1 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

La presència amagada però activa de l’Etern dins nostre: en ell vivim, ens movem i som (Ac 17,28) és la que ens mou a viure i a esperar. Aquesta presència és una energia espiritual que ens mou a cercar bellesa i plenitud sense descans pel camí de la recerca apassionada del Misteri que dóna sentit a la nostra vida.

En aquesta recerca, són els poetes, els savis, els filòsofs... els qui ens poden ajudar. Són els qui formen part d’aquesta plèiade dels qui en llenguatge corrent en diem místics. Paraula - aquesta de místics - que admirem, però que, en realitat, ens fa por i, sobretot, marca distàncies, provocant en els que estem a la planta baixa de la vida espiritual, una reacció d’allunyament més que d’ajuda i estímul.

Tanmateix, si volem sortir de l’atzucac en què estem enfonsats avui dia fins al coll, hem d’escoltar amb interès la veu dels veritables savis d’ara i de sempre, que volen compartir la seva experiència de llum i de foc ardent que senten dintre seu i volen fer-nos partícips de la plenitud de vida trinitària: Déu, Home, Món, que viuen ells.

Per naturalesa, som energia espiritual. Energia que, quan es disgrega per la ignorància i la indolència, perd la seva força de cohesió i de vida. Això succeeix quan l’ésser humà escull la mitjania com opció de vida i posa límits a la seva quota d’humanitat i de creixement.

En canvi, quan aquesta energia es canalitza mitjançant la fe, l’esperança i l’amor, obté un impuls indestructible que exclou enèrgicament i definitiva, la determinació de posar límits a l’experiència divino – humana de la vida.

En aquest món de l’esperit, qui posa límits ha claudicat. Qui no posa límits, en canvi, es veu empès a submergir-se en aquest pou de misteri on es troba la veritable aigua viva o a enlairar-se a les altures on l’aire pur que s’hi respira omple el cor d’una pau immensa.

Qui no posa límits no s’acontenta amb una bellesa fugissera i aparent, sinó que opta per la bellesa infinita. I aquesta decisió l’entén no com una cosa pròpia dels místics, sinó com inherent a la gent senzilla que estima la vida. Déu s’ha donat a conèixer als senzills. Mt 11, 25. Les paraules de l’Evangeli no són paraules pronunciades des de la càtedra i dites per especialistes. Són paraules vives proclamades per un Home de poble i compartides amb la gent del seu poble i del seu carrer.

Això no vol dir que siguin paraules cuites amb poc foc. Més aviat són paraules que provoquen a qui les “menja” una sensació de plenitud i de joia, perquè són fruit d’una experiència humana viscuda a fons.

Les paraules de l’Evangeli no cerquen formar erudits ni saberuts. Quan us parlava i us predicava, diu sant Pau, no ho feia amb el llenguatge persuasiu propi de la saviesa humana... 1 Cor 2,4. Les paraules de l’Evangeli volen ser forjadores de l’Home Nou i, en definitiva, d’un Cel Nou i una Terra Nova.

Les paraules de l’Evangeli no són paraules d’una complexitat conceptual especial i acadèmica. Són paraules d’una densitat humana i vivencial fora de sèrie. Les paraules acadèmiques són aquelles coses de més a més que no podem menystenir, però que no ens poden lligar, ni menys acomplexar.

La vida és un camí. Un camí que es va enlairant - i aprofundint - a la vegada. Declarar que aquests nivells més alts, només són propis dels místics i acadèmics, manifesta l’excusa dels covards i de la ignorància. Aquests nivells són tant o més humans que els de baix o els del mig, i són a l’abast de tothom que tingui fam i set de bondat, de veritat i de pau.

Aquella famosa frase que diu que el cristià del futur serà místic o no serà, s’hauria de canviar per la que diu: el cristià del futur serà humà o no serà. Entenent per humà, home de virtut.