divendres, 29 d’abril de 2016

22 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

L’ambient d’aquesta estrofa és de ple Tabor on l’única cosa que s’hi sent és aquella exclamació de Pere: Mestre, dóna bo d’estar-nos aquí! Lc 9,33.
Entrado se ha la esposa
en el ameno huerto deseado,
y a su sabor reposa,
el cuello reclinado
sobre los dulces brazos del Amado.

Sant Joan de la Creu entra de ple en l’experiència mística deixant enrere totes les altres consideracions de temptacions i entrebancs i que feien referència al camí que cal recórrer per arribar a aquesta estat de matrimoni espiritual. Escoltem-lo, ara, en un fragment del seu propi comentari: El matrimoni espiritual és, sense comparació, molt més que l’esposori espiritual, perquè és una transformació total en l’Estimat, en la qual totes dues parts es lliuren l’una a l’altra per a una possessió total, amb una certa consumació d’unió d’amor, en la qual l’ànima es torna divina i esdevé Déu per participació, tant com es pot en aquesta vida... Per això aquest estat és el més elevat a què en aquesta vida es pot arribar.
Perquè així com en la consumació del matrimoni carnal són dos en una carn, com diu la divina Escriptura, així també, un cop consumat aquest matrimoni espiritual entre Déu i l’ànima, són dues naturaleses en un esperit i amor, com diu sant Pau: “El qui s’ajunta amb el Senyor, es fa un esperit amb ell”. (1 Cor 6,17). Igual que quan la llum d’una estrella o d’una candela s’ajunta amb la del sol, que ja no és l’estrella o la candela la que lluu, sinó el sol que té foses en ell les altre llums...
I segueix el sant místic amb aquestes consideracions reblant el clau en el tema de la unió amb Déu. Només voldríem destacar una cosa entre totes les que diu en aquests versets i en altres llocs de la seves obres. Es tracta de la virtut de la fortalesa. Parla aquí d’aquesta virtut en el verset on diu el cuello reclinado... El coll representa la fortalesa que té l’ànima en totes les virtuts. En aquest estat ja té les virtuts en la seva perfecció i sobirania espiritual. Recordem que quan Pau Tillich parla del Coratge d’existir, enalteix aquesta virtut de la fortalesa i la posa no solament com la més important, sinó la que en certa manera dóna nom a totes les altres virtuts: A partir de Plató i Aristòtil, el concepte del poder representa un paper important en el pensament ontològic. Termes com “dynamis, potentia, (Leibnitz), emprats com a caracteritzacions de la veritable naturalesa de l’ésser, preparen el camí per a la “voluntat de poder” de Nietzsche. I de la mateixa manera el terme “voluntat” és fet servir per significar la realitat última en sant Agustí, Duns Scoto i altres... Ho recalquem perquè, en opinió d’alguns pensadors, aquesta és una de les virtuts que avui dia es troben més a faltar. Hi ha bona gent, es diu, però, la seva, és una bondat que no resisteix la prova. És una bondat sentimental, fofa, que no és capaç de responsabilitats comprometedores... Si el creient del Càntic ha pogut arribar en aquest estat del matrimoni espiritual és perquè, en ell, les virtuts són com la roca ferma que es manté intacta enmig dels temporals.

Apropem-nos ara a aquestes experiències espirituals, des d’altres llenguatges actuals tal vegada més a l’abast de les nostres capacitats de comprensió. Una vegada més, escoltem les paraules d’Ernest Cardenal en el seu llibre, La vida en l’amor: De sobte l’ànima sent la Seva presència (la de Déu) en una forma que no pot equivocar-se i amb tremolor i espant exclama: “Tu deus ser el qui féu el cel i la terra” I vol amagar-se, i desaparèixer d’aquella presència i no pot, perquè es troba com entre l’espasa i la paret, es troba entre Ell i Ell, i no sap on escapar-se, perquè aquesta presència envaeix cel i terra i l’envaeix també a ella totalment, i ella està als Seus braços. I l’ànima que ha perseguit la felicitat tota la seva vida sense saciar-se mai i ha cercat tots els instants la bellesa i el plaer i la felicitat i el gaudi, desitjant sempre gaudir més i més i més, ara en agonia, ofegada en un oceà de delit insuportable, sense ribes i sense fons, exclama: Prou! Prou ja! No em facis gaudir més, si m’estimes, perquè em moro! Penetrada d’una dolçor tan intensa que es torna dolor, un dolor indicible, com una cosa agredolça però que fos infinitament amarga i infinitament dolça. Tot ocorre potser en un segon, i qui sap si no es tornarà a repetir en tota la seva vida, però quan aquest segon ha passat l’ànima troba que tota la bellesa i les alegries i gaudis de la terra han romàs esvanits, són “com femta” com han dit els sants i ja no podrà gaudir mai més en res que no sigui Allò i veu que la seva vida serà des d’aleshores una vida de tortura i de martiri perquè ha enfollit, està folla d’amor i de nostàlgia d’allò que ha tastat...
No sé si ens hem apropat o ens hem allunyat encara més d’aquestes experiències místiques. En tot cas, abans d’intentar-ho amb altres autors, voldríem recordar allò que diuen tots els sants i és que la felicitat no és pot buscar per ella mateixa. La felicitat és una conseqüència o derivació necessària de la bondat i de l’amor. I una altra cosa que voldríem posar de relleu és que no hem de deixar de ser humans per a poder ser més divins. I que el gaudi i la pau de l’esperit els podem trobar molt a prop nostre en les nostres vides de cada dia. Només cal una actitud de gratuïtat, deixant de banda tot interès, fins i tot l’interès espiritual, per legítim que sigui. Es tracta de deixar-nos amarar per les belleses que Déu ha posat en aquest món i que podem trobar cada dia en el nostre camí.

Per cert, hi ha un incís en aquest text d’Ernest Cardenal que també hauríem d’aplicar a l’ensenyança de sant Joan de la Creu. És allò que diu que tot ocorre en un segon... Val a dir que no ens pensem que aquesta joia i felicitat de la qual parla el sant carmelità és un sentiment continuat com un clímax espiritual o un moment culminant indefinit. Són moments puntuals com els de la muntanya del Tabor. Per altra banda, hem de saber distingir entre el sentiment espiritual que va més enllà dels sentits i el sentiment que depèn de la part sensorial que està lligada a les necessitats del cos material. C.G.Jung distingeix - d’una manera magistral - el sentiment de la sensació. I quan parla de les quatre funcions psicològiques fonamentals: pensament i sentiment; intuïció i sensació, aquestes dues últimes, a diferència de les primeres, les anomena irracionals, no en el sentit corrent de la paraula, sinó en el sentit d’extrarracionals, perquè aconsegueixen la seva perfecció en la “percepció absoluta” dels esdeveniments en general.
Ara bé, la intuïció sembla que ens acosta més als esperit purs i és més lliure dels condicionament del cos material. Per això podem parlar d’un goig espiritual i d’una pau estables – i no cosa d’un moment només - formant part, en aquestes altures, de la pròpia naturalesa. Una pau que és fruit, doncs, d’aquesta intuïció espiritual, de la visió beatífica, tal com es pot donar en aquest món.
Diria que aquest goig purament espiritual es pot identificar amb aquella pau profunda de la qual ens parla Isaïes quan, en nom de Déu, diu referint-se al seu poble: Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau, i com un torrent desbordant la glòria de les nacions... Is 66,12. Aquesta pau sí que és quelcom que, en aquest estat, forma part ja de la pròpia naturalesa i que no es perd mai, ni en els moments de sofriment i de contrarietats. En aquells moments precisament sant Francesc d’Assís hi trobava la perfecta alegria. I això és el que hem de cercar nosaltres!

D’aquesta pau ens en parla d’una manera exquisida Fray Luis de León en el capítol Principe de Paz, del seu famós llibre: De los Nombres de Cristo. Les seves paraules, dites en un marc d’una forma literària excel·lent, amaguen una profunditat espiritual poc coneguda degut a la seva expressió teològica plena de sobrietat i senzillesa. Diccionari. Però, és precisament aquesta senzillesa la que fa que les seves paraules ens “toquin” més de prop. El seu llenguatge ens apropa a aquelles realitats espirituals i ens fan veure que no queden tan lluny de les nostres possibilitats. Cal però, de part nostra, unes disposicions. Les podríem resumir dient que es tracta d’aquella gratuïtat espiritual aconsellada per Jesús als seus deixebles, Cf. Mt 10,8., i de veure les coses d’aquest món amb ulls d’infant, i, sobretot, cal la disponibilitat per a rebre el do de Déu, que és allò que l’autor, seguint la tradició, anomena gràcia. Hem de deixar-nos amarar per les belleses que Déu ha posat en aquest món. Llavors passarà el que diu Fray Luis de León, que mirarem de nit els estels i el seu ordre i harmonia posarà ordre i harmonia en les nostres ànimes: ... perquè si estem atents a allò secret i íntim que ens passa a nosaltres, veurem que aquest concert i ordre dels estels, quan el mirem, posa assossec en les nostres ànimes, i veurem que només pel fet de tenir els ulls clavats en aquest ordre amb atenció, sense saber com, els nostres desigs i les nostres afeccions torçades, que d’una manera confosa feien soroll en els nostres pits de dia, es van apaivagant a poc a poc... El bé suprem de totes les coses és sens dubte la pau i, on veiem pau l’estimem i la volem com el bé que procura tots els béns.
Quan hom té pau amb si mateix, pel fet de no tenir en ell cosa rebel que contradigui la raó, neix, com de la seva font, la conformitat amb Déu i l’amistat amb tots els homes... Si tenim l’ànim ben concertat dins nostre, tindrem pau i, si tenim pau en el nostre cor, la tindrem amb tots els homes...
El voler de Déu és “gràcia i veritat” (Jo 1,17). I quan aquesta gràcia aconsegueix fer-se amb la clau de la nostra voluntat, fins aconseguir el seu si secret, i com si diguéssim penetrant-la tota, i d’allí estén el seu vigor i virtut per totes les altres forces de l’ànima, la treu dels afectes terrenals i la converteix en cel. La gràcia li dóna el seu estil i la seva vivència i aquell sentiment i valor i grandesa generosa de tot el que és celestial i diví. En una paraula, la fa molt semblant a Déu en aquelles coses que li són més pròpies i mes seves. I de criatura que és, la fa filla seva molt semblant a Si mateix. I finalment la fa un altre Déu...
La primera cosa que fa la gràcia és fer de la voluntat una llei eficaç per al bé, no dient-li allò que és bo, sinó inclinant-la i com enamorant-la de tota bondat. No és tant un avís, com una inclinació. No diu i mana allò que és bo, sinó que imprimeix desig i gust de tota cosa bona.


Quan aquestes coses les visquem i expressem, no de boca cap enfora, sinó des de l’íntim convenciment del cor, llavors “sabrem” que, sense necessitat de pujar la muntanya del Tabor, ho viurem aquí a la terra i enmig dels nostres quefers de cada dia.