dijous, 28 d’abril de 2016

5 NE
EL NOU ÉSSER

Al llarg de tota la vida de cada home, de totes les èpoques de l'Església, de tots els períodes del Món, hi ha una sola Missa i una sola Comunió. Teilhard

Teilhard ens parla de coses espirituals amb categories espirituals. Això vol dir que les seves paraules s'han d'entendre en sentit simbòlic. D'altra manera no entendrem res o ho interpretarem malament. Aquest era l'estil que feia servir sant Pau, com ell mateix ens ho recorda: I aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l'Esperit, amb què expressem, així, les coses de l'esperit amb categories d'esperit.
El Crist va morir amb dolor una sola vegada. Pere i Pau reben tal dia i a tal hora la Sagrada Eucaristia. Però aquests actes diversos són únicament els punts, distintament centrals, en els quals es divideix i es fixa per a la nostra experiència en el temps i l'espai la continuïtat d'un gest únic.

En el temps i en l'espai expressem amb formes externes el contingut essencial de la fe que vivim i que està fora del temps i de l'espai. Tot coneixement que deriva de la fe, només el podem comprendre en el seu propi context, que és el de l'eternitat. L'eternitat viscuda en el temps: “La tempiternitat”, com l'anomenava Panikkar.

Si baixem fins el fons, ens adonarem que, des dels orígens de la preparació messiànica fins a la Parusia, passant per la manifestació històrica de Jesús i les fases de creixença de la seva Església, un sol esdeveniment s'està desenrotllant en el Món: l'Encarnació, verificada en cada individu per l'Eucaristia.

El meu acte d'amor és una prolongació de l'Amor etern de Déu per a tots els homes. I com que aquest acte està fet amb responsabilitat i llibertat es pot dir amb tota propietat que, al mateix temps que és un acte d'amor de Déu, és també el meu acte personal.

De nou és Panikkar qui ens ajuda a comprendre les coses de l’esperit amb les seves reflexions. Escoltem-lo: Les relacions intratrinitàries són relacions dinàmiques, en procés constant. I és precisament en aquest dinamisme que nosaltres hem estat cridats a participar. No ens podem limitar a ser uns mers espectadors. Aquí rau el sentit de la unió eucarística. És evident que hi ha un sol Fill, Jesucrist, però tot cristià està cridat a fer l'experiència, a través de l'Eucaristia (no necessàriament de la comunió), de ser plenament un mateix en la mesura que participa del misteri del Fill.

En el moment de l'Eucaristia cada creient ha de sentir que el pa que comparteix és el seu propi cos lliurat per amor als altres. El pa del Crist i el pa del creient és el mateix pa que s'ha materialitzat en infinits trossets de pa.

El llenguatge espiritual ens obliga a superar les idees fixes que amb els temps hem anat adquirint i que han deformat el sentit original de les paraules evangèliques. Hem vist que Panikkar quan parla de l'Eucaristia matisa: no necessàriament de la comunió. És a dir, no necessàriament el fet material de menjar un tros de pa, perquè la paraula: comunió, fa referència principalment a la unió entre germans. Aquesta comunió fraterna és l'eucaristia real. La missa celebra, doncs, la comunió entre germans que s’estimen expressada a través de la matèria (el pa)... és a dir: fent-hi participar el cosmos com un lloc sagrat (diví) de la nostra experiència espiritual aquí a la terra.. La celebració del sagrament desperta la memòria de la Realitat a la que estem invitats a participar.

Totes les comunions de la vida formen una sola Comunió. Totes les comunions de tots els homes que viuen actualment formen una sola Comunió. Totes les comunions de tots els homes, passats, presents i futurs, formen una sola Comunió.

Una vegada més veiem la importància del caràcter holístic de les realitats espirituals. No es tracta d'anar sumant totes les comunions perquè donin com a resultat una comunió total, sinó que la Comunió de la humanitat amb Déu es manifesta en cada un dels homes i dones que formen la comunitat de creients.

Hem considerat mai la immensitat física de l'Home, i les seves extraordinàries connexions amb l'Univers, a fi d'actualitzar en les nostres ments allò que conté de formidable aquesta veritat elemental?

Panikkar, per la seva part, deia el següent: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

La capa humana de la Terra està plenament i perpètuament sota l'influx organitzador del Crist encarnat

Ara bé, com es presenta el mateix Món humà en l'estructura de l'Univers?... com una zona de transformació espiritual continua, en la qual totes les realitats i totes les forces inferiors sense cap excepció acaben per sublimar-se en sensacions, sentiments, idees i potencialitats de conèixer i d'estimar.

Per tant l'energia creadora permanent es manifesta no solament en més quantitat d'entitats, sinó en més qualitat, la qual cosa vol significar la vivència i la perfecció dels valors superiors dels quals s'alimenta el foc de la vida. Aquests valors són la veritat, l'amor i la bellesa. Fins i tot, en els éssers inferiors sembla que es doni aquesta finalitat axiològica, no pragmàtica. Així ho sembla dir Max Scheler quan diu: El principi d'utilitat –d'acord amb el qual la planta existiria, en un sentit teleològic -objectiu, per a l'animal i l'animal per a l'home, com si la naturalesa tingués una aspiració finalística a favor de l'home--, desmesuradament valorat... es mostra totalment incapaç d'explicar les seves formes i els seus modes de comportament... El sens fi de formes dels seus membres foliats, tota la seva riquesa revela, fins i tot més clarament que la riquesa de formes i colors en els animals, que en l'arrel ignota de la vida hi ha un principi lúdic i exclusivament estètic.
Entorn de la Terra, centre de les nostres perspectives, les ànimes constitueixen, en certa manera, la superfície incandescent de la Matèria submergida en Déu.
Des del punt de vista dinàmic, biològic, és tan impossible de traçar un límit a sota d'aquesta matèria, com ho és de traçar-lo entre una planta i el medi en què viu.

Una solidaritat afectiva -espiritual sense límits hauria de ser l'atmosfera dins de la qual vivim i respirem. No podem menystenir res ni ningú. Sant Pau observa que sabem prou bé que fins ara tot l'univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell, també nosaltres, que posseïm l'Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit.

... El que jo invoco, com qualsevol altre ésser, amb el crit de tota la meva vida, i fins i tot amb tota la meva passió terrenal, és quelcom ben diferent d’un home a qui estimar: és un Déu a qui adorar.

És el mateix Evangeli qui ens ensenya a tenir prioritats: Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi.
Qui sap guardar aquest ordre és aquell qui estima més de veritat els seus éssers més pròxims.

Adorar! És a dir, perdre’s en l’insondable, submergir-se en l’inexhaurible, deixar-se absorbir per la definida immensitat, oferir-se al Foc i a la Transparència, anihilar-se conscientment i voluntàriament a mesura que anem prenent més consciència de nosaltres mateixos, donar-nos a fons a allò que no té fons!

Hauríem de reconèixer –seria una cosa molt saludable-- que durant la major part de la nostra vida som inconscients del que podem arribar a ser, del que representa el Nou Ésser, l'Home Nou, el Crist... que espera, en el fons del nostre cor, que el deixem lliure per actuar i fer de nosaltres la nova creació de la qual ens parla sant Pau.

Com més l’Home esdevindrà home, més sentirà la necessitat cada vegada més explícita, més delicada, més exquisida d’adorar.

Aquest interès per l'adoració no sols no minva en res l'amor als ésser estimats, sinó que el purifica i l'enforteix. És l'ordre de la vida que supera les nostres previsions, però que, un cop acceptat per la fe, produeix dins nostre una pau immensa.

Els acreixements del Medi Diví

El Regne de Déu és dins de nosaltres mateixos.

Així ho va dir Jesús mateix: El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: És aquí o és allà. El Regne de Déu és enmig vostre.

a) L'aparició del Medi Diví. El gust per l'ésser i la diafanitat de Déu.

Bufa l'oreig a la nit. Quan s'ha aixecat? D'on deu venir?
On va? Ningú no ho sap. Tampoc ningú no pot forçar que vingui a planar sobre ell, l'esperit, l'esguard, la llum de Déu.

El moment és imprevisible, però quan es dóna ho fa dins l'ordre natural creat per Déu. L'opinió antiga (i no tan antiga) de declarar com intervenció sobrenatural a aquestes experiències que no es poden dominar com es voldria, creiem que a més de ser avui dia anacrònica, no és coherent. De fet, què vol dir: sobrenatural? És que tot allò que és natural no és obra del mateix Déu? Posem per exemple un fet que sol passar moltes vegades: Escoltem una paraula i, al acte, ens obre nous horitzons de comprensió. Però, també ens passa que escoltem una paraula i en el moment ens deixa tan freds con abans, però, al cap d'un temps imprevisible, desperta en nosaltres uns sentiments nous... I això forma part de la nostra vida “natural” i no diem pas que sigui sobrenatural.

Un bon dia, l'home pren consciència que s'ha tornat sensible a una certa percepció del diví que pertot arreu s'estén. Pregunteu-li quan va començar aquest estat sensible en el seu interior. No us ho sabrà dir. Tot el que sap és que un esperit nou ha travessat la seva vida.

En la mesura que va creixent la fidelitat a nosaltres mateixos es va despertant el nou ésser que tenim en el fons del nostre cor. El fet que la nostra atenció estigui atreta per les coses exteriors fa que ens passi desapercebut el moviment subtil de l'esperit. Quelcom semblant exposa Bergson quan parla de l'atenció: ... quan ens escoltem pensar ... sentim que podem adoptar dues postures diferents, una de tensió i l'altra de relaxament, postures que es distingeixen sobretot pel fet que el sentiment de l'esforç estigui present en una i absent en l'altra. Amb altres paraules: exhaurim la nostra energia vital en les coses exteriors i no ens en queda per a les coses de l'esperit. Ara bé, si no deixem de caminar i de pujar la muntanya de Déu, arriba un moment que apareixen a la nostra mirada unes noves perspectives i uns nous colors de vida.

Allò va començar per una ressonància peculiar... sensacions, sentiments, pensaments, tots els elements de la vida psicològica s'encadenaven l'un darrere l'altre.. La Unitat se'm comunicava, comunicant-me alhora el do de copsar-la. Havia adquirit de debò un sentit fins aleshores desconegut... L'ésser, des d'aquell instant , se m'havia convertit, en certa manera, en quelcom tangible, saborós. Dominant totes les formes en les quals se'm revestia, l'ésser mateix començà a atraure'm i a embriagar-me.

Ja no és el vestit, és el cos el que atreu per la seva bellesa i, encara, més que el cos físic, és l'esperit, que dóna sentit al cos, el que cada vegada va prenen més relleu en la consciència. Llavors la voluntat si adhereix i provoca la identificació amb l'Esperit. Així ho sembla dir sant Joan: Sabem que, quan Déu es manifestarà , serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Si se'ns permet de modificar una paraula sagrada, direm que el gran misteri del cristianisme no és exactament l'aparició, sinó la transparència de Déu en l'Univers. Sí, Senyor, no solament el raig que frega, sinó el raig que penetra. No la vostra Epifania, Jesús, sinó la vostra Diafania.

Aquí Teilhard sembla que, pel gran poder que té la tradició, hagi caigut en el contrasentit de llegir el text sagrat en sentit literal. Perquè si es llegeix la paraula Epifania en sentit simbòlic, com creiem que s'ha de llegir, indica no un raig que frega, com interpreta Teilhard, si tampoc un raig que penetra, com ell prefereix, sinó un raig que brolla de dins, que desvetlla la consciència i es deixa veure... De totes maneres ens els paràgrafs següents sembla interpretar la paraula diafania com un poder interior i com un do.

La Diafania, de la qual cap poder del Món no pot impedir-nos d'assaborir les alegries, perquè s'acompleix més endins que qualsevol poder, tampoc cap poder del Món, per idèntica raó, no pot forçar-ne l'aparició.

La percepció de de l'omnipresència divina és essencialment una visió, un gust, és a dir, una mena d'intuïció tocant a certes qualitats superiors de les coses. Per tant, no podem obtenir-la en línia directa per cap raonament, ni cap artifici humà. Com la vida, de la qual sens dubte ella representa la més alta perfecció experimental, aquesta percepció és un do.


Per tant, la llum divina no ens ve de fora, sinó de dins. Això sembla confirmar-ho les paraules de sant Agustí en les seves Confessions quan diu: Vet aquí que Vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora... i Vós éreu dins de mi.