divendres, 29 d’abril de 2016

31 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Estem ja a la recta final. Falten 10 estrofes, en les quals el poeta va matisant i es va esplaiant en els temes anteriors, segurament a petició dels seus frares i monges...

En sólo aquel cabello
que en mi cuello volar consideraste,
mirástele en mi cuello
y en él preso quedaste,
y en uno de mis ojos te llagaste.

Aquesta estrofa la dedicarem a la virtut de la fortalesa – ja anteriorment comentada i encomiada – . Però, si ho repetim, és perquè el mateix Místic carmelità ho fa en aquesta cançó. I per començar, seleccionem algunes de les seves mateixes paraules. Escoltem-lo: I quan diu que l’Estimat “considera” aquest cabell que volava en el coll, dóna entenent fins a quin punt Déu estima l’amor fort... I repeteix en aquest vers “el coll”, dient del cabell: “en el coll me’l mirares”, perquè, com s’ha dit, la causa que l’hagi estimat molt és que l’ha vist en fortalesa...

En parlar de la fortalesa hem de saber distingir la fortalesa – virtut, de la duresa de caràcter temperamental. Dues actituds diametralment oposades, perquè la duresa dels dictadors, en el fons, no és res més que debilitat emmascarada; en canvi la humilitat vertadera és fortalesa amagada. La virtut de la fortalesa és la força que sorgeix d’una vida responsable. I denota una actitud agraïda, no ressentida, a la vida, malgrat els cops que d’ella es poden rebre. Són precisament els cops els que enforteixen els éssers humans. La fortalesa l’hem de guanyar. No és un regal de Reis. És el mateix Joan de la Creu qui diu que el creient s’ha fet fort amb les mortificacions, treballs, temptacions i penitències... Un exemple claríssim d’això el tenim reflectit en els últims anys de la vida de Josep Calassanç. La seva obra és avui una realitat històrica, perquè ell va ser capaç de resistir i d’esperar contra tota esperança fins al final, amb una enteresa de caràcter guanyada a cops de mall en la forja de la seva fe i convicció feta vida de la seva vida.
Hi ha una virtut: l’equanimitat que només la poden tenir els forts. Aquesta equanimitat és posada de relleu, una vegada i una altra en la vida de Josep Calassanç i, d’una manera especial, en els últims anys de la seva vida, tal com ho testifica la seva biografia: El seu despullament va arribar al màxim quan, ja vell, va ser objecte de calúmnies... i quan va escoltar la lectura del document papal que limitava la seva obra... va dir: El Senyor ho ha donat, el Senyor ho ha pres. Tal com el Senyor li ha plagut ho ha fet. Beneït sigui el seu Nom. (Cf. Job 1, 21).
Davant dels avatars adversos que presagiaven la supressió de la seva obra, ell sempre animava els companys amb paraules de confiança i de paciència activa. La seva actitud de fermesa en la prova quan encoratjava els seus companys a no decaure, denota la seva íntima convicció amb la qual ell mateix s’afirmava i afirmava els altres dient-se en l’íntim del seu cor: això no caurà. I no pot caure, pensava, perquè tenia clar que la veritat, de la qual ell en volia ser cooperador, sempre és més forta que l’engany, l’astúcia o la mentida.
I, com diu el refrany, tal la vida tal la mort, així va ser amb ell, perquè ja a les últimes hores de la seva vida, l’escolapi que l’acompanyava, entristit, preveient el seu últim desenllaç, li va dir amb tendra melangia: Sembla que ens vols fer un mala jugada. De totes maneres tu, quan caiguis, cauràs dret i de peus. Avui dia encara està dret, en la seva obra!!
Són les mateixes paraules de Calassanç les que confirmen la veritat de la seva actitud. Efectivament ell deia:Tinc per gran servidor de Déu aquell que no es pertorba ni es commou en la seva tranquil·litat en circumstancies adverses o pròsperes, sinó que sempre es manté íntegre, això és, d’una sola peça, sense que la passió el mogui del seu lloc, i aquest “ser un mateix” és allò que conquereix el premi.

La fe és l’altra virtut posada de relleu pel sant carmelita en aquesta cançó quan, comentant el vers: en un dels meus ulls et vas nafrar, diu, Aquí “l’ull” significa la fe.

De fet si donem un cop d’ull a la història del món espiritual veiem que sovint fortalesa i fe van juntes. Recordem per exemple, el cap. 11 de la carta als Hebreus quan l’autor remarca que els sants i profetes per la seva fe sotmeteren reialmes, administraren justícia, clogueren boques de lleons, apagaren focs poderosos...
Un altre exemple – en sentit negatiu – el tenim en els apòstols espaordits enmig d’una tempesta del llac de Galilea... Jesús els reprèn, dient: Per què sou tan covards, gent de poca fe? Mt 8,26. Podríem dir que el coratge d’ésser és el coratge de creure i al revés.

Precisament del llibre “El coratge d’existir “ de Paul Tillich en traiem algunes reflexions sobre la fortalesa. L’autor comença dient que pocs conceptes són tan útils com el del “valor”, per a l’anàlisi de la situació humana... El “valor” és una realitat que està arrelada en l’estructura de l’ésser humà. El “valor” és l’afirmació de la naturalesa essencial de la persona... però, és una afirmació que té, en si, el caràcter de “malgrat tot”. Expressió que indica el fet de portar a terme una obra en un context difícil. El “valor” d’ésser és el valor d’afirmar la pròpia naturalesa racional contra allò que és accidental en nosaltres, si això accidental esdevé parany i debilitat. I citant Spinoza diu: El poder d’ésser és identificat amb la virtut, i la virtut amb la naturalesa essencial... També cita Nietzsche en aquestes paraules: sóc allò que sempre ha de sobrepassar-se a si mateix.

La fortalesa fa possible renunciar a aquella petita cosa que hom es guarda per a si després d’haver renunciat a tot, i que és precisament aquella cosa que Déu li demana, i que és la que fa possible arribar al final del camí i, sense la qual, res no val res en ordre a l’eternitat. Només val allò que arriba a terme després d’haver-se començat... El qui perseveri fins al fi, aquest se salvarà. Lc 21,19. Començar és de tots, acabar una gran empresa és cosa que només saben fer els valents, els qui s’hi juguen el tot per al tot.

I, per acabar, escoltem, una vegada més, les paraules, sempre tan elaborades per aconseguir-ne el seu sentit últim, de R. Guardini:
Ens sentim vius en la mesura en què ens sentim operants... la plenitud de la nostra vida se’ns donarà per un acte en el qual tot el nostre ésser es veu compromès. L’home fort és el que fa possible el canvi de la possibilitat a la realitat... La força de la vida rau en el compromís seriós a uns principis assumits... L’energia vital és capacitat de fidelitat, independent de tot canvi en les relacions, estats, impulsos. Viure significa crear ordre i mantenir-lo. L’essència de la vida és disciplina. Viure significa crear una forma (Gestalt) que perdura, una obra que desafia el temps; implica teixir relacions que persisteixen... La vida significa capacitat de ser conseqüents. I això, exigeix ser amos de si mateix, saber a què atenir-se i poder disposar de si, i per llarg temps. Viure significa sobreportar una responsabilitat. Ara bé, la responsabilitat exigeix un ordre nítid, i també, demana racionalitat, capacitat d’ajust i domini... com més profunda és la vida, tant més fermament pot exigir que hom hi confiï, perquè té mesura, coherència i disciplina.