divendres, 29 d’abril de 2016

4 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

La frase bíblica que té present sant Joan de la Creu per donar sentit a l’estrofa que segueix és la de la carta als romans que diu: D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades. Rom 1,20. Aquesta és l’estrofa:
¡Oh bosques y espesuras
plantadas por la mano del Amado,
oh prados de verduras
de flores esmaltado!,
decid si por vosotros ha pasado.

Comença dient que si en l’anterior estrofa és el coneixement de si mateix el vehicle per arribar a Déu, en aquesta és el coneixement de la naturalesa el que ens ha de permetre apropar-nos una mica més al Creador. Aquesta estrofa és un primer contacte amb la naturalesa seguit per altres que el sant especifica més endavant. En la naturalesa hi sentim l’olor de l’Estimat.

Per comentar aquest contacte espiritual amb la natura m’ha semblat que pot ser interessant recordar alguns textos excepcionals de grans mestres en la matèria.
El filòsof americà Emerson ens vol despertar de la nostra inconsciència quan diu: En realitat, a pocs adults els és donat veure la naturalesa. La major part de les persones no veu el sol. O, al menys, la seva visió no passa de ser completament superficial. El sol il·lumina tan sols l’ull de l’home, però brilla en la mirada i el cor del nen. L’amant de la naturalesa és aquell els sentits del qual, interiors i exteriors, encara es troben ajustats entre si; aquell que en la seva maduresa ha conservat l’esperit de la infància. La seva relació amb el cel i amb la terra es converteixen en part del seu aliment quotidià.

Un altre dels místics que va entendre el llenguatge diví de la natura va ser Ernesto Cardenal. D’ell són aquestes paraules: Totes les coses ens parlen de Déu, perquè totes les coses sospiren per Déu: el cel estelat igual que les cigales, les immenses galàxies i l’esquirol llistat que juga tot el dia amb tot allò que l’envolta i tem tot allò que l’envolta i s’amaga de tot (i tot el que fa és moviment inconscient envers Déu).

Per la seva banda L. Boff dedica el seu llibre: Els Sagraments de la Vida i la Vida dels Sagraments, amb aquestes paraules: Dedico aquest llibre a la muntanya que en tot temps visita la meva finestra. A vegades el sol la calcina. Altres, l’ofega. Sovint rep l’assot de la pluja. No és estrany que la boira la cenyeixi suaument. Mai no l’he sentida queixar-se de la calor o del fred. Mai no ha cobrat res per la seva majestuosa bellesa. Ni l’agraïment. Ella simplement es dóna. Gratuïtament. Quan el sol l’acaricia no és pas menys majestuosa que quan rep el batiment del vent. No es preocupa que la contemplin. Ni s’enfada si la trepitgen. Ella és com Déu: tot ho suporta; tot ho aguanta; tot ho accepta. Déu es comporta com ella. Per això, la muntanya és un sagrament de Déu: revela, recorda, mostra, remet. Perquè ella és així, li dedico, agraït aquest llibret... Tots aquests autors sembla que portin una alenada de sant Francesc d’Assís.

Acabem aquestes reflexions amb una pregària de Teilhard de Chardin extreta del seu llibre: L’Himne a l’Univers. És aquesta: Oh Crist Jesús, Vós porteu veritablement en la vostra benignitat i en la vostra Humanitat tota la implacable grandesa del Món. – I és per això, per aquesta inefable síntesi, realitzada en Vós, d’allò que la nostra experiència i el nostre pensament no haurien mai gosat reunir per adorar-les: L’Element i la Totalitat, la Unitat i la Multitud, l’Esperit i la Matèria, l’Infinit i el Personal... Us estimo com la Font, el Centre actiu i vivificant, el terme i la Sortida del Món, àdhuc natural, i del seu esdevenir. Centre on tot es troba, i que es distén sobre totes les coses per tornar-les a Ell, us estimo per les prolongacions del vostre Cos i de la vostra Ànima, dins tota la Creació, per la Gràcia, la Vida, la Matèria.


No ens inviten aquestes reflexions a fer-nos, també nosaltres, la pregunta del Càntic: decid si por vosotros ha pasado?