1 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Quan parlem d’espiritualitat, sovint  pensem en actes espirituals: resar, meditar, llegir la Bíblia...  Però, una cosa són els actes que podem realitzar i l’altra el fet de viure i parlar des de la dimensió espiritual...

Els actes són l’expressió formal de la vida espiritual. Aquí volem parlar d’actituds, d’una manera de ser i de viure i de relacionar-se amb els altres. L’estil de vida és fruit del coneixement espiritual.

Això demana posar ordre en la nostra escala de valors i ser-ne conscient.

Parlar de la dimensió espiritual de l’ésser humà és propi de la filosofia perenne i de la religió. Ara bé una espiritualitat sana no oblida sinó que integra la vida intel·lectual i la vida sensorial... Intentarem aquí fer una reflexió sobre la naturalesa de la dimensió espiritual... No parlarem d’actes, sinó d’actituds...

Necessitem cultivar una mirada més ampla, però sobretot més pregona de la vida. El caràcter paradoxal de les paraules de Jesús ens ha de fer pensar: qui vulgui salvà la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà... Mt 16,25. Hauríem de tornar a recuperar, encara que no estigui de moda, la virtut de la temprança o renuncia... És una de les virtuts cardinals. Forma part de la tradició dels antics i dels estoics, per exemple. Menystenir-la és poc savi.  

El coneixement espiritual és una llum que tenim dins. En canvi, el coneixement intel·lectual el cerquem fora, en els llibres...

Del coneixement intel·lectual diem: tenim coneixements; del coneixement espiritual diem: som coneixement. Aquest coneixement, que forma part de les potencialitats de la nostra naturalesa, el tenim desenvolupat o adormit. Per això Pau fa un toc d’atenció i ens diu: desperta tu que dorms... i el Crist t’il·luminarà. Ef 5,14. I també: Ja és hora que us desvetlleu... despullem-nos de les obres de la fosca i revestim-nos de l’armadura de la llum. Rom 13,11-12.

 

Hem rebut en dipòsit la llum de Déu. Cal fer-la conscient i viure d’acord amb aquesta llum perquè esdevingui consciència. Això és vida espiritual. Escoltem una vegada més el geni d’Agustí i posem atenció en cada una de les seves paraules:

D’on i per on penetraren, doncs, aquestes coses en la meva memòria? No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit...Hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués... quan em van ésser explicades, les vaig reconèixer i vaig afirmar: això és veritat...ja eren en la meva memòria, però tan allunyades i sebollides en les profunditats més recòndites...

 4- NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

Deixant de banda les antigues discussions escolàstiques sobre què és primer:   la voluntat o la intel·ligència, presentem aquí uns textos bíblics en els quals a vegades es presenta el bé com a fruit de la llum i altres vegades és el bé el causant de la llum... De fet podríem dir que són dues cares de la mateixa realitat. Com en el sol, per exemple, que és considerat com un símbol de la divinitat: ens visitarà un sol que ve del cel.. diu Lluc: Lc 1,78. hi veiem dos  elements que formen part de la mateixa realitat: llum i calor.

Vegem ara, doncs, en alguns textos bíblics, la relació entre la llum i el bé; entre la veritat i la bondat: Comparteix el pa amb els qui passen fam i llavors brillarà com l’alba la teva llum. Is 58,7-8. Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. Mt 5,8. Jo t’he fet llum... perquè portis la salvació... Is 49,6.  Els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Ef 5,9. Que brilli la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres... Mt 5,16.

Citem també uns textos de R. Guardini: És manifest que tota realitat només és real des del bé. Una autèntica virtut representa una mirada a través de tota l’existència de l’home. De la bondat eterna de Déu davalla la il·luminació...

I Panikkar ens diu: Destaquem el caràcter actiu i transformador del coneixement: hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.

El saber de la saviesa no és una activitat purament racional, sinó sobretot un contacte amb la realitat... La saviesa inclou la veritat i la bondat; el coneixement i la virtut: La saviesa és la seu de la llibertat. Saviesa és pietat. La saviesa és pau, joia i llibertat.

En definitiva el que voldríem posar de relleu una vegada més, que quan parlem de religió, el coneixement intel·lectual és el que s’empra per a formular doctrines, dogmes, ritus i lleis... tot allò que es refereix a l’estructura de les institucions, però quan en referim a les veritats fonamentals proposades en els textos sagrats que formen l’ànima de la religió i han de formar la consciència dels creients és el coneixement espiritual: sapiencial, anomenat també simbòlic o anagògic, el que hauríem de tenir sempre present en les nostres reunions de formació permanent... 

No era aquest el llenguatge de Pau? Escoltem-lo: Qui coneix allò que hi ha en l’home fora del seu propi esperit?  I aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2,13.

 

3 – NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

Si de veritat volem donar un pas endavant en la comprensió de la fe i de la religió, hem de superar la nostra ignorància i superficialitat en relació al món de la mística: del misteri, del coneixement espiritual, d’aquell coneixement que no és fruit de l’estudi, sinó de la puresa de cor: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran...  

I parlant de la mística recordem aquelles paraules de l’eminent teòleg K. Rahner: el cristià del futur o serà místic o no serà cristià. L’atzucac sorgeix quan  no anem a fons... No fem bon ús del llenguatge i seguim –en aquest tema- copsant les paraules com a signes i no com a símbols. No anem a fons en el seu significat espiritual. Ens quedem en la riba del món espiritual, no anem més endins, més a fons del mar de la vida... el que és essencial ens queda desapercebut. Quan estudiem o llegim entenem conceptes i no paraules...

Fàcilment continuem identificant la mística amb els fenòmens extraordinaris o amb el sentit miraculós i esotèric de les paraules que descriuen la dimensió espiritual de la vida i de la fe o amb els exercicis propis de la vida interior...

 

I tanmateix si quan parlem del món espiritual desatenem el seu caràcter humà, estem, com diu la dita, ruixant fora de test... estem completament al marge... ens queden a fora, pensant en quelcom que considerem lluny de nosaltres. Ens passa com a sant Agustí quan deia: Tard us vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llençava deforme com era, cap aqueixa bellesa de les vostres criatures. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós.

La saviesa és la més humana de les virtuts i al mateix temps la més espiritual, la més divina... Quan parlem de reformar els costums... si no ens volem quedar només saltironant per les branques: en les formes externes basades en conceptes i en estils que estan de moda... hem de donar més importància a  allò que és essencial i que sovint ens queda amagat.

Segurament parlem i llegim textos que es refereixen al món espiritual, però no som conscients del que aquest món significa. Així, quan parlem de la reforma de l’església ens limitem a pensar en les formes a través de les quals expressem i celebrem la religió, però l’estil de vida de Jesús i l’essencial del seu missatge queden lluny de la nostra comprensió o del nostre estil de vida...

Estem parlant d’un coneixement que no és propi de principiants. Per això deia Pau: De fet, als qui són adults en la fe, sí que els ensenyem una saviesa... amagada en el designi de Déu... 1Co 2,6-7. I Jesús sabia que no es podia fer entendre pels seus deixebles que estaven començant el seu camí i els deia: Moltes coses tinc encara per a dir-vos, però ara no les podeu suportar. Jo 16,12. I, nosaltres, les podem entendre i viure?...

 2 – NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

La saviesa s’ha construït una llar. Pr 9,1. Ens preguntem ¿quina cosa és aquesta llar? Si mirem el món la primera llar de la saviesa és el nostre univers. El nostre món i, més concretament encara, la Mare Terra. Si ens mirem a nosaltres mateixos, llavors preparar una llar per a la saviesa equival a permetre que en el cor humà s’hi basteixi una llar joiosa. Panikkar.

La saviesa entesa com empatia amb la realitat és una llum que ja existeix en el més íntim de nosaltres mateixos. Cal prendre l’actitud correcta, perquè aquesta llum, amagada en l’inconscient, esdevingui consciència. I aquesta és l’actitud correcta: No és permès de cercar la saviesa. Només és possible preparar-li una llar: els nostres ulls i el nostre cor. La saviesa és una possibilitat que pot esdevenir realitat si exercim correctament la nostra responsabilitat i la nostra llibertat.

Sovint volem ser lliures sense ser responsables. I això és un error. Certament que som responsables de la nostra dimensió sensorial quan responem a les nostres necessitats. Però, aquesta resposta a les pròpies necessitats no és una prova irrefutable de vertadera llibertat.  

Hem de ser també responsables de la nostra dimensió intel·lectual, d’acord amb la nostra vocació. Amb això donarem un pas més. Però, encara en falta un: el més important i decisiu per a poder ser lliures de debò. És el pas de ser responsables de la nostra dimensió espiritual. Amb aquest pas formarem la nostra consciència. Recordem que aquesta responsabilitat demana tenir el cor net.

La nostra cultura cristiana ens diu, parlant simbòlicament, que la consciència és la veu de Déu. Cal fomentar un nivell alt de consciència per poder escoltar i sentir aquesta veu. Tant de bo que no ens passi allò que va dir Jesús d’alguns:  els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Mt 13,13.   

Unes paraules de sant Agustí sobre la memòria –entesa com a sinònim de consciència- ens poden ajudar a copsar el valor fonamental de la saviesa i de la seva naturalesa.

Escoltem a sant Agustí: Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Aquestes paraules ens suggereixen que construir una llar per a la saviesa no s’acaba mai. Sempre podem tenir el cor una mica més net i més disponible per assumir la Veritat i fer-la vida de la nostra vida.

 

1- NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

El text que ens ve a la memòria quan parlem de nivells de consciència és aquest verset de Joan: Mestre ¿on us allotgeu? Jo 1,38, com si preguntessin: en quin nivell de consciència viviu i des del qual dieu el que dieu i feu el que feu?  

Perquè la consciència és el punt de referència per veure i saber quina és la qualitat de vida de l’ésser humà.

Si volem créixer en esperit i veritat no es tracta tant de tenir un ventall més ample de conceptes i coneixements, com d’augmentar el nivell de consciència a base de més responsabilitat i llibertat; de més bondat i veritat, de més autenticitat... Aquestes són les categories espirituals que donen sentit i llum a les paraules pròpies del món religiós... Cf 1 Co 2,13. (Bíblia de la Fundació)

En un altre text, Jesús, parlant als seus deixebles, posa de relleu la relació de la llum amb les bones obres. És aquest: Vosaltres sou la llum del món... que resplendeixi la vostra llum davant de la gent, perquè vegin les vostres bones obres... Mt 5,14-16.

És aquesta la saviesa que Déu concedeix als petits i senzills: Us dono gràcies, Pare... perquè heu revelat aquestes coses als petits. Mt 11,25. I Pau ens diu: fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida... Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants...  Déu ha fet de Jesús, la nostra saviesa, la nostra justícia... 1 Cor 1,26-31.  Jesús, el Fill de l’Home, és el referent. Ens hem d’humanitzar per a ser més savis, no calen doctorats...  

El llenguatge espiritual és el llenguatge propi d’una vida viscuda des de la fe: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, malda per evocar estats d’ànima, en lloc de designar coses. L. Lavelle 

Però, sovint, la història no ha fet justícia a la saviesa. Escoltem que en diu Panikkar: Aquesta dama per nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne... la saviesa es trobava en una situació encongida... És evident que figures excepcionals com Sòcrates, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren...

Durant segles hem format la ment dels creients per llegir i entendre el Catecisme amb categories intel·lectuals, però no l’hem preparat per llegir en sentit simbòlic, és a dir, espiritual, el missatge evangèlic... i és possible que ni tan sols tots els traductors estiguin a l’altura del que vol dir llenguatge espiritual.

La Bíblia ens parla de preparar una llar per a la saviesa... (en parlarem)

 

15 – CONEIXEMENT

Si n’hi hagués cap de perfecte entre els homes, el tindrien per no res, si li faltava la saviesa que ve de vós.  Sav 9,6.

Quan parlem de la saviesa estem parlant del coneixement espiritual; d’aquell coneixement, anomenat “tercer ull” l’abast del qual i la seva naturalesa encara ens queda lluny de comprendre i de tenir clara consciència de quin és el seu lloc i què significa en el context de la praxi religiosa...  

Aquesta falta de consciència també es manifesta en el nostre estil de vida i de fer les coses. Recordem: Un és el coneixement sensorial, l’altre l’intel·lectual i un altre l’espiritual.

I la renovació de la religió quedarà lluny de ser del que ha de ser si no som capaços de distingir, en la pràctica del nostre obrar i en allò que alimenta la nostra fe, aquestes dues classes de coneixement. El coneixement intel·lectual incideix en les formes i formulacions dels dogmes i sagraments; el coneixement espiritual fa referència al significat espiritual dels dogmes i sagraments i que és allò en el qual descansa la voluntat i, per tant, allò que indica el que som en vistes a l’eternitat... en definitiva a allò que ens salva...  

El coneixement espiritual ja el tenim tots com a possibilitat. Només cal que no posem obstacles amb el nostre comportament a fi que aquesta possibilitat pugui esdevenir realitat. Recordem la importància que el Mestre Eckhart dóna al “deixar fer més que al fer”, i per tant, importància a la puresa de cor, a la fidelitat a si mateix, al silenci... aquest silenci que sant Ireneu anomena “matriu de la paraula”, i per tant també: matriu de la saviesa.

La saviesa es fa realitat a força de virtut, no a força d’estudi, com és el cas del coneixement intel·lectual...Entenem per virtut aquella actitud o disposició interior, aquell dinamisme de l’ésser humà que el defineix com “l’ésser humà sense engany”. Jo 1, 47. És aquell que fa el que ha de fer, d’acord amb la Voluntat de Déu.

En el camp de la renovació tenim tendència a quedar-nos ancorats en el coneixement intel·lectual que té en compte les formes i la necessitat de canviar-les o renovar-les. I el que és essencial –els fonaments de la casa- ens queda desapercebut. I l’essencial només s’hi pot arribar amb el coneixement espiritual. Aquestes coses, diu Panikkar, només es poden comprendre amb el “tercer ull”.

Encara continuem deixant la saviesa per als i per a les especialistes o per als moments de pregària i meditació personal... i la saviesa ha estat sempre la riquesa del poble senzill... la saviesa és l’experiència màxima de la vida... la saviesa és pietat, joia, llibertat... Panikkar.  

 

14 – CONEIXEMENT

El Coneixement espiritual és part de la força espiritual de la matèria... L’actitud més apropiada, d’acord amb una nova visió de la realitat, no és la de “fugir del món” i anar al desert, actitud pròpia només d’algunes vocacions, com la de Joan Baptiste, sinó la de Jesús que es queda en el món enmig dels humans, i des d’aquest lloc humà i terrenal, viu la vida de l’esperit.    

Unes paraules de Pau ens inviten a considerar el Món, la Terra, com formant part de les nostres inquietuds i esperances...: L’univers creat espera amb impaciència que la glòria dels fills de Déu es reveli plenament: l’univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat sinó perquè algú l’hi ha sotmès, però manté l’esperança que també ell serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat i la glòria dels fills de Déu. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. Rom 8,19-22. 

I Teilhard de Chardin ens diu: La nostra ànima es troba i s’uneix amb la vida a un determinat nivell. Ara bé, tot just es troba engatjada en l’Univers en el seu punt particular, se sent assetjada i penetrada pel mar d’influències còsmiques que ha d’ordenar i assimilar.

Mirem al voltant nostre: les ones s’atansen de tot arreu i des del fons de l’horitzó. Per totes les escletxes el sensible ens inunda amb les seves riqueses: aliment per al cos i nodriment per als ulls, harmonia de sons i plenitud del cor, fenòmens desconeguts i veritats inèdites. Tots aquests tresors, totes aquestes crides, tots aquests desvetllaments sortits dels quatre punts cardinals del Món, travessen a cada instant la nostra consciència. 

Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat... val la pena que emprenguem el saludable exercici que consisteix a seguir, prenent com a punt de partença les zones més personalitzades de la nostra consciència, les prolongacions del nostre ésser a través del Món.

El nostre ésser espiritual s’alimenta contínuament de les innombrables energies del Món tangible. 

És ben normal trobar-se amb gent que, sense escarafalls i amb naturalitat, viu amb una consciència clara de ser un àtom o un ciutadà de l’Univers.

Volem veure Déu pertot arreu: veure’l en el més secret, el més consistent, el més definitiu del Món.

Ens hem d’acostumar a veure les coses amb altres ulls... orientar-se amb una llum que es reflecteix sobre la matèria per tal d’espiritualitzar-la. Els homes en els seus esforços cap a la vida mística, han cedit sovint a la il·lusió d’oposar brutalment l’ànima i el cos, l’esperit i la carn, com si es tractés del bé i del mal;  però, què se’n faria dels nostres esperits, Déu meu, si no tenien el pa dels objectes terrenals per a nodrir-los i el vi de les belleses creades...