divendres, 29 d’abril de 2016

3bis – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Sempre m’ha semblat veure en aquesta estrofa que avui comentarem, la descripció poètica de les anomenades virtuts cardinals. Aquestes virtuts, segons la tradició - que ve de la Sagrada Escriptura - són quatre, prudència, justícia, fortalesa i temprança: Si un estima la justícia, és en les virtuts que la saviesa s’esforça: perquè ella ensenya la temprança i la prudència, la justícia i la fortalesa, i els homes no tenen en la vida res de més útil que això. Sav 8,7.
Buscando mis amores
iré por esos montes y riberas;
ni cogeré las flores
ni temeré las fieras,
y pasaré los fuertes y fronteras.
Les virtuts cardinals són les que acompanyen la vida del creient en el seu camí de fe.
Les altres virtuts estan incloses en aquestes quatre. (Se les anomena cardinals perquè aquesta paraula deriva del llatí cardo, quicio en castellà i polleguera en català, i que és allò sobre el qual descansa i gira la porta). Són, per tant, les virtuts principals, de les quals deriven totes les altres.
La temprança i la fortalesa estan caracteritzades en el Càntic per les flors i les feres. La temprança regula la seducció i els atractius de les flors, és a dir, de les coses agradables d’aquest món. I les feres representen les dificultats que el creient esforçat ha de superar amb decisió, si vol seguir endavant en el camí que s’ha proposat.

La justícia, en sentit bíblic, no és solament aquella virtut que regula les relacions socials, sinó que és sinònim de santedat, d’allò que s’ha de fer en sentit absolut i,per tant, d’allò que dóna sentit a totes les altres coses. Així, per exemple, a Josep, espòs de Maria l’Evangeli el tracta de just: com era un home just... Mt 1,19. entenent per just l’home bo, sant... En el cas de l’estrofa que comentem, l’home just és el que cerca Déu per damunt de tota altra cosa o interès, perquè aquest cercar Déu per damunt de qualsevol altre interès, per legítim que sigui, és la veritable justícia.

I la prudència que, segons sant Tomàs és la primera de les virtuts morals, és manifesta en aquella decisió segura, indestructible i sàvia, de seguir camí endavant, sense desviar-se ni a dreta ni esquerra. És la saviesa de la vida que sap matisar cada cas i veure l’actitud convenient de les nostres relacions amb les coses sensibles i materials. No es tracta de destruir res, sinó de posar ordre.
El bon muntanyenc sap trobar el camí més curt d’aquests montes y riberas perquè coneix la muntanya. Sovint ens debatem per trobar una sortida més digna i humana a les nostres institucions, però, el problema de fons és que no coneixem la muntanya de les institucions per on caminem. En tenim un cert coneixement que, fins un cert punt, ja ens satisfà, però, que no és suficient si volem anar més amunt de la muntanya. Coneixem les aparences i les formes externes, però no el dinamisme interior que les sustenta. Les grans dificultats de los fuertes y fronteras que hem de passar, sovint vénen més de dins que de fora de les nostres institucions.

La força que fa possible continuar caminant sense claudicar, malgrat tot, és el desig manifestat en la recerca: buscando mis amores. Un desig que, el mateix Joan de la Creu en la seva estrofa de La Subida del Monte Carmelo, la que diu: con ansias, en amores inflamada, comenta que ha de ser potent, apassionat i, sense el qual serà impossible superar totes les proves i dificultats que comporta la pujada al cim de la maduresa humana i espiritual.



Així doncs, l’estructura espiritual fonamental és la justícia guiada per la prudència i ajudades per la llibertat i la fortalesa, segons la mateixa expressió de sant Joan de la Creu, o per l’auto disciplina i superació, segons Romano Guardini, condició necessària, diu aquest, perquè siguin autèntiques les relacions humanes. L’esperit produeix una elevació per damunt de la tendència. L’esperit no destrueix la tendència, sinó que es manifesta com una possibilitat d’ordenar-la. Ascetisme és una paraula que ens fa por avui dia, en canvi, segueix dient R. G., ascetisme significa que l’home es decideix a existir com a home, i entre necessitat i llibertat, l’ànim ens diu: malgrat tot, vull determinar el sentit de la meva existència a partir del Crist.