divendres, 29 d’abril de 2016

33 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

El valor espiritual que vol destacar el poeta en aquesta cançó és la misericòrdia de Déu.
No quieras despreciarme,
que, si color moreno en mi hallaste,
ya bien puedes mirarme
después que me miraste,
que gracia y hermosura en mi dejaste.

L’esposa, veient que pel fet de ser de l’Estimat els joiells i valors que ha rebut, encara que ella valgui tan poc i no mereixi cap estimació, mereix de ser estimada per aquelles coses que ha rebut de l’Espòs i li diu que ja no vulgui desdenyar-la ni menysprear-la, perquè, si abans ho mereixia per lletgesa de la seva culpa i la baixesa de la seva natura, ara, després que la primera vegada que la mirà va guarnir-la amb la seva gràcia i va vestir-la amb la seva bellesa, ja pot mirar-se-la una segona vegada i més encara, acreixent-li la gràcia i la bellesa, perquè ja té motius i causa per a fer-ho després d’haver-la mirada quan no ho mereixia ni tenia dots per a això.
És com si digués: si abans quan era pecador em vas estimar, continua estimant-me ara, i més encara, després que tu m’has fet just. Si abans que graciosament em miressis, vas trobar en mi lletgesa i negror de culpes i imperfeccions i baixesa de condició natural, després que m’esguardares, amb què vas dar-me per primera vegada la gràcia, llevant-me aquest color morè i desgraciat de culpa amb què no era digna de ser vista, ja prou pots esguardar-me; això és, ja puc i mereixo de ser vista i així rebre més gràcia dels teus ulls...

Aquesta estrofa deixa clar que no és cap excusa seriosa allò tan freqüent que sentim dir en els cercles piadosos: “jo no sóc digne d’això ni d’allò altre, jo no em mereixo aquest càrrec, aquesta consideració....
Tenim en la nostra història infinitat de casos de sants que en un moment o altre de la seva vida han caigut. Comencem per Pere amb les seves negacions. I malgrat aquelles negacions, Jesús no solament no el va refusar, sinó que el va fer capdavanter de la seva obra.
I quan ve al cas també recordem que de la genealogia de Jesús en formen part persones pecadores.
Tots sabem com va ser la vida de sant Agustí i de sant Jeroni abans de la seva conversió..
Però, no cal perdre gaire temps buscant. En l’Evangeli de Jesús hi trobem fets i paraules en gran quantitat sobre aquests tema. El cas de Magdalena n’és un de significatiu. Jesús respon al fariseu que l’acusa de ser un “màniga ampla”: A aquesta dona perquè ha estimat molt, li són perdonats els seus molts pecats; en canvi, aquell a qui poc li és perdonat, poc estima. Lc 7,47. Paul Tillich comenta aquest passatge de l’Evangeli de Lluc, i acaba dient: ... Jesús, en canvi, atorga aquell amor a una dona que era radicalment inacceptable per la Institució o per la gent que “es té per justa”. Si l’Església fes això mateix, si s’unís a Jesús – i no a Simó, el fariseu – quan ensopega amb aquells que en justícia són considerats inacceptables, seria l’Església del Crist amb molta més mesura del que ho és ara. I cada u de nosaltres, que amb tant d’esforç tractem de ser justos, seríem més cristians si més ens fos perdonat, si estiméssim més i si poguéssim resistir millor la temptació de creure’ns acceptables per Déu pels mèrits de la nostra pròpia rectitud.

En el Nou Testament hi veiem dos estils diferents, i de fet, els Evangelis són paradigma de dues actituds religioses que han estat sempre - abans i després – dos referents enfront dels quals “els fidels” han escollit a quin dels dos entregar-s’hi en cos i ànima: a la llei o a la fe.
A quin dels dos estils ha donat preferència la Religió oficial? Comparem: La Institució diu: s’han de declarar els pecats en espècie i en nombre. El Pare del Fill pròdig, malgrat que el fill tenia intenció de confessar el seu pecat, quan es va dir a si mateix: aniré a trobar el meu Pare i li diré: Pare, he pecat... Lc 15,18., el Pare, repetim, no li va donar ni temps d’obrir la boca i el va abraçar...
Els fets i les paraules semblants són innumerables en els Evangelis.
Hem de saber veure amb sinceritat quin dels dos estils hem escollit...

A vegades sembla que els sagraments no fan prou visible aquesta actitud del Pare o la de Jesús. Tenim sagraments. És cert. Però, sagrament de què? De l’Evangeli de Jesús o de les Lleis i normes Conciliars? A vegades canviem el nom. Així el sagrament de la penitència ara en diem el sagrament del perdó. Però, amb el nom, ¿hem canviat també d’actituds, no solament en aquest sagrament, sinó en tota la litúrgia? Fem visible l’actitud de Déu Pare en els sagraments? La Llei diu tal faràs tal pagaràs i la penitència que és dóna al penitents, sembla que segueixi aquest principi legal, perquè segons el ritual, s’ha de donar en proporció a la gravetat del pecat, si el pecat és més gran, la penitència ha de ser més gran... Quina pedagogia fem servir, la de la Llei feta pels homes o la de l’esperit de Jesús? Si fem servir la Llei, el sagrament es converteix en una teràpia psicològica semblant a la psicoanàlisi... No volem pensar que els Evangelis vagin contra la psicoanàlisi, però no hem de confondre els camps. Una cosa és la dimensió espiritual i una altra la dimensió psíquica o psicològica.

L’esperit hi veu més clar, en aquestes coses, que la ciència psicològica. El mateix K. Jaspers diu: En la meva manera de veure les coses, els casos extrems de consciència de l’esser humà s’han aconseguit en la Bíblia, no en un pensament filosòfic. La ciència desenvolupa una metodologia legal que es fa necessària quan no es viu la vida de l’esperit. Ara bé, la religió no pot prendre això com excusa per continuar usant una metodologia basada en la llei. Si ho fa, ha de saber que està en pecat, perquè la seva obligació és viure de l’esperit que fa possible la metodologia de Déu. La religió ha de celebrar el perdó i ho ha de fer amb l’estil de Déu. I, aquesta metodologia de Déu és més eficaç, quan es viu de l’esperit i de la fe, que la metodologia dels homes. Ho veiem clar en la Magdalena, el perdó fàcil que va rebre no va ser motiu perquè “tornes a ballar-la”, sinó que va ser ocasió per canviar radicalment d’actituds.
Tenim, doncs, dues pedagogies, una basada en la força de la llei i l’altra basada en la força de la fe. Els qui opten per la llei diuen que la “massa”, la tropa, no és capaç de tanta responsabilitat... El cert és que en aquelles dues pedagogies hi ha una característica que les defineix: una implica necessariament la vida d’un mateix, l’altra no, només cal manar als altres... Diuen que el Rector d’Ars tenia el costum de practicar ell, abans, les penitències que donava als altres. Una manera de viure la llei amb solidaritat, d’igual a igual, sense imposar-la de dalt a baix. Si no es fa així, inevitablement es cau en allò que Jesús va dir dels fariseus: imposen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen moure-les amb el dit. Mt 23,4.
















Cançó 34
La blanca palomica
al arca con el ramo se ha tornado;
y ya la tortolita
al socio deseado
en las riberas verdes ha hallado.

Sant Joan de la Creu s’esplaia descrivint l’estat de felicitat i de glòria de què gaudeix el creient enmig d’una pau que, a aquestes altures, ja ningú no pot destruir.
No cal dir que aquest tema el podem trobar arreu en la Bíblia. Recordem alguns textos.
El capítol 11 d’Isaïes que, no per conegut, deixa de ser sempre impactant. El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l’óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, l’infant de llet jugarà vora el cau de l’escurçó, el nen ficarà la mà a l’amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11,6-9. En aquest text, veiem que el bé comú, és el que realitza el bé personal. Aquest bé personal deixa de ser una necessitat individual... El bé de tots prima sobre el bé personal i això fa possible la pau. Les necessitats individuals no són les que motiven el desig o l’acció. Hom s’acomoda a tot allò que faci falta.
Sant Pau és un altre que parla per pròpia experiència Conec un home unit a Crist... que ha sentit paraules inefables 2 Cor 12., i assegura que cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen. 1 Cor 2,9.
La pau de què gaudeixen aquelles ànimes santes és immensa. Isaïes ho expressa amb aquestes paraules: jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar. Is 66,12.
Aquesta pau és fruit d’un diàleg amorós. Així ho sembla expressar L. Boff, quan diu: no es tracta d’un trobament merament intel·lectual, amb un Déu que només tindria cabuda en la nostra ment. Es tracta d’una experiència fonamentalment amorosa, en la qual ens sentim envoltats per la realitat divina. Es tracta d’un trobament en la seva totalitat...

Unes paraules d’Ernesto Cardenal poden servir per complementar aquest comentari: Passions, apetits, afectes, instints, i totes les ànsies del cor humà són el combustible de l’amor vers Déu. En realitat tot l’ésser humà és combustible. I l’amor amb què Déu correspon a l’ànima és com tirar gasolina en un incendi.
Perquè quan hom se sent estimat per la persona amada, hom estima més, i res no encén tant l’amor com saber-se estimat per l’amat. Quan hom pensa en allò que estima, estima més, i com més estima, més pensa en allò que estima, fins que es converteix en una sola flama d’amor.
Totes les cèl·lules del nostre cos, totes les partícules del nostre ésser, són nupcials, perquè nosaltres hem estat creats per a unes núpcies. Tot allò que Freud anomena la “libido” és l’oli de les làmpades de les verges prudents esperant l’espòs.
El religiós no renuncia a les criatures perquè siguin dolentes, sinó tot el contrari, perquè són bones i belles: tan bones i belles que elles l’han fet enamorar-se del seu Creador, car coneixem la bellesa del Creador per la bellesa de les Seves criatures... i no tenim una altra manera de conèixer la Seva bellesa.
Quan es parla de les criatures que ens porten cap a Déu hem d’evitar qualsevol actitud que sembli que usem les criatures com objectes o com a mitjans que fem servir per anar vers Déu. En les criatures hi trobem Déu; formen part de la Trinitat, diria Panikkar. Però, no ens podem quedar en les criatures! L’expressió de Panikkar denota respecte i consideració vers qualsevol criatura: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.
Qui no recorda la dita de Francesc d’Assís: Déu meu i totes les coses? Quan es viu d’aquesta experiència la pau és immensa.

Cançó 35
En soledad vivía
y en soledad ha puesto ya su nido,
y en soledad la guía
a solas su querido,
también en soledad de amor herido.

Sant Joan de la Creu, per comentar la seva cançó, cita Osees que diu: la conduiré al desert i li parlaré al cor. Os 2,16. Fa veure amb això, continua dient el místic carmelita, que ell es comunica i uneix amb l’ànima en la soledat. De la mateixa manera que anteriorment l’Espòs estimava l’esposa perquè tenia les virtuts en fortalesa, ara l’estima perquè està en soledat.
S’ha d’entendre, però, que aquesta soledat no és geogràfica sinó espiritual. Perquè l’ànima, continua dient el mestre, ha volgut mantenir-se en soledat de tots els gustos, consols i ajuts de les criatures per arribar a la companyia i a la unió de l’Estimat. Fins i tot arriba a dir el gran místic, que s’ha alliberat dels mitjans espirituals i que només Déu és el seu guia: Diu no solament que Déu és ja el seu guia, sinó que ho fa tot sol sense cap mitjà, ni d’àngels ni d’homes, ni de formes ni de figures, per tal com ella ha aconseguit ja mitjançant aquella soledat la veritable llibertat d’esperit, que no es lliga a cap d’aquells mitjans.
Aquestes paraules em recorden les de sant Pau als corintis: El qui és espiritual pot jutjar-ho tot, mentre que a ell ningú no el pot jutjar. 1 Co 2,15.

Per tant, la solitud de la qual aquí parla sant Joan de la Creu, no és la solitud externa que es busca per estar més tranquil i poder meditar... ni tampoc és solament la soledat psíquica, sinó la ontològica. I aquí torna a ser Paul Tillich qui ens diu paraules de gran profunditat.

Comença la seva reflexió amb una cita evangèlica: I acabat d’acomiadar les multituds, pujà a la muntanya tot sol a pregar. I arribat el vespre, ell estava allí tot sol. Mt 14,23. “Ell estava allí tot sol”. També ho estem nosaltres. L’home està sol perquè és home! D’alguna manera totes les criatures es troben soles. En llur majestuós isolament, totes les estrelles viatgen per l’obscuritat de l’espai infinit. Cada arbre creix seguint la seva pròpia llei, ajustant-se a les seves exclusives possibilitats... Ser viu significa tenir un cos, un cos separat de tots els altres cossos. I estar separat, significa estar ben sol... L’home i la dona, fins i tot en la unió més íntima, estan sols. Cap d’ells no pot penetrar el centre més íntim de l’altre. I si no fos així, un no podria ajudar l’altre; no podrien arribar a constituir una comunitat humana.
És per això que ni Déu mateix no pot alliberar l’home de la seva solitud... En crear l’home com a rector de la terra, Déu hagué de separar-lo d’ella, i llençar-lo a la solitud. Així l’home és capaç d’entaular diàleg amb Déu i amb l’home... Només és lliure l’ésser que estatja en ell mateix un centre impenetrable. Només pot aspirar a ser home aquell qui està sol. Tal és la grandesa i la pesantor de l’home... Déu vol que penetrem fins a les pregoneses del nostre ésser, allà on es forja el misteri de la vida, i això només pot produir-se en moments de solitud... Una hora de solitud ens pot acostar als qui estimem, més que no pas moltes hores de comunicació.


I potser quan preguntem: quina és l’íntima naturalesa de la solitud?, hauríem de contestar: és la presència de l’etern en la multitud errant pels camins del que és temporal; és l’experiència de la solitud – no la de l’isolament – davant la presència eterna que resplendeix en la cara de Crist, i que abraça tots els éssers, humans o no, de què estem separats. En la pobresa de la solitud, totes les riqueses són presents. Tinguem el coratge de la solitud, per aixecar-nos a l’etern, per trobar els altres, per veure el nostre fons.