LA PARAULA HUMANITZADA

Està escrit: El qui és la Paraula s’ha fet home o s’ha fet carn. Jo 1,14.

Els mots que fem servir en els escrits i en la parla i que sovint en diem conceptes i també paraules, han de ser un ressò d’allò que som com humans.

 

Mirem el que diu el mateix diccionari del mot parla: Aspecte individual del llenguatge, mitjançant el qual la persona s’afirma i es compromet en la relació amb els altres. En termes bíblics som “paraula de Déu”, és a dir: imatge i semblança d’Ell, segons ens diu la mateixa Escriptura. Gen 1,26-27.   

 

Tanmateix, en el llenguatge que fem servir fàcilment ens decantem per  designar coses, esdeveniments, conceptes... i és que posar de relleu els sentiments humans ens és més incòmode, perquè requereix acceptar allò que som i el que no som i allò que hauríem de ser. Diu Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte cerca d’evocar estats d’ànim més que representar coses.    

 

Les mateixes paraules que normalment fem servir tenen un doble sentit: material i espiritual. I d’acord amb això les paraules poden signes o símbols. Són signes convencionals quan els fem servir per designar coses, fets...; són símbols quan fan referència a la dimensió espiritual de les nostres vides i del nostre ésser. Els diccionaris parlen de “sentit figurat” per indicar un sentit diferent del que normalment en diem literal. 

 

No és fàcil ensenyar el doble sentit de les paraules: el sensible i l’espiritual, ens   diu Lavelle. I continua dient: L’escriptura no és un simple museu del passat. A través de la durada és l’eternitat el que visualitza: ara bé, no s’eternitza, sinó allò que s’espiritualitza.

Per això St. Efrem ens adverteix i diu: quan llegim els Textos Sagrats és més el que ens queda desapercebut que el que capim. La Paraula té molts aspectes, tants com formes de percebre tenen els qui la llegeixen.

 

El coneixement espiritual és una vivència; ens ajuda a discernir i a diferenciar el que és essencial de les seves formes d’expressió.

Passa però, que el desig, sovint secret -el que rau en l’inconscient- és el que ens dirigeix. L’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat. Schelling. I ens preguntem: ¿què és el que alimenta el nostre desig, les nostres ganes de viure? Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor. Mt 6,21. Som allò que estimem, si estimem terra som terra... ens diu Agustí. Tenim dins nostre, amagada en el fons del cor, una vida plena de possibilitats. Depèn de nosaltres fer-ne realitat. 

2 – LA PARAULA

Aquí volem donar a la “paraula” un sentit més pregon a partir de la intuïció cristiana d’aquest mot. Recordem algunes frases de Joan: Per la paraula tot ha vingut a l’existència. En ella hi havia la vida i la vida era la llum dels homes.  I el qui és la paraula s’ha fet home. Jo 1.

La Tradició ens diu que aquest “home” del qual parla Joan és Jesucrist. Però, els grans mestres ens diuen que també els altres: la humanitat, participa de la mateixa divinitat... som fets partícips de la naturalesa divina. 2P 1,4.

I per posar un altre exemple, escoltem el Mestre Eckhart. Aquest mestre referint-se al  text bíblic en el qual Pere fa la seva declaració de fe dient a Jesús: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu, Mt 16,16. Eckhart comenta: ¿De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? De què em serviria si no pogués dir també jo: “Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús”. I segueix dient: Si vols conèixer Déu no solament has de ser igual al Fill, sinó que has de ser el Fill mateix... Recordem que aquest textos no es poden llegir amb categories intel·lectuals, sinó espirituals; amb llenguatge anomenat simbòlic, que no és menys real, però que es refereix a la vida de l’esperit... és un llenguatge propi de la saviesa la qual és fruit, no de l’estudi, sinó de l’experiència, és a dir, de la vida humana viscuda a fons. 

Així doncs, les “paraules” són molt més que  “signe convencionals” que també ho són en un cert nivell d’humanitat, però ens equivocaríem si penséssim que només són això, ens diu Lavelle i altres autors com Tillich... tampoc no són simplement el vestit del pensament, sinó el cos. Lavelle. 

Amb el llenguatge, a través de les paraules que fem servir, no solament  donem nom a les coses i, per això, aquestes coses poden formar part de la nostra vida, sinó que també, i principalment, ens comuniquem: el veritable fi del llenguatge és el de posar en comunicació els uns amb els altres abans que designar coses...  Lavelle. A través de les paraules podem relacionar-nos els uns amb els altres i d’individus passem a ser persones...  amb el llenguatge donem sentit a la vida; per això: la creació del llenguatge s’assembla a la creació del món. Lavelle És una creació de l’ésser humà que esdevé possible gràcies a la llibertat. Aquella llibertat, que ho és per la seva referència a la transcendència. Jaspers

Cada text té el seu context dintre del qual es troba el seu sentit. No ens és lícit canviar el sentit de les paraules. Hem d’aprendre a llegir bé, perquè pot esdevenir que després d’un gran esforç amb el qual ens hem deslliurat de l’esclavatge de les coses, caiguem en l’esclavatge dels mots més subtil, però pitjor. Lavelle A vegades, degut a una lectura superficial i fora de context, podem caure en el perill d’absolutitzar els conceptes, és a dir, les nostres opinions. Les paraules espirituals són, sovint, veus que criden en el desert... Els humans som responsables d’escoltar-les, superant la hipocresia de la vida fàcil. 

 

LA PARAULA

Amb aquestes reflexions volem conèixer més de prop, com des de dins, el dinamisme humà i què en fem d’aquesta força que actua en nosaltres, la qual  ens fa viure... com gastem aquesta energia... on ens porta... perquè d’acord amb el que en fem, som. Recordem allò d’Agustí: si estimes terra ets terra; si estimes Déu ets déu...

Una manera de conèixer a fons el que som i el que estem destinats a ser és conèixer el llenguatge que fem servir, ja que el llenguatge és allò que ens distingeix dels altres éssers: L’home és l’únic ésser que parla. Únicament entre els éssers humans existeix aquella comprensió que continua alternant entre el discurs i la resposta... Jaspers

Però, abans d’anar més a fons en el sentit de “la paraula”: element clau del llenguatge, apuntem unes reflexions de Panikkar sobre la distinció que ell fa de la paraula i el concepte. Són aquestes:

En el món intel·lectual d’Occident... amb l’excepció del llenguatge poètic i d’aquell que, en to condescendent, anomenem “vulgar”, quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte –identificació necessària per al llenguatge de la ciència moderna però no per a la filosofia, malgrat la tendència contrària de la filosofia analítica.     

Subratllem aquest text perquè nosaltres intentem dir quelcom semblant matisant i posant de relleu la diferència entre la filosofia perenne i la filosofia acadèmica. Aquesta última ha donat preponderància a l’aspecte  fenomenològic de la vida, expressant les coses a través de conceptes; en canvi el llenguatge propi de la filosofia perenne és l’espiritual, és la paraula.

Però, continuem amb el text de Panikkar: S’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat. Això dóna peu a molts malentesos... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula. L’art de la traducció és tan difícil perquè ha de traduir paraules i no solament conceptes. Seria un empobriment del coneixement si aquest es reduís solament a conceptes... la metàfora, l‘al·legoria i la interpretació simbòlica són fonamentals per al llenguatge humà i no són reduïbles a conceptes.   

Aquestes últimes paraules podrien ser un comentari a les paraules que Jesús va dir als seus deixebles que s’estranyaven que parlés en paràboles a la gent. Els va respondre: Els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Mt 13,13. No entenien les coses de l’esperit.   

Acabem amb una cita de Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca d’evocar estats d’ànima, en lloc de representació de coses. 

I si ens referim al coneixement diríem que els conceptes fan referència a les doctrines i les paraules a les actituds personals.

 

EL LLENGUATGE

Parlarem del llenguatge. Tots hauríem de desitjar el fet de saber fer un bon ús del llenguatge. La paraula és de totes les accions de l’home la més perfecta i la més pura. Lavelle. No és indiferent l’ús que fem del llenguatge i les seves conseqüències no es limiten a ser un bon o mal orador, un bon o mal escriptor.

La qualitat de la vida dels éssers humans depèn en molta part del llenguatge: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és la marca de totes les altres corrupcions: n’és l’efecte i la causa. I hom no pot pensar en purificar una i l’altra sense purificar primerament la pròpia ànima. Lavelle

Sense el llenguatge seríem com robots, no arribaríem a ser el que som i hem d’arribar a ser com a espècie humana. Per altra banda, degut al caràcter polisèmic de les paraules, no és fàcil fer un bon ús del llenguatge, sobretot quan es tracta del llenguatge simbòlic o espiritual. A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte –diríem més profundament humà- cerca evocar estats d’ànima en lloc de representar coses. Lavelle

En general podríem dir que no hem estat a l’altura dels textos espirituals. No els hem entès, fora de casos concrets. Certament que és fàcil saber anomenar les coses pel seu nom, ho aprenem a l’escola. És la dimensió material del llenguatge.    

En canvi, per poder entendre un text espiritual, sigui dels anomenats sagrats o d’altres, no és tan fàcil. Sovint ens quedem en la dimensió intel·lectual del text que, tenint en compte les lleis de l’hermenèutica i de la semàntica i el gènere literari que por ser històric, doctrinal, poètic, parabòlic, al·legòric... pensem que amb això ja n’hi ha prou per entendre el text. Malgrat tot: Estem cridats a situar-nos i viure al nivell de l’essència i això ens força a retrobar l’ús pur, edificant, de la paraula i de l’escriptura. Lavelle

Ara bé, per copsar el sentit d’un text espiritual, cal estar i viure en el mateix nivell de consciència en què viu l’autor del text. El text espiritual és fruit de vivències i d’experiències de vida del qui escriu i no tant d’un estudi intel·lectual; encara que aquest hi ajudi.   

El text de Jo 1,38-39, llegit en clau espiritual, sembla que fa referència a aquesta qüestió. Mestre, on vius? li pregunten els deixebles a Jesús. És com si preguntessin: en quin nivell de consciència vius i des del qual ens parles? I Jesús els respon: veniu i ho veureu... i es quedaren amb ell aquell dia. Aquest quedar-se amb ell evoca el fet de conviure, experimentar, segon Panikkar, no solament escoltar... Des d’un nivell baix de consciència, no entendrem el textos espirituals per més estudis que tinguem. Ens quedarem amb la lletra i la lletra mata, diu Pau, és l’Esperit el qui dóna vida. 2Co 3,6.     

5 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

 

La dimensió o el món espiritual és el món de la virtut.  La vida espiritual és un estil de vida humana que es manifesta a través de la bondat, de l’autenticitat, de la fidelitat a la vida, del compliment del deure... els espirituals són els qui viuen els anomenat transcendentals: unitat, bondat, veritat... Pau ho resumeix d’aquesta manera dirigint-se als seus deixebles: ara sou llum, viviu, doncs, com a fills de la llum; els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Ef 5,8-9.      

Ser espiritual no és una especialitat, diria Panikkar. És el desenvolupament integral de la vida humana que hem rebut; una vida amagada en l’inconscient i que malda per sortir i desenvolupar-se fins arribar a la plenitud de la consciència.

En aquest sentit alguns filòsofs com Max Scheler i altres han destacat la dimensió axiològica de la filosofia com a punt de partida fonamental del pensament... És una disposició que dóna peu a la intuïció. I de la intuïció deriva  el coneixement espiritual.  

Ser espiritual, doncs, no depèn d’uns actes específics fets en el marc religiós, sinó d’una disposició humana que es manifesta a través d’un estil de vida conseqüent amb l’ordre de la creació. Ser espiritual demana l’actitud del coratge de ser (P. Tillich) o de l’esforç humà. (Teilhard de Chardin).   

Escoltem aquest últim autor en el seu intent per a posar de relleu el caràcter espiritual de les accions humanes.  

Diu així: És l’esforç creador, és la voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, la que formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura...

La unió de Déu i del Món en el terreny de l’acció es fa present en la meva consciència. No, Déu no distreu pas abans d’hora la nostra mirada del treball que ell mateix ens ha imposat, per tal com se’ns presenta accessible en aquest mateix treball.

No, Déu no fa pas que s’esvaeixin, en la seva intensa claror, els detalls dels nostres objectius terrenals, ja que la intimitat de la nostra unió amb ell està justament en funció del perfeccionament precís que donem a la més petita de les nostres obres. ...

Déu, en allò que té de més vivent i de més encarnat, no està gens lluny de nosaltres, ni fora de l’esfera tangible; més aviat s’ha de dir que ens espera a cada instant en l’acció, en l’obra del moment. En certa manera, Déu és a la punta del meu pic, de la meva ploma, del meu pinzell, de la meva agulla, del meu cor, del meu pensament.

L’Esperit és el que dóna sentit i vida eterna a tota la nostra vida humana. Ser cristià és una manera d’expressar aquesta vida humana.

4 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

El Mestre ens diu: Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Jo 3,3.

I ens preguntem ¿què vol dir: néixer de dalt? I Nicodem li diu a Jesús: ¿Es que algú pot néixer de nou? Nicodem no entenia el significat de les paraules que fan referència al món espiritual. I nosaltres ¿estem gaire lluny de la inòpia de Nicodem? Tot allò que fa referència a l’esperit se’ns fa difícil de capir.   

Arrisquem dir que néixer de dalt vol dir viure de l’Esperit. Ara bé, la vida de l’esperit, què és? Intentem, de mica en mica, anar a fons en el significat i en la realitat de la dimensió espiritual. De la carn en neix carn de l’Esperit en neix Esperit. Jo 3,6. No han nascut per descendència de sang ni d’un desig carnal, ni d’un voler humà, sinó de Déu mateix. Jo 1,13.  Néixer i viure de l’esperit és tot un repte. És opció pròpia de la llibertat.  

Si volem entendre aquestes coses de l’esperit no les hem de mirar “des de fora”: des del món intel·lectual o del món sensorial. Sinó des de dins: des de la dimensió espiritual del nostre ésser rebut, és a dir, des de l’experiència. Ens hem de identificar: crear empatia, amb el món espiritual si el volem comprendre...

També hem de tenir present la nova manera de parlar de les coses de la religió. Acceptant per endavant les diferències històriques i culturals, amagades en el llenguatge que s’empra, ens equivocaríem si penséssim que aquesta manera nova de veure les coses és només una moda actual... més aviat és fruit de tornar a veure les coses des del contingut essencial.

Però, escoltem l’opinió de Panikkar al respecte: La humanitat, en el moment present, està davant d’una mutació, i la reflexió teològica contemporània ja no pot continuar pensant legítimament amb les categories acostumades... les preguntes centrals han de ser pensades de nou...   

Pensem que si no superem els estereotips que hem anat elaborant, no donarem seriosament un pas endavant. Es tracta de mesurar la mateixa realitat amb paràmetres diferents, i de contextualitzar les paraules de sempre en el context propi del món d’avui. Els termes de societat laica i secularització, per exemple, ens fan por. Ara bé, amb una visió de més altura Panikkar ens presenta el seu programa d’una secularitat sagrada com una manera actual de comprendre i viure la religió.

Posem un altre exemple de lectura diferent. Aquesta vegada de la paraula: religió. La lectura és de Panikkar: Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos. I també diu: Escriure és per a mi un acte religiós. 

 

3 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

La primera exigència de Jesús, per entrar al seu regne és la conversió personal: convertiu-vos que el regne del cel és a prop. Mc. Aquesta conversió que significa principalment un canvi de mentalitat; és també el fet de deixar-se portar per l’Esperit. És a dir, una disposició interior de fidelitat a l’Esperit que ens facilita veure les coses d’una altra manera; que ens dóna capacitat per distingir el que és essencial i diferenciar-ho de les formes d’expressió i de celebració de la fe.

La figura de Joan Baptista és paradigmàtica en aquest sentit. Juan B. representava l’Antic Testament; era el portaveu de la “Llei”. D’ell en parla Jesús, d’aquesta manera: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell. Mt 11,11. La Llei i l’Esperit, són les dues categories que representen els dos Testaments. Dues categories celebrades amb el baptisme: el baptisme d’aigua (el de Joan) i el baptisme d’aigua i esperit (el de Jesús).

Una mirada a la història en ensenya que: la rutina, el desgast, els anys, fan que la “llei” considerada com un mitjà o una expressió del bé, es converteixi en un fi. Avui dia tornem a viure de la llei més que de la fe. Es comença a tenir consciència d’aquest fet. I la nova era axial (terme emprat per Jaspers) que es pronostica com un futur pròxim, vindrà a ser com un segon “nou testament”, la qual cosa representa tornar a viure de l’esperit, d’allò que és essencial. Ens convé escoltar Jesús com si nosaltres fóssim Nicodem, aquell mestre de la Llei que el va anar a trobar per preguntar-li sobre aquestes coses... Escoltem què li va dir:

Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. .. ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit... De la carn en neix la carn, de l’Esperit en neix l’Esperit. Jo 3,3. Ara bé, la cerimònia del baptisme no és màgia. És el testimoni de la pròpia vida el veritable baptisme. Ho diu el mateix Jesús: Haig de rebre un baptisme, i com em sento el cor oprimit fins que no s’acompleixi! Lc 12,50  I als seus deixebles els pregunta: ¿Podeu beure el calze que jo he de beure o ser batejats amb el baptisme amb què jo he de ser batejat?  Mc 10,38. És la vida compromesa fins al final la que dóna fe del que som. Els qui hem escollit ser servidors del Crist, si no vivim segons l’esperit de Déu, automàticament viurem de la llei i pensarem que amb això ja està tot fet, però en realitat restarem lluny de la Vida i de la Veritat, ja que l’Esperit de Déu és esperit d’Amor i de Veritat.  

Hem de vigilar per a no caure en la superficialitat i en el parany del que s’ha fet sempre. Pau va tenir l’ocasió de constata-ho en la comunitat dels gàlates. Escoltem el que els va dir: Em sorprèn que us aparteu tan aviat de Déu. Ga.  Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar!... sapigueu que nosaltres hem cregut que som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist.