3 – HUMANS

Recordem: parlem en aquests escrits sobre el que som o hem de ser com a ésser humans, no tant sobre allò que hem de fer ni sobre el coneixement de les coses...  

Jaspers ens diu: En realitat, l’ésser humà té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a existència d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

Allò que és l’ésser humà no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar. L’ésser humà és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Experimentem però no acabem de comprendre. Recordem, una vegada més, la reflexió que, en la mateixa línia, fa Teilhard de Chardin:... vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció... vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

Doncs, d’aquest fons és del qual ens intenta parlar Jaspers.

L’ésser humà és, al mateix temps, objecte i subjecte. Objecte d’estudi i subjecte d’experiència. Podríem dir també que és objecte de coneixement i d’acceptació. D’un coneixement relatiu ja que, com diuen Jaspers i també Pascal l’ésser humà és infinitament més del que ell pot saber de si mateix. I així aquella dita del Temple d’Apol·lo: Coneix-te a tu mateix, sempre serà un coneixement relatiu.  

L’acceptació del que hem rebut amb totes les seves possibilitats de creixement i d’acord amb la consciència general de la Realitat és font de bellesa i de veritat.

Tots aquests raonaments que ens poden semblar gairebé inútils “a l’hora de fer coses” o que ens poden crear ansietat, és ben bé al revés: poden ser una font de pau i de serenor espiritual i de la llum. Una llum que ens ajuda a fer les coses d’acord amb la Veritat de Déu; no d’acord amb les nostres petites veritats. Ens ajuden també a entendre millor judicis com els de Pau quan diu: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

La veritable pau l’obtindrem no quan ens recolzem en les nostres “bones obres”, sinó en la bondat de Déu. Déu és més gran i més bo que nosaltres. I respectar la dimensió del Misteri inherent a tota vida humana és el més sensat i mesurat que podem fer.  

Seguim escoltant Jaspers: Som conscients de la nostra llibertat quan reconeixem en nosaltres que tenim pretensions. Depèn de nosaltres dur-les a terme o eludir-les. No podem seriosament impugnar que nosaltres som responsables de les nostres decisions.

I segueix: Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’ésser humà és l’ésser referit a Déu. No ens hem creat nosaltres mateixos. Som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat. 

2 – HUMANS

Quan parlem de coneixement hem de tenir sempre present si es tracta d’informació o d’experiència. Recordem la dita d’Heràclit: el contrari de la saviesa és el saber de tot. I Panikkar comenta al respecte: És perversa la manera com som bombardejats per informacions, com si les necessitéssim per poder viure humanament. Amb l’experiència genuïna n’hi hauria d’haver prou. Es refereix al coneixement de l’ésser humà; no de les coses, sinó de l’ésser humà.

La rel d’aquest rerefons lingüístic que només cerca informació ve de lluny. Panikkar pensa que en part és degut a l’aclaparadora herència grega, que indueix (principalment als occidentals) de manera gairebé irresistible a considerar la forma d’una cosa com la seva essència. Per això, La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... Això ens porta al fet important de saber distingir la diferència entre fe i creença si volem realment comprendre i viure plenament la dimensió espiritual de la nostra humanitat.   

Hem conceptualitzat la paraula. El coneixement bíblic és un coneixement que neix de l’experiència i que es fa present en un nivell alt de consciència, fruit de la puresa de cor: Feliços els nets de cor perquè ells veuran Déu. Mt 5,8.

L’acció adequada per obtenir aquest coneixement no és la lectura superficial, sinó la meditació. Els assagistes fan distinció entre occident i orient quan es parla de la meditació. Hom diria que a occident la meditació té més el caire de reflexió conceptual i a orient és més aviat sinònim de silenci. Un silenci que afavoreix intuir la realitat. Una classe de meditació pretén tenir més llum, l’altre cerca ser més llum. I avui dia es tracta de potenciar el ser més que el tenir.

Comentant la dita de Panikkar que ens cal menjar les paraules, diríem que no es tracta solament de tenir informació de moltes coses fins les més petites com l’àtom, sinó de penetrar en la naturalesa íntima d’aquestes coses i veure’n i sentir-ne la seva energia amagada; es tracta de penetrar a fons en els elements que formen la naturalesa humana com: fe, llibertat, responsabilitat, coneixement, decisió, solidaritat...  

Intentarem fer aquesta lectura-meditació ajudats dels grans mestres i pensadors.

Què és l’home? (aquí traduirem ésser humà per home) L’ésser humà és investigat en tant que cos per la fisiologia, en tant que ànima per la psicologia... Sabem de l’ésser humà en tant que naturalesa, que coneixem com la naturalesa d’altres éssers vivents, i com a història, que coneixem per mitjà de depuracions crítiques de la tradició... (Els animals no tenen història). La nostra investigació de l’ésser humà ha portat tota mena de sabers, però no el saber de l’ésser humà com a totalitat.

La pregunta és si l’ésser humà pot ser concebut de manera exhaustiva per allò que d’ell se sap, o bé si, per damunt d’això, ell és quelcom més, a saber, una llibertat, que se sostreu a tot coneixement objectiu, però que no obstant això li és present com a indefugible possibilitat. Entenem que és això últim allò que defineix l’ésser humà.   K. Jaspers 

 

1 – HUMANS

Siguem humans per a arribar ésser divins. Aquest és el missatge cristià. Els sants Pares ho veien així: Déu s’ha fet home perquè l’home es faci Déu. Agustí...

Intentem. Doncs, “conèixer” una mica més l’ésser humà.

Aquest “coneixement” espiritual que s’ha anomenat “tercer ull”, implica dues coses: tornar al sentit original de les paraules i ser un bon filòsof, entenent la filosofia com l’actitud primària pròpia de l’ésser humà a més de la puresa de cor.

Ser filòsof és una actitud primària. Forma part essencial de la naturalesa que hem rebut els humans, es pot donat en tothom i d’una manera més pura en els nens. Jaspers.

Panikkar parla de la filosofia com a estil de vida. I diu: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa... s’és un filòsof igual com s’és un amant. Es tracta d’alguna cosa que ens ve a trobar...

Per la seva banda M. Corbí ens diu: L’home no és cos, és ull. I aquest autor cita l’indi D. Joan que diu: som éssers lluminosos. Som éssers que percebem. Som una consciència, no som objectes...  

La descripció detallada que ens fan els grans mestres ens ajuda a anar més endins i a no quedar-nos en una informació merament superficial que no te capacitat de fer-nos canviar verament de mentalitat. 

Escoltem el que ens diu Jaspers sobre l’ésser humà: Què és l’home? És investigat en tant que cos per la fisiologia, en tant que ànima per la psicologia, en tant que ésser social per la sociologia.

Sabem de l’home en tant que naturalesa, que coneixem com la naturalesa d’altres éssers vivents, i com a història, que coneixem per mitjà de depuracions crítiques de la tradició, per mitjà de la comprensió del sentit manifestat pels homes en el fer i en el pensar, i per mitjà de l’explicació dels esdeveniments per motius, situacions i realitats naturals.

En aquest sentit diuen els autors: els animals no tenen història, són naturalesa. L’ésser humà a més de naturalesa és i té història.

Continua dient Jaspers: La nostra investigació de l’home ha portat tota mena de sabers, però no el saber de l’home com a totalitat.

Aquest coneixement “espiritual” de l’ésser humà, no s’obté a base de multiplicar informacions, sinó a base d’experiència; a base de fidelitat i responsabilitat amb l’ésser que hem rebut. Aquest coneixement és el que Panikkar anomena “tercer ull”. És l’ull que ens permet copsar el sentit de les paraules dels Evangelis.

7 – REFLEXIONS

Un altre dels valor fonamentals que, fins i tot, dóna sentit i fa possible tots els altres valors, és l’acceptació.  

En el sentit que li donem aquí es pot considerar com a sinònim de responsabilitat, entesa aquesta com el fet de respondre a la Voluntat de Déu.

R. Guardini ens parla de l’acceptació de si mateix com d’aquella actitud que fa possible ésser allò que hem d’ésser d’acord amb el destí designat per Déu per a cada u. Recordem les paraules de Jesús, segons la Vulgata: ¿Qui de vosaltres, per més que es preocupi, pot allargar d’una colzada la seva estatura? Mt 6,27. Recordem que les paraules de l’Evangeli van dirigides principalment a la dimensió espiritual, no a la corporal, de les persones.  

La mateixa llibertat a través de la qual fem possible dur a terme les nostres possibilitats, rebudes i emmagatzemades en l’inconscient, depèn d’aquesta acceptació.  

Ja que quan parlem de llibertat estem parlant d’una llibertat responsable, és a dir, d’aquella llibertat de la qual K. Jaspers diu: ser home és llibertat i referència a Déu. Per la seva banda Guardini diu: Senzillament, sóc allò que  m’ha estat donat (o que he rebut).    

Per tant, he de tenir clar que seré lliure de veritat, no si faig el que vull, sinó si m’accepto a mi mateix tal com m’he rebut amb totes les seves possibilitats humanes, és a dir: espirituals.  

I aquest referència a Déu o a la transcendència és intuïda no solament pels moralistes –més enllà de l’exclusivitat d’una ètica o moral de situació-  sinó també per grans pensadors... Recordem que, per poder entendre el pensament d’aquests autors, ens hem d’ubicar en la dimensió espiritual des de la qual prenem consciència de la diferència i distinció entre el contingut essencial i les seves formes d’expressió propis de la veritat.

Posem alguns exemples d’aquestes intuïcions sobre el principi essencial que tot ésser humà ha d’acceptar si vol arribar a la plenitud de la seva vida:

La Veritat cerquem-la junts... de A. Machado

L’inconscient col·lectiu de G. Jung

La consciència en general de K. Jaspers

L’ànima universal d’Emerson

L’U de Plotí

I acabem amb unes paraules de Guardini: L’acceptació de la realitat és allò que fonamenta la sinceritat de l’existència. La suprema llibertat i el deure més exigent s’identifiquen per a aquell que accepta la Voluntat de Déu com a norma de la seva existència. 

 

6 – REFLEXIONS

Parlar de les virtuts és com esbossar una sèrie de formes de manifestar el bé pròpies de l’ésser humà.

Avui parlarem de la veritat que inclou la veracitat, l’autenticitat, la sinceritat...

Si volem prendre consciència de la importància que té la veritat en les nostres vides, recordem les paraules de Jesús a Pilat: Jo he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat, escolten la meva veu. Li diu Pilat: -I què és la veritat?  Jo 18,37-38.  No hi va haver resposta i això és significatiu. Estem parlant d’un element espiritual del qual en tenim certa consciència, però que sempre queda lluny de la nostra comprensió intel·lectual.

Si parlem, doncs, de la veritat, no ens limitem a mirar les coses per fora... anem endins i passem-hi una estona: mengem les paraules. No es tracta simplement de llegir per sobre, es tracta de meditar.

Romano Guardini és expert en la meditació atenta de les coses essencials. Sempre intenta anar a fons en el tema que tracta. Escoltem-lo:

L’ésser humà és un ésser misteriós: Si algú es posa davant meu, veig el seu exterior, oeixo la seva veu, puc estrènyer la seva mà, però allò que en ell viu, em queda ocult. Podríem afegir: la seva veritat ens queda lluny de la nostra comprensió. !I tan fàcilment que jutgem els altres!

I com més essencial és l’objectiu de la nostra meditació més lluny ens queda de la nostra comprensió. La vivència de la veritat requereix haver arribat a la plenitud de l’ésser humà... La veracitat és la més subtil de totes les virtuts.

Per contra hem de dir que la mentida destrueix la comunitat. El que queda de la mentida és un grup de gent informe, però no una comunitat.

I segueix dient Guardini: L’expressió més horripilant de la violència és que es destrueixi en l’ésser humà, la consciència de la veritat. Qui ho fa: en la pràctica política, en la vida jurídica i on sia, hauria clarament d’adonar-se de quina cosa és allò que fa: és prendre a l’ésser humà la seva condició d’ésser humà.

Per què l’animal dóna una forta impressió que ell està d’acord amb si mateix? Perquè és “naturalesa”, ésser vital sense esperit personal. Allò “espiritual” que hi ha en ell: ordre, ple de sentit i conducta, és esperit del Creador, no propi seu. En l’ésser humà, en canvi, és esperit propi; és persona pensant i lliure.

L’ésser humà en la seva llibertat de l’esperit... en la decisió de la responsabilitat... en el seu coratge personal... sap que la seva pròpia dignitat, es manté o cau, d’acord amb la seva fidelitat a la veritat.

La veritat arriba de Déu al món i li dóna base i sentit; penetra el que és i li dóna l’ésser; irradia en l’esperit humà i li dóna aquella claredat que s’anomena coneixement... el qui menteix es rebel·la contra Déu i traeix la rel de sentit de l’existència. La veritat és la base de tot: de l’ésser humà amb si mateix i amb els altres i de nosaltres amb Déu o millor dit de Déu amb nosaltres.  La veritat és l’expressió fidel de la realitat.

5 – REFLEXIONS

L’energia espiritual. Aquest és el títol d’un dels llibres de Henri Bergson. Però aquí el proposem com la definició de l’ésser humà. Som energia espiritual. Recordem que en aquests escrits posem l’atenció a la que se’n diu “dimensió espiritual” de l’ésser humà i dèiem que la naturalesa d’aquesta dimensió és “la virtut”.

La virtut és l’actitud, la manera com l’ésser humà s’enfronta amb la realitat. No parlem, doncs, de les coses que fa, sinó de la manera com les fa. Les virtuts són una manifestació de la vida humana, del seu valor com a persona. D’aquestes virtuts se’n destaquen com a fonamentals: l’amor, la veritat, la justícia, la unitat, la bellesa... i tots els seus derivats.

Però, si cerquem quina cosa és allò que mou totes aquestes virtuts, diríem que és l’energia espiritual: la decisió. L’home esdevé ell mateix, quan ell es decideix... K. Jaspers

Hi ha també un llibre de Paul Tillich el títol del qual el podríem posar com a quasi sinònim de “l’energia espiritual”. És El coratge de ser o d’existir.

Hi ha un binomi recurrent entre els que anomenem filòsofs. És aquest: subjecte-objecte, entès com a punt de referència fonamental. Sense descriure ara el significat d’aquest binomi i la seva relació mútua, només volem dir que aquí estem parlant del “subjecte”.   

Parlem. doncs, de la naturalesa d’aquesta energia espiritual, és a dir: d’allò que dóna sentit i realitat eterna a tot el que fem. Hem de superar la rutina de fer les coses per inèrcia, i perquè sempre s’ha fet així... en canvi, hem de cercar sempre allò que és essencial i com l’objectiu primari de la nostra decisió, allò que dóna valor i sentit etern a totes les coses que fem.   

El coneixement. Però, no hi ha energia espiritual sense coneixement. Entenem aquí el coneixement en sentit bíblic, és a dir, en la seva dimensió espiritual. L’energia espiritual forjadora de la plenitud humana no pot ser inconscient. Es tracta del coneixement de Déu fruit d’un alt nivell de consciència. 

Aquest coneixement fa possible “la responsabilitat”, i fa possible “el pes humà” del que som en realitat davant Déu. Repetim la necessitat de diferenciar el coneixement intel·lectual que dóna lloc als “conceptes” i que és fruit de l’estudi i que es manifesta en la reflexió, del coneixement espiritual que dóna lloc a les “paraules” i que és fruit de la puresa de cor i que es manifesta en la intuïció.

Quan raonem sobre el món religiós, sense tenir present aquesta diferència en el nostre comportament, no entendrem res o entendrem al revés tot el que fem o celebrem. Una visió imparcial de la història ens diu que volent perfeccionar, en el curs del temps, les formes amb les quals expressem la religió:  doctrines, ritus, eucaristia... de fet, poc a poc, ens hem desviat del sentit original i essencial de les paraules i accions dels primers seguidors de Jesús. Amb les nostres actuacions i creences hem esbiaixat i fins i tot tergiversat el sentit original del Nou Testament i el seu significat i contingut essencial. 

4 – REFLEXIONS

Entenem la dimensió espiritual de l’ésser humà com el nucli dur de la personalitat, la naturalesa del qual és la virtut. 

Si ens preguntem què hem de fer –principalment- per arribar a la plenitud com a éssers humans, tal vegada haurem de dir que serà conèixer a fons aquesta dimensió interior del nostre ésser.

Llavors serà inevitable recordar les virtuts fonamentals com l’amor, la veritat, la bondat, la justícia, el coratge, la humilitat, l’autenticitat...  la llista seria interminable...

Però, avui posarem l’atenció en una virtut que antany era considerada com una qualitat pròpia del mestres espirituals. El discerniment. 

És decisiu saber discernir si allò que pensem o creiem és fruit de la bondat o més aviat neix d’algun interès amagat en els plecs més interiors del nostre cor. No és gens fàcil, per exemple, distingir la caritat del paternalisme o la veritable religió del sectarisme, del fanatisme, de la idolatria.

Jesús en la seva paràbola que en diem del gra de jull sembla posar en evidència aquesta dificultat de discernir. Quan el treballadors li diuen al seu Senyor: ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull? ¿Vols que anem a arrencar el jull? El Senyor els respon: No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat...  Cf. Mt 13,24-43.

També el Mestres espirituals ens posen en evidència aquesta dificultat. Avui serà Teilhard de Chardin qui ens ajudi a discernir.

Teilhard va ser un mestre espiritual que va eixamplar la mirada de l’esperit veient la presència de l’Etern i del Crist no solament en els actes anomenats religiosos, sinó també en les que en diem coses del món... Escoltem-lo: No hi ha res de profà a la terra per a qui sap veure. Al contrari, tot és sagrat als ulls d’aquell qui distingeix, en cada criatura, la parcel·la d’ésser escollit, sotmès a l’atracció del Crist en camí de consumació.   

Teilhard vol fer realitat la compenetració de Déu amb el Món en el terreny de l’acció... La fe ha d’entrar en joc amb decisió i coratge: Fe en Déu, però també fe en la Humanitat.

I entre altres coses diu: Estimo irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent, oh Déu, em permet de portar cada dia a la realitat. Aquest pensament, aquest perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor, aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquetes belleses que compareixen en mi o al meu voltant, sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills...  

Però, també va dir: Hem de remarcar que l’ús i la dosificació dels “desenrotllament” en la vida espiritual són coses especialment delicades, i no hi ha res més fàcil que buscar-se a si mateix amb el pretext de créixer i d’estimar Déu.

I puntualitza aquest gran mestre: L’única veritable protecció contra aquest perill d’il·lusió és una atenció constant per conservar –amb l’ajuda de Déu- la visió apassionada del més gran que tot. En presència d’aquest interès suprem, la sola idea de créixer i de gaudir egoistament resulta insípida i insuportable.