divendres, 29 d’abril de 2016

6 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Sant Joan de la Creu ja ha dit el que havia de dir sobre les criatures. Ja no vol más mensajeros. A partir d’ara la seva mirada es fixarà en allò que la tradició ha anomenat “vida interior”, i ja no la deixarà fins al final en l’estrofa 40, on les seves intuïcions i experiències ja toquen la Glòria. L’objectiu de sant Joan de la Creu és la unió de l’ànima amb Déu i el seu desenvolupament.

¡Ay!, ¿quién podrá sanarme?
Acaba de entregarte ya de vero;
no quieras enviarme
de hoy más ya mensajero,
que no saben decirme lo que quiero.

Aquest pas de les criatures al Creador el veiem també clarament exposat en les Confessions de sant Agustí. El sant en la seva recerca espiritual es pregunta: Què és, doncs, aquest Déu que estimo? Vaig interrogar la terra, i ella va respondre: “No sóc jo”. I el cel i la terra i tots els éssers que hi viuen, deien: “No som nosaltres qui som Déu”. Conf. X,6. I acaba les seves llargues reflexions dient:Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llançava, deforme com era, cap aquella bellesa de les vostres criatures. Con. X,27.

Aquesta decisió ferma de posar la voluntat i el desig en Déu no implica renegar de la naturalesa, però sí posar les coses al seu lloc. No es tracta de no estimar més les coses materials, sinó d’estimar-les d’una altra manera.

És difícil resumir en poques paraules les estrofes que resten del Càntic i del conjunt de les obres de Sant Joan de la Creu. Ara bé, d’una manera o altra, totes les reflexions van al voltant del tema que Xavier Melloni exposa en el seu llibre: “El Desig essencial”. En definitiva es tracta d’orientar aquella força primordial, (el místic de Fontíveros parla més aviat de purificació del desig) cap al destí pel qual fou creat: Ens vau fer per a vós i és inquiet el nostre cor fins que reposi en vós, dirà sant Agustí.. Con. I,1. És aquest un camí llarg i costerut, però, en definitiva, és el Camí. És el tema del qual tothom li agrada parlar, perquè queda bé, però que tothom defuig, perquè sempre hi ha coses més peremptòries per fer en aquest món. Aquest és el drama, no solament de la humanitat, sinó també de les religions. Defugim aquest món interior de la sinceritat (puresa) amb nosaltres mateixos i amb el món que ens envolta. Però, en el cor del veritable creient, és la Llama de amor viva que no s’apaga mai.

Exposem aquí algunes paraules del mateix X. Melloni que ens poden ajudar a entendre millor aquest tema:
Aquesta noble potència que sorgeix de Déu i que es troba en els éssers com a ressò i nostàlgia de l’origen és el que aquí anomenem i identifiquem com a Desig essencial. És un dinamisme ascendent que experimentem de diverses maneres fins a assolir la plenitud del que estem cridats a ser i que ja som sense saber-ho. El desig és com un èxtasi que ens condueix fora de nosaltres mateixos, una aspiració per assolir un bé i un anhel que estan sempre transcendint-nos. Això explica la seva etimologia: de–siderare, “tendir cap als astres”. El Desig essencial és més que necessitat. Forma part del procés de personalització. Som Desig de Déu. Som éssers extàtics, en continua expansió.

Ara bé, aquest impuls essencial que hem rebut de la Gràcia, s’ha de tornar decisió personal lliure i inalterable, si volem que arribi a assolir el seu objectiu. I per fer-ho realitat es necessita aquell Coratge d’existir, del qual tan bé parla P. Tillich i que és aquell convenciment i decisió del qui creu que val la pena vendre-ho tot per tal d’adquirir aquell tresor inestimable.