divendres, 29 d’abril de 2016

7 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

En la següent estrofa, a sant Joan de la Creu, no solament ja no el satisfan les criatures irracionals: la naturalesa en general, sinó que tampoc no el complauen les criatures racionals: els àngels i els homes, atribuint als àngels les inspiracions interiors i als homes les veritats de les Escriptures. Ve a dir que les “formes”, per més importants i espirituals que siguin, no donen plena resposta als anhels de vida plena a la qual aspira el creient. Per altra banda, i en llenguatge popular diríem que allò que interessa al creient ja no són els regals de Déu, sinó el Déu dels regals. I aquest és el procés natural de l’amor en el curs del seu desenvolupament.

Tanmateix, són les coses exteriors les que deixen un regust de quelcom indefinit, però imperiós que impulsa a anar més enllà en el món de l’experiència espiritual. I si en l’estrofa anterior era la contemplació de la naturalesa, en aquesta és la meditació dels misteris de la fe i la lectura espiritual, allò que encén en el cor del creient aquella llum que deixa entreveure un no sé qué que quedan balbuciendo. Un món que s’entreveu d‘immenses possibilitats; un món fet de subtils intuïcions i sentiments. En definitiva, el creient és delerós de més vida a causa d’una immensitat admirable que li és descoberta.
A mesura que el creient va creixent en fortalesa i enteniment (Lc 2,40); a mesura que puja la muntanya de Déu, l’aire es fa més pur, més transparent i desperta una nova sensació, diferent, més subtil, més pregona del misteri amagat. Ef 3,9.

Aquesta intuïció natural que pertany a l’ordre etern del cor (Pascal) és el motor de les accions humanes. Si en l’etapa juvenil de la vida hom fa opcions arriscades que comprometen tot el futur de l’existència personal, no és tant pel que es pugui veure o sentir dels altres, com d’aquell pressentiment, d’aquella fina intuïció que se sent en el fons de l’ésser. Aquesta intuïció és la que dóna peu a l’esperança.

Y todos cuantos vagan
de ti me van mil gracias refiriendo,
y todos más me llagan,
y déjame muriendo
un no sé qué que quedan balbuciendo.

Sant Joan de la Creu descriu experiències que cadascú: aprovechados i no tan aprovechados poden tenir d’acord amb el seu nivell de maduresa espiritual. Pels principiants en aquest camí de l’esperit, la intuïció li vindrà d’un sentiment llunyà. En canvi per als més aprovechados el sentiment serà més fort. El místic carmelità distingeix entre herida, llaga i llaga afistolada, com els efectes propis de cada nivell d’experiència espiritual. En aquest món passa com en l’Evangeli. El Nou Testament no és una lectura destinada solament als escollits i selectes, sinó que és per a tothom, però cadascú entén i rep la llum, segons les seves disposicions i capacitats espirituals que neixen del seu cor, que és com la terra més o menys bona on cau la llavor. Les possibilitats de vida plena són iguals per a tothom, però els qui ja han pujat dalt de la muntanya, veuen coses que no veuen els qui encara estan a baix. La vida espiritual no és cap secret reservat a uns quants privilegiats. És la vida humana portada a plenitud. I d’aquesta vida humana, uns en tenen més consciència, altres no tanta.

Nota. Les intuïcions místiques formen part de la naturalesa i, per tant, de la Gràcia (i podríem dir al revés). L’equívoc dels “místics divulgadors” ha estat (fins ara) el fet de presentar una ètica espiritual que defineix un sentiments “naturals”, rebutjables pels qui volen anar més amunt, contraposats a unes sentiments sobrenaturals dels quals el creient n’és un subjecte completament passiu. Però, en realitat, Gràcia i naturalesa van juntes des del començament fins al final. No hi ha gràcia sense naturalesa ni naturalesa sense gràcia. El títol que K. Rahner va posar al seu llibre sobre la Gràcia i la llibertat és significatiu al respecte: Gràcia com a llibertat. Aquella espiritualitat mediocre, més pròpia de la Institució, no ha entès que si es menysté l’energia i el dinamisme de la naturalesa com el mitjà de santificació per excel·lència, hom es fa incapaç de grans profunditats espirituals. (Cf. Teilhard de Chardin).