divendres, 29 d’abril de 2016

18 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Sant Joan de la Creu posa de relleu en aquesta estrofa els desigs del creient de gaudir dels dons espirituals que li concedeix l’Espòs i dels sentiments propis de les facultats superiors, sense les molèsties que li pot causar la part sensitiva amb les seves intrusions que l’impedeixen gaudir en pau del vi de l’esperit. El místic ho descriu amb el seu estil poètic i amb un accent sobrenatural, normal en aquell temps, i això fa que aquestes experiències se’ns presentin com llunyanes i inassequibles per als qui som un de la pila. En realitat, són matisos o aspectes de la vida normal en la seva vessant espiritual que tothom pot experimentar.
¡Oh ninfas de Judea!,
en tanto que en las flores y rosales
el ámbar perfumea,
morá en los arrabales
y no queráis tocar nuestros umbrales.

El poeta descriu uns fets, unes experiències que es donen en un moment donat de la vida espiritual. Aquí es tracta que la part inferior: les nimfes de Judea, no molesti la part superior, allà on l’ambre tot ho perfuma. És l’aspiració lògica del qui vol evitar el conflicte que li produeix aquesta lluita interior entre els sentits i l’esperit. Veiem el que diu sant Pau d’ell mateix: Si segueixo la raó, m’agrada de complir la llei de Déu, però veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la raó i em té presoner: és la llei del pecat que porto dintre meu. Que en sóc, de dissortat! ¿Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? Rom 7,22-24. Sant Pau demana ser deslliurat d’aquelles instigacions de la part baixa; el creient del Càntic espiritual demana que la part sensitiva no el molesti i que el deixi gaudir amb tranquil·litat de l’esperit. És un bon desig. I, per aclarir les coses recordem que sant Joan de la creu no parla de destruir les potències inferior de l’ésser humà, sinó que es quedin en el seu lloc i no molestin: quedeu-vos als ravals i no vulgueu tocar els nostres llindars.

Però, la realitat és punyent i ens vol demostrar que això que demanem és un impossible. A més, necessitem que les nostres limitacions i forces primitives es facin presents per mantenir-nos en la humilitat i en estat de vigilància i de lluita. No sentir l’agulló dels sentits, seria el pitjor que ens podria passar. Sant Pau ho expressa d’aquesta manera: Per això, perquè no m’enorgulleixi, m’ha estat clavada a la carn una espina, un àngel de Satanàs, que em vagi bufetejant, perquè no m’enorgulleixi... 2Co 12,7.

Nosaltres sempre tenim tendència a cercar “l’establiment” i fugir de la lluita. Però, Job ens adverteix que la vida de l’home aquí a la terra és una lluita constant. Job 7,1. Jesús no va tenir por de la lluita i impulsat per l’Esperit, va anar al desert per deixar en clar de quin costat es posava. També sant Pau parla sovint de la realitat d’aquest fet propi de la vida en l’esperit: Els desigs de la carn són contraris als de l’esperit, i els de l’esperit, contraris als de la carn; aquestes dues coses lluiten entre elles per no deixar-vos fer allò que voldríeu. Gal 5, 17. Però, l’Apòstol lluita sense por, amb la seguretat que li dóna la fe: El cert és que, tot i viure en la carn, no militem segons la carn; les armes de la nostra lluita no són pas carnals, sinó poderoses en Déu per a destruir fortaleses... 2Co 10,3-4.

L’home de fe, allò que ha de fer, no és deslliurar-se d’aquestes forces que l’amoïnen, sinó dominar-les. Plató explica això amb un dels seus mites coneguts. El del carro i els cavalls. Tot consisteix, diu, a ser un bon auriga que sap dominar amb la brida de la virtut els dos cavalls que representen el plaer i el saber: L’home és un auriga que condueix un carro tirat per dos ardorosos cavalls: el plaer i el saber (nosaltres podríem glossar: els sentits i l’esperit) L’art de l’auriga consisteix a temperar la fogositat del corser negre (el plaer) i compassar-lo amb el blanc (el deure) per córrer sense perdre l’equilibri.

Per portar a terme aquesta lluita hi ha diversos camins. Un camí és l’escollit pels ascetes que seguint Joan Baptista se’n van al desert i s’hi queden. L’altre és el que va escollir Jesús que, tot i anar al desert en moments puntuals, va escollir el camí “normal” de tots els homes, i no per això va ser menys espiritual.

Des d’una altra perspectiva, veiem que el perill és en que volent rebutjar l’acuïtat de les passions i la molèstia que ens causen, rebutgem quelcom important de nosaltres mateixos. Si ho féssim, ho perdríem tot. Aquesta és una part essencial de l’ensenyança de Teilhard de Chardin. Matèria i esperit, diu ell, no són de cap manera dues coses diferents, sinó dos estats, dues cares del mateix Teixit còsmic. La tasca assignada a la nostra vida consisteix a pujar cap a la llum, flanquejant, per arribar a Déu, una sèrie donada de criatures, que no són pas precisament obstacles, sinó punts de suport a depassar, intermediaris a utilitzar, aliment a prendre, saba que cal depurar, elements que ens hem d’associar i ens hem d’emportar darrere nostre... No pretenguem, doncs, evadir-nos del Món abans de temps. Sapiguem orientar el nostre ésser dintre el flux de les coses. I aleshores, en comptes de la pesantor que ens aboca cap a l’abisme del plaer i de l’egoisme, sentirem que es desprèn de les criatures una “virtualitat” que, seguint un procés no fa gaire dissenyat, ens dilatarà, ens arravatarà de les nostres petiteses, ens empenyerà imperiosament vers un eixamplament de perspectives, vers la mateixa renúncia de la joia assaborida, vers el gust per les belleses cada vegada més espirituals.

En aquest sentit el primer acte que hauríem de fer és acceptar-nos tal com som. Es tracta de mantenir l’equilibri entre totes les forces que tenim i que Déu ens ha donat. El fet és que l’esperit més elevat no podrà prescindir mai de les forces naturals que provenen, no solament de la part dita inferior del psiquisme humà, sinó de la mateixa terra que ens alimenta. Romano Guardini en el seu llibret: L’acceptació de si mateix, ens parla d’aquest aspecte essencial de l’ésser humà: El fet d’acceptar-nos tal com som és un deure molt gran; tal vegada es podria dir que és el que està en la base de tots els deures concrets. He de voler ser el que sóc... haig de col·locar-me dins del meu propi jo, assumint la tasca que m’ha estat proposada... no em puc evadir del mal que hi ha en mi: males disposicions, costums consolidats, culpa acumulada. Haig d’acceptar-ho i fer front a tot això amb serenitat. Haig de reconèixer els meus límits. Això no significa renunciar a l’esforç per elevar-me... tampoc no puc caure en el ressentiment, aquesta actitud que revela que no he acceptat de veritat la meva realitat. En la rel de tot, haig d’estar d’acord amb allò que sóc en aquests moments. La vera pietat consisteix a rebre’s constantment des de la voluntat de Déu. És el principi i la fi de tota saviesa. És la fidelitat a la realitat de la vida. És, segons Tillich, el coratge d’existir.