8 NE

EL NOU ÉSSER

Per la fidelitat, en fi, ens trobem situats a cada instant en el punt precís on convergeix providencialment sobre nosaltres el densíssim feix de forces interiors i exteriors del Món, és a dir: en l'únic punt en el qual, en un moment donat, pot realitzar-se per a nosaltres el Medi Diví.

Puresa, fe, fidelitat, són tres noms d'una mateixa realitat espiritual contemplades des d'una vessant concreta de la vida espiritual. Des d'un altre punt de vista, veuríem la mateixa realitat revestida amb altres paraules com per exemple: fe, esperança i caritat...

És la fidelitat, i solament la fidelitat, la que ens concedeix d'acollir els universals i perpetus avenços del contacte diví; per ella i només per ella, tornem a Déu el bes que Déu ens regala perpètuament a través del Món.

La fidelitat és la confirmació “real” de l'opció en favor del bé que fa el creient, viscuda en cada moment, com a resposta a la crida de Déu.

Ara bé, allò que hi ha d'inapreciable en el poder “comunicant” de la fidelitat –i en això s'assembla al que tenen la fe i la puresa-- és que en la seva eficàcia no s'hi veu cap límit.

I és que aquests valors no són manifestació només d'uns actes externs concrets, sinó de tota la vida del creient, la qual no té límit de creixement.

Cap límit pel cantó de l'obra acomplerta o de la disminució soferta, per tal com sempre podem abismar-nos més endintre en la perfecció del treball verificat o en la millor utilització dels successos desagradables. Sempre hi cap més enginy, més cura, més habilitat.

Cap límit tampoc, pel cantó de la intenció que dóna ànims a l'esforç per a obrar o per a acceptar, ja que sempre podem anar incessantment més enllà en la perfecció interior de la conformitat. Sempre més deseiximent. Sempre més amor.

Així doncs, mentre hi hagi vida hi haurà possibilitats de creixement espiritual, perquè aquest creixement no depèn de les facultats físiques, sinó de la intencionalitat. Una intencionalitat que implica pensament i voluntat. No és, per tant, un “voldria”, sinó un “voler” de debò, la qual cosa demana un esforç de purificació i de sinceritat interior considerables.

I, molt menys encara, cap límit pel cantó de l'objecte diví: el nostre ésser pot esgotar-se en l'esforç joiós per unir-se més a ell. Deixem d'una vegada tota imatge d'adhesió immòbil. Aquesta imatge seria insuficient. I recordem això, que Déu no compareix pas davant els nostres éssers finits com una Cosa ja completament acabada que s'ha d'abraçar. Sinó que Déu és per a nosaltres l'etern Descobriment i l'eterna Creixença. Com més creiem que l'anem comprenent, més distint se'ns revela. Com més pensem que ja l'hem assolit, recula més cap enrere, emportant-se'ns cap a les profunditats d'Ell mateix. Com més ens acostem a Ell, per mitjà de tots els esforços de la naturalesa i de la gràcia, més Ell accentua en un mateix moviment l'atracció que exerceix sobre les nostres potències, i la receptivitat de les nostres potències envers aquesta divina atracció.

Déu és Aquell que és el més proper i, alhora, el més llunyà de nosaltres. La fe descobreix aquest misteri. Misteri, aquí, és la Realitat invisible, entenent aquestes paraules, no d'una manera hiperbòlica, sinó al peu de la lletra.

D'aquesta manera, el punt privilegiat del qual parlàvem no fa gaire –el punt únic en el qual pot néixer, per a cada home, a cada moment, el Medi Diví, no és pas un lloc fix de l'Univers. És un centre mòbil que hem de seguir, com els Mags varen seguir la seva estrella.

Una vegada més, hem de recordar que en considerar la vida eterna en qualsevol de les seves manifestacions, les categories d'espai i de temps són inapropiades.

Per un camí o per un altre , segons les vocacions, aquest astre condueix els homes de manera molt diversa. Però totes les pistes que va indicant tenen això de comú: que fan pujar sempre més amunt.

Més amunt vol dir, més bo, més autèntic, més sincer, més coherent, més clarivident...

En cada existència, si som fidels, aspiracions més grans succeeixen a aspiracions més petites; la renúncia s'imposa de mica en mica sobre les fruïcions; la mort consuma la vida.

Una renúncia que és domini de si mateix des de la fidelitat al deure.

Al capdavall, la deriva general a través del creat serà per a tots la mateixa. De vegades pel deseiximent de l'esperit, d'altres per un deseiximent afectiu, la fidelitat ens condueix a tots més o menys ràpidament, en un grau major o menor, cap a una mateixa zona de menor egoisme i de més reduïda gaubança –allà on per a la més extasiada criatura la llum divina brilla amb més suficiència i amb més limpidesa, enllà de tot intermediari no refusat, sinó superat.

Quan aquí Teilhard parla de gaubança, com d'allò que s'ha d'anar reduint, hem d'entendre que es tracta d'una gaubança narcisista, perquè no podem oblidar que el “goig” és una de les manifestacions més remarcades de Déu i del seu Regne. Recordem, només, la promesa que “el Senyor” de la paràbola dels talents, va fer al seu servent fidel: Molt bé, servent bo i fidel, entra en el goig del teu Senyor.

Puresa, fe, fidelitat: El Món es doblega i es fon sota l'acció convergent d'aquests tres focus d'irradiació. Una mateixa realitat espiritual amb tres noms diferents.

Com un foc violent que s'alimenta d'allò que normalment hauria d'extingir-lo –com un torrent desbocat que augmenta amb els mateixos obstacles que es travessen en el seu curs-- així la tensió engendrada per l'encontre entre l'Home i Déu, dissol, arrossega, volatilitza les criatures, i les fa servir igualment a totes per a la unió.

Sense les criatures la nostra voluntat es tornaria abúlica, amorfa, indolent, apàtica...

Semblants a aquests dolls de flama que foraden sense esforç els metalls més durs, l'esperit que Déu provoca va penetrant dintre del Món, i avança envoltat dels vapors lluminosos de tot allò que, en tocar-ho, va sublimant.

Ell no destrueix les coses, ni les violenta. Més aviat les allibera, les orienta, les transfigura, les anima. De cap manera no les arracona, sinó que puja recolzant-se en elles, i emportar-se'n cap enlaire allò que en elles hi ha d'elegit,

Puresa, fe, fidelitat, virtuts immòbils i virtuts operants, vosaltres sou veritablement, en la vostra serenitat, les energies superiors de la Naturalesa-- aquelles que donen al Món, fins i tot al material, la seva darrera consistència i la seva última figura. Vosaltres sou els principals formadors de la Terra Nova. Per vosaltres, triple aspecte d'una mateixa adoració confiada, “nosaltres triomfem sobre el Món”. “La victòria que ha vençut el món és la nostra fe”.

Cal que no perdem mai de vista que, igual que en les zones experimentals del Món, els homes, per encerclats que es vegin pel mateix Univers, cada un d'ells representa per a aquest Univers un centre de perspectiva i d'activitat independent (de manera que existeixen tants universos parcials com individus); igualment, en el terreny de les realitats celestials, per penetrats que ens sentim del mateix poder creador i redemptor, cada un de nosaltres constitueix un centre particular de divinització (de tal forma que hi ha tants medis divins parcials com ànimes cristianes).

Tot el contrari d'un panteisme uniformador.

Déu es presenta i dóna amb una realitat i una riquesa completament diverses, segons la fe, la fidelitat, la puresa, que troba dintre les ànimes.

A través de l'enormitat del temps i de la multiplicitat desconcertant dels individus es persegueix una sola operació: l'annexió al Crist dels seus escollits; es realitza una sola cosa: el Cos místic de Crist, a partir de totes les forces espirituals dissenyades o escampades per l'interior del Món. “Això és el meu Cos”...

Les Eucaristies que celebrem són el “sagrament” d'una realitat més ampla i més profunda que abraça tot el Món.

Cada un dels escollits és cridat a contemplar Déu cara a cara. Però l'acte de la seva visió serà vitalment inseparable de l'acció enlairant i il·luminadora de Crist.

L'apassionat del Medi Diví no pot tolerar a la seva vora ni la foscor, ni la tebiesa, ni el buit, en allò que hauria de ser ple i vibrant de Déu. Se sent com subjugat per la idea de la multitud incalculable d'esperits, vinculats a ell en la unitat d'un mateix Món, d'un Món en el qual encara no és prou encès el foc de la Presència divina.

Tampoc Déu no pot tolerar la tebiesa. Ho veiem ben clar en l'Apocalipsi on el profeta diu a “l'àngel”: (el bisbe) de l'església de Laodicea: “Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te”. L'entrega ha de ser total, sense matisos, perquè: Qui amb mi no recull, escampa, diu Jesús.

El proïsme té un lloc essencial en l'edifici del qual hem intentat esbossar les línies.

En altre temps hauria pogut creure (l'apassionat del Medi Diví) que per a assolir Déu en la mesura de les seves aspiracions li bastava estendre la seva mà, solament la seva. Però ara s'adona que l'única abraçada capaç d'estrènyer el Diví és la de tots els braços humans plegats que s'obren ensems per reclamar i acollir el Foc. L'únic objecte definitivament capaç de la Transfiguració mística és la massa íntegra dels homes que no formen més que un sol cos i una sola ànima en la caritat.

El Concili Vaticà II té un text interessant al respecte: “Plagué a Déu de santificar i de salvar els homes no pas d'un a un, sense cap lligam entre ells, ans de constituir-los en poble...”

_______________________________________________