7 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Els dogmes són formes conceptuals a través de les quals les institucions religioses expressen doctrinalment la seva fe. Però, la fe, com diu sant Tomàs, es troba més enllà de les formes.

Una de tals formes més conegudes i al mateix temps més enigmàtiques de la nostra religió és la que s’anomena Santíssima Trinitat.

Ara bé, segons la intuïció de Panikkar fonamentada en la tradició i en l’estudi de les religions en general, la Trinitat deixa de ser un dogma abstrús per convertir-se en l’experiència humana primordial. La qual cosa evoca una nova manera d’entendre la religió i de viure la fe.     

Sense deixar d’esmentar la Trinitat immanent: Pare, Fill i Esperit Sant, l’autor posa l’atenció en la Trinitat transcendent: Déu, Home Cosmos i que ell anomena Trinitat cosmoteàndrica.

No parla, per tant, d’aquella doctrina incomprensible per la raó i de poca o nul·la   incidència en la vida pràctica, sinó d’aquella visió espiritual que forma part de la vida i que té incidències en els actes i en la manera d’ “enraonar”, de pensar i de reflexionar del creient.

Evoca una idea més humana i, paradoxalment, també més divina i que implica no solament una adhesió intel·lectual, sinó una acció social i una actitud personal de relació amb els altres i amb  el món material. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real.  

Segons aquesta manera de pensar, l’actitud del creient envers Déu és completament diferent. Ens indica que formem part de la divinitat: som fets parçoners de la naturalesa divina, ens diu sant Pere  2P 1,4. sense perdre res de la humanitat... Això no és panteisme. Per al panteisme tot és Déu. En canvi, segons la intuïció de Panikkar: tot és diví: Déu, l’Home i el Cosmos, però cadascú amb la seva pròpia autonomia...   

El punt de partida per a l’exposició del que es vol dir, diu Panikkar és, evidentment, l’experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació.

La intuïció neix de l’experiència percebuda en les profunditats de la consciència en el context cultural de la pròpia tradició:  

Ara bé, tant l’experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer.

L’actitud pròpia del lector és la d’escoltar a algú que ens vol fer partícips de la seva experiència personal. Cal escoltar-lo amb llibertat i responsabilitat. Ningú no pot deixar en mans d’un altre el seu destí. Només el podem deixar en mans de Deu...

Aquí hauríem de recordar de nou que el llenguatge “místic” és el llenguatge simbòlic, no el literal. En el context espiritual les paraules no són signes convencionals, sinó símbols nascuts de l’empatia amb la naturalesa de la realitat i de la vida. En aquest nivell de consciència no és la quantitat, sinó la qualitat, el valor que dóna sentit a les paraules que es fan servir.   

Els humans ens comuniquem a través del llenguatge. . Cal però saber llegir i copsar el sentit de les paraules d’acord amb el context en el qual foren escrites o dites. Per entendre el sentit literal de les paraules calen coneixements; per copsar el sentit simbòlic és necessària la puresa de cor; dit amb altres paraules: és necessari gaudir d’un nivell superior de consciència. El sentit literal fa referència a les coses materials; el sentit simbòlic a les espirituals.

6 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Parlem de la plenitud de l’ésser humà i de la naturalesa d’aquesta plenitud. I allò que trobem com l’element que sustenta tot el conjunt de l’ésser humà no és una substància sinó una relació. L’home és un ésser relacional. No hi ha un jo sense un tu. Ni Déu sense l’Home ni l’Home sense Déu,

En aquest Tu apareix Déu i el Món. Un Déu més enllà dels conceptes i un Món més enllà de les coses que estan en el món.

Aquí volem recordar la intuïció de Panikkar que ell anomena: Trinitat cosmoteàndrica i que és Déu, Home, Cosmos i que proposa com experiència humana primordial. En aquesta experiència trinitària hi trobem la plenitud de l’ésser humà.

Parlem de relació. Però, ens hem de preguntar com ha de ser aquesta relació...

Seguint la terminologia de Buber diríem: l’altre no solament és un allò, un objecte, sinó un Tu, una persona que forma part del meu jo. Buber ens parla de dues paraules primordials: la que fa referència al Tu i la que fa referència a l’allò... l’home pot contemplar la naturalesa simplement com un objecte o bé com formant part de la seva experiència humana original. Això últim requereix maduresa. No és fàcil. En aquest sentit podem entendre les paraules d’Emerson quan diu que hi ha gent que no han vist mai el sol. Les nostres relacions amb el altres i amb les coses, sovint no creen empatia... mantenim una distància, un solipsisme.  

Així doncs, dèiem que l’home no està sol. Hi ha també el món i hi ha Déu... Escoltem les paraules de M. Buber:  Només qui creu en el món pot tenir quelcom a veure amb ell; i si s’hi dóna, no podrà restar sense Déu. I continua dient: Si estimem aquest món real que mai no es deixarà dissoldre, si l’estimem realment amb tot el seu horror, si gosem abraçar-lo amb els braços del nostre esperit, aleshores les nostres mans es trobaran amb les mans que el subjecten.

No conec un “món” ni una “vida en el món” que arribin a separar algú de Déu... Qui es dirigeix veritablement al món, es dirigeix a Déu...  

Si volem tenir una imatge plena de l’ésser humà no podem prescindir ni del món ni de Déu.

Sovint en referim a Déu com l’objecte conceptual dels nostres estudis, opinions i creences i al món com objecte d’estudi científic, de domini, fins i tot de manipulació, sense l’amor i el respecte que es mereixen, ja que no cerquem un Tu sinó un allò...

Seguirem reflexionant sobre aquest tema. I perquè creiem que és bo exposar les coses dins del context cultural en el qual hem crescut i viscut, tindrem en compte principalment les intuïcions de R. Panikkar, fruit de la seva experiència personal.

5 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Seguim escoltant les paraules de Jaspers sobre l’home. Es tracta de llegir-lo a poc a poc per poder treure totes les derivacions pràctiques que del seu llenguatge condensat se’n poden treure. Es tracta de veure’ns per dins... allà on les evidències de les coses donen pas a l’evidència del misteri.  

Els subratllats i els punts i a part són nostres.    

Què és l’home? És investigat en tant que cos per la fisiologia, en tant que ànima per la psicologia, en tant que ésser social per la sociologia. Sabem de l’home en tant que naturalesa, que coneixem com la naturalesa d’altres éssers vivents, i com a història, que coneixem per mitjà de depuracions crítiques de la tradició, per mitjà de la comprensió del sentit manifestat pels homes en el fer i en el pensar, i per mitjà de l’explicació dels esdeveniments  per motius, situacions i realitats naturals.

La nostra investigació de l’home ha portat tota mena de sabers, però no el saber de l’home com a totalitat.

Som conscients de la nostra llibertat quan reconeixem en nosaltres pretensions. Depèn de nosaltres dur-les a terme o eludir-les.

No podem seriosament impugnar que, decidint quelcom, decidim sobre nosaltres mateixos, i que nosaltres som responsables. Qui intenta refusar això, no pot tampoc consegüentment exigir res als altres homes...

Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’home és l’ésser referit a Déu. 

Què vol dir això? No ens hem creat nosaltres mateixos. Cadascú pot pensar de si mateix que hauria estat possible que ell no existís. Això ens és comú amb els animals. Però nosaltres, a més, existim en la nostra llibertat, on nosaltres decidim per mitjà de nosaltres mateixos i no estem subjectes de manera automàtica a una llei natural; no a causa de nosaltres mateixos, sinó que som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat.

No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer, ni forçar la nostra llibertat.

Quan nosaltres decidim lliurement i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients que no ens devem a nosaltres mateixos. Per tant, la nostra vida és una resposta a un requeriment que es compleix en la decisió lliure per part nostra.   

A l’alçada de la llibertat, en la qual ens apareix necessari el nostre actuar –no per coerció exterior d’esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó com a consentiment interior de res més que un voler-, aleshores som conscientment donats com a nosaltres mateixos en la nostra llibertat per la “transcendència”.

Com més l’home és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix. 

En aquestes reflexions de Jaspers sobre l’home i sobre la llibertat anem a les arrels de l’arbre de la vida. No parem esment aquí en la forma de les fulles o de les branques ni en el gruix del tronc... mirem les arrels... volem considerar aquella faceta de la vida que s’enfonsa en el misteri de la realitat i que malgrat tot no podem negar, perquè la seva existència se’ns fa evident en el quefer de cada dia quan intentem mirar les coses amb un cor net...     

4 – LA PLENITUD DE L’HOME

Allò que ens importa, en definitiva, és ser humans fins al final. Si formulem les coses des de dins de la cultura cristiana que hem rebut, podem expressar el següent, d’acord amb el tema d’aquest escrit i tal com algú va dir: Primer siguem humans, després cristians i després catòlics. Ja que ser cristià és una manera de ser humà i ser catòlic és una manera de ser cristià. I el P. Llimona va concloure dient: Humans tanmateix.

Si ens preguntem què vol dir ser humà, hem de respondre que això s’escapa a la nostra comprensió, L’home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident i és allò més enigmàtic. diu Jaspers. I també: Allò que és l’home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar. L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Malgrat tot, no podem deixar de desitjar la plenitud de l’ésser que som i estem destinats a ser. I d’això en tenim consciència. Una consciència que es va aclarint, es va fent més imperativa a mesura de la nostra fidelitat a la seva veu. Aquesta consciència es converteix en un coneixement superior que la Bíblia anomena coneixement de Déu.

També s’ha dit: Per conèixer l’home s’ha de conèixer Déu i per conèixer Déu s’ha de conèixer l’home. En aquestes paraules, més que una exactitud conceptual, hi hem de descobrir una intuïció sapiencial que ens empeny a una recerca sense fi. El misteri forma part de la vida. És l’actitud del nen que no sap donar raó del perquè desitja les coses, però les desitja convençut del seu dret...  

  

Aquest coneixement és segons Isaïes el factor de la pau, és a dir, de l’acompliment de la bondat, de la veritat i de la pietat en el racó més íntim del cor i, per tant, el principi de la plenitud de l’home. Diu Isaïes:... Hi haurà pau en tot el país perquè la terra estarà plena del coneixement de Déu com les aigües cobreixen la conca del mar. Is 11,9

La pròpia consciència és il·luminada amb la llum dels grans pensadors que han fet història: dones i homes que ens han precedit i que han fet de la seva vida el compliment del deure, la qual cosa ha estat la font de la seva saviesa: Si us manteniu ferms en la meva paraula... coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.  Jo 8,32.

Tota la vida de Jesús és una demostració d’aquelles paraules: Al final de la seva vida, ja  penjat a la creu, va exclamar: Tot s’ha complert. Aquesta expressió resumeix el sentit de tota la vida del Fill de l’Home.

Aquesta actitud és el principi de la saviesa autèntica: El principi de la saviesa és el temor de Déu, diu el savi: Pro 1,7. Entenem temor de Déu com a sinònim de fidelitat al deure i de pietat. Aquest temor no té res a veure amb la por.

Insistim en el tema: 

La pregunta és si l’home pot ser concebut, en general, de manera exhaustiva per allò que d’ell se sap. O bé si, per damunt d’això, ell és quelcom més, a saber, una llibertat, que se sostreu a tot coneixement objectiu, però que no obstant això li és present com a indefugible possibilitat. Jaspers   Una possibilitat que és present a la consciència, però que no es deixa limitar. És una possibilitat viscuda des de la llibertat. Una llibertat, la naturalesa essencial de la qual no és una decisió personal, sinó un do rebut. La decisió ve després com a resposta al do: és l’acceptació.   

En realitat, l’home té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a “existència” d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

En un cas parlem de l’home com a objecte, en l’altre cas, d’allò no objectiu que és l’home i que ell interioritza quan esdevé veritablement conscient de si mateix.

En primer lloc, com a éssers vivents, formats a partir de la matèria (recordem les paraules de la Bíblia: “Déu va modelar l’home amb pols de la terra”) pertanyem a la naturalesa... En segon lloc, com a éssers que obren, que pensen i que creen, pertanyem a la història... i en tercer lloc, som l’englobant (l’ésser) que implica la naturalesa i la història. Després que, segons sembla, mitjançant la naturalesa i mitjançant la història hem arribat a ser allò que ara som, al mateix temps és com si vinguéssim de fora de la naturalesa i de la història i solament allà tinguéssim el nostre origen i el nostre destí i fi.  Jaspers

3 – RETALLS

Hauríem de tenir sempre present que la divinitat ha irromput repetidament en l’ésser humà, tal com atesta la història. Però tot plegat no deixa de ser un testimoni humà.    

Déu parla en el cor de l’ésser humà, i cada u respon d’acord amb la seva lliure voluntat.

Alguns creients han posat per escrit allò que ells han sentit dins del seu cor. Altres creients han recollit alguns d’aquests escrits i n’han fet un llibre perquè esdevingui norma de fe per a tots els qui vulguin formar part de la mateixa comunitat. (Entre nosaltres: La Bíblia).

L’evidència espiritual provocada per la paraula d’un savi en la ment del creient va més enllà de l’evidència sensorial provocada pel contacte amb les coses materials. L’evidència espiritual rau en el misteri, de tal manera que l’esperit del creient, en el fons, no descansa en allò que ell creu veure o entendre, sinó en la voluntat de Déu que supera tota comprensió.

Això sembla que és el que va experimentar Moisès i que es veu plasmat en el següent text bíblic: Moisès va demanar al Senyor el següent: Deixa’m contemplar, si et plau, la teva glòria. El Senyor li va respondre:... no podràs veure la meva cara, perquè el qui em veu no pot continuar vivint... em podràs veure d’esquena; però la meva cara, ningú no la pot veure. Ex 33.

El coneixement espiritual que deriva de la fe va acompanyat d’una actitud especial d’humilitat, sinònim de veritat segons santa Teresa. És l’actitud més intel·ligent i, alhora, més pràctica, ja que tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. Lc 18,14.

D’aquesta actitud intel·ligent i humil en deriva el llenguatge simbòlic. Aquest llenguatge no és fruit de l’estudi, sinó de l’experiència. D’aquella experiència que denota empatia amb la realitat.  Aquell que cita simbòlicament un text espiritual, no l’interpreta, sinó que se serveix d’aquelles paraules per comunicar el que ell vol dir, independentment de la intenció del profeta o del savi que les va dir o escriure en el seu temps. Això no vol dir que no hi pugui haver una certa connivència amb el profeta... entre els savis n’hi ha prou amb una mirada per entendre’s.  

Les paraules dels savis evoquen en nosaltres un món nou ple de bellesa i veritat... Malgrat tot, la veritat, l’adhesió a la qual és nostra salvació, queda amagada. És tan subtil i delicada que ni tan sols la podem cercar, menys posseir. El que hem de fer és disposar una llar  per rebre-la i deixar-la entrar quan truqui a la porta... Preparar una llar vol dir arranjar un cor dúctil a la veu de l’Esperit.

La paraula simbòlica no deriva de la reflexió, sinó de la intuïció. D’aquella intuïció que és pròpia de l’home espiritual: El qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1C 2,15.   

El llenguatge simbòlic parla d’allò de què en tenim consciència, però que està més enllà de la nostra comprensió. Tanmateix, tenim necessitat de parlar d’aquell allò, més ben dit d’aquell tu amb el qual hi estem relacionats.

Un és el nivell dels sentiments en el qual sovint vivim i l’altre el de la realitat... Això provoca, sovint, una divisió interna que dóna peu a contradiccions en les nostres maneres de fer i de pensar. Contradiccions que queden en l’inconscient i, per tant, no assumides. Escoltem, per exemple, què diu Buber: El qui menysprea el nom de Déu i s’enorgulleix de ser ateu, quan es dirigeix amb tot el seu ésser al Tu de la seva vida, aquell que no pot ser limitat per cap altre Tu, s’adreça a Déu.

2

AXIOLOGIA FONAMENTAL

El problema greu que ha sorgit en el moment actual de la història humana és que, per una banda s’han posat de relleu  les possibilitats individuals que té cadascú i s’ha facilitat el seu desenvolupament, però, al mateix temps, no s’ha ofert la saviesa ni el llenguatge adequat i necessari per poder actuar correctament d’acord amb la Veritat. Com diu Panikkar, referint-se a les coses de l’esperit, que només es poden entendre des del “tercer ull”: l’ull de la saviesa. En aquest nivell. la intuïció pren el lloc de la reflexió.

Ens hem alliberat de l’opressió de les institucions... però, no ens hem alliberat de nosaltres mateixos. A més, una educació interessadament paternalista -conscientment o inconscientment, ens ha deixat orfes de maduresa personal. En aquest sentit diu Panikkar: la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo... 

Hem identificat, superficialment, l’ordre exterior amb l’ordre interior de les coses. Hem posat al mateix nivell (objectiu i subjectiu de la realitat) el contingut essencial de la vida i les seves formes d’expressió. I des d’aquest mateix nivell de comprensió (o incomprensió)  constatem que l’ús del llenguatge simbòlic, propi del món de l’esperit, ha estat un absent de la nostra educació i, en la pràctica, hem confós el concepte amb la paraula (el logos).   

Hem sentit parlar del o dels representants del Crist... Ara bé, l’únic que pot representar el Crist no és el qui té un càrrec en la institució, sinó el creient mans i humil de cor. Tenint present, a més, que aquest mans i humil de cor ningú el pot identificar amb certesa absoluta, perquè només Déu coneix l’interior de les persones.

Les coses eternes no es poden mesurar amb categories temporals. A aquell que es va definir a si mateix com “el Fill de l’Home”, l’únic que el pot representar és l’home, no el càrrec institucional que un home pugui tenir en aquest món, per més gran que sigui.

Les lleis de l’esperit no són les lleis de la raó o dels sentits... La pau del cor no l’obtindrem pel fet d’estar segurs de la bondat de les nostres actuacions, sinó per la confiança que posem en la bondat de Déu. Vegem què diu Pau: ... de res no m’acusa la consciència, encara que no és per això que sóc justificat; qui m’ha de judicar és el Senyor. 1C 4,4.

Cada u en el seu desenvolupament personal depèn de la fidelitat a si mateix. Però, al mateix temps ningú no té una pauta escrita per saber identificar amb certesa aquesta fidelitat. Això es va descobrint per si sol d’una manera natural en el més íntim del més interior de si mateix, deixant sempre l’última paraula a Déu.   

La naturalesa de la vida espiritual és com és. Ni nosaltres ni cap institució pot treure’n ni afegir-hi res. Sovint, l’opinió que tenim de les coses no està d’acord amb la realitat. I, és la Realitat i no un text escrit, l’últim punt de referència que dóna llum a la nostra consciència.  

Ningú no pot tenir uns poders especials sobre l’esperit. La presència del Crist no pot dependre de cap ritus...  El Crist és present (eternament) abans de la Institució: Abans que Abraham naixés, jo sóc, va dir Jesús. Jo 8,58.  

El llenguatge simbòlic diu més o va més enllà del llenguatge conceptual. A través de la intuïció el creient pren consciència de la realitat per empatia.

Sovint les nostres paraules tenen poca densitat espiritual. Són com una pedra petita que tirada al llac només es capaç de formar tres o quatre cercles en l’aigua que l’envolta.       Perquè els cercles produïts per la pedra arribin a tot el llac: a tota la nostra vida, han de ser pedres de pes: és a dir: paraules amb densitat espiritual.

Sovint les nostres paraules “innovadores” modifiquen la nostra manera de parlar i també alguns actes, però poca cosa més. No tenen capacitat per a remoure a fons les nostres actituds...  Canvien certes formes, però no el contingut essencial. 

Les religions són un llenguatge. Haurien de ser el llenguatge de la fe, però, sovint es queden sent el llenguatge de sistemes doctrinals. La religió de la paraula s’ha convertit en la religió del llibre. La fe s’ha substituït pel ritus, les cerimònies, els dogmes... Hi ha d’haver llibres, hi ha d’haver ritus... però, una cosa és el vestit i l’altra el cos. Els vestits vells, de tant en tant s’han de canviar... Cf. Mt 9,16.

La decisió és un acte fonamental de la persona adulta. No tothom és capaç de fer-lo. Sovint ens deixem portar per l’impuls, el desig, la necessitat... però, això no és decisió.

1

AXIOLOGIA FONAMENTAL

(Pensaments a la manera de retalls de calaix)

La nostra vida en el seu quefer de cada dia té moments de més sinceritat i moments que es deixa portar per la rutina. Diu Emerson: la nostra fe es manifesta en certs moments, els nostres vicis són habituals. Tanmateix, hi ha una profunditat en aquells breus moments de fe que ens obliga a atribuir-.los una certesa més gran que al restant de les experiències que donen sentit a les nostres vides.

La Veritat ens empeny a posar ordre en la nostra escala de valors; ens porta a no absolutitzar les formes a través de les quals ens expressem d’acord amb la pròpia cultura. Allò que som com a possibilitat i estem destinats a ser plenament és l’últim punt de referència que ens ha de guiar i que està més enllà de les formes i de les maneres d’expressar-nos pròpies de cada cultura i religió.

Aquell qui vol estar una mica en sintonia amb l’Evangeli ha de deixar-lo de tenir com l’últim punt de referència. L’últim punt de referència és la Veritat, és a dir, allò que sempre quedarà més lluny de la nostra comprensió. La institució religiosa que creu posseir la Veritat, en aquell mateix instant, deixa de ser religió i es converteix en secta. Si volem sentir empatia amb l’Evangeli hem de restar lliures del mateix Evangeli.

Per ser espirituals no hem de deixar de ser humans, perquè l’espiritualitat forma part de l’estructura total de l’ésser humà. No és la matèria la que va contra l’esperit, sinó l’egoisme.  

De tant en tant, hem de netejar el disc dur de les nostres vides i posar-hi els nous punts de referència a partir del quals programem els nostres pensaments i les nostres actuacions. Fer les coses de rutina, perquè sempre s’han fet així, no és propi de l’home.            

La decisió fonamental no ens demana estar d’acord amb l’anunciat d’uns dogmes, sinó amb la Realitat. La pregunta primera que ens hem de formular, a partir de la qual venen totes les altres, és: quina és la naturalesa de la vida espiritual?  

Cada u és responsable de dur a terme les seves possibilitats humanes. Cadascú és el responsable de la seva vida: de les seves accions i dels seus pensaments.  Això és l’existència viscuda des de la llibertat. Però, una llibertat que és fruit de la responsabilitat.

En venir al món ens hem trobat dins d’una cultura, d’unes institucions... tot això són formes, mitjans d’expressió, petits caminadors... Tot això no disminueix en res la responsabilitat de la pròpia existència...  Lligar-se a les formes com si fossin mandat diví, és fals i destrueix la fe i la personalitat del creient: el creient deixa de viure de fe per viure de les creences que sovint porten al fanatisme. 

Cada u ha rebut un cabal immens (no infinit, però quasi) de possibilitats que, cadascú ha de portar a terme des de la seva llibertat.

Una llibertat que és fruit de la responsabilitat. En la mesura que acceptem el do de la vida des de la puresa de cor tindrem accés a la veritat: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. Entenem puresa de cor com a sinònim d’autenticitat, de sinceritat personal (no d’autoengany), de fidelitat a si mateix...