divendres, 29 d’abril de 2016

12 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Arribem a una estrofa que moltes vegades hem comentat i que presenta el tema de la fe i la doctrina. Fe i doctrina són dos elements bàsics de la vida espiritual. La relació i la valoració adequada entre aquests dos elements és el punt fonamental de tota bona religió i és cabdal per a una vida espiritual sana. Per això ens detindrem especialment en aquest punt, encara que segurament no és aquest el punt principal de la reflexió del sant carmelita.
Abans de passar endavant fem una observació. Ja en aquesta estrofa (estem tot just una mica més enllà del començament) declara el sant que això que li passa al creient són coses que por palabras no se puede explicar, perquè són experiències que només comprèn el qui les viu. Només l’experiència existencial ens obre al sentit dels símbols, diu Jaspers. Aquesta advertència vol ser un toc d’atenció només.
En aquesta estrofa el poeta fa dir el creient que ja que totes les altres criatures a les quals ha demanat ajuda no l’han satisfet del tot ni de bon tros, ve a l’encontre directe amb la fe: los ojos deseados, però una fe revestida de doctrina: los semblantes plateados.

¡ Oh cristalina fuente,
si en esos tus semblantes plateados
formases de repente
los ojos deseados
que tengo en mis entrañas dibujados !

La distinció entre doctrina i veritat (fe) és força patent en aquest fragment del poema. Però, abans de continuar amb el comentari em sembla adient recordar aquí el n. 170 del Nou Catecisme de l’Església Catòlica, en el qual, citant unes paraules de sant Tomàs, diu: No creiem en les fórmules, sinó en les realitats que s’hi expressen i que la fe ens permet de “tocar”. L’acte (de fe), del creient, diu sant Tomàs, no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada). Però, arribem a trobar aquestes realitats a través de les formulacions de la fe, que ens permeten d’expressar-la i transmetre-la, de celebrar-la en comunitat, d’assimilar-la i de viure’n cada dia més. Sempre m’ha semblat que sant Joan de la Creu, en aquesta estrofa, diu el mateix que sant Tomàs, però en un llenguatge poètic.

Però, volem destacar una cosa d’aquest versets. Primer que l’ànima no en té prou amb los semblantes plateados, amb la doctrina. No la rebutja, però no en té prou. La doctrina és un mitjà, no el fi. La segona cosa a considerar és que los ojos deseados, que són la fe, la veritat, no es troba fora, en els llibres, en les estructures docents i litúrgiques. Es troba en mis entrañas dibujados, en el lloc més íntim de nosaltres mateixos. Ara bé en aquest lloc només s’hi arriba a través de la llibertat. Només des de la llibertat ens podem trobar amb la veritat. I ens hi trobem no per posseir-la, però sí, per gaudir-ne. Si la doctrina requereix un acte d’obediència a la llei, la veritat requereix un acte d’obediència a si mateix. La primera obediència és important, però no és res sense la segona. Més aviat es torna lletra que mata. 2 Cor 3,6.
Malauradament ens hem quedat en la primera obediència i, pitjor encara: hem esclavitzat el poble en l’obediència a la llei, malgrat tota la doctrina de sant Pau als Romans i als Gàlates: Gal 3; Rom 3 i 4. fent-los, així, mereixedors de l’infern, igual que nosaltres... Mt 23,15. També és veritat que predicar la segona obediència com a millor que la primera sense viure-la, esdevé una desgràcia pitjor que la primera.
I dèiem al principi que aquest tema de la distinció entre doctrina i fe és la pedra de toc de la vera renovació eclesiàstica, perquè encara avui no solament en el món de les altes esferes, la preocupació de les quals és salvaguardar les tradicions (i poso tradicions en minúscula, perquè no podríem dir el mateix de la vera Tradició), sinó també en els grups de base que es volen etiquetar d’innovadors, no està gens clara la distinció entre fe i doctrina (i en la doctrina hi incloem, seguint el lèxic del Catecisme, el món de les celebracions, sagraments, normes... en definitiva tot allò que podríem incloure en el món del símbol). Confonem los semblantes plateados amb los ojos deseados. La força del costum fa que ens hàgim quedat amb la doctrina i hàgim perdut l’Evangeli. Hem posat en el mateix sac fe i doctrina. Cada dia ens hauríem de preguntar, en començar la jornada, si allò que fem i diem deriva de la fe o de la llei. Allò que en diem misses, credos, sagraments... deriva de la fe o de la llei?
El lèxic que es fa servir en el món de la religió evoca ressonàncies que porten a crear actituds i pensaments que no reflecteixen la manera de ser de Jesús. Ni la seva manera de ser ni d’actuar com tampoc la dels primers apòstols.

No filem prou fi. I en aquest sentit els grans pensadors ens guanyen en delicadesa i clarividència espiritual. Hem escollit avui uns pensaments de K. Jaspers. Cal llegir-los amb molta atenció i veurem que en tots ells es posa de relleu la distinció entre l’expressió doctrinal i el contingut essencial de la veritat, posant l’accent en la necessitat d’una correcta expressió lingüística. Escoltem-los (els subratllats són nostres):

Resulta fatal la primacia de la terminologia o l’adhesió a les paraules. Amb raó Fichte es va posar l’exigència de no repetir mai les seves idees amb les mateixes paraules i intentar desenvolupar el seu sistema amb una terminologia nova cada vegada.
Confuci veia el fonament de la veritat en el nom (expressió) correcte. I el camí de la reforma de les situacions malforjades el veia en el restabliment del nom (expressió) correcte de les coses, els éssers i les accions. Un parlar correcte és l’origen i l’expressió d’una existència justa. En completa harmonia amb això Goethe va escriure: Quan algú considera les paraules i les expressa com a testimonis sagrats... i les vol canviar com a veritable equivalent en el comerç espiritual, no ens podem estranyar que algú s’interessi per la forma en què expressions habituals de les quals ningú no s’escandalitza exerceixin una influència perjudicial, ofusquin el judici, deformin el concepte i facin que disciplines senceres segueixin una direcció equivocada.

No s’han de confondre els camins de l’enteniment amb els continguts de l’ésser humà.
En el següent fragment Jaspers ve a dir que, malgrat tot, el llenguatge simbòlic és necessari, però que no ens hi podem quedar lligats perquè no és ell qui ens dóna la vida: Per això a nosaltres, els homes, no ens queda sinó escoltar el llenguatge dels símbols, entre ells el símbol Déu, com un llenguatge ambigu. És cert: quan els símbols resulten inaudibles (quan no hi són), tot al voltant nostre es torna obscur i desert. Però quan (els tenim) i els escoltem, no trobem assossec. És el misteri de Déu el que ens fa viure. Però ens enganyem quan volem identificar el Misteri amb l’expressió doctrinal.

Ens hem quedat enganxats enmig de la muntanya on hi ha la llei. La fe i l’Evangeli estan dalt al cim. Des de baix o des del mig sentim parlar de la fe, segurament també en parlem nosaltres de la fe, però, viure de la fe com diu sant Pau que el just viu de la fe només es pot fer des de dalt, és a dir, estant dalt la muntanya.
Aquest dos nivells de comprensió són els que marquen, per una banda, una religió de masses que viu de la llei, i, per l’altra, una religió de vida segons l’Esperit. És cert, alguna cosa ens arriba des de dalt quan el vent és fort, però ens passa per sobre com l’aigua damunt la roca.


Tot plegat volem dir que la fe s’alimenta del Déu que no es veu, no de les expressions materials que només serveixen de vehicles. Quan posem la fe en les expressions doctrinals caiem en el mateix error que sant Pau combatia i tirava en cara als gàlates amb paraules bastant dures: Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar... Responeu-me ¿vau rebre l’Esperit perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe?... Gal 3,1-5.