divendres, 29 d’abril de 2016

20 – 21 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Sant Joan de la Creu torna a ajuntar dues estrofes, en les quals s’entreté a bastament comentant l’estat del matrimoni espiritual de què gaudeix l’ànima en aquelles altures. Aquestes són les estrofes:
A las aves ligeras,
leones, ciervos, gamos saltadores,
montes, valles, riberas,
aguas, aires, ardores
y miedos de las noches veladores:

Por las amena liras
y cantos de serenas, os conjuro
que cesen vuestras iras
y no toquéis al muro,
por que la esposa duerma más seguro.
El poeta s’esplaia posant noms de lleons, cérvols, muntanyes, valls, aigües, aires i més, a totes les forces psíquiques conegudes en aquell temps, per a comminar-les que no molestin ni el més mínim a l’esposa en la glòria que està vivint junt amb el seu espòs. Ens parla de les quatre passions fonamentals: goig, dolor, esperança, temor, comentades ja pels antics (els estoics, Boeci, sant Agustí). També treu a col·lació el concepte de passions dels escolàstics, subdividides en dos blocs, les irascibles i les concupiscibles. Les irascibles són les forces que ens ajuden a superar els entrebancs i dificultats i les concupiscibles són les que regulen els desigs de les coses agradables. I no oblida tampoc les tres potències de l’anima: memòria enteniment i voluntat. Tot aquest ramat de potències espirituals són les que anomena simbòlicament en aquestes dues estrofes amb els noms i elements que hi podem llegir. Són les forces i el dinamisme que tenim gràcies a les quals podem arribar a complir el nostre destí. Però cal ordenar-les!
A part d’això, el que diu aquí sant Joan de la Creu és que el creient està tan ple de Déu, que les coses que se li presenten de fora, no augmenten ni disminueixen en res el goig i la pau que viu i experimenta. És un goig que no li ve de fora. Ja forma part essencial de la seva entitat, perquè ja ha tret fora tot allò que li impedia assaborir el goig de l’esperit amb llibertat i en plenitud.
Ara bé, no deixem que tot això quedi només per contemplar.
¿Podem nosaltres arribar al mateix lloc descrit? Un acte de sinceritat (puresa de cor) ho faria possible. El problema és que nosaltres ens fixem en les formes externes i les posem com a condicionants necessaris per gaudir d’aquells dons dels quals ens parla el Mestre de la mística i, com que la majoria dels qui estem en aquest món no podem anar a viure al desert, pensem que tot això no és per a nosaltres. Heus aquí l’engany. També el llenguatge ens pot desorientar, perquè tot i sabent que el llenguatge poètic és el millor per a aquestes coses, aquest mateix llenguatge ens porta lluny dels nostres camins de cada dia plens de pols i de sorolls.

Mirem, doncs, d’expressar amb llenguatge “corrent” aquelles coses. Es tracta de trobar Déu en les nostres vides i en mig dels afanys de cada dia. Escoltem què ens diu Teilhard de Chardin:
Trobem Déu en aquells qui estimem en la mesura en què, ells i jo, ens espiritualitzem cada vegada més. Alhora, captem Déu en el fons de la bellesa i de la bondat en la mesura en què les perseguim cada cop més lluny, amb les facultats intensament purificades.

Ja hem dit abans que la sinceritat – no les formes externes – és la que farà possible gaudir d’aquestes experiències. La importància de la sinceritat és reconeguda també pels filòsofs. Vegem què ens diu Jaspers parlant de Sòcrates: el pensar de Sòcrates és un impuls vers la veritat. Una veritat que només és “tocada” en forma d‘un no - saber que sap. Aquest saber el sosté la confiada creença que al pensament sincer se li revelen la veritat i la realitat.
Sinceritat que nosaltres posem com a sinònim de puresa de cor. Teilhard de Chardin ens parla així de la puresa:
La puresa és la rectitud i l’impuls que empeny les nostres vides cap a l’amor de Déu buscat en tot i per damunt de tot.
És espiritualment impur aquell ésser que, entretenint-se en la fruïció o aixoplugant-se en l’egoisme, introdueix en si mateix o al voltant seu un principi de retardament i de divisió en la unificació de l’Univers en Déu.
És pur, al contrari, aquell qui, d’acord amb el lloc que ocupa en el Món, s’esforça a fer prevaler sobre el seu avantatge immediat o momentani la preocupació del Crist que ha de consumar-se en totes les coses.
És cada vegada més pur aquell qui, sol·licitat per Déu, arriba a imprimir a aquest impuls, a aquesta travessa, una continuïtat, una intensitat, una realitat més i més grans...
Entesa d’aquesta manera, la puresa dels éssers es mesura pel grau d’atracció que els arrossega cap al centre Diví, o – cosa que ve a ser el mateix- per la proximitat en què es troben d’aquell Centre. L’experiència cristiana ens alliçona dient que la puresa es manté a base de recolliment, l’oració mental, la delicadesa de consciència, la rectitud d’intenció, els sagraments... Aquí ens acontentem exalçant la seva corprenedora potència i capacitat de condensar el Diví al voltant nostre.
Benson, en un dels seus contes, imagina que un “vident” arriba a una capella isolada on està resant una religiosa. Hi entra. I veu com de sobte, entorn d’aquella mansió ignorada, el Món sencer comença a moure’s, a enllaçar-se, a organitzar-se seguint el grau d’intensitat i la inflexió dels desigs d’aquella humil orant. La capella del convent s’havia tornat com el pol al voltant del qual girava tota la Terra. La contemplativa sensibilitzava i animava el Món immens de totes les coses que la rodejava, perquè creia intensament. La seva fe era operant, perquè la seva ànima, molt pura, la situava molt a prop de Déu. Aquesta ficció resulta una excel·lent paràbola.

Veiem que es tracta d’una puresa que no consisteix a anul·lar forces, sinó a canalitzar-les. No podem anar en contra de les passions, però sí que les hem d’ordenar. Les hem d’encaminar, dirigir, vers el seu ver destí que és Déu. I aquesta finalitat assumida i portada a terme és la que purifica aquestes forces. I aquesta puresa interior és la que fa possible experimentar i viure allò que sant Joan de la Creu ensenya en aquestes estrofes: viure en un mar profund de pau i de goig en l’esperit, on les ones encrespades de la superfície no hi arriben o no tenen poder per remoure el fons. És com arribar a ser capaços de viure en el món sense ser del món. Cf. Jo 17.
Després d’anomenar totes les potencies de l’ànima descrites per sant Joan de la Creu, semblarà que és simplificar massa reduir-ho tot a la sinceritat o puresa de cor. Però el mateix Bossuet diu - referint-se a les passions dels escolàstics - que totes elles es poden reduir a l’amor. I si recordem també que Joan Cassià (monjo i pare de l’Església) relaciona la caritat amb la puresa de cor, podem concloure nosaltres, per no complicar gaire les coses, que si som sincers fins al moll dels ossos, podrem arribar al final del camí.



Ja hem arribat en aquestes estrofes a l’últim graó de l’escala de la perfecció: el matrimoni espiritual, i encara falten 20 estrofes més !!? Aquesta al·lusió a l’espai que encara ens falta recórrer ens pot suggerir que el món de l’esperit és molt més gran que el món de la matèria i que, per això, se’n poden dir infinitat de coses. I malgrat tot, la majoria dels mortals el desconeixem. La capacitat de l’ànima s’adapta a allò que anima. És com un continent que s’adapta al contingut. Aquest és el drama de la vida humana. Comptem amb una capacitat d’ànima molt petita perquè encara que és plena de mil coses, aquestes totes juntes, són molt poca cosa comparades amb els valors espirituals. Són com un gra de pols a la balança.. Is 40,15. Les coses de l’esperit, en canvi, poden eixamplar la capacitat de l’ànima fins a l’infinit.