L’HOME NOU

En aquestes altures espirituals el dinamisme de fons que mou el creient és el que es pot definir com a indiferència apassionada, d’acord amb l’expressió de Teilhard...

En el present context podríem posar com a sinònim de “indiferència apassionada” la locució: llibertat apassionada. Volem accentuar que “la passió” d’amor a Déu és una actitud del tot necessària si volem fer realitat el desig d’una vida espiritual superior. Sant Joan de la Creu ha posat de relleu això en aquella estrofa de la “Subida del Monte Carmelo” que diu: con ansias, en amores inflamada. I comenta que sense aquesta passió no és possible superar els obstacles i dificultats que comporta el camí espiritual amb les seves exigències de puresa de cor i de coratge...

El creient comprova que tenim necessitat de tot i que no tenim necessitat de res. Tot ens és necessari, perquè el Món mai no serà prou ric per a subministrar-nos a cor què vols els mitjans d’apoderar-nos de Déu ni per assadollar la nostra set de sentir la possibilitat de ser envaïts per ell.

Recordem aquí les paraules de Panikkar quan diu: L’espiritual que menysté la part sensorial de la seva vida, està perdut.

I, tanmateix, res no ens manca, perquè l’única Realitat que ens sedueix està més enllà de les transparències on ella es reflecteix, i tot allò de caduc que es vagi esvaint entre la Realitat i nosaltres ens l’anirà lliurant cada vegada més pura.

L’espiritual o el creient, en aquest nivell de consciència és el mateix, no desaprofita res. Una vegada més recordem les paraules de sant Francesc d’Assís: Déu meu i totes les coses.

Tot m’és Tot, i tot m’és res; tot m’és Déu, i tot m’és pols: vet aquí el que l’home pot dir amb idèntica veritat d’acord amb la incidència del raig de llum diví.

Això ens porta a viure l’eternitat en el temps. Panikkar fa servir un neologisme que ajuda a entendre i viure aquesta realitat espiritual i és tempiternitat. Des d’un altre punt de vista també la paràbola de Jesús ens pot ajudar: Si el gra de blat no mor, no dóna fruit... Necessitem el gra de blat, però també necessitem que es mori, si volem tenir i gaudir de l’arbre de la vida.

La naturalesa del Medi Diví. El Crist universal i la gran comunió

En una primera aproximació és ben evident que el Medi és format per l’Omnipresència divina. La immensitat de Déu és l’atribut essencial que ens permet d’emparar-nos-en universalment tant en nosaltres com al voltant nostre.

La rica i mòbil homogeneïtat del qual s’ha revelat per tot arreu al voltant de nosaltres com una condició i una conseqüència de les actituds més cristianes (tals com la recta intenció i la resignació)

Hi ha místics que fan servir la imatge de l’ona i el mar per expressar la unitat del creient amb Déu; altres parlen de la gota d’aigua dins el vas ple. No seria millor el granet de sorra en la platja? El granet conserva la seva individualitat, no desapareix, però forma part de la platja.

Ara ens preguntem en quina forma, adient a la nostra Creació, adaptada al nostre Univers, la Immensitat divina es manifesta i s’aplica a la Humanitat? Nosaltres la sentim com l’autèntica vena del món. La veiem semblant, per les seves propietats, a aquest Amor (Caritat) del qual l’Escriptura ens diu que, un dia, només quedarà ella sola, com l’únic principi estable de tota naturalesa i de tota força.

Podem dir que la naturalesa pròpia de l’home és amor, perquè Déu és Amor i l’home és imatge de Déu. Però, som amor en potència. Ho podem ser, però no ho som encara. I aquesta circumstància fa possible la llibertat. Per naturalesa som esdevenir.

I semblant, en el fons, a aquesta meravellosa i substancial voluntat divina, la medul·la de la qual, pertot present, és el veritable nodriment de les nostres vides.

Jesús així ho va viure i així ho va ensenyar: El meu aliment és fer la voluntat del meu Pare del cel.

Quin és, al capdavall, el llaç concret que vincula estretament totes les entitats universals i els dóna un darrer poder d’apoderar-se de nosaltres? L’essència del cristianisme consisteix en plantejar-se aquesta qüestió i donar-li aquesta resposta: El Verb encarnat, nostre Senyor Jesucrist.

Allò que ens uneix i ens compromet és la Paraula. És la Paraula que s’ha fet Home i habita dins nostre.

Avancem graó per graó en la recerca que ha de justificar als nostres ulls aquesta prodigiosa identificació entre el Fill de l’Home i el Medi Diví.

El Fill de l’Home és l’home. És el concepte universal que engloba tots els homes i dones que formem l’humanitat. És l’home nou, el nou ésser. I aquest és el Medi Diví.

En un primer cas, del tot indiscutible, observem que l’Omnipresència divina, en la qual ens trobem submergits, és una “omnipresència d’acció”. Déu ens embolcalla i ens penetra creant-nos i conservant-nos.

El valor que defineix la vida és el dinamisme. La vida no és quelcom estàtic, acabat... és un moviment etern.

Anem ara una mica més endins. En quina forma, i amb quina finalitat, el Creador ens ha regalat i ens conserva el do de l’ésser participat? En forma d’una aspiració essencial envers Ell, i amb vista a l’adhesió inesperada que ens ha de fer una mateixa cosa complexa amb Ell. L’acció per la qual Déu ens manté en el camp de la seva presència és una “transformació unitiva”.

Podríem dir que aquí Teilhard ens ofereix una versió anticipada de la teoria cosmoteàndrica de la realitat, pròpia de Panikkar. Però, de fet, és Pere qui ens diu que som cridats a participar de la naturalesa divina. Aquestes paraules de Pere són com la versió primera del que els mestres actuals ens volen ensenyar.