EL NOU NAIXEMENT

T’ho ben asseguro, va dir Jesús a Nicodem, ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Nicodem no entenia aquestes paraules i va preguntar a Jesús: com pot néixer de nou un home que ja és vell? Nicodem, el mestre de la llei, no ho entenia. Però, ho entenem nosaltres? Nosaltres parlem de renovació, parlem de canviar les estructures i sovint ho fem sense haver nascut de nou. Els nostres costums de sempre han format com una segona naturalesa que ens fa incapaços d’una renovació en profunditat. Fem les coses recolzats amb els nostres raonaments i això vol dir que és l’home vell el qui les fa. Estem en un nivell de consciència de mitja muntanya. No és l’home nou el qui actua, perquè l’home nou no viu dels seus raonaments i dels seus costums ancestrals, sinó que viu de la fe. El just viu de la fe, diu sant Pau. Encara no hem nascut de dalt. I hem de tenir en compte que, de la carn, només en neix la carn; i de l’Esperit en neix l’Esperit.  

Si volem viure de la fe i no de les nostres lleis, hem de tornar a néixer. I això vol dir, no solament tenir un nivell més alt de consciència, sinó gaudir de l’experiència d’una nova realitat. No és solament veure més clar les coses, sinó veure-les des d’una altra perspectiva.  Ara bé, si volem néixer de nou hem de fer morir l’home vell. Sant Pau compara el baptisme amb una sepultura i diu: Ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort? Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell. No n’hi ha prou amb el baptisme d’aigua com el de Joan. Cal ser batejats amb aigua i amb Esperit. Aquest segon baptisme no se celebra amb un ritus com el primer. Se celebra amb el testimoni de la vida. Per això l’Església sempre ha equiparat el testimoni dels màrtirs amb el baptisme i l’ha anomenat baptisme de sang. L’Evangeli parla de ser batejats amb foc. Fou el mateix Jesús qui va dir: Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi, i ho deia referint-se a la seva mort.

El testimoni de vida dels cristians d’avui és el millor llibre que ens ensenya com van viure els cristians d’ahir. L’escolapi que viu a fons la seva vocació ens ensenyarà millor que els llibres i les Constitucions qui va ser Josep Calassanç i ens farà entendre millor la seva obra. L’esperit és el qui dóna testimoni del que hi ha en l’home. L’esperit és alè de vida. I aquest alè de vida és manifesta en la intenció, després en les actituds, després en els actes. En definitiva, en el testimoni de vida. El màrtir dóna testimoni de la seva fe. La fe és alè de vida eterna.

I l’esperit és llibertat: El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit. Si volem viure de l’Esperit hem de ser lliures. No podem estar lligats a res. Ni a lleis, ni a estadístiques, ni a ritus de cap classe. Per aquí, diu sant Joan de la Creu referint-se a les altures de l’esperit, no hi ha camí. El pas de l’obediència servil a la llibertat és el que fa possible el naixement de dalt. Si no arribem a aquest nivell, tot serà com donar cops de puny a l’aire.

Aquí a la terra hem de fer servir les lleis, les normes, les estadístiques. Però, no hem de viure de tot això. Hem de complir els manaments. Però, la veu de l’Esperit ens dirà: encara et falta una cosa. I aquesta cosa que ens falta és l’única necessària. La que dóna sentit, coherència i fermesa a les altres.  Aquest és el llenguatge del tercer nivell de consciència propi de l’home nou. I aquesta cosa necessària no és una cosa, sinó una disposició. No n’hi ha prou amb deixar casa, xarxes, família, costums... cal sacrificar el propi fill. És a dir, allò que més estimem, fins i tot la pròpia vida. Fins i tot la pròpia religió: Qui estima la seva vida, la perdrà. Cal sacrificar la pròpia religió (institució), si volem guanyar la religió (virtut). Jesús va sorprendre els seus deixebles quan, parlant del símbol més apreciat pels jueus: el Temple, els va dir: D’aquest Temple tan meravellós que veieu i admireu, no en quedarà pedra sobre pedra. Seríem capaços nosaltres avui dia d’acceptar aquestes paraules de Jesús dites dels nostres temples, encara que siguin enteses en sentit simbòlic?     

L’esperit es troba més enllà del que nosaltres podem comprendre amb els nostres raonaments. Deixem-nos aquí d’altres subdivisions que marquen les etapes del camí espiritual i posem l’atenció en aquesta alternativa que anem comentant i que marca un abans i un després. L’estat de l’Home Nou és el que defineix i marca l’entrada al nivell de la fe i deixa aparcat per sempre el nivell de l’home vell que depèn dels interessos d’aquest món, fins i tot dels interessos de caire religiós. És com una espècie de metamorfosi. Sta. Teresa ho compara amb el cuc que es converteix en papallona. El cuc s’arrossega per terra, la papallona vola pels aires del cel i viu de les essències més pures de les flors. És el salt definitiu d’aquells cristians que han passat anys i anys lluitant per ser fidels a les promeses que un dia van fer al servei de l’Evangeli. És tan gran el salt i provoca un daltabaix tan sorprenent en l’esperit del qui l’experimenta i es veu una llum tan potent que eclipsa totes les altres llums anteriors, que fa dir, com santa Àngela de Foligno, per exemple, va dir: Ara veig que l’amor que abans tenia a Jesús era una burla. I quan el creient arriba a aquest estat i rep aquesta experiència, ja no la deixa per res del món. Quan Josep Calassanç va trobar la seva vocació en el servei als nens del carrer, deia als qui li preguntaven per la seva decisió: res ni ningú no em farà canviar d’opinió.

Hem de buscar grups que visquin aquesta realitat. La manera de compartir-la i de portar a terme un projecte concret de servei als germans, vindrà després per si sol.

VERS UNA NOVA ERA RELIGIOSA

No podem tancar els ulls davant la nova llum que Déu ens dóna a través de tots aquells que amb sinceritat de cor, cerquen la veritat, es diguin profetes,  savis, pensadors, etc.

Si prescindim d’aquesta llum, el problema és nostre i ens haurem d’atendir a les conseqüències. De totes maneres, la Veritat segueix el seu camí. I si no som responsables del moment històric que ens toca viure, si no donem la talla, Déu donarà a uns altres la cura de la seva vinya, perquè li doni el fruit que espera. Déu no es farà gaire problema  que “aquests altres” s’anomenin laics o religiosos. En tot cas, el problema el tenim nosaltres.

Moment històric axial. Ja és hora de despertar del son. No podem continuar donant cops de puny a l’aire... La situació del món en aquest segle demana una superació radical dels paràmetres de consciència humana que ha estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és constant novetat.... Panikkar. 

No podem continuar essent un poble que viu en les tenebres... Déu ens ha ofert una gran llum... No podem continuar enfangats i dividits per les formes externes, ni pels nostres dogmes, ni per les nostres petites veritats o mentides... Quan li van oferir a David la cuirassa de Saül per lluitar contra el gegant enemic Goliat, va trobar que era massa pesada... La cuirassa, que representava les institucions jueves, no li va servir. Hem d’anar lleugers d’equipatge, ens diu també Jesús. A l’hora de compartir la paraula, no hem de portar bastó, ni sandàlies, ni sarró... A l’hora de cercar la veritat, no hem d’afegir més coses, sinó treure’n... ens diu el Mestre Eckhart. La paraula de la veritat s’ha de deslliurar de fórmules doctrinals del passat que avui són com cuirasses que ens ofeguen i ens esclavitzen.       

Estem lligats a unes formes externes que han modelat la nostra ment i han fet canviar l’ordre dels valors que formen l’entramat de la nostra vida, donat més importància al valor de la llei que al de la fe, en siguem conscients o no. Per això, la conversió de la qual ens parla l’Evangeli representa i és un canvi de mentalitat. Ben cert, Jesús va dir: no és l’home per al dissabte (la llei), sinó el dissabte per a l’home. I sant Pau recalca que no és la llei, sinó la fe allò que salva. L’home és l’objectiu final, no les nostres institucions que són només un mitjà que s’ha d’adaptar a les circumstàncies i als temps i que, avui, han de tornar a adquirir aquell nivell de clarividència i intel·ligència que tenien en un principi i que hem perdut a causa de la rutina acumulada amb el temps i de l’ accídia del nostre cor. 

Ens hem lligat a les formes, i el nucli essencial de la fe ha quedat en segon o en últim terme. I si, a mitja veu, intentem renovar les coses, llavors una consciència deformada o poc formada, ens impedeix desobeir l’església (en minúscula) i, en canvi, no tenim cap por de desobeir Déu, malgrat que Pere va dir que primer és obeir Déu que els homes. La vida està en el vi i nosaltres l’hem posat en els bots. El vi necessita els bots per guardar-se però el vi no són els bots. És una aberració confondre la comunitat de fe amb la institució eclesiàstica.... Sovint els bots que fem servir fan malbé el vi de l’esperit que hi volem posar. 

Per tot això ens hem de preguntar a quina distància estem de la Realitat.

Ens hem allunyat de la Realitat. Cadascú pel seu compte ha volgut construir la seva torre de Babel i no ens hem entès. Per això, si volem tornar a posar les coses al seu lloc, deixem per un moment, diu Panikkar, de ser professionals, catòlics, cristians, fins i tot homes... Hem de deixar les nostres pedres i començar de nou amb els fonaments que ja estan posats per Déu des d’un principi i que Jesús no ha vingut a abolir i que, per tant, nosaltres hem de continuar respectant i, sobre ells, edificar la nostra casa cultural i religiosa, no sobre les nostres teories i els nostres interessos emmascarats.

David amb una pedreta en va tenir prou per vèncer l’enemic. És la pedreta que guarda el nom que només coneix aquell qui el té. A aquesta pedreta li podem donar el nom de llibertat. És el tresor amagat en el cor de cada creient. La llibertat és el punt de referència últim a l’hora de cercar la veritat: La veritat ens farà lliures i només des de la llibertat podrem arribar a viure de la fe i serem capaços de fer la veritat en l’amor. No hi ha cap autoritat humana, tingui el nom que tingui, que estigui pel damunt de la llibertat personal de cada creient, ni tan sols la Bíblia, l’Alcorà, el Tao o el que sigui.

Déu revela a cadascú la seva veritat, la qual ha de ser confrontada amb la comunitat de fe, que és el petit ramat, símbol de la presència del Crist, perquè: On dos o tres de vosaltres esteu reunits en el meu Nom, allí hi estic jo.

Ara bé, per conèixer el nom amagat que Déu ens ha concedit, cal viure i residir en el tercer nivell de consciència. (En el primer nivell hi tenim la consciència sensorial, en el segon, la consciència racional i en el tercer, l’espiritual). El lloc de trobada és decisiu si volem gaudir de la Llum. Per això els deixebles van preguntar a Jesús on vivia: On vius?  Com si preguntessin: En quin nivell de consciència resideixes, des del qual dius el que dius i fas el que fas?

Només el tercer nivell és el lloc adequat per poder comprendre l’Evangeli. Des de la raó parlem de la fe, però, no vivim de la fe. I si no vivim de la fe no podem comprendre l’Evangeli. La fe és un coneixement que va més enllà del coneixement de la raó. No en contra, però sí més enllà. A un coneixement fet de conceptes i d’informació, hem d’anteposar un coneixement fet de saviesa i de consciència espiritual.

Les comunitats de fe han de ser el lloc on es viu intensament el tercer nivell de consciència. És qüestió de vida o mort. El paper de Maria de Betània és propi de les comunitats de fe. Els creients, d’acord amb els mestres del passat, han d’assumir els dos papers: el de Maria i el de Marta. Però per a aquell que es dedica a fer el paper de Marta a través de la seva activitat educativa o apostòlica, el moment de la comunitat és sagrat. És el moment de viure el paper de Maria, és el moment d’aquell silenci que és la matriu de tota paraula que ve del cel. En el moment històric axial en què vivim, aquell silenci interior representa la gran responsabilitat davant del món. És allò, que per davant o per damunt de qualsevol altre motiu, dóna raó de ser i justifica l’existència, encara avui, de les petites comunitats. L’evasió d’aquesta responsabilitat en favor d’altres activitats més peremptòries pot ser senyal de la lenta extinció d’una religió que resta fora del seu context històric.

Però, el tercer nivell de consciència demana prendre’s seriosament el món de les virtuts tan afectives com intel·lectuals:

Sinceritat, coherència, intel·ligència, saviesa, fidelitat a si mateix, acceptació del Misteri, discerniment, fortalesa espiritual, decisió ferma d’esgotar totes les possibilitats d’humanitat, és a dir, de bondat, de veritat i de llibertat, de silenci interior... Les virtuts són la matèria primera del tercer nivell de consciència, el qual ja no pot continuar essent només per a un grupet d’elegits anomenats místics o espirituals, sinó que s’ha de considerar a l’abast de tots aquells creients que vulguin ser responsables de l’Evangeli que han escollit com a norma de les seves vides.

La llibertat és el do suprem fet per Déu als homes. Cf. Eckhart.  La missió de l’església és guardar i fomentar aquesta llibertat, no ofegar-la amb les seves normes i decrets.

La llibertat és acceptació plena de la vida. Aquesta acceptació inclou el seu desenvolupament, l’acompliment de totes les seves possibilitats d’acord amb els talents rebuts. Sovint enterrem el talent que Déu ens ha donat, perquè no ens volem exposar a viure sota la nostra responsabilitat.

Si no hi ha llibertat no hi ha vera religió. En tot cas hi haurà aquella religiositat que depèn de normes i lleis establertes pels poderosos del món religiós.

Per tot això, hauríem de considerar l’axiologia fonamental, com la disciplina estrella. Acostumats a la informació fàcil i a mantenir-nos amb el que s’ha fet sempre, hem deixat ben guardat en el rebost de la casa els valors fonamentals de l’home que són els que va viure i ensenyar Jesús de Natzaret. L’home que s’encalla en les formes de sempre, perd la veritat eterna. Aquest és un neci, deia Confuci.

A la pregunta que sovint ens ve espontània: Què hem de fer doncs? Hauríem de dir que la resposta no està escrita en cap llibre. Només té resposta la comunitat de fe, és a dir, la que viu en aquell nivell de consciència espiritual en el qual foren escrits els Evangelis.

L’ART DE LA VIDA

Saviesa és l’art de la vida. És experiència primordial humana. És el saber de la vida, no el saber “sobre” la vida. Sovint quan parlem de Jesús o de l’Evangeli parlem sobre Jesús o sobre l’Evangeli, la qual cosa vol dir que no expressem la mateixa experiència que va viure Jesús, sinó que parlem de dades externes al voltant de la seva persona i la seva doctrina. Parlem de l’Evangeli com d’una cosa aliena a nosaltres. Ara bé, no podem entendre l’Evangeli, si les seves paraules no formen part de la nostra vida. Els cristians han de poder dir: nosaltres som evangeli. Si no és així, no mereixen el nom de cristians.

Els savis sostenen el món. Els polítics sostenen, en tot cas, unes estructures externes, però les ganes de viure: aquesta força vital que mou persones i ambicions i fa possible noves intuïcions de la veritat,  allò que, en definitiva, fa que la vida sigui una realitat i no un mer desig, això és cosa dels savis, dels qui gaudeixen d’una saviesa que sovint es troba en la gent humil i en aquella que la societat menysté. Diu l’Escriptura: Destruiré la saviesa del savis i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents. On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei?... Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món! Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món... Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants...

El savi és aquell que viu, és a dir, aquell que gaudeix de vida plena. Perquè o es viu en plenitud o no es viu. Una vida a mitges no és vida. Això ho saben els qui han tastat aquella plenitud.

Savi és el qui coneix la vida en cada una de les seves manifestacions d’energia, llum i calor; de força, veritat i bondat, i, en reconèixer la vida en aquestes manifestacions, s’hi adhereix voluntàriament i lliurement: Quan veurem Déu cara a cara serem semblants a ell...

La saviesa del poble senzill ha estat empresonada pels teòlegs de torn i per les lleis proclamades per les autoritats del moment. Els grans profetes han maldat per obrir pas a la saviesa, però, la inquisició de tots els temps -oberta o solapada- ha intentat ofegar-la. Es veritat que figures excepcionals com Sòcrates, Buda, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren.  

Una de les ensenyances que podem extreure de les moltes que té el cap. 9 de Joan, conegut com el cec de naixement, és la següent: l’evangelista posa de relleu que aquell que va saber descobrir la presència del Crist en Jesús de Natzaret  en aquell moment històric de la humanitat, va ser el captaire cec. No van ser els teòlegs de torn. Precisament, el captaire, pel fet d’acceptar la seva limitació d’invident, hi va veure més que els altres: Per fer un judici he vingut al món: perquè els quin no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs. L’orgull de posseir la veritat ens ha perdut. És cert que tots busquem la seguretat d’estar en el lloc adequat en ordre a la salvació. Però, l’hem de cercar allà on la puguem trobar. La Institució eclesiàstica ha posat aquesta seguretat en la seva infal·libilitat doctrinal. La Institució eclesiàstica ha cregut sempre que és la que hi veu, la que té tota la veritat. I si algú els retreu la impertinència d’aquesta seguretat doctrinal, ells (els representants de la institució) responen com van respondre els fariseus i mestres de la Llei; ¿És que nosaltres som cecs?  I la resposta de Jesús és taxativa i concloent: Si fóssiu cecs no tindríeu pecat. És com si digués: si no fóssiu infal·libles estaríeu nets de culpa, però, com que dieu que sou infal·libles i que aquesta infal·libilitat la poseu com a garantia de seguretat per el poble fidel que se us ha encomanat, la vostra culpa persisteix. I ¡què n’és, de gran, aquest pecat! Convertir la ignorància i l’error en veritat és com destruir el nucli de la realitat espiritual.   

SINCERITAT I LLIBERTAT

La intel·ligència no es més sàvia per una més gran acumulació de dades, sinó per l’assoliment d’un grau superior de sinceritat i de llibertat.

Ja fa més de 6000 anys que bull l’olla de les especulacions humanes i dels desigs. El suc concentrat que en queda és la llum i el foc que alimenta les nostres venes com una saba d’energia vital. No podem menystenir aquesta riquesa de llum gestada durant tants de segles d’història humana i actuar com si, en el món de l’axiologia, comencéssim avui a descobrir una part de la veritat eterna. No obstant això, actuem, en aquest sentit, com si haguéssim començat la història abans-d’ahir.

En la qüestió del coneixement i de la seva evolució en el temps, els autors fan diferència entre ciència i filosofia. Així Jaspers ens diu: Mentre que les ciències han arribat, en els seus àmbits, a coneixements concloents certs i universals, la filosofia no ho ha aconseguit malgrat els esforços de segles... El pensament filosòfic tampoc no té, com les ciències, el caràcter d’un procés progressiu. Certament que hem avançat respecte d’Hipòcrates, el metge grec. Amb prou feines, però, podem dir que hàgim avançat respecte de Plató. Només hem progressat en el contingut material dels coneixements científics que ell manejava. En el filosofar pròpiament dit, amb prou feines si hem arribat a la seva alçada.

No hi ha dubte que els cristians podríem dir coses semblants si esmentéssim, per exemple, sant Pau o Jesús. ¿Qui pot vanar-se que ha superat la saviesa de Jesús o la de sant Pau o la de Joan o la d’Isaïes?

La vivència de la fe és quelcom personal i intransferible, i en aquest sentit les possibilitats humanes de creixement espiritual són semblants a les que tenien els homes en temps de Jesucrist. Una altra cosa és el fet de dur a terme aquestes possibilitats. Si aquestes possibilitats no es realitzen, difícilment, per no dir que impossible, podrem expressar el contingut essencial de la vida amb el llenguatge i la cultura actuals. Sembla que altres estaments de la societat aprofiten més el dinamisme de la història i la seva riquesa d’experiència acumulada durant tants de segles i es posen al dia en el coneixement de les coses. La religió, en canvi,  en la seva manera d’expressar la fe, sembla talment clavada en paràmetres anacrònics d’un passat rònec.

Hem renunciat a créixer en el coneixement de la veritat. Tot allò de més que fem, si volem millorar la nostra vida espiritual, és fer més “obres bones”. Però la qualitat de la nostra sinceritat interior queda estàtica, no creix. Recordem el que ens diu L. Lavelle: Tot l’esforç de l’home que escriu i llegeix és el d’arribar a pensar amb més claredat i rigor. Ara bé, lluny de buscar edificar un món il·lusori on els desigs es puguin satisfer millor, ha de mirar més aviat d’adquirir una intel·ligència més perfecta de la realitat anant fins a la font mateixa on en tot moment es realitza en nosaltres “un nou naixement”.

.

Hem estructurat la nostra ment amb categories de quantitat i no de qualitat. Hem considerat el temps com un espai que hem de recórrer i no tant com una possibilitat de creixement que hem de conquerir en coneixement i sinceritat. Hem renunciat a la temporalitat personal, diu Panikkar i, això, és un indici del declinar sapiencial. El meu temps sóc jo mateix.

L’expressió de sant Pau als gàlates quan parla que ha arribat la plenitud del temps és fruit d’una experiència personal de plenitud humana i espiritual. Si nosaltres no som capaços de dir avui quelcom semblant és senyal que som nans espiritualment parlant i que ens acontentem amb una àuria mediocritat en allò que fa referència a l’essència de la vida.    

Som esclaus de les formes que realitzem per inèrcia i hem abandonat el nucli de la nostra personalitat espiritual. I, paradoxalment, això fa que no ens adaptem a les formes del present. No posseïm el flascó d’essència de la virtut, una gota de la qual impregnaria tota la llar espiritual i tota la vida de fe del perfum de clarividència i  discerniment. Ens hem acontentat amb aigua de colònia barata.

No volem deixar la riba, la terra ferma, coneguda, i hem exclòs de la nostra intenció el fet d’endinsar-nos en la mar desconeguda i profunda de les nostres vides. Hem descartat d’anar més enllà on el silenci és la matriu de la paraula gràcies a la qual podríem gaudir de vida plena.

Per això, el coneixement que volem compartir aquí no és aquell coneixement a través del qual esperem adquirir noves informacions que augmentin el dipòsit de les que ja tenim, sinó aquell coneixement fet d’aquelles paraules que fan possible noves ressonàncies d’experiència humana, de bellesa i de veritat.

Per a la invitació a la saviesa que intentem fer, diu Panikkar, no cal ser saberut o tenir molta lletra. És una invitació per a tothom, semblant a aquella de l’Evangeli, després del fracàs de reservar el banquet de la vida per a les elits d’aquest món. Aquestes paraules fan referència a la paràbola dels convidats a noces, quan l’amo indignat pel menyspreu del primers convidats diu al seu servent: Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat i fes venir pobres, invàlids, cecs i coixos i que entri tothom...

La invitació que fa la mateixa saviesa és personal i, per tant, intransferible. Una invitació a ser el que realment estem destinats a ser i que per aconseguir-ho ens cal atreviment i fe. La fe no és una doctrina, sinó l’obertura a aquest risc.

Només guarnits de ritus, conceptes i doctrines ens enfonsarem en el mar de la vida. La fe és l’única cosa que ens dóna capacitat per caminar sobre les aigües... Per això Jesús va dir als seus deixebles que cridaven acovardits per la tempesta: Per què teniu por, homes de poca fe!

LA SAVIESA

LA  SAVIESA

La saviesa és l’experiència màxima de la vida. És aquella experiència on encara no s’han escindit el coneixement i l’amor, l’ànima i el cos, l’esperit i la matèria, el temps i l’eternitat, el diví i l’humà, el masculí i el femení..., en una paraula, la saviesa és l’harmonia viscuda de totes les polaritats de l’existència. Panikkar.

Glossant unes paraules de sant Francesc de Sales podríem dir que: viure la unitat en la diversitat és la saviesa.

A aquelles polaritats n’hi podríem afegir altres, com: la fe i la llei, l’home i la cultura, la comunitat i la institució, el contingut i les formes, el sagrat i el profà, la fe i els sagraments, la veritat i la doctrina, la llibertat i la llei, la religió i les religions...

Quan no tenim aquesta saviesa vivim aquelles polaritats per separat. Sense saviesa no tenim prou discerniment, ni prou capacitat espiritual per viure-les juntes. Llavors passa que quan necessitem complir amb Déu, ho fem a través d’actes “sagrats” en “llocs sagrats”, als qual atorguem un poder salvador. I un cop acomplerts aquests actes, un cop fora del “lloc sagrat”, actuem com si quedéssim lliures de la presència de Déu, per fer la vida normal sense una exigència interior que ens obligui, i sense una referència explícita a la salvació.  Ara bé, el creient que viu de la fe, no té por de viure tot els dia en la presència de Déu i, per tant, no fa la distinció entre sagrat o profà. El creient que viu de la fe sap que la vertadera religió no és una cosa diferent de les altres que ha de complir amb uns actes i llocs especials, sinó que, per a ell, la religió és una manera de fer totes les coses, una actitud que tenyeix de sentit religiós totes les activitats que fa i, per tant, totes entren dins de l’economia de la salvació.

Només el cor humil i senzill és capaç de viure la unitat del contingut en la diversitat d’expressions. És lliure i sap adaptar-se a la cultura sense renunciar al que és essencial de la vida de fe. Quan no hi ha unitat entre l’experiència, els conceptes i l’acció, vol dir que quelcom falla.  

La saviesa és ordre en l’escala de valors i, sense menystenir res del que Déu ha creat, sap posar cada cosa en el seu lloc segons la seva importància. Estima tot el que Déu ha creat. Per això, l’espiritual que menysté la part sensorial de la vida humana està perdut diu Panikkar. El creient de debò és aquell que viu de la fe, i compleix la llei sense dependre d’ella. Ha superat aquelles divisions esquinçadores que ens fan establir en un món de meres aparences, mancat de realitat essencial.

La saviesa ens fa capaços de gaudir del sentit profund de la vida. Panikkar.

Ens hem acostumat a gaudir de la vida per les seves manifestacions externes i a valorar-la per les seves estructures o formes epidèrmiques. Per saber viure d’aquestes formes externes en tenim prou amb lectures fàcils i periodístiques. Amb la saviesa, en canvi, (que requereix una lectura de llibres que van més a fons i que requereixen esforç intel·lectual), podem participar del poder creador de Déu i podem beure de la mateixa font d’aigua viva, en virtut de la qual tenim l’essència de la vida al nostre abast. Quan el creient gaudeix d’aquesta essència, totes les altres coses li semblen allò de més a més. L’impacte de les coses externes queda tan amortit que la seva preocupació es deixa més aviat com un problema dels altres, sense menystenir la seva importància. La comunitat que viu d’aquesta força vital es preocupa sobretot de compartir amb el proïsme aquella presència misteriosa.

Amb la saviesa el creient s’ha alliberat de totes les esclavituds de conceptes, opinions i prejudicis. I amb la llibertat obté la clarividència per veure la presència de Déu en les formes del moment històric actual. El savi pot dir com la Balanguera: De la nova primavera sap on s’amaga la llavor: de la nova església en coneix el valor fonamental que la fa possible.

EL PODER DE LA PARAULA

Parlem d’un poder de la paraula que no és un domini que ens vingui de fora per esclavitzar-nos, sinó d’un poder que està dins nostre i que el podem compartir i fer nostre en la mesura que l’exercim des de la llibertat.

L’Escriptura ens parla del poder de la paraula de Déu. Així Isaïes ens diu en nom del Senyor: Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dóna llavor als sembradors i pa per a aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Is 55,10-11. També la carta als hebreus ens recorda que: La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. He 4,12.

Això vol dir que la paraula de Déu té un poder creador. La paraula de Déu és creadora de vida eterna. Ara bé, la paraula de Déu es fa present a través de la paraula de l’home. No tenim aquí a la terra una altra presència de la Paraula.

Sant Joan, per la seva part, ens recorda que la paraula s’ha fet home. Jo 1,14. Això vol dir que som paraula,  i que quan aigualim la paraula amb les nostres interpretacions superficials, ens aigualim a nosaltres mateixos. Degut a això, la pobresa de l’home com a home pot arribar a extrems impensables.

Si la paraula s’ha fet home, això vol dir que la paraula és com la nostra matèria primera. Som paraula de Déu. Els nostres gens són paraula. Som fills de la Llum i de la llum neix tota bondat, justícia i veritat. La paraula és com l’expressió de la persona i és la mateixa persona com a imatge de Déu. La paraula és el nostre nom propi. La paraula és molt més que la grafia o el fonema del terme gramatical. La paraula és la persona, és a dir, la forma essencial de l’home.

De fet, no tot allò que en diem paraula és paraula. Sovint, les paraules que diem es limiten a ser címbals estridents, si no són esquellots que fan soroll. I, per això, sovint les nostres paraules són tingudes com paraules inútils (sense utilitat per al creixement humà) de les quals n’haurem de donat compte... Mt 12,36.

També ens diu Jesús que es necessita una disposició per copsar i entendre la paraula, perquè sempre  n’hi ha que miren bé i no veuen, escolten, però no comprenen.

Treballem, per tant, per tenir una bona disposició i així poder rebre i guardar, com feia Maria, la paraula en el nostres cors pel bé nostre i de tota la comunitat. La paraula és com un poder que ens fa créixer; com una beguda espiritual (una aigua viva) que omple les nostres venes de vitalitat.

Les nostres religions són religions descafeïnades, perquè hem buidat la paraula del seu significat original. Són les mateixes paraules del començament, les que fem servir, però buidades del seu contingut essencial. El resultat són religions humanes que no donen la talla.

Les nostres llibreries estan plenes del gènere literari narratiu, informatiu, de lectura fàcil. Ara, però, és hora de paraules que siguin fruit d’un pensament silenciós, d’un esforç de reflexió i d’una experiència de vida, que siguin paraules de vida eterna. Jo 6,68. Recordem aquí la reflexió de Heidegger: Tant més escriu i parla l’home quant menys té a dir alguna cosa essencial. Una de les manifestacions de la superficialitat intel·lectual vigent és l’excés de paraules: Panikkar ens recorda que el contrari de la saviesa és el saber de tot. Avui estem saturats de paraules que, posades a la balança, no arriben a fer el pes. Cf. Dan 5,27.

Donar poca importància a les paraules que fem servir en religió, o tergiversar el seu significat fa mal al poble de Déu. És com matar l’esperit. És una deficiència injustificada en el temps que vivim, el fet de no copsar, de les paraules, el seu significat més pregon, d’acord amb el sentit que els dóna l’Evangeli. Estem acostumats a llegir paraules, ens hem d’avesar a menjar paraules, ens diu Panikkar. És urgent dir paraules essencials. És necessari dir-les, si volem renovar les nostres vides i les nostres institucions religioses d’una manera seriosa i sense engany.

Som allò que coneixem, ens recorda Panikkar. La qüestió i el problema del llenguatge a hores d’ara s’ha tornat prioritària. Un problema que hem de solucionar perquè el llenguatge condiciona la comprensió de la veritat. Les paraules tenen un poder misteriós. El llenguatge ens allibera de la ignorància, però també ens lliga a uns prejudicis. Hauríem de saber veure quin dels dos factors ha tingut més incidència en la nostra vida de fe. Fins a quin punt la paraula que hem escoltat ens ha alliberat i fins a quin punt ens ha esclavitzat. Actuem i pensem d’acord amb el sentit que donem a les paraules i als conceptes doctrinals. I esdevenim allò que creiem. La nostra identitat queda constituïda d’acord amb allò que pensem, coneixem, estimem, segons la dita agustiniana: Si estimes terra ets terra... La nostra consciència i, per tant, la nostra personalitat queda lligada a la llei o a la fe, segons que posem la llei com a punt últim de referència (el pes: pondus) dels nostres actes o que hi posem la fe. És a dir, no es tracta solament de problema de comprensió, sinó també d’identitat. El sentit que una col·lectivitat dóna a unes paraules forma una cultura, més ben dit: una subcultura, que és la que dóna caràcter i personalitat als qui la segueixen. Però, el punt últim de referència si volem viure la realitat i no un món fictici i superficial, no és la cultura, sinó l’home. Més en concret l’Home Nou fruit del temor de Déu del qual rep el coneixement i la llibertat. Alliberem els textos evangèlics del domini legal i del seu caràcter miraculós! El miracle està en la naturalesa, deia sant Agustí. El caràcter meravellós de la naturalesa és el gran miracle.

Diem paraula de Déu en sentit metafòric als Llibres Sagrats per posar de relleu la seva importància. Ara bé, amb més propietat hauríem de dir: paraula de Déu, la paraula pronunciada per un home o una dona de cor net.

Avui la paraula té poc o cap valor. Ho veiem en els discursos dels poderosos d’aquest món. Aquest fet és com un termòmetre per indicar la mediocritat de la societat en la qual vivim i participem. Avui sembla que mentir no té cap importància, quan la mentida és el que més degrada l’home. E, Hello   

Cerquem paraules que ens ajudin a créixer com a persones, és a dir, aquelles que ens ajuden a ser lliures i responsables. No paraules que ens mantinguin en la rutina de sempre.

Quan fem servir paraules dels nostres textos fundacionals però aigualides per les nostres interpretacions fetes amb categories humanes, estem deformant la nostra consciència i la consciència del poble creient i formem religions buides de contingut essencial.

Hem abusat del llenguatge. L’hem manipulat... Però, la manipulació s’ha tornat contra nosaltres perquè la Paraula és més gran que nosaltres perquè és poder de Déu, és participació de la seva divina naturalesa. Ens hem fet esclaus del llenguatge que ens hem inventat. Hem canviat el context axiològic i amb això el sentit original de les paraules. La cristologia de manual ha desfigurat el Crist de l’Evangeli. Les paraules ja no diuen el mateix. Les nostres paraules no són paraules de vida eterna.