23

LA PARAULA I EL SÍMBOL

Una observació prèvia. Les paraules escrites en cursiva generalment van seguides de l’autor a qui pertany la cita. Quan no es posa l’autor vol dir que es tracta d’una cita de l’autor que ens serveix de base dels últims escrits. En aquest cas, és R. Panikkar.

    __________________

Tota escriptura té lloc dins d’un context geogràfic, personal, històric... i, per tant, qualsevol opinió sobre un escrit del passat ha de tenir en compte aquest context personal i cultural. Per altra banda, no podem deixar de llegir i d’escoltar als antics a més dels autors actuals. Si ho féssim seria menystenir el camí que ens mena vers la veritat.

 

Un altre context a tenir en compte és el nivell de consciència. Hem de tenir present que des d’un nivell més alt de consciència, és a dir, d’empatia amb la realitat, la mateixa lectura ens dirà una cosa diferent; en els mateixos conceptes hi copsarem una altra realitat espiritual. El text depèn sempre d’un context i, si aquest canvia, també aquell s’ha de modificar de forma corresponent per tal que el seu missatge o el seu significat original pugui ser preservat.

 

Hi ha una sèrie da factors que incideixen en la persona que va escriure, fa per exemple 2000 anys, que donen un sentit concret a les paraules que va dir o va escriure. Nosaltres quan llegim aquelles paraules ho fem des del nostre context personal i històric, i sovint interpretem a la nostra manera les mateixes paraules degut al nostre context històric diferent i també al distint nivell de consciència. I el resultat és que no connectem.   

 

La geografia, és a dir, el lloc on hem nascut també representa un context que incideix en el sentit del text que elaborem o llegim. I al mateix temps desenvolupa un cert paper com un element estimulant del caràcter ecumènic de tot allò que és llegeix o que s’escriu. Avui en dia, qualsevol problema humà que no sigui temàticament contrastat amb una panoràmica oberta a tota la humanitat, es veurà restringit als límits del que és superficial, sense assolir les pregoneses humanes, sense accedir al cor de la matèria ni als confins del que es diví.  El subratllat és nostre.

 

També hem de tenir sempre present que una teoria que no és fruit de l’experiència no pot calar gaire endins en els afers de la vida... Per altra part, qualsevol problema humà que es limiti a l’àmbit de l’abstracció i no es concreti ni es visqui en una situació real, i per tant limitada, es quedarà forçosament a la superfície, tot debatent-se en les aigües fangoses de les meres generalitzacions.     

 

Les paraules són l’element que fem servir a l’hora de compartir els nostres pensaments i les nostres idees. Però, hem de reconèixer la seva pobresa quan volem compartir les coses de l’esperit. Sant Tomàs es referia a la que ell deia misèria de les paraules quan es planyia de no poder expressar adequadament els misteris divins dels quals parlava.

 

Malgrat tot, la paraula és inherent a l’home i no en podem prescindir. La veritat es manifesta i s’amaga en la interpretació, i no podem renunciar a la veritat, malgrat que tota paraula contingui també una mentida, ja que diu sempre més i menys del que qui parla i qui escolta poden comprendre.

 

Vam dir que, prescindir de la tradició i voler començar des de zero, denota poca qualitat intel·lectual, però hem d’afegir que l’autèntica tradició no consisteix en la transmissió de fórmules mortes o de costums anacrònics, sinó en passar la torxa de la vida i de la memòria dels homes. 

 

Recordem també que l’home no pot viure sense símbols. Mite i logos es troben en el símbol. El símbol és la vertadera aparença de la realitat; és la forma concreta en què la realitat es revela a la nostra consciència, o més aviat, és aquella particular consciència de la realitat. El símbol toca el que és essencial...

 

És en el símbol on el que és real se’ns mostra. Tot símbol real comprèn i uneix la “cosa” simbolitzada i la consciència d’ella. 

En el marc d’aquesta dimensió espiritual l’experiència de la humanitat... ha denominat i entès Déu com a símbol, com a nom, no pas com a concepte. D’acord amb això, entenem la fe com adhesió al Misteri. Com diu la carta als hebreus: creure és conèixer realitats que no veiem. He 11,1. A aquest Misteri uns li han posat el nom de Déu, altres el d’Al·là, altres Jahveh, etc.

 

Posem un exemple que ens ajudi a distingir el símbol del signe: La bandera. Els colors d’una bandera són el signe que fa referència a un país concret. La mateixa bandera és símbol d’amor a la pàtria. El signe es refereix a les coses del món físic; el símbol a les coses del món espiritual.

 

Continuem una mica més sobre aquesta dimensió espiritual de la paraula: Des del moment en què les paraules diuen únicament i exclusivament el que un hom vol dir i no deixen espai al que també l’altre vol dir, des del moment en què passen a ser solament signes i deixen de ser símbols, des del moment en què només assenyalen quelcom i no són ja l’expressió, la manifestació i amb això el vel mateix d’aquest “quelcom”, des d’aquest moment degeneren fins i tot com a paraules.

Totes aquestes disquisicions poden servir com a prefaci o pròleg que vol justificar el fet de seguir parlant de paraules clàssiques com Déu, la Trinitat...

 

La importància de la paraula és tan gran que creiem justificades aquestes subtileses... el mateix Panikkar també té uns sentiments semblants quan, parlant d’aquestes coses, diu: Tot això no és una mera disquisició...

Necessitem les paraules però al mateix temps hem de alliberar-nos de la dependència de les paraules, per a poder ser paraula de debò. Les paraules escrites o dites han de ser manifestació del que som o hem de ser. Aquí ens ve a la memòria el verset de Joan: Al principi existia el qui és la Paraula. Jo 1,1. Tots som, juntament amb el Crist, paraula de Déu, ja que som creats a la seva imatge i semblança. Gn 1,26-27.    

 22

EXPERIÈNCIA I FORMULACIÓ

Quan es va a fons en el treball de reflexió es llimen moltes diferències existents en les diverses opinions i pensaments del món actual, es relativitzen moltes posicions dogmàtiques, perquè es troba en el fons una confluència astoradora amb el món tradicional de les religions, i amb el secular de la modernitat.

 

Tancar-se dins de la pròpia ideologia és tancar-se a la veritat. Hem de saber escoltar aquells que no pensem com nosaltres. Si es va a fons en el pensament és possible un diàleg fecund. No es tracta de conviure dins d’una amalgama eclèctica d’espiritualitats, però sí el d’estar oberts a la petita espurna de veritat que ens puguin oferir els altres. Hem de ser humils: els homes podem ensenyar poc als altres, però podem aprendre molt dels altres.

 

La paràbola del fariseu i el publicà és instructiva al respecte: A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven tots els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà (cobrador d’impostos). El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo”.

Però, el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador”.

Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.  Lc 18, 9-14.  

 

En la pràctica tots tenim, conscientment  o  inconscientment, un “mite” que dirigeix la nostra “opció fonamental” i que podem anomenar “la nostra veritat” i que fa que siguem el que som com a individus i com a persones en aquests moments de la nostra vida.

En realitat, però, som incapaços de jutjar-nos a nosaltres mateixos. Hauríem de ser humils i dir com sant Pau: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1C 4,4. Escoltem també el que ens diu el profeta Jeremies: No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo? Jo, el Senyor, penetro els cors i examino l’interior dels homes... Jer 17, 9-19.

 

Amb l’actitud de saber escoltar i sense passar-se de savis o de sants, és bo de llegir els llibres que ens poden ajudar a ampliar la nostra mirada I a discernir la llum de les tenebres. L’actitud adequada a l’hora de llegir un autor és important de tenir-la en compte.   

Aquesta és la recomanació de Panikkar amb referència als seus escrits: Confio que el lector capti el que l’escriptura suggereix més enllà de la lletra i se senti inspirat pel que no es diu. 

És bo recordar aquestes paraules del mestre perquè sovint som esclaus de la lletra, i com ja notava sant Pau: la lletra mata, l’esperit en canvi dóna vida. 2C 3,6.

Els escrits són formes externes a nosaltres que no ens han de dominar, sinó que han d’encendre la llum que tenim dins o, més ben dit, la llum que som o podem ser, sabent que  també pot esdevenir al revés: que apaguin la poca llum que ara tenim.

 

Quan es tracta d’escrits espirituals només podem copsar el que diuen amb “el tercer ull”, és a dir, amb un nivell alt de consciència. I recordem el que diu sant Pau: Aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1C 2,13. 

En la lectura hem de saber distingir entre els llibres de divulgació, i els textos dels grans mestres. A part del contingut essencial, propi dels grans mestres, els llibres ens poden influir d’una manera molt diferent. Les paraules de Panikkar poden ser un comentari del que volem dir: Cada lector forma part de la lectura. I cada lectura és una interacció entre l’autor, el text i el lector... hi ha un nexe misteriós... La paraula, encara que sigui l’escrita, posseeix vibracions i ressonàncies poc menys que infinites.

I segueix dient el nostre mestre: si aquest escrits meus tenen la pretensió d’apropar-se a les “profunditats” de Déu, segons l’expressió paulina, ho fa perquè confia en “l’alçada” de l’home. Amb aquestes paraules podem fer referència, de passada, a la seva intuïció de la trinitat radical, ja que posa de relleu la naturalesa humana com a “capaç de Déu” segons l’expressió dels antic teòlegs.

 

I per paradoxal que sembli, l’actitud pròpia enfront d’aquest textos profunds és el silenci.    El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos, va escriure sant Ireneu. El silenci de les nostres pròpies idees i reflexions dóna lloc a la paraula que tenim amagada en el fons del cor des d’un principi de la nostra existència i que hem d’intentar descobrir. En aquest context potser s’entenen millor les paraules de Jesús: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix... qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16, 24-25. Aquestes paraules es poden  complementar amb les de sant Pau: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. Gal 2,20.

 

Viurem de veritat quan deixant l’home vell siguem com Jesús crists (enviats) de Déu, ja que, com diu el mateix Pau: En Déu vivim, ens movem i som. Ac 17,28. En definitiva: viurem plenament quan siguem conscients que som part de la trinitat cosmoteàndrica de la realitat.    

 

Si el text que llegim toca de veritat allò essencial de la vida, vol dir que també és actual, és a dir que té en compte el moment històric que estem vivint. No és per tant, un anacronisme encara que se serveixi de paraules pròpies de la tradició. I això és possible perquè el que diu el mestre és a partir de la seva experiència personal: Sempre la teoria autèntica ha nascut d’una praxi temàticament confrontada. La paraula viva és sempre una paraula encarnada. I a partir de la seva encarnació en la praxi prorromp el “logos” el seu discurs alliberador.   

 

Tot això ens ajuda a reconsiderar l’existència com una possibilitat des de la llibertat. Jaspers

 

 

21

EL MÓN INTERIOR

En el fons el que busquem (quan parlem de les coses de l’esperit) a més de créixer en el coneixement de Déu, és posar ordre en el nostre món interior. Tal vegada no en som prou conscients o diem que no ens interessa, però conscientment o inconscientment tots desitgem posar pau en el nostre món interior: el món dels sentiments. Aquí emprem la paraula sentiment en el sentit o com a sinònim d’intuïció, impuls, disposició... com a moviment de l’esperit...

També som conscients que seguim parlant de Déu i de la Trinitat. Es mantenen les paraules tradicionals, però amb un significat diferent. Ara bé, aquest significat nou que es dóna a cada paraula no l’hem d’entendre aïlladament, sinó dins d’un nou context, propi d’un altre moment històric i d’un altre nivell de consciència.

Aquest nou context no comporta trencar amb la tradició i començar de zero... dir això denotaria superficialitat. Sense el passat no podem viure el present a fons.

El nivell superior de consciència és el que ens fa veure les coses d’una altra manera i no es limita a unes noves formes d’expressar les coses, sinó que les veu més a prop des del seu contingut essencial.

Una nova visió genuïna de les coses prové de l’experiència, més que de l’estudi. Així diu Panikkar: El punt de partida per a l’exposició del que es vol dir –parlant de les coses de l’esperit- és l’experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació.

 

I continua dient: Ara bé, tant l’experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer. Conèixer significa aquí no salament estudiar i apreciar, sinó viure i compenetrar-se amb elles.

 

En un altre indret diu: Sempre la teoria autèntica ha nascut d’una praxi temàticament confrontada. Per això, una mera repetició doctrinal desencarnada de la situació real dels homes no és ni tan sols una “teoria”, no veu la realitat circumdant.

 

Des de dalt de la muntanya es veu el món d’una altra manera. Si ens col·loquem a mitja muntanya, només veurem, del poble que està a baix, la meitat. Des de dalt de la muntanya veurem tot el poble. I cadascú aprecia i valora les coses d’acord amb allò que veu. I no solament les aprecia, sinó que ell esdevé més persona si coneix més... Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.

 

També recordem que en les coses de l’esperit la categoria quantitat s’ha de canviar per la de qualitat, tal com diu Bergson i altres pensadors. Així, si vivim en un nivell més alt de consciència, tindrem més qualitat de vida espiritual.

 

Seguim escoltant Panikkar: COM A SÍMBOL, la divinitat representa l’esforç més gran de l’home per descobrir la pròpia identitat confrontant-la amb els límits de l’univers. Això vol dir que la divinitat també forma part de la nostra naturalesa humana. Segueix dient: La divinitat és el símbol del que transcendeix l’ésser humà  i el símbol del que està amagat en la seva essència més profunda. Aquest caràcter paradoxal de la vida és el que sempre hem de tenir en compte a l’hora de formar el nostre coneixement i alimentar la nostra decisió. Actuem la fe, que és una forma superior de coneixement, mitjançant la decisió. Davant dels interrogants que ens presenta la vida, quan pensem en aquests coses, obtenim la resposta, ens diu K. Jaspers, no a través d’un coneixement, sinó d’una decisió.

Vivim en la mesura que som acceptació i resposta des de la llibertat. És a dir: vivim la vida d’acord amb la resposta que donem al do que se’ns ha fet de la vida.

 

En el camí vers la pròpia identitat, l’home troba la divinitat. Mirem, doncs, d’apropar-nos a la intimitat del més íntim de nosaltres mateixos, allà on, segons sant Agustí, trobem Déu.

 

És el lloc on subjecte i objecte formen una sola cosa en la consciència dels humans. És el lloc on es toca la realitat, perquè com diu Schopenhauer: no hi ha cap objecte sense subjecte ni cap subjecte sense objecte. Per posar un exemple del que vol dir subjecte i objecte diríem que nosaltres mateixos som “subjecte” quan pensem i diem el que pensem i som “objecte” quan ens analitzem i ens fem objecte d’estudi. I també, quan el que veiem de la terra entenem que forma part del que som nosaltres. Diu Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

 

La realitat és trinitària. La Trinitat permet una idea de Déu més humana i, paradoxalment, també més divina. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real. Es tracta, doncs, de tenir el coratge de viure el misteri trinitari de la realitat. Això és la fe.  

 

Ens hem de deslliurar d’una idea de Déu que ens obligui a menystenir la terra. El dilema o Déu o món és un fals dilema perquè es mou en una abstracció que ha perdut contacte amb la realitat. Ni aquest “Déu”, ni aquest “Món”. 

 

La intuïció cosmoteàndrica no s’acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l’home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica. La Realitat mateixa és trinitària.  

 20

UNA COSMOVISIÓ

Intentarem fer conèixer una “cosmovisió” concreta des de la fe: la de R. Panikkar.

Cada pensador té la seva idea nuclear que mira de desenvolupar a través de conferències i escrits que poden ser poc o molt extensos segons el cas.

Una idea central de R. Panikkar és la que ell anomena Trinitat cosmoteàndrica: és la seva visió sobre aquest dogma religiós.   

 

Però abans i com a introducció, exposarem el pensament nuclear de la filosofia de K. Jaspers, amb la fi de situar-nos una mica més en el que podem anomenar la visió fonamental de la vida des de la fe. Ho farem (per ara) molt per sobre. La paraula clau de la filosofia de Jaspers és, en alemany: Das Umgreifende, que es tradueix per l’englobant o el comprensiu.

 

A través d’aquesta idea nuclear Jaspers vol posar uns fonaments sòlids que ens ajudin a comprendre i viure la fe des de la raó, per alliberar-la de la dependència d’una “Revelació” pròpia del món religiós i de l’actitud negativa (ell diu: supersticiosa) d’algunes opinions del món de la ciència respecte de la fe. No va contra la Revelació ni contra la ciència. Va en contra d’una dependència esclavitzant i llosca impròpia de la raó i de la mateixa fe.

 

L’englobant equival a l’ésser. És l’ésser que compren i es manifesta a través del següents modes: existència (dasein), consciència en general, esperit, existència (existenz), món i transcendència.

Veiem aquí dues vegades la grafia “existència” (que en alemany són dues grafies diferents i amb significat diferent: dasein i existenz. Ara bé, les dues es tradueixen per existència). L’existència (dasein) es refereix al fet d’existir en aquest món, de “ser llençats a la vida” segons l’expressió de Heidegger. L’altra grafia: existència (existenz) contempla la vida com a possibilitat des de la llibertat. En aquest sentit és Kierkegaard qui defineix l’ésser humà no com a ésser sinó com a esdevenir: estem destinats a ser... Aquesta és la nostra tasca aquí a la terra.

L’altre mode, el de la consciència en general com a dipositària de la llum que Déu ha posat en cada u de nosaltres i que és la mateixa per a tothom i que anem descobrint en la mesura de la nostra fidelitat al do rebut.

El mode: esperit fa referència a aquesta  llum que es manifesta com a idees i que són reflex de la Veritat eterna.

El món és l’ésser que està fora de nosaltres però que forma part de la nostra vida. El món segons Jaspers no són les coses que veiem. Aquestes coses estan en el món però no són el món. El món és una idea, és, l’ésser del qual també nosaltres en formem una part.  

I finalment la transcendència que és allò en què ens situem, assentem i vers la qual ens referim.

Tots aquests conceptes formen part de la nostra vida espiritual i tenir-los en compte ens pot ajudar a situar-nos per comprendre una mica més la visió de R. Panikkar sobre la Trinitat cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos (món).

Panikkar comença la seva reflexió sobre la Trinitat dient que vol presentar una visió de la realitat, no diu sobre un dogma cristià. També diu: la visió trinitària de la realitat no es limita a la concepció que se sol anomenar “cristiana”: és molt més àmplia i universal. La humanitat sempre ha tingut la consciència, més o menys clara, d’un Misteri superior, transcendent o immanent a l’Home. I, en un altre lloc, diu: He trobat la Trinitat pràcticament en totes les religions del món, encara que, naturalment en formes molt variades. La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real.

 

En definitiva Panikkar vol parlar d’aquella Realitat que anomenem Misteri.

I, per parlar-ne, empra conceptes rebuts de la tradició i de la saviesa de segles passats, amb una mirada que va més enllà d’una sola cultura. Cal admetre la diversitat de cultures existents en el planeta i, sense caure en el sincretisme, aprofitar la part de veritat de cada una i així formar-se la pròpia cosmovisió.

I, per construir la pròpia visió, Panikkar ha optat per la cultura advaita o adualista. I per això ha descartat el monisme i el dualisme i diu:

El desafiament de l’aproximació adualista a la realitat representa una mutació en els fonaments mateixos de la cultura dominant que ha creat la civilització contemporània, basada en la separació entre el coneixement i l’amor... L’home no aspira només a voler trobar la Veritat, que vol comprendre. L’home aspira també al Bé, que vol encarnar, realitzar. Cal unes “noces sagrades” entre Coneixement i Amor. Un exemple d’aquest desafiament és la visió cosmoteàndrica. Es tracta, doncs, de viure des de la unitat d’aquests dos valors espirituals: el coneixement i l’amor, ja que són dos modes d’una mateixa realitat.

 

Quan llegim els grans pensadors hem de saber matisar el sentit de les seves paraules d’acord amb el context concret en què parlen per entendre bé el seu significat. Així en els paràgrafs següents que exposem, Panikkar diu que la realitat no és formada per tres blocs o nivells, però sí per tres dimensions... Escoltem-lo:

 

Aquesta visió ens diu que la realitat no és formada per un bloc universal indistint –ja sigui diví, espiritual o material- ni per tres blocs o per un món en tres nivells: el món dels Déus (o de la Transcendència), el món dels homes (o de la Consciència), i el món físic (o de la Matèria), com si es tractés d’un edifici de tres plantes.

 

La realitat és constituïda per tres dimensions relacionades les unes amb les altres... és a dir: no solament una no existeix sense l’altra, sinó que totes estan entrelligades inter-in-dependentment.

I acaba dient:

Tant Déu com el Món i l’Home, presos separadament o en “si mateixos”, sense relació amb les altres dimensions de la realitat, són simples abstraccions de la nostra ment.

 

Tinguem present que a mesura que es va llegint el mateix autor, es va entenen més el sentit de les seves paraules... Mirem de posar, en la nostra ment, cada paraula en seu lloc dins del context concret que li correspon. 

 

19

LA VIDA I LA VERITAT

La realitat la copsem com a vida abans de veure-la com a veritat. Aquesta frase de grans pensadors dóna peu a unes reflexions entorn del llenguatge i de la paraula. Ens ve a dir que la veritat és fruit de la vida. L’experiència que tenim de la vida l’expressem a través de pensaments i paraules.  

 

Això vol dir que, si no hi ha vida, no hi ha veritat. En aquest sentit, hem de reconèixer que moltes vegades vivim allò que se’n diu contents i enganyats, perquè vivim de les nostres petites veritats. Però, sovint aquestes petites veritats esdevenen mentides quan absolutitzem allò que és relatiu, és a dir: en relació a... i perquè en la nostra superficialitat no capim la veritat total, la qual només podem percebre o intuir amb l’esperit i expressar a través del llenguatge simbòlic. Això, només ho poden fer aquells que, com Natanael, són homes sense engany. Cf. Jo 1,47.

 

Degut a la superficialitat, el llenguatge, que és l’eina que fem servir els humans per entendre’ns i comunicar-nos, ha esdevingut en la història de la humanitat, allò que ens ha dividit i ha sigut la base d’incomprensions i lluites fratricides i d’accions deshumanitzadores. Tot el contrari del que correspon a la seva finalitat.

 

Quan parlem de superficialitat volem dir que vivim més de la interpretació que fem de les coses que de la seva realitat.

Situem-nos, i recordem que el context des del qual volem parlar aquí és el del contingut essencial, no tant el de les formes d’expressió i que, per tant, no és el cas de dir mil coses diferents, sinó el de dir sempre el mateix, però de mil maneres diferents. La densitat de la vida espiritual és tan gran que podem dir el mateix des de punts de vista quasi infinitament diversos. 

 

El contingut essencial és el que dóna sentit a les formes, no al revés. Això vol dir que la vida racional i la vida dels sentits, si volen ser una expressió adequada de la veritat ha de tenir en compte la vida de l’esperit.

  

Recordem una vegada més -ho hauríem de fer sempre- la pregunta dels primers deixebles a Jesús: On t’estàs? On us allotgeu? On vius? Cf. Jo 1,38. Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer sempre: ¿Des de quin nivell de consciència vivim: sentim, actuem, llegim, escoltem? Hem de cercar sempre la relació de la vida amb la veritat si volem connectar amb la realitat.

No tenim prou consciència del que pensem i fem. No som capaços de distingir el bé del mal, o la veritat de la mentida existencial. La paràbola del blat i el jull ens ho vol recordar. Cf. Mt 13, 24-30. Sovint, estem massa segurs del que pensem.

 

Degut a la pandèmia de la superficialitat que patim, la realitat ens queda lluny del nostre coneixement. Mirem però no veiem . Cf. Mt 13, 13-15. perquè ens limitem a veure les coses amb l’ull dels sentits i de la raó. Aquestes coses només es poden veure amb l’ull de la fe, que és l’ull de l’esperit, que és aquella dimensió de la nostra naturalesa que encara ens queda amagada en l’inconscient.

    ____________________

 

Les paraules són signes convencionals que els humans hem inventat per donar a cada cosa un nom i així poder relacionar-nos i entendre’ns...

Però, quan ens referim a la vida de l’esperit les coses es compliquen perquè en aquesta dimensió de l’ésser humà les paraules ja no són signes sinó símbols. I si per llegir i entendre l’argot d’una disciplina concreta del món científic hem de tenir una preparació concreta i saber el significat de les paraules, aquesta preparació també és necessària per entendre el significat dels símbols que es refereixen a la vida de l’esperit.  

 

Si rellegim la història del pensament humà, veiem que les grafies: paraula, veritat, raó (entre altres) adquireixen diversos significats segons els autors i el context literari. Diem això perquè passa sovint que hem llegit o entès les paraules de textos antics i nous fora del context en el qual foren escrites o dites i, per tant, els hem donat un sentit que no és l’original.

   ____________________________

 

La veritat intel·lectual deriva de la lectura i de l’estudi i es refereix a les formulacions doctrinals o científiques. La veritat espiritual neix de la vida, o dit d’una altra manera: de la pràctica de les virtuts i de la fidelitat a si mateix, a allò que som i estem destinats a ser.

 

El món religiós ha viscut sovint de la interpretació subjectiva d’uns textos humans que hem atribuït a Déu i que han tingut una influència decisiva en el comportament dels pobles.

 

Viure és ésser. I som allò que estimem i coneixem: Agustí i Panikkar. Dit d’una altra manera: On tenim el tresor, hi tindrem també el cor. Mt 6,21

 

18

FE I TRADICIÓ

Dèiem que hem de donar resposta als dons que hem rebut i entre ells el do de la fe.

Aquesta resposta a la fe l’han donat homes i dones de tots els temps. Respostes que s’han transmès a través de llibres, principalment els anomenats sagrats, i d’institucions religioses que han anat creant accions, celebracions, ritus, doctrines... d’acord amb cada lloc geogràfic, formant d’aquesta manera sengles cultures a través de les quals els creients  manifesten i celebren la seva fe.

 

La historia es va fent... i al cap d’un temps, ja no partim de zero sinó que ens valem del que els ancestres nostres han creat. Però, el fet d’acceptar les tradicions dels antics no ho hem de fer d’una manera passiva. També nosaltres estem cridat a col·laborar en la continuïtat i perfeccionament de la cultura que hem rebut d’una manera activa i personal.

 

Hem d’estimar les institucions religioses i hem de voler ser-ne subjectes actius de renovació. Però, d’una renovació que no es quedi a la meitat del camí. Cal anar a fons, superant l’actitud fàcil de canviar només les formes externes. Ara bé, per això, ens cal apujar el nivell de consciència i veure les coses des del “tercer ull”, des de la dimensió espiritual. I, des d’aquest lloc, endinsar-nos en el contingut essencial que dóna sentit a les formes culturals que s’han anat creant amb el temps. Només des d’un nivell alt de consciència podrem veure allò que ens cal fer avui dia i com hem de seguir expressant i celebrant la fe.

 

Per començar, l’actitud més adequada -com pensava Panikkar- és la de tenir clar que si volem una bona renovació de les nostres institucions, el primer que hem de fer és renovar-nos a nosaltres mateixos. Altrament si no ho fem així caurem inevitablement en la hipocresia. Tampoc no és una bona solució, en general, prendre l’actitud d’aquells que, pel fet de quedar desenganyats d’unes institucions anacròniques, decideixen viure “una espiritualitat sense religió”. Aquesta actitud demostra, sovint, i sense jutjar ningú en particular, un nivell no gaire alt de consciència o una poca maduresa humana.  

 

A més d’aquesta disposició interior, si estem disposats a valorar i estimar les institucions i volem participar activament de la seva renovació, serà bo escoltar els grans mestres de l’esperit. Waldo Emerson n’és un. Ell ens diu: La nostra època és retrospectiva. “Construeix els sepulcres dels pares”. Escriu biografies, històries i crítiques. Les generacions precedents contemplaven Déu cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però ¿per què no podem fruir també nosaltres d’una relació original amb l’univers? ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció i no rebuda per tradició, una religió revelada a nosaltres i no la història del que els fou revelat a ells?

 

Protegits durant un temps en el si de la naturalesa, els fluxos de la qual entren a dolls en nosaltres i corren al voltant nostre, invitant-nos, per les capacitats que ens transmet, a una acció proporcionada a ella, ¿per què buscar a les palpentes entre “els ossos secs” del passat, o fer de la generació viva un seguici disfressat amb “vestimentes descolorides”?

 

En el text d’Emerson –a més de fer-nos sentit la necessitat que tenim de la naturalesa com a mestra de la vida- hi trobem algunes reminiscències bíbliques. Per exemple la dels “ossos secs”, del profeta Ezequiel, la de “construir els sepulcres dels pares” de Mateu i la de les vestimentes descolorides”  Cf. Lluc i Mateu.

Referent a aquestes últimes paraules escoltem el que ens diu l’evangelista Lluc: Ningú no talla un pedaç d’un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s’adiria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s’ha de posar en bots nous. Lc 5,26-38.

Sovint ens passa que volem uns bots nous, i els confeccionem, però no gaudim d’un vi de qualitat.  

 

Emerson a més de ser un filòsof reconegut dels Estats Units, va ser també, durant un temps, pastor de l’església unitarista. També va participar en el moviment del “Nou pensament”.                                     

 

Però, seguim escoltant-lo: El sol brilla també avui. Hi ha més llana i més lli en els nostres camps. Hi ha terres noves, homes nous, pensaments nous. Demandem les nostres pròpies obres, les nostres pròpies lleis, el nostre propi culte.

 

Confiem en la perfecció de la creació, i pensem que qualsevol curiositat que l’ordre de les coses susciti en la nostra ment, pot ser satisfeta per l’ordre de les coses.

 

Això em recorda la sentència de sant Agustí que diu: L’ordre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Per tant, creiem que “l’ordre” és un dels elements de la nostra naturalesa espiritual que cal tenir en compte per poder arribar a la plenitud de la vida. No es tracta aquí d’un ordre exterior, que consisteix en posar les cadires al seu lloc, per exemple, sinó d’un ordre interior en la nostra escala de valors. Un exemple clar d’aquest ordre interior és la sentència pronunciada per Jesús que diu: No és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home.

Aquesta sentència de Jesús, pertany a la dimensió essencial de la vida. No és una mera formulació secundària entre moltes altres que puguem formular dins del món de l’axiologia. Pensem, per exemple, que la tradició ens diu que els veritables enemics del Nou Testament, no eren els publicans o les prostitutes, sinó el legalisme del fariseus. Han passat més de dos mil anys i els savis i entesos de tots els colors religiosos i polítics d’avui dia, els mateixos que amb alta veu es proclamen democràtics, demostren que estan al mateix nivell dels fariseus del temps de Jesús. Quan volen provar que una cosa és bona o dolenta, diuen: això és legal o no és legal... No sentim dir mai: això és just o no és just. La qual cosa demostra que estem lluny de la veritable democràcia. Hauríem de tenir ben present que no és la justícia per a la llei, sinó la llei per a la justícia, que no és la cultura al servei de la llei, sinó la llei al servei de la cultura. La manera de fer del món d’avui em recorda la sentència de Panikkar: El pitjor enemic d’avui... és la superficialitat. Preferim viure semi –conscientment enganyats.