24 – I la veritat us farà lliures

LA LLUM DEL MÓN

Un poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum. Is 9,1. Isaïes narra l'experiència que va tenir el seu poble en un moment donat de la història. Una experiència que es pot i s'ha tornar a repetir.

Una ullada atenta a la història de la humanitat ens fa veure que, de tant en tant, es produeixen moments singulars de llum que són causa de canvis globals de mentalitat i d'acció que incideixen en la història durant un període de temps més o menys prolongat... Aquests moments, protagonitzats per líders singulars, es converteixen en mites que esdevenen punts de referència per a grups i persones, les quals, amb el temps, formen una cultura, una religió, un ideal de vida...

En general, és ben palès el fet que tots aquells que gaudeixen d'un temps de llum més viva i profunda que l'habitual tenen la impressió que aquella experiència és la definitiva... Recordem, per exemple, l'expressió de la carta als hebreus: En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes ; però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres... He 1,2. I també el que diu Pau als gàlates: Però quan va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill... Gal. 4,4.

Ara bé, una i altra vegada ens hem adonat que el camí de la humanitat té alts i baixos i que és més llarg del que ens pensàvem i que l'avenc on hi podem trobar la font de la vida és inesgotable, és com un pou sense fons. I ara nosaltres, en aquests moments de la nostra història, pensem que podem gaudir, una altra vegada, d'una nova plenitud del temps...

Aquests moments històrics són fruit d'una clarividència especial concedida a homes i dones de gran humilitat, pietat, saviesa i coratge, que han estat capaços de ser fidels a la seva història personal i comunitària. I tots ells han tingut deixebles que han estat els promotors del seu pensament i de la seva “cosmovisió” com s'anomena avui dia.

El moment actual ens demana persistentment que ens preparem per saber percebre i acceptar un nou canvi profund de mentalitat. Per un moment hauríem de fer un silenci absolut de tot allò que hem après, per poder captar amb la nostra ment i amb el nostre cor el batec de la vida en la seva originalitat sense interferències de cap classe.

Hauríem de fer un parèntesi en la història en la qual estem immersos, per poder mirar de fit a fit la Realitat. Aquella Realitat de la qual nosaltres estem destinats a ser una petita part. Hem de prendre consciència que sovint allò que els homes han creat per ajudar-nos a descobrir i a viure la Realitat, ha estat, sovint, la causa que més l'enfosquit... sovint ens hem quedat mirant el dit que senyala la lluna... Els antics deien que la corrupció del que és millor esdevé allò pitjor: corruptio optimi pessima. De tant en tant hauríem de tenir el coratge de mirar les coses de cara, despullats de tota motivació alimentada d'interessos amagats, de conceptes superficials, de pors inconfesses, d'ignoràncies consentides... Al principi hi havia l'home. Les institucions van venir després.

I és que, en el moment en el qual atribuïm a Déu allò que és fet pels homes, en aquest moment ja hem perdut el nord, hem perdut el camí que duu a la vida, hem deixat de viure de fe per viure de fanatisme. En aquest moment ens hem venut la llibertat i la responsabilitat i, sense llibertat no hi ha gràcia de Déu, perquè la llibertat és la condició que Déu ha posat per salvar-nos.

Hem estat víctimes d'un abús de llenguatge. Ens han fet creure que Déu és l'autor de tot un món anomenat religiós fet de paraules, lleis, ritus i doctrines, la qual cosa ens ha impedit caminar amb llibertat d'esperit, tal com recomanava l'apòstol Pau. Hem confós, i hem identificat, el Llibre amb la Paraula, la doctrina amb la veritat, els ritus sacramentals amb la fe. Hem jugat massa fàcilment amb els termes implícit, explícit...

Penso que és una ofensa a Déu atribuir-li allò que Ell ha deixat als homes. Déu va deixar el món a les disputes dels homes. Cohèlet 3,10-11. Aquesta és la traducció de la Bíblia llatina que en fa Panikkar.

Certament que podem considerar implícitament i explícitament que Déu és l'autor de tot allò que és bo. Però, ¿qui sap on és allò que és bo? L'església institució ha volgut saber allò que ni tan sols ara ho sap el fill de l'Home... i s'ha oblidat que és a la fi dels temps quan els àngels de Déu destriaran el gra de la palla... Cf. Mt 13. La infal·libilitat ha condemnat la institució eclesiàstica a la ignorància definitiva de la veritat.

Som massa rics de les nostres veritats... D'això, n'hem de prendre consciència i actuar en conseqüència. És el que va recomanar Jesús als seus deixebles quan als va enviar a predicar “la paraula”: No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó. Mt 10,9-10. Res de res de la nostra pròpia collita. ¿S'entén això? La llibertat de la qual hem parlat, neix del silenci i de l'acceptació, no de la possessió.

Es tracta aquí de saber a quina distància estem de la Realitat i quines són les nostres possibilitats humanes des del punt de vista del que som i del que podem ser, sense les limitacions i els condicionaments que nosaltres mateixos i els altres ens han imposat en nom de Déu, durant segles i segles.

Entre Déu i nosaltres no hi ha intermediaris... diu Panikkar. No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu... L'única mediació possible és el nostre ésser mateix... No hi ha altra medicació que nosaltres mateixos.

No es tracta d'inventar res de nou, sinó de redescobrir allò que ha estat des de sempre, des d'un principi, per fer, una vegada més, l'intent de arribar a ser, ara, el que estem destinats a ser per tota l'eternitat. Perquè com diu el savi: Que s'oblidi de la vida eterna, va venir a dir Simeó, el Nou Teòleg, qui no la visqui ja aquí. Panikkar.

En totes les coses podem considerar l'ordre intern i l'ordre extern. Si parlem d'una comunitat de fe pensarem en l'ordre intern; si parlem de la institució religiosa o eclesiàstica pensem en un ordre extern. Els creients viuen i experimenten la presència de l'etern quan guarden l'ordre intern que és adhesió plena a l'amor, a la veritat, a la justícia... I no cal res més. Les formes que proposa la Institució religiosa pertanyen a l'ordre extern les quals ajuden o poden ajudar a viure l'ordre intern, però no afegeixen res a l'essència de la fe. Barrejar o identificar els dos ordres, ha estat letal. ¿No és això el pecat contra l'Esperit Sant?

23 – I la veritat us farà lliures

UN ALTRE NIVELL DE CONSCIÈNCIA

Hi ha veus que pronostiquen que estem a les portes d'un grau més alt de consciència de la humanitat. Hom es pregunta si sempre és necessari “tocar fons” en el camí descendent del deixar-se portar per la inèrcia del mínim esforç, per poder gaudir, de nou, d'una consciència de nivell superior...

Sigui el que sigui, ja des d'ara, hem de saber prendre distàncies en relació als conceptes i raonaments que han format el nostre criteri durant anys i segles d'història religiosa i cultural...

El canvi radical pronosticat no és merament un canvi de formes externes, sinó un anar més enllà, més a fons, a fi de trobar el principi a partir del qual vivim, ens movem i som, i per a ser-hi fidels fins al final.

Dèiem que aquest nou naixement esperat i desitjat no serà cap novetat quan es presenti. En altres moments de la història ja s'ha viscut un nivell de consciència d'alta qualitat.

Però, encara que sigui repetir l'experiència espiritual del passat viscut per homes i dones de fe de gran qualitat espiritual, les formes amb les quals s'expressa la tal essència espiritual són diferents i es van enriquint en el curs de la història. Hem de saber apreciar les formes en el seu just valor, però amb llibertat i prudència, donant l'última paraula a Déu, ja que nosaltres sovint som incapaços de distingir el gra de la palla, segons ens ensenya la paràbola del blat i del jull. En aquesta paràbola, quan el servidors van suggerir a l'amo del camp que tragués la mala herba del sembrat, l'amo els va dir: No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat.

Hem de formar la consciència. No solament el cap. La consciència és el nucli de la personalitat. La consciència és llum i decisió alhora. Llum i decisió que, quan es deixa portar per la fe, penetra fins a tocar la realitat, sempre dins del context del misteri.

La Institució religiosa, encara que parli del misteri de la fe en l'eucaristia, per exemple, de fet, ha anul·lat el misteri quan ha localitzat en l'espai i en el temps, és a dir, en un lloc concret, la presència de l'Etern, el Crist de Déu. Amb categories d'espai i temps podem celebrar, però no identificar la presència de l'Etern, perquè la seva presència no depèn d'aquestes categories. El Crist no es pot posseir. Se'l pot estimar i es pot creure en ell, però no posseir-lo.

No podem abusar del llenguatge. Allò que en diem Revelació és una forma -en el temps i en l'espai i, per tant, visible i tangible- d'expressar la veu de Déu que ens crida i que és una realitat més enllà del concepte de Revelació i de la materialitat del llibre que la guarda. La veu de Déu només la pot sentir el creient dins de la seva consciència. El qui es deixa guiar per l'Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell, no el jutja ningú. 1Co 2,15.

Això deuria ser el motiu que va portar Luter i els seus seguidors a editar la Bíblia sense notes doctrinals.

No hi ha intermediaris. Diu Panikkar: Déu no es pot localitzar amb cap instrument... No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu... L'única mediació possible és el nostre ésser mateix, la nostra existència, despullada, la nostra pròpia entitat entre Déu i el no-res. No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos... La criatura és la mediació entre Déu i el no-res, va escriure Tomàs d'Aquino. Breument, ésser és ésser conjuntament. Això s'assembla a la paraula primordial: Jo-Tu de Martí Buber. En la paraula primordial quan es diu Jo també es diu Tu...

La presència de l'Etern només es pot veure i tocar amb els ulls de la fe. No amb els ulls de la carn. El regne de Déu no el veurem venir per aquí o per allà, perquè el regne de Déu és enmig o entre o dins nostre. És a dir en aquell lloc indefinible però real que només es pot pressentir per la fe; la seva existència i realitat no depèn de nosaltres. És més enllà de tota paraula que puguem dir, de tot lloc concret que puguem identificar... Ell és. I és amb una presència eterna més enllà de l'espai i del temps...

Si no tenim consciència del que fem ni del que celebrem, no som nosaltres els qui vivim. Són els altres o la tradició o la rutina o els interessos emmascarats els qui decideixen per nosaltres. Venim a ser objectes de desigs i d'interessos emmascarats i de la nostra pròpia peresa i desídia espiritual.

Conèixer amb la consciència és conèixer amb tot l'ésser.

Sempre serà bo escoltar les ensenyances del Mestre Eckhart que fa diferència entre el ser i el tenir. Escoltem-lo: La gent mai no hauria de pensar tant en allò que ha de fer; més aviat hauria de meditar sobre allò que són. Doncs bé, si la gent i les seves maneres fossin bones, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes. Que no es pretengui fonamentar la santedat en l'actuar; la santedat s'ha de fonamentar en l'ésser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres, sinó que nosaltres hem de santificar les obres. Per santes que siguin les obres, no ens santifiquen en absolut en quant obres: sinó en quant som sants i posseïm l'ésser, en tant santifiquem totes les nostres obres, ja es tracti de menjar, de dormir, d'estar vetllant o de qualsevol cosa que sia. Aquells qui no tenen gran l'ésser, qualsevol obra que facin, no donarà resultat. Has de saber pel que s'ha dit que hom ha d'esmerçar tot el seu esforç en ser bo i no tant en allò que hom fa o en el caràcter de les obres, sinó en com és el fonament de les obres.

22 – I la veritat us farà lliures

LA VOLUNTAT DEL CEL

La llei, l'obediència, els manaments...

Avui volem reflexionar sobre el sentit de paraules o conceptes com llei, obediència, manaments...

Voldríem posar de relleu en aquest escrit la diferència entre la paraula deure i la paraula compliment, en el context d'una praxi religiosa ordinària.

De semblant manera que vam veure la diferència entre religió i religions i entre fe i creences, ara intentarem fer el mateix amb les paraules deure i compliment les quals representen dues actituds en aparença iguals, però que indiquen realitats espirituals i axiològiques ben diferents. Indiquen dos nivells distints de consciència de la realitat.

La dificultat que es presenta a l'hora de copsar tal diferència és deguda al fet que la nostra ment no parteix de zero. Portem un bagatge de molts anys i segles de formació doctrinal que han format una manera de pensar i de veure les coses de la fe, la qual manera ha esdevingut intocable, indefugible i que ha creat una estructura mental des de la qual mirem allò que pertany a la fe de la mateixa manera que mirem les coses del món físic i temporal. Hem esdevingut esclaus de les paraules, com si cada paraula tingués un sentit únic.

Malgrat tot, sempre hi ha hagut gent clarivident i valenta que ha intentat posar les coses al seu lloc, però les seves sentències i els seus punts de vista han quedat per regla general en paper mullat.

Per altra banda, el llenguatge conceptual i doctrinal propi de la institució religiosa, no ens hauria de fer oblidar ni deixar de tenir en compte, per la nostra educació en la fe, el llenguatge espiritual (simbòlic) propi dels profetes i evangelistes...

Per copsar el llenguatge espiritual no basta llegir més, hem de néixer de nou. Un néixer de nou que fa possible tenir aquella ferma convicció que, no solament és impuls i decisió, sinó també llum penetrant com la que descriu la carta als hebreus: La paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. He 4,12.

La convicció del creient en les coses referents a la vida és el que anomenem fe. I la fe és aquella actitud lliure i responsable que és fruit de la unió espontània amb la transcendència. Transcendència que algunes cultures com la nostra anomenen Déu i Pare del cel, i de la qual hem rebut la vida i la seguim rebent. Ser fidels a aquest do és la justícia en sentit bíblic. Justícia que s'explicita en el deure entès com el valor fonamental de l'home.

Aquesta justícia i aquest deure van ser el nodriment espiritual del qual s'alimentava Jesús: El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra. Jo 4,34 A partir d'aquí podrem dir també que la seva vida era estimar. Això és el que el mateix Jesús precisa quan diu als seus deixebles: Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Jo 15,12. I repeteix: Això us mano que us estimeu els uns als altres. Jo 15,17. Per tant, la Vida en majúscula és estimar. Però, estimar a partir del deure rebut, no a partir d'un sentiment fràgil i passatger nascut d'una necessitat temporal...

Estimar és un acte lliure i responsable, però la seva autenticitat li ve derivada de la fidelitat a la voluntat del Pare del cel. D'Aquell que ens ha donat la vida. Aquest és el deure de tota criatura.

Al seu torn, aquesta actitud és la que fa possible la vertadera llibertat i amb ella totes les altres virtuts.

Alguns pensen que un cop tallat el fil umbilical físic, ja són independents i lliures per fer el que vulguin... Però, la Vida en majúscula no és així. La llavor que dóna pas a l'arbre es destrueix un cop neix la planta. La llavor ja no hi és. Però, l'arbre creix i es desenvolupa d'acord amb els principis actius que ha rebut de la llavor. Allò que en diem llavor s'ha destruït, però l'arbre és la llavor desenvolupada segons les consignes rebudes d'ella. L'ésser humà en néixer ha rebut una empremta que no desapareix mai. Totes les obres de la naturalesa porten l'empremta de la potència divina, diu el diccionari. A partir d'aquesta realitat, la veritable llibertat esdevé fidelitat a la vida que hem rebut. Recordem la dita de Jesús: I la veritat us farà lliures. Jo 8,32.

No podem anar en contra del que estem destinats a ser sense destruir-nos. Trencar el lligam que ens uneix amb la transcendència és morir. Si volem viure, i no solament anar vegetant, hem de ser fidels a l'ADN espiritual que hem rebut. La tasca de l'home creient aquí a la terra és portar a terme de ple a ple el principi actiu espiritual que ha rebut com a possibilitat.

En la consciència del creient aquest deure forma part del nucli essencial que dóna sentit i forma a tot el que fa. Aquest és l'ordre interior que fa possible la Vida. Diem això, perquè hem sentit a savis i entesos en teologia que, per posar de relleu el fet d'estimar propi de l'Evangeli, han oblidat el valor fonamental del deure, amb la bona intenció de ajudar a superar l'hàbit del “compliment”...

_______________________________

Però, els humans necessitem també un ordre exterior a través del qual donem testimoni de la nostra fe (amb el cor es creu... i amb la boca es confessa... Rom 10,10.). I ho fem a través d'organismes i institucions, les quals a través de les seves lleis i normes manifesten i celebren la fe amb ritus i doctrines.

Passa però, que si no es vigila, el temps tot ho fa malbé. Les religions amb el temps i per motius pràctics, (deixem de banda altres motius que hi puguin haver) han educat la consciència dels fidels de tal manera que, sense dir-ho, han posat al mateix nivell el manament de Déu i els preceptes de l'església. S'ha igualat el deure humà -diví amb el compliment de les lleis i normes fetes pels homes, creant una consciència de temor i de servitud... Però, en actuar d'aquesta manera han fomentat el fanatisme i no la fe; i han mantingut el poble fidel en una minoria d'edat espiritual impròpia del moment històric que ens toca viure. Aquest és el preu que s'ha pagat i es paga...

Si volem que el deure sigui el motor i l'impuls primari de les nostres accions i pensaments no podem anul·lar la llibertat i responsabilitat personals.

L'obediència a les lleis i doctrines humanes tant civils com religioses, amb les quals les estructures i organismes compleixen amb el seu rol necessari, no poden anar contra el deure d'obeir Déu... Primer és obeir Déu que els homes, va dir Pere als mestres de la Llei. Les lleis i normes religioses han d'estar positivament al servei del deure vers la vida i la veritat... No es poden servir dos senyors...

No és fàcil mantenir una institució religiosa molt nombrosa fidel als seus orígens durant anys i segles. És una obra sobrehumana. Perquè això es faci realitat hi ha dues opcions: Una gran qualitat humana i espiritual dels líders religiosos, perquè així puguin ser llevat que transforma la massa... o mantenir cohesionat el poble a base de lleis i normes, les quals es tornen cada vegada més necessàries a mesura que disminueix la qualitat humana i espiritual dels qui tenen alguna responsabilitat sobre el poble creient i, al final s'estableix la rutina. La història ens diu que aquesta última opció: l'aplicació de lleis que afavoreix el temor si no es compleixen... és la que ha estat vigent...

Ara bé, hem de tenir ben present que, d'aquesta última manera, certament podrem ser membres d'una institució religiosa, però no pas fills de Déu.

21 – I la veritat us farà lliures

FE I RELIGIÓ

El llenguatge és l'eina que tenim per poder connectar-nos amb la realitat. La realitat es manifesta a través dels sentits, de la raó i de la fe. El llenguatge de la fe és el llenguatge simbòlic. Un llenguatge que va més enllà de les especulacions conceptuals i de l'evidència dels sentits. Un llenguatge fet a partir d'intuïcions que són fruit de la fidelitat a la vida i de l'experiència. El sentit simbòlic de les paraules ens porta al món de les actituds. I el món de les actituds dóna peu a una cultura específica dins de la pròpia cultura. És la cultura del valors transcendentals.

Aquests valors transcendentals són com el fonament de l'edifici espiritual que hem de construir. Si no són aquests valors els que guien el nostre pensament i la nostra acció és com si els fonaments, seguint la metàfora evangèlica, fossin de sorra i no de pedra ferma. I en aquest cas tot l'edifici està en perill... Cf. Mt 7, 24-27.

Generalment quan parlem de la religió i de la fe ens referim als actes externs que les institucions religioses han formulat i proposat per a ser celebrats. Però tant la religió com la fe van més enllà de les celebracions. La poca claredat i la confusió que preval sobre aquests temes fa que s'hagi identificat d'una manera inadequada religió amb religions, fe amb creences.

D'aquesta manera i d'acord amb el pensament popular, quan diem que una persona és religiosa entenem generalment que és la que participa en els actes que es fan dins de les esglésies. Així diem que la persona religiosa és una persona “practicant” que va a missa, que rep els sagraments... i no es pot dir que no ho sigui de religiosa, però no ho és pel fet de complir i participar en determinats actes externs propis de la institució religiosa. Jesús va rebutjar aquesta idea i va dir als jueus que volien imposar certes pràctiques als seus deixebles (als de Jesús): No és allò que entra a la boca el que fa impur un home... més aviat, aquelles coses que surten de la boca, les que provenen del cor, aquestes són les que fan impur un home. Cf. Mt 15,10-20. Allò que està fora de l'home no fa bo ni dolent l'home, sinó el que surt del cor és el que el fa bo o dolent, el que el fa religiós o no.

Les reflexions d'alguns pensadors sobre la religió i la fe, ens poden ajudar a situar-nos millor en aquest camp espiritual de la vida i a tenir un judici propi sobre tals qüestions.

Krishnamurti, per exemple, amb un llenguatge categòric expressat en el context d'unes conferències dirigides a un public concret diu:

La religió, tal com és ara, es basa en idees, en la fe, en l'autoritat. L'home que tots els dies va al temple, que llegeix el Gita (nosaltres diríem la Bíblia) o la Namaz; que realitza determinades cerimònies, que repeteix sense fi certes paraules i els noms de Krishnam de Rala, d'aquest o d'aquell; que porta l'anomenat cordó sagrat i pretén anar de peregrinació, es considera un home religiós. És evident que això no és religió.

Krishnamurti no va contra la religió, ni va contra les formes culturals de la religió... Al contrari: proposa la religió com allò únic que pot salvar el món. Va en contra del legalisme i del fet de creure que el compliment d'uns actes externes salven l'home, i proposa un canvi radical. En aquests sentit, diu: Sense un canvi radical del sistema, no pot haver-hi una revolució religiosa, i la revolució religiosa és l'única que té sentit perquè totes les altres han fracassat.

Segons Krishnamurti es tracta d'interessar-nos de veritat i profundament en forjar una revolució religiosa radical. No es tracta solament de canviar determinades formes externes.

Necessitem una nova ment per a crear un món nou. Sense la revolució interna i psicològica, la simple transformació del que és extern té molt poca importància.

Durant molts segles hem viscut canvis de forma que han modelat constantment les nostres ments... Aquí estem parlant d'una mutació total: aquesta mutació és la revolució religiosa.

En conseqüència, veiem que la religió organitzada, amb les seves supersticions, creences i dogmes, no és realment religió.

La ment lliure de condicionament és l'única ment religiosa, i tan sols la ment religiosa pot generar una revolució fonamental.

Mirem, doncs, de deslliurar la paraula religió de conceptes que l'han encasellat en formes estereotipades que, amb el temps i sense tenir-ne gaire consciència s'han anat apartant del missatge original que els va donar vida i existència. La religió és una actitud. Escoltem ara Panikkar quines coses ens diu ell sobre la religió:

Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l'univers, el deslliurem, en participem, l'embellim i el perfeccionem.

Religió és obertura constitutiva de l'home al misteri de la vida.

Tota religió és un projecte d'alliberament. La religió és així definida per la funció que pretén realitzar: unir (relligar) la condició humana actual i existent, amb l'estat o meta final de la persona. Una de les tasques fonamentals i permanents de la religió és ajudar l'home a assolir la seva plenitud.

La religió és una actitud fonamental d'aquell home que intenta alliberar-se i alliberar la terra (el cosmos) de l'egoisme, el narcisisme, l'engany... és una mirada a l'infinit des de la finitud de les pròpies experiències. La religió és acceptar el do rebut de la vida i ser-ne fidels fins al final.

L'altra paraula de la qual no sabem ben bé el seu significat és la fe. Comencem recordant el que diu Panikkar sobre la fe: La fe és un constituent existencial de l'home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. Un pot tenir la raó més obtusa i l'altre, més aguda; un, la sensibilitat més desperta i l'altre, més mesella; d'una manera semblant, tot home té fe, cultivada o sense cultivar, tant si n'és reflexivament conscient com si no.

Aquestes paraules demostren la superficialitat en la que vivim i que fem evident amb la manera de parlar quan diem o sentim dir: sóc creient, tinc fe o no sóc creient, no tinc fe... Deu tenir raó Panikkar quan diu que el 80 % més o menys de les persones, tant de les que es diuen creients com de les que es diuen atees, no saben el que diuen.

I diu també Panikkar: Per fe entenc la capacitat d'obertura a alguna cosa més, una capacitat que no ens ve donada ni a través dels sentits ni de la intel·ligència. Aquesta obertura es podria definir com l'obertura a la transcendència. Mitjançant la fe l'home és capaç de transcendir-se, de créixer, d'obrir-se a alguna cosa més, és capaç de fer un salt que ni justifiquen els sentits ni apuntala la raó.

A la seva manera Jaspers diu quelcom semblant: Fe significa consciència de l'existència amb respecte a la transcendència. I també diu: La fe filosòfica vol aclarir-se a si mateixa... La fe no pot tornar-se saber de validesa universal, sinó que ha de fer-se'ns present per autoconvicció. En el fons, el que sembla que ens vol dir, és que la fe és un do personal que hem rebut i que, per tant, no és fruit d'uns raonaments que tinguin que ser vàlids per a tothom.

La fe no es pot obtenir en cap cas per imposició de l'enteniment, sinó que és sempre d'un origen propi que jo no puc voler, sinó que partint d'ell vull, sóc i sé.

Anomenem la fe en sentit més ampli, certesa de realitat, evidència, idea. Com existència és quelcom com instint; com consciència en general, certesa; com esperit, convicció. Més pròpiament fe és l'acte de l'existència en que s'adquireix consciència de la transcendència en la seva realitat.

Si escollim les tres paraules: instint, certesa, convicció, veiem que tenen una semblança amb les paraules de la carta als hebreus sobre la fe, enteses simbòlicament: Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. He 11,1.

20 - Axiologia

LA FE I LA LLEI

La fe i la llei són dos valors espirituals que formen part essencial de l'esquema doctrinal de tota religió. Però un dels dos és el fonamental, el que dóna sentit i coherència a l'altre.

Els dos conceptes són importants i necessaris. No es tracta, doncs, de escollir-ne un i deixar l'altre. Però sí que es tracta de saber quin és el concepte fonamental que dóna sentit i valor a l'altre d'aquests dos i després a tots els altres. Per començar recordem que Pau ens dóna la resposta, quan diu: L'home és justificat per la fe. Rom 3,28.

Aquí, però, ens interessa veure de quina manera la religió, en el curs de la seva història, ha interpretat i viscut aquests dos valors. La qualitat d'una religió depèn de com s'entén i es viu, en la pràctica de cada dia, la relació entre fe i llei.

Una mirada a la història religiosa més propera a nosaltres, és a dir, a la d'occident, ens mostra que allò que fa 2000 anys va marcar un canvi entre dues religions: la jueva i la cristiana, vist des del punt de vista del cristianisme, va ser el pas de la llei a la fe. Entesa la fe com el dinamisme que dóna forma a la vida i com a punt de referència últim indispensable per obtenir la salvació. Tota altra cosa en la religió és derivació i comentari.

El canvi de visió va començar en la Pentecosta. Però va ser Pau qui va tenir la intuïció profunda de veure la importància de la fe pel damunt de la llei. Va ser ell qui va promoure un canvi radical en la manera d'entendre i practicar la religió. La narració de la conversió de Saule, convertit en Pau es pot entendre com el punt de partida de la nova religió a partir de la qual es va prendre consciència, a poc a poc, del missatge de Jesús de Natzaret.

La conversió de Pau narrada pels Fets dels Apòstols representa la posada en pràctica del consell de Marc, entès com la condició d'entrada al Regne de Déu: S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova. Mc 1,15. Aquí hem de recordar que, segons els entesos, la conversió de la qual parla Marc vol dir canvi de mentalitat.

El canvi de mentalitat no solament implica un canvi de costums, sinó una manera diferent de veure i entendre la religió i la vida, la qual cosa toca les fibres més profundes de l'ésser humà, capgirant el dinamisme que dóna sentit i força al pensament i a l'acció. És com el néixer de nou predicat per Jesús.

En realitat, la nova religió no canvia res del que es considera important. Ho diu el mateix Jesús: No us penseu que he vingut a abolir la Llei o els Profetes; no he vingut a abolir, sinó a dur-los a la plenitud. Mt 5,17. De fet en l'anomenat Antic o Primer Testament hi ha pàgines sublims sobre l'amor a Déu i al proïsme.

En el fons es tracta de canviar el nivell de consciència des del qual es veuen i s'aprecien les coses. I això és el canvi de mentalitat. L'Evangelista Joan ho vol posar de relleu, al principi del seu Evangeli, en la pregunta que els deixebles fan a Jesús: On vius? Com si preguntessin: ¿Des de quin nivell de consciència fas el que fas i dius el que dius? ¿Ens parles des de la fe o des de la llei?

Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer sempre nosaltres abans de les interminables reunions i els seus inacabables temes sobre organització i planificació...

També hem de ser conscients que el canvi promogut per Pau no va durar gaire. Fins i tot en el seu temps no totes les comunitats de creients van ser-hi fidels. En aquest sentit recordem les paraules duríssimes dirigides als gàlates: Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar...? Responeu-me només a això: ¿vau rebre l'Esperit perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? ¿ Tan insensats sou? Havíeu començat rebent l'Esperit, ¿i ara acabareu fent les vostres pròpies obres? Ga 3,1-3.

Aquí, fem una pregunta: ¿voleu dir que, sobretot als qui ens anomenem ministres de l'església, no ens aniria bé escoltar aquestes paraules de Pau com dirigides a nosaltres avui dia?

Dèiem que, si féssim, encara que sigui per sobre, un cop d'ull a la història cristiana des de Constantí fins al dia d'avui, contant amb els alts i baixos propis de tota història, veuríem que la nova intuïció religiosa de Pau ha quedat aparcada i no s'evidencia un canvi de mentalitat a curt plaç. Malgrat tot, esperem -aquest era el desig esperançat de R. Panikkar- que el futur sigui diferent i comencem a tornar a viure de la fe i no de la llei.

De fet, després de 2000 anys d'història cristiana seguim parlant de la fe, però la norma de conducta pel que fa a les celebracions religioses és la Llei, és el Dret Canònic. Un exemple clar és l'eucaristia. Les normes que regulen la celebració de les nostres eucaristies, són extretes del Dret Canònic i no s'assemblen en res a les maneres de celebrar la fe que tenia aquell “laic” anomenat Jesús. Les nostres eucaristies no s'assemblen al sopar de Jesús fet a casa de Mateu i els seus companys, ni a la multiplicació dels pans, ni a la taula on el Mestre va partir el pa amb els deixebles d'Emmaús, ni tampoc a l'esperit de l'últim sopar...

L'intent que es va fer al principi de l'era cristiana de compartir el pa com a germans va fracassar. Va sorgir el problema degut a la diferència entre rics i pobres a l'hora de compartir el pa i la taula i es va optar per “legalitzar” aquell acte creat per a “compartir”.

Avui continuem veient en l'església catòlica, no en l'ortodoxa, la diferència incomprensible als ulls de la raó i de la fe, entre nens i adults. Diferència celebrada, a més, en l'invent de les primeres comunions. Fet que està a les antípodes de l'Evangeli o del pensament de Jesús que davant la reticència de la gent gran va dir: deixeu estar els infants: no els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del cel és dels qui són com ells. Mt 19,14. Hom es pregunta: ¿és que el Jesús eucarístic és més gran en dignitat que el Jesús de l'Evangeli?

Si entenguéssim el simbolisme (el sentit espiritual) d'aquelles paraules evangèliques ens esgarrifaríem del que nosaltres fem amb els nens en les assemblees eucarístiques. És ironia i al mateix temps llastimós, pensar i creure que els adults sabem millor que els infants qui és Jesús el Crist! Els grans sants, aquells que han copsat una mica més qui és Jesucrist, són aquells que s'han fet com els infants. Nosaltres ho fem al revés: volem que els infants siguin adults !?

1 – EL CORATGE DE VIURE

La virtut

La vida és virtut, en el sentit original d'energia, dinamisme, decisió, coratge... Mónica Cavallé ens diu: El terme “virtut” tenia un sentit divers del que solem atribuir-li d'ordinari: virtuós no era el que actuava d'una determinada manera, sinó, més radicalment, el que estava en contacte amb la seva pròpia “virtut” (= potència o essència), amb el seu potencial de ser plenament home, amb la seva veritat íntima.

Si fem referència al contingut essencial de la vida i a les formes amb les quals l'expressem, diríem que la qualitat de vida de cada u (la seva virtut) es manifesta en l'escala de valors escollida com a norma de pensament i d'actuació. Cada u té una escala de valors d'acord amb el seu nivell de consciència amb la qual es guia.

En aquest marc de reflexió, si contemplem la virtut com un element del contingut essencial, la veurem com a impuls, fe, energia, dinamisme, decisió, voluntat, coratge de ser i de viure. Si contemplem la virtut en el marc de les formes a través de les quals es manifesta la vida, veurem tot un reguitzell de virtuts encapçalades pels que se'n diuen transcendentals o que des d'un altre context s'anomenen cardinals o fruits i dons de l'esperit... Podem recordar, entre altres, les virtuts de la unitat, la justícia, la bondat, la veritat, la bellesa, l'amor, el goig, la pau, la paciència, la fortalesa, la prudència, la saviesa, l'esperança, la humilitat, la temprança, el domini de si mateix, el respecte, la pietat, el temor de Déu, la puresa de cor, la fidelitat, l'autenticitat, etc. etc. Cada actitud humana guiada per una bona intenció o un bon desig és una virtut. En podríem descobrir a desenes i desenes...

De tant en tant han sorgit autors que han reivindicat la paraula virtut i han exalçat la seva bondat, com, per exemple Max Scheler, sant Francesc de Sales, Romano Guardini... Avui dia es prefereix parlar de valors humans. Per altra banda el terme axiologia sempre ha estat present, i no fa gaire ha estat posat de relleu pel filòsof Robert S. Hartman que en una de les seves conferències va dir que: l'axiologia formal sembla que ha arribat per quedar-se.

Nosaltres hi afegiríem també la importància de l'axiologia fonamental. La falta d'humanitat en la societat actual és falta de virtut. La mediocritat existent posa en evidència una manca lamentable de les grans virtuts humanes, tant en el món polític com en el religiós. Un text de l'Apocalipsi ens crida l'atenció: Conec les teves obres, que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te. Ap 3,15-16.

Viure a mitges no és viure; anar per la vida vegetant no és viure... Jesús no volia posar límits a la vida i va dir: Jo he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir. Jo 10,10.

Jesús no s'acontentava amb un compliment formal de la llei: Encara et falta una cosa, va dir a aquell que deia ser un bon complidor dels manaments. Jesús volia anar a fons i deia als seus deixebles: Aneu mar endins... és a dir: aneu a fons, no us quedeu a la ribera, al llindar de la vida, a la superfície de les coses... Certament que anar a fons és un risc, però si volem fer quelcom que valgui la pena en aquest món hem de superar les falses seguretats i assumir el risc com una necessitat essencial de l'ànima. Simone Weil

La vida de l'home és un do i ho és fins al final de la seva vida. És un do constant que es va manifestant en cada acte que el creient fa. Però, al mateix temps, cada acte és fruit de la llibertat. Gràcia i llibertat són els dos elements necessaris per aconseguir la plenitud de la vida. El do és com la llavor que si no s'enterra i no es rega no dóna fruit. Es queda simplement en llavor per sempre. La llavor no l'hem creada nosaltres, però el fet de cuidar-la sí que depèn de nosaltres. Tinguem sempre present, però, que cada acte de llibertat és una resposta al do rebut de Déu del qual depèn tant el voler com l'obrar del creient. Fl 2,13.

La vida es fa palesa i es desenvolupa a través dels actes i de les actituds. Sovint ens cuidem dels actes que hem de fer i no tant de les actituds que hem de tenir. Hem de vetllar pel que fem però també pel com ho fem. L'Evangeli a través del seu llenguatge simbòlic ens parla més del com que del què. El com dóna sentit al què. Els actes sense la bona intenció que dóna forma a l'actitud no són res. Són fullaraca que s'emporta el vent. Vegem, en aquest sentit, què ens diu Pau: Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, si oferís el meu cos perquè el foc em consumís, però no estimés, de res no em serviria. 1Co 13, 1-3.

El llenguatge simbòlic, que és el llenguatge propi dels escrits espirituals, té en compte el com. L'essència de la vida és relació. Es tracta, doncs, de saber de quina manera ens relacionem amb els altres i amb les coses. Les formes amb les quals celebrem la fe, mostren la qualitat de la nostra fe. I hauríem de tenir en compte les formes de les formes. Una cosa és la doctrina i la llei que formulen (donen forma) als ritus i l'altra cosa és la manera física de celebrar-los. Una és la forma interna i l'altra la forma externa. S'entén que les dues formes estan o han d'estar al servei del contingut essencial, és a dir, de la fe. No sempre és així. Heus aquí el desordre que sovint patim. I en dir desordre estem tocant com la clau de volta de tot l'edifici espiritual... Més ben dit: l'ordre és la clau de volta, ja que segons Agustí: l'0rdre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Entenem aquí l'ordre en sentit espiritual.

Dit d'una altra manera: les lleis, les doctrines i els ritus de la religió cristiana han d'estar al servei del missatge espiritual de l'Evangeli. I la pregunta que ens hauríem de fer de tant en tant per a no desviar-nos del recte camí és: La manera que tenim de celebrar, expressar i viure la religió que professem ¿està d'acord amb l'esperit de l'Evangeli, o més aviat és fruit de les nostres especulacions doctrinals i dels interessos emmascarats de tot tipus? Aquest posar-se davant per davant de si mateix amb plena sinceritat és essencial i necessari per trobar la veritat i no viure enganyats.

La vida té les seves pròpies lleis i quan no les guardem el que en surt perjudicat som nosaltres: Dura cosa és per a tu de reguitnar contra l'esperó. Aquestes són les paraules que Saule va escoltar en el moment de la seva conversió. Ac 26,14. La Veritat queda intacta perquè està per damunt nostre.