10

LA INDIVIDUALITAT

La individualitat no és individualisme... és un dels elements a tenir en compte i que forma part de la realitat essencial de la vida... 

 

En la seva primera quaternitat simbòlica Panikkar ens parla del símbol de la terra i del cos

Amb aquests símbols vol analitzar la realitat no des de la perifèria sinó des d’aquells elements més pregons que donen sentit a les formes de vida que tots coneixem i que, sovint acaparen totalment la nostra atenció deixant en l’oblit allò que és essencial.

 

Recordem: els quatre elements que Panikkar considera a través dels quals mostra aquell  misteri humà que es reflecteix en cadascú de nosaltres i ens fa ser nosaltres mateixos... són: terra, aigua, foc i aire.

 

Com humans formem part essencial de la Realitat. Una Realitat amb les característiques que formen el nucli essencial a partir del qual deriven la infinitat de formes que donen color i sentit a la nostra vida de cada dia.

 

A partir del símbol de la terra posa de relleu el cos i el considera no com quelcom accidental que hem rebut, no només com allò que tenim, sinó com allò que som.

 

Això vol dir que tot el que diu Panikkar ho diu a partir de l’ésser no del tenir: som cos i no ens limitem a tenir un cos; som individus i no ens limitem a tenir solament individualitat, som éssers actius i no ens limitem a fer algunes activitats concretes, som terra i no ens limitem a reposar sobre un planeta.

Aquí podríem recordar, per complementar la reflexió, unes paraules de Jaspers sobre el món. Aquest pensador diu que les coses que veiem no són el món; estan en el món, però no són el món. El món, pròpiament parlant, no el veiem. I d’aquest món que no veiem també nosaltres en formem part.   

 

Des d’aquesta perspectiva conclou Panikkar: Fins que no superem la nostra separació de la matèria... mentre fem treballs corporals o “ioga”, només com a exercici tècnic... no ens haurem realitzat com a éssers humans...

 

És important, per assolir la pau i la felicitat, de considerar les coses des d’aquest nivell de reflexió. Per aprofundir en el tema, el nostre mestre, posa com exemple el concepte d’espiritualitat. Avui se’n parla molt, i se’n parla com de l’alternativa a una religiositat enquistada en unes quantes formulacions doctrinals i dogmàtiques: L’espiritualitat té l’avantatge que sobrepassa el tancament de les religions com a territoris separats per fronteres... així veiem que hi ha una espiritualitat de l’amor o del compromís polític, que s’entén a través de les diverses religions.

Però, l’espiritualitat també pot tenir ressons negatius, si se la considera com l’única manifestació de l’esperit, d’un esperit que pot prescindir de la materialitat i del caràcter terrenal de la vida en el present de la nostra existència.  

 

Es tracta de crear en nosaltres una manera nova de sentir i d’apreciar les coses.  Recordem la cita d’Emerson: La major part de les persones no veu el sol, almenys la seva visió no passa de ser completament superficial. És a dir, no veu les coses des d’aquest centre vital del qual ens parla Panikkar, sinó només des dels sentits que en diem corporals i potser també, a tot allargar, des de la facultat de la raó, a través d’allò que ens diu la ciència, no les veiem des de la dimensió espiritual, des de la consciència...

I del que es tracta és de fer créixer el món de la consciència.

 

Dit amb altres paraules: Diem que obrem per instint quan ens referim a les necessitats bàsiques de la vida... Ara bé, es tracta de crear en nosaltres un instint superior que ens faci apreciar les coses, no només perquè ho diguin els llibres o els científics sinó perquè entenem i sentim des de dins que les coses són tal com són...  es tracta de crear en nosaltres una empatia natural amb la realitat.

 

Allò que adquirim mitjançant la ciència i que se’ns presenta com una novetat, no és nou, és quelcom de nosaltres mateixos i que potser fins ara no havíem descobert.   

Recordem aquí la dita del nostre guia Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Aquí comença el coneixement. O dit d’una manera més explícita: Aquí comença el veritable coneixement humà. Tots els descobriments de les ciències naturals i de l’antropologia sobre l’ésser humà són quelcom posterior... durant milers d’anys els homes han posseït una consciència plena de llur personalitat...

 

Aquí hauríem de recordar que a través de les colonitzacions dels poderosos d’aquest món i amb la suposada intenció de “fer el bé” s’ha destruït la personalitat de molts pobles, s’ha menystingut la seva identitat i la dels seus individus...

 

No hem de distanciar-nos de la terra.

Terra, cos, desvetllament. Tenir una consciència normal –un sentit de la nostra individualitat: tot això és essencialment humà, real, només som realment si “som” tot això. I continua dient: si he d’aprendre el valor de les coses i apreciar-les pel que em diuen els llibres (i no va contra els llibres) és senyal que no som completament persones...

També Emerson ens diu: La condició de l’home és la solució i, en aquest sentit, a les preguntes que es formulen en el transcórrer de la seva vida, les realitza com a vida abans d’aprehendre-les com a veritat. 

 

Hem de tornar a ser capaços d’aprendre, parlar, mirar i gaudir des de dins. 

 

9

EL LLENGUATGE

 

La reacció fonamentalista d’alguns per fer front a extravagàncies i superficialitats d’altres moviments avantguardistes tampoc no és la solució a l’hora de buscar un llenguatge apropiat per expressar i celebrar la fe i la vida.

 

I no podrem trobar un llenguatge adequat si no és des d’un nivell alt de consciència. De la mateixa manera que no podem veure el poble sencer que està al peu de la muntanya si no és des del cim, perquè des de la meitat de la muntanya només en veiem una part... així no podrem valorar i parlar d’una manera correcta les diferents formes d’expressar la fe i la vida que tenen les diverses cultures si no és des de l’alçada ( o profunditat) del contingut essencial de la realitat.

 

Ens interessa tenir una unitat de pensament que sigui com la columna vertebral d’un cos viu, tant si se l’anomena humanitat, “cos de Crist”, com d’una altra manera. Panikkar

La unitat en la diversitat és l’ordre, va dir sant Francesc de Sales.

 

La pregunta que ens hem de fer i que fa Panikkar és aquesta: Com podem crear un llenguatge que no sigui restrictiu, però que sigui, tanmateix, concret, entenedor i alhora profund? Ha de considerar les diferents tradicions com a tals i fer-ne ús, però alhora ha d’evitar de caure en els perills de l’absolutisme..  El llenguatge ha de trobar-se en el terreny de la condició humana fonamental.. en allò que ens caracteritza com a éssers humans, que ens fa éssers humans.

 

Per abordar aquesta qüestió, diu Panikkar, he desenvolupat la concepció d’una “quaternitat perfecte”. D’una quàdruple imatge de l’home... I remarca: de fet, aquest símbol de la quaternitat es troba en diverses tradicions occidentals, orientals i meridionals.

A partir d’aquests símbols volem parlar de quatre centres i situar al bell mig cada un dels trets fonamentals referents a la humanitat.

Atribuirem a cada un d’aquests centres símbols determinats, a cadascun un element de la natura, una paraula de l’antropologia grega i índia, una possibilitat humana, una manifestació filosòfica, una situació de l’activitat humana i un camp antropològic.    

 

És com si digués: volem fer més visible la realitat per mitjà de diverses expressions simbòliques que són com els raigs de llum que dimanen del sol etern de la Veritat. No és fàcil. Ja Emerson va fer aquesta constatació: La major part de les persones no veu el sol, almenys, la seva visió, no passa de ser completament superficial.  

 

El que importa és la dignitat essencial de l’ésser humà, ja que l’ésser humà és un microcosmos, una imatge del tot, una guspira del foc infinit.

I afegeix: Aquesta imatge intercultural de l’ésser humà ens permetria potser de superar l’escissió de la realitat actual... Podria transformar en polaritats creatives les diferents ruptures sorgides d’una lluita destructora entre l’Home i la Terra, subjecte i objecte coneixement i amor, art i ciència, masculí i femení...

Segueix dient: Això és vàlid també per al darrer esquinçament de la realitat, a saber, entre Home i Déu, temps i eternitat, creador i criatura.

 

La “quaternitat perfecta” ens ha d’oferir la possibilitat de practicar una espiritualitat autènticament humana i apropiada, la base d’una nova actitud espiritual de la persona en relació amb ella mateixa, amb l’altre, amb el món que l’envolta i també amb tota la realitat que tot ho abraça, que en moltes tradicions s’anomena Déu.

 

L’ésser humà no pot despendre’s de les tradicions, però les ha de valorar amb llibertat: No hi ha només el que és natural en l’home. La natura humana és també cultura, l’home té una natura cultural...

I des d’aquest capteniment hauríem d’abraçar el tot integralment o bé, dit d’una altra manera, experimentar la nuesa de la vida: descobrir el centre que tan sovint és ocultat per activitats d’ordre divers.  

 

El que intento de presentar amb aquesta descripció és una certa síntesi, una destil·lació o essència de diverses tradicions humanes.

La quaternitat aplega en noms i aspectes diferents el tot que es vol posar de relleu.  

 

Els símbols a través dels qual Panikkar ens presenta els diversos valors culturals i humans que tenen i han tingut lloc en la història de la humanitat, són quatre; i els analitza a partir d’aquests quatre elements: Terra, aigua, foc i aire, i que relaciona amb l’ésser humà d’aquesta manera: Terra i cos, l’aigua i el jo, foc i ésser, aire i esperit.

 

Exposat més explícitament, anotem que relaciona la Terra amb el cos, la individualitat, amb fer el bé, amb el desvetllament i l’àmbit moral. L’aigua amb l’ànima, el jo, el saber, el coneixement, la raó, la veritat, el somiar, la psicologia. El foc amb la polis, la ciutat, amb un mateix, amb la devoció, l’ens, el dormir i l’òntic. L’aire amb el cosmos, el no res, l’alè, l’esperit, l’èter, l’espai buit, el silenci, la mística.

 

Amb altres escrits anirem analitzant cada un d’aquests símbols dels quals ens parla Panikkar.

 

Ara acabem avui aquí recordant la inquietud del mateix Panikkar en parlar d’aquestes coses a causa de la dificultat derivada del llenguatge sempre limitat quan es tracta del que és fonamental a la vida... i que, necessàriament, a l’hora d’exposar aquest tema, sempre serà parcial, és a dir, no total, però que no pot deixar de parlar-ne, perquè en el fons, tots tenim set i necessitat de veritat i d’infinit...

8

INTUÏCIÓ PRIMORDIAL

 

En parlar del contingut essencial de l’ésser que es manifesta a través d’infinitat de formes i maneres, fa que es puguin dir coses diferents parlant sempre del mateix. És el caràcter holístic propi del llenguatge espiritual.

 

L’última, i primera, motivació d’aquestes reflexions és la llibertat. On hi ha llibertat hi ha persona humana; on no hi ha llibertat la persona humana no existeix.

Aquesta és la intencionalitat de fons de l’obra de Jaspers. Un dels seus llibres: La fe filosòfica és un exponent clar del que diem. Jaspers vol superar i eludir els abusos tant d’una teologia rància que absolutitza el fet de l’anomenada Revelació com d’una ciència que no hi veu més enllà del que li presenten, en aquell moment de la història, els seus descobriments i que Jaspers titlla de ciència supersticiosa, per voler substituir Déu pels seus descobriments científics. Jaspers s’expressa així: Aquestes prematures alternatives de fe en la revelació o nihilisme, ciència total o il·lusió, són només mitjans de lluita per atemorir les ànimes, per privar-les de la seva auto-responsabilitat que Déu els ha donat i fer-les submises. Descomponen les possibilitats humanes en antítesis entre les quals cessa el veritable ésser humà.      

 

La filosofia és el pensament fet paraula. I, d’acord amb la dita de Descartes: “penso, per tant existeixo” podríem dir que el fet de pensar ens identifica com a ésser humans i és una demostració de la nostra llibertat al mateix temps que la fa possible creant consciència de la consciència. Les institucions estan al servei d’aquesta llibertat, no estan per ofegar-la.

 

El respecte a la llibertat i responsabilitat de cada individu del grup dóna peu a la comunitat. Si no hi ha aquella llibertat de cada individu el grup es converteix en una massa de gent sense personalitat. Les institucions han de vetllar perquè els seus membres siguin part de la comunitat i no solament un grup de gent sense personalitat pròpia. Pere en una de les seves cartes sembla que apunta en aquesta direcció quan diu referint-se als jueus convertits: Vosaltres que en altre temps no éreu cap poble, ara sou poble de Déu. 1Pe  2,10.  

 

Enfront d’un autoritarisme prepotent, fill d’interessos emmascarats o de miopia intel·lectual, ens hem d’atrevir a mantenir obert, filosofant, el nostre ésser humà. Filosofant ens hem de preparar per a qualsevol esdeveniment que amenaci la nostra vida plena i la nostra llibertat... hem de contribuir amb el pensament perquè l’ésser humà preservi les seves més altes possibilitats. Només amb la seva llibertat prendrà consciència del seu vincle amb l’origen de l’ésser humà.  Jaspers

 

Menystenir les formes (les institucions) no és intel·ligent; però tampoc ho és una subjecció (obediència) a les institucions que destrueixi la llibertat i responsabilitat personal que és intransferible. 

 

Podríem comparar la dimensió espiritual de la vida humana amb un àtom que, tot i semblar ser l’últim dels elements de la física, resulta que, com diu el diccionari, és un sistema format per un determinat nombre de partícules elementals.

 

Posem l’accent en aquesta diversitat dins de la unitat perquè el problema no resolt de la unitat entre diferents cultures i religions rau en el fet de cercar la unitat on hi ha d’haver diversitat: la diversitat de formes i expressions i, al mateix temps, oblidar la veritable unitat de fons que ens uneix tots en un mateix propòsit i destí.  

 

Cal conèixer la nostra realitat última per apreciar-la i poder viure a partir de l’essència de la vida i no limitar-se a donar salts i voltes per les branques...

Cada autor descriu la realitat última  -el que nosaltres anomenem “contingut essencial”-  de diverses maneres, però en el fons hi ha una gran coincidència. Resumim aquí la visió que  R. Panikkar té sobre aquest tema.  

 

En l’escrit anterior vam recordar les paraules d’aquest pensador sobre la llar de la saviesa: Hem de preparar una llar per a la saviesa, ens va dir Panikkar. I continua analitzant de quina manera es constitueix la llar humana de la saviesa. I veiem que no situa la llar en les aparences externes, sinó en el contingut essencial. Escoltem-lo: No es tracta d’una imatge humana determinada, tal com l’han produïda, diversament, les cultures de la humanitat. Es tracta d’una cosa que existeix prèviament a aquests desplegaments i configuracions i... que s’expressa en cada persona a través de la seva tradició corresponent.

 

Ens hem de deslliurar d’idees fixes sobre la pròpia manera de pensar i de veure les coses que pertanyen a la fe com si fos l’única forma vàlida de veure i de celebrar la vida.

I també hem de guardar-nos d’una simplificació artificial de les tradicions que, en nom de la unitat, intenti reduir-les a un denominador comú, sense vida... Això seria practicar un sincretisme groller, sense cap ni peus.  

 

Se sent a dir: “no tinc fe, només crec en allò que veig”. Però, no existeix només el món de la física. Algú ha vist mai l’amor? I l’amor existeix. Veiem actes que ens suggereixen que l’amor existeix... Veiem els actes però no veiem la motivació i aquesta motivació és tan real o més que els actes, ja que la motivació és el motor i la força dels actes que fem. La qualitat de l’amor, de la veritat, de la justícia... ens queden amagades, potser per tota la vida. La intenció existeix. És una realitat, tant o més que els objectes físics. Aquest és el món espiritual.

Per altra banda, les idees van acompanyades d’un llenguatge característic propi d’una època determinada. Això fa difícil llegir amb imparcialitat els autors d’èpoques passades... sovint la lectura que en fem no fa justícia al pensament de l’autor... No solament perquè el context històric és diferent, sinó també perquè el seu nivell de consciència des del qual ens parla sovint no és el mateix que el nostre.  

Un judici superficial de les tradicions pot derivar en un menyspreu del passat només perquè és passat.    

7

LA VERITAT

I la veritat us farà lliures, va dir Jesús. Jo 8,32.

Però, quina veritat és la que ens fa lliures?

Podríem començar la reflexió dient que quan parlem de la veritat en el context d’aquests escrits hem de considerar i distingir la veritat intel·lectual de la veritat espiritual.

 

Gandhi tenia com a lema de la seva vida “la veritat”. I tornem a preguntar: Per a Gandhi la veritat que ell tenia com a norma i guia de la seva vida ¿era la mateixa realitat que pensem nosaltres, els occidentals, quan anomenem la paraula: veritat?

 

A Occident, dins del context filosòfic i també religiós, la paraula veritat ha tingut, històricament parlant, un significat més de caire intel·lectual...

Ara bé, el sentit bíblic del concepte veritat no és solament intel·lectual, sinó i sobretot, espiritual. I això vol dir que la veritat bíblica no la podem entendre només com a fruit de l’estudi, sinó que deriva d’una actitud, de “la puresa de cor” per citar la frase evangèlica, També podríem dir: fruit de l’experiència, de la fidelitat a la vida que Déu ens ha donat, de la maduresa personal i humana, de la sinceritat amb allò que és essencial...

 

Per tant, si volem saber quina cosa es necessita a l’hora de cercar la veritat, diríem que es requereix un acte: l’estudi, però també i sobretot una actitud o una disposició: la puresa de cor, la disponibilitat en el compliment del deure, entès aquest deure com un valor espiritual... Escoltem en aquest sentit els savis: Ni la saviesa ni la veritat no són, exclusivament, valors intel·lectuals. I també: Per als antics la paraula saviesa indica experiència, habilitat i gust. Més encara: Saviesa és pietat, és a dir, la relació infantil, filial, amb la font de tot ésser. És compliment del deure...

 

Hem esmentat el fet de “cercar” la veritat. Ara bé, això de “cercar” la veritat quan es tracta de la veritat essencial o de la saviesa, no és correcta, segons Panikkar. Ell ens diu taxativament: No és permès de cercar la saviesa. Només és possible preparar-li una llar. I preparar-li una llar vol dir preparar-li un cor ben disposat.

 

Hi veurem més clar en aquestes qüestions si distingim el contingut essencial de la forma d’expressió en totes les coses i també en la veritat. Una cosa és la veritat i l’altra l’expressió de la veritat. En el nivell de les formes, és a dir: el de les doctrines, sí que podem cercar la formulació més correcta de la veritat en el conjunt de les doctrines... però quan es tracta de la veritat essencial, llavors l’actitud adequada és la d’escoltar: La saviesa ens ve donada quan li deixem el pas lliure. 

 

El temperament analític propi d’occident esdevé sovint el gran obstacle a l’hora d’introduir-nos adequadament en el món de l’esperit, segons pensa el mateix Panikkar.

Posem una comparació per explicar el que es vol dir amb això: És com si miréssim, per exemple, amb molta atenció cada una de les peces d’un rellotge, però sense tenir en compte la seva ubicació en el conjunt de les peces que fa que el rellotge funcioni. En el tema que ens ocupa diríem que no actuem d’acord amb el caràcter holístic propi de la realitat espiritual i que és aquella mirada que veu el tot en cada un dels elements de què es compon la realitat.  Dit d’una altra manera: el tot és en cada un dels elements a través dels quals es manifesta.

 

En el món de l’esperit ens quedem en la bona formulació dels dogmes, doctrines, ritus i activitats, però no parem esment en el fet d’haver-les desvinculat del seu origen, que en el nostre cas és l’Evangeli o també podríem dir: de la fe autèntica.

 

Hem absolutitzat cada peça de la nostra estructura religiosa. No hem sabut connectar amb l’esperit que va donar sentit al moviment cristià dels primers temps. No hem vist el tot en cada una de les peces, en cada una de les nostres accions. Podríem dir que, sense adonar-nos-en, no hem viscut de la fe, sinó de les creences que nosaltres mateixos ens hem imposat a partir d’interessos aliens a l’Evangeli.  

 

Hem entès la veritat des d’un punt de vista intel·lectual i això és com el pecat d’occident. I d’aquí venen tots els mals en el món de les religions en general...

La veritat és manifestació de la realitat; és expressió verbal, però sobretot, epressió existencial que es manifesta a través de les paraules.

 

L’autèntica teologia jo l’anomenaria més aviat filosofia –és negoci de vida o mort. Panikkar

La resposta que cerquem quan ens preguntem pel perquè de la vida i de les coses que ens envolten ens ve, diu Jaspers no a través de cap coneixement, sinó que, per més estrany que sembli, prové d’una decisió.

 

No és la facultat de la raó, sinó tot l’ésser humà el que és la llum de la veritat. Es tracta d’una llum, pròpia de la mateixa vida que hem rebut: En ell (el Verb) hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. Jo 1,4. I l’acceptació conscient i lliure de la vida que hem rebut és la que ens porta a prendre una decisió a favor del bé i de l’amistat.

 

Podríem dir que el sentiment d’estimar és una necessitat pròpia de l’instint primari. Però, al mateix temps també necessitem clarificar aquest sentiment per a no confondre’l amb altres sentiments com l’egoisme, l’enveja... i per això Pau ens recomana fer la veritat en l’amor. Ef 4,15.

 

Es tracta de pensar i d’actuar des d’un nivell alt de consciència. És l’única manera de posar ordre en la nostra escala de valors, donant més importància a allò que és més important...

Això sembla que és el que vol dir Panikkar quan diu que les coses de l’Evangeli només es poden veure bé “amb el tercer ull”. 

6

MESTRE, FES QUE HI VEGI

Aquesta és la petició que va fer el cec a Jesús i que és com el prototip de la petició que hem de fer nosaltres: Senyor, fes que hi vegi. Així ho entenia sant Agustí que per la seva banda pregava dient: Senyor, fes que et conegui i que em conegui. Aquesta necessitat de llum és la que també s’expressa en el famós oracle del temple de Delfos: Coneix-te a tu mateix.

 

Estem lluny d’aquest coneixement, perquè encara estem lluny de la realitat.

La llum espiritual expressada a través de diversos conceptes com paraula, saviesa, coneixement, consciència, veritat... és el resultat de l’empatia amb la realitat: El saber de la saviesa és un contacte amb la realitat. Panikkar  

 

Els senzills i els humils són els qui tenen més facilitat per conèixer la veritat. La pregària de Jesús sembla demostrar-ho: T’enalteixo, Pare... perquè has revelat als senzills aquestes coses que has amagat als savis i entesos. Mt 11,25

 

“Aquestes coses” de les quals parla Jesús són les pròpies del món de l’esperit. “Això és cosa d’un altre món” solem dir, quan ens referim a allò que no és habitual. El món de l’esperit és un altre món, un món diferent del que estam acostumats a viure. Pau també ens ho recorda quan diu: Aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1Co 2,13.   

La senzillesa de la saviesa no significa simplificació artificial de la vida (reduccionisme), sinó el descobriment del fet que toco tota la realitat, que m’hi puc acostar i conèixer-la, si no m’oblido de mi mateix, si no em desconnecto, si no objectivo la realitat i n’esdevinc, així, un subjecte aïllat. Aquesta experiència integral té lloc allà on es troben teoria i praxi, allà on la meva necessitat de coneixement no s’independitza de la meva existència, on el meu cor es manté pur. Panikkar     

En aquest text hi trobem les paraules objectiu i subjectiu o derivats. Objecte i subjecte són els dos pols de la realitat i són el tema recurrent que, un moment o altre, els trobem en tots els filòsofs. Quan s’aconsegueix la unitat entre objecte i subjecte esdevé la perfecció.

 

Per saber què volem dir amb aquestes paraules, posem uns exemples: Nosaltres, els humans ens considerem subjecte quan ens fem responsables del que pensem i del que fem, però som objecte quan estudiem la nostra naturalesa des d’un punt de vista  psicològic o fisiològic, per exemple. Llavors ens fem objecte d’estudi.

 

El món el pensem sovint com un objecte, malgrat que, com diu Jaspers: El món en el seu conjunt no és un objecte, sinó una idea. Allò que coneixem està en el món, no és el món. I si mirem el món des del punt de vista subjectiu, llavors veiem que també nosaltres formem part del món. Aquesta diversitat del significat de la paraula món també la podem veure en l’Evangeli de Joan en la pregària que Jesús dirigeix al seu Pare del Cel. Diu així: He fet conèixer el teu nom als homes que tu has pres del món... jo no em quedo més en el món... el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que el treguis del món, sinó que els preservis del Maligne... Jo 17.

 

Aquesta manera de parlar potser ens pot ajudar ha entendre una mica més la intuïció de la Trinitat cosmoteàndrica de R. Panikkar, que és: Déu, Home, Cosmos.

Panikkar considera  que aquesta visió trinitària no és una “formulació dogmàtica”, sinó una “expressió de la realitat”: La realitat mateixa és trinitària.

 

I aquesta visió trinitària de la realitat no va contra la unitat de fons pròpia de l’Ésser. Diu Jaspers: l’incessant impuls vers l’U –propi dels humans-  és una demostració de la nostra existència, l’ésser humà sent la unitat de fons en tot el que fa, ja que només aquesta unitat és l’ésser i l’eternitat. En aquest sentit és sant Agustí que ens recorda que, en les coses de l’esperit, no és la quantitat -no és qüestió de nombre- sinó de qualitat, la que dóna sentit a les paraules que es fan servir. Per això, parlant de la Trinitat afegeix: aquell que comença a numerar està començant a equivocar-se.  

 

Aquest mateix principi també val pel que fa referència a la comunitat de fe o per l’església, i que hem de tenir present quan es parla del seus atributs de catòlica o universal.

 

En l’antiguitat i també en sant Agustí la paraula catòlic volia dir: d’acord amb el tot, és com una religiositat que és plena per a nosaltres en la mesura que conté tot el que necessitem per a la nostra plenitud i alliberament... La paraula universal no s’ha d’entendre només quantitativament. Una gota d’aigua pot ser igual que una altra gota d’aigua... Són dues gotes, però fetes del mateix element: l’aigua. La Veritat és una sola: és catòlica, és universal, i els humans la vesteixen de múltiples formes. La veritable comunitat de fe està al servei d’aquesta Veritat, sigui quina sigui la forma –nom, doctrina, ritus...- amb la qual es vesteix.

No fou fins a l’expansió geogràfica de la cristiandat tardana i ja decadent que es va desenvolupar la idea que “cristianisme”, en sentit de religió catòlica significava estendre una sola religió sobre tota la terra. Panikkar

 

Panikkar en els seus escrits distingeix tres conceptes: Cristiandat, cristianisme i cristiania. 

La cristiandat fa referència a l’aspecte cultural, esdevingut principalment, a partir de Constantí i que representa la religió d’un poble feta de tradicions, festes, costums...: És la dimensió cultural. (Afegiria: sentimental)

El cristianisme fa referència a la institució religiosa amb les seves doctrines, dogmes i lleis: És la dimensió doctrinal. (Afegiria: intel·lectual)

La cristiania fa referència a l’Evangeli sense interferències polítiques o doctrinals posteriors: És la dimensió espiritual. (Afegiria: axiològica)    

5

UNA LLAR

 

Preparem una llar per a la saviesa. Així presenta Panikkar una de les seves reflexions sobre la saviesa.

Recordem que el context dins del qual estem parlant és el del món espiritual i que, per tant, les paraules s’han d’entendre d’acord amb aquest context que és com la llar de les paraules.

Quan ens disposem a parlar d’aquest món de l’esperit ens adonem que no és fàcil obtenir un consens generalitzat sobre el tema, i més tenint en compte la diversitat de cultures amb les quals convivim. I pensem que aquesta falta de consens entre uns i altres dels humans és degut en gran part al llenguatge que emprem i del sentit diferent que cadascú dóna a les paraules que es llegeixen o s’escolten. Tècnicament diríem que es tracta d’un problema epistemològic.

 

Es diu, per exemple, que avui es viu una espiritualitat no religiosa o fora de la religió. Seria més apropiat dir: fora de les institucions religioses. No hem de confondre la religió (virtut) amb la institució religiosa. De fet hom pot ser molt religiós sense pertànyer a una institució religiosa.

Sobre la religió ens diu Panikkar: La religió és allò que ens “relliga” a la realitat en els seus múltiples aspectes; és una dimensió de l’home... I també diu: Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”. 

 

El problema de fons deriva, en part, en relació a aquest tema de què estem parlant i en altres de semblants, del fet que quan reflexionem i raonem ho fem a partir de les formes i no del contingut essencial de la realitat i també perquè d’acord amb el caràcter analític, propi d’occident, en el moment d’analitzar les coses, oblidem la visió holística que abraça la totalitat de la realitat de la qual en volem tenir un coneixement.

 

El punt de referència a partir del qual parlem dels valors humans fonamentals és l’ésser humà. No és una institució o un col·lectiu cultural. Diuen, per posar un exemple, que un bisbe de Barcelona deia als seus seminaristes el següent: Fills meus, primer sigueu homes, després cristians i després catòlics. És com si volgués dir que ser cristià és una manera de ser home i ser catòlic és una manera de ser cristià.

 

Així quan parlem, per exemple, de paraules com fe o religió, que normalment entenem lligades a una institució religiosa, les hauríem de considerar com a valors humans fonamentals propis de l’ésser humà i que, després, les han emprat les institucions.  

Jesús de Natzaret se nomenava a si mateix: el fill de l’home. Els altres títols els hi hem posat nosaltres.

 

Així doncs, quan parlem de fe no necessàriament hem d’associar aquest concepte amb un grup institucionalitzat.

 

Si volem copsar la veritat en tot allò que escoltem o llegim, hem de tenir present el sentit de les paraules... El text té un context que hem de respectar i tenir en compte si volem percebre quina cosa és el que ens vol dir aquell qui ens parla.    

Per simplificar, aquí parlem d’un context en sentit ampli, és a dir: d’un context que inclou el pretext (intencionalitat) i l’ordit. Entenem per ordit el fons o base cultural dins la qual estan dites o escrites les paraules. Cf. Panikkar.

 

Aprofitem aquí per dir que el context propi d’aquests escrits és el que apuntem amb algun dels següents sinònims: món de les actituds, axiologia, valors humans, sobre la virtut en general, vida interior, dimensió espiritual, tercer ull, nivell superior de consciència...

 

Hi ha alguna locució d’aquestes que hem apuntat ara que s’hauria de descartar perquè no és coherent amb la realitat espiritual que vol explicitar, però el seu ús conegut ens empeny a seguir emprant-la. Ens referim a l’expressió “vida interior”.  Tant P. Tillich, com Merleau-Ponty, diuen que és una expressió incoherent perquè en el món de l’esperit no hi ha ni dins ni fora ni aquí o allà. És a dir que les categories d’espai i temps, no són adequades quan es parla del que també podem anomenar vida espiritual o vida eterna.

 

La presència de l’Etern: Déu, el Crist ressuscitat, el Regne de Déu... no l’hem de pensar amb categories d’espai o temps, sinó amb categories d’eternitat. Veiem com ens parla  l’Evangeli: Els fariseus van preguntar a Jesús quan vindria el Regne de Déu. Ell els va respondre: El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”  El Regne de Déu és enmig vostre. Lc 17, 20-21.

 

La diversitat de traduccions que fan els exegetes d’aquest text ens suggereix la dificultat d’expressar aquesta presència de l’Etern amb les nostres categories humanes. Ens referim especialment a la frase: El Regne de Déu és enmig vostre. Altres traductors diuen: dins vostre o entre vosaltres i també: en el vostre cor.

 

Panikkar empra el neologisme “tempitern” per expressar la vivència de l’eternitat en el temps. Diu així: Tempiternitat és l’experiència del present en tota la seva profunditat. Del present que conté no només el passat en potència i el futur en esperança, sinó l’eternitat i la temporalitat; és la visió adual del temps i de l’eternitat; és la dimensió eterna en el temps.

L’eternitat no és després del temps. És.   

 

D’aquesta manera, quan parlem de la presència del Crist ressuscitat l’entenem com un fet que existeix: Crist és per sempre. Nosaltres podem celebrar amb més o menys solemnitat aquesta presència. I la podem recordar amb unes paraules especials... però no la podem crear o fer que sigui real en un moment determinat, quan de fet ja ho és. Dir que unes paraules el fan present seria superstició. El Crist ressuscitat és el Crist etern. 

 v4

LA LLUM DE LA VIDA

¿Quina és la meva actitud de fons enfront de la vida? Aquesta és la pregunta, aquesta és la llum que necessitem tenir clara.

Hem de saber què és allò que ens mou a viure intensament i a actuar de la manera que ho fem.

Per això ens ajudarà la saviesa. La saviesa és la virtut que hem de conrear. I per obtenir-la no n’hi ha prou amb el fet de llegir molt. Fins i tot això pot arribar a ser un obstacle. És d’Heràclit aquesta dita: el contrari de la saviesa és el saber de tot.

Només poden ser savis els qui viuen a fons la vida amb fidelitat al do rebut, els qui gaudeixen d’un grau superior de maduresa humana.

No obstant això hi ha un coneixement que és important i forma part de la nostra essència com humans: Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.  Panikkar. És el coneixement que sorgeix de la vida viscuda a fons.

 

En aquest context hem de mencionar una altra vegada a la filosofia que és amor a la saviesa. I no es tracta tant de la filosofia acadèmica, sinó de la que en podem anomenar humana. En aquest sentit fins i tot els infants poden ser filòsofs. Diu Jaspers: Els pensaments filosòfics es troben realitzats en embrió en tot home, i moltes vegades del mode més pur en els infants.

 

La filosofia que cerca tenir clar el dinamisme fonamental de la vida és pròpia de qualsevol ésser humà. No depèn ni de l’erudició, ni del coeficient intel·lectual que un pugui tenir, ni del físic, sinó de la puresa de cor o de la fidelitat a la vida que hem rebut i que es va manifestant a la nostra consciència d’acord amb la nostra voluntat de ser i de viure sense engany.

 

El savi porta la reflexió fins a les últimes conseqüències: no és queda en la teoria, sinó que inclou el comportament; no es queda en l’enunciat, en la definició, sinó que inclou totes les derivacions pràctiques de tipus formal i expressiu. Savi és aquell que realitza aquell ordre que consisteix en viure la unitat en la diversitat.

 

La llum de la vida és també la fe. Però, què és fe?

S’han dit moltes coses sobre la fe, i en llegir les diverses opinions, ens adonem que quan es tracta de coses essencials a la vida és difícil, quasi impossible, donar una  definició cabdal del que es vol dir. Això passa també en el cas de la fe. Per començar hem de tenir clara la diferència entre fe i creença... però, per ara, deixem aquest tema.

La fe és fidelitat a la vida, una fe que és la cara activa de l’acceptació de la vida amb totes les seves conseqüències. I, en aquest sentit, cada persona, amb la seva fe, fa possible una nova llum en el món.

El creient és aquell que no fa el que ell vol, sinó el que Déu vol. La culminació de l’home és la consciència de la transcendència. I aquesta consciència el porta a tenir com aliment de la seva vida la voluntat del Pare del cel. Jn 4,34.

 

Viure de fe és una possibilitat: és un acte de la llibertat. La fe és dir sí a la vida amb totes les seves possibilitats. La fe és una actitud que s’expressa en la pròpia vida a través dels actes ja que la fe sense els actes no val res: La fe si no es demostra amb les obres és morta.  Jm 2, 14-17.

 

Fem esment aquí d’algunes parers de diversos autors sobre la fe:

La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits... Panikkar

I aquest pensador continua dient: Per fe entenc la capacitat d’obertura a alguna cosa més.  I en un altre lloc diu: La fe és aquesta capacitat, facultat, possibilitat de més.. o de transcendència... o de Déu... seria el “capaç de Déu” dels escolàstics.

També diu: La fe no és coneixement d’una veritat objectiva. És més aviat consciència d’una vacuïtat no subjectiva. És l’obertura a l’invisible.

 

Tenint en compte algunes d’aquestes definicions de Panikkar hom pensa que ni K. Jaspers ni Kierkegaard segurament no hi estarien del tot d’acord. Escoltem el que diu K. Jaspers: La fe semblaria que fos una “immediatesa” en contrast amb tot allò que és mediat per l’enteniment... però, si fos així, seria quelcom psicològicament descriptible... D’aquí que Kierkegaard digui: “Allò que Schleiermacher denomina religió, i els dogmàtics hegelians fe, no és, en el fons, sinó la primera condició immediata de tot –el fluid vital- l’atmosfera espiritual que respirem”  i això no seria fe. Kierkegaard considera que el traç o l’acte essencial de la fe consisteix en el fet que es relacioni amb un esdeveniment històric i sigui un fet històric.   

 

La fe ha de sorgir de la font original de la vida i a partir de la situació històrica ha d’assumir el risc a una total obertura de l’esperit. No es pot mai fixar en una formulació declarada infal·lible. És una presència històrica que conté la font de tota fe. La història, segons alguns autors, no és tant la cronologia d’uns fets acorreguts en un temps determinat, sinó la descripció de la realitat de la vida viscuda per uns éssers humans.

 v

De fet, si diem que la fe és una virtut, vol dir que és un acte de la llibertat. La naturalesa ens dóna la possibilitat, però l’actuació d’aquesta possibilitat és allò que dóna lloc a la virtut de la fe. I això depèn de la llibertat i de la voluntat. En aquest sentit P. Tillich diu: la llibertat i la fe són idèntiques. Això també s’hauria d’explicitar més, però, deixem-ho així.

L’acte de fe només es pot fer des de la llibertat i, per tant, la fe no pot estar lligada a una formulació doctrinal o dogmàtica considerada com a veritat absoluta. El mateix sant Tomàs diu que la fe es troba més enllà de les formulacions dogmàtiques.  

 

Jaspers també diu: Fe és prendre consciència de la realitat. És fer present l’origen de la vida, aquell origen que no puc voler, perquè m’ha estat donat, però que a partir del qual vull, sóc i sé. Fe significa consciència de l’existència en relació amb la transcendència.  Una cosa és la possibilitat de creure que té l’ésser humà i l’altra és l’acte de creure.

Hem de tenir sempre en compte l’estructura de la realitat. Tillich