6 NE

EL NOU ÉSSER

I vet aquí que ens veiem enduts cap al centre de nosaltres mateixos, cap a les ribes de la fontana misteriosa a què havíem davallat a observar-ne el naixement.

Fa referència a pàgines anteriors a una reflexió que va acabar dient: ... i quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida. Aquest abisme sense fons és la fontana misteriosa de la qual ens parla aquí.

Experimentar l'atractiu de Déu, ser sensible al seu encís, estar atent a la consistència i a la unitat final de l'ésser, és la més elevada, i ensems la més completa, de les nostres “passivitats de creixement”. Déu tendeix, per la lògica del seu esforç creador, a fer-se cercar i a deixar-se entreveure per nosaltres.

Per arribar a aquestes altures cal molta llibertat d'esperit i tenir present la part de renúncia necessària per poder gaudir del Tot. Bergson ha expressat molt clarament la paradoxa de viure al mateix temps l'afecció i la renúncia: L'afecció de la vida en general estarà feta d'un despreniment de cada cosa en particular. El mateix Evangeli de Jesús col·loca com a primera condició per ser del Regne de Déu el fet de la renúncia: Qui no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu.

La iniciativa, el desvetllament, tenen el punt de partença en Ell. I, siguin quins siguin els desvetllaments ulteriors de les nostres facultats místiques, en aquest terreny no es verifica cap progrés, si no és com una nova resposta a un nou do. “Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu”.

Altres textos són: Què teniu que no hàgiu rebut? I si ho heu rebut, perquè us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos? Pau. I també: És Déu el qui obra en vosaltres tant el voler com l'obra mateixa.

b) Els progressos individuals del Medi Diví: la puresa, la fe i la fidelitat operants.

L'encís (carregat de responsabilitats) del Medi Diví és el de poder adquirir entorn de nosaltres una intensitat sempre creixent.

És un anhel inherent a la naturalesa humana. I allò que en el món es manifesta en el fet de voler sempre més poder, més diners..., en el món de l'esperit és un desig d'amor cada vegada més pur, més intens, més profund...

És una atmosfera, per dir-ho així, sempre més lluminosa i més plena de Déu.

En ell, i només en ell, es realitza el foll anhel de tot amor: perdre's en allò que s'estima i enfonsar-s'hi cada vegada més.

Quin és el muntanyenc de debò que no vol arribar fins al cim? Per ell, quedar-se a mitja muntanya és un fracàs. De semblant manera aquell que es pren seriosament la vida espiritual, no queda satisfet només amb el fet d'anar complint allò estrictament necessari...

Si ho mirem bé, tres virtuts concorren amb una eficàcia particular a aquesta indefinida concentració del Diví en les nostres existències: la puresa, la fe i la fidelitat –tres virtuts “immòbils” en aparença, però en realitat tres virtuts actives entre totes i entre totes il·luminades. Observem-les...

La trilogia de virtuts fonamentals sempre ha estat present en la tradició, expressada des de diferents punts de vista axiològics. Posem-ne alguns exemples: En el món de la filosofia es parla de tres transcendentals: unitat, bondat, veritat. Sant Pau anomena el nou creient com a fill de la llum. I fruit d'aquesta llum és tota bondat, tota justícia i tota veritat. El catecisme ens parla de tres virtuts teologals: fe, esperança i caritat. El mateix catecisme diu que són tres les potències de l'home: memòria, enteniment i voluntat. El sol es manifesta com energia, llum i calor. Els victorins ens parlen de tres coneixements: el sensorial, el racional i l'espiritual, que també podríem anomenar sapiencial. Sant Agustí en el seu tractat de la SS. Trinitat exposa moltes trilogies com a imatges de la SS. Trinitat. Entre elles anomena: l'ànima, el coneixement de si mateixa i l'amor. El mateix sant cita a sant Hilari que exposa les característiques de les divines persones, dient: L'eternitat és en el Pare, la forma en la Imatge, la fruïció en el Do. A partir d'aquí sant Agustí comenta en el seu tractat els termes: Pare, Imatge, Do; eternitat, forma, fruïció.

Aquí ens quedarem amb la trilogia de Teilhard: puresa, fe, fidelitat.

1. La puresa

La puresa, en l'autèntic sentit de la paraula, no és únicament l'absència de faltes (això només seria la fase negativa de la virtut), ni tampoc la castedat (que no en representa més que un cas particular remarcable). La puresa és la rectitud i l'impuls que empeny les nostres vides cap a l'amor de Déu buscat en tot i per damunt de tot.

Hi ha un text evangèlic molt conegut que, amb altres paraules, fa referència a la importància d'aquesta virtut. És la benaurança dels nets de cor. Si, com s'ha dit, el resum del sermó de la muntanya (i de tot l'Evangeli) són les benaurances, i el resum de les benaurances, segons sant Tomàs, és la benaurança dels nets de cor, veiem com n'és d'important aquesta virtut de la puresa de la qual ens parla Teilhard. Un altre nom que es dóna a aquesta virtut o actitud espiritual de la puresa és el de la virginitat. Tant la Bíblia com el primer magisteri de l'Església posen de relleu la virginitat com la terra bona on creix i floreix la Paraula... (Aquí també s'ha d'entendre la virginitat en sentit espiritual, no físic).

És espiritualment impur aquell ésser que, entretenint-se en la fruïció o aixoplugant-se en l'egoisme, introdueix en si mateix i al voltant seu un principi de retardament i de divisió en la unificació de l'Univers en Déu.

El creient no és una illa. Ell i el seu entorn, des de la seva diversitat, formen una unitat essencial. Són una realitat... Aquesta unitat essencial pot veure's danyada per dos motius: O bé per no respectar i viure a fons la pròpia diversitat o bé pel fet de no viure la unitat essencial amb Déu i l'Univers. Recordem que la veritable virtut té el caràcter paradoxal.

És pur, al contrari, aquell qui, d'acord amb el lloc que ocupa en el Món, s'esforça a fer prevaler sobre el seu avantatge immediat o momentani la preocupació del Crist que ha de consumar-se en totes les coses.

En aquest sentit tenia raó A. Machado quan aconsellava al caminant de no cercar la seva veritat, sinó la Veritat. De fet, però, vistes les coses des d'un nivell més alt de consciència, la pròpia veritat i la Veritat han de coincidir i no hi ha altre camí per trobar-se amb la Veritat que ser fidel a la pròpia veritat. Vol dir, en aquest context en el qual estem parlant, que estimar els altres per damunt dels propis interessos és la millor manera d'estimar-se a si mateix. En aquest context s'ha d'entendre allò de la paràbola: A tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Aquesta màxima és un exemple de com s'han de llegir el textos bíblics, és a dir, en sentit simbòlic. Llegits en sentit literal esdevenen contradictoris...

És cada vegada més pur aquell qui, sol·licitat per Déu, arriba a imprimir a aquest impuls, a aquesta travessa, una continuïtat, una intensitat, una realitat més i mes grans, sigui que per vocació s'hagi de moure sempre (per bé que de manera cada vegada més espiritual) en les mateixes zones materials del Món, sigui que, més normalment, es vagi acostant a les regions en què el Diví substitueixi per a l'individu els altres aliments terrenals.

Per arribar a ser molt espiritual no és necessari entrar en un monestir o anar al desert com Joan Baptista. R. Guardini fa notar que la vida de Jesús a diferencia de la del seu cosí Joan B. va ser una vida de poble, d'home barrejat amb la gent... Tot consisteix en posar el nucli de l'espiritualitat, no tant, ni solament en les formes, sinó en el seu contingut essencial.

Entesa d'aquesta manera, la puresa dels éssers es mesura pel grau d'atracció que els arrossega cap el centre Diví, 0 --cosa que ve a ser el mateix-- per la proximitat en què es troben d'aquest Centre.

I tenint en compte que, com diu L'Escriptura, Déu és Amor, esdevé que el creient que posa la seva força, la seva energia vital, a estimar, a ser bo, a ser compassiu: de compartir el pes de la jornada, dels dies i dels anys, amb els altres, descobreix Déu, no tant en els grans Santuaris com en les cabanes, en els ravals i en els carrers de la de la ciutat, com sant Josep Calassanç.

L'experiència cristiana ens alliçona dient que la puresa es manté a base del recolliment, l'oració mental, la delicadesa de consciència, la rectitud d'intenció, els sagraments...

Fem un parèntesi i escoltem què ens diu R. Guardini sobre el recolliment: Recolliment significa, en primer lloc, que l'home s'assossega, s'estableix. Generalment l'home es troba arrossegat per una multitud de coses i esdeveniments, excitat per impressions agradables o desagradables, oprimit pel desig i el temor, la inquietud i la passió. Constantment s'esforça per aconseguir o evitar alguna cosa, per adquirir o rebutjar quelcom, construir o destruir. L'home sempre vol alguna cosa, i voler significa estar en camí, encaminar-se vers un fi o apartar-se d'un perill. Així és des de que l'home existeix, i, d'una manera especial, des de que existeix l'home modern. A aquest li agrada considerar-se com un ésser actiu, lluitador, creatiu... Però, això només és una part de la veritat. Amb la mateixa raó, i fins i tot encara més, l'home modern hauria de considerar-se com un ésser desassossegat, incapaç de viure serenament i guanyar en fondària i veure's com un ésser “consumidor” insaciable de persones, coses, pensaments i paraules, que està sempre, malgrat tot, insatisfet, per haver perdut en gran part la connexió amb el seu centre i les seves arrels vitals i estar entregat a l'atzar, malgrat tot el seu saber i poder. Aquest home ha de pregar, però, pot fer-ho? Certament, però només si s'allibera del seu desassossec i se serena.

Seguim ara amb Teilhard: Benson (escriptor de contes) en un dels seus contes, imagina que un “vident” arriba a una capella isolada on està resant una religiosa. Hi entra. I veu com de sobte, entorn d'aquella mansió ignorada, el Món sencer comença a moure's, a enllaçar-se, a organitzar-se seguint el grau d'intensitat i la inflexió dels desigs d'aquella humil orant. La capella del convent s'havia tornat com el pol al voltant del qual girava tota la Terra. La contemplativa sensibilitzava i animava el Món immens de totes les coses que la rodejava, perquè creia intensament. La seva fe era operant, perquè la seva ànima, molt pura, la situava molt a prop de Déu. Aquesta ficció resulta una excel·lent paràbola.

A nosaltres, gent d'aquest món, ens costa imaginar-nos una realitat, que, pel fet de ser invisible als ulls de la carn, no és menys real. És la gran influència que té la mera bondat en el món en el qual vivim i ens atrafeguem... si malgrat totes les violències i tots els abusos de poder, encara podem viure i pensar en un futur millor per als fills és gràcies a la bondat silenciosa però operant de tanta gent... Estem d'acord amb Balmes que deia que, en aquest món, hi ha molta més bondat que maldat.

La tensió interior dels esperits envers Déu pot semblar negligible a aquells qui pretenen calcular la quantitat d'energia acumulada en la massa humana.

I tanmateix, si nosaltres fóssim capaços de percebre “la llum invisible”, com som capaços de percebre els núvols, els llampecs o la clariana solar, llavors les ànimes pures d'aquest Món ens semblarien per la seva sola puresa tan actives com els pics nevats que amb els seus cimals impassibles aspiren contínuament per a nosaltres totes les forces corrents de l'alta atmosfera.

Mai no podrem avaluar degudament l'energia de bondat que sosté el món...

... pel sol fet que la nostra transparència augmenti, la llum divina que no cessa de sol·licitar-nos, irromprà més irrefrenablement sobre nosaltres

Com més net estigui el vidre més lliurement deixarà passar la llum. La transparència és una qualitat de les persones que les fa persones... una persona transparent es de fiar, no enganya perquè no s'enganya. Ha deixat passar, sense posar-hi obstacles, la llum de Déu que ara il·lumina el seu cor.

La pàgina de sant Lluc que la Comunitat de fe ha anomenat l'Anunciació tradueix en tota la seva realitat, la potència que té la puresa de fer néixer el Diví entremig de nosaltres.

I tanmateix l'Església, en adreçar-se a la Verge Maria, afegeix: Benaurada perquè has cregut. És justament en la fe on la puresa troba la realització de la seva fecunditat.