5 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Aquí tenim la resposta a la pregunta que l’ànima es feia en l’estrofa anterior:

Mil gracias derramando

pasó por estos sotos con presura

y, yéndolos mirando,

con sola su figura

vestidos los dejó de hermosura.

El primer contacte amb la naturalesa viscut amb un cor senzill és una experiència que omple de joia i admiració. El cor senzill és aquell que no posseeix les coses, però en gaudeix més que aquells que les volen posseir d’una manera egoista. Els pobres d’esperit són el qui canten amb el salmista: Terra beneeix al Senyor. Aquesta senzillesa i llibertat (la pobresa de sant Francesc) és la gran riquesa de l’esperit. Gaudint d’aquesta experiència deia sant Francesc: és un gran luxe menjar en una bella pedra prop de qualsevol font a sota el cel blau, mentre que els pobres rics només tenen una sala - menjador amb un espai molt restringit.

En aquest camí de l’esperit, aquest contacte amb la natura, lliure de tot prejudici, és un pas necessari si es vol pujar als cims de l’esperit. Prescindir de la naturalesa, cercant fora d’ella la “puresa” de l’esperit ha estat un dels greus errors de la Institució religiosa. Els teòlegs bíblics van intentar superar aquest escull, posant de relleu la bondat de la naturalesa, insistint una i altra vegada dient que tot era bo amb una bondat fora de mida. Gen. 1,31.

Si la bellesa de la naturalesa ens sorprèn tan agradablement és perquè hi descobrim en ella quelcom nostre. La naturalesa no és un objecte aliè. Som fets de la pols de la terra, Gen 2,7. Aquesta empatia amb la naturalesa la descriu Panikkar d’aquesta manera: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Quan contemplem la terra i estudiem les seves formes i colors, hi reconeixem l’acció amorosa de Déu: Tota la naturalesa és caritat. L’amor de Déu ens envolta pertot arreu. El seu amor és l’aigua que bevem i l’aire que respirem i la llum que mirem. Tots els fenòmens naturals no són sinó diverses formes materials de l’amor de Déu. E. Cardenal.

La naturalesa és la companya inseparable en el vertader camí de l’esperit: El més noble anhel de l’home és, a saber, l’amor a la bellesa, (1) és també atès per la naturalesa. Els grecs antics anomenaven el món kosmos, és a dir, bellesa... La influència de les formes i accions de la naturalesa és tan necessària per a l’home que, en les seves funcions inferiors, sembla mantenir-se en els confins del béns materials i la bellesa. ¡Com ens deïfica la naturalesa amb uns pocs i modestos elements! Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Tot aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental... I continua dient el nostre amic Emerson: En els boscos tornem a la raó i a la fe... En la naturalesa verge hi trobo quelcom més estimat i més semblant a mi que en els carrers o en els pobles. En el paisatge tranquil i, especialment, en la llunyana línia de l’horitzó, l’home contempla quelcom tan bonic com la seva naturalesa pròpia. En aquesta plantació de Déu hi reina la santedat i el decor, es celebra un festival perpetu... En els boscos resideix la joventut eterna.

Teilhard de Chardin ha estat un dels mestres actuals que ha reivindicat amb més força la santedat de la naturalesa menystinguda per una falsa pietat de segles enrere: Permeteu-me exalçar la santa Matèria, aquella que el Senyor va venir a salvar i consagrar, aquella de la qual va voler revestir-se. Aquesta referència al Senyor coincideix amb el pensament de St. Joan de la Creu expressat en el verset: con sola su figura i del comentari que en fa, el qual refereix també a Jesucrist mostrant-lo com Aquell qui, per voluntat del Pare, ennobleix la Creació. De fet, abans que tots dos, va ser sant Pau qui va expressar aquest pensament en dir que: Déu Pare ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. Ef. 1,10.

(1) L’amor a la bellesa és la causa de tot allò bo que veiem en el món. Plató.