divendres, 29 d’abril de 2016

25 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Aquesta és la cançó d’avui:
A zaga de tu huella
las jóvenes discurren al camino,
al toque de centella,
al adobado vino,
emisiones de bálsamo divino.

Continuem analitzant de la mà del místic carmelità els diferents aspectes o matisos propis de l’estat del matrimoni espiritual. Posarem l’atenció en dues facetes de la vida de fe, simbolitzades en dos dels versets de la cançó que avui contemplem. Són aquests: A zaga de tu huella las jóvenes discurren al camino i al toque de centella al adobado vino.
El primer tema escollit fa referència a l’interès apassionat per les coses de l’Evangeli que anima els servidors de Déu. A aquests creients ningú no els fa callar. Passen pel damunt dels obstacles que se’ls presenten sigui d’allà on sigui. Són els qui clouen boques de lleons i apaguen focs poderosos, He 11. I ho poden fer perquè no confien en les seves forces, sinó en les de Déu: Els qui confien en el Senyor recobren les forces, alcen el vol com les àguiles, caminen sense cansar-se, corren sense defallir. Is 40, 31. Ningú no els para els peus perquè seran com les espurnes que corren pel rostoll. Sav 3,7. Per tant, res de pusil·lanimitats, ni manques de temps, ni excuses de mal pagador. L’Evangeli és la seva prioritat! I s’hi dediquen, no per obligació, sinó perquè els surt de dins com una força irrefrenable: la paraula del Senyor es tornava dintre meu com un foc devorador. Jer 20, 9.

El segon tema és el que fa referència al vi. D’aquest tema en parlarem amb més detall, per la importància que creiem que té. És un tema sempre pendent i mai no assolit del tot. Ara bé, en fer servir aquí la metàfora del vi hem de tenir present que el sentit que li dóna sant Juan de la Creu és diferent del sentit que li donen els Evangelis. En tot cas, el context indica quin sentit li hem de donar. Per l’Evangeli el vi nou és el de més qualitat i fa referència a la Bona Nova. Per Joan de la Creu - i en aquesta cançó - el vi nou és el vi novell encara no curat del tot i que, per això, el fet de beure’n massa causa estralls; en canvi el vi vell, és a dir l’anyenc ja està cuit i adobat i no fa mal. Els bulliments del vi nou fan referència als fervors i gustos forts dels sentits, propis dels principiants; en canvi el vi anyenc produeix suavitat i dolcesa i una embriaguesa pròpies dels espirituals: L’Esperit Sant amb un vi d’amor suau, saborós i enfortidor comunica a l’esposa tal força i abundància d’embriaguesa suau que la mou amb gran eficàcia i força i amb desig de fer i de patir...

A partir d’aquesta metàfora del vi, voldríem posar de relleu - una vegada més - dos moments de la vida del creient, o millor dit, dues classes de creients: els qui viuen de la llei i els qui viuen de la fe. La trajectòria espiritual dels deixebles que van viure amb Jesús i la de sant Pau ens poden servir d’exemple. Hi podríem afegir altres sants... De fet, tots els sants, d’una manera o altra, han begut els dos vins, han passat aquests dos nivells de creiexement espiritual.

Els deixebles abans de la Pentecosta ja bevien força vi: el vi de les seves tradicions i de les lleis mosaiques, però era un vi poc curat que produïa aquells fervors impetuosos dels deixebles que volien cremar un poble de samaritans perquè no van deixar passar Jesús. Lc 9,54. Saule, abans de la seva conversió ja era un gran teòleg, però la seva teologia farisaica era com el vi novell poc curat que produïa aquells fervors persecutoris contra aquella secta nova que bevia un altre vi. Ac 9.

De veure vi, tots en bevem (és un dir). De llegir tots llegim, però, quina classe de lectures fem? I quins efectes produeixen en nosaltres? Sovint, mirant al nostre voltant, veiem “fervors i fins i tot estirabots, tant dels renovadors com dels tradicionals d’avui dia, que més aviat sembla que el vi que bevem sigui de poca qualitat, un vi que no pot embriagar d’aquella saviesa que es pròpia del vi millor i que fa veure les coses d’una altra manera. I és que les lectures que fem, ràpides i de poca substància, mai no poden comunicar-nos la llum de l’esperit.

Ens hauríem de preguntar, doncs, quina classe de vi bevem, si és el vi que embriaga els sentits o el vi que enforteix l’esperit; si es tracta del vi que ens fa veure només les formes externes o el vi que il·lumina els continguts essencials d’aquelles formes. Els qui no som sants ens hem acostumat al vi barat i fàcil de trobar i no el deixem per res. Però, aleshores, la nostra lectura de la realitat no arriba, ni de lluny, a allò que ha de ser. Aquest és el drama.

El Mestre Eckhart comentant la conversió de sant Pau parla de la nova llum que va rebre l’Apòstol gràcies al vi de l’Esperit que el va embriagar. La nova manera de veure les coses era radicalment diferent, i per això, no li va ser fàcil adaptar-s’hi: per més que obria els ulls, no veia res. Ac 9,8. En aquesta llum totes les potències de l’ànima s’eleven. Els sentits salten sobre els pensaments, però són tan elevats i insondables que és quelcom que ningú no ho sap fora de Déu i l’ànima. (Cf. també: 2 Cor 12.) En aquest coneixement no hi ha un això i un allò... Eckhart. No hi ha dretes ni esquerres; ni tradicionals ni progressistes. Déu està més enllà. I el creient ha d’arribar a aquest més enllà, si vol veure les coses segons l’Esperit. Només des d’aquest més enllà sabrà donar la forma adequada a la seva fe personal i col·lectiva.
Si no bevem el vi de l’esperit no veurem mai res de nou. Veurem les coses de sempre i per fora. I com que tot allò que està fora, és, per naturalesa, molt variat, uns i altres no ens entendrem, perquè cadascú pensa tenir tota la veritat en el tros de veritat que ell veu i aprecia.

Les primeres pàgines del Petit Príncep són molt aclaridores al respecte. El primer dibuix que va fer l’aviador accidentat va ser el d’una boa que havia engolit un elefant. (Cal veure el dibuix i també llegir el text. Són molt il·lustratius!).
La gent gran: nosaltres diríem, els savis i entesos, en veure el dibuix, deien: és un barret. Quan el petit príncep: els petits i senzills de l’Evangeli, va veure el dibuix, va dir tot seguit: és un elefant en la panxa d’una boa. El Petit Príncep va saber veure a través de les formes externes, la vida de dins que aquestes formes amagaven.
Aquí rau la diferència entre uns i altres dels que ens diem creients i religiosos. Quan es pregunta a la “gent gran” quina cosa és l’Església, comencen a dir coses i més coses de les que estan fora i es veuen amb els ulls de la carn. Els petits i senzills quan miren l’Església veuen el seu interior, la seva ànima i hi veuen coses molt diferents. Hi veuen amor, coneixement, perdó.... Són dues maneres de veure una mateixa cosa. I no és que una sigui veritat i l’altra mentida... La mentida està en veure el barret: “les formes externes”, com si això fos tot, sense veure ni donar gaire importància a l’ànima que dóna la forma al barret. Els petits i senzills veuen les coses per dins, allí on rau la vida. I aquesta penetració i clarividència només la pot donar l’Esperit. No la pot donar la Llei.
En la Litúrgia, la “gent gran” es preocupa de fer saber als infants els significat de totes les coses de ritus i de cerimònies i la diferència entre un pa i un altre...Als nens això no els interessa per a res. Només els interessa veure un gest del Pare del cel que els abraça i els estima com ho va fer Jesús.