és constant novetat. Per altra banda, el corol·lari de tal audàcia demana la humilitat de saber-se fal·libles. Alguns, en la mateixa línia, pronostiquen una nova era axial, emprant l’expressió pròpia de K. Jaspers.

 

Per tant, no es tracta només de treure la pols per sobre o d’un canvi superficial de les formes externes. La nova visió ha de calar més a fons. I fer això no implica més complexitat sinó al contrari, demana més senzillesa. Demana un canvi radical del lloc on posem el desig essencial o l’opció fonamental de les quals ens parlen els savis.

  

És propi dels gran pensadors la unitat de pensament de fons que es reflecteix en tot el que diuen i fan. Per a Panikkar, per exemple, la visió clau o fonamental que dirigeix el seu pensament a través de les seves reflexions és la seva intuïció trinitària de la realitat que ell anomena: visió cosmoteándrica.

 

Per destacar la diferència de pensament entre la visió tradicional i la que  proposa R. Panikkar, posem en subratllat dos punts de vista diferents: La visió tradicional quan parla de la SS. Trinitat l’anomena: el misteri insondable. Panikkar, en canvi, la qualifica d’experiència humana primordial.

 

És a dir que la SS. Trinitat passa de ser una doctrina que hem de creure sense que tingui cap incidència pràctica en la vida de cada dia, a ser la realitat que expressa i engloba tota la vida del creient.

 

Amb aquesta referència, volem senyalar que el canvi que avui se’ns demana no és només un canvi de formes externes, sinó un canvi de mentalitat. I aquí podríem dir allò de que “la història es repeteix”, ja que “el canvi de mentalitat” és la condició que posa Marc en el seu Evangeli per poder formar part del Regne de Déu. Mc 1,15. (Segons els entesos, la paraula bíblica: conversió significa principalment canvi de mentalitat). El text citat diu així: Convertiu-vos i creieu en la bona nova.

 

Per veure clara la novetat de la “cosmovisió” que Panikkar i altres autors ens proposen en aquest moment concret de la història humana, hem d’alliberar el nostre pensament  de certes fórmules inamovibles que la nostra cultura ha fixat en la nostra mentalitat i que d’una manera soterrada però efectiva condicionen la nostra manera de veure i la nostra voluntat. Hem de netejar el cristall del nostre ull espiritual per poder veure clar sense interferències que distorsionin la imatge que se’ns presenta al davant...

 

Posem èmfasi en això perquè trobem estrany i fins a cert punt irònic que durant tants anys i segles hàgim pogut mantenir tants prejudicis entorn de diferents maneres de pensar i de practicar la religió, quan els textos originals que nosaltres mateixos hem escollit com a punts de referència, ens presenten les coses, al voltant de la religió, d’una manera tan diferent i tan clara al mateix temps.   

Escollim un text entre molts altres de semblants. Són les paraules de Jesús fent referència a la fe del centurió: Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d’Israel ningú que tingui tanta fe. I jo us asseguro que vindrà molta gent d’orient i d’occident, i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel; mentre aquells a qui era destinat el Regne seran trets fora... Mt 8...

Jesús ve a dir que la fe, que és allò que salva l’home, segons el mateix Jesús, es pot trobar en qualsevol part del món i en qualsevol cultura. A partir d’aquí podem preguntar-nos: quin sentit tenen i han tingut tantes guerres i divisions i encara avui les incomprensions actuals entre les religions, quan els textos que la mateixa Institució religiosa ha posat com a punt de referència i norma de fe de tot creient, diuen que la fe es pot trobar en qualsevol part del món i en qualsevol cultura? Les diferències doctrinals i rituals entre uns i altres no solament no són dolentes, sinó que són convenients i necessàries i, per tant, no van en contra de la unitat de la fe, sempre que s’eviti l’actitud d’absolutitzar-les per una banda i s’estigui predisposat a canviar-les per l’altra, quan es vegi convenient i necessari.  

 

Em aquest context, l’oració de tot creient hauria de ser: allibereu-nos, Senyor, de tot lligam a qualsevol doctrina. No siguem esclaus del vestit que ens posem. Ens hem de vestir, però no siguem esclaus del vestit envellit o esparracat...

Mentre no siguem plenament lliures del nostre vestit espiritual o religiós, no entendrem res.  El vestit que ens posem l’hem d’estimar i apreciar, però no podem dependre del vestit per ser allò que hem de ser com a persones humanes i creients.

 

En aquest context, la pregunta que es fa necessària però que, per ara, queda en suspens és la següent: I què és la fe?     

EL MISTERI DE LA PARAULA

La paraula, feta llenguatge, és el mitjà que tenim els humans per comunicar-nos i tanmateix esdevé sovint la gran causa de divisió entre els individus i les cultures.

Ajuntem aquí algunes reflexions, a manera de calaix de sastre, sobre el tema de la paraula i del llenguatge.

Pensem que aquestes reflexions poden servir d’introducció al comentari que intentarem fer dels llibres de R. Panikkar, sobretot del que té per títol i subtítol: LA PORTA ESTRETA DEL CONEIXEMENT. Sentits, raó i fe.

Es podria afirmar, d’acord amb el que diuen els savis, que poques persones saben llegir, sobretot quan es tracta de temes referents a la vida. També, i per semblant motiu, es diu que l’ofici de traductor és difícil, i sovint es tradueix malament, no per desconeixement de l’idioma original, sinó per no saber copsar el sentit que l’autor que es vol traduir dóna a les seves paraules. Això es veu ben clar, per exemple, en les diferents traduccions de la Bíblia.   

 

Des d’un altre punt de vista, els mateixos savis diuen que quan es tracta de la lectura espiritual cada u entén o copsa el sentit de les paraules que llegeix d’acord amb el seu nivell de maduresa humana, o del seu nivell de consciència i de les seves necessitats espirituals.

 

Per tant, no es pot dir, tot seguit, que algú llegeix malament quan dóna a les paraules un sentit diferent del que altres persones donen. Més aviat s’ha d’entendre que la paraula espiritual és d’una gran densitat de vida i que cadascú rep el tros de vida que necessita i que li correspon d’acord amb el seu nivell de coneixement espiritual. 

 

En el món exterior de les formes podem unificar criteris, fins a cert punt, per la necessitat que tenim els humans de formar comunitats, institucions, etc. Ara bé, el que no podem fer és el  d’absolutitzar doctrines i costums, la qual cosa és nefast per a la sana convivència humana i contrari a la Veritat. Tanmateix, per costum o inèrcia o les dues coses juntes, en aquest nivell de les formes externes (sobretot en el món de les religions) deixem que els altres, principalment els qui manen, decideixin per nosaltres, amb la qual cosa perdem la llibertat i la responsabilitat personal i això és inadmissible èticament i teològicament parlant.

 

Quan ens referim al llenguatge espiritual: el llenguatge que parla de la Vida, cada u ha de formar el seu propi criteri amb fidelitat al do rebut. Aquest do que es troba més al fons i va més enllà de les necessitats peremptòries i contingents del mateix individu.

Uns pensaments sobre el mot: filosofia, de Mónica Cavallé ens poden servir d’exemple per veure amb quina facilitat canviem el significat de les paraules. Diu així:

Semblen quedar lluny de nosaltres aquells temps en què la filosofia tenia un profund impacte  en la vida d’aquells que la cultivaven, quan era una pràctica que comportava tota una exercitació quotidiana i un estil de vida. La paraula “filosofia” (amor a la saviesa) ha arribat a ser sinònim d’especulació divorciada de la nostra realitat concreta, de pura teoria, de reflexió estèril, i quasi hem oblidat que durant molt temps fou considerada el camí per excel·lència vers la plenitud, i una font inesgotable d’inspiració en el complex camí del viure. 

Era considerada no només com un saber vers els fonaments de la realitat, sinó també com un “art de vida”, com un camí per viure en harmonia i per aconseguir un ple auto-desenvolupament.

Els filòsofs de l’antigor sabien que una ment clara i lúcida era en si mateixa una font de llibertat interior i de transformacions profundes...

Per acabar escoltem ara el que ens diu Louis Lavelle sobre la paraula: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és el senyal de totes les altres corrupcions: ella n’és a la vegada l’efecte i la causa. I no podem pensar en purificar l’una o l’altre, sense abans purificar la pròpia ànima.

   _________________________________

 

Deixem-ho aquí, però abans voldria fer un aclariment sobre les citacions bíbliques que surten de tant en tant en aquest escrits. 

Els textos bíblics es poden llegir com a punts de referència o “norma de fe” d’una institució religiosa o també com a textos que formen part important de la nostra cultura o de la que podríem anomenar cultura occidental.

En el context d’aquests escrits hem escollit aquest segon sentit -com també ho fan alguns pensadors- no perquè no valorem l’altre sentit religiós sinó perquè em sembla més adequat en el context i en el sentit que volem donar als escrits.

 

El que importa quan es tracta d’una paraula que forma part d’una cultura antiga és el fet de llegir-la amb llibertat, evitant quedar-nos lligats a unes formes externes pròpies d’una cultura i d’un temps històric del passat i escrits amb un llenguatge quasi desconegut. Es tracta de descobrir la paraula essencial amagada en el vestit antic de les formes. Així sembla que ho feia sant Pau, quan deia: Déu ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida. 2 Co 3,6.

També deia: I aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2,13...15 

 

SER O FER

Sobre l’alternativa entre el ser i el fer recordem les paraules del Mestre Eckhart: La gent mai hauria de pensar tant en allò que fa; hauria de meditar més aviat sobre allò que són. Doncs bé, si la gent i les seves maneres fossin bones, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes. Que no es pretengui de fonamentar la santedat en l’actuar; la santedat s’ha de fonamentar en el ser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres sinó que nosaltres hem de santificar les obres.

És a dir: la qualitat de les nostres accions i de les obres que puguem fer depèn de la qualitat del que som. En aquest sentit la qualitat de les obres no depèn del fet que siguin polítiques, civils o religioses, sinó de la qualitat de la persona que les fa.  

L’autor esmentat segueix: Per santes que siguin les obres, no ens santifiquen en absolut com a obres: sinó perquè som sants i posseïm el ser, en la mesura santifiquem totes les nostres obres, ja es tracti de menjar, de dormir, d’estar en vigília (d’estar pregant) o de qualsevol cosa que sia. Aquells que no tenen gran l’ésser, qualsevol obra que executin, no donarà resultat. És a dir: no donarà peu a una societat més justa i fraternal.

Ara parlem d’una altra alternativa. Aquesta vegada entre el fer i el deixar fer. Per entendre quina cosa volem dir amb el deixar fer pensem sempre que som ésser rebuts. I que, amb la nostra naturalesa humana, hem rebut unes qualitats físiques, unes facultats intel·lectuals i una força, dinamisme o energia espiritual que és la que ens fa moure i ens dóna l’oportunitat i la capacitat de créixer... Posem alguns exemples. Pensem primer en les plantes i veiem que una planta creix, no perquè l’estirem sinó només pel fet de regar-la un cop plantada la llavor.  

El mateix passa amb el cos humà. Cal donar-li els nutrients que necessita i el cos va creixent fins arribar a l’estatura que li correspon. I si parem esment en la dimensió espiritual de l’ésser humà veiem que passa el mateix.

  

En les primeres etapes del camí espiritual cal accentuar el “fer” ja que com diuen els entesos en aquest camp, com sant Joan de la Creu, no és bo saltar-se etapes i, per tant, al principi del camí espiritual, hem de tenir ben present i valorar la necessitat de l’aliment de la “paraula”, la meditació i la pràctica de les virtuts, etc. Però, si volem continuar fins al final vers la plenitud de la vida, ha d’arribar el moment de donar més importància al “deixar fer”. És a dir: al moment de no impedir que l’energia que tenim en el nucli profund de la nostra personalitat es vagi desenvolupant sense posar-li impediments. Hi ha una paràbola de Marc que sembla contemplar aquesta conjuntura existencial. Diu així: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues... Mc 4, 26-28. 

 

Es tracta, doncs, de no posant entrebancs amb el nostre “ego” a aquest dinamisme natural que hem rebut, perquè es vagi desenvolupant. Aquesta part de “deixar fer” adquireix molta importància en els grans autors espirituals com el Mestre Eckhart, sant Joan de la Creu en les seves “Nits dels sentits i de l’esperit” i d’altres. Aquí per a no allargar-nos massa resumirem algunes paraules al respecte escrites pel P. Teilhard de Chardin i tretes del Medi Diví en el capítol que parla de les passivitats de creixement. La reflexió és llarga. Aquí només presentarem alguns fragments, a més del que ja hem recordat en una altra ocasió: L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes... el subjuga la grandesa de tot allò que ha anat deslliurant i il·luminant... es veu endut a reconèixer que, en l’acte definitiu que ha de reunir-lo al Tot, els dos termes de la unió són desmesuradament desiguals. L’home, ha de rebre més que no pas donar...

Després d’haver estat potser primordialment sensible als atractius de la unió amb Déu per l’acció, es posa a concebre i a desitjar un aspecte complementari, una fase ulterior, a la seva comunió: aquella en la qual es perdrà més en Déu que no pas es desenrotllarà a si mateix...

Ens sembla tan natural el fet de créixer que habitualment no pensem a distingir la nostra acció de les forces que l’alimenten, ni de les circumstàncies que afavoreixen el seu èxit. I, tanmateix “què tens que no hagis rebut?”  1 Co 4,7.

... no arribem en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem... La vida profunda, la vida brollant, la vida naixent se’ns escapen en absolut.  

 

Aquesta actitud de deixar fer, quan ja s’ha fet habitual, denota un nivell alt de consciència. En aquest nivell es veuen les coses d’una altra manera, més d’acord amb la realitat. Això comporta un canvi en la nostra apreciació i valoració dels actes que fem en tots els àmbits de la vida inclòs el religiós i l’espiritual. Al començament d’aquesta nova manera de veure les coses hi descobrim el que els espirituals anomenaven “la segona conversió”. Algunes persones que han passat per aquesta experiència ens parlen de la sorpresa que els causa la nova visió de les coses. Santa Àngela de Foligno, per posar un exemple, ens diu que després de deu o dotze anys de vida religiosa i, per tant, de vida entregada a Déu, li va arribar el moment de rebre una nova llum espiritual que la va fer exclamar: Ara reconec que el meu amor a Jesucrist d’abans era una burla.

És difícil comprendre bé el que diuen aquestes persones si no s’ha arribat al mateix nivell d’experiència espiritual. Cal, doncs, una actitud de respecte i no dir, amb una certa inconsciència, que només ho deien per humilitat.

                         

Hi ha coses de la nostra vida de cada dia que no sabem valorar segons els paràmetres de la veritat sinó que les entenem d’acord amb els nostres interessos emmascarats. Per poder veure més clara la realitat necessitem arribar a viure la “segona conversió”.

Posem alguns exemples, pensats en el context del món dels qui ens diem creients. Hem de tenir present que fins que no arribem a aquest nivell de consciència no sabrem ben bé si servim l’Evangeli o ens servim d’Ell; i quan vulguem ajudar els qui vénen de fora perquè puguin practicar la seva religió, no sabrem si els ajudem a la seva fe o els ajudem a ser esclaus de les seves lleis, com ho som tal vegada nosaltres de les nostres...

I LA VERITAT US FARÀ LLIURES

La intuïció de la qual hem parlat és una llum que forma part de la pròpia naturalesa. Marià Corbí arriba a dir: L’home no és cos, és ull. No només la ment compren i veu, també el cos i tots els aspectes del ser humà són veure i comprendre. I el que veu aquest home-ull arriba fins el misteri inconcebible, i quan l’ull arriba a veure aquest límit, l’ull mateix es fa límit i passa el límit.

 

Quan escric que la intuïció és una llum que forma part de la naturalesa en vénen al cap aquelles paraules que diu R. Panikkar parlant de la fe, en les quals hi veig una semblança de fons. Aquest gran pensador i home espiritual diu: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. (De passada veiem com aquí parla de les tres dimensions humanes de les quals anem parlant aquests dies: sentits, raó i fe).

 

Aquesta llum que el creient descobreix en si mateix dóna una seguretat que va acompanyada d’una pau tranquil·la i serena. Això és possible perquè el creient sempre deixa que l’última paraula la tingui Déu. Així ho entenia sant Pau quan deia: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

 

Cal, doncs, distingir aquesta seguretat d’aquella que podem anomenar falsa seguretat que és la que exhibeixen els qui es presenten com a profetes amb poders extraordinaris i de fer miracles i que quan prediquen les seves doctrines exigeixen obediència absoluta als seus deixebles. Jesús advertia: Guardeu-vos dels falsos profetes, que vénen a vosaltres disfressats d’ovella, però per dintre són llops rapaços. Mt 7,15.       

 

Ampliant la reflexió constatem que sovint ens aferrem a la part sensitiva i a més tirar a la part intel·lectual. I la dimensió espiritual la deixem per alguns especialistes dedicats a unes activitats específiques que demanen un temps de què no poden disposar “la gent normal”.

La realitat és que la dimensió espiritual no demana necessàriament cap activitat especial. Tothom -cadascú dins de la seva vocació- pot tenir una vida espiritual profunda, perquè aquesta només depèn de la virtut, la qual es manifesta de mil maneres d’acord amb el tarannà de cada u.

 

Parlem d’una vida espiritual que és necessària si volem ser plenament humans. I per poder fer realitat aquest desig de vida plena, hem de deixar a la cuneta la superficialitat i el narcisisme que ens tenallen. L’humà és per essència un ésser relacional. Fer que les relacions siguin cada vegada més altruistes és una tasca que no s’acaba mai. Recordem allò que, amb una certa ironia, deia sant Francesc de Sales: L’egoisme es mor cinc minuts després que ens morim nosaltres.

Hem de tenir present que la dimensió espiritual no és menys humana que la dimensió sensitiva. No podem menystenir cap de les nostres dimensions. Com diu Panikkar: aquell espiritual que menysté la part sensorial està perdut.  

 

Hem parlat de l’acceptació de si mateix, com de la primera actitud que hem de tenir en consideració quan parlem del creixement de la vida espiritual. L’acceptació fa possible la vertadera llibertat. Per tant, expressions com: sóc lliure faig el que vull i altres semblants no denoten, per si mateixes, llibertat. Aquell que diu això és possible que sigui lliure dels altres o de les coses, però pot esdevenir esclau de si mateix i de les seves idees. Cada u ho ha de veure.

 

Aquí volem recordar expressions pròpies de la nostra cultura cristiana. Són les següents: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix i qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16, 24-25. Si som capaços de llegir aquestes paraules per damunt de la literalitat i percebre el seu sentit espiritual veurem la importància que tenen en ordre ha copsar la veritable vida dins nostre. La vida humana, en la seva totalitat, és com el tresor amagat que hem de descobrir en el camp de la nostra existència.  

 

L’ull de la fe, purificat per l’acceptació incondicional del nostre ésser amb totes les possibilitats de vida que hem rebut és com un microscopi que penetra més enllà del que pot veure l’ull de la raó o dels sentits. És el que R. Panikkar ens diu quan es refereix a la vida de l’esperit: Aquestes coses només es poden veure amb el “tercer ull”.   

 

Si ens aferrem només a una part de la nostra naturalesa humana i l’absolutitzem, perdrem el tot, perquè d’acord amb el caràcter holístic propi de l’ésser, el tot no és la suma de les parts, sinó que cada part inclou el tot.  

 

Quan parlem de la nostra dimensió espiritual ha de quedar clar que en aquest nivell humà no es trenca mai el cordó umbilical que ens uneix amb l’eternitat. Sempre queda vigent la dependència amb el do de la vida que hem rebut amb totes les seves possibilitats de creixement. Fer realitat aquestes possibilitats també és do de Déu. Vegem el que diu Pau: És Déu el qui obra en nosaltres tant el voler com el fer. Fl 2,13.  Vivim en el temps, però no podem oblidar el caràcter d’eternitat que ens envolta. Panikkar fa servir el neologisme: tempitern que vol expressar el fet de viure l’eternitat en el temps.     

 

Com a complement i dins del context en el qual estem parlant escoltem unes paraules de Jeanne Hersch la comentarista de K. Jaspers:  L’existència com a possible llibertat sap que ella no s’ha creat ella mateixa. Ella és un regal de la transcendència... La llibertat viu de la seva dependència amb la transcendència, que n’és l’origen. La seva dependència de l’absolut l’allibera de les necessitats relatives. Sartre pensa que si Déu existeix, la llibertat humana no existeix. Per a Jaspers és el contrari: sense el lligam amb la transcendència, no hi ha llibertat.