dijous, 28 d’abril de 2016

7 NE
EL NOU ÉSSER

2. La fe

La fe, tal com l'entenem nosaltres aquí, no és sols, per descomptat, l'adhesió intel·lectual als dogmes cristians. És, en un sentit molt més ric, la fe en Déu carregada de tota la confiança en la seva força benefactora que el coneixement d'aquest Ésser adorable pot despertar en nosaltres.

El coneixement de Déu i la fe són sinònims en l'Evangeli de Joan. No parlem d'un coneixement de la raó ni dels sentits, sinó d'aquell coneixement que, els filòsofs, en diuen intuïció, que la tradició espiritual en diu saviesa i que sorgeix d'una sinceritat interior posada a prova.

És la convicció pràctica que l'Univers, entre les mans del Creador, continua essent l'argila que Ell modela al seu gust segons les múltiples possibilitats que posseeix.

És la seguretat que tot segueix en mans de Déu. L'home pot intentar destruir el món, però, mentre hi hagi bondat hi haurà esperança d'un món millor. Sense la fe en Déu, aquesta esperança no té fonament.

És la fe evangèlica, aquella fe que el Senyor va recomanar insistentment com cap altra virtut, ni tan sols la mateixa caritat.

Constantment veiem en l'Evangeli que Jesús diu: La teva fe t'ha salvat. Pel creient pot haver-hi un mal relatiu, una malaltia, per exemple, però no pas un mal absolut. La possibilitat eterna de vida que resideix en l'home, persisteix.

La fe se'ns presenta... com una força que opera... Si no creiem, llavors les onades ens engoleixen, el vent ens arravata, ens manca l'aliment, les malalties ens malfereixen o ens maten, la força divina resta impotent o és massa lluny.

Més endavant tornarà a insistir sobre els efectes negatius de la falta de fe, i també en els positius.
I, al contrari, si creiem, les aigües es fan acollidores i dolces, el pa es multiplica, els ulls s'obren, els morts ressusciten, sembla com si el poder fos arrencat a Déu...

I és que, en la fe ja no és el poder d'aquest món el que mana, sinó el poder de Déu que està per sobre del poder del mal. Ara arriba la condemna d'aquest món, ara el príncep d'aquest món serà llançat a fora. Jo 12,31

O bé s'ha de glossar l'Evangeli minimitzant-lo arbitràriament, o bé hem d'admetre la realitat d'aquests efectes, no com a cosa transitòria i passada, sinó com a perenne i actual realitat.

Per entendre aquests paraules i les que segueixen col·loquem-nos en el context històric (que en aquests temes, no és gaire diferent del nostre) dins el qual ens parla Teilhard. El mestre vol superar dos esculls: el de llegir amb categories temporals l'Evangeli, allò que se'n diu en sentit literal, i l'altre el de creure en els miracles, entesos “físicament”. Ni una cosa ni l'altra. Ara bé, ens posa en guàrdia també perquè no caiguem en el defecte contrari de minimitzar la importància i la realitat dels fets i dels relats evangèlics.

La fe opera. Què vol dir això? ¿Vol dir que l'acció divina, en sentir-se sol·licitada per la nostra fe, ha de venir a substituir -se a si mateixa en el joc normal de les coses que ens rodegen? ¿Ens posarem a esperar, com els il·luminats, que Déu operi directament, sobre la Matèria o sobre els cossos, els resultats obtinguts fins al present per les nostres treballoses recerques?

Evidentment que no. Ni els encadenaments del Món material o psíquic ni el deure humà del màxim esforç no són amenaçats, ni de cap manera minimitzats, pel precepte de la fe, “ni un punt ni una coma de la Llei no passarà”.
La fe respecta les lleis de la naturalesa. Si Déu es fes present en un miracle que derogués les lleis de la naturalesa, l'existència de Déu es faria evident. Ara bé, fe i evidència són dos termes que s'exclouen l'un a l'altre. Allà on hi ha evidència no pot haver-hi fe. La fe, d'acord amb la carta als hebreus és afirmar allò que no es veu. Per altra banda, si no ens deixem portar pels prejudicis, la claredat més gran que podem tenir en aquesta vida és la que prové de la fe obscura, usant la terminologia de sant Joan de la Creu.

Sota l'acció transformadora de la 'fe que opera', tots els lligams naturals del Món, romanen intactes; però se'ls superposa un principi, una finalitat interna, gairebé podríem dir que una ànima més.

Inconscientment hem considerat el món espiritual com menys real que el món físic. I per això la tendència a interpretar els “miracles” de l'Evangeli amb categories físiques -temporals i jutjar les interpretacions espirituals com una fugida d'estudi, malgrat que una lectura atenta dels textos evangèlics ens invita al llegir els fets en sentit espiritual. Un exemple: És el cas de l'home que tenia la mà seca. Jesús no pregunta als fariseus si és lícit o no curar en dissabte la mà, malgrat que , literalment llegit, és allò que ell cura, sinó que els pregunta: És lícit fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre? I és que, espiritualment parlant, tenir la mà seca vol dir, ser incapaç d'ajudar el proïsme. En aquest sentit la Bíblia ens parla de la mà o del braç poderós de Déu que salva el seu poble. L'egoista no té mà per ajudar... I, en relació amb el dissabte, està clar que, per Jesús, l'home està pel damunt de la llei.
Sotmès a la influència de la nostra fe, l'Univers és susceptible, sense canviar exteriorment de visatge, de ser domat, de ser animat –de ser sobreanimat.

Heus aquí 'tot' allò i 'sols' allò que ens imposa formalment la creença en l'Evangeli. De vegades, aquesta sobreanimació es tradueix en efectes miraculosos: quan la transformació de les causes fa que s'acosti fins la zona de la seva 'potència obediencial'. I de vegades, més ordinàriament, aquesta sobreanimació es palesa en la integració d'esdeveniments desfavorables o indiferents en un pla més elevat, en una Providència superior.

Sí. El Món, la Vida (el nostre Món, la nostra vida) són col·locats en les nostres mans, en les mans de tots, ben amatents a omplir-se de la influència divina, és a dir, d'una real Presència del Verb Encarnat.

Per al creient és el món espiritual el que acapara primerament l'atenció i el món temporal és allò que l'Evangeli jutja com de més a més. No al revés. Sovint ens mostrem més crèduls que creients.

El Misteri s'ha de complir. Però amb una condició i és que nosaltres creguem que tot això és el que vol i pot esdevenir per a nosaltres l'acció, és a dir, el prolongament del Cos de Crist. Creiem? Tot es va aclarint, i configurant al voltant nostre: l'atzar entra dins l'ordre, l'èxit assoleix una plenitud incorruptible, el dolor ve a ser una visita i una carícia de Déu.

El Cos de Crist és present amb una presència invisible però real. I aquest “és” és un “és” etern. Abans i després d'unes paraules i d'uns ritus i sense les paraules, el Cos de Crist “és”. Quan els cristians celebrem la Pasqua, diem: Avui és el dia que ha obrat el Senyor... No celebrem l'ahir, sinó l'avui etern. El sagrament no “fa” present el Cos del Crist. Celebra la seva presència. El ministre consagrat, ho és d'unes “formes” que expressen una realitat espiritual. Però, la realitat espiritual “és”, amb i sense el ministre.

Dubtem? La roca s'asseca, el cel s'ennegreix, les aigües es tornen traïdores i tempestuoses. I llavors oïm la veu del Mestre, que s'adreça a la nostra vida, malmesa: “Homes de poca fe. Per què heu dubtat?”.

Ens aferrem a les estructures i a les tradicions que ens donen seguretat, però perdem l'esperit, perquè l'esperit només viu després de vèncer el mal. L'esperit necessita enfrontar-se amb la hipocresia de les formes caduques i no ho fa perquè demana esforç i despreniment.

Senyor, ajuda la meva incredulitat”. Tu ja ho saps, Senyor, perquè has sentit humanament aquesta angoixa. Hi ha dies que el Món ens sembla un monstre esfereïdor: immens, cec, brutal. Ens garbella, ens arrossega, ens mata sense mirar-s'hi gens. Heroicament, val a dir-ho: l'Home ha arribat a crear-se, entre les aigües immensament negres i fredes, una zona habitable on hi ha una mica de llum i escalfor, on els éssers tenen un rostre per a mirar, unes mans per a acaronar, un cor per estimar.
Aquestes paraules em fan pensar en els nens immigrants i les seves famílies.

Però, que n'és de precària aquesta mansió! A cada moment, per tots els clivells, irromp el terrible monstre; aquell que sempre ens esforcem per oblidar, però que sempre és allà, a l'altra banda de l'envà: foc, malalties, tempestes, terratrèmols, desencadenament d'obscures forces morals... I en un instant s'emporta tot allò que nosaltres havíem penosament construït i adornat amb tota la nostra intel·ligència i amb tot el nostre cor.

Després de llegir aquestes paraules, em dic a mi mateix amb una mica d'ironia: És curiós! Els savis i entesos de l'oficialitat han titllat Teilhard d'optimisme ingenu i poc realista!?

Déu meu! Ja que per la meva dignitat humana m'està vedat de tancar els ulls a tot això com una bèstia o com un infant, i perquè no sucumbeixi a la temptació de maleir l'Univers i Aquell qui el va fer, fes que jo l'adori veient-te amagat en ell. La gran paraula alliberadora, Senyor: la paraula que ensems revela i actua, repeteix-me-la, Senyor: “Això és el meu Cos”.

Una vegada més, Teilhard ens ensenya a interpretar i llegir les paraules de la nostra fe amb categories espirituals, com ho feia l'Apòstol Pau. Lligar o fer dependre aquesta realitat espiritual: el Cos de Crist, a uns ritus i a unes paraules és una idolatria.

En realitat, el monstre, la Cosa enorme i ombrívola, el fantasma, la tempesta, si ho sabem comprendre, ets Tu! “Sóc jo, no tingueu por”.

Quan santa Teresa d'Àvila es va queixar al Senyor per haver-se trencat el braç quan havia de fer una cosa urgent, Jesús li va contestar: Així tracto jo el meus amics.

Tot això en les nostres vides ens espanta, tot allò que et va consternar a Tu a l'hort, no és altra cosa, en el fons, que les Espècies o Aparences: la matèria d'un mateix Sagrament. Cal únicament que creguem.

Esmentem aquí un fragment de la carta als Hebreus per veure en quin esperit vivien els antics la fe que professaven: “...Aquests per la fe, sotmeteren reialmes, administraren justícia, veieren que es complien les promeses, clogueren boques de lleons, apagaren focs poderosos, s'escaparen de l'espasa, es posaren bons després de malalties, foren valents en el combat... alguns es deixaren esquarterar, sense esperar les promeses de llibertat, per obtenir la resurrecció a una vida millor. D'altres van sofrir la prova d'escarnis i d'assots i encara de cadenes i presons; foren apedregats, serrats, morts en l'espasa; anaren d'ací d'allà coberts de pells d'ovella i de cabra, privats de tot, perseguits, maltractats, errants per deserts i muntanyes, per les coves i els forats de la terra. I és que el món no era digne d'acollir-los”.
Si llegim aquests textos des de l'alçada espiritual des de la qual ens parla Teilhard, les paraules cobren una nova ressonància i la claror de les quals és com una llum que ens tira a la cara la mediocritat en la qual vivim la nostra fe i des de la qual ens afanyem per construir formes de renovació que, en comparació, més aviat semblaria que, com diu sant Pau, són com donar cops de puny a l'aire. Les nostres reformes semblen, en comparació, reformes de fireta.

Creguem tant més fort i més desesperadament com més amenaçadora i irreductible ens sembli la Realitat. I aleshores, a poc a poc, advertirem que el gran Horror universal es va traient la seva espantosa careta, i després ens somriu, i més tard ens agafa en els seus braços més que humans.

L'esforç i la victòria de Jacob en la seva lluita amb Déu, són com un símbol del coratge de la fe (Tillich) necessari si volem aconseguir la plenitud de la vida.

No, no són pas els rígids determinismes de la Matèria i de les enormes xifres els que donen a l'Univers la seva consistència, sinó les hàbils i subtils combinacions de l'Esperit. L'immens atzar i la immensa ceguesa del Món són només una il·lusió per al qui creu: “La fe és la substància de les coses”.

Als ulls del creient es descobreix un Cel Nou i una Terra Nova. Els d'abans han desaparegut. I aquesta Terra Nova és el tabernacle on Déu habita amb els homes.
El creient nascut de nou, viu en un món diferent. És el mateix, però és un altre. Parla la mateixa llengua, però les seves paraules diuen coses diferents. Si és difícil connectar amb una llengua oriental si no s'ha estudiat a fons, més difícil encara és entendre les paraules espirituals si no es viu en el món de l'esperit. És una constatació que va fer Jesús, més d'una vegada: Així va respondre als seus deixebles: “A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells... Així es compleix en ells aquella profecia d'Isaïes que diu: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu.

3. La fidelitat

Perquè amb cor pur haurem cregut intensament en el Món, el Món obrirà davant nostre els braços de Déu. Aleshores, només mancarà que ens llencem en aquests braços perquè es tanqui entorn de les nostres vides el cercle del Medi Diví. Aquest gest, aquest llançament serà el d'una correspondència activa al deure quotidià. “La fe consagra el món. La fidelitat hi combrega”.

No n'hi ha prou amb creure de paraula. Una fe sense les obres no és res. Escoltem a sant Jaume: Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres?... si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.

Per la fidelitat, ens col·loquem i ens mantenim tan exactament a l'abast de la mà divina que constituïm una sola cosa amb ella en l'exercici de la seva acció.

Amb el llenguatge propi de la mística medieval d'això en dirien la unió transformant: El graó més alt del camí espiritual. En aquest nivell només hi ha una sola voluntat. Allò que el creient vol és el que Déu vol. I això és la santedat.

Per la fidelitat, obrim contínuament en nosaltres un accés tan íntim als volers i als bons desigs de Déu que la seva vida, com un pa puixant, penetra i assimila la nostra. “El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat”.

Aquestes són les paraules que va dir Jesús parlant amb els seus deixebles i que resumeixen tota la seva vida, des del primer moment fins a l'últim. Així veiem que la carta als hebreus diu: Quan entra al món, Crist diu a Déu: No has volgut sacrificis ni oblacions, però m'has format un cos; no t'has complagut en holocaustos ni en sacrificis pel pecat. Per això t'he dit: A tu em presento. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, oh Déu, la teva voluntat. I al final de la seva vida, estant ja penjat a la creu, com a coronació de tot el que havia fet va dir Jesús: Tot s'ha complert.