divendres, 29 d’abril de 2016

32 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

En aquesta cançó sant Joan de la Creu vol que quedi clar que, tot hi tenir en compte l’esforç i les virtuts practicades pel creient, en el fons, tot és gràcia de Déu. Amb això, no fa altra cosa que assentar les bases d’una sana espiritualitat i, a més, confirmar la doctrina de sempre acceptada per l’Església i posada de relleu en infinitat de textos per la Bíblia. Sant Pau és un dels que insisteix en aquest mateix punt: què tens que no hagis rebut? ens diu en 1 Cor 4,7.I Joan Baptista ensenya els seus deixebles: Ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel. Jo 3,27.
Aquesta és la cançó:
Cuando tú me mirabas,
su gracia en mí tus ojos imprimían:
por eso me adamabas,
y en eso merecían
los míos adorar lo que en ti vían.

Sant Pau també té interès que no quedin dubtes sobre això i diu que no solament el fer, sinó també el voler és obra de Déu. Fil 2,13. També el salm 115,1 vol expressar la mateixa convicció de fe quan diu: No ens doneu a nosaltres la glòria, Senyor, no ens la doneu! Doneu-la al vostre nom.
Abans de continuar amb altres exemples, recordem que els diferents gèneres literaris propis de la Bíblia per una part i per l’altra, la nostra superficialitat conceptual i espiritual, fan que molta riquesa doctrinal i espiritual de la Bíblia quedi desapercebuda. Malgrat això ens hem d’esforçar per trobar el tresor amagat. No solament el Nou testament, sinó també l’Antic, estan plens de racons i raconets on s’hi amaga el mannà. Ap 2,17. Un d’aquests racons és el cas de Moisès. Els Llibres Sagrats el presenten com aquell que no va ser digne d’entrar a la Terra Promesa per desconfiar en el Senyor Num 20,12, i altres. La lectura d’aquest fet, es pot fer des de diferents nivells de comprensió. En aquests fulls no volem fer exegesi... només volem, a partir dels textos bíblics, fer una reflexió espiritual. I és la següent: Tal vegada no era convenient que Moisès entrés en la Terra Promesa després d’aquest fet: fer brollar aigua de la roca. Seria fer-lo líder amb connotacions polítiques i temporals, més que profètiques i religioses. Integrar el miracle de l’aigua brollant de la roca en la història religiosa del Poble de Déu seria rebaixar la qualitat d’aquesta religió a nivells de categories temporals impròpies del missatge profètic que ens volen donar els grans teòlegs de la Bíblia. Recordem que les coses de l’esperit són paradoxals i que les aparences enganyen. Perquè la manera d’entrar a la vera Terra Promesa no és a cops de miracles, és a dir, ni convertint les pedres en pans, ni tampoc la roca en dolls d’aigua. Perquè no és que Moisès no volgués fer el miracle. El miracle es va fer i el poble va “beure” d’aquell miracle. Malgrat això el càstig va ser fulminat. Perquè en el miracle precisament és on rau la desconfiança en Déu que denuncia el Llibre Sagrat. El Déu que es mereix adoració és el Déu amagat en la naturalesa que Ell va crear, no és el Déu amagat en els miracles que l’accídia de l’ésser humà demana. El mateix Jesús va demostrar que estava fart d’aquesta dèria miraclera quan va dir: Una generació perversa i adúltera exigeix un senyal, i no li’n serà donat cap més altre que el del profeta Jonàs. Mt 12,39. La vertadera fe és la que esgota totes les possibilitats que Déu ha posat en la naturalesa, entenent-la com l’únic camí - no un camí entre altres - que tenim per arribar a Déu.

A Déu se’l troba quan no se li demanen facilitats per aconseguir rebaixes del temps.
La vera oració en esperit i en veritat, deixa Déu en pau. No se li demana que converteixi les pedres en pans...
Les derivacions naturals entre actes i actituds són inevitables. Aquell poble no va saber caminar pel desert, l’únic camí possible per arribar a la Terra Promesa. En aquella Terra Promesa, que és més que el lloc geogràfic de Canaan, només hi entren els qui posen la confiança en Déu i en la seva obra. Aquell poble no va voler assumir la seva responsabilitat. Volia que tot li fos donat. I això no solament significa no confiar en la gràcia de Déu, sinó tot el revés: significa desconfiar de la seva obra meravellosa. La gràcia de Déu només actua a través de la llibertat de les seves criatures. On desapareixen la llibertat i la responsabilitat personals, desapareix la gràcia de Déu.
En aquest context podríem dir que a Déu se’l troba quan ja no se’l busca per solucionar problemes, sinó quan se l’espera, amb una esperança secreta, però activa... Una esperança que té la seva seu en aquell lloc més interior del més íntim de nosaltres mateixos. El fet de deixar clar, com vol sant Joan de la Creu en aquest estrofa, que tot és gràcia de Déu no vol significar anul·lar la llibertat i la responsabilitat personals. Al contrari,vol dir accentuar-les i fer-les necessàries.

Sant Joan de la Creu, en aquesta estrofa, també lamenta que molts passin la vida sense arribar a tenir consciència d’aquests dons meravellosos que Déu dóna als seus fills i lamenta que es deixin enganyar per una àuria mediocritat que no porta enlloc.... La mateixa lamentació la trobem en Jesús, quan diu a la Samaritana: Si sabessis el do de Déu i qui és el qui et diu: Dóna’m de beure, ets tu que l’hauries pregat, i t’hauria donat aigua viva. Jo 4,10.
L’excusa de sempre, donada pels qui ens endropim a mig camí, és la de que aquestes coses tan elevades només són per als fills privilegiats de Déu. El cert és que, en aquest món espiritual no n’hi ha de privilegis, ni n’hi poden haver. Si no fos així ja no seria espiritual, perquè espiritual no vol dir solament que està en un nivell més alt de consciència, sinó també que viu d’acord amb unes categories que són diferents de les categories temporals. En aquest món espiritual, l’únic carnet d’identitat que existeix és el cor net. Si hom té el cor net, ho té tot, malgrat no tenir res o molt poc de les coses temporals, siguin materials, siguin racionals. Aquesta “palleta d’or” del cor net a vegades es troba enmig d’allò que nosaltres en diem un femer.
Cert! és llastimós tenir a l’abast de la mà el tresor amagat i passar tota una vida sense descobrir-lo. Som com aquells viatgers que conta Saint–Exupéry en el Petit Príncep. Quan aquest pregunta al guardaagulles: Què fas aquí? Trio els viatgers en paquets de mil, li va dir. I és que la “massa” no té personalitat individual. Cadascú és un de tants. Són els qui passen de llarg per “la vida”: Tenen molta pressa, va dir el petit príncep. I un cop dins del tren que els porta per la vida d’un lloc a l’altre sense saber ben bé per què es mouen, hi van com si fossin farcells d’objectes, només fan que dormir o badallar. La vida de debò se’ls escapa. Només els nens esclafen el nas contra els vidres, va dir el guardaagulles. Els grans pensadors diuen que el món d’avui ha perdut la capacitat d’admiració. El sentit i la necessitat d’admirar, afegiríem.
I llavors, el petit príncep va dir: Els nens són els únics que saben què busquen. Només els místics: els petits i senzills saben el que fan; només els petits i senzills viuen la vida, només ells han descobert el tresor amagat. I s’admiren de les coses petites com una nina de drap, que quan els la prenen ploren... Tenen sort, va dir el guardaagulles. I és que, per a ells, aquell objecte petit no és una cosa qualsevol. Des del moment que se l’estimen, deixa de ser un objecte fred, per tornar-se quelcom que forma part del misteri de la pròpia existència...