divendres, 29 d’abril de 2016

19 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Sant Joan de la Creu dóna un pas més endavant en l’experiència espiritual. Ara l’ànima no es preocupa ja de les molèsties que la part inferior dels sentits poden ocasionar a la part superior de les facultats espirituals, sinó que demana que aquestes siguin tan poderoses i elevades que els sentits no hi tinguin res a veure i en quedin al marge. Així parla l’ànima i demana a l’Espòs: No vulguis pas dir-ho com abans, que em feies les comunicacions de manera que les deies als sentits exteriors, perquè eren capaços de rebre-les, ja que no eren tan elevades i profundes que ells no poguessin assolir-les. Però ara, (demano) que aquestes comunicacions siguin tan elevades i substancials i de dintre, que no es digui res a ells, o sia, que no aconsegueixin de saber-ho. Com si digués que entre la divinitat i l’ànima cada vegada hi ha hagi menys interferències. Això és el que vol dir amb aquesta estrofa.
Escóndete, Carillo,
y mira con tu haz a las montañas
y no quieras decillo;
mas mira las compañas
de la que va por ínsulas extrañas.

Però, escoltem també de quina manera parlen d’aquestes temes els autors més recents. Romano Guardini descriu experiències semblants i diu: Si es pregunta què significa aquesta experiència, no es pot donar resposta. Ben compresa, significa, abans que tot, una certesa molt íntima de la realitat del Déu viu i una ajuda infinitament valuosa per a la nostra fe. Qui realitza tal experiència pot dir com sant Pau: “Sé de qui m’he fiat”. Si la cuida, no oblidarà fàcilment que Déu existeix i és allò que més profundament el concerneix.
Però, aquesta experiència implica una exigència: Déu crida els homes a un més gran apropament i a una comunitat més íntima. Demana als qui crida que es purifiquin, s’alliberin amb major decisió dels lligams del món i s’uneixin més íntimament a Ell.
Aquesta experiència té també un profund significat per als altres. Aquell qui ho ha viscut en pot donar testimoni. Pot dir: “Jo sé que Déu viu”
Quan s’experimenten aquests sentiments la pregària es torna fàcil, les paraules brollen per elles mateixes; tal vegada només unes quantes, només una, però noves, regalades i inesgotables. Sorgeix en l’home una profunditat i una intimitat com mai abans no havia conegut. Es pot dir que apareix en la consciència quelcom molt elevat i llunyà que l’home no sabia que pertanyia a ell.

Ara voldríem posar de relleu dues coses: No confonguem l’experiència que diem tenir de Déu amb Déu mateix. I segona, no fem d‘aquestes experiències interiors un món a part que ens allunyi de la vida de cada dia i dels seus afanys. Volem dir que l’experiència vera de Déu no es limita només als moments d’oració. És una experiència pròpia del creient que viu en aquest grau de maduresa espiritual i que es manifesta quan prega, però també quan es relaciona amb els altres i amb les coses d’aquest món.

Sobre aquests dos aspectes de la vida espiritual escoltem què ens diuen els nostres amics L. Boff i Panikkar. Escoltem primer – d’una manera resumida -què ens diu L. Boff sobre Déu i les imatges que ens fem d’Ell: Els humans projectem imatges de Déu i construïm representacions seves. És la forma de concretar la nostra experiència. Però, en fer-ho sorgeix un greu problema: quin valor hem de donar a les imatges? Com es relacionen amb Déu? Podem prescindir d’elles? Les persones religioses que han acumulat experiències de la intimitat de Déu podran ajudar-nos: en donar testimoni de Déu emprant el recurs del llenguatge i de l’imaginari, afirmen, neguen i tornen a afirmar, traçant-nos un camí en tres passos que també volem recórrer nosaltres: A) La muntanya és muntanya. (saber, immanència, identificació). B) La muntanya no és la muntanya. (No saber, transcendència, desidentificació). C) La muntanya és muntanya. (sabor, transparència, identitat).

A) En un primer moment sabem sobre Déu gràcies a una ciència experimental que pot ser traduïda mitjançant un sofisticat discurs de l’argumentació filosòfica – teològica, en el qual s’elaboren uns conceptes... Déu és identificat amb els conceptes que elaborem d’ell.

B) En un segon moment ens adonem compte de la insuficiència de totes les imatges. Tot el que diem és figuratiu i simbòlic. Déu està més enllà de qualsevol nom i desborda tot concepte... Llavors comencem a qüestionar totes les nostres representacions... ja no sabem res i desidentifiquem Déu de les coses que diem d’ell. És per aquest camí com entenem el lema dels mestres del zen: “Si trobes el buda, mata’l. Si trobes el buda, no és el Buda: és tan sols una imatge. Mata la imatge i estaràs lliure per al trobament amb el veritable Buda”. Quelcom semblant detectem en els grans mestres espirituals del cristianisme, especialment en sant Joan de la Creu...

C) En un tercer moment de l’experiència de Déu, rehabilitem les imatges. Després d’haver-les afirmat (A) i d’haver-les negat (B) ara ens reconciliem críticament amb elles. Les assumim com imatges i no ja com la pròpia identificació de Déu... comencem a assaborir les imatges, perquè ens sentim lliures enfront d’elles. Elles són les bastides, no la construcció. No pretenem posseir ciència alguna sobre Déu; el que fem és assaborir la saviesa de Déu, que es revela a través de totes les coses. Aquesta experiència del tercer moment és una experiència total que inclou el saber, el no saber i el sabor...

Per la seva banda, i amb seu llenguatge característic que toca les profunditats, Panikkar ens diu sobre el mateix tema en el seu Llibre “Les icones del misteri. (L’experiència de Déu): L’experiència de Déu és una impossibilitat. No hi ha una experiència possible de Déu... i no obstant això la frase és recurrent, en la tradició i en aquest llibre. Experiència de Déu ha estat el referent convencional per referir-se a allò íntim, desconegut, inaferrable. Les paraules operen en funció d’un codi míticament convencional... l’únic llenguatge possible (en aquest camp) és el llenguatge paradoxal.

I, per acabar creiem que també cal recordar que a Déu no cal cercar-lo en un forat amagat de totes les coses d’aquest món. Ben al contrari, hem de saber trobar Déu enmig del món. Déu només és real i significatiu per a l’ésser humà si emergeix de les profunditats de l’experiència d’aquest en el món i amb els altres. L. Boff.

I sobre això mateix, l’última cita torna a ser de Panikkar: La realitat, per mi, és material, de la mateixa manera que hem de considerar-la humana i divina. Quan parlem de matèria, d’home o de Déu ens trobem davant d’abstraccions, i que cal que siguem prou cauts per tal de no separar-les quan les distingim. Déu, Home i Matèria connoten tres aspectes reals que no són autònoms, sinó íntimament connexos, els quals sempre s’han de contemplar junts en la seva pròpia distinció.



En resum: aquesta experiència és la que provoca en nosaltres, no solament moments d’intimitat espiritual profunda, sinó també un altre estil, una altra manera de relacionar-nos amb els altres i les institucions; és la que ens dóna una nova consciència de les coses i amb ella unes noves possibilitats de realitat i de vida.