21

EL MÓN INTERIOR

En el fons el que busquem (quan parlem de les coses de l’esperit) a més de créixer en el coneixement de Déu, és posar ordre en el nostre món interior. Tal vegada no en som prou conscients o diem que no ens interessa, però conscientment o inconscientment tots desitgem posar pau en el nostre món interior: el món dels sentiments. Aquí emprem la paraula sentiment en el sentit o com a sinònim d’intuïció, impuls, disposició... com a moviment de l’esperit...

També som conscients que seguim parlant de Déu i de la Trinitat. Es mantenen les paraules tradicionals, però amb un significat diferent. Ara bé, aquest significat nou que es dóna a cada paraula no l’hem d’entendre aïlladament, sinó dins d’un nou context, propi d’un altre moment històric i d’un altre nivell de consciència.

Aquest nou context no comporta trencar amb la tradició i començar de zero... dir això denotaria superficialitat. Sense el passat no podem viure el present a fons.

El nivell superior de consciència és el que ens fa veure les coses d’una altra manera i no es limita a unes noves formes d’expressar les coses, sinó que les veu més a prop des del seu contingut essencial.

Una nova visió genuïna de les coses prové de l’experiència, més que de l’estudi. Així diu Panikkar: El punt de partida per a l’exposició del que es vol dir –parlant de les coses de l’esperit- és l’experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació.

 

I continua dient: Ara bé, tant l’experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer. Conèixer significa aquí no salament estudiar i apreciar, sinó viure i compenetrar-se amb elles.

 

En un altre indret diu: Sempre la teoria autèntica ha nascut d’una praxi temàticament confrontada. Per això, una mera repetició doctrinal desencarnada de la situació real dels homes no és ni tan sols una “teoria”, no veu la realitat circumdant.

 

Des de dalt de la muntanya es veu el món d’una altra manera. Si ens col·loquem a mitja muntanya, només veurem, del poble que està a baix, la meitat. Des de dalt de la muntanya veurem tot el poble. I cadascú aprecia i valora les coses d’acord amb allò que veu. I no solament les aprecia, sinó que ell esdevé més persona si coneix més... Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.

 

També recordem que en les coses de l’esperit la categoria quantitat s’ha de canviar per la de qualitat, tal com diu Bergson i altres pensadors. Així, si vivim en un nivell més alt de consciència, tindrem més qualitat de vida espiritual.

 

Seguim escoltant Panikkar: COM A SÍMBOL, la divinitat representa l’esforç més gran de l’home per descobrir la pròpia identitat confrontant-la amb els límits de l’univers. Això vol dir que la divinitat també forma part de la nostra naturalesa humana. Segueix dient: La divinitat és el símbol del que transcendeix l’ésser humà  i el símbol del que està amagat en la seva essència més profunda. Aquest caràcter paradoxal de la vida és el que sempre hem de tenir en compte a l’hora de formar el nostre coneixement i alimentar la nostra decisió. Actuem la fe, que és una forma superior de coneixement, mitjançant la decisió. Davant dels interrogants que ens presenta la vida, quan pensem en aquests coses, obtenim la resposta, ens diu K. Jaspers, no a través d’un coneixement, sinó d’una decisió.

Vivim en la mesura que som acceptació i resposta des de la llibertat. És a dir: vivim la vida d’acord amb la resposta que donem al do que se’ns ha fet de la vida.

 

En el camí vers la pròpia identitat, l’home troba la divinitat. Mirem, doncs, d’apropar-nos a la intimitat del més íntim de nosaltres mateixos, allà on, segons sant Agustí, trobem Déu.

 

És el lloc on subjecte i objecte formen una sola cosa en la consciència dels humans. És el lloc on es toca la realitat, perquè com diu Schopenhauer: no hi ha cap objecte sense subjecte ni cap subjecte sense objecte. Per posar un exemple del que vol dir subjecte i objecte diríem que nosaltres mateixos som “subjecte” quan pensem i diem el que pensem i som “objecte” quan ens analitzem i ens fem objecte d’estudi. I també, quan el que veiem de la terra entenem que forma part del que som nosaltres. Diu Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

 

La realitat és trinitària. La Trinitat permet una idea de Déu més humana i, paradoxalment, també més divina. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real. Es tracta, doncs, de tenir el coratge de viure el misteri trinitari de la realitat. Això és la fe.  

 

Ens hem de deslliurar d’una idea de Déu que ens obligui a menystenir la terra. El dilema o Déu o món és un fals dilema perquè es mou en una abstracció que ha perdut contacte amb la realitat. Ni aquest “Déu”, ni aquest “Món”. 

 

La intuïció cosmoteàndrica no s’acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l’home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica. La Realitat mateixa és trinitària.  

 20

UNA COSMOVISIÓ

Intentarem fer conèixer una “cosmovisió” concreta des de la fe: la de R. Panikkar.

Cada pensador té la seva idea nuclear que mira de desenvolupar a través de conferències i escrits que poden ser poc o molt extensos segons el cas.

Una idea central de R. Panikkar és la que ell anomena Trinitat cosmoteàndrica: és la seva visió sobre aquest dogma religiós.   

 

Però abans i com a introducció, exposarem el pensament nuclear de la filosofia de K. Jaspers, amb la fi de situar-nos una mica més en el que podem anomenar la visió fonamental de la vida des de la fe. Ho farem (per ara) molt per sobre. La paraula clau de la filosofia de Jaspers és, en alemany: Das Umgreifende, que es tradueix per l’englobant o el comprensiu.

 

A través d’aquesta idea nuclear Jaspers vol posar uns fonaments sòlids que ens ajudin a comprendre i viure la fe des de la raó, per alliberar-la de la dependència d’una “Revelació” pròpia del món religiós i de l’actitud negativa (ell diu: supersticiosa) d’algunes opinions del món de la ciència respecte de la fe. No va contra la Revelació ni contra la ciència. Va en contra d’una dependència esclavitzant i llosca impròpia de la raó i de la mateixa fe.

 

L’englobant equival a l’ésser. És l’ésser que compren i es manifesta a través del següents modes: existència (dasein), consciència en general, esperit, existència (existenz), món i transcendència.

Veiem aquí dues vegades la grafia “existència” (que en alemany són dues grafies diferents i amb significat diferent: dasein i existenz. Ara bé, les dues es tradueixen per existència). L’existència (dasein) es refereix al fet d’existir en aquest món, de “ser llençats a la vida” segons l’expressió de Heidegger. L’altra grafia: existència (existenz) contempla la vida com a possibilitat des de la llibertat. En aquest sentit és Kierkegaard qui defineix l’ésser humà no com a ésser sinó com a esdevenir: estem destinats a ser... Aquesta és la nostra tasca aquí a la terra.

L’altre mode, el de la consciència en general com a dipositària de la llum que Déu ha posat en cada u de nosaltres i que és la mateixa per a tothom i que anem descobrint en la mesura de la nostra fidelitat al do rebut.

El mode: esperit fa referència a aquesta  llum que es manifesta com a idees i que són reflex de la Veritat eterna.

El món és l’ésser que està fora de nosaltres però que forma part de la nostra vida. El món segons Jaspers no són les coses que veiem. Aquestes coses estan en el món però no són el món. El món és una idea, és, l’ésser del qual també nosaltres en formem una part.  

I finalment la transcendència que és allò en què ens situem, assentem i vers la qual ens referim.

Tots aquests conceptes formen part de la nostra vida espiritual i tenir-los en compte ens pot ajudar a situar-nos per comprendre una mica més la visió de R. Panikkar sobre la Trinitat cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos (món).

Panikkar comença la seva reflexió sobre la Trinitat dient que vol presentar una visió de la realitat, no diu sobre un dogma cristià. També diu: la visió trinitària de la realitat no es limita a la concepció que se sol anomenar “cristiana”: és molt més àmplia i universal. La humanitat sempre ha tingut la consciència, més o menys clara, d’un Misteri superior, transcendent o immanent a l’Home. I, en un altre lloc, diu: He trobat la Trinitat pràcticament en totes les religions del món, encara que, naturalment en formes molt variades. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real.

 

En definitiva Panikkar vol parlar d’aquella Realitat que anomenem Misteri.

I, per parlar-ne, empra conceptes rebuts de la tradició i de la saviesa de segles passats, amb una mirada que va més enllà d’una sola cultura. Cal admetre la diversitat de cultures existents en el planeta i, sense caure en el sincretisme, aprofitar la part de veritat de cada una i així formar-se la pròpia cosmovisió.

I, per construir la pròpia visió, Panikkar ha optat per la cultura advaita o adualista. I per això ha descartat el monisme i el dualisme i diu:

El desafiament de l’aproximació adualista a la realitat representa una mutació en els fonaments mateixos de la cultura dominant que ha creat la civilització contemporània, basada en la separació entre el coneixement i l’amor... L’home no aspira només a voler trobar la Veritat, que vol comprendre. L’home aspira també al Bé, que vol encarnar, realitzar. Cal unes “noces sagrades” entre Coneixement i Amor. Un exemple d’aquest desafiament és la visió cosmoteàndrica. Es tracta, doncs, de viure des de la unitat d’aquests dos valors espirituals: el coneixement i l’amor, ja que són dos modes d’una mateixa realitat.

 

Quan llegim els grans pensadors hem de saber matisar el sentit de les seves paraules d’acord amb el context concret en què parlen per entendre bé el seu significat. Així en els paràgrafs següents que exposem, Panikkar diu que la realitat no és formada per tres blocs o nivells, però sí per tres dimensions... Escoltem-lo:

 

Aquesta visió ens diu que la realitat no és formada per un bloc universal indistint –ja sigui diví, espiritual o material- ni per tres blocs o per un món en tres nivells: el món dels Déus (o de la Transcendència), el món dels homes (o de la Consciència), i el món físic (o de la Matèria), com si es tractés d’un edifici de tres plantes.

 

La realitat és constituïda per tres dimensions relacionades les unes amb les altres... és a dir: no solament una no existeix sense l’altra, sinó que totes estan entrelligades inter-in-dependentment.

I acaba dient:

Tant Déu com el Món i l’Home, presos separadament o en “si mateixos”, sense relació amb les altres dimensions de la realitat, són simples abstraccions de la nostra ment.

 

Tinguem present que a mesura que es va llegint el mateix autor, es va entenen més el sentit de les seves paraules... Mirem de posar, en la nostra ment, cada paraula en seu lloc dins del context concret que li correspon. 

 

19

LA VIDA I LA VERITAT

La realitat la copsem com a vida abans de veure-la com a veritat. Aquesta frase de grans pensadors dóna peu a unes reflexions entorn del llenguatge i de la paraula. Ens ve a dir que la veritat és fruit de la vida. L’experiència que tenim de la vida l’expressem a través de pensaments i paraules.  

 

Això vol dir que, si no hi ha vida, no hi ha veritat. En aquest sentit, hem de reconèixer que moltes vegades vivim allò que se’n diu contents i enganyats, perquè vivim de les nostres petites veritats. Però, sovint aquestes petites veritats esdevenen mentides quan absolutitzem allò que és relatiu, és a dir: en relació a... i perquè en la nostra superficialitat no capim la veritat total, la qual només podem percebre o intuir amb l’esperit i expressar a través del llenguatge simbòlic. Això, només ho poden fer aquells que, com Natanael, són homes sense engany. Cf. Jo 1,47.

 

Degut a la superficialitat, el llenguatge, que és l’eina que fem servir els humans per entendre’ns i comunicar-nos, ha esdevingut en la història de la humanitat, allò que ens ha dividit i ha sigut la base d’incomprensions i lluites fratricides i d’accions deshumanitzadores. Tot el contrari del que correspon a la seva finalitat.

 

Quan parlem de superficialitat volem dir que vivim més de la interpretació que fem de les coses que de la seva realitat.

Situem-nos, i recordem que el context des del qual volem parlar aquí és el del contingut essencial, no tant el de les formes d’expressió i que, per tant, no és el cas de dir mil coses diferents, sinó el de dir sempre el mateix, però de mil maneres diferents. La densitat de la vida espiritual és tan gran que podem dir el mateix des de punts de vista quasi infinitament diversos. 

 

El contingut essencial és el que dóna sentit a les formes, no al revés. Això vol dir que la vida racional i la vida dels sentits, si volen ser una expressió adequada de la veritat ha de tenir en compte la vida de l’esperit.

  

Recordem una vegada més -ho hauríem de fer sempre- la pregunta dels primers deixebles a Jesús: On t’estàs? On us allotgeu? On vius? Cf. Jo 1,38. Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer sempre: ¿Des de quin nivell de consciència vivim: sentim, actuem, llegim, escoltem? Hem de cercar sempre la relació de la vida amb la veritat si volem connectar amb la realitat.

No tenim prou consciència del que pensem i fem. No som capaços de distingir el bé del mal, o la veritat de la mentida existencial. La paràbola del blat i el jull ens ho vol recordar. Cf. Mt 13, 24-30. Sovint, estem massa segurs del que pensem.

 

Degut a la pandèmia de la superficialitat que patim, la realitat ens queda lluny del nostre coneixement. Mirem però no veiem . Cf. Mt 13, 13-15. perquè ens limitem a veure les coses amb l’ull dels sentits i de la raó. Aquestes coses només es poden veure amb l’ull de la fe, que és l’ull de l’esperit, que és aquella dimensió de la nostra naturalesa que encara ens queda amagada en l’inconscient.

    ____________________

 

Les paraules són signes convencionals que els humans hem inventat per donar a cada cosa un nom i així poder relacionar-nos i entendre’ns...

Però, quan ens referim a la vida de l’esperit les coses es compliquen perquè en aquesta dimensió de l’ésser humà les paraules ja no són signes sinó símbols. I si per llegir i entendre l’argot d’una disciplina concreta del món científic hem de tenir una preparació concreta i saber el significat de les paraules, aquesta preparació també és necessària per entendre el significat dels símbols que es refereixen a la vida de l’esperit.  

 

Si rellegim la història del pensament humà, veiem que les grafies: paraula, veritat, raó (entre altres) adquireixen diversos significats segons els autors i el context literari. Diem això perquè passa sovint que hem llegit o entès les paraules de textos antics i nous fora del context en el qual foren escrites o dites i, per tant, els hem donat un sentit que no és l’original.

   ____________________________

 

La veritat intel·lectual deriva de la lectura i de l’estudi i es refereix a les formulacions doctrinals o científiques. La veritat espiritual neix de la vida, o dit d’una altra manera: de la pràctica de les virtuts i de la fidelitat a si mateix, a allò que som i estem destinats a ser.

 

El món religiós ha viscut sovint de la interpretació subjectiva d’uns textos humans que hem atribuït a Déu i que han tingut una influència decisiva en el comportament dels pobles.

 

Viure és ésser. I som allò que estimem i coneixem: Agustí i Panikkar. Dit d’una altra manera: On tenim el tresor, hi tindrem també el cor. Mt 6,21

 

18

FE I TRADICIÓ

Dèiem que hem de donar resposta als dons que hem rebut i entre ells el do de la fe.

Aquesta resposta a la fe l’han donat homes i dones de tots els temps. Respostes que s’han transmès a través de llibres, principalment els anomenats sagrats, i d’institucions religioses que han anat creant accions, celebracions, ritus, doctrines... d’acord amb cada lloc geogràfic, formant d’aquesta manera sengles cultures a través de les quals els creients  manifesten i celebren la seva fe.

 

La historia es va fent... i al cap d’un temps, ja no partim de zero sinó que ens valem del que els ancestres nostres han creat. Però, el fet d’acceptar les tradicions dels antics no ho hem de fer d’una manera passiva. També nosaltres estem cridat a col·laborar en la continuïtat i perfeccionament de la cultura que hem rebut d’una manera activa i personal.

 

Hem d’estimar les institucions religioses i hem de voler ser-ne subjectes actius de renovació. Però, d’una renovació que no es quedi a la meitat del camí. Cal anar a fons, superant l’actitud fàcil de canviar només les formes externes. Ara bé, per això, ens cal apujar el nivell de consciència i veure les coses des del “tercer ull”, des de la dimensió espiritual. I, des d’aquest lloc, endinsar-nos en el contingut essencial que dóna sentit a les formes culturals que s’han anat creant amb el temps. Només des d’un nivell alt de consciència podrem veure allò que ens cal fer avui dia i com hem de seguir expressant i celebrant la fe.

 

Per començar, l’actitud més adequada -com pensava Panikkar- és la de tenir clar que si volem una bona renovació de les nostres institucions, el primer que hem de fer és renovar-nos a nosaltres mateixos. Altrament si no ho fem així caurem inevitablement en la hipocresia. Tampoc no és una bona solució, en general, prendre l’actitud d’aquells que, pel fet de quedar desenganyats d’unes institucions anacròniques, decideixen viure “una espiritualitat sense religió”. Aquesta actitud demostra, sovint, i sense jutjar ningú en particular, un nivell no gaire alt de consciència o una poca maduresa humana.  

 

A més d’aquesta disposició interior, si estem disposats a valorar i estimar les institucions i volem participar activament de la seva renovació, serà bo escoltar els grans mestres de l’esperit. Waldo Emerson n’és un. Ell ens diu: La nostra època és retrospectiva. “Construeix els sepulcres dels pares”. Escriu biografies, històries i crítiques. Les generacions precedents contemplaven Déu cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però ¿per què no podem fruir també nosaltres d’una relació original amb l’univers? ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció i no rebuda per tradició, una religió revelada a nosaltres i no la història del que els fou revelat a ells?

 

Protegits durant un temps en el si de la naturalesa, els fluxos de la qual entren a dolls en nosaltres i corren al voltant nostre, invitant-nos, per les capacitats que ens transmet, a una acció proporcionada a ella, ¿per què buscar a les palpentes entre “els ossos secs” del passat, o fer de la generació viva un seguici disfressat amb “vestimentes descolorides”?

 

En el text d’Emerson –a més de fer-nos sentit la necessitat que tenim de la naturalesa com a mestra de la vida- hi trobem algunes reminiscències bíbliques. Per exemple la dels “ossos secs”, del profeta Ezequiel, la de “construir els sepulcres dels pares” de Mateu i la de les vestimentes descolorides”  Cf. Lluc i Mateu.

Referent a aquestes últimes paraules escoltem el que ens diu l’evangelista Lluc: Ningú no talla un pedaç d’un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s’adiria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s’ha de posar en bots nous. Lc 5,26-38.

Sovint ens passa que volem uns bots nous, i els confeccionem, però no gaudim d’un vi de qualitat.  

 

Emerson a més de ser un filòsof reconegut dels Estats Units, va ser també, durant un temps, pastor de l’església unitarista. També va participar en el moviment del “Nou pensament”.                                     

 

Però, seguim escoltant-lo: El sol brilla també avui. Hi ha més llana i més lli en els nostres camps. Hi ha terres noves, homes nous, pensaments nous. Demandem les nostres pròpies obres, les nostres pròpies lleis, el nostre propi culte.

 

Confiem en la perfecció de la creació, i pensem que qualsevol curiositat que l’ordre de les coses susciti en la nostra ment, pot ser satisfeta per l’ordre de les coses.

 

Això em recorda la sentència de sant Agustí que diu: L’ordre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Per tant, creiem que “l’ordre” és un dels elements de la nostra naturalesa espiritual que cal tenir en compte per poder arribar a la plenitud de la vida. No es tracta aquí d’un ordre exterior, que consisteix en posar les cadires al seu lloc, per exemple, sinó d’un ordre interior en la nostra escala de valors. Un exemple clar d’aquest ordre interior és la sentència pronunciada per Jesús que diu: No és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home.

Aquesta sentència de Jesús, pertany a la dimensió essencial de la vida. No és una mera formulació secundària entre moltes altres que puguem formular dins del món de l’axiologia. Pensem, per exemple, que la tradició ens diu que els veritables enemics del Nou Testament, no eren els publicans o les prostitutes, sinó el legalisme del fariseus. Han passat més de dos mil anys i els savis i entesos de tots els colors religiosos i polítics d’avui dia, els mateixos que amb alta veu es proclamen democràtics, demostren que estan al mateix nivell dels fariseus del temps de Jesús. Quan volen provar que una cosa és bona o dolenta, diuen: això és legal o no és legal... No sentim dir mai: això és just o no és just. La qual cosa demostra que estem lluny de la veritable democràcia. Hauríem de tenir ben present que no és la justícia per a la llei, sinó la llei per a la justícia, que no és la cultura al servei de la llei, sinó la llei al servei de la cultura. La manera de fer del món d’avui em recorda la sentència de Panikkar: El pitjor enemic d’avui... és la superficialitat. Preferim viure semi –conscientment enganyats. 

 

FE ÉS CREURE EN LA VIDA

De semblant manera que l’Escriptura diu: Déu és amor, Déu és Llum, podríem dir; Déu és bondat, és bellesa infinita...

Vestim amb paraules el Misteri, allò que no té pròpiament nom. La fe no té objecte, diu Panikkar, perquè la fe és adhesió a aquella realitat que supera tota comprensió i que, no obstant això, la consciència percep com a existent. La fe és conèixer realitats que no veiem, diu la carta als hebreus. He 11,1.

Es tracta d’un coneixement que és empatia amb la realitat. I si la realitat és bondat, en la mesura que siguem bons estarem en sintonia amb la realitat. Per això els nets de cor són els qui veuen Déu. És el cor en el qual no hi ha engany...

La fe és dir sí a la Vida. Això ho expressem amb infinitat de formes i maneres de viure. Sentir és viure, pensar és viure, intuir és viure, relacionar-nos és vida, perquè la vida és relació. Però, hi ha nivells i nivells de consciència. Allò que coneixem de la vida des de l’esperit no ho pot copsar ni la raó ni els sentits. Pau no va poder explicar allò que ell va experimentar: va sentir paraules inefables que cap home no pot repetir, i recorda que cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu te preparat per als qui l’estimen. I Sant Joan de la creu quan parla de l’experiència espiritual, diu que no hi ha paraules per descriure-la. S’ha de callar. El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos, va escriure Sant Ireneu. (Panikkar).

L’esperit forma part de la nostra humanitat. Els sentits, la raó i l’esperit són les tres dimensions de la vida humana -d’acord amb  l’antropologia tripartida- i que hem d’entendre d’una manera holística. No podem viure la vida de l’esperit sense els sentits ni la vida dels sentits sense l’esperit. D’acord amb Panikkar entenem que una espiritualitat que menysté els sentits és una pseudo-espiritualitat. De semblant manera la vida dels sentits que no té en compte la dimensió espiritual de la vida humana és una vida dels sentits deficient i erràtica.      

Una vegada més situem-nos. És amb la fe que trobarem el nostre destí definitiu...

Els sentits ens donen una pista, la raó a través de la reflexió i la paraula són com indicadors en la camí, però arriba un moment en el qual aquests indicadors ja no serveixen perquè el camí es fa caminant. A dalt de la muntanya de Déu no hi ha camí. És el que ens recorda sant Joan de la Creu referint-se al cim de la muntanya del Carmel: Aquí no hi ha camí, perquè el just és per a ell mateix el camí. Paraules que són semblants a les de sant Pau, quan diu: El qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell, no el jutja ningú. 1C 2, 15. Això és viure de fe.

 

Hem d’intentar formar la consciència de tal manera que ens ajudi a estimar la vida i  desitjar viure-la en plenitud. Això és el que ens demana la fe: He vingut perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir, va dir Jesús. Jo 10,10.

 

La “veritat” de la fe es troba més enllà del que podem comprendre amb la raó. Per això la pregunta de Pilat sobre la veritat no va obtenir resposta. Veiem quelcom, però no sabem ben bé el que veiem. És semblant al que ens passa amb les estrelles, diu Ortega i Gasset: són una altra cosa del que veiem quan les mirem.

 

Si no som capaços d’anar més enllà del que ens diuen les coses amb la seva evident aparença, no les trobarem en la seva realitat. I anar més enllà de les aparences només ho podem fer des de la fe pura, de la fe obscura, diria sant Joan de la Creu. Repetim: la fe és certificació del que no veiem. He 11,1. (Edició bíblica “Segond”)

 

Diu Panikkar: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té us de raó i sentits.

 

I continua dient: Un pot tenir la raó més obtusa i l’altre, més aguda, la sensibilitat més desperta i l’altre, més mesella; d’una manera semblant, tot home té fe, cultivada o sense cultivar, tant si n’és reflexivament conscient com si no.

 

I el mateix pensador defineix la fe dient: Per fe entenc la capacitat d’obertura a alguna cosa més. Una capacitat que no ens ve donada ni a través dels sentits ni de la intel·ligència. Aquesta obertura es podria definir com l’obertura a la transcendència.

Mitjançant la fe l’home és capaç de transcendir-se, de créixer, d’obrir-se a alguna cosa més, és capaç de fer un salt que ni justifiquen els sentits ni apuntala la raó.

 

Ara bé, no podem confondre la fe amb les formulacions doctrinals (dogmes) pròpies de les institucions religioses. La fe és anterior a les institucions religioses. Quan naixem ja tenim la capacitat de creure, com tenim la capacitat de parlar, de menjar, de sentir... capacitats que es van obrint i desenvolupant en el temps. Unes més aviat que les altres... Arriba un moment en el que hem d’assumir la nostra responsabilitat d’una manera conscient i lliure d’allò que hem rebut. Entre altres coses, la fe.

 

Parlarem d’aquest tema en un altre escrit.

 EL CONEIXEMENT                                                      16

Conèixer no és solament saber coses o tenir dades sobre alguns elements que formen part de la nostra existència. Ja hem dit que el coneixement és una part essencial de la nostra naturalesa. Som llum. Més ben dit: tenim la capacitat de ser llum. D’acord amb Sòcrates el coneixement és virtut o la virtut és coneixement. És un potencial que tenim i que el podem deixar inactiu o el podem fer créixer indefinidament. Diu Pau: Vosaltres en altre temps éreu tenebres, però ara sou llum en el Senyor. Viviu com a fills de la llum. Ef 5,8.

 

Per la seva banda Joan en el text que recull la pregària de Jesús al seu Pare del cel, diu:  La vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo 17,3

I Agustí en un fragment de la seva pregària dirigida a Déu, exclama: Veure’t és posseir-te.

 

També volem recordar que el tema del coneixement forma part important del pensament filosòfic actual. Sovint, els autors que parlen del coneixement posen de relleu una nova visió de la vida, una nova “cosmovisió”. Panikkar ens diu: La situació del món en aquest segle requereix una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és constant novetat. Per altra banda, el corol·lari de tal audàcia demana la humilitat de saber-se fal·libles. Alguns, en la mateixa línia, pronostiquen una nova era axial, emprant l’expressió pròpia de K. Jaspers.

 

Per tant, no es tracta només de treure la pols per sobre o d’un canvi superficial de les formes externes. La nova visió ha de calar més a fons. I fer això no implica més complexitat sinó al contrari, demana més senzillesa. Demana un canvi radical del lloc on posem el desig essencial o l’opció fonamental de les quals ens parlen els savis.

  

És propi dels gran pensadors la unitat de pensament de fons que es reflecteix en tot el que diuen i fan. Per a Panikkar, per exemple, la visió clau o fonamental que dirigeix el seu pensament a través de les seves reflexions és la seva intuïció trinitària de la realitat que ell anomena: visió cosmoteándrica.

 

Per destacar la diferència de pensament entre la visió tradicional i la que  proposa R. Panikkar, posem en subratllat dos punts de vista diferents: La visió tradicional quan parla de la SS. Trinitat l’anomena: el misteri insondable. Panikkar, en canvi, la qualifica d’experiència humana primordial.

 

És a dir que la SS. Trinitat passa de ser una doctrina que hem de creure sense que tingui cap incidència pràctica en la vida de cada dia, a ser la realitat que expressa i engloba tota la vida del creient.

 

Amb aquesta referència, volem senyalar que el canvi que avui se’ns demana no és només un canvi de formes externes, sinó un canvi de mentalitat. I aquí podríem dir allò de que “la història es repeteix”, ja que “el canvi de mentalitat” és la condició que posa Marc en el seu Evangeli per poder formar part del Regne de Déu. Mc 1,15. (Segons els entesos, la paraula bíblica: conversió significa principalment canvi de mentalitat). El text citat diu així: Convertiu-vos i creieu en la bona nova.

 

Per veure clara la novetat de la “cosmovisió” que Panikkar i altres autors ens proposen en aquest moment concret de la història humana, hem d’alliberar el nostre pensament  de certes fórmules inamovibles que la nostra cultura ha fixat en la nostra mentalitat i que d’una manera soterrada però efectiva condicionen la nostra manera de veure i la nostra voluntat. Hem de netejar el cristall del nostre ull espiritual per poder veure clar sense interferències que distorsionin la imatge que se’ns presenta al davant...

 

Posem èmfasi en això perquè trobem estrany i fins a cert punt irònic que durant tants anys i segles hàgim pogut mantenir tants prejudicis entorn de diferents maneres de pensar i de practicar la religió, quan els textos originals que nosaltres mateixos hem escollit com a punts de referència, ens presenten les coses, al voltant de la religió, d’una manera tan diferent i tan clara al mateix temps.   

Escollim un text entre molts altres de semblants. Són les paraules de Jesús fent referència a la fe del centurió: Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d’Israel ningú que tingui tanta fe. I jo us asseguro que vindrà molta gent d’orient i d’occident, i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel; mentre aquells a qui era destinat el Regne seran trets fora... Mt 8...

Jesús ve a dir que la fe, que és allò que salva l’home, segons el mateix Jesús, es pot trobar en qualsevol part del món i en qualsevol cultura. A partir d’aquí podem preguntar-nos: quin sentit tenen i han tingut tantes guerres i divisions i encara avui les incomprensions actuals entre les religions, quan els textos que la mateixa Institució religiosa ha posat com a punt de referència i norma de fe de tot creient, diuen que la fe es pot trobar en qualsevol part del món i en qualsevol cultura? Les diferències doctrinals i rituals entre uns i altres no solament no són dolentes, sinó que són convenients i necessàries i, per tant, no van en contra de la unitat de la fe, sempre que s’eviti l’actitud d’absolutitzar-les per una banda i s’estigui predisposat a canviar-les per l’altra, quan es vegi convenient i necessari.  

 

Em aquest context, l’oració de tot creient hauria de ser: allibereu-nos, Senyor, de tot lligam a qualsevol doctrina. No siguem esclaus del vestit que ens posem. Ens hem de vestir, però no siguem esclaus del vestit envellit o esparracat...

Mentre no siguem plenament lliures del nostre vestit espiritual o religiós, no entendrem res.  El vestit que ens posem l’hem d’estimar i apreciar, però no podem dependre del vestit per ser allò que hem de ser com a persones humanes i creients.

 

En aquest context, la pregunta que es fa necessària però que, per ara, queda en suspens és la següent: I què és la fe?