11 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

En aquests versets que ara comentarem hi trobem “més del mateix”, però hi destaca el caràcter imperiós del sentiment espiritual que s’esdevé després d’haver tingut un tast del que en podríem dir l’experiència del Tabor posada de manifest, en l’Evangeli, per sant Pere, amb la seva pregunta: Senyor, que bé que estem aquí! Si vols, hi faré tres cabanes... Mt 17,4. Vegem-ho:

Descubre tu presencia

y mátame tu vista y hermosura;

mira que la dolencia

de amor, que no se cura

sino con la presencia y la figura.

L’esperit, de tant en tant, deixa sentir la seva veu i fa notar la seva presència. Són aquells moments de la vida que s’escapen al nostre control, però que són nostres tanmateix. Això vol dir que encara no tenim prou domini d’aquesta força espiritual que està dins nostre i que, malgrat tot, és la que ens alimenta.

Aquesta falta de consciència plena que trobem en el creient que tot just està a la meitat d’aquest camí de la vida, és la que fa patir i provoca aquell malestar del qual parla el Càntic. Un malestar profund, fins al punt d’arribar a preferir la mort: mátame tu vista y tu hermosura, si això és la condició necessària per obtenir el goig de la presència. A partir d’aquest moment, i després d’aquesta experiència, les coses “del món” ja no interessen. Han perdut l’encant que abans tenien. I quan el creient baixa de la muntanya, es troba amb la mateixa rutina de sempre i llavors ve l’enyor i la desorientació, ja que resulta que, ara, ni una cosa ni l’altra: el món no, perquè ha quedat enrere en les preferències de la voluntat, i Déu tampoc perquè encara el creient no té prou adaptat el paladar de l’esperit per poder gaudir-ne amb llibertat i serenor.

En aquests moments poden emergir sentiments de frustració i d’incapacitat, i la reacció pot ser molt diferent. Podem considerar dues actituds: la dels que saben conduir en bé seu i dels altres aquestes experiències, com sant Pau que deia: perquè, per a mi, viure és el Crist, i morir, un guany. Però, si visc en aquesta carn, això representa per a mi un treball fructuós, i no sé pas què escollir! Em trobo pres en una alternativa: d’una banda tinc el desig d’anar-me’n i d’estar amb el Crist, cosa, en veritat, molt més preferible; d’altra banda, però, quedar-me en la carn és més necessari per causa de vosaltres... Fl 1,21-24. Els qui pensen com l’Apòstol no es cansen d’esperar amb una esperança activa. I les llàgrimes provocades per l’absència de l’Estimat i pels sofriments i treballs propis d’aquest món, els purifiquen els ulls del seu esperit i comencen a veure una altra llum. I, amb la nova llum, el goig nou de l’esperit. Aquests lluiten i esperen i saben ser agraïts.

Altres, però, abandonen el camí de la lluita davant de les dificultats i la soledat interior que pateixen. Entren en crisi, a vegades profunda, i abandonen el camí a semblança d’aquells deixebles de Jesús que, després de deixar les seves xarxes, no tenen prous ànims per seguir endavant amb les noves exigències i diuen: aquest llenguatge és molt dur: ¿Qui és capaç d’acceptar-lo? Jo 6,60., i giren l’esquena, perquè aquest camí de novetat espiritual i de llibertat interior els sembla massa costerut. Aquests, si són de vida sedentària, s’acomoden a una vida vegetativa d’anar fent i complint el que manen els costums i les tradicions; altres, potser perquè saben trampejar més amb els seus sentiments, troben mil excuses i subterfugis per convertir l’Evangeli en una religió de masses que arrossega formes i costums sense sentit, però que manté les aparences enganyoses i malgrat tot eficaces, per enlluernar el propi esperit i deixar-lo tranquil.