divendres, 8 d’abril de 2016

4 HN
L'HOME NOU

Fem un pas més. Quina és aquesta Realitat suprema i complexa per la qual l'acció divina ens va forjant? Sant Pau i sant Joan ens la revelen. És la Repleció quantitativa i la Consumació qualitativa de totes les coses; és el misteriós Pleroma en el qual l'U substancial i el Múltiple creat s'uneixen sense ombra de confusió en una Totalitat que, sense afegir res d'essencial a Déu, serà malgrat tot una mena de triomf i de generalització de l'ésser.

La Trinitat cosmoteàndrica no és quelcom fet i acabat que hem rebut i que no cal fer res per ser-ne membre... Tot al contrari: el dinamisme de la creació continua sense fi i part del seu desenvolupament feliç depèn de nosaltres.

Tenim a tocar, per fi, la meta. Quin és el Centre actiu, el llaç vivent, l'ànima organitzadora del Pleroma? Sant Pau és altra volta aquí per pregonar-ho amb la seva veu vigorosa. És Aquell en qui tot es reuneix i tot es consuma. Aquell en qui tot l'edifici creat troba la seva consistència, el Crist mort i ressuscitat, “qui ho omple tot, en el qual totes les coses consten”.

És l’Home Nou; és l’home mort i ressuscitat. Dels animals no podem dir: animal vell, animal nou. Els manca la llibertat, la dimensió espiritual, que és la que gaudeix del poder creador. Sant Pau defineix l'home nou com esperit que dóna vida.

Enllacem ara el primer i el darrer dels termes d'aquesta llarga sèrie d'identitats. Hem de reconèixer en un esclat de joia que “l'Omnipresència divina es tradueix en el nostre Univers, en una xarxa de forces organitzadores del Crist total”.

Ara bé, la humanitat no és un grup d’individus sigui petit o gran, de 10 membres o de 1000 milions. La humanitat és la comunitat de persones responsables i lliures. Una humanitat que sap viure la unitat en la diversitat. Aquesta comunitat és la base del Crist total.

I com que, en el curs d'aquesta operació, el mateix Crist de cap manera no es comporta com un punt de convergència mort i passiu, sinó que ell és el nucli d'irradiació de les energies que fan confluir l'Univers en Déu a través de la seva Humanitat, resulta que, al cap i a la fi, les ones de l'acció divina ens arriben impregnades de les seves energies orgàniques.

No ens podem negar com a humans per poder ésser divins. Panikkar diu que nosaltres no necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. La nostra existència, despullada, la nostra pròpia entitat entre Deu i el no-res.

La dita evangèlica que diu: si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, es refereix a l’home vell. La mort de l’home vell és condició indispensable perquè pugui viure l’home nou. Jesús continua dient: Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.

Des d'aleshores, el Medi Diví exhala el perfum i presenta els trets definits que nosaltres desitjàvem. Hi reconeixem una omnipresència que opera en nosaltres assimilant-nos, “en la unitat del Cos de Crist”.

Viurem la plenitud de la vida quan albirem la presència de Déu, no solament en els ritus religiosos i en els temples consagrats, sinó també i en primer lloc, en els homes i dones, en el cosmos. Així diu sant Pau: D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades.

Ens diu, també, Pau: El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d'aquest únic pa. El Crist és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres, ni que siguin molts, formem un sol cos. Tots estem batejats en un sol Esperit.

Com a conseqüència de l'Encarnació, la immensitat divina s'ha transformat per a nosaltres en “Omnipresència de cristificació”.

La vida no s'acaba amb nosaltres. Ningú no representa el final de la vida. La vida segueix i tots i cada u som responsables d'aquest seguiment. És a dir: som Crist.
L'Encarnació és un fet històric en Jesús de Natzaret, però, el Crist és des de tota l'eternitat. Recordem allò que va dir Jesús als fariseus: Abans que Abraham existís, jo sóc.

Tot allò que pugui fer, l'obra i l'operació, es recull físicament, per alguna virtualitat de l'acte mateix, en la realitat del Crist consumat.
El profeta de l’Apocalipsi diu dels creients: les seves obres els acompanyen.

Tot allò que jo suporto, amb fe i amor, de disminució i de mort, em fa una mica més íntimament parcel·la integrant del seu Cos místic.

Suportar activament, que és l'adequat, és fer-se responsable. La relació entre iguals és necessària. L'amor no pot ser exercit per aquell que es creu superior. Per això, Jesús, a l'hora de rentar els peus els seus deixebles, es va treure el mantell, senyal d'autoritat en la cultura semita. Això el Crist ho tenia ben clar, i sant Pau va dir d’Ell: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes.

Per la seva banda l'Apòstol va dir de si mateix: Accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les persecucions i les angoixes per causa del Crist. Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort.

És exactament Crist el que nosaltres fem o trobem en totes les coses. No solament “Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen”, sinó que, encara amb més claredat, “es converteixen en Déu” i, ja del tot explícitament, “es converteixen en Crist”.

Escoltem el que diu Panikkar en un tema semblant: “L’experiència de Déu” m’allibera de tota por, inclosa la por a la pèrdua del meu jo, a la negació de mi mateix. “No visc jo sinó que és Crist qui viu en mi”; amb aquestes paraules sant Pau expressa la vivència que el més profund d’un mateix és Crist, no un altre Crist, sinó el mateix Crist...