divendres, 29 d’abril de 2016

3 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Sant Joan de la Creu en aquesta estrofa s’adreça als intermediaris que ajuden el creient a trobar-se amb el Crist.
Pastores los que fuerdes
allá por las majadas al otero,
si por ventura vierdes
aquel que yo más quiero,
decidle que adolezco, peno y muero.

Aquests intermediaris: els pastors són (no intentem aquí ser exhaustius en aquesta matèria) les facultats superiors de l’home impulsades pel desig i guiades pel coneixement de si mateix.

Parlem una mica del coneixement de si mateix. En temps passats la pràctica habitual per aconseguir aquest coneixement era l’examen de consciència (avui psicoanàlisi). Els mestres espirituals donaven molta importància a aquest exercici de l’examen, perquè per a ells era una peça clau per obtenir el control del dinamisme interior, aquest món enrevessat del cor humà i saber què és, en definitiva, allò que ens mou a actuar d’una manera determinada.
El seu interès era lluitar contra els desigs desordenats i, mitjançant la purificació d’aquest desig (no anul·lació) fer-lo capaç de ser l’energia que mou les tres facultats de l’home que són “els pastors”, que ens indiquen el camí per trobar el Crist.

Aquestes facultats són enteniment, memòria i voluntat. Aquestes facultats són el vehicle del dinamisme espiritual. I hem de reconèixer que no les hem cuidat tal com es mereixen. Fruit d’aquesta negligència és la pandèmia de la superficialitat que estem patint.
Sant Joan de la creu estableix aquestes facultats com la base de les seves reflexions en totes les seves obres, i les relaciona amb les virtuts teologals: l’enteniment amb la fe, la memòria amb l’esperança i la voluntat amb la caritat.

Si fem una mirada per veure com avui vivim aquestes facultats en el món de l’esperit i comencem per l’enteniment, ens adonem que hem descuidat la reflexió, la meditació assídua. Llegim sí, però llegim per acabar el llibre i tornar-lo, per estar al dia i ben informats de tota l’allau de notícies que ens vénen de tot arreu, i així perdem l’hàbit d’interiorització que només ve de la reflexió profunda. A l’hora de buscar un llibre per llegir, no busquem d’una manera peremptòria aquell que ens ajudi més a omplir el buit que sentim de l’absència de Déu.
La voluntat, en faltar-li l’aliment sòlid de la veritat, ha deixat de ser la roca ferma o el vent impetuós, i s’ha acontentat essent una mena de plastilina acomodatícia que s’amolla a la primera forma que se li presenta. No hem lluitat seriosament contra la vel·leïtat!
Finalment si volem parlar de la memòria - que no té res a veure amb el concepte modern de repetició mecànica de les paraules, ni és solament una part de l’enteniment, sinó que és una facultat en ple dret d’autonomia -, també hem de reconèixer que l’hem menystinguda. La memòria ens fa viure allò que som. Quan llegim, vivim de l’acte transitori de la lectura; quan recordem, en canvi, vivim d’allò que està guardat en la nostra consciència i forma part del nostre ésser i és com una part de nosaltres mateixos. La ressonància és molt diferent.

Com excurs recordem unes paraules d’Erasme referents al coneixement de si mateix: Pensa que el principi d’aquesta saviesa consisteix a conèixer-se a si mateix, màxima que els antics consideraven davallada del cel, (Juvenal) i va plaure tant als autors més importants que arribaren a creure que en ella es trobava concentrada, en suma, tota l’essència de la saviesa. Però fóra insignificant el valor d’aquesta sentència si no concordés amb les nostres lletres. El místic amant dels Càntics increpa la seva esposa, i li diu que se’n vagi fora si no es coneix a si mateixa: “Si no et coneixes, la més bella de les dones, surt, segueix les petjades dels ramats”. Ct 1,8.

Tanmateix, que ningú no s’atreveixi a presumir de conèixer-se a bastament. Dubto que ningú conegui del tot el seu propi cos: qui podrà conèixer, doncs, l’essència de l’ànima? Pau, a qui fou concedit de conèixer els misteris del tercer cel, no gosa judicar-se a si mateix, i gosaria si es conegués prou bé. Si un home tan espiritual, que tot ho sap discernir, i al qual no importen els judicis dels altres, manifesta conèixer-se tan poc ( 2Co 12,2. – 1Co 4,3.), com és que nosaltres, carnals, anem tan confiats?